386.-
Brexit.-
El Regne Unit ha votat i ha dit que vol deixar de
pertànyer a la Unió Europea. L’anomenat Brexit
ha guanyat un referèndum, victòria que
ha commocionat al món sencer en general i al món occidental en particular.
Els britànics han decidit, bé o malament (difícil és
avaluar ara els avantatges o inconvenients). Però han pres una decisió personal
i transcendental que es portarà a efecte
a partir del moment en que la Gran
Bretanya faci us de l’articulat de la UE que permeti l’execució del brexit.
Europa, Juncker i companyia,
li demana que ho faci ràpid.
Per una banda hem de recordar l’esperit imperial que
encara corra per les venes de bona part de la població anglesa. Dic anglesa
perquè ha resultat evident que ni Escòcia
ni Irlanda volen deixar Europa. Però per Anglaterra tot aquest sidral em
temo que ha estat una reedició de l’esperit que emanava d’aquelles frases
famoses que tant han assenyalat el tarannà imperial: aquella, potser la més
famosa de, amb temporal al Canal “...Europa
incomunicada...” ; i la que ha estat la base substancial de l’Imperi pel que sembla que molts encara hi somien, i
que ha servit de justificació posteriorment a la majoria dels Estats, aquella
que deia “Anglaterra no té amics, només
té interessos...” Però, amb el resultat a la mà, a banda d’aquest esperit
imperial, Escòcia vota majoritàriament per la permanència a Europa, posa sobre
de la taula un nou referèndum sobre la seva independència i vol pactar-lo directament amb Brussel·les;
Irlanda imagino que rememora els fets que la porten a la independència a
principis del segle passat i, mantenint un criteri antianglès, vota també per a la permanència
en la UE; i la seva veïna, l’Ulster (Irlanda del Nord) vol la unió entre les
dues irlandès per poder incorporar-se també a la UE. Però, per si tot plegat
fos poca cosa, un milió de signatures han entrat ja al Parlament anglès demanat
la repetició del Referèndum de marres i aquell bus que recorria el País
anunciant que Anglaterra abonava setmanalment 350 milions de lliures a la UE
sembla que ha estat una enganyifa al no comptar les aportacions setmanals que
feia la UE a la GB. Ara hem d’esperar a saber com s’encarrila tot plegat. Però
de moment les borses, potser pensant que la City deixarà de ser-ho i es refarà
no sabem on, han acusat el cop i les baixades han estat espectaculars. Incertesa.
Però, d’altra banda, no podem deixar que Europa se
senti impune davant de la situació perquè aquesta Europa, ara dels 27, és la que
s’emporta l’autèntica patacada. Una Europa només de mercaders ha creat tal
desencís a molts dels seus ciutadans que molts aplaudeixen, populismes a banda,
la decisió anglesa. Una Europa que no ha estat més que un mercat únic, però amb
27 (fins ara 28) fiscalitats diferents i sistemes monetaris en varis casos
diferents; una Europa de mercaders que
pacta en secret el famós tractat TTIP, deixant que els ciutadans ens acollonim
en pensar que seran les multinacionals i
els lobbys els únics que saben el
contingut de les converses o el que ja pugui estar pactat i els que finalment
signaran els acords que més els hi convingui; una Europa que és capaç de triar
com a màxima autoritat aquell que ha
estat primer ministre d’un Estat que actuava com un autèntic paradís fiscal
dins de la UE; una Europa de mercaders que ha deixat en mans de l’OTAN, és a dir en mans
dels tan vilipendiats EUA, la defensa dels principis sagrats de llibertat i
democràcia, i en conseqüència, incapaç d’actuar directament contra els causants
dels moviments migratoris o d’actuar amb
contundència contra les màfies que estan deixant centenars de morts al
Mediterrani; moviments migratoris que, arribats a Europa son tractats com a
delinqüents en alguns Estats membres, mentre que en d’altres se’ls hi tanquen les fronteres;
incapaç de fer complir els acords, minsos acords al respecta per autèntica manca d’autoritat; una Europa
capaç de pactar amb un dictador per aconseguir que els immigrants es quedin a
Turquía, compensant-lo amb 3000 milions d’€s
que en cap cas seran finalistes i en desconeixerem el seu us; una Europa
que ens ha portat a una crisi que encara dura, que ha deixat en la misèria
a milions de ciutadans, amb
multinacionals més poderoses i ciutadans més miserables; una Europa que quan
Grècia accepta els rescats i les privatitzacions permet que aquelles multinacionals
es llencin en tromba sobre del poc que li queda a Grècia (possiblement el
cas d’El Pireu hagi estat el més sonat
de tots); una Europa incapaç d’unificar
criteris tan elementals com els temes derivats de la telefonia mòbil; una
Europa que permet en la lluita antiterrorista la independència dels serveis
d’informació (els desastres de Brussel·les i Paris ho posen en evidència); una
Europa amb un continuat mal fer les coses, que no sap definir-se a sí mateixa i
en la que, quan ciutadans de diferents Estats ens queixem del que entenem com a
retallades de llibertats, ens contesta que son afers interns; una Europa... no
sé si cal afegir més coses...!
Europa ha rebut un avís seriós que deixa entreoberta
una porta molt concreta. Europa camina
vers un precipici que acollona a molts
dels seus ciutadans, desesperant-los perquè recorden – recordem aquells
criteris fundacionals pels que ens semblava mai més una pèrdua de llibertat i
sempre un punt més de democràcia. El brexit
ha posat davant d’Europa un mirall que
li mostra les febleses de les que
pateix. Molts volem continuar sent europeus. I Europa te la obligació de
acceptar-nos com a mínim perquè som el seu patró. Ha de regirar-se tot com un
mitjó i Juncker i companyia tenen la paraula. Si no ho arreglen es quedaran sols. Sempre he
dit que una Europa amb 28 (ara 27) directors generals plenipotenciaris, és
impossible que funcioni. Potser s’ha de començar per aquí.
Primer i seriós avís.
J. Vinyeta
26 de Juny de 2016
P.S.: Les eleccions
a l’Estat espanyol estan en dansa en aquest moment. A partir de demà en
podrem parlar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada