189.- De nou, comentaris

189.-  De nou, comentaris.-

Deia l’altra dia que van passant coses. Coses  que malauradament, afegiria ara,  son greus. N’anomenaré unes quantes (només unes quantes) sense cap voluntat excloent d’altres que també ho son: 

-  Amb una  inversió de 2200 milions d’€, es construeixen  submarins que s’enfonsen.  Res seria  anormal si un cop enfonsats, que per això son els submarins,  poguessin tornar a la superfície. Però el que han construït, no. És voler presumir d’allò que no se’n sap. El problema està en  que 2200 milions d’€ en cap cas son poca broma. Però en les circumstàncies actuals dilapidar diners per protegir-nos de no se sap quin invasor inexistent, és un escarni sagnant per a gairebé tot el País.  Però sempre hi ha excepcions, oi que sí Sr.  Morenés?

-  Cueja la defenestració de Clara Ponsatí de la Càtedra Princep D’Astúries de la universitat de Georgetown des EEUU, per unes declaracions fetes fora de la Càtedra sobre el dret a Decidir de Catalunya. El Ministre d’Afers Exteriors, Sr. Margallo, va reconèixer al Parlament espanyol que la no renovació de Clara Ponsatí responia a raons ideològiques, que no acadèmiques. El Ministre, l’Estat Espanyol, es carrega així la llibertat de Càtedra a l’Estat, llibertat que  la UNESCO  defineix com "...la llibertat d'ensenyar i debatre sense veure’s limitat per doctrines instituïdes, [...] la llibertat d'expressar lliurement la pròpia opinió sobre la institució o el sistema en què es treballa , la llibertat davant la censura institucional, [...] ha de poder exercir les seves funcions sense patir discriminació i sense por a repressió per part de l'Estat o de qualsevol altra instància ". Quin catedràtic podrà opinar críticament  davant de la censura institucional...? En  Franco també defenestrava aquells que no anaven a l’hora que ell marcava...

-   I encara cueja també  la Medalla de la Sra. Delegada del Govern a membres de la División Azul.  No és més que la manifestació del substrat que  encara manté a bona part de l’Estat en peu de guerra permanent en contra de qualsevol ideologia. Per molt que la dreta espanyolista  vulgui justificar  l’enviament com específic contra Stalin (dictador del que encara avui alguns no n’han  blasmat, és cert)  la realitat és que aquests paios varen jurar fidelitat a Hitler i, agradi o no, son copartíceps de les bestieses  que feien al mateix temps, i pel mateix jurament,  els seus companys d’armes de la Wehrmacht o les SS a l’URSS, o als fronts de l’Oest o dins de la pròpia Alemanya, sense oblidar que el Cap de la División (Muñoz Grandes) va ser, en tornar, Vicepresident del Govern amb Franco. Imagino que  tota Europa  ha vist per TV la cerimònia.  I tota Europa plora...

-   El PSC, a través de la Fundació  Campalans, ha fet públic un document que es titula “Per una reforma constitucional federal”  que queda referida exclusivament (pàg. 7) a una reforma constitucional “...en el seu aspecte    territorial.” Està per veure la acceptació o rebuig generals. Em sembla un document carregat de bones intencions, no ho nego. Però em sembla  també que hi ha dues qüestions clau no aclarides: la primera, la mare dels ous, és qui vol realment federar-se, i amb qui? I la segona, si la Federació ha de ser (pàg. 10) “[...] una estructura creada amb la voluntat de tots, perquè en cas contrari algunes nacionalitats, allunyades de la interpretació més recent del marc constitucional, poden desitjar un camí separat”, què passarà si aquesta suposada reforma constitucional no arriba a uns mínims necessaris acceptables per a nosaltres com ja va passar amb la Constitució del 78? Ens quedaran les ales definitivament tallades?

-   He deixat pel final dels comentaris d’avui a la famosa Llei Wert. No ha estat per restar-li importància, al contrari. Però donada la oposició frontal  manifestada des d’aquí, a tots els nivells econòmics, polítics,  socials i, especialment pedagògics,  inclòs l’ensenyament privat, m’ha semblat que poca cosa podia afegir a tot el que des de tots els estaments es va dient i explicitat (llevat del tema religiós) en la famosa Carta Oberta d’en Duran  Lleida al President  Rajoy.  Només  fer notar que ja vaig viure les èpoques de la classe  de religió obligatòria  durant tot el batxillerat. La Església, que tenia a les seves mans la gran majoria de centres escolars del moment, mantenia, des de la victòria franquista, la unitat religiosa en tot l’Estat la qual cosa havia estat el leit motiv de la seva col·laboració amb el Cop d’Estat franquista. Aquesta idea de la unitat religiosa, no pot oblidar-se,  és la que ha predominat sempre en el sector eclesiàstic, i que ara, amb totes aquestes “fantasies secessionistes...”,  pot veure’s desvirtuada i, en el pitjor dels casos, perduda. El sector havia de bellugar-se i de presa. I ho fet. De la resta, de la Llei, la opinió general és que serà absolutament inaplicable aquí a casa nostra. Serà perquè  ha arribat el moment de dir prou?

J.  Vinyeta

20 – 21 de Maig de 2013

188.- Comentaris

188.-  Comentaris.-

UGT.- Van passant coses. El Sr.  Alvarez ha estat triat novament, i després de 24 anys en el càrrec, Secretari General de la UGT a Catalunya per quatre anys més.  No em sorprèn la reelecció; els sindicats, des de la transició, han modificat poc o gens les seves estructures i, per tant, modificar-les sense més raons que les  necessàries per la modernització  de la pròpia organització (no ja de la ideologia) és gairebé impossible. Han passat anys i els sindicats s’han convertit en una estructura, jo diria que pesada, de la pròpia Administració de la que reben subvencions anuals importants. Un dels “vicis” més greu, en la meva manera d’entendre el sindicalisme oficial actual, ha estat aquesta perversa manera d’acostar-se al treballadors amb feina (dels que, en el pitjor dels casos, en podrien traure un a nova afiliació o un  ERO) i deixar per oblidats als de menys recursos, als que estan a l’atur (i no és avui que ho assenyalo per primera vegada). Però deia al principi que van passant coses. I, oh miracle!, el Sr. Alvarez reconeix ara que  han tingut abandonats als aturats i que han decidit canviar d’actitud i preocupar-se’n, dels aturats. És trist pensar que si la UGT catalana en particular  i  la resta  de Organitzacions Sindicals en general haguessin meditat abans qui necessitava més ajuda, si aturats o treballadors, no haguessin arribat als límits de descrèdit en que, encara que no ho vulguin reconèixer, es troben ara. La insensatesa permanent dels sindicats en constants enfrontaments amb les empreses en defensa només dels que  treballaven,  ha col·laborat en  l’amarga derrota que ens suposa a tots els  més de sis milions d’aturats. Benvinguts els canvis, Sr. Alvarez! Els canvis, inclouran també noves formes de protesta més adients amb els temps que corren?

Catalunya.- L’Estat Espanyol continua desbocat enfrontant-se a tot allò  que els put a  Secessió. L’últim gest del Tribunal Constitucional, (anul·lant  cautelarment la Declaració de Sobirania del Parlament del passat mes de Gener), no significa cap modificació del que hi havia fins ara, segons diuen els que hi entenen, i que no ha estat més que un brindis al sol perquè els adlàters aplaudeixin. Però és un avís més, des de Madrid, de que van a totes i del què ens espera i ja ho sabíem. El TC ha tornat a ficar-se en decisions polítiques i juga de nou  a refer les decisions del Parlament. És un error, tan pel  poc respecta democràtic que la decisió del TC expressa com pel fet que, intentant evitar-ho, no se’n adona que ens anem carregant de raons per marxar. La resposta que rep el TC des del propi Parlament, ahir mateix, és la d’aprovar, per 105/135 vots a favor (gairebé el 78% dels parlamentaris)  la Comissió Pel Dret a Decidir. Va ser una bona resposta, però ni  suficient ni definitiva. Afegir que, segons les últimes dades publicades, el deute que  l’Estat espanyol té amb Catalunya arriba  als 8000 milions  d’€. I aquesta si que pot ser una raó de pes per continuar, a més velocitat, el camí després del qual es pugui donar una resposta suficient i definitiva,  perquè quant més triguem en marxar més ens empobriran.  Mai ningú no ens podrà dir  que no hem tingut paciència i bona voluntat. Però, fins quan hem de mantenir aquestes virtuts...?

