diumenge, d’agost 14, 2016

395.- De les propostes de C’s

395.-  De les propostes de C’s.-

Resulta que el PP s’ha pres temps per analitzar les propostes  de C’s. La veritat és que crec  que totes son assumibles pel PP (mal sigui per un mínim d’elegància democràtica...) i no entenc massa perquè ha de fer-se un paripé suplementari al que ja s’està fent de forma general. Només en el cas de que es vulgui donar importància a unes modificacions legislatives, que en alguns casos son incomplibles i en d’altres la pròpia actuació parlamentaria les tirarà endavant deixant clara la inutilitat d’haver signat els acords aquests, és comprensible aquesta actitud   que serà titllada per alguns com a una  autèntica impertinència tot i  estovant, al mateix temps, a la consciència d’un  PSOE imprescindible.

De totes elles, la que resulta més complicada d’acceptar pel PP és la que es refereix a la separació dels sotmesos a acció judicial fins a la resolució del cas. Alguns d’aquests, uns set o vuit,  formen part del Consell Nacional del PP i és l’orgue que ha de decidir al respecta. Sembla difícil que Rita Barberà o Martinez Pujalte i Trillo, per exemple, (implicada la primera en la famosa trama valenciana i els segons en la creació d’un parc eòlic a Castella i Lleó) puguin votar a favor d’aquest punt del pacte a signar i quedar-se sense la butaca  corresponent.  Però si arriben a quedar-se sense, sabem tots que no serà sense compensació, qüestió que, precisament, el pacta no limita només que per a la funció pública. És l’única  decisió d’obligada atenció per part del PP. Però també és cert que el PP pot firmar, no complir i que no passi res després...

Entenc que la condició en general més greu per a la ciutadania és la de la limitació de la proporcionalitat en el resultat electoral (condició que em sembla que el PP aplaudeix fins i tot amb les orelles...) perquè, donat el volum ciutadà de ciutats claus (Madrid, Barcelona,  València i Sevilla, per citar les més importants) aquestes marcaran exclusivament el resultat electoral. El que no ens diu C’s és quines limitacions de proporcionalitat proposa.  Amb quina finalitat busca C’s la modificació? Dons em sembla que ho fa per evitar la presència a l’Hemicicle del que ve a ser la mosca collonera dels pares de la pàtria: els grups nacionalistes.  Però resulta que aquesta modificació pressuposa un modificació constitucional, realitzable amb majoria dels 2/3 de la Cambra. Tot i que la modificació no li agradés al PP, pot signar-la sense necessitat de compromís i el C’s demanar-la sabent que  difícilment es podrà complir.

 El tema de la Comissió Bárcenas tampoc és res de nou perquè, si no hi té majoria absoluta (que és el que ha vingut passant fins ara), el PP no podrà oposar-s’hi i, en conseqüència, el Parlamento la tirarà endavant. Tan és així que,  avui mateix, el PSOE ha entrat en la Cambra la sol·licitud expressa de la creació d’aquesta Comissió, demostrant que no cal un acord signat amb el PP per tirar-la endavant. Hi ha hagut  l’emprenyamenta posterior de C’s mal dissimulada.

Si no vaig errat, la supressió dels aforaments també requereix modificació constitucional. Per tant, cap problema en proposar-la i cap en acceptar-la.

Acabar amb els indults: de quina manera s’impedirà al Govern de torn que exercici aquest dret exclusiu? Des de l’època de Felipe González, els governs l’han fet servir de manera diria que abusiva i sempre amb finalitats podríem dir-ne espúries. La realitat, un cop acceptada la condició, portarà al Congreso a modificar la Llei al respecta. I, és clar, que la tramitació de la modificació pot durar tota la Legislatura...

Finalment ens queda la limitació a dos mandats del president del Govern o a dues Legislatures. ¿Algú veu a Rajoy designat pel PP com el seu candidat en unes noves eleccions passades les que ens puguin venir ara a sobre? Aznar i Zapatero ja  varen plega per aquesta raó. Rajoy trencarà aquesta norma no escrita però aplicada?

Resulta evident que les propostes de C’s  ho han estat, en la meva opinió, de cara a la galeria; una espècie “d’enginyeria política” que pot donar-li “l’agraïment” del PP amb compensacions amb les que el Sr. Rivera i companyia es mantinguin en primera línia si la investidura de Rajoy arriba a bon terme, perquè si no s'hi mantenen...

La resposta, inclosa la del PSOE, la setmana que ve!

J.Vinyeta
12 d’Agost de 2016


dimecres, d’agost 10, 2016

394.- Investidura?

394.- Investidura?.-

El Sr.  Rivera ha posat sis condicions per recolzar la investidura de Rajoy[1]. Rivera ha aguantat fins que ha pogut però, ha apostat per finiquitar les seves promeses electorals i apropar-se a l’arbre que li pot donar millor ombra. Rivera manifesta que en cap cas el pacte per la investidura sigui  un pacte de formació – participació en el futur  govern. Però és clar que ha dit sempre a priori  el contrari del que vol fer o farà.

Les condicions entenc que son assumibles per tothom..., però no sé si el PP està disposat a acceptar-les, tot i que hem de deixar clar que es pot prometre i signar  tot i, posteriorment, no complir res. La política ens hi té acostumats...

És evident que, amb independència de les ambicions personal del Sr. Rivera, des del punt de vista català, en el suposat de que encara estem a Espanya i en el suposat de que aleshores els partits catalans entressin en els futur  comicis, la modificació de la Llei Electoral presenta, en qualsevol cas,  un element positiu com és la modificació de les llistes, fent-les obertes. Però la modificació de la proporcionalitat  que planteja (desconec el contingut exacta de “condició” tercera) sembla dirigida als partits nacionalistes de qualsevol comunitat a fi de modificar les “proporcionalitats” que els hi donen actualment participació en el cos Legislatiu  barrant-los-hi, amb la modificació dels mínims necessàris i "legalment" amb els resultats electorals a la mà, l'accés a l'Hemicicle. El Sr. Rivera  sabem que és un antiindependentista visceral i per tant no perdrà pistonada per intentar, a parer seu,  afeblir el Procés o intentar aturar els "conats"  de Procés que puguin anar  sorgint a l'Estat.

És evident que tot sembla empènyer al PSOE a una abstenció en el moment de la votació pro investidura. Però també és cert que, en funció de les últimes enquestes del CIS, en  cas d’unes terceres eleccions, és l’únic partit que creix, tot i que lleugerament. Per tant, a pesar de la voluntat de Felipe González, molt bona part dels barons del PSOE estan amb el no per allò de que se’ls ha votat per encapçalar l’oposició i amb el no per allò de que les enquestes els situen amb millors expectatives.  Què farà el PSOE és realment el misteri per desvetllar.

Tot i la esperada claudicació de Rivera, al Sr. Rajoy, li manquen escons. Si els meus números no fallen, em sembla que en son once escons. D’on els traurà? No crec que tingui el valor de emanar-los a PDC i/o a ERC... En altres circumstàncies m’atreviria a dir que el PNB s’hi afegiria. Però amb les eleccions ja convocades pel més de Setembre al País Basc[2] i amb la candidatura de Otegi pel mig, entenc que el PNB hauria de ser prudent. Però, ho sabem tots, si alguns han fet sempre el que els hi ha convingut han estat precisament aquests del PNB: depèn dons del que puguin arribar a pactar amb el PP. El tema del Concert els hi és  fonamental, però Rivera  no estava per aquesta feina...

