dijous, de gener 31, 2013

181.- Comentaris sobre corrupció


181.-Comentaris  sobre corrupció.-


No en volia parlar més, però aquests últims dies, tot l’Estat en va ple. Fins ara les coses en aquest camp anaven sortint però amb una certa lentitud. No és que no se’n parlés, però potser  el que realment passava era que el got era encara mig ple i ara bessa a dojo. Els que hi entenen diuen que la gran corrupció comença precisament amb l’aprovació  de la famosa Llei de Finançament dels partits el 2007 (?).  Sigui quan sigui o pel que sigui, el cas és que la corrupció és avui  a l’ordre del dia  de cada dia.

El País (aquesta vegada vull fer referència a la gent de tot l’Estat) s’esvera davant de corrupcions, suposades o comprovades, que van sortint com bolets, especialment en el món polític. I no dic que això dels bolets sigui mal exemple perquè els bolets son un producte que precisa de  condicions específiques per sortir (bàsicament humitat i temperatura, especifiques, això si, per a cada espècie). Quan  aquestes condicions en l’ambient que l’envolta son les que han de ser, el bolet surt. És per això que en  parlar de corrupció i comparar-la amb els bolets, se’m acut assenyalar que si surt el “bolet” de la corrupció és perquè les condicions ambientals (en aquest cas concret les condicions  socials que l’envolten) son les idònies perquè el “bolet” floreixi. I penso que això és un tema cabdal i que ens ha de fer reflexionar. És cert que no tots ni tothom és corrupte en el món polític i molt menys als nivells en que s’assenyalen avui dia. Però suposo que convindreu amb mi que la nostra societat, tot i que sembli que s’ho mira escandalitzada, en “passa”  olímpicament (només cal veure els resultats electorals) i en el fons els seus individus, els d’aquesta societat, lamenten (és evident que dit de forma massa  general i un pel sarcàsticament si es vol) no ser ells directament qui puguin estar-hi implicats, perquè  aquesta societat nostra premia, mal que només sigui amb un somriure sorneguer i envejós,  a aquell que presumeix de petites – mitges – grans corrupteles. I aquest substrat social és el que crea, com diuen a Castella, “...los polvos que luego traen éstos lodos...). Es parla de la necessària regeneració del sistema polític. Però poca cosa es farà si la societat en general, en la que estan inclosos tots el corruptes,  no modifica la seva pròpia actitud.

Si no recordo malament (ja se sap que l’edat enteranyina la memòria) son els grecs (Plató?) els que diuen que la no corrupció no ha d’estar una obligació per els individus de la societat si no que, aquesta idea de la no corrupció, ha d’estar assumida  per la societat i ha de formar part de les raons ètiques de la mateixa. I si la societat no ho ha assumit, com entenc és en el nostre cas, la corrupció serà tant en els àmbits públics com en els privats. El volum de la corrupció pública en aquest Estat nostre  ha pujat decibels fins a produir-nos mal a les oïdes, però en comptades ocasions  venim a parlar directament de la corrupció estesa en els àmbits privats. I, ens agradi o no, també hauríem d’entrar-hi. Perquè, per exemple, assenyalem acusadorament a l’ex-ministre que fitxa per una multinacional,  però no entrem a discutir mai les raons per a les que la multinacional ha fitxat a l’individu en qüestió. I gosaria dir que les raons son fronterísses  amb la real i existent banda fosca dels negocis i ignorem  si, subreptíciament,   aquestes fronteres han estat o no han estat traspassades. I no crec que sigui per casualitat que, si observem bé,  s’han barrejat els estaments: la corrupció privada va anant de la mà de la que anomenem corrupció pública.  Res és gratis i, per tant, seria interessant, molt interessant, saber que ens resulta més car si la corrupció publica o la privada o la conjunció de les dues. Donades les circumstàncies actuals, potser seria el moment d’iniciar un debat al respecta perquè, em sembla que, en tot plegat, els que hi perdem dues vagades som els administrats.[1]

Podria ser (i ho celebraria) que els jutges hagin comprés que la seva lenta actuació fa inexistent el concepte de la pròpia Justícia i hagin premut l’accelerador per treure’s  del damunt tot el que tenen a sobre per estalviar-se que puguem arribar a pensar que la incompetència o la corrupció, ves a saber, poden formar part intrínseca del seu propi sistema. Perquè tancar, com  fa pocs dies, un cas  comprés en el que venim comentant, 17 anys desprès d’iniciat el procés, és una autèntica presa de pel[2] que, els de mínima bona fe, no ens mereixem.

Suposo que tots hem observat la quantitat de vianants que travessen els carrers amb semàfors en vermell, inclosos pares que ho fan amb les criatures agafades de la mà. Realment és una indisciplina, si es vol, menor, però no deixa de ser un  símptoma preocupant. Perquè aquest pare o mare que ensenya a infringir el que possiblement sigui el codi més fàcil de transgredir, està educant al menor que porta al costat en com infringir  la convivència soc¡al i, qui sap, si convertir-se en corrupte en un futur. Si no, penseu en el que està passant amb el famós Informa en el sector juvenil, que en podria ser una conseqüència...



J.Vinyeta
31 de Gener del 2013


[1] Vegeu a  La Contra de La Vanguardia del 29/01/13 l’entrevista a Jonathan Koppell
[2] Cas  Pallarols