641.- Noves eleccions

641.- Noves eleccions .-

Tot i l’esverada d’última hora de Rivera, allò que pensàvem que passaria ha passat: hi haurà unes altres eleccions generals el proper 10  de Novembre. Dona la sensació (i pot ser molt pròxima a la realitat...) que les elits, l’Estrella de la Mort,  hi va tant o més bé sense control de cap mena. Fa  quatre legislatures que campen com i per on volen ja que la paràlisi legislativa els deixa les mans lliures per  continuar amb la seva impunitat, només cal veure els projectes de llei que queden aturats per apreciar la bondat  de la situació, i en valguin dos exemples: la famosa llei  mordassa o la llei amb la que s’havia de derogar la Reforma Laboral..

Però serà la quarta convocatòria en quatre anys, el que vol dir que hi ha hagut quatre governs en funcions i, diguin el que diguin i ho pintin amb els colors que els hi vingui de gust, en la caiguda d’aquests governs i en les convocatòries electorals hi ha hagut, en totes elles, un factor comú:  Catalunya i el Procés.

Catalunya i el Procés és la pedra a la sabata de  tot el món polític espanyol. Només cal escoltar les crides  permanents dels partits espanyolistes a aplicar el famós 155  (inclòs, encara que amb unes mínimes molt mínimes  reserves, el PSOE de Sánchez) per poder abraonar-se tant fortament com puguin sobre del País per deixar-l’ho tant esmicolat com puguin.

El què   és cert és que la sentència del Procés està a les portes. Però sembla que també està a les portes una incipient recessió, el Brexit que promet un final incert i, per si foren poques coses, l’Estat espanyol va generant un deute galopant. En tot plegat és com si Sánchez volgués anar fent temps per cada una d’aquestes situacions, per resoldre-les, si pot, una a una, donant-li l’esquena a aquella/es que més li convinguin.

Però hi una d’aquestes coses a la que no podrà girar-s’hi d’esquena perquè, si ho fa, amb tota probabilitat i a pesar de les bondats que al respecta li doni ERC, el govern que constitueixi estarà permanentment pendent d’entrar o no en crisi: com exemple els governs que, un darrera l’altra, han anat  caient...

Per moltes modificacions en el procés electoral que s’inicia, escurçant-la, la campanya electoral ja fa dies que ha començat, tot i a discreció d’alguns per aparentar un mínim de serietat en la situació. Però, per confirmar la transcendència i importància del Procés català en tot plegat, només ens caldrà escoltar els contingut dels suposats programes, amb la permanent  referència al Procés.

Només ens caldrà   voler-ho, repeteixo,  escoltar

J.  Vinyeta.- 

18 de Setembre de 2019

640.- A l’endemà

640.-  A l’endemà.-

La Guardia Urbana diu que hi havia 600.000 persones. Sempre hi ha ball de xifres després d’una manifestació d’aquesta envergadura, sempre ha passat. Però que la GU xifri en més de 300.000 els assistents a l’últim Piromusical que omplia el carrer Maria Cristina i que ahir només hi haguessin 600.000,   se’m fa difícil de pair.  És la xifra donada per la GU que, curiosament, està a les ordres del PSC-PSOE-Comúns...

És ben bé igual. El cert és que hi havia molta més gent de la que molts voldrien. I tot  això, en una situació difícil, amb una  repressió que farà història, amb una divisió política espectacular  i a l’espera d’una sentència que sembla que ja està escrita, que serà dura, que es vol fer pública abans de la sentència del TJUE i, en qualsevol cas, abans del 16 d’Octubre en que farà exactament dos anys de l’entrada en presó de Sánchez i Cuixart.  Havia de quedar clar  que la societat civil hi és i que hi serà i que ho tirarà endavant. I així va estar. Si, com diuen els de sempre,  la manifestació va ser un fracàs, si el souflé es desinfla, comença a ser el millor moment perquè des de Madrid es convoqui un referèndum que, pel que afirmen, el tenen guanyat. Però tenen por, molta por, i si veuen les fotos  reals i no les manipulades pel moment horari en que es varen fer, potser entenguin de què els ha servit la repressió. I a les hores encara tindran més por...

Res ha canviat, és cert. Però també és cert que ha quedat clar que la societat civil, tot i la por  que li han anat insuflant amb una repressió que, com  he dit,  farà història, està amb la memòria i desigs vius.  Tot i que per donar la nota, Eva Granados, que parla en nom del PSC (PSOE), fa un Do sobreagut i ens diu textualment :  “En cap cas creiem ni en l'autodeterminació, ni creiem que hagi de ser la ciutadania la que dirimeixi una qüestió important com pot ser aquesta[1]"  És el credo de qualsevol dictadura, de tots aquells que entenen que la societat civil mai serà adulta i que necessita ser tutelada. Franco, Hitler, Mussolini, Stalin, Mao, Fidel, Ceaucescu, Pol Pot... tots ells de tristíssims records, actuaven amb aquesta perillosa norma: el poble no ha de decidir res. Granados (Iceta): gràcies per treure-us la màscara. Ens reafirmeu el que ja sabíem.

Algú haurà d’entendre que potser ahir no va ser res més que l’assaig quasi general del que pot passar d’aquí a poques setmanes... a pesar de les advertències de la  Fiscal General  Segarra.

J.  Vinyeta

12 de Setembre de 2019

---

[1] https://www.ara.cat/politica/Granados-PSC-No-autodeterminacio-ciutadania_0_2306169463.html

639.- TV3: Arrimadas i FAQS

639.-  TV3: Arrimadas i FAQS.-

 TV3 va entrevistar a Inés, la montapollos. Aquesta noia no ha aprés res i no té  la més mínima intenció d’aprendre res. Manté intacte el discurs  dels anys que va estar aquí, al Parlament. Tant és així que torna a portar aquella mateixa carta de dimissió que li va entregar al Director de l’ens Vicent Sanchís en l’últim debat preelectoral celebrat a TV3. Insuportable i intolerable. Malcarada i de pèssima  educació, s’emprenya amb allò de la montapollos que Heredia  diu de posar-li davant dels nassos... Demostra el  baixíssim nivell dels votants als que es dirigeix, i ho empitjora   aconseguint fer anar minvant la seva figura a mida que va parlant i, per contrari, engrandint la figura de Lidia Heredia que ens mostra, una vegada més, la seva gran qualitat.  Sort que se la varen emportar, però em temo que ni allà la suportaran massa temps i ens la tornaran,  emprenyada i, pel que sembla, ara que va perdent ascendent[1]  amb Rivera d’acompanyant. Que  Déu ens agafi confessats.

Per arrodonir la setmana, FAQS inaugura temporada  mantenint la línia de l’any passat, és a dir amb  allò  de fer-la la seva, aconseguir que deixi definitivament de ser la nostra... El tractament que en la sessió  es va donar al President Torra en particular  i a l’independentisme en general, que com a mínim respon al 50% de la població de Catalunya, va ser gairebé humiliant ja que l’humor, si no és de primera qualitat, ha de ser prudent perquè si no fàcilment es converteix en un sarcasme difícil de pair. I el sarcasme, d’humor en té poc. Aquest món indepe, que és precisament el que entenia TV3 com la nostra, va descobrint el que sembla la intenció és convertir-la en la seva. Sigui pel que sigui, l’audiència del programa baixa a cada capítol (amb només un 14% del share aquesta vegada) potser perquè bona part de l’audiència dels FAQS té des de l’any passat l’ull posat en un  dels participants habituals, Israel[2] de nom i que és recordat des del primer dia pel seu dretanisme extrem. Pel que resulta,  arrel d’uns piulades pròpies d’un xenòfob a incendiat les xarxes i, amb el record de l’expulsió de Toni Alba, els espectadors han iniciat una campanya recollint signatures perquè no torni a sortir a TV3. En qualsevol cas i sigui la que sigui la decisió que prengui TV3, suposo que li toca decidir al Sr.  Sanchís a menys que decideixi directament la Corpo, el que és un fet és que l’audiència baixa i molts ens sentim incòmodes en aquest tracta que facilita l’assistència  a determinat periodisme que està a les antípodes de massa sentiments  comuns.

A  molts ens sembla entendre que la deriva de TV3 té el nord posat en la Catalunya Comuniària i, es clar, molts, repeteixo, el 50%  del cens oficial com a mínim, s’expressa amb idioma d’independència  amb el que TV3 sembla no voler combregar. Personalment i en massa moments, TV3  ja ha deixat de ser la meva. Especialment quan hi veig determinats personatges, freqüenment convidats que aprofitaran per fer mitings que res tenen a veure amb un dialeg seriós, ordenat i enriquidor. I si em passa a mi, entenc que no en soc l’únic. Potser és que la Corpo està còmode en aquesta situació.

J.  Vinyeta

9 de Setembre de 2019

---

[1] https://www.elnacional.cat/enblau/es/television/albert-rivera-salvador-sostres_417905_102.html

[2] Israel Garcia-Juez, col·laborador habitual de La 13, Intereconomia, OK. Diario…

638.- Comentaris (Correbous, President Torra)

638.-  Comentaris (Correbous, President  Torra).

Correbous.- Aquest últims dies s’ha destapat el debat sobre dels correbous. Han calgut una vintena de ferits  a Vidreres, en una d’aquestes festes, perquè el debat es tornés a posar sobre de la taula. I quan encara els ecos de Vidreres estaven ben vius, un mort a Llíria (País  Valencià), eleva a cinc els morts enguany en els correbous  a les terres valencianes.

No és més que el resultat, al menys aquí a Catalunya,  d’una mala Llei feta sense la valentia  necessària per prohibir-los perquè, no ens en enganyem,  la prohibició els correbous podia comportar, gaire bé sense dubtes, una patacada electoral pels partits que els  haguessin prohibit: la suposada protecció dels animals, quedava esmicolada per pures raons electorals. Això sí, es varen prohibir les curses de braus en un moment en que aquestes dequeien de forma evident i haguessin mort per sí soles a Catalunya, per  inanició: un brindis al sol del moment perquè una anys abans, quan  encara a La Monumental hi anava gent, no va haver-hi el valor suficient per a prohibir-les.

Cal recordar que la Llei de Murphy és inexorable i continuaran havent-hi morts als correbous perquè, com afirma la esmentada Llei, quan una cosa pot sortir malament, sortirà malament i en el pitjor moment. Penso que  no ja en defensa dels animals, cosa per a molts absolutament indiferent, sinó en la d’evitar els morts que hi ha hagut  i continuaran havent-hi (imprudències injustificables, incloses), la millor solució (potser l’única) és que el legislador  s’armi de valor i suprimeixi el risc  inherent als correbous, prohibint-los.

El President  Torra ens diu des de Madrid que liderarà el Procés si la sentència que tots esperem, no és absolutòria i que no forma part de les seves intencions el convocar eleccions perquè unes eleccions ara dividirien el món independentista més del que ho està. No es tracta, com assenyala  Junqueras, que cada dia em sembla més afinat amb la sintonia del PSOE de Sánchez, que, segons Torra, unes eleccions malmetin les institucions, perquè no seria veritat. De totes maneres, em sembla que tots recordem a Rufián dient-nos  allò de que unes eleccions generals afeblirien les institucions a l’Estat espanyol: que cada ú ho entengui, si pot...  El que passa és que sí que hi ha qui entén que la prioritat és el País i altres que entenen que les prioritats son purament partidistes. La diferència és notable, el President Torra així ho entén.  I sap també que només ell pot convocar eleccions...  Però Junqueras sembla alinear-se amb Sánchez, amb el 155, no amb Catalunya, i amb la que sembla una convocatòria electoral inevitable a l’Estat (una estratègia que a més Sánchez pot entendre com a divisòria del independentisme  català...), convocatòria amb la que  Junqueras  vol portar l’electoralisme de nou a Catalunya afinant l’orquestra catalana a les ordres del concertino  Sánchez.

El President Torra està citat a judici per desobediència els dies en que precisament hi ha el debat de l’Estat de la Nació al Parlament. No sé com s’ho faran per inhabilitar-lo, però sí que sabem que, en bona Llei, només el Parlament pot destituir al President de la Generalitat. Però entenc,  que aquesta inhabilitació forçada (ja sabem , si es produeix, obriria el pas a la restitució de Puigdemont al seu càrrec si  el President del Parlament, ja per voluntat pròpia o seguint ordres del partit, no se’ns torna a arrugar.

J.  Vinyeta

7 de Setembre de 2019

637.- De les sorpreses a les platges i alguna cosa més

637.- De les sorpreses a les platges  i alguna cosa més.-

 Ara resulta que, definitivament Barcelona és un perill. No es pot anar ni a la platja perquè hi van apareixen coses estranyes i sospitoses susceptibles d’explosionar i que la guàrdia civil ens ha d’arranjar. Ho fa  trobant coses que mai hi havien estat, fent-les explotar amb cura, sense que l’explosió es noti,  a una milla nàutica de la platja.

Barcelona està impossible per terra, amb violència més que extraordinària pels carrers, amb les vagues de RENFE; i per aire, amb les vagues en l'aeroport que converteixen en un calvari la sortida, el retorn de les  vacacions tan desitjades o els enllaços programats. Ara, amb les platges clarament perilloses, Barcelona esta impossible per terra, aire i  per mar. Es tanquen les platges, perquè el què és important  és posar Barcelona al mapa de les ciutats incòmodes. Fer perillar la “turistada” que ens arriba és l'objectiu (qüestió, d’altra banda, que alguns celebraríem...)

Però, anem a pams. Des del punt de vista de la violència al carrer, aquesta seria fàcilment eradicable si des de Madrid és modifiqués la Llei i que aquesta castigués les reincidències en els furts  i robatoris. El que no sé és si endurint la Llei hi haurà suficients presons donat el volum existent de violència en aquest aspecte  tant ben magnificat... Els  Mossos, han perdut les competències que tenien en la vigilància i controls sobre de les costes i aigües  marines catalanes. Pel que diuen, tal competència equivalia a un reconeixement explícit des d'Europa que  Ñ  en cap cas estaria disposada a acceptar.

Però, sense voler mal pensar, tot plegat té un moment clau que fa que els Mossos ens demostrin la seva eficàcia i deixin en evidència el  mal fer de la policia nacional: el 17 d'Agost del 2017, Barcelona rep una  patacada terrorista que és desmantellada  eficaç i rotundament  per Trapero  i els Mossos,  posant en evidència la preparació del Cos per aquestes contingències i, ensems,  l'obscura participació en els fets d'un imam que mantenia relacions amb el CNI i que aquest CNI en cap cas va posar sobre avís a la policia catalana de l'existència de la cèl·lula   yihadista  que s'estava formant, amb aquell imam,  a Ripoll.

Feia temps que des del ministeri del interior es boicotejava l'acció dels Mossos perquè anaven per davant amb rigor i serietat[1]. I l'objectiu des de Madrid no ha estat altra que la de mantenir Catalunya en general i Barcelona en particular, sota control i, a la que sigui possible, augmentar a 5 el grau d'amenaça terrorista perquè així l'exèrcit es podrà desplegar per tot el territori i controlar tot el controlable.

Ara, a les portes de l’11-S, del 1-O i de la sentència del  TS, és evident que  Madrid vol estar armat i en primera fila... perquè els hi preocupa més l’estat de coses a Catalunya que unes noves eleccions que es poden presentar el proper 23 de Setembre. I així anem...

J.  Vinyeta

1 de Setembre de2019

---

[1] https://www.publico.es/politica/terrorismo-catalunya-policias-nacionales-alertaron-yihadistas-2015-mossos-investigaban.html

636.- Aclariments

636.-  Aclariments.-

Vull fer referència al meu article anterior en que parlava de l’arribada de La novena a Paris el 24 d’Agost de 1944. L'arribada del gruix de les forces de la divisió aliada corresponent  es realitza al dia següent. Però   la primera empenta, la que fa que realment Von Scholtitz entengui que ha de decidir si passa a la història coma destructor de Paris o si passa a la història com a militar que, simplement, ha perdut una batalla, tot i  el incompliment una ordre directe de  Hitler que imagino que li semblava una bestiesa, qui fa la primera empenta al respecta, insisteixo, és La Novena.

França, que amb la divisió entre la França ocupada i la França de Vichy, suposadament lliure, està en un estat latent de guerra civil sistemàticament amagada per allò del chauvinisme habitual francès i especialment perquè figures notables de la política del moment  es troben clarament implicades en la  banda diguem-ne contraria, en aquells moments es troba amb unes anomenades Forces  Francaises de l’Interieur  (FFI)[1], de caràcter comunista, alçades contra els alemanys (no podem oblidar la destrossa que Hitler ordena de Varsòvia el dia 1 del mateix mes d'Agost...), amb poder social ampli i amb el beneplàcit d’Stalin (que, en aquest aspecte, no havia bellugat  un dit i que,  al contrari, va tenir al PCF aturat fins que en el 1941 Hitler efectua  la invasió a la URSS trencant així el pacte  de no agressió signat per Ribbentrop en nom de  Hitler, i Molotov en nom d’Stalin, el 23 d’Agost de 1939 a Moscou), i unes FFI  que, a més, contaven amb el suport dels sectors més oposats a l’entrada d’un govern de caire clarament anticomunista.

De Gaulle no és la figura desitjada per Roosvelt, al contrari però si ho és per a Churchill. De Gaulle, des de Londres va posar en marxa el que es va anomenar Exèrcit de la França  Lliure, en el que hi participen molt activament   els  grups partisans de la França Interior. La lluita pel domini de França i formar el govern corresponent està entre els  Generals Giraud i De Gaulle (que compta amb el beneplàcit de Churchil, recordem...) i per raons que mig suposem, va ser De Gaulle qui se’n va emportar el premi. Un cop això aclarit, De Gaulle, empeny Eisenhower perquè desviï la divisió Leclerc cap a Paris, perquè, si no ho fa, les FFI muntaran un  Govern Provisional clarament filocomunista (podríem dir-ne, a les ordres de Stalin...). És aquesta, i no altra, la raó per la que els aliats es desvien cap París.  Però  és De Gaulle, un cop alliberada la ciutat, en el seu discurs a l’Ajuntament parisenc commemorant l’alliberació de Paris, diu allò de que “...París ha estat [...] ultratjada, però  finalment alliberada per ella mateixa...” : els aliats s’entén que han estat expressament oblidats en el discurs. Serà la primera de les manifestacions i actuacions que farà  en les  que De Gaulle mai perdonarà que Roosvelt el menystingués.  Sembla que és per aquest menysteniment que  De Gaulle, aixoplugat en “ la Grandeur...” actua de forma  ”oposada” a les propostes americanes referents a Europa en algunes ocasions, com en el cas de l’OTAN creant el que ell mateix anomenarà La Force de Frappe francesa, en que dona la sensació de que l’actuació  De Gaulle ho és per despit  d’aquella actuació  dels americans i que Truman, posteriorment, no va saber reconduïr,.

Res  de tot això, de totes maneres, ens ha de fer oblidar l’entrada dels republicans exiliats entrant a Paris...

Ni res ha de fer oblidar la repressió revengista  posterior a l’alliberament de  Paris, ni  el contraban organitzat per grups de soldats americans que  De Gaulle va ser incapaç de controlar. De tot això,en podem parlar un altra dia.

J.  Vinyeta

29 d’Agost de 2019

---

[1] L’esperit socialista de Jean Jaurés flameja en les FFI, és cert.  Però noms de col·laboracionistes com Brinon o Doriot i d’altres, molts d’altres, son fàcilment trobables a les xarxes i enfrontats a les posicions de les FFI  no per comunistes  si no, simplement,perquè son  opositores al règim feixista de Hitler.  Allò de la guerra civil encoberta...

            

635.- Recordant la història

635.- Recordant la història.-

França celebra l’alliberament de Paris amb l’entrada a la ciutat de la que s’anomenava La novena. Formava part de divisió  aliada  comandada pel General Leclrerc (que havia amagat el seu autèntic nom, Pierre d’Hauteclocque, per por a represàlies alemanyes sobre de la seva família) i estava composta majoritàriament per republicans espanyols que havien fugit de l’Espanya de Franco que, com malauradament recordem, es dedicava a perseguir i afusellar les restes de l’exercit republicà que anava sometent. Per tant, es fa difícil i incomprensible presentar com a espanyols voluntaris  i no com a refugiats a França  davant de la persecució franquista, aquells republicans que es varen afegir a l’exercit aliat per combatre el feixisme. No eren voluntaris des de l’Espanya franquista. Eren voluntaris republicans, exiliats i antifeixistes, lluitadors i opositors al règim feixista  instal·lat a Espanya amb Franco. Per tant, precaució i serietat  a l’hora d’anomenar-los, definir-los i recordar-los. Poc reconeixement han tingut aquests republicans espanyols com a alliberadors de la capital francesa. Tant poc que no va estar fins al 2005 que l’Ajuntament de París en va fer un homenatge explícit:  El va fer l’alcaldessa de París Anne Hidalgo, neta de republicans espanyols  exiliats...

Aprofitant el moment, s’està  parlant a les xarxes de si Franco va col·laborar o no amb els feixistes europeus. Evidentment que hi va col·laborar. No pot oblidar-se la participació de la Itàlia de Mussolini en la trama, execució i presència militar en el cop d’estat del 36. (Ángel Viñas ens ho explica amb pels i senyals en el seu últim  llibre[1]). Ni de la presència de la Legión Cóndor, per exemple en el mateix període i, com sabem, res és gratis[2]. De la participació directa en la guerra, tampoc no hi ha dubtes: des de la Divisón Azul, fins a l'aprovisionament dels U-boats en els ports del nord de la península, o a la col·laboració en la preparació de l’anomenada Operación Felix, tot i que finalment no es va portar a terme, i que suposava l’entrada de les tropes alemanyes a  Espanya per conquerir el Gibraltar anglès, o al control i retorn  de jueus pel passos pels Pirineus... La admiració de Franco per Hitler i Mussolini queda clara en l’adopció de la salutació feixista del braç alçat, obligatori entre el 1936 i el 1945, data en  que l’Eix perd la guerra  a Europa. Viquipedia ens diu que el saludo va ser semioficial fins la dimissió de  de Carlos Arias Navarro, el 1976.

Quatre tocs només  per si és que  ens volen fer oblidar….

J.  Vinyeta

26 d’Agost de 2019

---

[1] ¿Quién quiso la guerra civil?  História de una conspiración.-  Critica.-  Documenta.-  2019.

[2] Es xifra en 6000 milions de pessetes de l’època el deute  de Franco amb Hitler i Mussolini.

634.- Del caos urbà i de la societat civil

634.- Del caos urbà i de la societat civil.-

Hi ha altaveus interessats en que sembli que Barcelona Capital sigui una espècia del Bronx neoiorquí de les pitjors èpoques. Tot això coincideix amb les vagues a l’aeroport, les anunciades per Renfe, per Iberia,  les també anunciades de Ryanair  (totes elles gairebé  curiosament exclusives  a Catalunya), etc... i  TV3, on  s’hi nota la mà d’ERC, afegint-se a l’alarmis-me de forma descarada. Des de Madrid, es demana ja ampliar la presència de policia nacional i de la guàrdia civil en previsió, encara que no es digui, a la manifestació del proper 11 de Setembre, de la celebració del 1 d’Octubre i per  tenir a punt les forces repressives necessàries de cara a controlar l’actuació ciutadana en la resposta a la sentència que es preveu a la tardor. La presència policial només queda justificada si el caos violent és el protagonista dels carrers de la Ciutat. Tots els esforços han d’anar encaminats a que la violència al carrer ja sigui endèmica, i per aquí hi van els interessats. A tot plegat,  hi podem afegir les declaracions de Junqueras demanant eleccions i les que em semblem mides clares,  des de la Vicepresidència d’Aragonés, per fer pràcticament inviables l’aprovació d’uns pressupostos generals, sabent que portar als tribunals al Govern central és un brindis al sol. Curiosament, aquesta no aprovació, portaria quasi inevitablement a la convocatòria d’eleccions que farien feliç a Junqueras, Tardà i companyia.

Entre tota aquesta disbauxa, ens trobem amb un discurs del President Torra a la Universitat Catalana d’Estiu, anualment habitual a Prada de Conflent. Torra, que a més és un intel·lectual,  ens fa uns discurs d’alçada. És el discurs que els assistents a l’acte i bona part de la ciutadania, entre la que mi  incloc, esperen. I ens parla de l’enfrontament pacífic i democràtic amb l’Estat espanyol com a última solució per accedir a la llibertat com a poble.  Em resulta evident que és una demanda d’actuació a la societat civil que, d’altra banda, és qui pot actuar de forma apartidista i amb objectius clars, i cedir el lideratge a qui entengui que aquesta societat civil ha d’anar a bon port. Torra ens diu que  està disposat a  posar-s’hi al davant. 

La societat civil té, d’aquí a pocs dies, la possibilitat de demostrar que està activa i activada, de que està a punt de cara al que ens ha de venir en pocs dies més i que ho està amb objectius clars.  Aquesta societat té a les seves mans les respostes a tot plegat: acció pacífica i democràtica per la construcció d’un País, o la inacció que altres proposen per deixar les coses, no ens enganyem,  tal com estan. Ha de decidir. I un bon dia ho pot ser el proper 11 de Setembre.

J.  Vinyeta

23 d’Agost de 2019

633.- Agost, 2019

633.-  Agost, 2019

Com cada any, el mes d’Agost és més propici a distreure’s. De totes maneres, a Catalunya en general i a Barcelona molt en particular, recordarem que avui farà dos anys d’allò que no havia de passar, i que  va passar.  In  memoriam! Continuarem amb els dubtes que ens embarguen des del primer dia i que no hi ha hagut manera d’aclarir i que  es creen,  ni més ni menys, arrel de la possible implicació de l’Estat espanyol a través de les seves clavegueres, connectades amb un imam evangelitzador a Ripoll, amb un rere fons, al que semblava que és fins on ens volien portar, i que no era altra que la de declarar alerta antiterrorista de nivell 5, posar l’exèrcit al carrer i avortar, fins on fos possible, aquell  1 – O que teníem a les portes.  No sé fins on els que dubtem  podem tenir raó amb el nostres dubtes. Però el que si sabem és l’oposició del PP i de tots els que es varen afegir al posterior famós 155, a que es posin en marxa comissions d’investigació que donin una mica, encara que només  en fos una mica, de llum amb la que poguessin  llegir  els fets i exigir les responsabilitats  que se’n derivessin, exigibles clarament segons les dades que ens ha facilitat la premsa, que ens ve a dir de  la real connexió entre el CNI  (curiosament sota les ordres de Soraya, en aquells moments...) i l’imam de marres. Però també sabem quin pa s’hi dona en aquestes  circumstàncies: el ministre socialista Barrionuevo i el seu secretari d’Estat, Vera,  que encara busquen a Míster X, condemnats per allò del GAL, varen ser indultats per Aznar tres mesos després d’entrar a la presó... És el mateix  tracta que es dona als Jordis i companyía i als nois d’Alsasua, oi?

La Mediterrània ens va portant mort  i misèria. Els desastres derivats de les sortides d’emigrants de les costes del sud de la Mediterrània  son constants. Le màfies s’enriqueixen, com passa en massa ocasions, amb la misèria d’uns quants, els més atrevits, que diuen que la volen deixar endarrere, la misèria. Però convindrem que els silencis dels estats dels que surten les pasteres son tan eixordadors com eloqüents per, com diria Unamuno, l’aquiescència manifesta, que segurament equival a col·laboració, dels que hi manen en aquells estats. Potser hauria de ser un punt (el primer...?) a investigar.

Pujol torna a estar en la primera línia en referència  a la corrupció... Des del Imperi no els hi ve de gust  assabentar-se’n de que d’en Pujol només esperem  que xerri  abastament, que   faci tremolar les branques i que caiguin els nius... Voler-nos convèncer de que la corrupció a Catalunya és de l’alçada d’un campanar, que ho és,  però deixant de bada la corrupció general que impera al Imperi, valgui la redundància, amb número d'infinits de campanars a mesurar, és voler-nos fer passar bou per bèstia grossa.  Des d’aquí ens és gairebé indiferent  que Pujol rebi les patacades dels mitjans imperials perquè i en primer lloc, quan es va saber allò de la deixa, ja el varem posar  a  la nevera... qüestió que ja va quedar clara, per molt que des de Madrid ens vulguin dir que no... En segon lloc (tot i que  en això ja no hi ha tanta indiferència...) perquè, si l’emprenyen prou,  podria trobar una redempció personal fent caure els nius que segur que sap on son i quines branques ha de sacsejar... I  molts de  Madrid, si  caiguessin aquests nius,  haurien de donar moltes explicacions. Que no ens enganyin:  ha estat per aquesta por, que deu de ser  pànic més que altra cosa, que Pujol i família viuen tranquil·lament, no fos cas, precisament, que xerressin...

J.  Vinyeta

17  d’Agost de 2019 

632.- Trigaven massa...

632.-  Trigaven  massa...

Tardà, acompanyant altres corifeus  de la seva corda, ha declarat oficialment la  guerra a l’ANC, el que es pot traduir dient  que ERC intenta fer-se amb el poder de l’Assemblea. Feia dies que els d’ERC  rondaven manegar la opinió concreta al respecta,  i ara s’hi han posat a fons.

ERC entén que l’ANC li fa mal: la defineix com un contrapoder i que es preocupa més, l’ANC, de la independència que d’eixamplar la base..., oblidant intencionadament que la finalitat de l’ANC és precisament la independència del País, mentre que molts dubtem actualment de la finalitat real del partit de Tardà, que ha tingut com a suposada divisa la independència de Catalunya, però que ara pacta amb el PSOE, l’enemic, i que,  segons el propi enemic,  hi pacta a canvi de res, potser   per eixamplar  la base...? Algú, certament de pèssim record, és cert, va definir a Junqueras com el Mossèn. Evidentment resulta trist haver de fer referències a declaracions de Borrell abraçat a VOX... Però l’actuació d’ERC em recorda les actuacions vaticanes a cavall entre l’actuació de la mà dreta, a banda del que fa la mà esquerra... i essent sempre, i en qualsevol cas, el punt dolç de la bondat.

Els que ja tenim una certa edat recordem els problemes polítics que es varen derivar de la institucionalització (la  PRI orització com defineix Cotarelo) de la política dels partits. Vàrem començar amb la desmembració de l’Assemblea de Catalunya perquè, especialment el PSC, ens deia que era un contrapoder,  poder del que n’havien de ser en exclusiva i potestataris els partits polítics. Com que el contrapoder no podia exercir la crítica a les accions polítiques del poder, ja institucionalitzat amb  l’expresident Pujol, varem haver de suportar aquella etapa de peix al cove que anava guanyant eleccions i vàrem ser feliços amb els pactes del Majestic, el retorn de  Tarradellas i aquell Apoyaré...  des del balcó de la Generalitat.  I va arribar la famosa sentència del TC. Allò marca una diferència transcendental entre el que era i el que havia  de ser, i d’aquella i per aquella sentència, ens trobem amb una manifestació en la que, per primera vegada i en abundància, apareixen les estelades. I recordem allò que ens havia dit ERC i que tampoc va complir: que si l’Estatut resultava mutilat, el retornarien al Parlament...

Ara encara hi som. Però és ben cert que l’ANC i l’Òmnium, a pesar de tots els pesars i amb determinades intermitències, han volgut mantenir la seva independència a fi d'aconseguir l’objectiu comú, avalat, aquests últims dies per aquell “...ho tornarem a fer...!”  de Jordi Cuixart que invalida massa coses d’aquelles a les  que sembla que ERC no s’hi vol afegir i        que, especialment  l’ANC i Òmnium , així ho declaren. ERC no està per aquesta feina. Eixamplar la base és un objectiu inabastable, no perquè no pugui ser real, sin no perquè, sense un referèndum en el que hi participi l’Estat espanyol (i quí ens diu que no pugui guanyar-lo...?) mai, mai, repeteixo, ERC podrà confirmar allò que ens va quedar clar aquell famós i recordat 1 d’Octubre del 2017. ERC pretén fer-nos creure que l’èxit en cap cas serà veritat. Penso que ERC s’equivoca. Si tant clar té el fracàs, que pacti amb l’enemic, ara que semblen molt amics, un referèndum vinculant.  Si no ho fa serà perquè té por a les urnes. Personalment, si no ho fa i ja sé que només és el meu criteri, tindré clar que l’objectiu no és Catalunya, si no que serà la institucionalització del  poder del partit: una nova convergència política que de nou ens portarà allò del peix al cove que ERC va ser el que més va intentar corregir. Si això passa, com diu la dita,  que Déu ens agafi confessats...

ANC ha de continuar amb els seus criteris fundacionals perquè així i  per ells va ser instituïda. Als partits els hi fa mal. I si és així, penso  en aquella frase atribuïda al  Quixot: “...Borden?...És que cavalquem...!!”

J.  Vinyeta

6 d’Agost de 2019

631.- Qui tingui dubtes...

631.-  Qui tingui dubtes...

Les noves tecnologies son un gran perill perquè poden fer apujar els colors a la cara  en moments insospitats, en aconseguir rememorar anteriors declaracions que deixen en evidència els comportaments que, en realitat, han estat contraris al contingut d’aquelles declaracions que es varen fer i que deixen en evidència a qui les va fer. Ve tot això en raó de que el   TC ha fallat  favorablement respecta aquella tramitació que modificava el reglament del Parlament  que permetia l’elecció del President per vídeo conferència i per via d’urgència i lectura única, qüestió que, per raons polítiques d’alguns d’aquí, ha tingut molt poc ressò mediàtic.

El President del Parlament era molt dur amb aquells que podessin interferir en el Procés independentista que en aquell moment (Juny 2017) estava en la cresta de la onada[1] [2]. Van passat dies, però Torrent va optar per  interferir  en la proclamació de Puigdemont quan, segons les seves pròpies paraules, havia haver deixar el camí obert, apartant-s’hi.  No ho va fer. Com tampoc va deixar tramitar, ja no fa tants dies,  la ILP per recuperar la DUI: tampoc es va apartar...

Acceptar càrrecs comporta riscos, ha estat així tota  la vida i en cada ocasió. I quan aquests riscos s’acosten és molt humà que tremolin les cames. Però convindrem, donada la voluntat de l’assumpció del càrrec que, políticament el tremolor de cames és inacceptable   i si es presenta, la sortida més digna és la de la immediata dimissió, qüestió que ningú posarà a la picota. Alguns ja ho varen fer i tothom ho va entendre. Per tant en aquest cas potser seria bo de fer (encara hi és a temps)   allò, com ja va dir el President Torrent que era el millor, que    és apartar-se...

Però ara el TC ha fallat a favor d’aquella modificació del reglament parlamentari. La pregunta està en saber quan trigarà Torren en aplicar el nou reglament. O si, pel contrari, continuarà obeint ordres superiors del partit...  ERC té ara, després de la sentència del TC, l’opció clara de refer-se i de refer amistats  malmeses i aconseguir que al MH President del Parlament, li desapareixin uns  rubors  que l’han posat, una vegada més,  en evidència.

J.  Vinyeta

1 D’Agost de 2019

---

[1] https://catalunyadiari.com/politica/video-torrent-1o-dubte-independencia

[2]

https://www.google.com/search?q=si+alg%C3%BA+dubtes%2C+que+s%27aparti...&rlz=1C1CHBF_esES846ES846&oq=si++alg%C3%BA++dubtes%IL2C+que++s%27aparti...&aqs=chrome..69i57.20989j0j9&sourceid=chrome&ie=UTF-8

630.- Quina unió...?

630.- Quina unió...?.-

A vegades potser se’ns fa difícil entendre què se’ns diu. El  President Puigdemont ens diu allò de Re-Unim-nos. Vagi per endavant que no he llegit el text complert i que les referències  que tinc  son les que he llegit a la premsa  diària. Però entenc que tant me fa haver  llegit o no el text que ha editat Campana. Em sembla que aquesta unió que el President demana és com demanar figues a una pomera. Els partits, inclòs el seu, han adoptat una posició que en podríem dir de traïció a la voluntat del que majoritàriament es va expressar a les urnes,  expressió que ja  es va fer amb totes les dificultats, amb la intenció de que guanyessin aquells que haurien d’aplaudir la derrota espectacular del sobiranisme, però  amb uns  resultats que varen ser  sorprenents, no aquí, però sí  a Madrid. Aquell resultat va deixar clar quina era la voluntat del quasi 48% de electorat, clarament independentista, sense comptar-hi aquells que, des d’altres partits, disciplinàriament, varen votar els seus, però amb el cor posat en la voluntat popular més majoritària: entre els Comuns i el PSC, per exemple, sabem que n’hi trobaríem, i no hi varen ser reflectits...

 Han passat un parell d’anys i, des del meu punt de vista, la gran feina del sector  sobiranista ha estat parar atenció als empresonats i intentar pensar que l’Estat espanyol  potser prendria consciència de la bestiesa que anava cometent i, en conseqüència, insistir en l’alliberament dels ostatges i els retorn dels exiliats. Entenc que ha estat un error: els ostatges i els exiliats estaran on son fins que els tribunals europeus deixidessin i per tant, agradi o no,  res a fer al respecta. Dit això, convindrem, també agradi o no, que la immobilitat política interior, a casa nostra i des del punt de vista sobiranista, per aquella raó i des d’aquell moment, ha estat nul·la. Des d’aquells  temps, JxC ha pactat, finalment, amb el PSC la Diputació de Barcelona,  ERC ha ofert els seus escons al PSOE facilitant, si s’esqueia, l’accés de Sánchez a la Presidència del govern Espanyol, i les CUP continuen a l’espera d’unes condicions que, pel que sembla, no es donaran mai. El President demana unitat. El que no sé és si el President té clar que, amb el què aquí estem passant, pot entendre que aquesta unitat que demana és impossible: son més importants pels partits els escons en l’esfera que els hi sigui propícia  que la voluntat popular expressada en les urnes. 

Per tant, gosaria recomanar   que, en comptes de demanar la unitat d’uns partits, inclòs el  del President Puigdemont, que tal com ens han demostrat  mai deixaran de pensar en els  seus interessos particulars, es demani que  la societat civil, la que en la demanda de independència sí que està unida i que està a l’alçada del 50% de la població catalana, actuï com a tal i que, encara que sigui des de Waterloo, hi hagi un lideratge,  que pot estar directament establert des del Consell de la República. 

Si no es fa, aquesta societat civil que sembla adormida, però que no ho està, en determinat moment (n’hi ha prou en recordar què li va passar al President Mas...)  tirarà endavant i  col·locarà els seus líders davant d’uns polítics que, amb les seves prepotències i poques llums, han pensat – cregut que son imprescindibles. Quedarà clar, aleshores, que el  Procés serà definitivament irreversible. Una vegada més, com ens demostra la història, l’autèntica revolució haurà estat cosa de la societat civil. I no cal patir: hi haurà lideratge que sortirà, precisament,  d’aquesta societat civil posada en marxa. És tracta, com en totes  les revoltes – revolucions que han portat  modificacions polítiques estructurals a la societat corresponent, saber esperar el moment, que en cap revolta és llunyà, per iniciar la conversió. I això  no vol dir estar esperant i voler la lluna en un cove.  I que quedi clar, per si de cas,  que  de por a les urnes, si convé  anar-hi, no en tenim cap.

J.Vinyeta

31 de Juliol de 2019

629.- Comentaris el dia després

629.- Comentaris el dia després.- 

ERC va posar blanc sobre negre allò que sabíem però que estava per ratificar de forma oficial. Mentre Laura Borràs deia  allò de les 155 raons per votar no a la investidura de Sánchez, Rufián insistia Iglésias en que entrés en el govern i demostrés que eren millor que el PSOE. Hagués estat bé si no fos perquè abans Rufián ens havia dit que s’abstindria en la votació i, per tant, si Iglésias  s’afegia a la festa, l’abstenció garantia la investidura de Sánchez. El final de l’aventura ja la sabem i sabem també, i ara ja sense dubtes, quin és realment el tarannà dels republicans. 

El que em queda per aclarir, i no és més que una suposició de un malpensat, és si la oligarquia, sí, aquella mateixa que VOX, C’s i PP defensen aferrissadament, estava d’acord en que Sánchez fora primer ministre però, sempre que Unidas Podemos no participés  en el govern que es crearia després de la investidura, el que voldria dir que, programàticament, la pròpia oligarquia no veu diferències entre la dreta, ara ja extrema, i el PSOE de Sánchez, González i   Guerra. Però segur que son coses que només son pures quimeres d’un mal pensat com jo... No cal desesperar per desconèixer la veritat de tot plegat perquè, com diu la dita,  a la llarga, tot se sap... Com també sabrem si, aquesta mateixa oligarquia, aquella que Baños va definir com L’estrella de la mort del Imperi, descavalca a la seva joguina  perquè entén que el Sr.  Rivera ja fa pudor a cremat...

A casa nostra, em sembla entendre que Catalunya es va apropant a unes noves eleccions. El President Quim Torra serà inhabilitat i la creació d’un nou govern es farà necessari també per les donades  divergències,  especialment en  la qüestió independentista, entre els membres de l’actual Govern, i més des de que ERC, com molts suposàvem, ha donat, amb la seva abstenció, la possibilitat de que el PSOE formés Govern. Jo no sé si aquesta actitud d’ERC es pot definir com a traïció als vots de tots aquells que els hi varen donar per que es varen creure que els de ERC eren independentistes fins el moll de l’os. El que sí és possible  és  que molts d’aquells, ara decepcionats, els hi facin veure l’error comés amb les paperetes de vot a la mà.  Un, que és mal pensat, se li acut rumiar si tot aquest afany negociador que sembla va activar  Rufián i companyia en les últimes hores prèvies a la votació final, potser no va   estar per obtenir una investidura de Sánchez si no per evitar noves eleccions, i de moment, evitar la patacada que ERC sembla intuir tant en les generals com en aquestes suposades eleccions  catalanes.  Com deia un famós locutor de radio  “...el tiempo siempre da y quita razones...”  Esperarem i...veurem, tot i que ahir, el CEO ens assenyalava a ERC com a guanyadora de les eleccions a Catalunya, tan les purament catalanes com a les generals.  El que passa és que l’enquesta es va fer molt abans de la investidura. Per tant, haurem d’esperar a successives enquestes del CEO o els resultats concrets electorals, si es produeixen eleccions.

S’ha reunit el Consell de la República a Waterloo. Imagino, o al menys així s’ha dit, que es tracta de unificar criteris  per a la/les resposta/es, amb caràcter unitari, que hauríem de donar a les sentències que tots estem esperant i, que per deixar mans lliures als que ho hagin de dirigir, es possible que, ja per aquest sol motiu,  es convoquin eleccions.

Estarem a l’espera i, com sempre, a l’aguait.  S’acosta  l’11 S i espero que ANC i Ómnium estiguin a l’alçada, no ja de la organització, qüestió de la que ningú en dubta, si no en les actuacions abans, durant i després de la que serà sens dubta una nova manifestació memorable. Perquè si l’ANC es fonamenta i constitueix amb l’objectiu de la independència de Catalunya, hora és ja de que, tot i el risc de fragmentació interna, ens digui clarament amb qui vol seguir camí i amb qui entén que no arribarà a port.  Els membres de l’ANC ho esperem, i la societat civil també entenc que vol saber, en un sentit o un altra, amb qui s’hi juga els calés...

Continuen el silencis infamants de Soraya sobre el Imam de Ripoll, i d’Exteriors sobre el que s’ha vingut en anomenar  el Borrellgate... Sort que estem en una democràcia avançada, oi?

J.  Vinyeta

27 de Juliol de 2019