113.- DE L’ENERGIA.-
No sabria dir si això de l’energia és un problema consubstancial a l’identitat de l’Estat espanyol o ho és per les poques llums dels governs que ja fa anys que es belluguen per la Moncloa. El Dictador (i el poso em majúscules perquè va ser-ho molt de dictador i durant molt d’anys) tenia aquells somnis d’autarquia perquè sabia, tot i que va haver-hi el reconeixement oficial de l’estatus del país durant els anys 50 (que finalitzen amb la visita del president Eisenhower al 1958), que la dependència energètica de l’exterior podia enfonsar el Règim. És per això que neixen aquells projectes de la transformació de les pissarres bituminoses a Puertollano (Ciudad Real) per a l’obtenció de petroli sintètic, de la extracció de pous de petroli absolutament deficitaris (Ayoluengo, a Burgos) i, fins i tot, va haver-hi la creació del motor d’explosió que funcionava amb aigua que, com és normal, va resultar ser una estafa. Tot això responia en aquell moment a les necessitats de supervivència d’un règim polític que, com totes les dictadures (l’autocràcia i l’autarquia, en aquests casos van lligades), aspirava a l’autosuficiència energètica per evitar ingerències estrangeres. Aquesta actitud no responia a un criteri de conveniència del país si no, i senzillament, al criteri de evitar la necessitat, com la que hi havia, d’importar energia, en qualsevol forma, que sempre pressuposava pagar i, tot i pagant, mantenir la dependència del producte i del que el subministrava. Si en aquell moment en Franco hagués disposat de les tecnologies actuals segur que allò que es dia INI, hagués apostat per les energies que avui en diem sostenibles (i no perquè ho fossin, no ho oblidem): hi hauria parcs eòlics, fotovoltaics, geotèrmics, etc... i, si no hagués estat per la actuació da la ETA en el cas de Lemonitz, el mapa nuclear hagués proliferat més inclús del que era necessari, independentment de la seva qualitat. És a dir, amb independència dels interessos de l’Estat espanyol, pensant només en la seva exclusiva supervivència, el Dictador, però, tenia un Pla Energètic, tot i que el podríem definir “d’orgànic”, tan sui-generis com la democràcia que deia que ens donava.
Han passat més de 35 anys de la seva mort i el Govern Central actual (l’ínclit Sr. Zapatero), ha pres mesures a corra cuita per abaratir la factura del petroli, que s’encareix més del compte pels fets que sacsegen el nord d’Àfrica. Diguem, però, que hi ha dos problemes: els que haurien de prendre decisions no les prenen i, quan les prenen, topen amb oposició sistemàtica dels anomenats ecologistes. Avui es disposa de tecnologia suficient per disminuir la dependència energètic de l’exterior. Però entre uns que no decideixen i altres que no deixen decidir, estem on estem i, malauradament, per molt temps. El mapa eòlic que tenia preparat Catalunya, ha estat impugnat per aquells del no per resposta sistemàtica. No es pot utilitzar energia nuclear, ni instal·lar parcs eòlics a quaranta milles de la costa per allò de les aus marines, les noves xarxes de distribució elèctrica son boicotejades, hi ha reserves per a la creació de les centrals de cicle combinat, es posa atenció amb la energia hidràulica en un país de sequeres gairebé cícliques... Que hem de fer? És evident que el Govern no pot anar posant pegats de forma sistemàtica amb mesures que semblen més populistes que efectives, posades més per allò de poder dir que alguna cosa s’ha fet al respecta. Però és també evident que el món ha de poder avançar tot i que hagi de fer-se, com és normal, amb la cura necessària, que els camins han d’estar oberts a determinats canvis i que el no sistemàtic, avui per avui, aconsegueix, en el millor dels casos, fer-nos la vida més cara.
No se si la disminució de la velocitat a les autopistes cobrirà les despeses que el canvi de senyalització comporta, a menys que es pensi cobrir-lo amb l’increment de sancions que la modificació originarà. És que no se sap, i des de fa molt tems, que el petroli serà dia a dia més car donat que les reserves del producte son limitades? És que l’autarquia, per sí mateixa, és un delicte? Que impedeix la realització d’un Pla Energètic amb cara i ulls? Quins interessos ho impossibiliten? O és negligència, pura i simplement?
Per la inoperància d’uns i per la oposició dels altres, acabarem anant amb llum de carburo i amb brasers de pinyolada?
J. Vinyeta
Març, 2011
No sabria dir si això de l’energia és un problema consubstancial a l’identitat de l’Estat espanyol o ho és per les poques llums dels governs que ja fa anys que es belluguen per la Moncloa. El Dictador (i el poso em majúscules perquè va ser-ho molt de dictador i durant molt d’anys) tenia aquells somnis d’autarquia perquè sabia, tot i que va haver-hi el reconeixement oficial de l’estatus del país durant els anys 50 (que finalitzen amb la visita del president Eisenhower al 1958), que la dependència energètica de l’exterior podia enfonsar el Règim. És per això que neixen aquells projectes de la transformació de les pissarres bituminoses a Puertollano (Ciudad Real) per a l’obtenció de petroli sintètic, de la extracció de pous de petroli absolutament deficitaris (Ayoluengo, a Burgos) i, fins i tot, va haver-hi la creació del motor d’explosió que funcionava amb aigua que, com és normal, va resultar ser una estafa. Tot això responia en aquell moment a les necessitats de supervivència d’un règim polític que, com totes les dictadures (l’autocràcia i l’autarquia, en aquests casos van lligades), aspirava a l’autosuficiència energètica per evitar ingerències estrangeres. Aquesta actitud no responia a un criteri de conveniència del país si no, i senzillament, al criteri de evitar la necessitat, com la que hi havia, d’importar energia, en qualsevol forma, que sempre pressuposava pagar i, tot i pagant, mantenir la dependència del producte i del que el subministrava. Si en aquell moment en Franco hagués disposat de les tecnologies actuals segur que allò que es dia INI, hagués apostat per les energies que avui en diem sostenibles (i no perquè ho fossin, no ho oblidem): hi hauria parcs eòlics, fotovoltaics, geotèrmics, etc... i, si no hagués estat per la actuació da la ETA en el cas de Lemonitz, el mapa nuclear hagués proliferat més inclús del que era necessari, independentment de la seva qualitat. És a dir, amb independència dels interessos de l’Estat espanyol, pensant només en la seva exclusiva supervivència, el Dictador, però, tenia un Pla Energètic, tot i que el podríem definir “d’orgànic”, tan sui-generis com la democràcia que deia que ens donava.
Han passat més de 35 anys de la seva mort i el Govern Central actual (l’ínclit Sr. Zapatero), ha pres mesures a corra cuita per abaratir la factura del petroli, que s’encareix més del compte pels fets que sacsegen el nord d’Àfrica. Diguem, però, que hi ha dos problemes: els que haurien de prendre decisions no les prenen i, quan les prenen, topen amb oposició sistemàtica dels anomenats ecologistes. Avui es disposa de tecnologia suficient per disminuir la dependència energètic de l’exterior. Però entre uns que no decideixen i altres que no deixen decidir, estem on estem i, malauradament, per molt temps. El mapa eòlic que tenia preparat Catalunya, ha estat impugnat per aquells del no per resposta sistemàtica. No es pot utilitzar energia nuclear, ni instal·lar parcs eòlics a quaranta milles de la costa per allò de les aus marines, les noves xarxes de distribució elèctrica son boicotejades, hi ha reserves per a la creació de les centrals de cicle combinat, es posa atenció amb la energia hidràulica en un país de sequeres gairebé cícliques... Que hem de fer? És evident que el Govern no pot anar posant pegats de forma sistemàtica amb mesures que semblen més populistes que efectives, posades més per allò de poder dir que alguna cosa s’ha fet al respecta. Però és també evident que el món ha de poder avançar tot i que hagi de fer-se, com és normal, amb la cura necessària, que els camins han d’estar oberts a determinats canvis i que el no sistemàtic, avui per avui, aconsegueix, en el millor dels casos, fer-nos la vida més cara.
No se si la disminució de la velocitat a les autopistes cobrirà les despeses que el canvi de senyalització comporta, a menys que es pensi cobrir-lo amb l’increment de sancions que la modificació originarà. És que no se sap, i des de fa molt tems, que el petroli serà dia a dia més car donat que les reserves del producte son limitades? És que l’autarquia, per sí mateixa, és un delicte? Que impedeix la realització d’un Pla Energètic amb cara i ulls? Quins interessos ho impossibiliten? O és negligència, pura i simplement?
Per la inoperància d’uns i per la oposició dels altres, acabarem anant amb llum de carburo i amb brasers de pinyolada?
J. Vinyeta
Març, 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada