112.- Comentaris.-
SANITAT.- El Govern del Sr. Mas ha començat a anunciar les retallades que hauran de portar-se a terme per ajusta el País als coeficients marcats des de Madrid - Europa. Les mes sensibles son, fins avui, les que s’han anunciat per realitzar en el sistema sanitari. M’agradaria creure que son les més adients per reconduir la situació actual que, amb una certa mirada crítica, em costava d’imaginar econòmicament sostenible. Sempre he considerat que els serveis, tots els serveis que ens han de donar les Administracions a canvi dels impostos que paguem, els han de donar sempre que hi hagi recursos suficients per fer-ho i establint prioritats. Dit de manera planera, en cap cas les Administracions poden estirar més el braç que la mànega. I, si no ni ha de diners, algun o alguns serveis del que es donen hauran de suprimir-se o no donar-los a fi de garantir els que es consideren imprescindibles i necessaris dins d’aquest servei general que anomenem Sanitat (o dels altres que conformen l’anomenat estat del Benestar). I, evidentment, no donar-ne de nous. Era necessari un menú hospitalari firmat pel Ferran Adrià? I la generalització de la vacuna contra el papil·loma virus? I la gratuïtat del canvi de sexe era i continua sent necessari? I hi ha hagut suficient control farmacèutic? I...? Tot això només son preguntes - exemples que potser han configurat una Sanitat de luxe que ja era necessari corregir abans. Hem de veure si aquest camí emprès és el correcte o no ha estat més que una drecera per arribar al camí de veritat.
D’altra banda hi ha una qüestió que em preocupa i és el fet de que els estrangers que venen per qualsevol causa a Catalunya, i han de ser atesos als centres sanitaris, paguin els serveis corresponents prestats a través dels convenis entre Estats, però, donada la caixa comuna, la factura que es genera es cobri a Madrid i no en el lloc on s’han produït les despeses corresponents. D’altra banda, donat que hi ha un flux constant de membres d’altres comunitats que venen aquí a casa perquè el nostre servei sanitari està a l’alçada dels millors d’Europa (tot i que és car i per això s’han de prendre les mesures), la pregunta és la de saber si aquest serveis que s’atorguen aquí a membres d’altres comunitats es cobren aquí o ni tan sols es paguen, a banda de que el que s’ha de saber, a més, és si l’anomenat fons de compensació, per aquestes coses, funciona o no. Em constava que des d’aquí no es passava la factura corresponent a la Comunitat que toqués i és per això que, com que no en sento parlar d’aquestes coses, penso que si ens ho aclarissin potser entendríem millor[1] perquè aquest sistema sanitari nostre ha de reduir despeses.
EUSKADI.- Els partits abertzales varen fer, en la meva opinió, una declaració clara de rebuig a la violència. Un cop feta, es crea al País Basc una nova força política, SORTU, que, entre línees, em sembla que portava un objectiu concret que no és altre que el de iniciar un procés de pau seriós a Euskadi (insisteixo amb lo de seriós, no com en altres casos similars). La primera de les qüestions era la legalització del Partit creat (i possible interlocutor vàlid posterior) per poder participar en les properes eleccions municipals. Però, Ai las!: la participació de Sortu en les eleccions basques pressuposa i garanteix que PNB, PSE i PP perdran, amb absoluta seguretat, regidors i, en conseqüència, diners i poder. Així les coses, com que la llibertat, inclosa la que es pogués expressar a través de les urnes, està per sota dels interessos partidistes, tots van fotent pals a les rodes per evitar la legalització de Sortu. Després, si la Pau no arriba, des de tots aquells (Estat inclòs) que es postulen com a garants d’una llibertat que només garanteix els seus de drets, es dirà que, com sempre, la culpa és dels altres. La serietat de les parts (de totes les parts) en qualsevol conflicte és indispensable per a resoldre’l. I amb assumptes d’alt nivell i prioritaris com el que ens ocupa, com a la dona del Cèsar, totes les parts, a més de ser-ho, de seriosos, han de semblar-ho que ho son. I encara han de ser-ho més i semblar-ho més aquells que han esta triats pels vots per a ser-ho i sense condicions, de seriosos.
EL MÓN ÀRAB.- Tunísia va engegar un procés que sembla que no te aturador. Les revoltes es van estenen pels països àrabs. I si els meus números no fallen (a 4 de Març) ja en son 6, dels 22 Estats que conformen el denominat món Àrab, els que s’han revoltat i tots ells s’estan espolsant el jou dictatorial que els trinxa. Aquestes revoltes no son sinònims de democràcia perquè, per molt que no hi vulguem pensar, l’Iran actual també és el resultat d’una revolució. Però si que hi ha diferències notables entre les revoltes d’avui i les anteriors (especialment amb la d’Iran) que ens permeten ser més optimistes al respecta de la evolució de les d'ara. El Sr. Gadaffi, el que fa més anys que es manté en el poder, està literalment massacrant el seu propi país amb la sola finalitat de mantenir-s’hi. Amb posat il·luminat i amb la verborrea que li és tant adient, te la barra de dir que el seu poble l’estima... Davant d’aquests fets Europa, amiga d’aquests dictadors que pagaven les vacances als caps d’Estat, i l’OTAN reaccionen amb la lentitud habitual. I si els americans intervenen, hi haurà els sectors esquerrans de sempre que fotran el crit al cel.
En el món Àrab, el poder absolut dels governants és la norma. On no hi ha dictadors, hi ha monarquies absolutes que és comporten de manera similar a aquells i que, a més, en massa ocasions es barregen o s’identifiquen amb ideologia religiosa islamista, més radical que menys, i de la qual el Vaticà és, en aquest cas, L’Aràbia Saudí. La pregunta del milió és si aquest Estat, L’Aràbia, nucli dur de tot plegat, està a la cua d’espera de possibles esdeveniments. De produir-s’hi una aixecament com els s’han viscut Tunísia, Egipte, Iemen..., em temo que la resposta des del poder serà encara més dura que la resposta que està donant el Sr. Gadaffi. I no oblidem que, d’haver-hi a l’Aràbia un aixecament més o menys popular, el control del petroli que hi ha allà serà determinant pel futur del món en general.
J.Vinyeta
Març, 2011
1 En el moment de redactar aquest article, llegeixo en el diari Avui del dia 4 de Març, que la Generalitat vol cobrar els serveis mèdics que facilita als aragonesos de la Franja. Vol dir que no es feia el cobrament i es confirmen les meves sospites.
SANITAT.- El Govern del Sr. Mas ha començat a anunciar les retallades que hauran de portar-se a terme per ajusta el País als coeficients marcats des de Madrid - Europa. Les mes sensibles son, fins avui, les que s’han anunciat per realitzar en el sistema sanitari. M’agradaria creure que son les més adients per reconduir la situació actual que, amb una certa mirada crítica, em costava d’imaginar econòmicament sostenible. Sempre he considerat que els serveis, tots els serveis que ens han de donar les Administracions a canvi dels impostos que paguem, els han de donar sempre que hi hagi recursos suficients per fer-ho i establint prioritats. Dit de manera planera, en cap cas les Administracions poden estirar més el braç que la mànega. I, si no ni ha de diners, algun o alguns serveis del que es donen hauran de suprimir-se o no donar-los a fi de garantir els que es consideren imprescindibles i necessaris dins d’aquest servei general que anomenem Sanitat (o dels altres que conformen l’anomenat estat del Benestar). I, evidentment, no donar-ne de nous. Era necessari un menú hospitalari firmat pel Ferran Adrià? I la generalització de la vacuna contra el papil·loma virus? I la gratuïtat del canvi de sexe era i continua sent necessari? I hi ha hagut suficient control farmacèutic? I...? Tot això només son preguntes - exemples que potser han configurat una Sanitat de luxe que ja era necessari corregir abans. Hem de veure si aquest camí emprès és el correcte o no ha estat més que una drecera per arribar al camí de veritat.
D’altra banda hi ha una qüestió que em preocupa i és el fet de que els estrangers que venen per qualsevol causa a Catalunya, i han de ser atesos als centres sanitaris, paguin els serveis corresponents prestats a través dels convenis entre Estats, però, donada la caixa comuna, la factura que es genera es cobri a Madrid i no en el lloc on s’han produït les despeses corresponents. D’altra banda, donat que hi ha un flux constant de membres d’altres comunitats que venen aquí a casa perquè el nostre servei sanitari està a l’alçada dels millors d’Europa (tot i que és car i per això s’han de prendre les mesures), la pregunta és la de saber si aquest serveis que s’atorguen aquí a membres d’altres comunitats es cobren aquí o ni tan sols es paguen, a banda de que el que s’ha de saber, a més, és si l’anomenat fons de compensació, per aquestes coses, funciona o no. Em constava que des d’aquí no es passava la factura corresponent a la Comunitat que toqués i és per això que, com que no en sento parlar d’aquestes coses, penso que si ens ho aclarissin potser entendríem millor[1] perquè aquest sistema sanitari nostre ha de reduir despeses.
EUSKADI.- Els partits abertzales varen fer, en la meva opinió, una declaració clara de rebuig a la violència. Un cop feta, es crea al País Basc una nova força política, SORTU, que, entre línees, em sembla que portava un objectiu concret que no és altre que el de iniciar un procés de pau seriós a Euskadi (insisteixo amb lo de seriós, no com en altres casos similars). La primera de les qüestions era la legalització del Partit creat (i possible interlocutor vàlid posterior) per poder participar en les properes eleccions municipals. Però, Ai las!: la participació de Sortu en les eleccions basques pressuposa i garanteix que PNB, PSE i PP perdran, amb absoluta seguretat, regidors i, en conseqüència, diners i poder. Així les coses, com que la llibertat, inclosa la que es pogués expressar a través de les urnes, està per sota dels interessos partidistes, tots van fotent pals a les rodes per evitar la legalització de Sortu. Després, si la Pau no arriba, des de tots aquells (Estat inclòs) que es postulen com a garants d’una llibertat que només garanteix els seus de drets, es dirà que, com sempre, la culpa és dels altres. La serietat de les parts (de totes les parts) en qualsevol conflicte és indispensable per a resoldre’l. I amb assumptes d’alt nivell i prioritaris com el que ens ocupa, com a la dona del Cèsar, totes les parts, a més de ser-ho, de seriosos, han de semblar-ho que ho son. I encara han de ser-ho més i semblar-ho més aquells que han esta triats pels vots per a ser-ho i sense condicions, de seriosos.
EL MÓN ÀRAB.- Tunísia va engegar un procés que sembla que no te aturador. Les revoltes es van estenen pels països àrabs. I si els meus números no fallen (a 4 de Març) ja en son 6, dels 22 Estats que conformen el denominat món Àrab, els que s’han revoltat i tots ells s’estan espolsant el jou dictatorial que els trinxa. Aquestes revoltes no son sinònims de democràcia perquè, per molt que no hi vulguem pensar, l’Iran actual també és el resultat d’una revolució. Però si que hi ha diferències notables entre les revoltes d’avui i les anteriors (especialment amb la d’Iran) que ens permeten ser més optimistes al respecta de la evolució de les d'ara. El Sr. Gadaffi, el que fa més anys que es manté en el poder, està literalment massacrant el seu propi país amb la sola finalitat de mantenir-s’hi. Amb posat il·luminat i amb la verborrea que li és tant adient, te la barra de dir que el seu poble l’estima... Davant d’aquests fets Europa, amiga d’aquests dictadors que pagaven les vacances als caps d’Estat, i l’OTAN reaccionen amb la lentitud habitual. I si els americans intervenen, hi haurà els sectors esquerrans de sempre que fotran el crit al cel.
En el món Àrab, el poder absolut dels governants és la norma. On no hi ha dictadors, hi ha monarquies absolutes que és comporten de manera similar a aquells i que, a més, en massa ocasions es barregen o s’identifiquen amb ideologia religiosa islamista, més radical que menys, i de la qual el Vaticà és, en aquest cas, L’Aràbia Saudí. La pregunta del milió és si aquest Estat, L’Aràbia, nucli dur de tot plegat, està a la cua d’espera de possibles esdeveniments. De produir-s’hi una aixecament com els s’han viscut Tunísia, Egipte, Iemen..., em temo que la resposta des del poder serà encara més dura que la resposta que està donant el Sr. Gadaffi. I no oblidem que, d’haver-hi a l’Aràbia un aixecament més o menys popular, el control del petroli que hi ha allà serà determinant pel futur del món en general.
J.Vinyeta
Març, 2011
1 En el moment de redactar aquest article, llegeixo en el diari Avui del dia 4 de Març, que la Generalitat vol cobrar els serveis mèdics que facilita als aragonesos de la Franja. Vol dir que no es feia el cobrament i es confirmen les meves sospites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada