386.- Brexit

386.- Brexit.-

El Regne Unit ha votat i ha dit que vol deixar de pertànyer a la Unió Europea. L’anomenat Brexit ha guanyat un referèndum, victòria  que ha commocionat al món sencer en general i al món occidental en particular.

Els britànics han decidit, bé o malament (difícil és avaluar ara els avantatges o inconvenients). Però han pres una decisió personal i transcendental que es portarà a efecte  a partir del moment en que la Gran  Bretanya faci us de l’articulat de la UE que permeti l’execució del brexit.  Europa,  Juncker i companyia, li demana que ho faci ràpid.

Per una banda hem de recordar l’esperit imperial que encara corra per les venes de bona part de la població anglesa. Dic anglesa perquè ha resultat evident que ni Escòcia  ni Irlanda volen deixar Europa. Però per Anglaterra tot aquest sidral em temo que ha estat una reedició de l’esperit que emanava d’aquelles frases famoses que tant han assenyalat el tarannà imperial: aquella, potser la més famosa de, amb temporal al Canal “...Europa incomunicada...” ; i la que ha estat la base substancial de l’Imperi  pel que sembla que molts encara hi somien, i que ha servit de justificació posteriorment a la majoria dels Estats, aquella que deia “Anglaterra no té amics, només té interessos...” Però, amb el resultat a la mà, a banda d’aquest esperit imperial, Escòcia vota majoritàriament per la permanència a Europa, posa sobre de la taula un nou referèndum sobre la seva independència  i vol pactar-lo directament amb Brussel·les; Irlanda imagino que rememora els fets que la porten a la independència a principis del segle passat i, mantenint un criteri  antianglès, vota també per a la permanència en la UE; i la seva veïna, l’Ulster (Irlanda del Nord) vol la unió entre les dues irlandès per poder incorporar-se també a la UE. Però, per si tot plegat fos poca cosa, un milió de signatures han entrat ja al Parlament anglès demanat la repetició del Referèndum de marres i aquell bus que recorria el País anunciant que Anglaterra abonava setmanalment 350 milions de lliures a la UE sembla que ha estat una enganyifa al no comptar les aportacions setmanals que feia la UE a la GB. Ara hem d’esperar a saber com s’encarrila tot plegat. Però de moment les borses, potser pensant que la City deixarà de ser-ho i es refarà no sabem on, han acusat el cop i les baixades han estat espectaculars. Incertesa.

Però, d’altra banda, no podem deixar que Europa se senti impune davant de la situació perquè aquesta Europa, ara dels 27, és la que s’emporta l’autèntica patacada. Una Europa només de mercaders ha creat tal desencís a molts dels seus ciutadans que molts aplaudeixen, populismes a banda, la decisió anglesa. Una Europa que no ha estat més que un mercat únic, però amb 27 (fins ara 28) fiscalitats diferents i sistemes monetaris en varis casos diferents; una Europa de mercaders    que pacta en secret el famós tractat TTIP, deixant que els ciutadans ens acollonim en pensar que seran les  multinacionals i els lobbys els únics que saben el contingut de les converses o el que ja pugui estar pactat i els que finalment signaran els acords que més els hi convingui; una Europa que és capaç de triar com a màxima  autoritat aquell que ha estat primer ministre d’un Estat que actuava com un autèntic paradís fiscal dins de la UE; una Europa de mercaders que  ha deixat en mans de l’OTAN,  és a dir en mans dels tan vilipendiats EUA, la defensa dels principis sagrats de llibertat i democràcia, i en conseqüència, incapaç d’actuar directament contra els causants dels moviments migratoris o  d’actuar amb contundència contra les màfies que estan deixant centenars de morts al Mediterrani; moviments migratoris que, arribats a Europa son tractats com a delinqüents en alguns Estats membres, mentre que  en d’altres se’ls hi tanquen les fronteres; incapaç de fer complir els acords, minsos acords al respecta  per autèntica manca d’autoritat; una Europa capaç de pactar amb un dictador per aconseguir que els immigrants es quedin a Turquía, compensant-lo amb 3000 milions d’€s  que en cap cas seran finalistes i en desconeixerem el seu us; una Europa que ens ha portat a una crisi que encara dura, que ha deixat en la misèria a  milions de ciutadans, amb multinacionals més poderoses i ciutadans més miserables; una Europa que quan Grècia accepta els rescats i les privatitzacions permet que aquelles multinacionals es llencin en tromba sobre del poc que li queda a Grècia (possiblement el cas  d’El Pireu hagi estat el més sonat de tots); una Europa  incapaç d’unificar criteris tan elementals com els temes derivats de la telefonia mòbil; una Europa que permet en la lluita antiterrorista la independència dels serveis d’informació (els desastres de Brussel·les i Paris ho posen en evidència); una Europa amb un continuat mal fer les coses, que no sap definir-se a sí mateixa i en la que, quan ciutadans de diferents Estats ens queixem del que entenem com a retallades de llibertats, ens contesta que son afers interns; una Europa... no sé si cal afegir més coses...!

Europa ha rebut un avís seriós que deixa entreoberta una porta molt concreta.   Europa camina vers un precipici que acollona a  molts dels seus ciutadans, desesperant-los perquè recorden – recordem aquells criteris fundacionals pels que ens semblava mai més una pèrdua de llibertat i sempre un punt més de democràcia. El brexit ha posat davant d’Europa un mirall  que li  mostra les febleses de les que pateix. Molts volem continuar sent europeus. I Europa te la obligació de acceptar-nos com a mínim perquè som el seu patró. Ha de regirar-se tot com un mitjó i Juncker i companyia tenen la paraula. Si  no ho arreglen es quedaran sols. Sempre he dit que una Europa amb 28 (ara 27) directors generals plenipotenciaris, és impossible que funcioni. Potser s’ha de començar per aquí.

Primer i seriós avís.

J. Vinyeta

26 de Juny de 2016

P.S.: Les eleccions  a l’Estat espanyol estan en dansa en aquest moment. A partir de demà en podrem parlar