116.- Del 10A

116.- Del 10A.-

He deixat passar expressament uns dies abans de donar resposta a tots aquells que em varen fer partícips de la seva – meva satisfacció pels resultats del 10A a Barcelona i fer-ho, com algú demanava (per allò de no donar adreces als hackers), a través del meu blog. He deixat passar uns dies perquè un fet tan excepcional com el que varem viure no pot ser, en la meva opinió, avaluat amb el cap calent i el cor en plena eufòria. Perquè, siguem sincers, va estar una jornada pletòrica i de la que, em sembla, la nostra història en pot arribar a fer fita. Així dons, passats un dies em podem parlar amb la certesa de que la veracitat en serà protagonista.

Vagi per endavant i abans de res, agrair a tots aquells que, durant setmanes, sense un duro, amb un esclop i una espardenya i amb tota la maquinària administrativa en contra, han estat treballant cremant-se fins les celles perquè, quan arribés el dia, tot anés com un rellotget. I, com no, també a tots aquells que, com jo, varen contribuir, durant el mateix dia 10, a que tot acabés de rutllar. Tot plegat ha estat un jornada històrica, la participació, esplèndida, dona continuïtat a aquell 10 de Juliol de l’any passat en aquest mes d’Abril i enllaçarà amb el proper dia 30 d’aquest mateix mes, amb la Creació de la nova Assemblea per Catalunya que, en la meva modesta opinió, serà la matriu on acabarà la gestació del ja clar embrió del Nou Estat lliure i sobirà integrat en la Comunitat Europea que serà Catalunya. Es posa en evidència que la societat civil afí a tot plegat està en marxa i, de moment, l’únic que necessita és saber per on ha d’anar (que no vol dir que no sàpiga on vol arribar, no ho confonguem) per poder veure-hi clar i saltar per sobre dels pals a les rodes que els de sempre van posant en el camí. També queda clar que l’existència d’aquesta mateixa societat afí, que les enquestes situen al voltant del 40% del total de la societat catalana, creix dia a dia i evidencia la divergència dramàtica amb la majoria de les forces polítiques de l’arc parlamentari, entestades en el manteniment dels seus interessos partidistes tot i que saben amb certesa que, a la curta o a la llarga, hauran de significar-se. Pot ser no son conscients de que pot arribar el dia en que, per la seva passivitat, la història els jutgi i els consideri indignes. El temps ho dirà.

Europa encara en parla, alguna de les seves Nacions sense Estat ens posa com exemple i, potser pecant d’immodèstia, m’agrada pensar que el nostre camí ha estat mirall per alguns al Nord de l’Estat espanyol. Ens queda molt camí per recórrer perquè l’oposició a la llibertat també és heroica (especialment per allò de que la llibertat, per si mateixa, els hi fa senzillament por en el millor dels casos i pànic en el cas d’aquells autèntics malalts conservadors que no tenen de res per a conservar). Però tenim clar que el camí iniciat no té retorn. I ells, sabedors també del final a que aquest camí porta, sabedors de que marxem, espantats ells per aquesta fugida, se’ns emporten mentrestant tot el que poden, Caixes d’Estalvis incloses, per intentar deixar-nos encara més espoliats. Però nosaltres... a la nostra i endavant!!

Afegir que els del no (i no parlo precisament de la dotzena de falangistes significats), es varen quedar a casa. Si els esforços que varen fer per deslluir el dia els haguessin fet per a defensar la seva opció obertament i posant conseqüentment el seu no a l’urna, la diada encara hagués estat més complerta. Si, com diuen, son més que els del sí, per què no ho deixen clar? O serà, què tot i dient-ho son molts menys dels que es creuen ser?

Com a final, assenyalar que quan el Sr. Duràn diu allò de “...perquè em dona la gana...” trencant una de les normes garants del vot (o, el que seria pitjor, fent-ho veure), vol dir que es queda sense raons i credibilitat davant de Déu (ho dic perquè al menys ell sí que és creient...) i, evidentment, davant dels homes. De totes maneres, que el seu Déu ens guardi de persones que, com ell, fan professió d’autoritarisme, perquè aquesta actitud està molt lluny de poder ser acceptada per tots aquells als que la llibertat no ens en fa cap de por.

Gràcies a tots.

J. Vinyeta

Abril, 2011