387.- De les eleccions i del brexit.-
El primer que podem
apreciar dels resultats electorals és que no cal que ens facin més enquestes. Fins
ara ja dubtàvem de la seva fiabilitat i teníem el convenciment de que qui
pagava l’enquesta ho feia per tenir uns
resultats concrets adients amb el resultat real que esperava. Però aquesta vegada, ha passat
de taca d’oli. El desastre general en sondejos a peu d’urna no fa res més que ratificar la
inoperància d’aquestes previsions tot i que aquells que perdien 30 escons
respecta dels resultats del 20D, varen poder estar contentíssims al final de la nit electoral: em sembla que celebraven
més l’error de les enquestes inicials que no pas la victòria obtinguda.
Dit això,
assenyalar que el PP guanya amb 52
escons més que el seu immediat seguidor, el PSOE: poca broma. I tota Espanya (València in closa!), llevat de
Catalunya i el País Basc, s’ha afegit a la festa. Potser els que hi entenen[1] ens
podrà fer una nova lectura que ens faci comprensible la relació entre corrupció
i resultats electorals. Podemos no
atrapa les expectatives i Ciudadanos perd pistonada. Per tot plegat podem deduir que el que teníem
el 20D no és tan diferent del que tenim
ara. I posats a assenyalar, dir que
potser era més senzill pactar amb el resultat electoral anterior que no pas amb el d’ara. Les coses estan com
estan. Rivera té la pràctica necessitat de entrar a formar part del govern que
sigui, donat que queda com a quarta força política, amb un número d’escons
insuficient per a convertir-se en seriosa
oposició. Per tant, si no entra en un govern, el que sigui, corre el
risc d’anar-se apagant com una llàntia
sense oli. Una altra nota a destacar és
que Susana Diaz ha perdut les eleccions andaluses, on les ha guanyat el PP. Queda clar que, quan la
demagògia és fa necessària per esgarrapar vots,
no sempre funciona. El mateix és
el que li ha passat a Rivera: les declaracions catalanofòbiques d’una i altra,
no han arribat fins on creien ambdós que arribarien.
A Catalunya ha
guanyat En Comú Podem. Però això ha
d’inquietar al Sr. Domènech i companyia perquè donaven per fet la victòria
estatal del Podemos i IU i no ha estat així. Ha fracassat, en general, l’intent
de regenerar el País amb una
victòria de la coalició. I per tant, la
pregunta que ha de fer-se ara Domènech és on vol anar. No hi haurà referèndum
que era el leitmotiv amb el que es
presentava a Catalunya (i estic convençut que, des d’abans de les eleccions ell
ja sabia que no el podria fer). Però ara li queda la crua realitat del resultat
electoral. A Catalunya està sol i en
minoria respecta dels independentistes (ERC i CDC) i amb un programa que, com
he dit abans i a resultes de la rebolcada de Podemos, haurà de deixar el seu
punt estrella abandonat a no sabrà ben bé on. Li queda la opció, que molts
celebraríem, d’afegir-se al Procés i aprofitar el full de ruta per sumar-se al
referèndum que de forma inexcusable haurà d’haver-hi per aprovar el resultat
del Procés en sí mateix: sempre serà millor endarrerir el compliment d’una
promesa electoral que no pas el no poder-la complir, oi?.
Em preocupa
certament que ERC i CDC hagin mantingut
resultats. Vol dir, i em temo que en son responsables, que la base
independentista no s’ha ampliat. El retrets més o menys intensos quasi de forma
permanent, aquesta actitud d’en Junqueras amb un protagonisme en massa ocasions
innecessari, aquesta submissió a les CUP, la pròpia tebior de l’ANC i les seves
lluites internes, per tot plegat, la societat civil, que és sabut que necessita
estímuls permanents no ha anat més enllà
d’on era, entenc jo, per manca d’aquells. I el resultat, que no vull dir que
sigui dolent, s’ha quedat allà mateix. El PP, en ple Fernándezgate guanya un escó més a Catalunya! L’abstenció és la
gran culpable? Suposo que queda clar que si hi ha abstenció és perquè hi ha desencís
general a l’Estat i a Catalunya tot i que potser aquí a casa nostra hi
sigui per raons diferents. I com a
conseqüència aquí, a casa, torna ha ser necessari que els que van davant alcin d’una punyetera vegada el bordó perquè
puguem seguir el camí en el que estem aturats.
El Brexit
sembla es va complicant. Més de tres
milions de signatures han entrat
ja al Parlament anglès sol·licitant la repetició del Referèndum. Cameron no
plega fins Octubre per deixar al que li vingui al darrera la obertura de les
negociacions amb EU i que només pot
demanar Anglaterra, però ningú es veu
amb pit d’afirmar que no hi haurà abans noves eleccions amb un resultat
absolutament incert... Els laboristes posen en la picota el que era el seu cap
de files, Corbyn, per haver estat poc entusiasta en la defensa del Remain i dimiteixen sis membres del
anomenat govern a l’ombra. A Europa, Hollande i Renzi volen una
certa acceleració, potser per allò de que la City se’n vagi a París o Milà, i Merkel no vol anar amb presses. Falten
quatre mesos per a que Anglaterra
demani l’aplicació del ja famós article 50 de la UE, una decisió que en aquest
moments ningú sap qui serà el que la prengui. I tots sabem que, en política,
quatre mesos son quasi una eternitat. O dit d’una altra manera: en quatre mesos
es pot capgirar tot. Per tant, podem garantir que el Brexit es durà a terme? Potser sigui per això que Merkel no vol
presses...
J. Vinyeta.-
28 de Juny de 2016
[1] Víctor Lapuente Giné és, en
el meu entendre un d’ells. El seus articles al respecta es troben a la xarxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada