213.- El PSC, un
partit catalanista?.-
Es parla molt de la trencadissa
del PSC de la setmana passada i, en la meva opinió, no es parla suficientment
del problema de fons de tot plegat. Ja sé allò del programa electoral del Sr.
Pere Navarro anunciant abstenció en tot el que fes referència al procés
sobiranista, del seu catalanisme, etc.... Però del que no es parla en cap cas
és que el PSC, ja li ve de lluny, no té res de sobiranista, és (o era, depèn)
un partit Catalanista és a dir: que defensa el reconeixent de la personalitat política de
Catalunya o dels Països Catalans, i punt, tot i que molts dels seus fets no ho
corroboren. I el Sr. Navarro no ha fet res més que posar d’actualitat aquesta
forma d’actuar i de fer-ho en un moment inoportú, en un moment en que el País està en plena
empenta secessionista cosa que, diguem-ho de nou, no ha estat mai en el ideari de l’actual
socialisme català. Fem una mica de història.
Des de la mort del dictador (per
no anar més endarrere) es troben bàsicament a
Catalunya tres grups socialistes: PSC – Reagrupament liderat per en Josep Pallach, que mor l’any 1977, El PSC – Congrés liderat per Joan Raventós
i la Federació Catalana del PSOE. La fusió de les tres agrupacions el 1978,
integra el que serà conegut com a Partit
del Socialistes de Catalunya, partit que, a partir d’aquell moment,
participarà a totes les conteses electorals com a PSC – PSOE.
Un cop això enllestit, tot i
incorporar en el seu ideari el dret d’autodeterminació de Catalunya, que també
inicialment el portava el PSOE, però el temps passa i la memòria s’esvaeix, a partir del 1981 el PSC perd el grup
parlamentari de que disposava a Madrid (i, en conseqüència, perd bona part del
seu ideari polític) i s’integra directament en el grup parlamentari del PSOE.
La sort està llençada. La espanyolització del PSC va en augment dia a dia. El PSOE
guanya les eleccions generals de 1982, en Raventós és apartat del Partit i
enviat a Paris, com Ambaixador de l’Estat Espanyol a França (molt posteriorment
Raimon Obiols serà enviat a Europa...), i entre mig de tot això la famosa LOAPA en la
que el PSC no sap prendre partit en contra dels seus companys de grup i en
defensa dels interessos autonòmics catalans. Això obra una escletxa important dins del propi partit al negar-se
l’Ernets Lluch, membre del PSC i portantveu del grup parlamentari socialista a
Madrid, a presentar esmenes a la Llei famosa durant la seva tramitació, prèviament
ben alliçonat pel PSOE. La
espanyolització del PSC s’ha fet clara a ulls de molts catalans, un fet que
aquí no s’oblida.
L’etapa de Maragall, Serra i el
que s’ha anomenat a vegades com a socialisme de l’Esquerra de l’Eixample, no és
tampoc, en la meva opinió, una època galdosa. Existeix un document que vaig aconseguir
a la Fundació Campalans que s’anomena Per
Catalunya[1]
atribuït a Pasqual Maragall però, en qualsevol cas, amb el vist i plau del PSC.
És un document que potser firmaria ara el Sr. Navarro perquè el que pretén
bàsicament el document és bastir l’encaix de Catalunya a Espanya.
Independentment, sembla voler mantenir un esperit elitista (l’Esquerra de
l’Eixample...) que d’alguna manera podria dificultar, en la meva opinió, la
integració de bona part del gruix migratori dels “altres catalans”. Per
adobar-ho més, quan Maragall finalment accedeix a la Presidència de la Generalitat
i promou el Nou Estatut, el PSC manifesta obertament la voluntat de
presentar-hi esmenes... Així les coses, Maragall abandona el PSC. El president
Montilla és nomenat President de la Generalitat i, en el seu discurs d’investidura
no s’aparta del contingut del document esmentat i, a més, ha d’entomar la
manifestació contra la Sentència del Constitucional que ja ha via estat “cepillado” per Guerra, company de files del
PSC a Madrid.
El secretariat del PSC va a parar
a mans del Sr. Navarro que s’atreveix a
votar un parell de vegades en sentit contrari al vot del PSOE a Madrid. El PSOE
perd la paciència i acaba abduint al Sr.
Pere amb elogis a Granada i aquí a Barcelona i, suposo, que amb secretes amenaces.
Sigui com sigui, va quedant clar que la submissió al PSOE és ja més que evident
i irreversible. De tot plegat, en
resulta la trencadissa de la setmana passada, perquè el PSOE, que és el que
mana ja definitivament en el PSC, no està per res que olori a sobirania. Allò que ens era evident, surt a la vista de tots: la
acceptació de les tesis espanyolistes ha estat evident. Consumatum est!.
I els anomenats díscols? Ha estat
d’agrair la seva actitud, en el meu entendre, d’oposició més al PSOE potser que al propi PSC, però, tot
i voler arribar fins a la celebració del referèndum, mantenen, si no hi ha
hagut canvis d’última hora, la voluntat federalista de la qual, en el cas de
Marina Geli per exemple, ha estat explícita: la tercera via... Quin és problema
més coent? Dons que, per molt que la Direcció del PSC digui i/o faci, bona part
dels seus membres significatius, molts alcaldes[2], regidors, caps de
federacions locals i gent del carrer, inicien un gir que pot ser històric pel
País amb la possible creació d’un nou partit socialista clarament referendari (no se si per profunda
convicció o perquè l’onada sobiranista és de dimensions espectaculars). Tots
ells, en el pitjor del casos, estant per una altra feina més democràtica: exercir el dret de vot.
Però això no vol dir que aquesta
nova marea socialista es manifesti, amb claredat, com a independentista. El
document, que ja han signat, diuen, més de dues mil persones[3], és prou explícit en el
seu encapçalament i en el seu interior quan diu
“...que la opció de la
independència pot ser una sortida, però no necessàriament la única...”. El
que sí sembla clar és que aquests no s’ajuntaran amb el PSOE i això, com a
mínim, representa que no posaran pals a les rodes al procés sobiranista en el
que estem immersos.
I de cara al futur? Si no hi ha referèndum, hem
de tenir en compte que els que hi hauran al Parlament, després d’unes noves eleccions que seran
plebiscitàries, i suposant una davallada definitiva de l’actual PSC, serà
aquesta nova marea socialista. I no sabem, si s’imposa una declaració
unilateral d’Independència, quina actitud realment prendrà en aquell moment quest
“nou PSC”. I em temo que, arribat el moment, hi haurà una nova escissió entre
els que podríem definir com a federalistes
(tercera via...) i els independentistes, que hi son, dins d’aquest nou
grup socialista. Però serà una escissió
en la que ja no es discutirà el referèndum, si no la resposta a
donar-hi. Al menys, des del punt de vista democràtic haurem guanyar molts
punts.
J. Vinyeta
22 de Gener de 2014
