divendres, de febrer 22, 2013

183.- De la societat civil


183.- De la Societat Civil.-


Podríem  dir, de forma fàcil, allò de que “no hi ha un pam de net”. Personalment  no crec que sigui així. Però és  evident que l’embolic general que estem vivint ens ho pot fer entendre, perquè des de la Casa Reial fins alguns estaments esportius, no piramidalment abservat  si no que vist de forma transversal i, per tant, de molta més amplada i envergadura, l’esquitxada de la corrupció es va estenen com a taca d’oli.

Soc dels que creuen que bona part del merdé que estem vivint aquí a Catalunya  te una finalitat política  clara: la  d’empastifar a les Institucions i partits  en general i polítics en particular de Catalunya, empastifar  tot “allò”  que pugui d’alguna manera estar participant amb el moviment secessionista que hi ha endegat, desprestigiant-lo. No em crec que només hi hagi alcaldes, ajuntaments i regidors, escoltes - espies o partits enterament corruptes, tal com es vol  assenyalar, només  a Catalunya. Aquesta empastifada, que anirà pujant de to i que anirà en augment d’intensitat, forma part, i estava anunciat, de l’ofensiva general des de l’Estat central per a desestabilitzar el procés[1]. No vull negar que no n’hi hagi de corrupció aquí, però entenc que, més o menys, ho és en el mateix nivell que hi ha en la resta de l’Estat[2]

 Sigui pel que sigui i com sigui, la realitat és que la credibilitat de la ciutadania en  els polítics està en hores baixes. La corrupció n’és una raó. Però una altra bona raó és l’esclerosi del sistema per la qual la ciutadania va veient que li van arrancant la pell  i  que cada vegada n’hi va quedant menys, de pell, per arrencar.  Aquí, a casa  nostra, hi tenim, a més, un problema afegit que ens ve donat per la qüestió fonamental de que, per fer qualsevol cosa, ha de demanar-se permís a Madrid. No vull dir amb això que el poc que es pot decidir aquí no pogués estar millor gestionat. Però el que sí dic, i no és la primera vegada, és que bàsicament molt bona part de les “arrencades” de pell que s’estan fen aquí es podrien deixar de fer si Madrid pagués   només els calés que oficialment ens deu. I amb això no vull dir res més que, tot i formant part d’aquesta incredulitat general,  em crec més  els d’aquí (llevat d’excepcions com PP i C’s), que no pas als altres. I així ho haig de reconèixer.
Per tot plegat  la societat civil entén que ha d’espavilar-se i s’organitza. Aquesta societat civil  ja es va mobilitzar  amb les manifestacions i cassolades en contra del Sr. Aznar  i la seva guerra a Iraq (tot i que el PSOE en bellugava els fils pel darrera, cap partit estava en la capçalera de la manifestació a la Gran via de Barcelona el 15 de Febrer del 2003), i  pren caire identitari en la manifestació que organitza l’Òmnium el 10 de Juliol del 2010. Els polítics, en no  saber llegir-les, creen el  cultiu necessari perquè la societat civil s’organitzi  políticament. I  per primera vegada, aquesta societat civil, força al Govern (11/09/2012) a anar pel camí que aquesta societat, avui per avui majoritària, vol anar.
 Aquella mateixa societat ha pres ara un nou camí que no és res més que l’altra cara de la mateixa moneda: donada la ineficàcia dels estaments polítics, especialment dels de Madrid,[3] surten associacions – organitzacions solidàries per a compensar les “arrencades” de pell. I d’entre d’aquelles hi ha, i només a tall d’exemple, Tercer Sector Social que agrupa més de 7000 entitats  amb més de 230.000 voluntaris. Sobresurt la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca que ha mobilitzat fins ara  a més de milió i mig de persones, que ha aconseguit l’entrada al Parlament espanyol de la famosa Iniciativa Legislativa Popular per la dació en pagament de la vivenda i que actualment va manifestant-se per diverses ciutats d’Espanya, amb participacions més que notables. I, repeteixo, només son  exemples d’una realitat. Això sense mencionar les org. què, en el mateix sentit, actuen per lliure en punts inimaginables.
Però son exemples que  posen en evidència que aquells que per massa vegades son oblidats pel poder en benefici d’una oligarquia tenebrosa (la frase queda molt bonica, però no s’aparta gens de la veritat), van prenent consciència de que  tenen la força que els dona la unió. Personalment crec que tot aquests moviments socials i polítics que, també ha de dir-se, tenen l’origen majoritàriament aquí a casa nostra, ens porten al convenciment de que  els polítics poden ser contestats i posats en evidència si no fan allò que la societat reclama i que podria traduir-se, simplificant-ho de forma vaticana, en, al menys, un mínim recolzament moral a la seva situació (i ho dic amb aquests termes perquè no se’m pugui respondre des del Poder dient-me que demano quimeres econòmicament inassolibles...)
Les coses son com son i aquestes mobilitzacions  son  un senyal, tot i que molts diran que incipient però senyal a la fi,  de que el país està cabrejat amb la classe política (quan la societat va de bracet amb els polítics es diu allò de que hi ha pau social i ara és evident  que no n’hi ha) Els polítics  han de  reconciliar-se amb els seus administrats, que som tots, i han de  fer-ho amb una certa celeritat. Son ells els que han de donar senyals inequívoques de la seva voluntat d’esmenar actituds que ens han portat fins aquest punt.
Si no ho fan, la distància entre uns i altres encara creixerà més, amb conseqüències imprevisibles. Tinc el convenciment de que, en el pitjor dels casos, la societat sobreviurà; en el pitjor dels casos, no sé si el polítics sobreviurien, el que no deixa de ser una bona raó perquè actuïn. 



J. Vinyeta
22 de Febrer de 2012


[1]  L’entrevista a Miquel Sellarés al  Punt/Avui de Dimecres passat, fa molt entenedora aquesta situació que exposo.
[2] Carles Boix, en el treball  Governs regionals i la corrupció a Europa, situava a Catalunya dins d’uns paràmetres de “normalitat” en el grau de corrupció comparada amb la resta d’Europa. Podeu trobar-la a Internet.

[3] El Parlament de Catalunya, per exemple, ja va aprovar per unanimitat portar al Congrés la Proposició  de Llei per la dació en pagament el 18/07/2012, tot i que el Congrés, el 7 de Març anterior, ja havia rebutjat la proposta sobre el tema que va presentar  el grup de Cayo Lara