Noos.- La Infanta ha estat desimputada. La dona de l’altra soci implicat en el cas Noos, no. Allò que sembla fora de lògica, ha estat una realitat: un fiscal a passat d’acusador en  el procés a advocat defensor d’un dels imputats.  La alegria que han tingut el propi fiscal, ministres i bon número de polítics i parlamentaris, ha estat clarament manifesta. Al Jutge que porta el cas li arriben indicacions de que ha de buscar  raons per a la imputació a través de la Agència Tributària, cosa que queda molt bé. Però, donat el corporativisme que ha quedat palès, la Agència donarà totes les dades que el Jutge necessiti...? Queden clares totes aquelles manifestacions, incloses les del  pare de la infanta,  en el sentit de que tots som iguals davant de la Llei.  El que realment passa (i ben dit) és que com que no tots som iguals, tenim percepcions realment (tornem-hi!)  diferents de la actuació de la Justícia  al  aplicar la Llei. Sent iguals, som realment (no hi ha manera, la paraula itera insistent!) iguals?

Ah! i no ho oblidem: des d’avui a la Franja ja no es parla català (el “chapurriao”, que en deien ells). A partir d’ara  els habitants de la Franja parlaran   LAPAO.  Sí, sí, LAPAO, “Lengua Aragonesa  própia del área oriental”. I els pirinencs parlaran  LAPAPYP,  la “Lengua Aragonesa própia del Pirineo y Prepirineo”... Costa de creure, però és veritat!

J. Vinyeta

9 de Maig de 2013

187.- Ja crema Espanya?

187.- Ja crema Espanya?.-

Em ve al cap el títol tot recordant aquella decisió que en Hitler, albirant-se el fi de la II Guerra Mundial, va donar al cap de les forces alemanyes que ocupaven Paris exigint-li que en qualsevol cas si els aliats entraven a la ciutat, aquesta fos completament destruïda. El General alemany responsable de dur a terme la destrucció (von Choltitz), amb més lucidesa que el seu superior (Hitler), va decidir entregar la Ciutat als aliats (és a dir als ciutadans francesos en general i parisencs en particular), tal com la ciutat estava en aquell moment, sense més desperfectes que els propis d’una guerra que la ciutat havia viscut fins aquell dia. La destrucció de Paris no es va produir[1].

No ens trobem a Paris si no a l’Estat espanyol i, salvant distàncies, sembla com si restéssim  permanent pendents de que des de Berlín, la Sra. Merkel li pregunti al Sr. Rajoy si Espanya ja crema, perquè sembla  que només després de la nostra destrucció, després del retorn a les cavernes,   Merkel  afluixarà la mà. Però pot ser  una “afluixada” conscient i calculada. que pot continuar amb un “Pla Merkel” d’inversions en el nostre Estat per assegurar-se, pel temps que cregui oportú,  les inversions alemanyes al territori i el control econòmic (i conseqüentment polític) corresponent. Diuen que va ser Thomas  Mann el que defensava, a mitjans del segle passat, la idea de que el que els alemanys havien de buscar era allò de aconseguir un Alemanya europea  i no una Europa Alemanya. Sigui com sigui i sigui qui en sigui l’autor de la frase, sembla que en mans de la Sra. Merkel s’hagin invertit els termes i, arruïnant els ciutadans d’Europa, especialment a tots aquests díscols, malversadors i especialment irreverents  del Sud, aconseguirà una Europa alemanya. Els americans – aliats ja ho varen emprar una tàctica similar: varen arrasar Alemanya bombardejant-la durant6 la guerra i després, amb el famós “Pla  Marshall” hi  varen  deixar anar milers de milions de dòlars que els varen convertir amos  d’Alemanya, a més militarment ocupada, fins a la finalització de la reconstrucció del País, fet que no es dona per acabat fins a la fi del 90’s, després de la caiguda del mur el 1989.

Continuant amb el símil entre Paris – Espanya i les ordres de destrucció, clares en el primer cas (Paris) i  suposadament encobertes en el segon i sense l’ús de material bèl·lic, ens trobem amb  una gran diferència i un agreujament entre les dues situacions. La gran diferència radica bàsicament en que el Sr. Rajoy no té ni la tralla  ni la talla suficients perquè arribi a ser capaç de desobeir unes directrius que estan portant a tot l’Estat a retrocedir dècades en tots els aspectes, convertint-nos als ciutadans en espectadors  impotents davant les desfetes i mantenint-nos segrestats per una imposada aureola de total responsabilitat sobre del per què de tot plegat. Rajoy no tindrà la lucidesa i el valor d’aquell  general alemany (de qui m’agrada pensar que, oposant-se al Führer, volia ser protagonista positiu de la Història), i no retornarà la plaça als aliats (en aquest cas als simples  ciutadans, deixant-los parlar per exemple en una convocatòria de eleccions anticipades): abans de fer-ho, obeint ordres,  continuarà amb la mateixa tònica destructora  a l’espera de que des d’Alemanya li arribi en  algun moment l’agraïment pels serveis prestats. L’agreujament del que parlava ens ve donat perquè la oligarquia d’aquest Estat nostre, coautora del desastre amb flagrant impunitat i amb una permissivitat  evident i vergonyant, aplaudeix desaforadament aquesta situació, perquè sap que, en aquest hipotètic pla de reconstrucció, també hi té molt a guanyar. I  a nosaltres, si sobrevivim a tot plegat, potser que ens deixin treballar per a ells això sí, en les seves condicions i havent-los-hi de donar les gràcies de forma permanent pel favor que ens faran tan sols per deixar-nos viure.

J.  Vinyeta

29 d’Abril de 2012

Un petit afegitó: El Sr.  Millo, aplicat súbdit del PP, ens ha vingut a dir que si la Generalitat no malgastés, el PP és veuria en cor d’augmentar el topall  del dèficit de cara al pressupost proper. Suposo que no deu pensar, en dir-nos-ho, per exemple en els AVE sense passatgers o en els aeroports sense avions... A vegades,  en massa vegades, la mala fe és manifesta...

---

[1] ¿Arde  París?  D. Lapierre – L. Collins.-  Ed.  Planeta,  1965

186.- Una nova plataforma ciutadana

186.-  Una nova plataforma ciutadana.-

Teresa Forcades i Arcadi Oliveres  son ja prou coneguts separadament perquè quan junts iniciessin qualsevol cosa la fessin sonada.  El  “Manifest per a la convocatòria d’un procés Constituent a Catalunya” ha aixecat polseguera, com no podia ser  d’una altra manera. El document (WWW.procésconstituent.cat), és un document   de contingut dur i que pressuposa un trencament amb el sistema polític – social actual. Salvant les distàncies, el podríem comparar amb el famós “Manifest del partit  Comunista” del 1848[1]. Dic de comparar el dos manifestos salvant les distàncies entre un i l’altra, perquè, a banda de la distància en el temps de per sí molt important, hi ha en aquests moments un sector de la societat anomenada classe mitja (tot i que funcionant avui dia a empentes i rodolons) inexistent en aquells moments, el que dibuixa un conglomerat humà de diferències notables. Independentment de tot plegat, tinc la sensació de que tot aquest manifest no és res més que la conjunció de les proclames del famós 15 – M, del programa de les CUP, entenc que de ICV i d’aquells grupuscles de l’esquerra més recalcitrant i extra parlamentària. No és que hi tingui res a dir. Només assenyalar que, personalment, tot allò que s’escuda en un estel vermell o, directament, darrera d’una falç i un martell, no em fa el pes. Independentment, el fet d’activar a la societat civil entenc  que sempre és bo.

