186.- Una nova plataforma ciutadana.-
Teresa Forcades i Arcadi Oliveres son ja prou coneguts separadament perquè quan
junts iniciessin qualsevol cosa la fessin sonada. El “Manifest
per a la convocatòria d’un procés Constituent a Catalunya” ha aixecat
polseguera, com no podia ser d’una altra
manera. El document (WWW.procésconstituent.cat),
és un document de contingut dur i que
pressuposa un trencament amb el sistema polític – social actual. Salvant les
distàncies, el podríem comparar amb el famós “Manifest del partit Comunista” del 1848[1].
Dic de comparar el dos manifestos salvant les distàncies entre un i l’altra,
perquè, a banda de la distància en el temps de per sí molt important, hi ha en
aquests moments un sector de la societat anomenada classe mitja (tot i que
funcionant avui dia a empentes i rodolons) inexistent en aquells moments, el
que dibuixa un conglomerat humà de diferències notables. Independentment de tot
plegat, tinc la sensació de que tot aquest manifest no és res més que la
conjunció de les proclames del famós 15 – M, del programa de les CUP, entenc
que de ICV i d’aquells grupuscles de l’esquerra més recalcitrant i extra
parlamentària. No és que hi tingui res a dir. Només assenyalar que, personalment,
tot allò que s’escuda en un estel vermell o, directament, darrera d’una falç i
un martell, no em fa el pes. Independentment, el fet d’activar a la societat
civil entenc que sempre és bo.
La situació del País nostre és la que és. A la
classe política l’hi estan sortint “competidors” de pes per la seva tebior en
fer coses que, tot i sota l’ègida
europea, podien tenir – representar solucions
de caire social. L’ANC ja va fer un pas polític endavant que va agafar a
contrapeu als dirigents polítics de casa
i de fora de casa. Tan amplia era la passa que va fer que els d’aquí haguessin
de posar-s’hi al davant perquè havia quedat clar que la societat civil, des del
punt de vista polític, els havia depassat. Aquest manifest, de final
desconegut, haig d’entendre que vol depassar a la classe política per
l’esquerra. I hem (i han ) d’estar a l’aguait perquè no sé si serà de llarga
durada o no ni de quin gruix. Però si ho és de llarga durada i en resulta ser
d’una envergadura humana suficient, això, juntament amb els fins ara minoritaris moviments socials i amb la ja famosa PAH, tots junts, formaran una
marea d’abast imprevisible.
Cal fer alguna apreciació. La PAH ha causat en la
societat un impacte tal que ha aconseguit portar al Parlamento una ILP amb més d’un milió i mig de
signatures amb un lideratge clar, fort i popularment acceptat de l’Ada Colau. I
si trec a col·lació aquest tema, la PAH, és perquè vull assenyalar que és una
organització de base però amb un lideratge molt concret. Oliveres i Forcades no volen crear un nou Partit
polític, però sí una candidatura de cara a les properes Eleccions al Parlament
de Catalunya el més amplia possible; cap d’ells, tot i assenyalar com a
objectiu una hipotètica majoria parlamentaria suficient per canviar les coses
(suficient com per a declarar unilateralment la Independència de Catalunya, tot
i que d’aquest punt concret no en parli el Manifest, però que ho varen
manifestar així el protagonistes en el programa Singulars), vol cap compromís
davant les urnes i es volen mantenir a l’ombra a l’hora de la veritat
electoral. Aquesta és, en la meva forma d’entendre, la gran diferència, al
menys fins avui, entre una i altra organització. La PAH presenta un lideratge visualment sòlid. Aquest Manifest sembla que vulgui néixer
amb un lideratge a l’ombra però amb unes propostes de gran calat i pretenent
una revolució social d’envergadura. Se’m fa difícil d’entendre el poder
compaginar les dues coses.
Tots sabem que per a tot, individual o
col·lectivament parlant, es precisa d’un
lideratge i no em sembla que això pugui
obviar-se: i el Sr. Oliveres ha de recordar la descomposició del 15 – M, en el
que hi participava de forma activa, bàsicament per aquesta manca de lideratge.
D’altra banda, no sé si la Autoritat Eclesiàstica veurà amb bons ulls la inclusió d’una monja,
d’altíssim nivell tot ha de dir-se, en una aventura contrària a l’esperit
pràctic (que no a la pròpia Doctrina Social) de
la Institució representada per la Conferència Episcopal
Española que comparteix estovalles amb aquells als que el Manifest, signat per
la monja Forcades, posa a la picota.
Haurem d’esperar per a veure com “afina”
l’orquestra que en pugui sortir, si no
hi ha director.
J.
Vinyeta
15 d’Abril del 2013
[1] El que jo he consultat a través de la xarxa
és Manifiesto del partido comunista.-
Edición Electrónica.- Buenos Aires, 2004
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada