127.- Narcisistes, envejosos i... cínics.- (Ampliació de l’article 119 del meu bloc)

127.- Narcisistes, envejosos i... cínics.- (Ampliació de l’article 119 del meu bloc)

Ibsen, si no recordo malament en “L’Ànec salvatge”, té aquella frase fantàstica que, en la meva opinió, resumeix, en bona part, el per què del patiment humà. Diu: “...La vida seria molt més agradable si ens deixessin en pau aquests maleïts creditors que van picant de porta en porta exigint el compliment de l’ideal a pobres homes com nosaltres...” Quan aquest ideal no és altra que aquell que els entesos anomenen l’ideal del jo i que està sobrevalorat per una autoestima desmesurada d'aquest propi jo, ens trobem davant d’una persona a la que, aquells professionals que hi entenen, anomenen narcisista.

Així les coses, podem imaginar dons el patiment, tot i que expressat de diferents formes, d’aquest narcisista si, com és el cas, l’únic creditor exigent és ell mateix. I la dolorosa lluita que li representa aquella persistent i tenaç exigència que es barreja amb la constant inabastabilitat d’aquell ideal, en un cercle viciós que necessita de la exteriorització i verbalització permanents. Però, ai las!, si observem aquesta verbalització, ens adonem que, al mateix temps d’expressar-nos la seva tristesa (una de les formes d’expressar aquell patiment) per allò de l’ideal que mai pot atènyer, justifica el seu fracàs personal (una altra de les forma d’expressar dolor), al no poder “arribar-hi”. Una cosa porta a l’altra, és habitual. I res millor, en aquests minuts de glòria durant la exteriorització i verbalització del seu dolor, que voler fer-nos creure que el seu tot és l’únic que ha de ser i haver, destil·lant, al mateix temps (una altra manera de transmetre la ràbia interna que li produeix el seu patir), un menyspreu visceral simultani a tot allò que els altres tenen i ell encara no.

Aquesta mirada, també malaltissa a tot allò que els altres tenen, estiguin o no lluny del seu propi entorn, que pot barrejar-se amb una espècie d’odi a tot allò que no té però que sí tenen els altres (i no m’atreveixo a parlar de que aquell “tenir” dels altres pogués ser quelcom proper al que anomenem felicitat, perquè encara aquesta mirada malaltissa seria molt més dolorosa), també aquells que hi entenen l’anomenen enveja. I nosaltres, tot i que profans en aquella matèria, també ho entenem així. Crec dons que podem entendre que, per tot plegat, aquests narcisistes i envejosos han de patir molt. Un dolor, el que pateixen, incomprensible per a molts, però molt real per a ells.

Però encara hi ha més. Hi ha moments en que el seu narcisisme i la seva enveja els hi fan perdre els papers: son moments en que el seu JO queda més tocat del que els hi és suportable (sempre per culpa dels altres segons el seu pensar, evidentment) perquè creuen patir situacions expressa i particularment humiliants. Aleshores, aquella verbalització necessària del seu patiment deixa de ser simplement oral per passar a ser una manifestació física hostil, violenta, d’aquell JO ferit. De la forma més barroera, fan gala de menysprear allò que per els altres, per a tots els que no som com aquests dels que parlo, entenem com a actitud correcte, arribant a perdre els estreps de la forma més vergonyosa.

Quan el garbuix ha passat i arriba el moment en que tot retorna una mica al seu lloc, encara més ferits per la conscienciació, a pesar de tot, de la seva imperfecte violència, hauran de fer la manifestació oral de tot plegat (l’altra forma ja habitual, necessària i imprescindible de manifestació del seu patiment, com ja ho he dit) i a les hores, en aquell gran moment de glòria, seran incapaços de reconèixer errors, negaran aquella actuació barroera i manifestaran un menyspreu clarament malaltís respecta de tot i de tots i, molt especialment, dels que hauran estat víctimes directes d’aquella violència. Aquesta actitud, aquells que hi entenen, la defineixen com a una actitud clarament cínica. I nosaltres anomenem cínics als que actuen així. El sofriment que pateixen precisarà d’un bàlsam que només podran trobar en un bany de masses enardides que els aplaudeixin i victoregin encara que, com en la novel·la de Camus[1], siguin a dalt del patíbul abans de ser executats.

Els hi desitjo un cessament d’aquest patir seu. Perquè encara que aquests narcisistes, envejosos i cínics no s’ho creguin, a nosaltres. que no som com ells, ens agrada viure tranquils, estimar, ser estimats, mantenir un mínim d’higiene mental, evitar contaminacions externes i viure amb una dosi d’autocrítica suficient que ens permeti enganyar-nos el menys possible. Potser tot el que ells no tenen ni desitgen.

Mentre llegíeu no sé sí pensàveu en algú concret. Però jo, mentre escrivia, si que ho feia: pensava en Xosé Mourinho.


J. Vinyeta
15 de Maig i 18 d’Agost de 2011

P.S.: L'article ha estat ampliat, en els termes expresats, a petició d'un molt bon amic meu i a qui li dedico: es diu Jordi Molina.-

[1] L’Étranger.-

126.- Vacances amb feina

126.- Vacances amb feina.-


No em sembla recordar un estiu amb la activitat polític – social com el d’aquest 2011.

Les anomenades turbulències financeres venen marcant el devenir econòmic d’Europa i dels EUA i, en conseqüència, de tot el mon. La anomenada “Banya d’Àfrica” posa en evidència, una vagada més, el pèssim resultat de la descolonització de la zona en la què la fam està fem estralls entre una població que rep, a més, les bufetades endèmiques de les guerres permanents de la zona. I Líbia i Síria ocupen planes dels diaris cada dia. O sigui que el panorama és mes aviat fosc per tot plegat. Però... comencem!

Turbulències.- Vagi per endavant que la meva ignorància en el que s’ha convingut en anomenar Ciencia Economica, és molt gran. Però això no impedeix expressar opinions al respecta. Vist tot plegat des de la perspectiva del que no hi entén, sembla un garbuix en el qual els que tenen calés manen, en funció dels seus interessos i el altres seguim l’arada. Ja sabem que el diner és poder, però que els Estats més poderosos del mon vagin perden el cul perquè son incapaços de posar-hi remei, costa d’entendre. Que unes anomenades Agències de Qualificació vagin marcant el ritme com aquell que marcava el de les galeres, a cop de maça i que, Europa al menys, no se sigui capaç de posar-hi fre a aquestes qualificacions, o que les transaccions a les borses no siguin carregades amb impostos, no deixa de sorprendre’m. De totes maneres em sembla entendre que Europa és la que fa pitjor les coses. Llegia una frase de no sé qui a la premsa de fa uns dies que em va donar la sensació de que l’encertava. Deia, més o menys literalment, que no hi ha cap empresa al mon que pugui funcionar amb 27 directors generals. I em sembla certa perquè, en sí mateix, Europa no és res més que un intent de fer una fusió de grans empreses en la que les direccions de les empreses fusionades continuen en funcions i amb un grau d’independència que ja voldrien molts executius de l’empresa privada d’avui dia. I vull deixar clar que no soc pas dels que volen perdre autonomia en cap sentit. Però em sembla inevitable unificar criteris (especialment polítics i fiscals), i retallar independències, si és que la famosa Unitat Europea ha de continuar. Suposo que els que hi entenen s’ho han plantejat, però sorprèn aquesta espècie de passivitat bellugadissa, aquest constant haver de definir, de redreçar, d’afirmar, de ratificar, d’un permanent anar i venir i, al menys ho sembla, de no encarar els problemes amb la valentia que, en el meu entendre, fa falta i que, agradi o no, dona més l’idea de desunió que d’altra cosa. Alemanya i França volen liderar no sabem exactament què. Esperarem.

La banya d’Àfrica.- Segons in formacions de l’ACNUR, perilla la vida de més de dotze milions de persones de la zona: la fam hi està fen estralls. Una sequera que sembla permanent i un estat de guerra que no sembla tenir fi, van creant milions de refugiats i desertitzant una zona ja de per sí deprimida. Eritrea, Etiòpia, Somàlia, estan en aquests moments a l’aguait de l’ajuda que els hi pugui arribar de l’exterior. Però tinc la terrible sensació de que l’ajuda que pugui arribar a aquests països pot no arribar als camps de refugiats: en la història de la humanitat hi ha suficients antecedents al respecta. Del que estic convençut és de que els membres del exercits, regulars o no, que pul·lulen per la zona amb un kalashnikov a la mà, no en passen de gana...

Líbia i Síria.- Sembla que l’exèrcit revolucionari libi s’acosta a la capital Trípoli per intentar posar fi a una guerra civil de més de sis mesos. És el principi del final d’una dictadura de més de quaranta anys. Gadaffi, aferrat al poder com ho fan tots els dictadors que es tenen per insubstituïbles i salvadors de la pàtria (i aquí a casa nostra sabem del que parlem), allarga la seva agonia suposo que en un va intent de recuperar no se sap ben bé què en una guerra que sembla que té definitivament perduda.

Mentre tant, el seu col·lega El Assad, a Síria, ens ofereix diàriament les imatges més sagnats d’una repressió contra de la societat civil per part de l’exèrcit amb la mateixa finalitat que el dictador de Líbia: mantenir-se en el poder. Però, entre Síria i Líbia, hi ha diferències polítiques i religioses que li donen una certa peculiaritat. Síria està en negociacions amb Israel pels Alts del Golàn, al Líban hi manen el xiïtes de Hezbolla amb el vist i plau de Síria, la majoria sunnita de Síria està lluny dels centres de poder que detenen els alauites pròxims als xiïtes i, per acabar-ho d’adobar, el senyor Assad bombardeja els camps de refugiats palestins a la ciutat de Latakia... Turquía (membre de la OTAN, no ha d’oblidar-se) rep centenars de milers de refugiats sirians i ja ha dit prou. Iran, el gran aliat de Síria a la zona, es manté expectant per allò de que la desaparició de Síria el convertiria en el gendarme de la zona i no se sap ben bé qui vol que això es produeixi. Israel calla. Tot plegat, aquest garbuix, ens té a tots expectants per la incertesa d’un final que es planteja complicat. Haurem d’esperar.



J .Vinyeta
16 d’Agost del 2011

125.- Anglaterra es crema

125.-Anglaterra es crema.-


Personalment m’és difícil de pair. Però la realitat és la que és i Anglaterra es torna a trobar en un estat similar a aquell en que ja es va trobar, si no recordo malament, a mitjans del vuitantes i al barri de Chelsea. Dic que és similar perquè aquell va ser un esclat que el podríem definir com a ètnic, per causes racials i, en la meva opinió, potser degut a la arribada massiva de ciutadans del extingit imperi britànic als que la Commonwealth (of Nations) havia donat ciutadania britànica. Aquesta vegada, sembla que no va per aquí.

El mon que coneixem està immers en una crisi profundíssima que, a més de ser econòmica és, en la meva opinió, política i també de valors. És evident que la crisi econòmica carrega les tintes sobre els més desvalguts, que els polítics no sols no se’n surten si no que les perspectives que van creant no son gens afalagadores i que aquell estat del benestar repartit amb escreix en els moments d’aquella abundor sobre dimensionada, per sobra de les possibilitats reals de tots plegats (al menys en l’Europa actual), i en contra del que els propis Estats no varen actuar, en general, se’n va anant pel pedregar perquè les despeses que aquella situació ocasionava ara son insostenibles pels Estats. El joves, en general, avui no tenen perspectives ni de present ni de futur, però aquell mateix benestar (tot i la actuació tatcheriana sobre d’ell, a l’Anglaterra de la que parlem) va crear una societat, que varem a nomenar de consum, en la que, si alguna cosa semblava d’una certa claredat, era que tot era gairebé gratis. La nefasta conseqüència de tot plegat va estar una minvada de les escales de valors i especialment de l’anomenat esperit de l’esforç davant de qualsevol situació en el què fer de cada dia. Això barrejat amb aquest intent molt generalitzar de socialitzar el dolor propi, segons el qual tothom té l’obligació de participar-hi[1], va anant donant ales a molts d’aquells que no tenen futur i a molts d’aquests que, sense la pretensió de generalitzar, tampoc volen realitzar el mínim esforç necessari per intentar sortir de la marginació en que es troben ignorant, al mateix temps, la possibilitat de que, aquesta situació, sigui més deguda a una auto-marginació que altra cosa. Amb aquests plantejaments, qualsevol motiu és bo per ajuntar-ho tot i que tot acabi com ha acabat: en una banalització de la violència, amb una clara indiferència davant de la societat i del que representa i, finalment, en el saqueig posterior, quasi inevitable després de tot plegat, que ha permès a molts d’aquests dels que parlo, siguin del color que siguin, arribar, en algunes coses concretes, allà on ja han arribat els de més alt poder econòmic (potser també i per un més alt esforç del que molts dels saquejadors es pensen) inclús dins del mateix barri que els actors consideren marginal. Recordo que un d’aquests saquejadors, s’emportava un PC portàtil concret perquè deia que sabia “...que mai se’l podria comprar...”

Davant de fenòmens d’aquesta mena, amb un policia anglesa tocada pels efectes del tancament del News of the World, habituada al cos a cos davant de les manifestacions, ha quedat desbordada perquè aquella vella violència habitual ha perdut l’espontaneïtat que limitava la presencia dels manifestants mentre la noticia dels fets no arribava a tots els que volien ser-hi en el batibull corresponent. Mentre que ara, amb la presència de les anomenades noves tecnologies, les convocatòries es fan de forma massiva, en temps real i de forma instantània. La policia no les pot combatre amb aquelles mateixes velles armes. I que quedi clar que, dient això, només em limito a constatar fets.

Veurem com acaba tot. Els polítics i la societat civil tenen feina, perquè és evident que no es tracta solament d’un tema policial. Però val la pena recordar que ja va passar quelcom similar a Paris i convindrem que d’allò de fa sis anys a Paris es va resoldre policialment la foguerada del moment, però el substrat de tot plegat encara hi és... i haig d’entendre que a Anglaterra pot acabar passant el mateix si la feina a fer no es fa mínimament ben feta. Europa, tornarà a ignorarà els fets?

Quina serà la propera gran ciutat en la que es donaran fets similars? Perquè, hi ha cap gran ciutat que no tingui barris susceptibles d’esclatar com el de Totenham, a Londres?


J. Vinyeta
12 d’Agost del 2011
[1] És, al menys per a mi, una evidència el fet de que qualsevol reclamació laboral, com exemple més immediat, acaba amb els carrers tallats i obligant-nos així a solidaritzar-nos-hi, volen convertir un problema particular en un problema en el que ha de participar-hi tothom.

124.- Reflexions després del 15 de Juny (i 3)

124.- Reflexions després del 15 de Juny (i 3).-


I nosaltres, la resta? És evident que hem de participar de la reflexió i actuar en conseqüència per refer el País, el nostre País.

No deixa de sorprendre’m que el 15 – M o Democracia real, ya!, dos dels grups potser més significatius del grup dels “indignats” no hagin fet al·lusió, que jo recordi, al perquè de tot plegat aquí a Catalunya. És cert que el primer esbós de gran retallada de tot l’Estat, s’ha fet aquí a Catalunya perquè, bàsicament, ha estat la primera de les comunitats que va convocar eleccions. Les altres comunitats s’han posat a la feina, suposo, a partir del prop passat 23 de Maig, perquè és evident que no només a Catalunya s’ha allargat més el braç que la mànega. Però els “indignats” sembla que hagin seguit més el plantejaments fets des de La Puerta del Sol, potser per poder fer un planteig unitarista a tot l’Estat. I crec que hi ha propostes que ho confirmen com, per exemple, la creació de la circumscripció única que, sense la correcció a la baixa, en cap cas manifestada, dels coeficients de les barreres legals de la Llei D’Hondt, suposaria, a la pràctica, la desaparició dels partits nacionalistes i/o regionals. El partit que més hi guanyaria fora possiblement IU, que ja fa temps que ho predica.

He assenyalat el que he assenyalat, perquè em sembla evident que, per aquests “indignats”, Catalunya compta molt poc, que es fa un compte universal i generalista. Puc entendre que, per a molts, hi ha coses més importants tant a nivell general com a nivell particular que aquesta “quimera” anomenada Catalunya, perquè en aquests moments de la seva vida, la seva quotidianitat és duríssima i sobreviure és, per sobre de tot, prioritari (i aquesta prioritat ens dona ja a entendre la gravetat del seu estat). Els “indignats” els hi assenyalen les causes de la seva situació i proposen solucions generals per els problemes de cada dia. Però (i amb això no vull posar contra les cordes als del 15 – M i companyia) no recalquen que amb menys de la meitat del que s’emporta l’Estat Central anualment de Catalunya i que no torna (allò del dèficit fiscal), quedaria sobradament cobert el dèficit pressupostari que és la causa per la que han de fer-se aquí les retallades, ni tampoc assenyalen que a més encara se’ns exigeix més esforç perquè l’Estat Central, que és responsable de més del 75% del dèficit global, pugui complir amb Brussel·les. A molts, potser més que a tots aquells tan generalistes, se’ns acut de pensar que aquests gravíssims problemes que ens afecten a tots, amb major o menor transcendència, els hem de resoldre nosaltres aquí, que podem trobar les eines per fer-ho i que només cal que ens posem a la feina i ser conscients de les nostres possibilitats. Què també ho estem d’emprenyats, és veritat. Però potser perquè o tenim més anys, o som més positius i en el fons menys romàntics, hauríem d’entendre que la via de la generalització en prou feines aconsegueix barrar el pas dels Diputats al Parlament. I amb això només vull dir, tot i que els objectius podem semblar els mateixos per a tots els emprenyats, que els objectius de molts de nosaltres, els de molts d’aquests “altres” dels que parlo, van més enllà de la pura resolució de la crisi més dura dels últims temps.

La particularització dels problemes a Catalunya i la seva resolució aquí, des d’aquí i per nosaltres, és la reflexió que penso hem de fer aquells que ni formem part del 15 – M ni del conjunt de la classe política.


J. Vinyeta
22 de Juny del 2011

123.- Reflexions després del 15 de Juny (2)

123.- Reflexions després del 15 de Juny (2).-


Parlava en l’últim article que els fets del 15 de Juny obliguen a una reflexió a tres bandes i allí les vaig iniciar.

També els polítics d’aquest País nostre han de reflexionar (els de la resta de l’Estat també, igual que els nostres, afegint-hi a més la reflexió sobre d’allò que s’anomena la Gallina dels Ous d’Or...). L’anunci i primeres execucions de les anomenades retallades ha estat el que realment ha encès els ànims. Però el cabreig bé de lluny i, especialment, perquè la classe política en general només atén les pròpies necessitats partidistes. L’allunyament d’aquesta classe de la gent del carrer, dels seus problemes quotidians i immediats i la inoperància i la passivitat (actituds que, per culpa d’uns o dels altres, en molt bona part, han donat com a resultat la situació actual), han anat creant el convenciment de que de poca cosa ens serveixen i que, a més, ens costen una fortuna. Perquè tan importants i necessàries poden ser les retallades que han de fer a una societat que ha viscut per sobre de les seves possibilitats reals, com vergonyats les submissions que manifesten davant dels poders de l’Estat Central, per exemple, saben com sabem tots els d’aquí que deslliurant-nos de l’espoli a que estem sotmesos de forma permanent (per cert, que no he sentit en cap moment que els indignats en fessin referència al problema i sí en canvi que em consta que varen fer retirar de la acampada una estelada...) aniríem molt millor, per no parlar d’altres submissions com les que permeten “insinuar” que qui mana a l’Estat és el Sr. Botin.

Els hi vull concedir als polítics un mínim de suposada bona fe. Però és allò de la dona del Cèsar. I tal com van les coses, em sembla que no hi massa gent que avui cregui en la innocència de la Mesalina de torn. Corregir-lo, aquí a casa nostra al menys, és feina exclusiva de tots aquests que el passat dia 15 no podien entrar al Parlament de Catalunya. I el primer que els hi correspon és donar informació, clara i intel·ligible per els pobres mortals, on som ara, quines son realment les seves dependències (de quins i de qui), i, fil per randa, quin ha estat realment el dèficit deixat pel tripartit i en quines partides concretes, de quant han costat el rescats financers i com es pensa recuperar aquests diners, per què els beneficis de les entitats financeres augmenten de forma gairebé exponencial i en canvi les empreses tanquen per manca de crèdit, per què els sindicats estan amb el no permanent defensant més als que tenen feina que no pas als que no en tenen i no entren en una reforma laboral profunda que ajudi a crear llocs de treball, per què no es planta cara als abusos sanitaris de molts d’aquí i dels que venen de fora que, a més, no paguen. I posar sobre la taula allò que avui dia s’ha posat tant de moda i que anomenem valors quan volen dir una altra cosa.
I si aquest gest que reclamo ja es correspon amb els famosos pressupostos, també ens ho ha de fer saber sense embuts, clar i cristal·lí, perquè ja no tenim més davallant. Però que els hi quedi clar que potser no ens els creurem si no hi ha una disminució dràstica de les despeses excessives que comporta una burocratització innecessària de l’Administració, amb la supressió dels llocs de feina més generats per crear fidelitats o donar premis que per a altra cosa, canviant o creant Lleis perquè els corruptes vagin a presó. I els partits polítics, tots i sense excepció, han de canviar el sistema electoral fent desaparèixer les llistes tancades com a primer pas per a garantir la mínima eradicació de la corrupció que el sistema actual comporta, propiciant una Llei sobre el seu finançament en la que la transparència sigui la norma i no la excepció, amb auditories externes vinculants i sancionadores.

I que recordin també, tots plegats, que Mesalina, va ser executada per ordre del propi Cèsar, Claudi. Aquest Claudi, avui, pot ser la societat civil. I l’exemple d’Islandia, por ser-ne la senyera.

J. Vinyeta
21 de Juny de2011

122.- Reflexions després del 15 de Juny (1)

122.- Reflexions després del 15 de Juny (1).-


Els fets de dimecres passat, 15 de Juny del 2011, amb els del 15-M barrant l’entrada al Parlament, han de fer reflexionar. Als “indignats”, als polítics i a la resta, que no som ni uns ni altres però que també estem emprenyats

Deia el dia 10 passat que el moviment 15-M, el dels “indignats”, tal i com estava constituït, anava pel pedrega en el sentit de que, en la meva opinió, s’anava esmorteïn. I si els hi mancava una espenteta per acabar-ho de fer, el passat dimecres 15 varen rebre un cop de gràcia. Deuen de quedar molt pocs dels originaris perquè ells, que s’han definit com a pacifistes, hagin perdut el control del grup i aquest anés a parar a mans dels anomenats provocadors i buscadors de brega permanent. El cas és que perquè uns ja son pocs o perquè els altres son més, tots plegats han anat més enllà del que era previst i, com a conseqüència, les crítiques i la pèrdua de credibilitat del col·lectiu per aquells fets, han estat gairebé unànimes. La cara amable d’uns auto qualificats pacifistes s’ha embrutat i si volen rentar-la, em sembla que tindran feina.

Si realment varen estar uns “infiltrats” els que varen provocar els aldarulls, em queda evident que no hi ha un lideratge suficient per conduir, amb solvència, els “indignats” pròpiament dits i que, en canvi els altres, els “infiltrats”, estan molt més ben liderats. I aquesta és la reflexió que els 15-M han de plantejar-se: com han de reconduir la situació perquè no acabi tot com el rosari de l’aurora, si és que volen continuar? No tot tornarà al seu lloc només fent manifestacions pacifistes i de rebuig de la violència, perquè aquests que s’ha anomenen pacifistes i pacífics també hi eren a la Ciutadella i, tot i ser pacifistes, no varen marxar, en senyal de protesta en contra d’aquella violència, quan s’inicien els aldarulls seriosos. Els de la nostra generació tenim clar que de pecats també se’n fan per omissió i sembla que, aquets indignats, no ho sabien això... I tot això amb independència dels bons resultats de les diferents convocatòries que varen tenir lloc diumenge passat, dia 19, tot i que, per si no ho sabien, el lema de la pancarta “el Carrer és Nostre”, ja la havia fet famosa el Sr. Fraga en temps de la Dictadura, particularitzant-lo.

El temps s’acaba, la acampada a la P. Catalunya no pot ser indefinida i, abans de que d’una o d’altra forma arribi el desallotjament, han de plantejar propostes amb cara i ulls i amb molta concreció en els objectius. Si no ho fan, hauran arribat tard una altra vegada. I ho he dit i ho repeteixo: si no hi ha un lideratge solvent amb autoritat moral i real per dialogar amb aquells que diuen que no els representen (i que jo no dic que siguin els bons de la pel·lícula, però sí que son els amos dels estudis en els que s’està filmant), em temo que avançaran poc.

No varen anar a barrar l’entrada al Parlament de Madrid: varen barrar el pas a l’entrada al Parlament de Catalunya. I entre les coses que també han de definir és si aquesta indignació ho és més en contra de les pèssimes condicions en que ens trobem tots, com a conseqüència d’una política general nefasta de l’Estat Central dels últims 4 ó 5 anys, o s’entén que l’autèntic responsable de la situació d’avui dia ho és el Govern actual de la Generalitat. Perquè, depenent de com defineixin aquesta qüestió, potser es varen equivocar de Parlament...

J. Vinyeta
21 de Juny del 2011

121.- Indignats

121.- Indignats.-

Això dels anomenats indignats, s’acaba. I aquest final més aviat trist i desencisat, no és res més que el final anunciat d’una crònica que, a diferència de la famosa crònica de García Márquez, no ha tingut protagonistes. És el problema que pateixen els moviments assemblearis en els que tothom és líder i ningú governa. Sé que pot sonar malament, o quan menys estrany, que posi en entredit el que es podria definir com a la base d’allò que entenem com a democràcia, però ho dic tal com ho entenc.

Tots ho estem d’emprenyats i, per aquesta raó, varem saludar el moviment dels joves amb una certa alegria i admiració. Les convocatòries avui dia sabem tots que, amb les noves tecnologies, son més senzilles de fer i que aquestes mateixes tecnologies permeten la comunicació en temps real dels esdeveniments. Per tant, les decisions preses en les assemblees eren transmeses instantàniament i, així m’ho sembla, aquests indignats deurien creure que amb aquesta comunicació, sense cap seguiment seriós posterior, ja n’hi havia prou per fer bullir l’olla. Potser creien que el fet de donar la informació era suficient perquè es dugessin a terme els acords presos en l’assemblea creguts que tots els participants n’eren exemple de responsabilitat, lleialtat i solidaritat. Tampoc pels que estaven fora n’han transcendit objectius clars i concrets de la protesta amb els que potser molts més s’hi haguessin solidaritzat[1].

Sigui com sigui, ha estat un fet que s’ha anat diluint. I de tota aquella indignació n’ha quedat un borrall. La protesta ha anat perdent un llençol a cada assemblea que es feia sense cap direcció seriosa de la mateixa. És el problema del sistema assembleari, ja ho he dit: o l’assemblea anomena a algú o a un grup que governi i que condueixi i executi les decisions preses, amb les dificultats i enfrontaments que aquest “governar” comporta, o cada un dels membres tirarà pel seu cantó. I això ens porta a evidenciar una situació més dramàtica: no es pot iniciar una revolució si no es crea un lideratge suficientment fort[2], si no es té consciència de les dificultats que qualsevol enfrontament comporta i si no hi ha voluntat clara d’enfrontar-s’hi a aquestes dificultats. I això ha de quedar també especialment clar per aquells contra els que es vol lluitar. Si s’inicia una revolució o es fa amb totes les conseqüències o no passarà de ser un divertimento entre una colla d’amics. I, per a mi, així ha estat.

J. Vinyeta
10 de Juny del 2011
[1] Llevat d’algunes accions o actituds que, per dir-ho suau, no han caigut gens bé dins del sector independentista d’aquest País nostre.
[2] El famós Maig del 68 francès, amb lideratges concrets i amb manifestacions multitudinàries, va canviar coses i va fer caure el Govern, tot i que en De Gaulle va tornar a ser elegit president.

120.- Sobre els partits polítics

120.- Sobre els partits polítics .-


Des de fa anys, sabíem que el PSC no era el Partit Socialista De Catalunya si no que era el Partido Socialista Obrero Español aquí a casa nostra. Molts ho teníem mol i molt clar però, amb aquest discurs monòton amb el que durant set anys el PSC (amb la convivència del tripartit) ens han marejat la perdiu, potser hi ha hagut també molts que havien arribat a pensar que aquells que els tractàvem de sucursalistes exageràvem: l’última votació al Congrés, a Madrid, suposo que els hi ha obert els ulls.

Ja fa molts anys, durant la constitució del primer Govern Socialista d’en Felipe Gonzàlez, l’ínclit Alfonso Guerra va dir allò de que “...el que se mueva, no sale en la foto...” I així ha estat: no s’ha mogut ningú i aquells que han insinuat que podrien moure’s han estat defenestrats (Pasqual Maragall, per exemple). Aquesta disciplina casernària, qüestió comú a tots els partits, potser que els hi hagi anat bé per mantenir ordre intern i estalviar-se disgustos davant de la societat. Però ha convertit als partits en unes peces monolítiques, sense fissures, de pensament únic i de presa de decisions per unanimitat, perquè, el membres oficialment inscrits, encara tenen tots molt clar allò de que a la foto tothom havia de ser-hi, i ben quiet, si és que volia gaudir d’uns mínims en la menjadora.

Tot això, que ha estat comú en tots els partits tant a l’Estat Central com aquí a casa nostra (quan no ha estat així hi ha hagut escissions amb la creació de nous partits amb els mateixos tics dels que parlo), tot i que gallegin de funcionar amb democràcia interna, els partits s’han convertit en ens anodins, sense altres criteris que els que dibuixen les direccions corresponents, incapaços els seus components de fer res que no estigui pautat des de d’alt: els membres del partit no serveixen per res més, en la majoria de les vegades, que per assegurar el finançament del propi partit, sense poder aportar res de nou des del punt de vista polític – ideològic, llevat de les aprovacions sistemàtiques de les propostes que la pròpia direcció porta als anomenats congressos, que tampoc tenen data fixa de realització. Queda clar, a les hores, la inutilitat de les llistes en el sistema electoral actual: amb un sol parlamentari per partit amb el tant per cent equivalent als escons que resultessin de les eleccions (com passa, per exemple, en els consells d’administració de les empreses que decideixen el vot en funció del número d’accions de cada un dels membres el consell) seguint les ordres directes dels caps, serien suficients per a les votacions parlamentàries. El fet d’incloure al personal en les llistes sembla més per donar premis i/o per mantenir fidelitats que per altra cosa, amb la despesa corresponent, això sí, a les esquenes dels altres.

Arribats aquí, ens queda clar el per què d’allò que s’ha definit com desafecció política: ¿de què serveix participar en aquesta política de partits (i en conseqüència en la política en general) si, per dir-ho de forma senzilla, tothom que hi vulgui participar farà allò que el partit amb el que vol col·laborar ja haurà determinat prèviament? Haurà perdut la llibertat de decidir per sí mateix i no li valdrà la seva participació ni en qualitat d’independent. Seguint amb aquesta línea, ens queda clar que, encara que els partits parlin de la necessitat de cares noves que els renovin (tema que surt i es repeteix en cada contesa electoral), és evident que aquesta hipotètica renovació dels partits, de realitzar-se, només serà això: cares noves. Però no idees noves, perquè el substrat continuarà sent el mateix.

Solucions? Ha d’aportar-se saba nova al pensament ciutadà mig endormiscat pel soporífer tractament que ha rebut des de les altes instàncies polítiques (aquí, a casa nostra, això ja està passant), i que aquest renovat pensament sigui el motor d’arrencada d’aquesta societat civil àvida i amb una magnífica disposició a acceptar un lideratge suficientment neutre i apartidista que li desbrossi el camí. Penso que amb aquesta arrancada quedarà clar de pas que és evidentment necessari un canvi en la llei electoral (especialment en el tema de les llistes) de forma que els vicis dels que vinc parlant, no puguin repetir-se o, en el pitjors del casos, quedin amplament minimitzats. No veig o no sé veure un altra camí.



J. Vinyeta
18 de Maig de 2011

119.- Narcisistes envejosos

119.- Narcisistes envejosos.-

Ibsen, si no recordo malament en “L’Ànec salvatge”, té aquella frase fantàstica que, en la meva opinió, resumeix, en bona part, el per què del patiment humà. Diu: “...La vida seria molt més agradable si ens deixessin en pau aquests maleïts creditors que van picant de porta en porta exigint el compliment de l’ideal a pobres homes com nosaltres...” Quan aquest ideal no és altra que aquell que els entesos anomenen l’ideal del jo i que està sobrevalorat per una autoestima desmesurada vers aquest propi jo, ens trobem davant d’una persona a la que, aquells professionals que hi entenen, anomenen narcisista.

Així les coses, podem imaginar dons el patiment, tot i que expressat de diferents formes, d’aquest narcisista si, com és el cas, l’únic creditor exigent és ell mateix. I la dolorosa lluita que li representa aquella persistent i tenaç exigència que es barreja amb la constant inabastabilitat d’aquell ideal, en un cercle viciós que necessita de la exteriorització i verbalització permanents. Però, ai las!. Si observem aquesta verbalització, ens adonem que, al mateix temps d’expressar-nos la seva tristesa (una de les formes d’expressar aquell patiment) per allò de l’ideal que mai pot atènyer, justifica el seu fracàs personal (una altra de les forma d’expressar dolor) al no poder “arribar-hi”. Una cosa porta a l’altra, és habitual. I res millor, en aquests minuts de glòria durant la exteriorització i verbalització del seu dolor, que voler fer-nos creure que el seu tot és l’únic que ha de ser i haver, destil·lant, al mateix temps (una altra manera de transmetre la ràbia interna que li produeix el seu patir), un menyspreu visceral simultani a tot allò que els altres tenen i ell encara no.

Aquesta mirada, també malaltissa a tot allò que els altres tenen, estiguin o no lluny del seu propi entorn, que pot barrejar-se amb una espècie d’odi a tot allò que no té però que sí tenen els altres (i no m’atreveixo a parlar de que aquell “tenir” dels altres pogués ser quelcom proper al que anomenem felicitat, perquè encara aquesta mirada malaltissa seria molt més dolorosa), també aquells que hi entenen l’anomenen enveja. I nosaltres, els profans, també ho entenem així. Crec dons que podem entendre que, per tot plegat, aquests narcisistes i envejosos, han de patir molt. Un dolor, el que pateixen, incomprensible per a molts, però molt real per a ells.

Els hi desitjo un cessament d’aquest patir seu. Perquè encara que aquests narcisistes i envejosos no s’ho creguin, a nosaltres, que no som com ells, ens agrada viure tranquils, estimar, ser estimats i mantenir un mínim d’higiene mental evitant contaminacions externes. Potser tot el que ells no tenen ni desitgen.

Ah!, mentre llegíeu no sé pensàveu en algú concret. Però jo, mentre l’escrivia, si que ho estava fent: pensava en Xosé Mourinho.


J. Vinyeta
15 de Maig de 2011

118.- Comentaris

118.- Comentaris.-

Eleccions Municipals.- Ja hi tornem a ser. El Govern en contra de la oposició. La oposició en contra del Govern. I els satèl·lits intentant treure’n profit de tot plegat. En tant no hi hagi modificacions del sistema electoral, tot continuarà igual, com sempre, amb les mateixes deficiències abans, durant i després de les votacions. I ens hi haurem de posar còmodes a partir del dia 23 de Maig perquè em temo molt que els brams que sortiran dels Ajuntaments, brams que, ara abans de la contesa electoral, ningú s’atreviria a fer per allò dels vots necessaris, seran èpics: les caixes estaran, majoritàriament, buides i molts Ajuntaments fregant la fallida.

Els Ajuntaments han basat el seu finançament, potser per unes deficiències de la Llei de finançament Local, en el sector immobiliari fins que la famosa bombolla va esclatar fa un parell d’anys i que, bàsicament, es podia resumir en allò dels permisos d’obra i les contribucions consegüents. Les requalificacions van estar a l’ordre del dia i, per aprofitar tot plegat (potser per allò del famós 3%...), van entrar en una, diríem, espiral en la que la intervenció en àrees que no eren ni son de la seva competència o que no formen part de les obligacions dels consistoris, han estat a l’ordre del dia. D’aquestes actuacions en resulten pràctiques que, sense ambigüitats, les podríem definir de corruptes i que dins del famós Informe GRECO sobre la transparència Administrativa es situen en la pàgina 4 del dit informe sota l’epigraff “La corrupción en el ámbito local: urbanismo y especulación.” Tot plegat, que forma part d’allò que el mateix informe emplaça en l’apartat de finançament dels Partits Polítics (Pàg. 6 de l’informe “Contratación pública y financiación de partidos” ), posa en evidència que dins o per als Consistoris no funcionen (i em temo que continuaran sense funcionar) auditories serioses i independents o Tribunals especials que exigeixin responsabilitats a tots plegats, durant i després del seu mandat. És a dir que donin transparència a les gestions, en aquest cas, municipals. Per tot plegat, quan els propis partits polítics no manifesten el mínim desig de corregir tot aquest desgavell, entenc que tot seguirà igual. I això planteja una pregunta de difícil resposta: realment hem d’anar a votar?

Bin Laden.- Si haig de ser sincer la actuació americana en aquest cas, ni m’ha sorprès ni m’inquieta. Si jo hagués estat el President dels EUA, tal vegada hagués pres la mateixa decisió. Però, com en cada ocasió que els americans actuen com a gendarmes del món, noto certes manifestacions en contra (cosa prou comú davant de la majoria de les seves actuacions) que em fan entendre que les crítiques son sempre i només en contra dels mateixos. Pot ser sí que Saramago, si estes entre nosaltres, tornaria fer un escrit amb aquell mateix títol “Fins aquí he arribat ” en referència a la actuació americana en aquesta cas, i qui sap si les esquerres, ves a saber, es felicitarien ara amb l’escriptor tant com es varen disgustar amb ell en el moment en que el va escriure en referència a la actuació d’en Fidel Castro en aquell moment.[1] Però convindreu amb mi que, en qualsevol cas, hagués estat una opinió a tenir en compte per aquestes esquerres tan crítiques segons en què.

Entenc tot això que es diu de l’Estat de dret, de la justícia, dels drets de tothom etc.. Però també em sembla entendre que un paio que, ara que és mort, tinc el convenciment de que no ha anat al paradís amb les hurís si no a l’infern dels assassins, que porta a l’esquena milers de morts indiscriminats en no sé quants Estats de no sé si dels cinc Continents, un paio, repeteixo, amb aquests condicionants s’esborra per sí mateix, per la seva actuació, del dret de ser tractat com qualsevol de nosaltres, o així m’ho sembla. També pot ser que jo tingui la pell més gruixuda del compte...

Bildu.- Vagi per endavant que celebro la sentència del Constitucional al respecta. Sembla que la cordura s’ha imposat. I ho expresso amb aquest terme, imposat, perquè la politització del Tribunal Constitucional és de tal gruix que els que creien que no es podia deixar novament sense paraula a prop de 250.000 votants (si no recordo malament, hagués estat la desena vegada en pocs anys que això hagués passat i que aquest va ser el número de vots que va treure Batasuna en les últimes votacions en que va poder participar), han imposat el seu criteri perquè eren més. Així de clar. I així de trist. Perquè queda evident, com havia passat ja en altres ocasions, que és la ideologia dels magistrats i no la justícia la que s’imposa i que un dels sectors, l’anomenat conservador, dona encara més la sensació, no ja d’estar més atent a la ideologia pròpia si no d’actuar encara més a les ordres del partit que els ha situat en aquella magistratura: només cal veure la reacció dels seus padrins (el PP, amb el Sr. Rajoy al capdavant) davant la sentència. Poca cosa ens han d’explicar de nou aquí a Catalunya al respecta: en tenim un darrer i dolorós record. Però és evident que la violència al País Basc ha d’acabar i que l’Estat de dret havia de fer també una passa endavant. Sembla que Bildu pot iniciar un procés de pau i ha de tenir en compte que milers, potser milions, d’ulls esperem veure actuacions clares al respecta. Res serà fàcil, ho sabem tots això, però si jo celebro que estiguin en la contesa electoral és més pel que jo crec que poden fer d’efectiu per a la pau que per altra cosa. Suposo que ells, a més, volen, legítimament, un bon grapat de regidors i alcaldes. Res a dir, llevat de que tot porti al mateix final.


Vinyeta
10 de Maig del 2011

[1] Saramago escriu l’article “Fins aquí he arribat “ l’Abril del 2003, en referència a la execució sumària de tres joves dissidents cubans que varen intentar segrestrar un petit vaixell per abandonar el país.

117.- El futbol, és política o està polititzat?

117.- El futbol, és política o està polititzat?.-


Ahir va tenir lloc la final de l’anomenada Copa del Rei. S’hi varen enfrontar el Barça i el Reial Madrid. Els castellans (per cert, amb un equip bàsicament de mercenaris) es van emportar el títol: en la competició (com gairebé en tot en la vida) és sempre necessària una punta de sort, sort que, al menys en futbol, la definim com a la sort dels campions. I aquesta vegada la sort (un únic gol en la pròrroga), es va decantar per la banda dels blancs. Res a dir.

Un cop situats, deixeu-me recalcar algunes de les coses que hi varen passar.

-- L’himne nacional espanyol, va ser xiulat par la majoria de la parròquia culé i corejada per la majoria de la parròquia madrilenya. TV1, com sempre ha fet en aquestes ocasions o similars, va suprimir el so ambiental per deixar sentir només l’Himne (a 120 dB, perquè es sentís bé...!). Deu entendre que encara no som prou grandets i, per tant, s’imposava la censura necessària, especialment perquè la senyal d’àudio arribés “correctament” a les TVs estrangeres. Per TV3 es varen sentir l’himne, els xiulets culés i el corejat de l’himne per part de la colla madridista.

-- De les imatges que les diferents TVs varen anar donant abans, duran i després del partit, podem deduir que una part de la parròquia catalana portava senyeres quadribarrades i independentistes, tot i que la majoria dels seguidors culés portaven la samarreta i/o bufandes blaugranes o la senyera del Barça. Entre els seguidors madrilenys hi havia samarretes blanques (les del equip), samarretes de la selecció nacional espanyola de futbol, la senyera espanyola, constitucional o no, i, algunes, potser més de les que molts madridistes volien, amb el famós brau d’Osborne. Suposo que la comunitat de Madrid deu tenir també els seus símbols, però la afecció madrilenya lluïa els estatals.

-- El Barça va perdre el matx i no es va poder veure, al final del mateix, en Xavi, o en Piqué o Puyol, per exemple, passejant-se per l’estadi valencià amb una estelada corejada pels xiulets habituals. Però sí que varem veure que varis jugadors del Madrid, finalitzat el partit i havent-lo guanyat, s’embolcallaven amb la bandera espanyola (no la de la seva comunitat o la del seu equip) i un dels jugadors blancs va fer uns “passes de torero” sobre la gespa, fent servir de capot la bandera espanyola, imagino que amb plena consciència de que les curses de braus han estat prohibides per Llei aquí, a casa nostra.

-- Per arrodonir conceptes, tinc la sensació, o així m’ho sembla, de que cap culer tindria l’acudit de presentar-se, ni al Camp Nou, ni a València en aquest últim cas, amb la samarreta de la Selección (la Nacional espanyola, la Roja) i/o amb una bandera espanyola, constitucional o no i, molt menys, amb la bandera amb el brau d’Osborne.

-- Gent informada assenyala que dins del vestidor blanc, amb la Copa guanyada, van haver-hi visques a Espanya.

Tot l’esmentat, no son més que exemples, ja ho sé. Però constaten que les dues aficions, utilitzen el futbol per a ratificar-se en les seves ideologies. Però tot això què amaga o, millor, què ens mostra? És evident que, per les dues parts actores hi ha, en tot el seu comportament, una clara manifestació del seu nacionalisme. Però és sabut que, mentre les expressions nacionalistes dels d’aquí son interpretades com a clarament secessionistes, les d’allà son les que corresponen a una pàtria única i sense cap possibilitat, segons molts d’aquells, de tenir-ne una altra que no sigui aquella que aquells molts entenen com a única i comú. El mateix passa amb les diferents llengües de l’Estat.

Però quan un dels jugadors del Madrid penja en el twitter allò de que “La Copa se ha quedado en Espanya”, ens està dient que nosaltres no som d’aquella Espanya que tant aferrissadament consideren com a única i comú. Em recorda aquelles discussions sobre la venda d’Endesa en la que la Sra. Aguirre, davant la possibilitat de que la Cia. elèctrica fos comprada per La Caixa, va dir sense embuts que Endesa, en cap cas, no podia anar-se’n a l’estranger. Aquest estranger era, i és en el cas del jugador de futbol citat, ni més ni menys que Catalunya. Finalment, per aquest excés de zel que tant caracteritza als defensors de la puresa institucional, Endesa va ser comprada per un grup italià. La riallada que aquí va haver-hi, es va sentir fins i tot a La Cibeles.

Què passa, aleshores? Dit ras i curt: que ens troben davant de separatistes que son separats pels separadors. Uns, nacionalistes catalans, que lluiten per mantenir un grau de diferenciació nacional i uns altres, nacionalistes espanyols, entestats en separar-nos però mantenint-nos el peu al coll, amb clara intenció d’assimilar-nos. Aquesta actitud d’aquests separadors, mantinguda per allò del dret de conquesta, que en alguns casos vull entendre que és aplicat inconscientment, és de tan clara hostilitat que fan augmentar (en cara que només sigui per aquell principi anomenat d’acció – reacció) el nombre d’aquells nacionalistes catalans que van fent gran la pila del greix. Els separadors son cecs o no volen veure que dia a dia i per la seva actitud, la contestació des d’aquest país nostre els hi és més gran i que per grotescs, encara que dolorosos, s’han convertit en autèntics padrins dels independentistes que dia a dia, van augmentant en número. A mi personalment, això últim, ja em va bé.

I de tot això, en podem parlar després d’un partit de futbol. I és per això que torno a la pregunta de l’encapçalament: el futbol és política o està polititzat?


J. Vinyeta
24 d’Abril del 2011

116.- Del 10A

116.- Del 10A.-

He deixat passar expressament uns dies abans de donar resposta a tots aquells que em varen fer partícips de la seva – meva satisfacció pels resultats del 10A a Barcelona i fer-ho, com algú demanava (per allò de no donar adreces als hackers), a través del meu blog. He deixat passar uns dies perquè un fet tan excepcional com el que varem viure no pot ser, en la meva opinió, avaluat amb el cap calent i el cor en plena eufòria. Perquè, siguem sincers, va estar una jornada pletòrica i de la que, em sembla, la nostra història en pot arribar a fer fita. Així dons, passats un dies em podem parlar amb la certesa de que la veracitat en serà protagonista.

Vagi per endavant i abans de res, agrair a tots aquells que, durant setmanes, sense un duro, amb un esclop i una espardenya i amb tota la maquinària administrativa en contra, han estat treballant cremant-se fins les celles perquè, quan arribés el dia, tot anés com un rellotget. I, com no, també a tots aquells que, com jo, varen contribuir, durant el mateix dia 10, a que tot acabés de rutllar. Tot plegat ha estat un jornada històrica, la participació, esplèndida, dona continuïtat a aquell 10 de Juliol de l’any passat en aquest mes d’Abril i enllaçarà amb el proper dia 30 d’aquest mateix mes, amb la Creació de la nova Assemblea per Catalunya que, en la meva modesta opinió, serà la matriu on acabarà la gestació del ja clar embrió del Nou Estat lliure i sobirà integrat en la Comunitat Europea que serà Catalunya. Es posa en evidència que la societat civil afí a tot plegat està en marxa i, de moment, l’únic que necessita és saber per on ha d’anar (que no vol dir que no sàpiga on vol arribar, no ho confonguem) per poder veure-hi clar i saltar per sobre dels pals a les rodes que els de sempre van posant en el camí. També queda clar que l’existència d’aquesta mateixa societat afí, que les enquestes situen al voltant del 40% del total de la societat catalana, creix dia a dia i evidencia la divergència dramàtica amb la majoria de les forces polítiques de l’arc parlamentari, entestades en el manteniment dels seus interessos partidistes tot i que saben amb certesa que, a la curta o a la llarga, hauran de significar-se. Pot ser no son conscients de que pot arribar el dia en que, per la seva passivitat, la història els jutgi i els consideri indignes. El temps ho dirà.

Europa encara en parla, alguna de les seves Nacions sense Estat ens posa com exemple i, potser pecant d’immodèstia, m’agrada pensar que el nostre camí ha estat mirall per alguns al Nord de l’Estat espanyol. Ens queda molt camí per recórrer perquè l’oposició a la llibertat també és heroica (especialment per allò de que la llibertat, per si mateixa, els hi fa senzillament por en el millor dels casos i pànic en el cas d’aquells autèntics malalts conservadors que no tenen de res per a conservar). Però tenim clar que el camí iniciat no té retorn. I ells, sabedors també del final a que aquest camí porta, sabedors de que marxem, espantats ells per aquesta fugida, se’ns emporten mentrestant tot el que poden, Caixes d’Estalvis incloses, per intentar deixar-nos encara més espoliats. Però nosaltres... a la nostra i endavant!!

Afegir que els del no (i no parlo precisament de la dotzena de falangistes significats), es varen quedar a casa. Si els esforços que varen fer per deslluir el dia els haguessin fet per a defensar la seva opció obertament i posant conseqüentment el seu no a l’urna, la diada encara hagués estat més complerta. Si, com diuen, son més que els del sí, per què no ho deixen clar? O serà, què tot i dient-ho son molts menys dels que es creuen ser?

Com a final, assenyalar que quan el Sr. Duràn diu allò de “...perquè em dona la gana...” trencant una de les normes garants del vot (o, el que seria pitjor, fent-ho veure), vol dir que es queda sense raons i credibilitat davant de Déu (ho dic perquè al menys ell sí que és creient...) i, evidentment, davant dels homes. De totes maneres, que el seu Déu ens guardi de persones que, com ell, fan professió d’autoritarisme, perquè aquesta actitud està molt lluny de poder ser acceptada per tots aquells als que la llibertat no ens en fa cap de por.

Gràcies a tots.

J. Vinyeta

Abril, 2011

115.- AENA i els Sindicats

115.- AENA i els Sindicats.-

Sembla que, finalment, els funcionaris d’AENA[1], han firmat el preacord amb la Administració per suspendre la vaga que tenien prevista efectuar en dates clau, i durant 20 dies, del període vacacional (Setmana Santa i estival) d’enguany. Aquests senyors s’han posat en peu de guerra davant l’anunci fet pel govern de Madrid de privatitzar el 49 % de la companyia, que en aquests moments és deficitària, quedant-se l’Estat espanyol amb el 51% i, per tant, quedant-se l’Estat amb el poder de decisió. En principi, dons, res havia de canviar però els funcionaris han decidit posar-se la bena abans de la ferida i molt abans de que, en el pitjor dels casos, poguessin veure un sabre alçat voltant per sobre d’ells. Ha estat una demostració de força, a la que ja ens tenen habituats aquests sectors privilegiats, davant dels que, una vegada més, l’Estat ha claudicat. Queda clar que en aquest Estat hi ha, al menys, dos tipus de persones: les que poden posar a la Administració, millor dit a tot el País contra les cordes i les que no en tenen prou de força per a fer-ho. Aquests segons, demanen en massa ocasions que algú els faci cas, però acaben amb un ERO que els deixa sense feina. En canvi els funcionaris d’AENA se’n surten del matx amb més i millors garanties laborals. Son al voltant de 12.000[2] funcionaris i, donada la internacionalització d’AENA, ignoro si el personal destinat fora del Estat espanyol (i per tant sotmès a les legislacions laborals d’aquests altres països), podrien participar en aquesta vaga o no. Però, amb independència de tot això, AENA és un monopoli de l’Estat i en un sector, el turístic, extremadament sensible i que engreixa el PIB[3] de forma considerable cada any. En tal situació, que uns senyors, ja de per sí privilegiats, que com a mínim tenen un molt bon lloc de feina assegurat[4], tinguin la possibilitat de tenir segrestats a no se quants milions de ciutadans, als que precisament es deuen per raons del seu estatus, és absolutament intolerable.

Però anem a pams. Aquest anunci de vaga ha estat possible perquè el sindicats majoritaris hi havien donat suport participant activament en la situació. Torna a ser evident que la filosofia que ha d’impregnar a la llei de vaga, de qualsevol llei de vaga, tant en aquest cas com en molts d’altres similars, ha estat transgredida: jo – diuen aquests presumptes vaguistes – estic bé però, com què tinc els mateixos drets que els que no estan tan bé o inclús molt pitjor, usaré (terme massa a prop del terme abusaré) d’aquests drets generals per poder estar millor del que estic ara. I anuncien una vaga per estar millor, per no perdre cap del privilegis que ostenten i prenent com a ostatges a tota la població civil per aconseguir els seus objectius. Els sindicats més preocupats, com sempre, dels que tenen feina (ja se sap que dels que tenen feina sempre se’n pot esperar un ERO que deixi bons beneficis al sindicat corresponent, mentre que dels aturats no rebrà ni la quota dels afiliats), s’afegeixen a la festa donant cobertura legal a allò que hauria d’haver estat una denuncia per un clar abús de poder.

Quan la gent del carrer ens preguntem com és possible que es puguin donar situacions com la que els Srs d’AENA tenien previst portar a terme, se’ns respon que tenen dret a la vaga, i és veritat. Però no s’hi afegeix tot seguit a la resposta que, com a funcionaris, tenen el molt bon lloc de feina garantit i que si exerceixen els drets generals ho fan, en aquest cas, únicament per a garantir els seus privilegis. Com deia abans, la filosofia de la vaga ha estat transgredida: aquests drets generals que volen exercir, ¿poden ser també exercits per mantenir uns privilegis particulars i específics?
Quan aquestes situacions confirmen la necessitat de modificar l’actual Llei de Vaga, els sindicats, que també volen mantenir els seus de privilegis, tenen la barra de respondre que una modificació no és necessària i que amb l’autoregulació actual és més que suficient. I els Parlaments, no tenen res a dir al respecta? Tanta por tenen d’uns sindicats que no tenen entre tots (insisteixo en lo de tots, que quedi clar) un escàs 20% de la població laboral (amb feina o, malauradament, sense) afiliada i als que el poder polític els fa menjar a la mà a través dels pressupostos generals de l’Estat? En què es gasten els diners que reben aquests sindicats? De preguntes, en surten a desenes (des de la dada real d’afiliació, fins a control d’ingressos i balanços, seguint pel nº de membres alliberats i el seu cost a les empreses, o sobre el funcionament de la anomenada democràcia interna, o de la possibilitat de modificació estatutària, o....) però el Sr. Cándido Méndez com a tota resposta a tot plegat, i per justificar d’alguna manera el desgavell que ells mateixos havien defensat, va donar aquella de que “...com sempre, havia set l’actitud de l’Estat la que l’havia propiciada...” Potser sí que es pensa que ens el creiem i que ens creiem també allò de la suficiència amb l’autoregulació...!

És evident que s’imposa una revisió profunda de l’actual llei de vaga[5] i de la legislació que l’acompanya. I els sindicats, que mantenen el mateixos criteris de fa quaranta anys, han de començar a fer passes endavant serioses i amb clara correcció d’actituds i canvis generacionals i tècnics. Si no, caminarem cap una situació en la que els ciutadans del carrer correm sempre el risc, d’una banda, de ser titelles de gent com els privilegiats d’AENA i, per l’altra banda, de la actuació dels altres, també privilegiats, però amb ideologia monolítica des de fa desenes d’anys. Qualsevol de les dues coses és mal que mata. Intenteu imaginar que pot arribar a passar si les dues van juntes.

J. Vinyeta

Abril, 2011

[1] Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea

[2] Inclosos els que pertanyen a les diferents societats participades, les principals de les quals son AENA Internacional (control d’aeroports a la resta del mon, una trentena aproximadament en vuit països), CLASA (Logística i transports de càrrega) i INCO (dedicada a la enginyeria i consulting).

[3] Les dades del 2010 el situen al voltant del 10%, tot i que assenyalen que va a la baixa.

[4] Consulteu les taules salarials a la Web del aeroport de Barcelona

[5] El desgavell actual comença amb aquella invasió de les Pistes d’aterratge del Prat afectant a milers de ciutadans que queden com ostatges a l’aeroport i que, en prou feines va estar sancionada. Aquella manca d’autoritat de totes les administracions implicades propicien tot el que ha anat venint després.

114.- Petites reflexions

114.-Petites reflexions.-


Spain is different.- Durant els temps la Dictadura denominats “desarrollismo” algú es va inventar el famós eslògan “Spain is different” [1]. Responia a la idea de que, com què la entrada de divises era absolutament necessària, es feia també necessari que entressin aquells que les podien portar. Un reclam que, en la meva opinió, malauradament, va fer fortuna, va ser aquest “Espanya es diferente”. Es tractava de convertir la misèria gairebé extrema del País en un fet diferencial, simpàtic i entranyable: els burros amb els càntirs (què quan es pixaven o cagaven pels carrers l’espectacle era complert), els toreros, la “canción española” i el flamenco, entre d’altres, eren gairebé objectes de culte. I el turista que arribava al País buscava sol, platja i sangria durant el dia i un “tablao” per la nit, en general d’una pèssima qualitat, que, amb més sangria el deixés apunt per anar a dormir, en massa ocasions, directament a la platja i així estar ja llest per reiniciar la jugada. El País era realment diferent als dels països d’origen dels visitants. Però tota aquesta parafernàlia que s’oferia i que teòricament “diferenciava” no tenia res a veure amb les reals diferències que patíem: l’absència absoluta de llibertat i la presència constant del que podríem anomenar obscurantisme religiós.

Des d’aquell eslògan fins avui ha passat mig segle i és evident que les reformes polítiques han modificat aquelles condicions, polítiques i econòmiques, en les que ens trobàvem. I, tot i que molts no hem arribat fins on volíem arribar, és evident que, amb l’entrada a la CE, aquella diferència que hi havia en aquells moments, s’ha anat fent més petita. S’ha guanyat en llibertat, és cert, però quedem lluny encara de democràcies com l’anglesa, per exemple, i tot i que entenc que des de que Cronwell li va tallar el coll al rei han passat gairebé 350 anys, també entenc que aquest temps els hi ha permès al anglesos una consolidació en les llibertats de forma evident, i que a nosaltres encara ens queda molt per córrer. Però sí que aquell obscurantisme religiós encara subsisteix. No hi ha processons pels carres (llevat de les més tradicionals i, perquè no dir-ho, folklòriques), les Esglésies estan quasi buides, els seminaris i convents també, ja no son un recurs per a solucionar problemes de supervivència de moltes famílies i han d’omplir-se, especialment els convents de monges, amb persones del tercer món que també volen sortir de la fam... Però el nucli dur de tot plegat encara existeix, i amb molt de poder. Aquests ultres, tan intransigents com aquells islamistes considerats perillosos, son capaços de denunciar al director del Festival Cinematogràfic de Sitges per la projecció d’un film homenatjat i premiat arreu[2]. El motiu de la denúncia, admesa a tràmit pel jutjat corresponent, és la existència d’unes escenes en les que aquest grup d’integristes entenen com una espècie d’apologia de la pederàstia. Ells que, incapaços de veure la biga en l’ull propi, ignoren que el seu cap de files no castiga la pederàstia ni en l’Estat del que, a més de ser-ne cap religiós, n’és el Cap polític. Per continuar, un altra d’aquests grups ha pressionat a TV3 perquè suprimís una sèrie[3] que considerava denigrant, especialment per a la dona. Ells, que pertanyen a l’Església Catòlica en la que la dona serveix de majordoma dels seus components mascles, i de poca cosa més. I per arrodonir, no fos cas que quedés quelcom sense aporrinar, la Conferència Episcopal llença una proclama en la que adverteix dels gravíssims perills que poden comportar les xarxes (el Facebook i el Twitter majoritàriament) especialment per als joves...Ells que, per poder-ho controlar, hauran d’estar permanentment enganxats a les visions apocalíptiques per poder-nos establir el que ens és bo o dolent. Quina moralitat volen establir quan son capaços d’anular matrimonis per diners?

Donem gràcies de que hagin perdut el poder de cremar a la gent perquè jo no tinc cap dubte de que ho farien..

JAPÓ.- El drama japonès penso que és gairebé inassolible per a les nostres llums. Per moltes imatges que ens vagin passant per TV, em temo que no som capaços d’entendre l’abast de la tragèdia del poble japonès. I tot perquè em sembla que, fins avui, no s’havien conjugat dos factors naturals, i de la magnitud dels que hi han concorregut, amb l’afegit d’una catàstrofe nuclear, totes elles, una darrera de l’altra, amb poques hores de diferència. Em sembla que tot plegat ha sobrepassat les dimensions en les que ens movem els humans i això fa difícil d’entendre la magnitud global de la tragèdia. Només ens és assequible quan puntualitzem en els casos concrets i personals.

De tot plegat en resulta que el món està trasbalsat no tant, em sembla a mi, per la tragèdia humana en sí mateixa (per aquella dificultat de comprensió de la que parlava), com per la reobertura que s’està fent sobre de l’energia nuclear. El morbo al respecta està servit per molts d’aquells que es defineixen com a periodistes (de tots els medis) i que postulen el debat sobre la bondat o malícia de les nuclears, oblidant-se de plantejar, el debat real sobre si, avui per avui, podem prescindir-ne de l’energia nuclear, debat aquest últim que manca de la morbositat inherent en el primer cas. La resposta, en el meu entendre, és clara i és que no, que no es pot prescindir avui d’ella. Si algú entén que sí, que és possible prescindir-ne, hauré de preguntar-li, perquè en temo que no s’ho ha preguntat encara, de què i fins on, dins del seu particular estat del benestar, està disposat a prescindir. I, tot seguit, saber si entén que, amb la seva resposta afirmativa i amb tota seguretat, no en tindrà prou en renunciar a la TV o a l’aire condicionat, per exemple. És inútil, des de el meu punt de vista, pensar en el risc que representen les nuclears davant de les contingències de la naturalesa sense pensar al mateix temps que què passarà a Girona, per exemple, si la mateixa contingència natural afecta la presa del pantà de Sau i, conseqüentment, a la de Susqueda. I no seria això últim, per nosaltres tant o més greu que el tsunami japonès? El risc cero no existeix, en res, en cap cas. I la única possibilitat que tenim d’acostar-nos-hi és, senzillament la de fer les coses ben fetes. En el cas, dramàtic cas, en que el País fos sotmès a un sisme com el que ha patit el Japó, em temo que la principal preocupació de tots no seria precisament la nuclear, bàsicament perquè el País hauria desaparegut.

Dit això, és evident que ens hem de preguntar, a pesar de tot, que hem de fer. No perquè al Japó hagi petat una nuclear si no perquè és també evident que l’abastament energètic, tal com l’entenem avui, té termini. I això sí que ha d’estar sobre de la taula.


J. Vinyeta
Març, 2011

[1] No recordo si era Ministre del sector Turismo el Sr. Fraga.
[2] A serbian film.
[3] Infidels.

113.- De l'energia

113.- DE L’ENERGIA.-


No sabria dir si això de l’energia és un problema consubstancial a l’identitat de l’Estat espanyol o ho és per les poques llums dels governs que ja fa anys que es belluguen per la Moncloa. El Dictador (i el poso em majúscules perquè va ser-ho molt de dictador i durant molt d’anys) tenia aquells somnis d’autarquia perquè sabia, tot i que va haver-hi el reconeixement oficial de l’estatus del país durant els anys 50 (que finalitzen amb la visita del president Eisenhower al 1958), que la dependència energètica de l’exterior podia enfonsar el Règim. És per això que neixen aquells projectes de la transformació de les pissarres bituminoses a Puertollano (Ciudad Real) per a l’obtenció de petroli sintètic, de la extracció de pous de petroli absolutament deficitaris (Ayoluengo, a Burgos) i, fins i tot, va haver-hi la creació del motor d’explosió que funcionava amb aigua que, com és normal, va resultar ser una estafa. Tot això responia en aquell moment a les necessitats de supervivència d’un règim polític que, com totes les dictadures (l’autocràcia i l’autarquia, en aquests casos van lligades), aspirava a l’autosuficiència energètica per evitar ingerències estrangeres. Aquesta actitud no responia a un criteri de conveniència del país si no, i senzillament, al criteri de evitar la necessitat, com la que hi havia, d’importar energia, en qualsevol forma, que sempre pressuposava pagar i, tot i pagant, mantenir la dependència del producte i del que el subministrava. Si en aquell moment en Franco hagués disposat de les tecnologies actuals segur que allò que es dia INI, hagués apostat per les energies que avui en diem sostenibles (i no perquè ho fossin, no ho oblidem): hi hauria parcs eòlics, fotovoltaics, geotèrmics, etc... i, si no hagués estat per la actuació da la ETA en el cas de Lemonitz, el mapa nuclear hagués proliferat més inclús del que era necessari, independentment de la seva qualitat. És a dir, amb independència dels interessos de l’Estat espanyol, pensant només en la seva exclusiva supervivència, el Dictador, però, tenia un Pla Energètic, tot i que el podríem definir “d’orgànic”, tan sui-generis com la democràcia que deia que ens donava.

Han passat més de 35 anys de la seva mort i el Govern Central actual (l’ínclit Sr. Zapatero), ha pres mesures a corra cuita per abaratir la factura del petroli, que s’encareix més del compte pels fets que sacsegen el nord d’Àfrica. Diguem, però, que hi ha dos problemes: els que haurien de prendre decisions no les prenen i, quan les prenen, topen amb oposició sistemàtica dels anomenats ecologistes. Avui es disposa de tecnologia suficient per disminuir la dependència energètic de l’exterior. Però entre uns que no decideixen i altres que no deixen decidir, estem on estem i, malauradament, per molt temps. El mapa eòlic que tenia preparat Catalunya, ha estat impugnat per aquells del no per resposta sistemàtica. No es pot utilitzar energia nuclear, ni instal·lar parcs eòlics a quaranta milles de la costa per allò de les aus marines, les noves xarxes de distribució elèctrica son boicotejades, hi ha reserves per a la creació de les centrals de cicle combinat, es posa atenció amb la energia hidràulica en un país de sequeres gairebé cícliques... Que hem de fer? És evident que el Govern no pot anar posant pegats de forma sistemàtica amb mesures que semblen més populistes que efectives, posades més per allò de poder dir que alguna cosa s’ha fet al respecta. Però és també evident que el món ha de poder avançar tot i que hagi de fer-se, com és normal, amb la cura necessària, que els camins han d’estar oberts a determinats canvis i que el no sistemàtic, avui per avui, aconsegueix, en el millor dels casos, fer-nos la vida més cara.

No se si la disminució de la velocitat a les autopistes cobrirà les despeses que el canvi de senyalització comporta, a menys que es pensi cobrir-lo amb l’increment de sancions que la modificació originarà. És que no se sap, i des de fa molt tems, que el petroli serà dia a dia més car donat que les reserves del producte son limitades? És que l’autarquia, per sí mateixa, és un delicte? Que impedeix la realització d’un Pla Energètic amb cara i ulls? Quins interessos ho impossibiliten? O és negligència, pura i simplement?

Per la inoperància d’uns i per la oposició dels altres, acabarem anant amb llum de carburo i amb brasers de pinyolada?



J. Vinyeta
Març, 2011

112.- Comentaris

112.- Comentaris.-


SANITAT.- El Govern del Sr. Mas ha començat a anunciar les retallades que hauran de portar-se a terme per ajusta el País als coeficients marcats des de Madrid - Europa. Les mes sensibles son, fins avui, les que s’han anunciat per realitzar en el sistema sanitari. M’agradaria creure que son les més adients per reconduir la situació actual que, amb una certa mirada crítica, em costava d’imaginar econòmicament sostenible. Sempre he considerat que els serveis, tots els serveis que ens han de donar les Administracions a canvi dels impostos que paguem, els han de donar sempre que hi hagi recursos suficients per fer-ho i establint prioritats. Dit de manera planera, en cap cas les Administracions poden estirar més el braç que la mànega. I, si no ni ha de diners, algun o alguns serveis del que es donen hauran de suprimir-se o no donar-los a fi de garantir els que es consideren imprescindibles i necessaris dins d’aquest servei general que anomenem Sanitat (o dels altres que conformen l’anomenat estat del Benestar). I, evidentment, no donar-ne de nous. Era necessari un menú hospitalari firmat pel Ferran Adrià? I la generalització de la vacuna contra el papil·loma virus? I la gratuïtat del canvi de sexe era i continua sent necessari? I hi ha hagut suficient control farmacèutic? I...? Tot això només son preguntes - exemples que potser han configurat una Sanitat de luxe que ja era necessari corregir abans. Hem de veure si aquest camí emprès és el correcte o no ha estat més que una drecera per arribar al camí de veritat.

D’altra banda hi ha una qüestió que em preocupa i és el fet de que els estrangers que venen per qualsevol causa a Catalunya, i han de ser atesos als centres sanitaris, paguin els serveis corresponents prestats a través dels convenis entre Estats, però, donada la caixa comuna, la factura que es genera es cobri a Madrid i no en el lloc on s’han produït les despeses corresponents. D’altra banda, donat que hi ha un flux constant de membres d’altres comunitats que venen aquí a casa perquè el nostre servei sanitari està a l’alçada dels millors d’Europa (tot i que és car i per això s’han de prendre les mesures), la pregunta és la de saber si aquest serveis que s’atorguen aquí a membres d’altres comunitats es cobren aquí o ni tan sols es paguen, a banda de que el que s’ha de saber, a més, és si l’anomenat fons de compensació, per aquestes coses, funciona o no. Em constava que des d’aquí no es passava la factura corresponent a la Comunitat que toqués i és per això que, com que no en sento parlar d’aquestes coses, penso que si ens ho aclarissin potser entendríem millor[1] perquè aquest sistema sanitari nostre ha de reduir despeses.


EUSKADI.- Els partits abertzales varen fer, en la meva opinió, una declaració clara de rebuig a la violència. Un cop feta, es crea al País Basc una nova força política, SORTU, que, entre línees, em sembla que portava un objectiu concret que no és altre que el de iniciar un procés de pau seriós a Euskadi (insisteixo amb lo de seriós, no com en altres casos similars). La primera de les qüestions era la legalització del Partit creat (i possible interlocutor vàlid posterior) per poder participar en les properes eleccions municipals. Però, Ai las!: la participació de Sortu en les eleccions basques pressuposa i garanteix que PNB, PSE i PP perdran, amb absoluta seguretat, regidors i, en conseqüència, diners i poder. Així les coses, com que la llibertat, inclosa la que es pogués expressar a través de les urnes, està per sota dels interessos partidistes, tots van fotent pals a les rodes per evitar la legalització de Sortu. Després, si la Pau no arriba, des de tots aquells (Estat inclòs) que es postulen com a garants d’una llibertat que només garanteix els seus de drets, es dirà que, com sempre, la culpa és dels altres. La serietat de les parts (de totes les parts) en qualsevol conflicte és indispensable per a resoldre’l. I amb assumptes d’alt nivell i prioritaris com el que ens ocupa, com a la dona del Cèsar, totes les parts, a més de ser-ho, de seriosos, han de semblar-ho que ho son. I encara han de ser-ho més i semblar-ho més aquells que han esta triats pels vots per a ser-ho i sense condicions, de seriosos.

EL MÓN ÀRAB.- Tunísia va engegar un procés que sembla que no te aturador. Les revoltes es van estenen pels països àrabs. I si els meus números no fallen (a 4 de Març) ja en son 6, dels 22 Estats que conformen el denominat món Àrab, els que s’han revoltat i tots ells s’estan espolsant el jou dictatorial que els trinxa. Aquestes revoltes no son sinònims de democràcia perquè, per molt que no hi vulguem pensar, l’Iran actual també és el resultat d’una revolució. Però si que hi ha diferències notables entre les revoltes d’avui i les anteriors (especialment amb la d’Iran) que ens permeten ser més optimistes al respecta de la evolució de les d'ara. El Sr. Gadaffi, el que fa més anys que es manté en el poder, està literalment massacrant el seu propi país amb la sola finalitat de mantenir-s’hi. Amb posat il·luminat i amb la verborrea que li és tant adient, te la barra de dir que el seu poble l’estima... Davant d’aquests fets Europa, amiga d’aquests dictadors que pagaven les vacances als caps d’Estat, i l’OTAN reaccionen amb la lentitud habitual. I si els americans intervenen, hi haurà els sectors esquerrans de sempre que fotran el crit al cel.

En el món Àrab, el poder absolut dels governants és la norma. On no hi ha dictadors, hi ha monarquies absolutes que és comporten de manera similar a aquells i que, a més, en massa ocasions es barregen o s’identifiquen amb ideologia religiosa islamista, més radical que menys, i de la qual el Vaticà és, en aquest cas, L’Aràbia Saudí. La pregunta del milió és si aquest Estat, L’Aràbia, nucli dur de tot plegat, està a la cua d’espera de possibles esdeveniments. De produir-s’hi una aixecament com els s’han viscut Tunísia, Egipte, Iemen..., em temo que la resposta des del poder serà encara més dura que la resposta que està donant el Sr. Gadaffi. I no oblidem que, d’haver-hi a l’Aràbia un aixecament més o menys popular, el control del petroli que hi ha allà serà determinant pel futur del món en general.


J.Vinyeta
Març, 2011

1 En el moment de redactar aquest article, llegeixo en el diari Avui del dia 4 de Març, que la Generalitat vol cobrar els serveis mèdics que facilita als aragonesos de la Franja. Vol dir que no es feia el cobrament i es confirmen les meves sospites.

111.- De les últimes andanades

111.- De les últimes andanades .-


Ha començat oficiosament la campanya electoral de cara a les Municipals i Autonòmiques del proper mes de Maig. Sevilla, fa uns dies, i Saragossa aquest cap de setmana passat, han estat les capitals que han rebut als partits majoritaris per marcar les estratègies al respecta. El Sr. Aznar (el mateix Sr. Aznar que porta penjats a l’esquena quasi 200 morts, centenars de ferits i que es va entestar en amagar-nos la veritat sobre de l’autoria d’aquella massacra per poder guanyar unes eleccions) va obrir el foc uns dies abans a la reunió que, al respecta, el seu partit va mantenir a Sevilla. El Sr. Aznar (potser més que el seu dofí Rajoy) ha estat el que ha buscat, com sempre, el cos a cos manifestant la necessitat d’una clara involució que no seria tan greu, tot i sent-ho molt, des de l’estricte sentit polític (ningú dubta avui dia, per exemple, de que realment l’Estat de les Autonomies ha estat sobrepassat per la pròpia dinàmica que el mateix PP i PSOE han ajudat a crear amb descentralitzacions administratives, però en cap cas amb el mínim i reial sentit autonòmic, contra del que han actuat com un autèntic dissolvent, i que alguna cosa ha de fer-s’hi al respecta, tot i que molts d’aquí ja sabem el què...), com ho seria per la restricció/supressió de les llibertats individuals i col·lectives que en resultaria a tot l’Estat, un cop realitzada la involució amb els termes que el Sr. Aznar somnia, i en especial aquí a casa nostra, que, no hem d’enganyar-nos, és en contra de qui realment es portaria a terme. Prou gros ha estat tot plegat perquè el PSOE, que tots sabem que tampoc és de fiar, s’hagi acollonit i l’hi hagi posat fre durant el seu congrés de Saragossa, tot i que el sector més espanyolista del partit ja s’hi havia manifestat a favor. Tota aquesta última andanada no ha estat més que la continuació de l’assetjament permanent a que ens tenen sotmesos, en especial des de la famosa sentència i, més concretament, des de la manifestació del 10 de Juliol, però que ha anat in crescendo a partir del resultats electorals del passat 28 de Novembre. L’impacta de tot plegat ha estat de tal gruix que l’expresident Pujol ha sortit a la palestra i ha vingut a dir-nos, amb la ponderació que el caracteritza, però amb rotunditat, que de solucions només en tenim dues: o ens rendim davant l’assetjament o caminem vers la independència. Ell, tan afeccionat a dir allò de que “ara no toca...” especialment quan li preguntaven sobre d’aquest tema, ara diu que sí que toca parlar-ne perquè la situació actual del País és molt complicada i difícil i necessita prendre un rumb diferent del que porta fins ara.

L’expresident Pujol no havia estat mai tan rotund, però personalment em satisfà, i molt, que ho hagi estat. Tinc la sensació de que, dient el que ha dit, a més d’expressar la seva opinió personal, ha donat “permís” a tots el seus fidels (inclòs, evidentment, el Govern de Sr. Mas) perquè mirin més enllà dels límits que ell mateix havia establert durant molts anys i això, no en tinc cap dubte, fa que els que volem un País Sobirà, siguem molts més dels que érem fa només un parell de setmanes. No és que vulgui llançar les campanes al vol però, potser per aquestes declaracions de l’expresident, el Govern, que no volia fer-ho, facilitarà les urnes per a les consultes sobiranistes del proper mes d’Abril. El President Mas, tot i això, manté la incertesa de la seva actuació en aquell moment i em recorda una mica aquell famós si – no – no polític – abstenció d’ERC davant del Referèndum per l’Estatut. I el Sr. Duran, no hauria també de ser rotund en un sentit o en un altra?

Hi ha hagut altres qüestions de gravetat tragicòmica per elles mateixes. Una d’elles ha estat la conya que pràcticament tot l’Estat, llevat de les que tenim llengua pròpia, ha muntat amb el tema dels “pinganillos”. És tal el tractament colonial què rebem que el fet de què parlem diferent ja és difícil de suportar per la Metròpoli. Però que a més ho fem de forma oficial (després de més de trenta anys de la mort del dictador) en el lloc on s’haurien d’haver-hi pogut parlar, des de la seva creació, totes les llengües de l’Estat (el Senat, que la Constitució defineix com a Càmera de Representació Territorial de l’Estat), és per la a Metròpoli, intolerable. Com que el Reglament de la Cambra ho ha finalment autoritzat, amb comptagotes això sí, i perquè potser necessitaven no sabem ben bé què, no els hi queda més remei que acceptar-ho. Però, en no saber que dir, ens acusen d’haver fet gastar uns diners, de forma absolutament innecessària, amb el sistema de traducció simultània ja què, com els hi resulta evident, ja hi ha una llengua comuna, encara que sigui imposada, amb la que ja ens entenem. Comparem aquesta despesa amb la que ha representat el famós aeroport de Ciudad Real[1] que també hem pagat entre tots, o no cal?. Tràgic i còmic...!

De bajanades com l’última n’hi més. Potser hauria de fer-se una selecció antològica per plorar i riure-les al mateix temps (com les declaracions del Sr. Arenas respecta de l’ensenyament en llengua diferent a la espanyola). Però, no es necessitarien milers de volums per a completar-la i només parlant de les dels últims quaranta anys?



Vinyeta
Febrer, 2011







[1] Més de 600 milions d’€ per només tres vols setmanals subvencionats, amb 91 treballadors. Ciudad Real disposa d’AVE i la Caja Castilla La Mancha, principal promotora de tot plegat, ha hagut de ser intervinguda pel Banc d’Espanya amb la “minsa” aportació de 9000 milions d’€ de diner públic.

110.- La treva d'ETA i altres coses

110.- La treva d’ETA i altres coses.-



ETA a anunciat una nova treva. Aquesta vegada aporta algunes diferències a les assenyalades en les anteriors, anunciant el inici d’un procés “...de solución definitivo y con el final de la confrontación armada”. La veritat és que no em veig amb pit de fer pronòstics del que pot passar: en situacions similars anteriors s’han frustrat els desigs de pau ja sigui per culpa d’uns (L’Estat), per la dels altres (ETA) o per tots dos a l’hora. Se’m acut pensar que si han arribat al punt en que estem ara ha estat perquè d’alguna manera més o menys soterrada, a través de mitjancers o inclús directament, han mantingut converses per establir quines poden ser o hauran de ser les regles del joc d’ara endavant per iniciar oficialment les trobades i posteriors negociacions. Ja sé que el problema és difícil. Enquistat a les dues bandes, amb l’afegitó d’un sector poderós de l’extrema dreta del país que viu només amb el clar desig de venjança i que es farà sentir sense sordina tan sols li sembli que la venjança no es porta a terme, amb uns Governs més amants de la victòria que de la pau, amb uns altres que, d’arribar el moment, no sabran com han de incorporar-se a la vida civil, amb relacions endogàmiques produïdes per la marginalitat que crea la il·legalitat, o d’altres, especialment els exiliats, que depenen directament dels diners que els etarres els hi poden fer arribar, o del grup de presos amb els que no es compleix la llei de proximitat al nuclis familiars, etc., tot plegat converteix el problema en un cul de sac del que, en el meu entendre, només se’n podrà sortir amb valentia i fent-li al sac un forat suficientment gros perquè hi passi tot el que hi hagi de passar però suficientment petit perquè es quedi dins tot el que hagi de quedar-s’hi. I tinguem en compte que difícilment, hores d’ara, molt poca cosa podem dir, creure o pensar donat que el que ens expliquen oficialment és només allò que uns i altres volen que sabem, res més. Per tant, de moment, no ens queda més que esperar esdeveniments i, encara que agnòstics, posar un ciri a La Moreneta.

El PSC, que veu de massa a prop les orelles del llop i davant la impossibilitat d’entrebancar, fins a fer-la caure, la candidatura del Sr. Hereu (que ha resistit estoica i heroicament totes les envestides dels seus), ha decidit muntar-se unes primàries de cara a les properes Municipals de manera que el que no ha pogut fer el partit ho facin el militants de l’àrea de Barcelona. Han triat a la Sra. Tura, a la que fins ara li havien negat el pa i la sal per allò del que li podés quedar de “crosta nacionalista”, per solucionar el problema. Si realment la decisió del PSC ho és no per defenestrar de forma “democràtica” al Sr. Hereu, si no per posar en evidència una “virginalitat i transparència” electoral, que, d’altra banda, no ha tingut mai (només cal recordar els successius traspassos a l’Alcaldia de Barcelona que culminen amb el nomenament d’Hereu al càrrec sent el nº nou de la llista electoral...), penso que és una autèntica bajanada. Perquè si realment volen ser el que volen aparentar ser, ocasions han tingut per modificar la Llei Electoral i hores d’ara, a les properes eleccions, ens podríen presentar una llista tancada d’alcaldables i tots els seus votants ( i no tan sols afiliats i simpatitzants com passarà ara, simpatitzants dels que no sabem ni el què ni el qui) hi haguessin pogut dir la seva assenyalant a la llista aquell que més els hi hagués vingut en gust i ganes. Tot plegat, mala peça al teler. Les necessitats, quan s’han de resoldre amb enfrontaments dins del mateix grup i que es resolen amb patacades que van més enllà de les purament dialèctiques, solen propiciar fractures que en massa vegades només son reparables per la via quirúrgica. Però, per a fer-ho bé, l’equip mèdic també ha d’estar a l’alçada. I és evident que l’equip mèdic que ha sortit del famós 28 de novembre, no ho està. De totes maneres qui han d’estar més a l’aguait son els Convergents...

El meu pas pel món empresarial durant quasi quaranta anys, m’ha fet veure que algunes moltes coses del món laboral havien de ser canviades. Però han anat passant els anys i les coses, llevat del que fa referència a la qüestió mediambiental i les referents als temes de seguretat laboral, no han millorat significativament. S’han fet tímids intents de reforma des de aquell famós Estatut dels Treballadors, en els que la baralla central era gaire bé sempre sobre el cost de l’acomiadament. La meva experiència m’ha fet veure que el cost de l’acomiadament, tot i sent un problema, amagava altres àrees que en el meu entendre tenien l’absoluta necessitat de ser millorades: Correcció de l’absentisme, augment de la productivitat i modificació profunda (pot ser inclús la seva desaparició) de la negociació col·lectiva. Son els tres pilars, en la meva modesta opinió, en que ha de sustentar-se la bona fe contractual. Si aquests pilars queden ben fiançats, no caldran acomiadaments. Però sembla que els sindicats, més preocupats en mantenir uns llocs de treball que no pas per generar-ne, no ho saben o no volen entendre-ho. El grau d’absentisme és esgarrifós (i especialment dramàtic durant les manifestacions esportives d’alt nivell: mundials de futbol, per exemple), la baixa productivitat (no cal fer números) es comprova fent un repàs de les empreses que ha decidit buscar nous emplaçaments fora de les nostres fronteres. I la negociació col·lectiva posa pràcticament al mateix nivell a la petita, la mitjana i la gran empresa del mateix sector, tot i la existència de clàusules limitadores en funció del beneficis de les empreses que en la pràctica son gairebé impossibles d’aplicar. Sembla ser que ara, quan la Comunitat Europea per raó de la crisi ha posat al Govern Central a la picota, es vol parlar seriosament de tot plegat. Esperarem a veure com acaba.



J.Vinyeta
Gener, 2011

109.- Comentaris a la actualitat política i esportiva

109.- Comentaris a la actualitat política i esportiva.-


Artur Mas és ja el nou president de la Generalitat. És evident que la feina que se li ha girat és molta més de la que pensava: a la caixa, per a no haver-hi, no hi ha ni pols, el dèficit és molt superior a l’enunciat pel Govern anterior i, sense la possibilitat de rebre ajuts externs, ha pogut anunciar retallades importants carregat de raó. La despesa en Sanitat sembla ser que és el pou sense fons de tot plegat (dades no gens optimistes assenyalen que el pressupost de sanitat és, gairebé, el 43% del pressupost de la pròpia Generalitat) i els que d’alguna manera han de controlar les finances i aquest sistema sanitari, ja han avisat de que, de no millorar sensiblement l’economia (cosa previsiblement difícil avui dia), el sistema actual és insostenible. Personalment no és que m’hagin sorprès els anuncis fets pel President. El que ha passat és que tot plegat ha posat en evidència que, independentment de la crisi, innegable i gravíssima, aquelles excel·lències que ens varen cantar del nou finançament, no eren res més que càntics histèrics per amagar-nos la realitat de uns números que no eren més que el reflex d’una incompetència manifesta del Govern Montilla (una més) davant de l’amic Zapatero. El Sr. Mas necessita del País per tirar endavant, i penso que el País està disposat a col·laborar. Però el President, tindrà en compte que un 45% d’aquest País que necessita votaria sí en un Referèndum per la Independència del País? I com s’ho farà si, bona part de CiU, no està per aquesta feina? De quina manera compaginarà economia del País amb independència? Pot esperar fins a les eleccions espanyoles per millorar el tracta fiscal que suportem? I mentre tant? Esperarem uns dies (no sé si podran ser cent...) per entrar a comentar les actuacions del nou Govern amb el nou President.

Mentre tant, van passant coses.

El PSC busca no sap ben bé què des d’aquell passat 28 de Novembre que el va deixar descol·locat, amb la fe posada en que algú, tampoc sap ben bé qui, agafi la senyera del Partit per fer la revolució interna necessària: les municipals son a la cantonada, molts dels barons es veuen sense feina, i per tant sense sou i influència, i la economia del partit pot grinyolar seriosament. Pot ser que per això, i posant-se la bena abans de la ferida, membres del partit i alcaldes de ciutats – pobles del cinturó de Barcelona han tingut la pensada de demanar al Govern la supressió del famós límit dels 80 Km/hora. Si ho han fet, haig d’entendre que ho ha estat per defensar els interessos dels seus conciutadans. No sé si aquests gestors municipals han vist la llum ara o és ara, quan el partit ha perdut les eleccions i per tant la debilitat del partit és manifesta, que han pogut aixecar la veu al respecta de manera que deixin en evidència a ICV ara que el tripartit ja no es pot trencar perquè ja no hi és. Si la reacció d’aquests alcaldes va més enllà de la pura maniobra de desgast al nou govern, és evident que ens donen la raó a aquells que creiem que la disciplina de partit només afavoreix al propi partit i que els regidors i alcaldes, de fidelitat contrastada abans del seus nomenaments a les llistes, estan el servei dels que les confeccionen. Si ha estat per allò de que consideren la mesura innecessària, també ens fan un flac favor a tots plegats perquè la suposada “gallardia” haurien d’haver-la expressat en el moment en que algú que mana més que ells els hi podia haver picat la cresta i no varen tenir els bemolls suficients per fer-ho. Queda clara, una vegada més, la poca fiabilitat de molts molt submisos amb el Partit i gens amb els ciutadans als que diuen servir... Com en el cas del Sr. Ferran, el de la “crosta nacionalista” que s’ha despenjat amb un llibre que, pels resums que publica la premsa (jo no l’he llegit encara), l’únic que es bo és ell. Si el que diu la Premsa és cert (i les fonts consultades pràcticament remarquen totes els mateixos paràgrafs del llibre), al Sr. Joan Ferran l’hi passa el mateix que aquells alcaldes dels que parlava abans: tot allò que diu no ha estat capaç de dir-ho quan el tripartit estava en actiu, abans de les eleccions, perquè possiblement n’hagués precipitat la desfeta i ell hagués perdut alguna parcel·la de poder. Sempre preferiré a algú que proposa autocrítica (parlo de l’exconseller Castells, per exemple) mentre està en el lloc de la feina i barallant-s’hi, que aquells altres que, com el Sr. Ferran obren la caixa dels trons quan ja no hi ha possibilitat d’arranjar res Per moltes raons amb les que em vulgui fer passar, jo continuaré pensant que tampoc ell ha tingut allò que diu que els d’ERC “...s’han de mirar constantment per comprovar que existeixen...”

Més coses.

Ha caigut com un allau sobre la ciutadania les notícies sobre el dopatge dels atletes, amb noms i cognoms concrets i amplament coneguts en el mon del esport espanyol. No vull entrar a participar en el morbo que per a molts representa avaluar la innocència o la culpabilitat dels encausats: tothom és innocent fins que es demostri el contrari. Però si voldria fer un comentari sobre el dopatge en sí mateix i una aproximació a alguna de les causes que l’originen. Personalment he de dir que no entenc massa la prohibició del dòping i que al mateix temps es mantingui l’altíssim nivell de comercialització de l’esport i, tot i que no soc especialista en temes esportius, tinc la convicció de que aquestes raons comercials son al menys una de les causes de la existència del dopatge. Entenc que les marques comercials, que son les que paguen, necessitin que el seu patrocinat guanyi i l’esportista necessita guanyar perquè les marques comercials continuïn amb el seu padrinatge. Plantejades així les coses, i donat que l’esforç de l’esportista ha de ser dia a dia més gran (mal sigui només pel sol fet del progrés de la espècie humana), sembla possible que siguin necessàries “ajudes externes” perquè l’esportista pugui mantenir el ritme de competició i de victòries. La parafernàlia que envolta al guanyador, amb gorres, maillots, “monos” en els que no hi cap ni una sola enganxina més, guants, ulleres de sol, paraigües etc...etc... converteixen al guanyador en l’home anunci més preuat, durant aquell moment de la victòria i durant els moments que vindran darrera. Si no hi ha victòries, desapareixen el contractes i en conseqüència els padrinatges. Per tant, preveient arribar a aquest punt, la temptació pot ser molt grossa... Els sociòlegs i estudiosos podrien fer bons treballs i establir si efectivament hi ha relació entre firmes comercials i dòping. Personalment penso que hi haurien sorpreses.

Però, amb independència del comentat, l’únic dopatge perseguit és el que podríem definir com a dopatge químic – farmacèutic. I em sorprèn molt que d’altres formes més subtils ni se’n parli. Se suposa que el dopatge ha d’estar controlat perquè dona avantatges als que l’usen i, en conseqüència, no hi ha la igualtat necessària entre els competidors, que han de fer-ho amb les mateixes armes, es a dir, per sí sols. I això em crea seriosos dubtes en els sistemes de control. En l’alta competició, qui té mitjans econòmics (ja siguin mitjans econòmics públics o privats) pot “dopar-se” tecnològicament sense el més mínim perill de ser assenyalat com a delinqüent. El Estats amb millor o més alt desenvolupament econòmic posen a disposició dels esportistes abans, durant i després de les competicions, centres especialment preparats, pensats i amb els mitjans necessaris per millorar els seus rendiments amb programes inclús individualitzats. Els que no disposen d’aquests avenços tecnològics, han de competir, per dir-ho de forma planera, amb una sabata i una espardenya: els primers s’emporten les medalles i els segons l’agraïment per haver fet de comparses... En el meu entendre algú ha de redefinir que és dòping i incloure-hi tot allò extern susceptible de crear diferències (i la publicitat em sembla que és una d’elles) O liberalitzar-lo i que cadascú assumeixi els riscos que el dopatge, en sí mateix, comporta. Sobre aquest tema, potser ha arribat l’hora ja de que, d’una vegada per totes, tots plegats traiem el cap de sota l’ala.

Vinyeta
Gener, 2011