La situació del País nostre és la que és. A la classe política l’hi estan sortint “competidors” de pes per la seva tebior en fer coses que, tot i sota  l’ègida europea, podien tenir – representar solucions  de caire social. L’ANC ja va fer un pas polític endavant que va agafar a contrapeu  als dirigents polítics de casa i de fora de casa. Tan amplia era la passa que va fer que els d’aquí haguessin de posar-s’hi al davant perquè havia quedat clar que la societat civil, des del punt de vista polític, els havia depassat. Aquest manifest, de final desconegut, haig d’entendre que vol depassar a la classe política per l’esquerra. I hem (i han ) d’estar a l’aguait perquè no sé si serà de llarga durada o no ni de quin gruix. Però si ho és de llarga durada i en resulta ser d’una envergadura humana suficient, això, juntament amb els fins ara  minoritaris moviments socials i amb  la ja famosa PAH, tots junts, formaran una marea d’abast imprevisible.

Cal fer alguna apreciació. La PAH ha causat en la societat un impacte tal que ha aconseguit portar al Parlamento  una ILP amb més d’un milió i mig de signatures amb un lideratge clar, fort i popularment acceptat de l’Ada Colau. I si trec a col·lació aquest tema, la PAH, és perquè vull assenyalar que és una organització de base però amb un lideratge molt concret. Oliveres  i Forcades no volen crear un nou Partit polític, però sí una candidatura de cara a les properes Eleccions al Parlament de Catalunya el més amplia possible; cap d’ells, tot i assenyalar com a objectiu una hipotètica majoria parlamentaria suficient per canviar les coses (suficient com per a declarar unilateralment la Independència de Catalunya, tot i que d’aquest punt concret no en parli el Manifest, però que ho varen manifestar així el protagonistes en el programa Singulars), vol cap compromís davant les urnes i es volen mantenir a l’ombra a l’hora de la veritat electoral. Aquesta és, en la meva forma d’entendre, la gran diferència, al menys fins avui, entre una i altra organització. La PAH  presenta un lideratge visualment  sòlid. Aquest Manifest sembla que vulgui néixer amb un lideratge a l’ombra però amb unes propostes de gran calat i pretenent una revolució social d’envergadura. Se’m fa difícil d’entendre el poder compaginar les dues coses.

Tots sabem que per a tot, individual o col·lectivament parlant,  es precisa d’un lideratge i no em sembla  que això pugui obviar-se: i el Sr. Oliveres ha de recordar la descomposició del 15 – M, en el que hi participava de forma activa, bàsicament per aquesta manca de lideratge. D’altra banda, no sé si la Autoritat Eclesiàstica  veurà amb bons ulls la inclusió d’una monja, d’altíssim nivell tot ha de dir-se, en una aventura contrària a l’esperit pràctic (que no a la pròpia Doctrina Social) de   la Institució  representada per la Conferència Episcopal Española que comparteix estovalles amb aquells als que el Manifest, signat per la monja  Forcades, posa a la picota.

Haurem d’esperar per a veure com “afina” l’orquestra que en  pugui sortir, si no hi ha director.

J.      Vinyeta

15 d’Abril del 2013

---

[1] El que jo he consultat a través de la xarxa és Manifiesto del partido comunista.- Edición Electrónica.-  Buenos Aires, 2004

185.- Estat malalt

185.-  Estat  malalt.-

Ha passat un mes des de l’última publicació al meu blog. Un mes dona per a molt, perquè les notícies i  la actualitat no ens arriben en avui dia  amb tartana: ens arriben en temps real. I el que sol passar  és que volent ser fedatari d’algunes (que ja no totes) notes de la actualitat, la capacitat particular de concreció, a vegades, no és  una virtut i la pròpia actualitat et depassa. La informàtica, també hi te a veure... 

Dit  això, haig de reconèixer que el mes de  Març, ha estat un mes prolífic. La “decapitació” del Fiscal General de Catalunya pel “gravíssim” delicte d’opinar, l’espionatge de la agència Metodo 3, el continuo assetjament de la economia catalana per part del Sr.  Montoro, la incapacitat del Ministre de l’Interior per esbrinar les acusacions de El  Mundo durant les últimes eleccions al Parlament Català, insinuant que d’informes similars en posseïa un munt, per acabar amb la resolutòria de l’Audiència Nacional  deixant en mans  d’un jutge concret el tema Bárcenas[1]. Tot plegat es remata amb l’escàndol de les preferents i ens encongeixen encara més el melic amb la intervenció de la UE a Xipre. I no son totes les coses que han passat!. Com a positives, podem trobar fins  avui la resistència del Govern Català a abandonar la via Sobiranista, l’Assemblea General de l’ANC a Girona que no perd pistonada, la votació insòlita del PSC de forma contrària al PSOE en el Parlament espanyol i, especialment, en la meva opinió, la trobada del Col·lectiu Wilson al Cercle d’Economia el prop passat dia 20. La seva xerrada va deixar novament en evidència la viabilitat d’una Nació Catalana, que el Col·lectiu entén com a inevitable i que tot el que pot arribar a fer l’Estat Central és endarrerir la decisió[2]. I és clar que aquests hi entenen!

L’ofensiva del PP per deteriorar sensiblement el procés Sobiranista  Català està en un  punt molt alt: no m’atreveixo a dir que  està en el punt de màxim “esplendor” perquè em temo que no és així i que coses  pitjors estan per arribar. El PP avança en la seva ofensiva en tres fronts com a mínim ben diferenciats. El front econòmic, el front polític i el front identitari son els aspectes que el sector que,  més enllà de la dreta de la FAES i conjuntament amb l’oligarquia amb seu a Madrid   orquestra, de forma magnífica tot s’ha de reconèixer, per  evitar que tot allò que no sigui expressió pura de la seva identitat (de la seva, insisteixo) pugui anar més enllà del que entenen com a assumible o tolerable  que, tal com és veuen les coses, és res.  I per mirar d’evitar, a pesar de que no ho diguin, la fugida del 20% que anualment aporta Catalunya al PIB de l’Estat, qüestió no menor que els pot deixar  en pilota picada.

Tot plegat no fa més que evidenciar  que l’Estat Espanyol està malalt. És un malalt que el podríem definir com a psicòtic per allò de que la realitat l’hi és molt confusa, tant, per exemple, que s’entesta en situar com a intocable allò que defineix com “la Constitución de todos los españoles...” quan  en realitat més del 73% de la població actual de l’Estat  no la a votar[3] el 1978. Només  queda  en actiu, per tant,  el 27% de la població actual que si va participar en aquell referèndum i que sí la va votar[4]. Dir, per tant, que  “...la Constitución es de todos los españoles...” en el sentit ampli que des de Madrid li volen donar, no deixa de ser un eufemisme. És possiblement aquest aspecte concret de confusió de la realitat, tot i que n’hi ha d’altres[5],  el que més deixa en evidència la seva patologia.

El tema més sagnant, no podem oblidar-ho, és el de les Preferents. I respecta d’aquet tema, m’ha vingut al cap un mal pensament. Fa poc temps que es varen aprovar les noves tasses judicials. ¿Quants d’aquests petits impositors no podran acudir als tribunals perquè els costos judicials seran del mateix gruix o superiors a la quantitat a reclamar? ¿Quantes d’aquestes demandes s’haguessin pogut tirar endavant amb les anteriors taxes  i quantes quedaran ara per pleitejar per raons del cost de la justícia? ¿No serà – i aquest és el meu mal pensament – que aquestes noves taxes s’aproven pensant en la solució a imposar posteriorment a les Preferents de marres? I de tot plegat, ¿qui en surt beneficiat?. Sigui com sigui, el cas és que gairebé a un milió d’avis de tot l’Estat els hi han fotut els calés i els han convertit, amb un sarcasme escruixidor, en els únics responsables de la seva desgràcia.  És insòlit!. Però això, aquest comportament, no és més que l’agreujament de la infermetat de la que parlàvem  abans: la confusió de la realitat ha anat degenerant en una no diferenciació, mal sigui que generalista,  entre el be i el mal. A aquests malalts se’ls en diu  psicòpates.  Que tinguem sort!

J.  Vinyeta

2 d’Abril del 2013

---

1.- El cas s’ha retirat del Jutge Bermúdez que, casualment, és el que, amb la seva sentència, va desmantellar tota la teoria de la conspiració etarra en el judici sobre els fets dels atemptats  d’Atocha. Casualitat?

2.- La filmació de la xerrada  es pot trobar a la xarxa, ja sigui al Vilaweb o al NacioDigital

  

3.-  INE.- El censo del 2011.- Agrupación por edades de la población del Estado

4.- Tot i això, el 32,89% del cens es va abstenir  i el còmput dels vots nuls, en blanc o negatius se situa en el 11,92 % dels vots emesos. Dades oficials de la Junta Electoral del 22 de Gener del 1979

5.- Com la confusió també habitual entre Constitució i Democràcia, entre Legalitat i Democràcia, etc.

184.- Comentaris

184.-Comentaris.-

Italia è diversa?.-  Personalment no sé si, com diu la dita que en les èpoques passades s’aplicava a l’Estat espanyol, Itàlia és diferent o no. Però el què si sé és que la plantofada que han rebut Merkel i companyia ha estat majúscula: gairebé el 55% dels electors (repartits entre Grillo i l’etern Berlusconi)  han castigat al “delegat” Monti i s’han  apuntat a un teòric enfrontament a les polítiques dictades des d’Alemanya. En poques paraules:  han dit de manera democràtica, a les urnes,  que ja n’hi ha prou. És la clara conseqüència d’haver posat pel damunt del País, com a la resta dels Estats de  la UE, el que es garanteixi el retorn dels deutes a la banca creditora, independentment de que la ciutadania, com està passant, hi vagi deixant la pell a miques pel camí. La sorpresa no ha estat tant la mitja derrota de Berlusconi si no  la mitja victòria del Sr. Grillo, que volent ser antisistema, ha optat aparentment  per fer la guerra des del propi sistema.

El famós 15M va voler jugar fent oposició al sistema amb  la innocència utòpica de que, per lluitar-hi en contra, era clar que el moviment hauria de ser assembleari i sense lideratge concret. I els que ja tenim uns anys a l’esquena sabem que sense lideratge en el grup no hi ha res a fer, perquè les decisions preses a les assemblees han de portar-se a terme i, com ha  quedat reflectit, no n’hi ha prou en comunicar-les via SMS, facebook o twitter. Amb aquestes perspectives, la classe mitjana ja es va abstenir majoritàriament de participar-hi. Itàlia és diferent? Dons la veritat és que jo no ho sé. Però el que sembla és que la classe mitja italiana ha fet seves les proclames d’un senyor, conegut a tota Itàlia i des de fa anys, que posava en solfa un enfrontament amb el sistema amb continguts similars i populistes a aquells del 15M, però amb la grandíssima diferència de que aquest mateix Senyor, el Sr. Grillo, liderava el procés perquè sembla que tenia clar que o el  liderava o el procés es quedaria en res. No seré jo qui jutgi el programa electoral d’aquest moviment anomenat Cinc Estels, ja ho farà l’electorat. Però, vist des de fora, em sembla que posa sobre la taula el fet de que de Srs. Grillo en poden anar sortint perquè la situació a Europa els fa possibles. En el meu entendre, tot el que sigui esperonar a la societat civil, és bo. Però també  hem de pensar que les fórmules populistes de menar a la societat civil comporten riscs, alguns dels quals tots sabem que poden ser molt perillosos.

Cert és que les urnes, a Itàlia, han deixat un mapa polític de difícil encaix però, potser per això sí que Itàlia és diferent, perquè la inestabilitat governamental els hi ha estat  una constant des de la fi de la segona guerra mundial i se'n  han anat sortint: si no recordo malament, des de la fi de la segona guerra mundial fins ara, en 65 anys, Itàlia ha tingut més 40 governs. Té, per tant, Pedigrí en aquests tràngols.

Tertulians.- Estan a l’ordre del dia. No hi ha emissora de radio o televisió que no tingui la/es seva/es tertúlia/es que es manifesten sobre temes generalment polítics d’actualitat.

 Tothom es guanya la vida com millor pot o sap i, en aquest aspecte, poc o res hi tinc a dir. Només m’agradaria fer algunes apreciacions al respecte. Podríem entrar en un debat sobre la Llibertat d’informació de molts d’aquests tertulians però, tot i que no és el moment ara,  m’agradaria exposar dues qüestions. La primera és que tinc seriosos dubtes sobre aquella suposada llibertat d’informació d’aquells que formen part directe de les plantilles dels mitjans, perquè que es  deuen al  mitjà des del que pontifiquen que, ho vulguin o no, és d’una ideologia concreta i amb la que han de ser respectuosos a risc de perdre la feina, de no ser-ho. No cal afegir res més, en aquest aspecte.  L’altra qüestió és  aquesta resposta quasi emblemàtica que donen quan, per la raó que sigui, es qüestiona la seva suposada llibertat: diuen que tenen el dret d’informar. I en aquest cas,  confonen els termes. Som la resta de ciutadans els que tenim el dret a rebre la informació,  que   el seu deure  és la de donar-nos-la  i que aquesta informació ha de ser, com a mínim veraç i contrastable. I per tan, quan per la raó que sigui han de barallar-se amb qui sigui, no s’han de prendre la llibertat d’involucrar-nos en les seves disquisicions. D’altra banda, crec  que seria bo que el periodisme en general abandonés l’àuria messiànica i dogmàtica que a vegades l’envolta.

Exposat tot l’anterior, dir que, en el meu entendcre, la majoria d’aquestes tertúlies no fan res més que intoxicar. Estan posicionades i, per tan, la suposada línea informativa va sempre en el mateix sentit i els comentaris del dia – del moment son sempre en justificació d’una ideologia, en contra d’una altra o nedant  i guardant la roba. I si això és netedat informativa i aquells participants son angelets purs, ideològicament neutres, que baixi Déu i que ho vegi. I que m’ho faci veure a mi de pas.

Ja sé que, per allò de la llibertat en general i de la llibertat d’expressió en particular, ens toca ser més respectuosos amb l’existència d’aquestes tertúlies més que, en massa casos, no  ho son elles amb nosaltres. Però tinc la sensació, per aquells dubtes que he exposat que, a vegades i pot ser que intencionadament,  més que aclarir coses el que fan és enterbolir-les  en benefici de no ens diuen qui, tot i que podem intuir-ho.  I aquest silenci sempre és perillós.

J.Vinyeta

4 de Març de 2013

183.- De la societat civil

183.- De la Societat Civil.-

Podríem  dir, de forma fàcil, allò de que “no hi ha un pam de net”. Personalment  no crec que sigui així. Però és  evident que l’embolic general que estem vivint ens ho pot fer entendre, perquè des de la Casa Reial fins alguns estaments esportius, no piramidalment abservat  si no que vist de forma transversal i, per tant, de molta més amplada i envergadura, l’esquitxada de la corrupció es va estenen com a taca d’oli.

Soc dels que creuen que bona part del merdé que estem vivint aquí a Catalunya  te una finalitat política  clara: la  d’empastifar a les Institucions i partits  en general i polítics en particular de Catalunya, empastifar  tot “allò”  que pugui d’alguna manera estar participant amb el moviment secessionista que hi ha endegat, desprestigiant-lo. No em crec que només hi hagi alcaldes, ajuntaments i regidors, escoltes - espies o partits enterament corruptes, tal com es vol  assenyalar, només  a Catalunya. Aquesta empastifada, que anirà pujant de to i que anirà en augment d’intensitat, forma part, i estava anunciat, de l’ofensiva general des de l’Estat central per a desestabilitzar el procés[1]. No vull negar que no n’hi hagi de corrupció aquí, però entenc que, més o menys, ho és en el mateix nivell que hi ha en la resta de l’Estat[2]. 

 Sigui pel que sigui i com sigui, la realitat és que la credibilitat de la ciutadania en  els polítics està en hores baixes. La corrupció n’és una raó. Però una altra bona raó és l’esclerosi del sistema per la qual la ciutadania va veient que li van arrancant la pell  i  que cada vegada n’hi va quedant menys, de pell, per arrencar.  Aquí, a casa  nostra, hi tenim, a més, un problema afegit que ens ve donat per la qüestió fonamental de que, per fer qualsevol cosa, ha de demanar-se permís a Madrid. No vull dir amb això que el poc que es pot decidir aquí no pogués estar millor gestionat. Però el que sí dic, i no és la primera vegada, és que bàsicament molt bona part de les “arrencades” de pell que s’estan fen aquí es podrien deixar de fer si Madrid pagués   només els calés que oficialment ens deu. I amb això no vull dir res més que, tot i formant part d’aquesta incredulitat general,  em crec més  els d’aquí (llevat d’excepcions com PP i C’s), que no pas als altres. I així ho haig de reconèixer.

Per tot plegat  la societat civil entén que ha d’espavilar-se i s’organitza. Aquesta societat civil  ja es va mobilitzar  amb les manifestacions i cassolades en contra del Sr. Aznar  i la seva guerra a Iraq (tot i que el PSOE en bellugava els fils pel darrera, cap partit estava en la capçalera de la manifestació a la Gran via de Barcelona el 15 de Febrer del 2003), i  pren caire identitari en la manifestació que organitza l’Òmnium el 10 de Juliol del 2010. Els polítics, en no  saber llegir-les, creen el  cultiu necessari perquè la societat civil s’organitzi  políticament. I  per primera vegada, aquesta societat civil, força al Govern (11/09/2012) a anar pel camí que aquesta societat, avui per avui majoritària, vol anar.

 Aquella mateixa societat ha pres ara un nou camí que no és res més que l’altra cara de la mateixa moneda: donada la ineficàcia dels estaments polítics, especialment dels de Madrid,[3] surten associacions – organitzacions solidàries per a compensar les “arrencades” de pell. I d’entre d’aquelles hi ha, i només a tall d’exemple, Tercer Sector Social que agrupa més de 7000 entitats  amb més de 230.000 voluntaris. Sobresurt la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca que ha mobilitzat fins ara  a més de milió i mig de persones, que ha aconseguit l’entrada al Parlament espanyol de la famosa Iniciativa Legislativa Popular per la dació en pagament de la vivenda i que actualment va manifestant-se per diverses ciutats d’Espanya, amb participacions més que notables. I, repeteixo, només son  exemples d’una realitat. Això sense mencionar les org. què, en el mateix sentit, actuen per lliure en punts inimaginables.

Però son exemples que  posen en evidència que aquells que per massa vegades son oblidats pel poder en benefici d’una oligarquia tenebrosa (la frase queda molt bonica, però no s’aparta gens de la veritat), van prenent consciència de que  tenen la força que els dona la unió. Personalment crec que tot aquests moviments socials i polítics que, també ha de dir-se, tenen l’origen majoritàriament aquí a casa nostra, ens porten al convenciment de que  els polítics poden ser contestats i posats en evidència si no fan allò que la societat reclama i que podria traduir-se, simplificant-ho de forma vaticana, en, al menys, un mínim recolzament moral a la seva situació (i ho dic amb aquests termes perquè no se’m pugui respondre des del Poder dient-me que demano quimeres econòmicament inassolibles...)

Les coses son com son i aquestes mobilitzacions  son  un senyal, tot i que molts diran que incipient però senyal a la fi,  de que el país està cabrejat amb la classe política (quan la societat va de bracet amb els polítics es diu allò de que hi ha pau social i ara és evident  que no n’hi ha) Els polítics  han de  reconciliar-se amb els seus administrats, que som tots, i han de  fer-ho amb una certa celeritat. Son ells els que han de donar senyals inequívoques de la seva voluntat d’esmenar actituds que ens han portat fins aquest punt.

Si no ho fan, la distància entre uns i altres encara creixerà més, amb conseqüències imprevisibles. Tinc el convenciment de que, en el pitjor dels casos, la societat sobreviurà; en el pitjor dels casos, no sé si el polítics sobreviurien, el que no deixa de ser una bona raó perquè actuïn. 

J. Vinyeta

22 de Febrer de 2012

---

[1]  L’entrevista a Miquel Sellarés al  Punt/Avui de Dimecres passat, fa molt entenedora aquesta situació que exposo.

[2] Carles Boix, en el treball  Governs regionals i la corrupció a Europa, situava a Catalunya dins d’uns paràmetres de “normalitat” en el grau de corrupció comparada amb la resta d’Europa. Podeu trobar-la a Internet.

[3] El Parlament de Catalunya, per exemple, ja va aprovar per unanimitat portar al Congrés la Proposició  de Llei per la dació en pagament el 18/07/2012, tot i que el Congrés, el 7 de Març anterior, ja havia rebutjat la proposta sobre el tema que va presentar  el grup de Cayo Lara

182.- Benet XVI

182.-  Benet XVI.-

És evident que la noticia de la dimissió (renuncia) de Benet XVI ha estat la bomba informativa des d’ahir al mig dia. A les vuit del vespra del proper 28, la Seu quedarà vacant i s’imposa la elecció d’un nou Papa.

El terratrèmol ha estat de grau elevat i ara el període comprés entre l’anunci de la retirada de Benet XVI i el primer discurs del nou Papa,  que sembla ser que serà pels vols de la propera  Pasqua, serà el tema líder dels informatius audiovisuals i de portades de tots el medis escrits. Les “Travesses” sobre possibles successors son a l’ordre del dia. I això no ha fet més que començar.

El Vaticà és un Estat poderossíssim i per tant, tant la renuncia com la nova elecció  posa en estat d’alerta als poders – contrapoders, interns i externs,  que, d’alguna manera, poden prendre part o manifestar influència en el procés ja iniciat, encara que no oficialment, per al nomenament del nou Pontífex. Els diferents grups (Opus, a qui sembla que Benet XVI els hi ha reduït poder, Jesuïtes, “Bertonianos”, seguidors de l’actual Camarlenc Tarcisio Bertone o els “Sodanianos” seguidors del que va ser Camarlenc de Joan  Pau II Angelo Sodano...)[1]  estan en efervescència per  anar a la recerca i satisfacció dels  interessos particulars d’aquests poders. Perquè, no podem oblidar que la lluita pel poder al Vaticà, hi és[2].  Des de fora, el pobres mortals ignorem les raons reals de la renúncia de Benet XVI i, com que no som l’Esperit Sant, tampoc sabrem, al menys amb una certa immediatesa posterior a la elecció, el què – qui - com del què  pugui  devenir dins de la Capella Sixtina durant els propers dies. Però em sembla que l’ombra del poder és molt ample i allargada i els Cardenals votaran allò o a aquell que més  convé als interessos particulars del grup del que formen part. I ho faran perquè l’Esperit Sant, curiosament, molt curiosament, els hi haurà mostrat de forma inequívoca aquest camí.

Els comentaris sobre de la figura de Benet XVI son, en general, elogiosos i entenc com a positiu una dimissió en tota regla: més d’un hauria de prendre exemple. Però personalment en sembla que l’Església Catòlica no ha anat gaire més enllà  del  lloc en el que la va deixar Joan Pau II. És cert, pel que sembla, que Benet XVI ha intentat posar ordre a la Cúria a través de la seva mà dreta, el Cardenal Bertone (creant-se  els enemics corresponents que no sabem fins a quin punt poden haver influït en la renúncia) i que, quan menys, ha demanat perdó pels temes de pedofília i pederàstia que sacsejaven al Vaticà. Però al mateix temps que carregava contra el Pare Maciel (Legionarios de Cristo), aixecava la excomunió a Pare Lefèvre, blasmava contra la Teologia de la Alliberació o ho feia en contra de l’ús  del preservatiu en  aquella roda de premsa en l’avió en el que  viatjava a Àfrica (a Nigèria si la memòria no em falla), afirmant que el seu us ajudava a propagar la sida, afirmació que va deixar a mig món, per no dir al món sencer, perplex; pel que diuen el més entesos, ha enterrat el poc que ja quedava del Concili Vaticà II i que,  tot i intentar-ho, tampoc se n‘ha sortit amb el tema de la Banca vaticana encara emmascarada per la mort de Joan Pau I[3].

I, per molt que desagradi a molts, queda la imatge emesa a tot el món des de Barcelona,  el dia de la Consagració de la Sagrada Família, de la monja anònima netejant l’altar en el que Benet XVI havia d’oficiar, com a gran expressió de la participació de la dona en l’Església Universal...

És evident que entrem en un temps d’espera  forçós. En continuarem parlant a mida que els arbres ens deixin veure el bosc.

J.Vinyeta

12 de Febrer del 2013

---

[1] Eric Frattini .-  Los cuervos del Vaticano .- Espasa.-2012

[2] Els documents publicats pel Majordom del Papa, segons el diari Italià  “La Republica” així ho evidencia.

[3] D.  Yallop.-  En  nombre de Dios .-  Planeta 2008

181.- Comentaris sobre corrupció

181.-Comentaris  sobre corrupció.-

No en volia parlar més, però aquests últims dies, tot l’Estat en va ple. Fins ara les coses en aquest camp anaven sortint però amb una certa lentitud. No és que no se’n parlés, però potser  el que realment passava era que el got era encara mig ple i ara bessa a dojo. Els que hi entenen diuen que la gran corrupció comença precisament amb l’aprovació  de la famosa Llei de Finançament dels partits el 2007 (?).  Sigui quan sigui o pel que sigui, el cas és que la corrupció és avui  a l’ordre del dia  de cada dia.

El País (aquesta vegada vull fer referència a la gent de tot l’Estat) s’esvera davant de corrupcions, suposades o comprovades, que van sortint com bolets, especialment en el món polític. I no dic que això dels bolets sigui mal exemple perquè els bolets son un producte que precisa de  condicions específiques per sortir (bàsicament humitat i temperatura, especifiques, això si, per a cada espècie). Quan  aquestes condicions en l’ambient que l’envolta son les que han de ser, el bolet surt. És per això que en  parlar de corrupció i comparar-la amb els bolets, se’m acut assenyalar que si surt el “bolet” de la corrupció és perquè les condicions ambientals (en aquest cas concret les condicions  socials que l’envolten) son les idònies perquè el “bolet” floreixi. I penso que això és un tema cabdal i que ens ha de fer reflexionar. És cert que no tots ni tothom és corrupte en el món polític i molt menys als nivells en que s’assenyalen avui dia. Però suposo que convindreu amb mi que la nostra societat, tot i que sembli que s’ho mira escandalitzada, en “passa”  olímpicament (només cal veure els resultats electorals) i en el fons els seus individus, els d’aquesta societat, lamenten (és evident que dit de forma massa  general i un pel sarcàsticament si es vol) no ser ells directament qui puguin estar-hi implicats, perquè  aquesta societat nostra premia, mal que només sigui amb un somriure sorneguer i envejós,  a aquell que presumeix de petites – mitges – grans corrupteles. I aquest substrat social és el que crea, com diuen a Castella, “...los polvos que luego traen éstos lodos...). Es parla de la necessària regeneració del sistema polític. Però poca cosa es farà si la societat en general, en la que estan inclosos tots el corruptes,  no modifica la seva pròpia actitud.

Si no recordo malament (ja se sap que l’edat enteranyina la memòria) son els grecs (Plató?) els que diuen que la no corrupció no ha d’estar una obligació per els individus de la societat si no que, aquesta idea de la no corrupció, ha d’estar assumida  per la societat i ha de formar part de les raons ètiques de la mateixa. I si la societat no ho ha assumit, com entenc és en el nostre cas, la corrupció serà tant en els àmbits públics com en els privats. El volum de la corrupció pública en aquest Estat nostre  ha pujat decibels fins a produir-nos mal a les oïdes, però en comptades ocasions  venim a parlar directament de la corrupció estesa en els àmbits privats. I, ens agradi o no, també hauríem d’entrar-hi. Perquè, per exemple, assenyalem acusadorament a l’ex-ministre que fitxa per una multinacional,  però no entrem a discutir mai les raons per a les que la multinacional ha fitxat a l’individu en qüestió. I gosaria dir que les raons son fronterísses  amb la real i existent banda fosca dels negocis i ignorem  si, subreptíciament,   aquestes fronteres han estat o no han estat traspassades. I no crec que sigui per casualitat que, si observem bé,  s’han barrejat els estaments: la corrupció privada va anant de la mà de la que anomenem corrupció pública.  Res és gratis i, per tant, seria interessant, molt interessant, saber que ens resulta més car si la corrupció publica o la privada o la conjunció de les dues. Donades les circumstàncies actuals, potser seria el moment d’iniciar un debat al respecta perquè, em sembla que, en tot plegat, els que hi perdem dues vagades som els administrats.[1]

Podria ser (i ho celebraria) que els jutges hagin comprés que la seva lenta actuació fa inexistent el concepte de la pròpia Justícia i hagin premut l’accelerador per treure’s  del damunt tot el que tenen a sobre per estalviar-se que puguem arribar a pensar que la incompetència o la corrupció, ves a saber, poden formar part intrínseca del seu propi sistema. Perquè tancar, com  fa pocs dies, un cas  comprés en el que venim comentant, 17 anys desprès d’iniciat el procés, és una autèntica presa de pel[2] que, els de mínima bona fe, no ens mereixem.

Suposo que tots hem observat la quantitat de vianants que travessen els carrers amb semàfors en vermell, inclosos pares que ho fan amb les criatures agafades de la mà. Realment és una indisciplina, si es vol, menor, però no deixa de ser un  símptoma preocupant. Perquè aquest pare o mare que ensenya a infringir el que possiblement sigui el codi més fàcil de transgredir, està educant al menor que porta al costat en com infringir  la convivència soc¡al i, qui sap, si convertir-se en corrupte en un futur. Si no, penseu en el que està passant amb el famós Informa en el sector juvenil, que en podria ser una conseqüència...

J.Vinyeta

31 de Gener del 2013

---

[1] Vegeu a  La Contra de La Vanguardia del 29/01/13 l’entrevista a Jonathan Koppell

[2] Cas  Pallarols

180.- Corrupció i Sobirania

180.- Corrupció i Sobirania.-

Corrupció .- Era la meva intenció fer referència als últims casos de corrupció o possible corrupció: Rato, Pallarols, O. Pujol imputat, etc.... Però, la veritat, me’n he desdit. M’ha semblat inútil  referir-m’hi de nou perquè, rellegint articles meus, de l’any 2009, ens els que ja hi havia referències escrites el 2003 sobre el mateix tema, m’ha quedat clar que poca cosa, per a no dir que res més, hi podia afegir. Només preguntar si el zel que mostra avui la Fiscalia anticorrupció per Catalunya té alguna cosa a veure amb la actualitat política catalana. Jo crec que sí.       

 Es mantenen els mateixos vicis gairebé des del inici del sistema democràtic i, el que és pitjor, en cap cas hi ha hagut un mínim i real desig d’esmena per part dels partits implicats: paraules, promeses, manifestacions en to major que, a la fi, no son  més  que  expressions considerades necessàries en el  moment que correspongui, però que  no es transformen en expressions de  contingut jurídic per regular seriosament al menys tres  coses: una clara modificació de la llei de finançament de partits, sense res ocult en la recaptació; modificar la Llei, fins on sigui necessari perquè els corruptes acabin a la presó i retornant el cent per cent del diner “escamotejat” i, a més, acabar, també per Llei,  amb l’endogàmia habitual dins del món polític que converteixen a massa càrrecs  en  autèntiques vicaries vitalícies. La credibilitat de tots els polítics està en joc perquè queda clar que els honrats, que també hi son en aquest mon del que parlem, tampoc aixequen la veu reclamant correcció i reparació de tot plegat. I el silenci, com ja  va dir Unamuno, sol ser interpretat com aquiescència. Es parla de 800  implicats en escàndols de corrupció,  de 48 exministres ocupant presidències o  pertanyents a  Consells d’administració d’empreses... Encara no n’és tot plegat suficient per regenerar el sistema...?

Sobirania.- La proposta del Govern, l’esborrany que tampoc sabem massa bé qui el va filtrar i amb quina  intenció, portava, en el meu entendre, una contradicció: donava el Dret a Decidir quasi com a realitzat i establia que la decisió presa per poble Catalunya era la de “...constituir Catalunya en un Nou Estat...”  Personalment ja em semblava bé, perquè coincideix amb el meu ideari polític. Però també em sembla que la voluntat de constituir un nou Estat, no ha estat expressada encara a les urnes i entrava en contradicció, en la meva opinió,  amb el paràgraf 2 posterior, que definia el dret a decidir “...escrupolosament democràtic...”. I per tant, en aquest estricta sentit democràtic, entenc que, amb independència del posicionament de la resta de partits polítics, tot i que cercant  amb ells precisament un millor consens, havia de ser esmenada. I així s’ha fet.

I com a conseqüència, s’han posat sobre la taula quatre propostes, inclosa la del Govern un cop corregida, que diferencien matisos. És evident que  CiU, ERC, PSC, ICV i les CUP tots varen anar a les eleccions amb el Dret a Decidir inclòs en el seu programa electoral. I em sembla  evident que hauran d’afegir-s’hi al document que serà finalment consensuat, per evitar un frau electoral.

 El PSC, que és qui més ha rebutjat el document inicial per allò del hipotètic  Nou Estat (i perquè el PSOE mana, no hem d’oblidar-ho), en presenta un altra de document en el que inclou i insta a la consecució d’un Estat Federal, que en el fons no deixa de ser un Nou Estat com el del que blasmava en la declaració original del Govern: de incoherències queda clar, com dirien a Girona, n’hi ha de per tot.  El PSC segueix sense dir-nos és amb qui o quins ens podríem “federar” i em temo que és perquè intueix la pràctica impossibilitat de portar a terme l’Espanya   Federal en sí mateixa.

ICV, que També inclou en la seva proposta el fonamental concepte de Catalunya com a “subjecta polític i jurídic” penso que és qui s’ha posicionat més a prop del document inicial, del que n’ha discutit més les formes que no pas el contingut. Un cop corregit el document, és d’esperar que s’hi afegirà sense massa problemes.

Em sembla que el document més complicat és el de  les CUP. Defineix el dret a decidir com  el “...d’un procés constituent en el marc dels Països Catalans...”, proposa, si es fa necessària, la desobediència civil i  entén que  es farà també  necessari un replantejament de les relacions internacionals, inclosa la “...conveniència d’esdevenir un estat membre de la UE”. Tot és possible, però personalment entenc que implicar a la resta dels  Països Catalans en un acte que només portarà a terme el Parlament Català, no em sembla massa adient perquè, malauradament, els Parlaments corresponents encara ni tan sols s’han pronunciat en aquest aspecte, i no hem d’oblidar qui avui dia guanya les eleccions al País Valencia i a Les Illes. Si ells no tenen pressa, és evident que nosaltres sí que en tenim. En quan a la pertinència o no a la UE, és una cosa que sempre podrem decidir a posteriori, però  la resta de partits sí que hi volen pertànyer. Respecta de la desobediència civil, no ens diuen si ha de ser  “gandhiana”  o ha de ser similar a la que es va emprar pel 15 M  barrant la entrada al Parlament dels Diputats  aquell 15 de juny del 2011 i en la que, com reconeixia el Sr. David Fernàndez en el programa Àgora a TV3, molts membres de les CUP hi van participar.

Així les coses, hem d’estar a l’espera de les negociacions que avui mateix s’han iniciat. M’agradaria poder pensar que, per a tots els negociadors, Catalunya està per davant  i per sobre dels interessos propis i del seu  partit. Però tot està per veure. Dimarts proper és el dia en que aquest document ha de quedar sentenciat. Seria gravíssim que el Sr. Aznar, vaticinant la ruptura  a Catalunya abans que la  d’Espanya, tingués raó.

Ens queda una pregunta: I el Sr. Duran? Acabarà posant els seus Diputats a disposició del PP? I els Diputats d’Unió, tots hi estaran d’acord? Veurem,veurem...

J.      Vinyeta

16 de Gener del 2013

179.- Què faran?

 179.- Què faran? .-

 Intentar saber de forma concreta què faran des de Madrid per evitar la secessió de Catalunya és difícil. Però hi ha algunes   coses que em sembla, com es diu vulgarment, que son de llibre.

L’asfixia econòmica s’incrementarà. És evident que necessiten quòrum per  a tot plegat. I possiblement la millor manera sigui (fins avui els resultats els hi han estat excel·lents)  la de continuar-nos presentant, davant de la resta de l’Estat Espanyol, com els grans dilapidadors (Mossos, TV3, Afers Exteriors etc...), els  grans deutors (l’altíssim dèficit) i, evidentment, com els més insolidaris. Fins aquí res seria anormal. Però com  que, per a continuar rebent diners del fons Autonòmic, en Mas – Colell, haurà de continuar intentant la impossible  quadratura geomètrica del cercle, que és el compliment del dèficit imposat, el Sr. Montoro, amb aquell somriure gairebé sardònic que ens és tan familiar, intentarà la intervenció directa del nostre Govern. De fer-se, sembla evident que haurem de demanar permís inclús per a demanar permís (la redundància no és gratuïta) per anar a pixar. No sé quins recursos econòmic – polítics ens poden quedar davant d’aquesta situació (no sé si el Col·lectiu Wilson, per exemple, n’ha parlat). Seguint aquest planteig terrorista, tot plegat pot acabar amb la “supressió” de l’Autonomia i amb el President Mas a la presó. És ben cert que si això últim arribés a passar seria el minut de glòria universal del President i de Catalunya: a la vista de tot el món! Però em temo que abans d’arribar a empresonar al President, faran mans i mànegues perquè tot se’n vagi en orris de forma més discreta. Alguns exemples de coses a fer:

