207.- Comentaris
(Rajoy, ANC...).-
Rajoy .- No és una notícia d’última hora, però
sempre és bo de recordar que el Sr. Rajoy ens va demanar “seni”, amb paraules
textuals, suposant que el que ens volia demanar era “seny”. Dic que sempre és bo recordar la demanda del
Sr. Rajoy perquè , al menys a mi, em deixa clar quina és la forma de
respectar-nos donat que, amb un mínim de voluntat, pronunciar “señ” no és una
cosa tan difícil. Però el més gruixut de
tot plegat és que demana cordura (per allò de la traducció al castellà de la paraula) a aquells
ciutadans d’un país que tenen com a divisa
allò del seny.[1]
Avui dia, tot el sector unionista o assimilat, ens va demanant moderació. És
una manera de demanar-nos seny. Però
aquest seny que ens demanen, no és ja prou explícit en la nostra actitud fins ara?. Dons es veu que
no i que l’única moderació, l’únic “seni” és el
d’aquells que el què estan fent
és precisament esverar el galliner. El nostre seny ha de ser el reflex de la
seva voluntat. Si no, és violència nazi...
Fabra.- No he llegit la sentència però,
independentment del contingut, tinc la sensació que els 20 anys de poder de la
família Fabra a Castelló ha rebut una
patacada seriosa.”El abuelo del Aeropuerto”, un dels “fills predilectes” del
PP, ha estat condemnat a quatre anys de presó per defraudar a hisenda. Al
Capone també va ser condemnat per delicte fiscal...
Bárcenas.- El Jutge que porta el cas parla d’una
segona comptabilitat B “continuada”,
fet que, evidentment, nega una altra
vegada el PP. No obstant, aquesta vegada la Sra. Cospedal diu que demanarà al
fiscal que comprovi aquesta suposada comptabilitat B. La pregunta és: de qui
depèn
la fiscalia?. I aquesta fiscalia, que depèn
directament del govern i, en conseqüència, del PP, serà imparcial a l’hora de
fer l’anàlisi corresponent? S’ho creu algú? Fa un cert tuf...!
ANC.- La coneguda Declaració de Novembre ha mantingut
el to esperat. Si les circumstàncies que està vivint el País fossin les normals
de qualsevol Estat Sobirà, gosaria dir
que la Declaració està fora de mida[2]:
l’ANC no és qui per fixar la línea executiva que ha de seguir el Govern. Però això
no equival, en cap cas, a poder sostraure-li
a l’ANC els drets a la exigència del compliment de les promeses
electorals dels nostres elegits a les urnes. I això és el que fa: exigir aquest
compliment en nom dels que representa, i que és una part molt i molt
significativa de la ciutadania.
La situació del país és excepcional i per tan les actuacions, en
general, també han de ser-ho. L’ANC, agradi o no, ens ha portat fins on som.
Tinc la convicció de que si no hagués estat per les grans mobilitzacions que
han portat a terme l’Òmnium en primer lloc i les posteriors, capitanejades per
l’ANC, no seriem, repeteixo, on som. El President Mas va recollir la torxa que
va deixar a les seves mans la riuada de
l’Onze de Setembre del 2012, riuada que es ratifica a l’any següent per les
mateixes dates i que ens exhibeix a Europa. I això és així. I és per tot plegat que em queda clar que
l’ANC, com a mínim, té la autoritat moral que li atorga l’èxit de les mobilitzacions per sí mateixes i la
autoritat, podríem dir-ne física, que li
atorguen els gairebé dos milions de persones presents en la Via Catalana el
Setembre passat. Per tan, el que realment fa l’ANC és recordar-los-hi als
polítics que han de fer la seva feina i que aquests senyors que estan al
Parlament en cap cas poden tergiversar el sentit d’aquelles mobilitzacions que,
amb claredat, demanaven la independència del País. Els hi diu, dit d’una altra
manera, que interpretin la voluntat majoritària del poble català[3]
de celebrar un referèndum per decidir-ho, voluntat expressament reflectida en
els últims resultats electorals. I que no badin.
Així les coses, és ben cert que els temps acordats donen de termini fins a fi d’any per
a decidir forma, data i pregunta de la consulta en compliment del Mandat
Parlamentari[4]
al respecta. A tal fi, l’ANC requereix
la màxima unitat de les forces polítiques, tant unitàries i transversals com ho
han estat les manifestacions ciutadanes.
I, per què es fa necessària aquesta estirada d’orelles? Dons,
senzillament: perquè l’amplíssima unitat ciutadana expressada entén que massa
partits polítics no estan per la feina i van marejant la perdiu. La onada civil
els va atrapar amb els pantalons al garró i, tot i que varen corre tan com
varen poder per afegir-s’hi i no ofegar-s’hi, donen la sensació de que tot
plegat, no a tots, és veritat, els hi va
gran. I aquesta actuació política que la ciutadania interpreta com d’incapacitat, de por partidista de
fractura interna, d’incomoditat, o d’indolència
o de tot plegat, és el que l’ANC empeny a corregir. I és per això que, a pesar
dels meu dubtes, entenc necessària, de moment,
la seva tutela del procés.
J. Vinyeta
26 de Novembre del 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada