633.- Agost, 2019

633.-  Agost, 2019

Com cada any, el mes d’Agost és més propici a distreure’s. De totes maneres, a Catalunya en general i a Barcelona molt en particular, recordarem que avui farà dos anys d’allò que no havia de passar, i que  va passar.  In  memoriam! Continuarem amb els dubtes que ens embarguen des del primer dia i que no hi ha hagut manera d’aclarir i que  es creen,  ni més ni menys, arrel de la possible implicació de l’Estat espanyol a través de les seves clavegueres, connectades amb un imam evangelitzador a Ripoll, amb un rere fons, al que semblava que és fins on ens volien portar, i que no era altra que la de declarar alerta antiterrorista de nivell 5, posar l’exèrcit al carrer i avortar, fins on fos possible, aquell  1 – O que teníem a les portes.  No sé fins on els que dubtem  podem tenir raó amb el nostres dubtes. Però el que si sabem és l’oposició del PP i de tots els que es varen afegir al posterior famós 155, a que es posin en marxa comissions d’investigació que donin una mica, encara que només  en fos una mica, de llum amb la que poguessin  llegir  els fets i exigir les responsabilitats  que se’n derivessin, exigibles clarament segons les dades que ens ha facilitat la premsa, que ens ve a dir de  la real connexió entre el CNI  (curiosament sota les ordres de Soraya, en aquells moments...) i l’imam de marres. Però també sabem quin pa s’hi dona en aquestes  circumstàncies: el ministre socialista Barrionuevo i el seu secretari d’Estat, Vera,  que encara busquen a Míster X, condemnats per allò del GAL, varen ser indultats per Aznar tres mesos després d’entrar a la presó... És el mateix  tracta que es dona als Jordis i companyía i als nois d’Alsasua, oi?

La Mediterrània ens va portant mort  i misèria. Els desastres derivats de les sortides d’emigrants de les costes del sud de la Mediterrània  son constants. Le màfies s’enriqueixen, com passa en massa ocasions, amb la misèria d’uns quants, els més atrevits, que diuen que la volen deixar endarrere, la misèria. Però convindrem que els silencis dels estats dels que surten les pasteres son tan eixordadors com eloqüents per, com diria Unamuno, l’aquiescència manifesta, que segurament equival a col·laboració, dels que hi manen en aquells estats. Potser hauria de ser un punt (el primer...?) a investigar.

Pujol torna a estar en la primera línia en referència  a la corrupció... Des del Imperi no els hi ve de gust  assabentar-se’n de que d’en Pujol només esperem  que xerri  abastament, que   faci tremolar les branques i que caiguin els nius... Voler-nos convèncer de que la corrupció a Catalunya és de l’alçada d’un campanar, que ho és,  però deixant de bada la corrupció general que impera al Imperi, valgui la redundància, amb número d'infinits de campanars a mesurar, és voler-nos fer passar bou per bèstia grossa.  Des d’aquí ens és gairebé indiferent  que Pujol rebi les patacades dels mitjans imperials perquè i en primer lloc, quan es va saber allò de la deixa, ja el varem posar  a  la nevera... qüestió que ja va quedar clara, per molt que des de Madrid ens vulguin dir que no... En segon lloc (tot i que  en això ja no hi ha tanta indiferència...) perquè, si l’emprenyen prou,  podria trobar una redempció personal fent caure els nius que segur que sap on son i quines branques ha de sacsejar... I  molts de  Madrid, si  caiguessin aquests nius,  haurien de donar moltes explicacions. Que no ens enganyin:  ha estat per aquesta por, que deu de ser  pànic més que altra cosa, que Pujol i família viuen tranquil·lament, no fos cas, precisament, que xerressin...

J.  Vinyeta

17  d’Agost de 2019