632.- Trigaven massa...

632.-  Trigaven  massa...

Tardà, acompanyant altres corifeus  de la seva corda, ha declarat oficialment la  guerra a l’ANC, el que es pot traduir dient  que ERC intenta fer-se amb el poder de l’Assemblea. Feia dies que els d’ERC  rondaven manegar la opinió concreta al respecta,  i ara s’hi han posat a fons.

ERC entén que l’ANC li fa mal: la defineix com un contrapoder i que es preocupa més, l’ANC, de la independència que d’eixamplar la base..., oblidant intencionadament que la finalitat de l’ANC és precisament la independència del País, mentre que molts dubtem actualment de la finalitat real del partit de Tardà, que ha tingut com a suposada divisa la independència de Catalunya, però que ara pacta amb el PSOE, l’enemic, i que,  segons el propi enemic,  hi pacta a canvi de res, potser   per eixamplar  la base...? Algú, certament de pèssim record, és cert, va definir a Junqueras com el Mossèn. Evidentment resulta trist haver de fer referències a declaracions de Borrell abraçat a VOX... Però l’actuació d’ERC em recorda les actuacions vaticanes a cavall entre l’actuació de la mà dreta, a banda del que fa la mà esquerra... i essent sempre, i en qualsevol cas, el punt dolç de la bondat.

Els que ja tenim una certa edat recordem els problemes polítics que es varen derivar de la institucionalització (la  PRI orització com defineix Cotarelo) de la política dels partits. Vàrem començar amb la desmembració de l’Assemblea de Catalunya perquè, especialment el PSC, ens deia que era un contrapoder,  poder del que n’havien de ser en exclusiva i potestataris els partits polítics. Com que el contrapoder no podia exercir la crítica a les accions polítiques del poder, ja institucionalitzat amb  l’expresident Pujol, varem haver de suportar aquella etapa de peix al cove que anava guanyant eleccions i vàrem ser feliços amb els pactes del Majestic, el retorn de  Tarradellas i aquell Apoyaré...  des del balcó de la Generalitat.  I va arribar la famosa sentència del TC. Allò marca una diferència transcendental entre el que era i el que havia  de ser, i d’aquella i per aquella sentència, ens trobem amb una manifestació en la que, per primera vegada i en abundància, apareixen les estelades. I recordem allò que ens havia dit ERC i que tampoc va complir: que si l’Estatut resultava mutilat, el retornarien al Parlament...

Ara encara hi som. Però és ben cert que l’ANC i l’Òmnium, a pesar de tots els pesars i amb determinades intermitències, han volgut mantenir la seva independència a fi d'aconseguir l’objectiu comú, avalat, aquests últims dies per aquell “...ho tornarem a fer...!”  de Jordi Cuixart que invalida massa coses d’aquelles a les  que sembla que ERC no s’hi vol afegir i        que, especialment  l’ANC i Òmnium , així ho declaren. ERC no està per aquesta feina. Eixamplar la base és un objectiu inabastable, no perquè no pugui ser real, sin no perquè, sense un referèndum en el que hi participi l’Estat espanyol (i quí ens diu que no pugui guanyar-lo...?) mai, mai, repeteixo, ERC podrà confirmar allò que ens va quedar clar aquell famós i recordat 1 d’Octubre del 2017. ERC pretén fer-nos creure que l’èxit en cap cas serà veritat. Penso que ERC s’equivoca. Si tant clar té el fracàs, que pacti amb l’enemic, ara que semblen molt amics, un referèndum vinculant.  Si no ho fa serà perquè té por a les urnes. Personalment, si no ho fa i ja sé que només és el meu criteri, tindré clar que l’objectiu no és Catalunya, si no que serà la institucionalització del  poder del partit: una nova convergència política que de nou ens portarà allò del peix al cove que ERC va ser el que més va intentar corregir. Si això passa, com diu la dita,  que Déu ens agafi confessats...

ANC ha de continuar amb els seus criteris fundacionals perquè així i  per ells va ser instituïda. Als partits els hi fa mal. I si és així, penso  en aquella frase atribuïda al  Quixot: “...Borden?...És que cavalquem...!!”

J.  Vinyeta

6 d’Agost de 2019