 Iniciar moviments per intentar un trencament de C i U.  Imagino (i pot ser sí que imagino massa) que el Sr. Duran,  que està lluny del model independentista (és cert que sempre s’ha posicionat com a confederalista) pot ser temptat fàcilment des del PP, si no per integrar-se al PPC, per a  no participar, més o menys activament en tot el Procés ara que la gran oposició que li representava Vila d’Abadal, dins del partit, ja no hi és. D’altra banda, per part de Convergència, hi ha una qüestió que no acabo d’entendre:  per què ha plegat en Recoder? Es va dir que no li anava massa la “marxa” secessionista. El que ignoro és si, a més, porta tot un sector convergent d’un determinat pes al darrera, a quin sector econòmic pot representar i quina força pot tenir ell i tot aquest sector. Potser si que vaig més enllà del que toca, però pot ser ens hauríem de preguntar si aquesta fugida d’en Recoder vol dir alguna cosa més.

Fer trontollar la coalició de govern, serà un objectiu clar. M’agradarà escoltar les raons per les que els catalans haurem de demanar la convocatòria de noves eleccions.

Una altra possibilitat  que des de Madrid  poden portar a terme és la de fer una sucosa oferta econòmica de finançament, a canvi de portar a l’oblit   “quimeres secessionistes”. No sé fins a quin punt una oferta d’aquestes característiques podria fer trontollar a Convergència. Però no tinc cap dubte de que Unió s’hi afegiria de seguida amb evident risc de trencament de CiU, deixant al Govern actual en minoria.

Imagino que, per tots els medis possibles, aniran minant a la coalició governamental. S’anuncien “dossiers” que, des de la caverna mediàtica, ens mostraran el “terrible” grau de corrupció dels nostres dirigents polítics (i amb això en cap cas pretenc insinuar que no n’hi ha en aquest País nostre, de corrupció), aplicant aquella dita bíblica de veure la palla a l’ull aliè... i en els que hi serà gairebé tothom amb significació econòmic – polític – social del País i, especialment, els mínimament nacionalistes.

I, de forma constant, la por, la por especialment dirigida els sectors més sensibles, amb constants mentides per a aconseguir les màximes desercions possibles de les files especialment indecises i augmentar el no en el moment de a consulta.

I em quedo curt, perquè son tossuts, obcecats, amb un codi ètic opressor i per tant sense la  més mínima voluntat de modificar el seu objectiu: fer-nos desaparèixer. Ja sabem tots de què  està format l’ADN d’aquesta oligarquia amb ínfules imperials i, per tant, tinguem ben clar que tot és possible. Però també hem de pensar que Europa ens mira a nosaltres i a ells i potser que aquest Gran Germà faci molt de temps, potser que més del que ells es pensen,  que sap que   Catalunya seria contribuent net ingressant a la CE i que això, pel Gran Germà, compti.

J.  Vinyeta

8 de Gener del 2013

178.- Nou Govern

178.- Nou  Govern.-

 

Es va formar la setmana passada i tal com s’ha muntat em sembla bé. Des de les passades eleccions he anat pensant que allò de “la cartera i la bandera” d’alguna manera havia de  quedar diferenciat en el nou Govern, tot que amb una tutela única per poder avançar totes dues qüestions paral·lela i simultàniament. Tot i que ignoro la voluntat expressa del President, vist des de fora, sembla que anirà així.

No es tracta de descobrir ara les excel·lències del  Conseller Mas – Collel, la capacitat del qual és reconeguda internacionalment. Hi ha qui s’atreveix a afirmar que la qualitat del nostre Conseller  està per sobre de la qualitat mitja dels Ministres d’Economia d’Europa. Per tant, el tema econòmic (la cartera), està en bones mans.

 Em sembla evident (així ho espero) que el Conseller Homs treballarà pel procés de la consulta (la bandera) tant des del punt de vista Nacional  com des del punt de vista Internacional (pot ser que per aquesta vessant sortís allò de la Conselleria d’Afers Estrangers, que tant malament va  caure sobre d’aquells que ens tenen habituats a prohibir-nos-ho tot).

Des del punt de vista Nacional entenc que, per exemple, el Govern disposa avui (a banda de la majoria absoluta que representen) de 71 diputats de caire sobiranista (en el suposat, a vegades difícil de suposar, de que els d’Unió no es manifestin en contrari), però  realment el número de diputats, els partits dels quals porten el dret a decidir en el seu programa electoral i que podríem definir com a diputats “afegibles” a les tesis de CiU i ERC, son en realitat 36 més[1]. És per això que, tot i els escarafalls del PSC, ICV i les CUP,  entenc que una de les feines d’aquest Conseller ha de ser la d’incorporar tants com en pugui d’aquests diputats a la deriva sobiranista que porta el Govern (no hem de confondre dret a decidir amb sobirania) per crear una majoria inequívoca en aquest sentit per,  seguin les passes previstes pel propi Conseller[2], poder  anar a Madrid, presentar-la, rebre el no habitual d’en Rajoy i tornar més carregat de la raó  que ja tenia el Conseller en el viatge d’anada. Però  també ha de  poder servir aquesta majoria inequívoca per poder declarar unilateralment la Independència des del Parlament, si arriba el cas de que de solució només ens quedés aquesta.

Des del punt de vista Internacional, és evident que, davant de la negativa de l’Estat Espanyol, haurem de buscar “empara” en els cercles europeus. No serà fàcil tot i que res està escrit al respecta: no hi ha antecedents. Tinguem clar  que la diplomàcia espanyola és poderosa i amb influència en determinats cercles econòmics per als que el deute espanyol els hi és un perill latent, i encara més si l’Estat espanyol perd un 20% del seu PIB en la operació secessionista. Però també és cert que la visió del tracte colonial que Espanya ens dona és evident per a moltes de les  potències europees, especialment en el tema fiscal, i que en cas de secessió i integrats en la CE, en seríem contribuents nets. És evident que la feina a fer en aquest capítol serà de gran envergadura. I cal pensar que, donades les circumstàncies, res pot deixar-se per lligar en aquest aspecte.

Una de les coses que sembla que el President vol deixar també ben  lligada tan aviat  com sigui possible, és tot l’entramat jurídic que,  arribats d’una o altra manera al moment de la consulta o decisió, és necessari de tenir clarament establert per a legitimar la opció en que ens trobarem aleshores. Per tot això no és sorprenent que un home que ha estat a l’ombra de l’actual President des de fa anys i que és de la seva absoluta confiança, el Sr. Gordó, hagi “saltat” a Justícia per endegar i portar a bon fi tot aquest assumpte, en el que també tot ha de quedar ben lligat.

Així les coses, des de Madrid continuaran disparant l’artilleria, perquè els hi és evident  que el Nou Govern de la Generalitat mostra una deriva sobiranista per a ells intolerable i que des d’allà intentaran boicotejar-la amb totes les eines possibles.

Però d’això últim, ja en parlarem en la propera ocasió.

 

 

J. Vinyeta

31 de Desembre del 2012.

---

[1] Aquesta és una  lectura que en cap cas ha volgut fer  el PP. Ells han considerat una derrota nacionalista  la davallada dels 12 ascons perduts per CiU. Sense voler acceptar que, en realitat,  son 107 i no 50 els diputats els partits del quals incorporen en el seu programa electoral  el dret a decidir.

[2] Segons l’entrevista al propi Conseller Homs que publica el diari Avui el  passat dia 30.