Queda dons que, de moment, hi ha una investidura incerta i si aquesta incertesa es va mantenint, Rajoy ha dit que no s’hi presentarà.

D’altra banda Podemos li diu al PSOE que hi ha possibilitat d’acords per formar govern... No sé com s’ho miren perquè, per arribar als 176 escons, a banda de no sé amb  qui més, haurien de pactar amb ERC i PDC i això, al menys pel PSOE, és pitjor  que pactar amb el diable.

Veurem com acaba tot. La situació, tot el “si  vull...” de Rivera, no està resolta i serà entretingut veure aquells que com el Sr. Rivera han estat dient no, modificar les seves promeses electorals. Parodiant aquell desafortunat aforisme del director d’aquell diari (de Tarragona, si no recordo malament) referint-se al “no” de les dones,  en política sembla resultar evident que un  no sí que pot convertir-se en un potser i un potser acaba sent un sí... No és més que una altra manera de justificar allò que els ciutadans en massa ocasions entenem com injustificable.                                   

J.  Vinyeta
10 d’Agost de 2016


  




[1] http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/aquestes-son-les-sis-condicions-rivera-per-donar-rajoy-5315610
[2] Convocades pel dia 25/9, igual que a Galicia

dijous, d’agost 04, 2016

393.- Comentaris (TC, Investidura)

393.- Comentaris  (TC, Investidura).-

El TC sembla que s’hagi estimat anar amb una mica de cura. Abans de suspendre idees (que no seria la primera vegada), avisa perquè aquestes idees  no es tirin endavant. En fi, res de nou que no sigui  l’amenaça contra persones concretes abans de que el propi TC decideixi d’emprar els mitjans que la nova Modificació de la LOCT li atorga.  Diuen  els entesos que no existeix  cap TC, en el món civilitzat, que sigui obertament jutge i part com és el cas de l’Estat Espanyol, disposant d’una Llei per poder  actuar d’aquesta manera. Digui el que digui el PP, aquesta famosa  modificació del article 82 de la LOTC, es fa en previsió de que a Catalunya passin coses. La fa el PP, com ha estat fins ara, per evitar-se una hipotètica negociació política que, tot i que li agradi o no serà, d’alguna manera el final d’una etapa;  i, per evitar-la,  la judicialització de qualsevol cosa que olori a procés (i en aquest cas concret, les Conclusions famoses no solament flairen...) és per a tots ells, momentàniament,  la millor via.

Una conseqüència directa de les “Conclusions”  ha estat la defenestració de PDC:  Homs i els seus han de passar al grup Mixt del Congreso de los Diputados, situació de la que ja els varen advertir de la possibilitat al Senat, del que ja n’havien sortit escaldats.  No sabrem si hi havia pacte o no amb el PP (i sembla que sí que hi era...) a raó dels famosos vots emmascarats en l’elecció de la Mesa del Parlament. El cert és que el PP abandona la votació i Girauta,  gran amic, és el que complerta amb el seu discurs la desfeta dels exconvergents. Sigui com sigui, i per la mà màgica dels Rivera Boys, capitanejats per Girauta, PDC es queda sense grup parlamentari.  Queda clar que C’s continua fent amics a Catalunya, El Sr. Rivera hauria de recordar que segons totes les fonts, el 80% de la població de Catalunya està per arribar a un referèndum vinculant i, per tant,  definitori sobre la situació catalana i que, segons enquestes, el resultat seria favorable al sí. Si es queda sense premi a Madrid i a Catalunya perd pistonada,  què faran el Sr. Rivera i Girauta i companyia?  El Senat  i  Brussel·les son sempre un recurs...

Tot plegat, no ho oblidem, no son més que conseqüències d’aquesta investidura de Rajoy que no acaba d’arribar amb garanties d’èxit. Rivera ens està demostrant que és capaç de col·ligar-se amb el dimoni més maligne per cobrir objectius si no de partit, quan menys personals. És difícil d’avaluar una actitud així. Passa del no sense fissures a Rajoy a pactar amb el PSOE després per a, finalment, pactar ara amb el PP. I si es torça, pactarà amb qui convingui. perquè li és precisa la seva presència constant “en el candelero...” perquè sino serà adsorbit per algú que el necessiti proper per absorbir-lo finalment  i llepar els ossets que hagin quedat perquè res de res positiu en quedi. I suposo que Rivera ho sap: o entra al Govern o és queda com a tercera força  en la oposició que en aquests moments està, amb  les mans més grosses del PSOE i Podemos. En qualsevol de les dues situacions haurà de fer per intentar sobreviure. Si entra en el Gobierno de Rajoy, estarà sota vigilància constant del partit, encara que li donin Administració Territorial, com a gran unionista que diu ser. Però amb els escons que té, no pot aspirar a res per si sol.  Si és queda a la oposició necessitarà totes les TVs que l’han mantingut fins ara per fer-se sentir, ofegat com serà per les veus de Sánchez i Iglésias - Errejón. Tot és mal que mata. Com ja he dit, pot ser primerament adsorbit  per acabar seguidament  i definitivament absorbit amb les greus i penoses conseqüències, per qualsevol dels grans partits als que s’acosti. Ell sabrà. Si va reblant el clau més del compte per complaure a Madrid, potser que aquí perdi bous i esquelles. I també pot passar que allà també hi deixi fins i tot la camisa. Però suposo que això ho té també comptat.

Veig al Sr. Sánchez sacsejat des de tot arreu. La Sultana calla però pensa, Felipe Gonzàlez, que millor estaria intentant descobrir al Míster X, no para de donar instruccions. Molts dels Barons  defensen la idea de facilitar la investidura de Rajoy. Tots manipulant l’opinió pública sense saber ben bé fins on aquesta manipulació pot arribar. No son de la meva corda. Però reconec que fer de Sánchez el boc expiatori  per poder anar a fer-lo responsable de la celebració d’unes terceres eleccions, si arriben a celebrar-se, no serà més que una altra manera de defensar la immobilitat de Rajoy que, per no marxar, sí que en serà l’autèntic responsable... tot i que em sembla entendre que si no marxa és perquè  Rajoy, les espera amb candeletes aquestes terceres eleccions...

I Pablo Iglésias, està de vacances? Ho dic perquè jo no el sento per en lloc...

J.  Vinyeta

4 d’agost de 2016

dilluns, d’agost 01, 2016

392.- Comentaris (Jutge Vidal, CUP, TC, Madrid)

392.- Comentaris  (Jutge Vidal, CUP, TC, Madrid)

Ha saltat la notícia. El Sr. de Alfonso ha estat reintegrat a la l’Audiència de Barcelona. Ell ho va sol·licitar immediatament que fos fulminat pel Parlament i haig d‘entendre que el reglament així ho especifica.  Però al mateix temps sona malament que al Jutge Vidal hagi estat sancionat per tres anys pel CGPJ per dedicar hores lliures a la confecció d’un model de constitució catalana i que, per conspirar en contra de determinats personatges polítics catalans, el mateix CGPJ  reintegri a de Alfonso a la judicatura.  Queda clar que aixoplugar-se en la ideologia del partit del govern central té premi i que, en canvi, posar-se en la línia de  defensa dels interessos de dos milions de catalans té càstig. Un home , de Alfonso, que el Parlament l’assenyala com a  conspirador, que dona mostres de submissió al Ministeri del Interior, incomplint també amb  el  reglament imposat al càrrec, amb aquests antecedents, exercirà la magistratura amb la independència que el càrrec pressuposa? O ho farà amb fidelitat al Ministeri de l’Interior?

