117.- El futbol, és política o està polititzat?.-
Ahir va tenir lloc la final de l’anomenada Copa del Rei. S’hi varen enfrontar el Barça i el Reial Madrid. Els castellans (per cert, amb un equip bàsicament de mercenaris) es van emportar el títol: en la competició (com gairebé en tot en la vida) és sempre necessària una punta de sort, sort que, al menys en futbol, la definim com a la sort dels campions. I aquesta vegada la sort (un únic gol en la pròrroga), es va decantar per la banda dels blancs. Res a dir.
Un cop situats, deixeu-me recalcar algunes de les coses que hi varen passar.
-- L’himne nacional espanyol, va ser xiulat par la majoria de la parròquia culé i corejada per la majoria de la parròquia madrilenya. TV1, com sempre ha fet en aquestes ocasions o similars, va suprimir el so ambiental per deixar sentir només l’Himne (a 120 dB, perquè es sentís bé...!). Deu entendre que encara no som prou grandets i, per tant, s’imposava la censura necessària, especialment perquè la senyal d’àudio arribés “correctament” a les TVs estrangeres. Per TV3 es varen sentir l’himne, els xiulets culés i el corejat de l’himne per part de la colla madridista.
-- De les imatges que les diferents TVs varen anar donant abans, duran i després del partit, podem deduir que una part de la parròquia catalana portava senyeres quadribarrades i independentistes, tot i que la majoria dels seguidors culés portaven la samarreta i/o bufandes blaugranes o la senyera del Barça. Entre els seguidors madrilenys hi havia samarretes blanques (les del equip), samarretes de la selecció nacional espanyola de futbol, la senyera espanyola, constitucional o no, i, algunes, potser més de les que molts madridistes volien, amb el famós brau d’Osborne. Suposo que la comunitat de Madrid deu tenir també els seus símbols, però la afecció madrilenya lluïa els estatals.
-- El Barça va perdre el matx i no es va poder veure, al final del mateix, en Xavi, o en Piqué o Puyol, per exemple, passejant-se per l’estadi valencià amb una estelada corejada pels xiulets habituals. Però sí que varem veure que varis jugadors del Madrid, finalitzat el partit i havent-lo guanyat, s’embolcallaven amb la bandera espanyola (no la de la seva comunitat o la del seu equip) i un dels jugadors blancs va fer uns “passes de torero” sobre la gespa, fent servir de capot la bandera espanyola, imagino que amb plena consciència de que les curses de braus han estat prohibides per Llei aquí, a casa nostra.
-- Per arrodonir conceptes, tinc la sensació, o així m’ho sembla, de que cap culer tindria l’acudit de presentar-se, ni al Camp Nou, ni a València en aquest últim cas, amb la samarreta de la Selección (la Nacional espanyola, la Roja) i/o amb una bandera espanyola, constitucional o no i, molt menys, amb la bandera amb el brau d’Osborne.
-- Gent informada assenyala que dins del vestidor blanc, amb la Copa guanyada, van haver-hi visques a Espanya.
Tot l’esmentat, no son més que exemples, ja ho sé. Però constaten que les dues aficions, utilitzen el futbol per a ratificar-se en les seves ideologies. Però tot això què amaga o, millor, què ens mostra? És evident que, per les dues parts actores hi ha, en tot el seu comportament, una clara manifestació del seu nacionalisme. Però és sabut que, mentre les expressions nacionalistes dels d’aquí son interpretades com a clarament secessionistes, les d’allà son les que corresponen a una pàtria única i sense cap possibilitat, segons molts d’aquells, de tenir-ne una altra que no sigui aquella que aquells molts entenen com a única i comú. El mateix passa amb les diferents llengües de l’Estat.
Però quan un dels jugadors del Madrid penja en el twitter allò de que “La Copa se ha quedado en Espanya”, ens està dient que nosaltres no som d’aquella Espanya que tant aferrissadament consideren com a única i comú. Em recorda aquelles discussions sobre la venda d’Endesa en la que la Sra. Aguirre, davant la possibilitat de que la Cia. elèctrica fos comprada per La Caixa, va dir sense embuts que Endesa, en cap cas, no podia anar-se’n a l’estranger. Aquest estranger era, i és en el cas del jugador de futbol citat, ni més ni menys que Catalunya. Finalment, per aquest excés de zel que tant caracteritza als defensors de la puresa institucional, Endesa va ser comprada per un grup italià. La riallada que aquí va haver-hi, es va sentir fins i tot a La Cibeles.
Què passa, aleshores? Dit ras i curt: que ens troben davant de separatistes que son separats pels separadors. Uns, nacionalistes catalans, que lluiten per mantenir un grau de diferenciació nacional i uns altres, nacionalistes espanyols, entestats en separar-nos però mantenint-nos el peu al coll, amb clara intenció d’assimilar-nos. Aquesta actitud d’aquests separadors, mantinguda per allò del dret de conquesta, que en alguns casos vull entendre que és aplicat inconscientment, és de tan clara hostilitat que fan augmentar (en cara que només sigui per aquell principi anomenat d’acció – reacció) el nombre d’aquells nacionalistes catalans que van fent gran la pila del greix. Els separadors son cecs o no volen veure que dia a dia i per la seva actitud, la contestació des d’aquest país nostre els hi és més gran i que per grotescs, encara que dolorosos, s’han convertit en autèntics padrins dels independentistes que dia a dia, van augmentant en número. A mi personalment, això últim, ja em va bé.
I de tot això, en podem parlar després d’un partit de futbol. I és per això que torno a la pregunta de l’encapçalament: el futbol és política o està polititzat?
J. Vinyeta
24 d’Abril del 2011
Ahir va tenir lloc la final de l’anomenada Copa del Rei. S’hi varen enfrontar el Barça i el Reial Madrid. Els castellans (per cert, amb un equip bàsicament de mercenaris) es van emportar el títol: en la competició (com gairebé en tot en la vida) és sempre necessària una punta de sort, sort que, al menys en futbol, la definim com a la sort dels campions. I aquesta vegada la sort (un únic gol en la pròrroga), es va decantar per la banda dels blancs. Res a dir.
Un cop situats, deixeu-me recalcar algunes de les coses que hi varen passar.
-- L’himne nacional espanyol, va ser xiulat par la majoria de la parròquia culé i corejada per la majoria de la parròquia madrilenya. TV1, com sempre ha fet en aquestes ocasions o similars, va suprimir el so ambiental per deixar sentir només l’Himne (a 120 dB, perquè es sentís bé...!). Deu entendre que encara no som prou grandets i, per tant, s’imposava la censura necessària, especialment perquè la senyal d’àudio arribés “correctament” a les TVs estrangeres. Per TV3 es varen sentir l’himne, els xiulets culés i el corejat de l’himne per part de la colla madridista.
-- De les imatges que les diferents TVs varen anar donant abans, duran i després del partit, podem deduir que una part de la parròquia catalana portava senyeres quadribarrades i independentistes, tot i que la majoria dels seguidors culés portaven la samarreta i/o bufandes blaugranes o la senyera del Barça. Entre els seguidors madrilenys hi havia samarretes blanques (les del equip), samarretes de la selecció nacional espanyola de futbol, la senyera espanyola, constitucional o no, i, algunes, potser més de les que molts madridistes volien, amb el famós brau d’Osborne. Suposo que la comunitat de Madrid deu tenir també els seus símbols, però la afecció madrilenya lluïa els estatals.
-- El Barça va perdre el matx i no es va poder veure, al final del mateix, en Xavi, o en Piqué o Puyol, per exemple, passejant-se per l’estadi valencià amb una estelada corejada pels xiulets habituals. Però sí que varem veure que varis jugadors del Madrid, finalitzat el partit i havent-lo guanyat, s’embolcallaven amb la bandera espanyola (no la de la seva comunitat o la del seu equip) i un dels jugadors blancs va fer uns “passes de torero” sobre la gespa, fent servir de capot la bandera espanyola, imagino que amb plena consciència de que les curses de braus han estat prohibides per Llei aquí, a casa nostra.
-- Per arrodonir conceptes, tinc la sensació, o així m’ho sembla, de que cap culer tindria l’acudit de presentar-se, ni al Camp Nou, ni a València en aquest últim cas, amb la samarreta de la Selección (la Nacional espanyola, la Roja) i/o amb una bandera espanyola, constitucional o no i, molt menys, amb la bandera amb el brau d’Osborne.
-- Gent informada assenyala que dins del vestidor blanc, amb la Copa guanyada, van haver-hi visques a Espanya.
Tot l’esmentat, no son més que exemples, ja ho sé. Però constaten que les dues aficions, utilitzen el futbol per a ratificar-se en les seves ideologies. Però tot això què amaga o, millor, què ens mostra? És evident que, per les dues parts actores hi ha, en tot el seu comportament, una clara manifestació del seu nacionalisme. Però és sabut que, mentre les expressions nacionalistes dels d’aquí son interpretades com a clarament secessionistes, les d’allà son les que corresponen a una pàtria única i sense cap possibilitat, segons molts d’aquells, de tenir-ne una altra que no sigui aquella que aquells molts entenen com a única i comú. El mateix passa amb les diferents llengües de l’Estat.
Però quan un dels jugadors del Madrid penja en el twitter allò de que “La Copa se ha quedado en Espanya”, ens està dient que nosaltres no som d’aquella Espanya que tant aferrissadament consideren com a única i comú. Em recorda aquelles discussions sobre la venda d’Endesa en la que la Sra. Aguirre, davant la possibilitat de que la Cia. elèctrica fos comprada per La Caixa, va dir sense embuts que Endesa, en cap cas, no podia anar-se’n a l’estranger. Aquest estranger era, i és en el cas del jugador de futbol citat, ni més ni menys que Catalunya. Finalment, per aquest excés de zel que tant caracteritza als defensors de la puresa institucional, Endesa va ser comprada per un grup italià. La riallada que aquí va haver-hi, es va sentir fins i tot a La Cibeles.
Què passa, aleshores? Dit ras i curt: que ens troben davant de separatistes que son separats pels separadors. Uns, nacionalistes catalans, que lluiten per mantenir un grau de diferenciació nacional i uns altres, nacionalistes espanyols, entestats en separar-nos però mantenint-nos el peu al coll, amb clara intenció d’assimilar-nos. Aquesta actitud d’aquests separadors, mantinguda per allò del dret de conquesta, que en alguns casos vull entendre que és aplicat inconscientment, és de tan clara hostilitat que fan augmentar (en cara que només sigui per aquell principi anomenat d’acció – reacció) el nombre d’aquells nacionalistes catalans que van fent gran la pila del greix. Els separadors son cecs o no volen veure que dia a dia i per la seva actitud, la contestació des d’aquest país nostre els hi és més gran i que per grotescs, encara que dolorosos, s’han convertit en autèntics padrins dels independentistes que dia a dia, van augmentant en número. A mi personalment, això últim, ja em va bé.
I de tot això, en podem parlar després d’un partit de futbol. I és per això que torno a la pregunta de l’encapçalament: el futbol és política o està polititzat?
J. Vinyeta
24 d’Abril del 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada