dimarts, de gener 18, 2011

110.- La treva d'ETA i altres coses

110.- La treva d’ETA i altres coses.-



ETA a anunciat una nova treva. Aquesta vegada aporta algunes diferències a les assenyalades en les anteriors, anunciant el inici d’un procés “...de solución definitivo y con el final de la confrontación armada”. La veritat és que no em veig amb pit de fer pronòstics del que pot passar: en situacions similars anteriors s’han frustrat els desigs de pau ja sigui per culpa d’uns (L’Estat), per la dels altres (ETA) o per tots dos a l’hora. Se’m acut pensar que si han arribat al punt en que estem ara ha estat perquè d’alguna manera més o menys soterrada, a través de mitjancers o inclús directament, han mantingut converses per establir quines poden ser o hauran de ser les regles del joc d’ara endavant per iniciar oficialment les trobades i posteriors negociacions. Ja sé que el problema és difícil. Enquistat a les dues bandes, amb l’afegitó d’un sector poderós de l’extrema dreta del país que viu només amb el clar desig de venjança i que es farà sentir sense sordina tan sols li sembli que la venjança no es porta a terme, amb uns Governs més amants de la victòria que de la pau, amb uns altres que, d’arribar el moment, no sabran com han de incorporar-se a la vida civil, amb relacions endogàmiques produïdes per la marginalitat que crea la il·legalitat, o d’altres, especialment els exiliats, que depenen directament dels diners que els etarres els hi poden fer arribar, o del grup de presos amb els que no es compleix la llei de proximitat al nuclis familiars, etc., tot plegat converteix el problema en un cul de sac del que, en el meu entendre, només se’n podrà sortir amb valentia i fent-li al sac un forat suficientment gros perquè hi passi tot el que hi hagi de passar però suficientment petit perquè es quedi dins tot el que hagi de quedar-s’hi. I tinguem en compte que difícilment, hores d’ara, molt poca cosa podem dir, creure o pensar donat que el que ens expliquen oficialment és només allò que uns i altres volen que sabem, res més. Per tant, de moment, no ens queda més que esperar esdeveniments i, encara que agnòstics, posar un ciri a La Moreneta.

El PSC, que veu de massa a prop les orelles del llop i davant la impossibilitat d’entrebancar, fins a fer-la caure, la candidatura del Sr. Hereu (que ha resistit estoica i heroicament totes les envestides dels seus), ha decidit muntar-se unes primàries de cara a les properes Municipals de manera que el que no ha pogut fer el partit ho facin el militants de l’àrea de Barcelona. Han triat a la Sra. Tura, a la que fins ara li havien negat el pa i la sal per allò del que li podés quedar de “crosta nacionalista”, per solucionar el problema. Si realment la decisió del PSC ho és no per defenestrar de forma “democràtica” al Sr. Hereu, si no per posar en evidència una “virginalitat i transparència” electoral, que, d’altra banda, no ha tingut mai (només cal recordar els successius traspassos a l’Alcaldia de Barcelona que culminen amb el nomenament d’Hereu al càrrec sent el nº nou de la llista electoral...), penso que és una autèntica bajanada. Perquè si realment volen ser el que volen aparentar ser, ocasions han tingut per modificar la Llei Electoral i hores d’ara, a les properes eleccions, ens podríen presentar una llista tancada d’alcaldables i tots els seus votants ( i no tan sols afiliats i simpatitzants com passarà ara, simpatitzants dels que no sabem ni el què ni el qui) hi haguessin pogut dir la seva assenyalant a la llista aquell que més els hi hagués vingut en gust i ganes. Tot plegat, mala peça al teler. Les necessitats, quan s’han de resoldre amb enfrontaments dins del mateix grup i que es resolen amb patacades que van més enllà de les purament dialèctiques, solen propiciar fractures que en massa vegades només son reparables per la via quirúrgica. Però, per a fer-ho bé, l’equip mèdic també ha d’estar a l’alçada. I és evident que l’equip mèdic que ha sortit del famós 28 de novembre, no ho està. De totes maneres qui han d’estar més a l’aguait son els Convergents...

El meu pas pel món empresarial durant quasi quaranta anys, m’ha fet veure que algunes moltes coses del món laboral havien de ser canviades. Però han anat passant els anys i les coses, llevat del que fa referència a la qüestió mediambiental i les referents als temes de seguretat laboral, no han millorat significativament. S’han fet tímids intents de reforma des de aquell famós Estatut dels Treballadors, en els que la baralla central era gaire bé sempre sobre el cost de l’acomiadament. La meva experiència m’ha fet veure que el cost de l’acomiadament, tot i sent un problema, amagava altres àrees que en el meu entendre tenien l’absoluta necessitat de ser millorades: Correcció de l’absentisme, augment de la productivitat i modificació profunda (pot ser inclús la seva desaparició) de la negociació col·lectiva. Son els tres pilars, en la meva modesta opinió, en que ha de sustentar-se la bona fe contractual. Si aquests pilars queden ben fiançats, no caldran acomiadaments. Però sembla que els sindicats, més preocupats en mantenir uns llocs de treball que no pas per generar-ne, no ho saben o no volen entendre-ho. El grau d’absentisme és esgarrifós (i especialment dramàtic durant les manifestacions esportives d’alt nivell: mundials de futbol, per exemple), la baixa productivitat (no cal fer números) es comprova fent un repàs de les empreses que ha decidit buscar nous emplaçaments fora de les nostres fronteres. I la negociació col·lectiva posa pràcticament al mateix nivell a la petita, la mitjana i la gran empresa del mateix sector, tot i la existència de clàusules limitadores en funció del beneficis de les empreses que en la pràctica son gairebé impossibles d’aplicar. Sembla ser que ara, quan la Comunitat Europea per raó de la crisi ha posat al Govern Central a la picota, es vol parlar seriosament de tot plegat. Esperarem a veure com acaba.



J.Vinyeta
Gener, 2011