Les CUP tornen a posar condicions. No n’han tingut prou amb la patacada que originà la no aprovació dels pressupostos, que ara, quan ja hi ha un nou full de ruta ocasionat per l’aprovació de les Conclusions famoses, aquest ha de modificar-se de nou  si és que Puigdemont vol tenir èxit en la qüestió de confiança.  Insisteixen en que el RUI hauria d’estar inclòs en un calendari per a celebrar-lo durant el primer semestre del proper 2017. De totes maneres, si a cada intent del que sigui hem d’elaborar un nou full de ruta,  no quedarà temps  ni per executar les accions acordades en el full anterior. Però, independentment,  entenc que amb aquest RUI  s’ha de ser curós si no es vol que es converteixi en una repetició del passat  9N. La raó per a ser curosos, en el meu entendre és clara: si es munta un referèndum en el que els del no no hi participin, no serà més que un dejà vue i amb un reconeixement internacional no gaire  vistós. La solució no sé on està i com ha de fer-se si és que finalment el Parlament (l’únic estament  que crec que pot modificar el full de ruta) decideix  portar-lo endavant. Però no veig que s’hagin de cremar els focs abans del dia de la festa...

El TC està reunit en aquests moments decidint què han de fer amb Forcadell, Puigemont, el Parlament  i el bloc de conclusions. Segons el que faci serà, com diu en Sanchis a El Punt Avui d'avui, com fotre-li  una patacada a un vesper. Esperarem a veure fins on arriba aquesta patacada, Però, independentment, PDC ja s’ha quedat sense grup parlamentari al Senat.

El Parlamento continua esperant  l’aquiescència dels partits per a que Rajoy torni a governar. En qualsevol cas, donat els tarannàs  amb que semblen mantenir-se   PSOE, C’s i Podemos, dona la sensació de que els seus plantejaments, Rajoy inclòs,  tendeixen a unes terceres eleccions que, ens agradi o no, sembla que donaran  més volada al PP. Personalment em sembla entendre, amb els números a la mà,  que, donat que la oposició és majoritària, es podria deixar governar al PP a canvi de anar-li constrenyin la governabilitat a en les votacions a l’Hemicicle, fins a deixar el Parlamento pràcticament inoperant amb un resultat, quant menys, entretingut durant un parell d’anys... En fi, ja s’ho faran.  Però  pensar que hi haurien diferències entre un govern del PP, del PSOE, o de C’s o de hipotètiques combinacions de entre els quatre, és tan inútil com discutir el sexe dels àngels. A més, qualsevol d’aquests hipotètics governs, necessitaria ineludiblement els vots catalans d’ERC i PDC i per tenir-los, aquests vots, tots aquells partits haurien de travessar unes línies que els propis interessats consideren indepassables.   És per aquesta  raó per la que no hi ha govern i per la que ja es varen repetir les eleccions, raó en la que hi tornem a estar  ara.... Tot i que no ho volen, Catalunya és el nucli del debat polític de l’Estat Espanyol.


J.  Vinyeta

1 d’Agost de 2016

divendres, de juliol 29, 2016

391.- De les Conclusions

391.-  De les Conclusions

Era d’esperar la resposta i la posta en marxa de quantes mesures siguin possibles per part de l’Estat per apaivagar l’aprovació per part del Parlament de les Conclusions da la Comissió del Procés Constituent. Es torna a posar en mans del TC, ara convertit en un jutjat especial amb poder executiu arrel de l’aprovació de la famosa Llei a l’efecte de l’any passat, una evident declaració política que el Govern de Rajoy, incapaç de esmenar-la políticament com seria el cas, la passa pel sedàs de la Brigada Aranzadi i que aquesta la faci arribar el TC per judicialitzar, una vegada més, qualsevol decisió que faci referència al Procés.  És evident, i ho sabem per experiència, que el TC farà el que li convingui al PP. Però potser que aquesta vegada hagi d’anar amb una mica més de precaució donat que la famosa Llei que el converteix en un jutjat més, per a dir-ho d’alguna manera, està recorreguda  per tota la oposició (inclosa la Generalitat de Catalunya) davant del propi TC i aquest encara no s’ha pronunciat al respecta. Fora divertit que prengués decisions emparat, el TC, en aquesta Llei i que per la raó que fos aquesta Llei resultés anticonstitucional. M’agradarà veure si tota aquella oposició a Llei recorreguda brama també com ho va fer en el moment de la seva aprovació, ara quan existeix la possibilitat de la seva aplicació pràctica. ¿PSOE i C’s fent un exercici de maduresa política ara que una Llei que consideraven inadmissible s’aplica, però en contra de  Catalunya...?

El Sr. Fachin, flamant Secretari General de Podemos a Catalunya i Secretari de la Comissió del Procés Constituent, volia justificar, als micròfons de Cat Radio, el No del seu grup a les conclusions que ell mateix, com a Secretari de la Comissió va haver de redactar. El Sr. Fachin, a les preguntes al respecte del realitzador[1] de l’entrevista, responia amb llargues i alambicades frases que em recordaven aquells que permanentment entenen que tenen sempre raó, que tot el que fan els altres no porta enlloc, que si les idees no porten la seva empremta particular no serveixen per a res i si els resultats, com en el cas de la Comissió, no son els que segons el seu criteri haurien de ser, la resposta sistemàtica és no i el que s’ha de debatut no és pas el que s’havia de debatre.  Sempre igual.

Un cop llegides les conclusions[2], em sembla entendre que CSQP, i per tant el Sr. Fachin, ploren per la primera de les  conclusions que especifica que no hi ha possibilitat de buscar solució a la situació  catalana dins de la legalitat espanyola i, posteriorment assenyala que, dit col·loquialment, s’ha de tirar pel dret. És el contrari del que Fachin i CSQP mantenen com a solució: la celebració d’un referèndum pactat, però que mai son capaços de definir. Dic que trenquen les cartes per la primera de les conclusions perquè les altres deu em sembla que les signaria el 80% de la ciutadania catalana de la que parla el propi Fachín en les seves declaracions. Però, en fi, el que deia: si ells no son els referents, res del que facin els altres els hi serà bo i acceptable.

Iceta i i els seus debaten però no voten.  Continuen amb  allò de la modificació constitucional que es deriva del ja famós Congrés de Granada[3], propostes que, a pesar de l’ampul·lositat que alguns hi volen  donar, no condueixen tampoc a res.

PP i C's, emprenyats pel que passa sense que ells hi puguin participar, abandonen l'hemicicle. No sé si serà un admonició pel seu futur.

El que si és cert és que el nou full de ruta fa mal. És una passa endavant que, en el pitjor dels casos, serà important pel Procés. I per  fer el nou full de ruta més transcendent, el Govern de Rajoy i el TC, s’encarregaran de  que així sigui. Amb una Diada a tocar,  com sempre, resultarà evident que ens ajuden molt.

J.  Vinyeta
29 de  Juliol de 2016





[1] http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio-oscar-fernandez/albano-dante-fachin-sembla-que-des-del-parlament-es-busqui-la-reaccio-del-tc/audio/929388/
[2] http://www.parlament.cat/document/actualitat/174061.pdf
[3] http://web.psoe.es/source-media/000000562000/000000562235.pdf

391.- De les Conclusions

391.-  De les Conclusions

Era d’esperar la resposta i la posta en marxa de quantes mesures siguin possibles per part de l’Estat per apaivagar l’aprovació per part del Parlament de les Conclusions da la Comissió del Procés Constituent. Es torna a posar en mans del TC, ara convertit en un jutjat especial amb poder executiu arrel de l’aprovació de la famosa Llei a l’efecte de l’any passat, una evident declaració política que el Govern de Rajoy, incapaç de esmenar-la políticament com seria el cas, la passa pel sedàs de la Brigada Aranzadi i que aquesta la faci arribar el TC per judicialitzar, una vegada més, qualsevol decisió que faci referència al Procés.  És evident, i ho sabem per experiència, que el TC farà el que li convingui al PP. Però potser que aquesta vegada hagi d’anar amb una mica més de precaució donat que la famosa Llei que el converteix en un jutjat més, per a dir-ho d’alguna manera, està recorreguda  per tota la oposició (inclosa la Generalitat de Catalunya) davant del propi TC i aquest encara no s’ha pronunciat al respecta. Fora divertit que prengués decisions emparat, el TC, en aquesta Llei i que per la raó que fos aquesta Llei resultés anticonstitucional. M’agradarà veure si tota aquella oposició a Llei recorreguda brama també com ho va fer en el moment de la seva aprovació, ara quan existeix la possibilitat de la seva aplicació pràctica. ¿PSOE i C’s fent un exercici de maduresa política ara que una Llei que consideraven inadmissible s’aplica, però en contra de  Catalunya...?

El Sr. Fachin, flamant Secretari General de Podemos a Catalunya i Secretari de la Comissió del Procés Constituent, volia justificar, als micròfons de Cat Radio, el No del seu grup a les conclusions que ell mateix, com a Secretari de la Comissió va haver de redactar. El Sr. Fachin, a les preguntes al respecte del realitzador[1] de l’entrevista, responia amb llargues i alambicades frases que em recordaven aquells que permanentment entenen que tenen sempre raó, que tot el que fan els altres no porta enlloc, que si les idees no porten la seva empremta particular no serveixen per a res i si els resultats, com en el cas de la Comissió, no son els que segons el seu criteri haurien de ser, la resposta sistemàtica és no i el que s’ha de debatut no és pas el que s’havia de debatre.  Sempre igual.

Un cop llegides les conclusions[2], em sembla entendre que CSQP, i per tant el Sr. Fachin, ploren per la primera de les  conclusions que especifica que no hi ha possibilitat de buscar solució a la situació de catalana dins de la legalitat espanyola i, posteriorment assenyala que, dit col·loquialment, s’ha de tirar pel dret. És el contrari del que Fachin i CSQP mantenen com a solució: la celebració d’un referèndum pactat, però que mai son capaços de definir. Dic que trenquen les cartes per la primera de les conclusions perquè les altres deu em sembla que les signaria el 80% de la ciutadania catalana de la que parla el propi Fachín en les seves declaracions. Però, en fi, el que deia: si ells no son els referents, res del que facin els altres els hi serà bo i acceptable.

Iceta i i els seus debaten però no voten.  Continuen amb  allò de la modificació constitucional que es deriva del ja famós Congrés de Granada[3], propostes que, a pesar de l’ampul·lositat que alguns hi volen  donar, no condueixen tampoc a res.

PP i C's, emprenyats pel que passa sense que ells hi puguin participar, abandonen l'hemicicle. No sé si serà un admonició del seu futur.

El que si és cert és que el nou full de ruta fa mal. És una passa endavant que, en el pitjor dels casos, serà important pel Procés. I per  fer el nou full de ruta més transcendent, el Govern de Rajoy i el TC, s’encarregaran de  que així sigui. Amb una Diada a tocar,  com sempre, resultarà evident que ens ajuden molt.

J.  Vinyeta
29 de  Juliol de 2016





[1] http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio-oscar-fernandez/albano-dante-fachin-sembla-que-des-del-parlament-es-busqui-la-reaccio-del-tc/audio/929388/
[2] http://www.parlament.cat/document/actualitat/174061.pdf
[3] http://web.psoe.es/source-media/000000562000/000000562235.pdf

dimecres, de juliol 27, 2016

390.- Altres coses que estan passant

390.- Altres coses que estan passant.-

Sol ser habitual que allò que és gairebé consuetudinari passi per davant de nosaltres sense donar-li importància. Però ens passa això perquè ens arrodonim dins la nostre esfera i, si el globus no es trenca, ens neguem a veure més enllà de la barbeta. Dic tot això perquè és evident que estan passant coses greus o quan menys, importants.

La situació política del l’Estat espanyol és possiblement la menys greu. La impossibilitat d’entendre el que és simplement pluralitat política que obliga a  pactes està fent que, volent o sense, ens anem aproximant  a una tercera cita electoral que, de realitzar-se, portarà al PP a una majoria quasi absoluta.

 Mentre, aquí, a casa nostra, quedem pendents de la inclusió no en L’ordre del Dia del Ple del Parlament d’avui i la subsegüent aprovació dels resultats[1]  de la Comissió del Procés Constituent, debat que va estar “marcat” pel TC, que el va senyalar com no realitzable. Les conclusions son sèries i sembla que, donat que el Parlament i els seus membres son inviolables en les seves tasques parlamentàries, entenc que  es fa de manera que el Parlament, es converteixi en  responsable de la qüestió. Que el TC faci allò que ningú creu possible no és ni serà res extraordinari. Seria una manera més (en cap cas acceptable, això sí, però efectiva) de fer arribar a la gent que tot plegat és dificultós, qüestió de la que molts sembla que no en tinguin consciència. Tenim l’11 de Setembre a tocar. Si el TC insisteix en les seves maneres, la Diada serà més reivindicativa. Però ha de quedar clar que, a pesar de la més que possible mobilització  general,  el dia 12 no serem independents. Haurem de continuar en la brega...

ANC i Òmnium han decidit descentralitzar l’acte central de la Diada d’enguany. No és una cosa que m’agradi perquè sempre he entès que una foto d’un milió  de persones té molta més força que cinc de dues-centes mil cada una.  Però també em sembla entendre que fer baixar sistemàticament la gent a Barcelona, tot i que sigui festivament, potser que fatigui a més d’un.  Veurem com acaba tot plegat. Pot ser que el TC ajudi, com ja ho ha fet en  Diades anteriors...

Però hi ha una qüestió que no podem deixar de banda: Turquia.  El sistema polític turc ha estat sotmès a un cop d’estat que cada dia ens mostra uns orígens més foscos.  Erdogan continua culpant al Imam Gülen, que viu a Pensylvania (EUA), de la responsabilitat, quan menys intel·lectual, del cop. Sigui qui en sigui responsable, la purga que està portant a terme Erdogan és una autèntica “neteja” de suposats opositors de forma que li deixin la via lliure per a convertir-se en l’únic valedor i executor de l’Estat turc.  Europa calla i els Estats Units, conscients del valor estratègic  militar de Turquia, també. La purga realitzada afecta pràcticament a tots els sectors, des del judicial, ensenyament a tots els nivells, militar, funcionariat administratiu, premsa i medis de comunicació, cap estament ha quedat lliure de sospites i tots ells han estat represaliats. I el més inquietant està en que Erdogan estudia les possibilitats d’instaurar la pena de mort i Europa només s’atreveix a dir-li que la reinstauració de la pena de mort tancarà les portes d’entrada de Turquia  a la UE. Sabem que va passar aquí a casa nostra amb tots aquells que es varen oposar a una dictadura que era ja  sagnant des d’un principi. Em  temo que  Turquia pot seguir aquell camí tot i les manifestacions diàries a les places públiques del país. Franco, Mussolini, Hitler, Ceausescu o Mao, per citar-ne alguns,  també tenien manifestacions d’adhesió permanents... fins que arriben al final de la seva vida de forma més o menys dramàtica. Aleshores, les manifestacions es converteixen en manifestacions de repudi al dictador corresponent. Malauradament només ens queda la possibilitat d’observar la actuació d’Erdogan. Però pel que sembla, el camí que porta no és més que la confirmació d’allò que molts ja sospitàvem: la confirmació d’un autoritarisme molt a punt de traspassar una línia vermella que dona  pas a una dictadura en tota regle. Que Deu agafi confessats als turcs i, especialment, als kurds, perquè em temo que seran l’ase dels cops més directes.

J.  Vinyeta
27 de Juliol de 2016







[1]http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/991345-que-diuen-les-conclusions-de-la-comissio-del-proces-constituent.html 

dilluns, de juliol 11, 2016

388.- Coses que van passant

388.- Coses que van passant .-

Guerra bruta.- Han estat tot un seguit  de coses  que en sembla que van posant en evidència allò que ja sabíem però que  no podíem demostrar: la guerra bruta contra Catalunya i el Procés. Sabíem  dels problemes creats a Mas i Tries que varen resultar una filfa però que  varen afectar un procés electoral, tant que jo recordo una portada de EL Mundo que deia, sense embuts “Hemos ganado las elecciones” davant la davallada d’aquell Mas amb foto messiànica. Però vàrem tenir les famoses converses entre Fdez.  Díaz i el que era Cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya que  demostraven la clara intenció antisobiranista. Com no podia ser d’una altra manera, el Ministre va sortir fet una fúria per a dir-nos que la víctima  de tot plegat era precisament ell. Després varen sortir unes declaracions  d’un comissari de policia (Villarejo), davant d’un jutge, que declarava de  l’existència de l’anomenada Operación Cataluña que no tenia altra finalitat que soscavar el Procés i a la seva gent tant com fora possible. També en aquest cas, i a posteriori, el propi comissari, uns dies després i fora del jutjat, ens va dir que les seves paraules havien estat mal interpretades. La Vicepresidenta Soraya reconeix l’acció diplomàtica de l’Estat en contra dels interessos catalans sobiranistes, quan ja era sabut que Margallo havia  enviat a dues diplomàtiques de la seva confiança a recorre el món contrarestant les accions de Romeva i Altafaj i les sortides de Puigdemont per Europa. El TC anul·la la Llei de la Hisenda catalana, una Llei que no està feta però   anul·la la suposada intenció de fer-la: el TC té molt clar fins on arriba la llibertat d’expressió...  Tot plegat, no sembla allò del gat panxa enlaire?

Ada Colau te problemes seriosos. El top manta es va estenent per la ciutat i la inoperància al respecta va actuant en forma de crida. És una conseqüència del “bonisme” típic esquerrà. Els botiguers, i amb raó, estan que trauen foc pels queixals però continuen, de moment, pagant impostos...

Però des del punt de vista polític el problema més gros se’l troba en l’enfrontament amb l’Estat pel tema del CIE de la Zona Franca.  Colau va tancar el centre per manca de la llicència per a convertir-se en una residència de persones, cas pel que son necessàries unes mesures de seguretat i evacuació de les que el centre no disposa. Però vet a qui que el Ministeri de l’interior es pixa sobre l’ordre municipal i reobre el centre… Jaume Asens, Tinent d’alcalde ens diu que si el CIE s’obra, cosa que ja ha passat, l’Ajuntament prendrà mesures coercitives...(?) La pregunta del milió és la de si Domènech, Colau i companyia van entenen que d’aquella “fraternitat” proposada durant el període electoral amb la resta de l’Estat, no queda ni hi ha res de res. I, com a mostra, la actuació  del Ministeri en aquest cas  concret. Pensen continuar anant amb un lliri a la mà o  començaran a entendre què aquesta via fraternal i de convivència és impossible davant d’un Estat autoritari?. Molts ja ho hem entès, però ells continuen encara la travessia pel desert...

Colau pensa imposar un impost als pisos que es detectin buits durant més de dos anys. L’obertura de l’expedient corresponent costarà 633€ independentment de la multa que, de resultat de l’expedient, es pugui imposar al propietari del pis buit.  La pregunta que em faig és la següent: com es possible que l’obertura d’un expedient costi aquests diners? Entenc que, o així m’ho sembla, que aquest expedient l’obriran i el  portaran a terme funcionaris  municipals.  Dons,  no tenen un sou? No son funcionaris precisament per a fer aquestes coses? Hauran de treballar hores extres per obrir-lo, aquest expedient? Com és possible que si son treballadors que ja paguem entre tots, s’hagi de pagar un extra  per una feina que entenc forma part de les seves obligacions? D’on surten aquestes anomenades tasses i per què? Encara es funciona amb papel y timbre del Estado? Ens ho hauria d’explicar i ben explicat.

La formació de Govern a l’Estat, està donant molt que parlar. No sé quin és el seny que s’ha d’imposar, però alguna resposta definitiva hi haurà d’haver a tot plegat, la de noves eleccions  inclosa.  El que ens porta més distrets és el Sr. Rivera.   Diuen que Romanones deia amb contundència allò de que “...cuando digo nunca jamás, estoy hablando de ahora...”  Sembla que és com havíem d’haver entès a Rivera quan ens deia que ell no faria mai president a Rajoy. Però, tot i  que ja ho sabíem, també es va oblidar de dir-nos que, canviar de criteri és obligat quan en mig de la tempesta es fa necessari tot i més per quedar-se aixoplugat, on sigui, amb qui sigui i a costa del que sigui. Rivera sap molt bé que si no pot entrar en una coalició de  govern o no pot tenir un mínim d’influència en la oposició, el seu partit està perdut i, en conseqüència, ell haurà de marxar amb la cua entre cames. Però segons ell ara és una pura raó d’Estat que Rajoy governi. Sort que estem curats d’espants.

La Llibreria Europa ha estat clausurada. Em sembla que a Alemanya ja faria temps que ho hagués estat, de clausurada. Però voldria  saber si a la resta de l’Estat  hi han o no hi han llibreries, amb el mateix tarannà  que continuïn obertes,  o a les seus dels partits feixistes per exemple, que inexplicablement encara campen arreu, no hi ha  llibres, revistes o altres tipus de publicacions com les que hi havia a la llibreria? I si hi son, no son susceptibles de ser sotmeses igualment, al menys, a l’acció policial? El propietari[1] de la Llibreria Europa ha estat encausat en varies vegades (una d’elles per un míting a Àustria) per difusió de la ideologia nazi i per enaltiment del racisme.  Però això només passa a Barcelona? Honradament entenc que, de ser així, no deixa de ser curiós.  Independentment, felicitem-nos  perquè el Mossos hagin actuat i portin al jutjat tot allò que està molt lluny del sentir general del nostre País.

J.  Vinyeta
11 de Juliol de 2016



[1] Pedro Varela és el seu propietari i la seva llibreria va ser la seu de Cedade, organització nazi fundada a Barcelona a la  mitjants del segle passat i de la que va ser-ne President fins a la seva disolució/desaparició  a principis dels anys  ’90

dimarts, de juny 28, 2016

387.- De les eleccions i del brexit.-

387.-  De les eleccions i del  brexit.-

El primer que podem apreciar dels resultats electorals és que no cal que ens facin més enquestes. Fins ara ja dubtàvem de la seva fiabilitat i teníem el convenciment de que qui pagava l’enquesta  ho feia per tenir uns resultats concrets adients amb el resultat real  que esperava. Però aquesta vegada, ha passat de taca d’oli. El desastre general en sondejos  a peu d’urna no fa res més que ratificar la inoperància d’aquestes previsions tot i que aquells que perdien 30 escons respecta dels resultats del 20D, varen poder estar contentíssims  al final de la nit electoral: em sembla que celebraven més l’error de les enquestes inicials que no pas la victòria obtinguda.

Dit això, assenyalar que el PP guanya amb 52 escons més que el seu immediat seguidor, el PSOE: poca broma. I tota Espanya (València in closa!), llevat de Catalunya i el País Basc, s’ha afegit a la festa. Potser els que hi entenen[1] ens podrà fer una nova lectura que ens faci comprensible la relació entre corrupció i resultats electorals. Podemos no atrapa les expectatives i Ciudadanos  perd pistonada.  Per tot plegat podem deduir que el que teníem el 20D  no és tan diferent del que tenim ara. I posats  a assenyalar, dir que potser era més senzill pactar amb el resultat electoral anterior que  no pas amb el d’ara. Les coses estan com estan. Rivera té la pràctica necessitat de entrar a formar part del govern que sigui, donat que queda com a quarta força política, amb un número d’escons insuficient per a convertir-se en seriosa  oposició. Per tant, si no entra en un govern, el que sigui, corre el risc d’anar-se apagant com una  llàntia sense oli.  Una altra nota a destacar és que Susana Diaz ha perdut les eleccions andaluses, on les  ha guanyat el PP. Queda clar que, quan la demagògia és fa necessària per esgarrapar vots,  no sempre  funciona. El mateix és el que li ha passat a Rivera: les declaracions catalanofòbiques d’una i altra, no han arribat fins on creien ambdós que arribarien.

A Catalunya ha guanyat En Comú Podem. Però això ha d’inquietar al Sr. Domènech i companyia perquè donaven per fet la victòria estatal del Podemos i IU i no ha estat així. Ha fracassat, en general, l’intent de regenerar  el País amb una victòria  de la coalició. I per tant, la pregunta que ha de fer-se ara Domènech és on vol anar. No hi haurà referèndum que era el leitmotiv amb el que es presentava a Catalunya (i estic convençut que, des d’abans de les eleccions ell ja sabia que no el podria fer). Però ara li queda la crua realitat del resultat electoral. A  Catalunya està sol i en minoria respecta dels independentistes (ERC i CDC) i amb un programa que, com he dit abans i a resultes de la rebolcada de Podemos, haurà de deixar el seu punt estrella abandonat a no sabrà ben bé on. Li queda la opció, que molts celebraríem, d’afegir-se al Procés i aprofitar el full de ruta per sumar-se al referèndum que de forma inexcusable haurà d’haver-hi per aprovar el resultat del Procés en sí mateix: sempre serà millor endarrerir el compliment d’una promesa electoral que no pas el no poder-la complir, oi?.

Em preocupa certament que ERC i CDC  hagin mantingut resultats. Vol dir, i em temo que en son responsables, que la base independentista no s’ha ampliat. El retrets més o menys intensos quasi de forma permanent, aquesta actitud d’en Junqueras amb un protagonisme en massa ocasions innecessari, aquesta submissió a les CUP, la pròpia tebior de l’ANC i les seves lluites internes, per tot plegat, la societat civil, que és sabut que necessita estímuls permanents  no ha anat més enllà d’on era, entenc jo, per manca d’aquells. I el resultat, que no vull dir que sigui dolent, s’ha quedat allà mateix. El PP, en ple Fernándezgate guanya un escó més a Catalunya! L’abstenció és la gran culpable? Suposo que queda clar que si hi ha abstenció és perquè  hi ha  desencís general a l’Estat i a Catalunya tot i que potser aquí a casa nostra hi sigui  per raons diferents. I com a conseqüència aquí, a casa,  torna ha  ser necessari que els que van davant  alcin d’una punyetera vegada el bordó perquè puguem seguir el camí en el que estem aturats.

El Brexit sembla es va complicant. Més de tres  milions  de signatures han entrat ja al Parlament anglès sol·licitant la repetició del Referèndum. Cameron no plega fins Octubre per deixar al que li vingui al darrera la obertura de les negociacions amb EU  i que només pot demanar Anglaterra, però  ningú es veu amb pit d’afirmar que no hi haurà abans noves eleccions amb un resultat absolutament incert... Els laboristes posen en la picota el que era el seu cap de files, Corbyn, per haver estat poc entusiasta en la defensa del Remain i dimiteixen sis membres del anomenat govern a l’ombra. A Europa, Hollande i Renzi volen una certa acceleració, potser per allò de que la City se’n vagi a París o Milà,  i Merkel no vol anar amb presses.  Falten  quatre mesos per a  que Anglaterra demani l’aplicació del ja famós article 50 de la UE, una decisió que en aquest moments ningú sap qui serà el que la prengui. I tots sabem que, en política, quatre mesos son quasi una eternitat. O dit d’una altra manera: en quatre mesos es pot capgirar tot. Per tant, podem garantir que el Brexit es durà a terme? Potser sigui per això que Merkel no vol presses...

J.  Vinyeta.- 
28 de Juny de 2016



[1] Víctor Lapuente Giné és, en el meu entendre un d’ells. El seus articles al respecta  es troben a la xarxa.

diumenge, de juny 26, 2016

386.- Brexit

386.- Brexit.-

El Regne Unit ha votat i ha dit que vol deixar de pertànyer a la Unió Europea. L’anomenat Brexit ha guanyat un referèndum, victòria  que ha commocionat al món sencer en general i al món occidental en particular.

Els britànics han decidit, bé o malament (difícil és avaluar ara els avantatges o inconvenients). Però han pres una decisió personal i transcendental que es portarà a efecte  a partir del moment en que la Gran  Bretanya faci us de l’articulat de la UE que permeti l’execució del brexit.  Europa,  Juncker i companyia, li demana que ho faci ràpid.

Per una banda hem de recordar l’esperit imperial que encara corra per les venes de bona part de la població anglesa. Dic anglesa perquè ha resultat evident que ni Escòcia  ni Irlanda volen deixar Europa. Però per Anglaterra tot aquest sidral em temo que ha estat una reedició de l’esperit que emanava d’aquelles frases famoses que tant han assenyalat el tarannà imperial: aquella, potser la més famosa de, amb temporal al Canal “...Europa incomunicada...” ; i la que ha estat la base substancial de l’Imperi  pel que sembla que molts encara hi somien, i que ha servit de justificació posteriorment a la majoria dels Estats, aquella que deia “Anglaterra no té amics, només té interessos...” Però, amb el resultat a la mà, a banda d’aquest esperit imperial, Escòcia vota majoritàriament per la permanència a Europa, posa sobre de la taula un nou referèndum sobre la seva independència  i vol pactar-lo directament amb Brussel·les; Irlanda imagino que rememora els fets que la porten a la independència a principis del segle passat i, mantenint un criteri  antianglès, vota també per a la permanència en la UE; i la seva veïna, l’Ulster (Irlanda del Nord) vol la unió entre les dues irlandès per poder incorporar-se també a la UE. Però, per si tot plegat fos poca cosa, un milió de signatures han entrat ja al Parlament anglès demanat la repetició del Referèndum de marres i aquell bus que recorria el País anunciant que Anglaterra abonava setmanalment 350 milions de lliures a la UE sembla que ha estat una enganyifa al no comptar les aportacions setmanals que feia la UE a la GB. Ara hem d’esperar a saber com s’encarrila tot plegat. Però de moment les borses, potser pensant que la City deixarà de ser-ho i es refarà no sabem on, han acusat el cop i les baixades han estat espectaculars. Incertesa.

Però, d’altra banda, no podem deixar que Europa se senti impune davant de la situació perquè aquesta Europa, ara dels 27, és la que s’emporta l’autèntica patacada. Una Europa només de mercaders ha creat tal desencís a molts dels seus ciutadans que molts aplaudeixen, populismes a banda, la decisió anglesa. Una Europa que no ha estat més que un mercat únic, però amb 27 (fins ara 28) fiscalitats diferents i sistemes monetaris en varis casos diferents; una Europa de mercaders    que pacta en secret el famós tractat TTIP, deixant que els ciutadans ens acollonim en pensar que seran les  multinacionals i els lobbys els únics que saben el contingut de les converses o el que ja pugui estar pactat i els que finalment signaran els acords que més els hi convingui; una Europa que és capaç de triar com a màxima  autoritat aquell que ha estat primer ministre d’un Estat que actuava com un autèntic paradís fiscal dins de la UE; una Europa de mercaders que  ha deixat en mans de l’OTAN,  és a dir en mans dels tan vilipendiats EUA, la defensa dels principis sagrats de llibertat i democràcia, i en conseqüència, incapaç d’actuar directament contra els causants dels moviments migratoris o  d’actuar amb contundència contra les màfies que estan deixant centenars de morts al Mediterrani; moviments migratoris que, arribats a Europa son tractats com a delinqüents en alguns Estats membres, mentre que  en d’altres se’ls hi tanquen les fronteres; incapaç de fer complir els acords, minsos acords al respecta  per autèntica manca d’autoritat; una Europa capaç de pactar amb un dictador per aconseguir que els immigrants es quedin a Turquía, compensant-lo amb 3000 milions d’€s  que en cap cas seran finalistes i en desconeixerem el seu us; una Europa que ens ha portat a una crisi que encara dura, que ha deixat en la misèria a  milions de ciutadans, amb multinacionals més poderoses i ciutadans més miserables; una Europa que quan Grècia accepta els rescats i les privatitzacions permet que aquelles multinacionals es llencin en tromba sobre del poc que li queda a Grècia (possiblement el cas  d’El Pireu hagi estat el més sonat de tots); una Europa  incapaç d’unificar criteris tan elementals com els temes derivats de la telefonia mòbil; una Europa que permet en la lluita antiterrorista la independència dels serveis d’informació (els desastres de Brussel·les i Paris ho posen en evidència); una Europa amb un continuat mal fer les coses, que no sap definir-se a sí mateixa i en la que, quan ciutadans de diferents Estats ens queixem del que entenem com a retallades de llibertats, ens contesta que son afers interns; una Europa... no sé si cal afegir més coses...!

Europa ha rebut un avís seriós que deixa entreoberta una porta molt concreta.   Europa camina vers un precipici que acollona a  molts dels seus ciutadans, desesperant-los perquè recorden – recordem aquells criteris fundacionals pels que ens semblava mai més una pèrdua de llibertat i sempre un punt més de democràcia. El brexit ha posat davant d’Europa un mirall  que li  mostra les febleses de les que pateix. Molts volem continuar sent europeus. I Europa te la obligació de acceptar-nos com a mínim perquè som el seu patró. Ha de regirar-se tot com un mitjó i Juncker i companyia tenen la paraula. Si  no ho arreglen es quedaran sols. Sempre he dit que una Europa amb 28 (ara 27) directors generals plenipotenciaris, és impossible que funcioni. Potser s’ha de començar per aquí.

Primer i seriós avís.

J. Vinyeta
26 de Juny de 2016


P.S.: Les eleccions  a l’Estat espanyol estan en dansa en aquest moment. A partir de demà en podrem parlar

386.- Brexit

386.- Brexit.-

El Regne Unit ha votat i ha dit que vol deixar de pertànyer a la Unió Europea. L’anomenat Brexit ha guanyat un referèndum, victòria  que ha commocionat al món sencer en general i al món occidental en particular.

Els britànics han decidit, bé o malament (difícil és avaluar ara els avantatges o inconvenients). Però han pres una decisió personal i transcendental que es portarà a efecte  a partir del moment en que la Gran  Bretanya faci us de l’articulat de la UE que permeti l’execució del brexit.  Europa,  Juncker i companyia, li demana que ho faci ràpid.

Per una banda hem de recordar l’esperit imperial que encara corra per les venes de bona part de la població anglesa. Dic anglesa perquè ha resultat evident que ni Escòcia  ni Irlanda volen deixar Europa. Però per Anglaterra tot aquest sidral em temo que ha estat una reedició de l’esperit que emanava d’aquelles frases famoses que tant han assenyalat el tarannà imperial: aquella, potser la més famosa de, amb temporal al Canal “...Europa incomunicada...” ; i la que ha estat la base substancial de l’Imperi  pel que sembla que molts encara hi somien, i que ha servit de justificació posteriorment a la majoria dels Estats, aquella que deia “Anglaterra no té amics, només té interessos...” Però, amb el resultat a la mà, a banda d’aquest esperit imperial, Escòcia vota majoritàriament per la permanència a Europa, posa sobre de la taula un nou referèndum sobre la seva independència  i vol pactar-lo directament amb Brussel·les; Irlanda imagino que rememora els fets que la porten a la independència a principis del segle passat i, mantenint un criteri  antianglès, vota també per a la permanència en la UE; i la seva veïna, l’Ulster (Irlanda del Nord) vol la unió entre les dues irlandès per poder incorporar-se també a la UE. Però, per si tot plegat fos poca cosa, un milió de signatures han entrat ja al Parlament anglès demanat la repetició del Referèndum de marres i aquell bus que recorria el País anunciant que Anglaterra abonava setmanalment 350 milions de lliures a la UE sembla que ha estat una enganyifa al no comptar les aportacions setmanals que feia la UE a la GB. Ara hem d’esperar a saber com s’encarrila tot plegat. Però de moment les borses, potser pensant que la City deixarà de ser-ho i es refarà no sabem on, han acusat el cop i les baixades han estat espectaculars. Incertesa.

Però, d’altra banda, no podem deixar que Europa se senti impune davant de la situació perquè aquesta Europa, ara dels 27, és la que s’emporta l’autèntica patacada. Una Europa només de mercaders ha creat tal desencís a molts dels seus ciutadans que molts aplaudeixen, populismes a banda, la decisió anglesa. Una Europa que no ha estat més que un mercat únic, però amb 27 (fins ara 28) fiscalitats diferents i sistemes monetaris en varis casos diferents; una Europa de mercaders    que pacta en secret el famós tractat TTIP, deixant que els ciutadans ens acollonim en pensar que seran les  multinacionals i els lobbys els únics que saben el contingut de les converses o el que ja pugui estar pactat i els que finalment signaran els acords que més els hi convingui; una Europa que és capaç de triar com a màxima  autoritat aquell que ha estat primer ministre d’un Estat que actuava com un autèntic paradís fiscal dins de la UE; una Europa de mercaders que  ha deixat en mans de l’OTAN,  és a dir en mans dels tan vilipendiats EUA, la defensa dels principis sagrats de llibertat i democràcia, i en conseqüència, incapaç d’actuar directament contra els causants dels moviments migratoris o  d’actuar amb contundència contra les màfies que estan deixant centenars de morts al Mediterrani; moviments migratoris que, arribats a Europa son tractats com a delinqüents en alguns Estats membres, mentre que  en d’altres se’ls hi tanquen les fronteres; incapaç de fer complir els acords, minsos acords al respecta  per autèntica manca d’autoritat; una Europa capaç de pactar amb un dictador per aconseguir que els immigrants es quedin a Turquía, compensant-lo amb 3000 milions d’€s  que en cap cas seran finalistes i en desconeixerem el seu us; una Europa que ens ha portat a una crisi que encara dura, que ha deixat en la misèria a  milions de ciutadans, amb multinacionals més poderoses i ciutadans més miserables; una Europa que quan Grècia accepta els rescats i les privatitzacions permet que aquelles multinacionals es llencin en tromba sobre del poc que li queda a Grècia (possiblement el cas  d’El Pireu hagi estat el més sonat de tots); una Europa  incapaç d’unificar criteris tan elementals com els temes derivats de la telefonia mòbil; una Europa que permet en la lluita antiterrorista la independència dels serveis d’informació (els desastres de Brussel·les i Paris ho posen en evidència); una Europa amb un continuat mal fer les coses, que no sap definir-se a sí mateixa i en la que, quan ciutadans de diferents Estats ens queixem del que entenem com a retallades de llibertats, ens contesta que son afers interns; una Europa... no sé si cal afegir més coses...!

Europa ha rebut un avís seriós que deixa entreoberta una porta molt concreta.   Europa camina vers un precipici que acollona a  molts dels seus ciutadans, desesperant-los perquè recorden – recordem aquells criteris fundacionals pels que ens semblava mai més una pèrdua de llibertat i sempre un punt més de democràcia. El brexit ha posat davant d’Europa un mirall  que li  mostra les febleses de les que pateix. Molts volem continuar sent europeus. I Europa te la obligació de acceptar-nos com a mínim perquè som el seu patró. Ha de regirar-se tot com un mitjó i Juncker i companyia tenen la paraula. Si  no ho arreglen es quedaran sols. Sempre he dit que una Europa amb 28 (ara 27) directors generals plenipotenciaris, és impossible que funcioni. Potser s’ha de començar per aquí.

Primer i seriós avís.

J. Vinyeta
26 de Juny de 2016


P.S.: Les eleccions  a l’Estat espanyol estan en dansa en aquest moment. A partir de demà en podrem parlar

dimecres, de juny 22, 2016

385.- Del debat a TV3, de les CUP i de les eleccions.-

385.- Del debat a TV3, de les CUP i de les eleccions.-

El debat anunciat, potser per efecte de la mateixa propaganda, semblava que prometia més que aquell que des de Madrid tothom amb el que he parlat me’l va definir com avorrit.

En el debat em sembla que qui hi va sortir realment tocat va ser Xavier Domènech. Li tocava defensar l’indefensable i així li va anar. La pregunta clau va ser aquella de Rufian dirigida a la línia de flotació de Domènech:  com, quan  fareu el referèndum  que prometeu? La respostes no varen ser més que vaguetats que,  com era d’esperar, no portaven enlloc, que no definien res i que no garantien res. Era una pregunta enverinada, si es vol, però personalment entenc que necessària. I més a partir del  moment en que el Sr Iglésias, en el debat a TVE, deixa de banda la famosa línia vermella o, el que és el mateix, abandona l’idea del referèndum davant d’una  hipotètica negociació per formar govern. Tot i això sembla que Domènech, en els últims mítings, n’ha tornat a parlar, del referèndum. Dels altres participants, poca cosa a dir. Ja fa anys que ens coneixem tots plegats i, per tant, cap sorpresa.

Les CUP   es trenquen. El sector  més independentista a dimitit en bloc deixant vacants en el Secretariat (sis membres de Poble Lliure,  el que equival al 40% del Secretariat), i han posat en evidència les “males pràctiques” que confonen el assemblearisme, que té  com objectiu bàsic arribar a acords, amb el fet de que en unes denominades assembles s’aprovin (es votin)  uns acords previs decidits d’antuvi pels que manen (en aquest cas per la línia dura del secretariat que sembla propiciar el grup Endavant). El grup dissident (Poble Lliure) assenyala les dues ocasions en que  això que ara posen sobre de la taula, va ser evident: la no investidura de Mas i la no retirada de l’esmena a la totalitat dels pressupostos. Pel primer dels casos, ja va dimitir el cap de llista i portaveu del grup parlamentari  (per cert, entenc seria bo per a tothom que Baños fes pública  la seva pròpia versió de la qüestió). Pel segon, el secretariat es desmantella.  En qualsevol cas, el “sistema” assembleari que les CUP han portat a terme, ha de reconvertir-se en un sistema, diguem-ne,  més seriós. Tenen temps per reflexionar i ser conscients dels llençols que van perdent a cada bugada, i en definir, d’una vegada per  a totes, si el primer objectiu és la independència del País. Perquè serà un cop amb llibertat i preguntats  quan direm com volem  la societat que volem crear. I la resposta a la pregunta no ha de ser forçosament tal com les CUP volen i ens diuen que ha de ser.

 La campanya electoral ha arribat, segons diuen tots els candidats, a la setmana decisiva. La coalició en la que participa el Sr. Domènech està a la  cresta de l’ona en les enquestes electorals a Catalunya, és cert, i el seu xef de files va guanyant terreny al PSOE a la resta de l’Estat, i, en conseqüència, el PSOE va perdent  ritme. Crec que per ressaltar només hi ha un parell   de coses que, com passa sempre, ens col·loca en el centre de l’huracà. La primera és de clar caràcter polític i és que, tal i com va passar a partir del 20 de desembre, el tema de l’actitud  dels partits polítics respecta del futur de Catalunya va marcant els debats.  Les altres raons també ho volen ser de polítiques, però son, senzillament, pura demagògia:  El lerrouxisme de Rivera, “partint-se” la cara a Catalunya pel manteniment de la seva espanyolitat, i les declaracions de Susana Diaz preguntant-se si els interessos que paguin els andalusos “ompliran” la futura hisenda catalana. Tot plegat dona la sensació de que tan  un com l’altra tenen clar que van a la baixa en les enquestes i aquestes declaracions intenten esgarrapar vots de sota les pedres. Cap dels dos ignora que hi ha coses a les que ja gairebé hi estem acostumats perquè, com diria Kipling no son més que trampes “...fetes per murris per enganyar càndids...”

Però, en plena campanya, qui s’emporta el premi d’honor és la gravació de la conversa entre el Ministre Fernàndez Diaz i el cap de l’oficina Antifrau de Catalunya i que donarà per a molt durant  dies perquè la publicació de la conversa es farà per entregues. La publicació de la conversa no fa més que confirmar aquelles sospites de que era des de l’Estat que es  movien els fils de totes aquelles acusacions que requeien sobre polítics catalans en moments, generalment, electorals. L’escàndol és majúscul, per la gravetat dels fets que s’hi diuen i comenten en la conversa, i la impunitat, fins avui, amb que el tema està sent tractat, sembla tan absoluta com ho ha estat en cada un dels escàndols polítics i d’altra mena  que s’han anat destapant en els últims anys.  Aquesta gravetat impune no fa res més que confirmar la baixa i  pèssima qualitat del sistema polític de l’Estat en que ens toca viure. Com diu el propi diari que ho publica (Público), continuarà...

Ignorem com pot influir en els resultats electorals de Diumenge. Però si que podem dir que el Sr. Ministre en funcions està en  la mateixa situació com en la que posava a Mas  i  Trias per exemple. Però allò que suposadament feia dir sobre dels dos polítics catalans, era fals. En canvi la conversa transcrita  amb el cap de l’Oficina Antifrau és real i cap dels dos assenyalats han pogut negar-la.



J. Vinyeta 
22 de Juny de 2016