196.- Serps d'estiu

196.-  Serps d’estiu.-

En diuen serps d’estiu: quan les vacances i la canícula deixen a baix nivell l’actualitat política, han de fer-se coses que distreguin a la ciutadania. O bé, quan els problemes, o uns  de determinats, creen una situació difícil de resoldre,  es fa necessari que aquells que ens haurien de donar la solució d’aquells problemes, creïn cortines de fum amb notícies que, per la seva magnitud, passin a primera línea del dia a dia. Alguns exemples.

El Govern Central té un problema que es diu Bárcenas. El President Rajoy n’explicà el que alguns pocs volien sentir, però no aclarí res. S’entestà en  voler fer-nos creure en la seva innocència penal (cosa no massa difícil perquè del que ens parla, fins  avui,  és de fets penalment prescrits), quan el que esvera a tot l’Estat és  l’abast polític de tot plegat. El tuf és esparverador. I el PSOE, podrit per allò dels ERO d’Andalucía, que prometen un escàndol de dimensions econòmiques impressionants (hi ha que avalua  l’afer per sobre del 1300 milions d’€s) va per la corda fluixa  sense poder mirar més enllà del nas perquè, de fer-ho, es precipitarà a l’abisme abans de que la jutgessa que intrueix el cas tanqui la carpeta. Dit d’una altra manera, sap que la seva credibilitat està també sota mínims. El debat sobre el tema Bárcenas va tancar el curs polític, deixant oberta alguna comissió  com la que fa referència a l’accident ferroviari de Galícia, que ha deixat evident allò que tots pensàvem: que la seguretat a tota la xarxa ferroviària  ha de ser millorada. Vol dir això que les coses no s’han fet bé o és que jo soc molt mal pensat?

Així les coses, quan el més d’Agost  ens ha vingut a sobre, es fa necessari un nou front i ens apressen una altra vegada amb el tema de Gibraltar. Ha estat sempre un bona excusa per irritar al nacionalisme espanyol, arribant a demanar l’abolició del tractat d’Utrecht. Les tertúlies, totes de la mateixa banda, això sí, en van  plenes i distreuen al personal amb la propera arribada dels vaixells de guerra anglesos  al Penyal. La premsa  espanyolista baveja volent fer-nos creure quant dolents que son els anglesos. I pot ser sí que ho son de dolents, molt, especialment a partir del moment en que l’Imperi espanyol comença a fer aigües, mai tan ben dit, amb la desfeta de l’armada Invencible, i dona pas a l’Imperi britànic. Un País que ha dominat  més d’una quarta part del món, no ho aconsegueix amb carantoines, com tampoc es va fer així, amb carantoines, l’Imperi en el que mai s’hi posava el sol. Però tot i les seves dolenteries, passats els temps imperials, prefereixo la democràcia Anglesa a la democràcia espanyola. I com exemple un botó.  Entenc que el tema de Gibraltar, ho he comentat altres vegades, té una bona i possiblement única solució: preguntar-los-hi al gibraltarenys que volen ser, si espanyols o britànics. Hi ha millor solució? Estic convençut de que Anglaterra hi jugaria a aquest joc,  al joc democràtic (no ho està fent així amb Escòcia?), de la mateixa manera que també ho estic, de convençut, que el Govern espanyol, no. Per por d’una resposta  contrària als seus interessos? Tampoc. Senzillament perquè, independentment de qui hi visqui, allò  era, i per tant és, seu. El joc espanyol en cap cas serà democràtic. I aquí sabem molt bé que vol dir això. Atiar la situació fa oblidar, al menys momentàniament, altres coses.

 Això de Gibraltar va estar precedit pel famós indult a un pederasta, empresonat a Marroc pel Rei marroquí. Sembla que una organització   (Change.org, així ho explica en la seva pàgina Web) va enviar més de 60 mil signatures al Rei i al Sr. Margallo  demanant la alliberació d’un presoner concret, anomenat Antonio Garcia, també empresonat al Marroc. La org afirma que la demanda d’indult per António García  va ser presentada per Joan Carles al Rei marroquí en la visita que va realitzar a Marroc el més passat. Si el pederasta era o no membre del CNI, com s’ha dit després, si se’l va incloure per aquesta raó en la llista oficial o  va ser indultat per error o per que era la torna, per l’existència d’un pacte anterior o per qualsevol altra causa,  el cas és que fins i tot el Rei marroquí, en una declaració insòlita posterior, va reconèixer haver errat en l’indult que va concedir.

El cas és que avui de Bárcenas  i dels ERO se’n parla poc. No era aquest l’objectiu o és que soc mal pensat?

J.      Vinyeta

9 d’Agost del 2013

195.- Corrupció a dojo

195.-  Corrupció  a  dojo.-

És la quotidianitat. El ventall que forma es va ampliant fins a cobrir un espai de 360 graus i de la que poca cosa queda per dir. Només fer-hi algunes apreciacions.

Es parla molt de corruptes i molt poc de corruptors. I ha de quedar clar que si n’hi ha d’uns és perquè hi son també els altres. Si ho pensem bé, aquest silenci  sobre dels corruptors entenc que forma part de la normalitat en  un Estat com el nostre. Els corruptors son allò que anomenem l’oligarquia, és a dir el poder real. Els corruptes no son m és que els caps de turc de l’entramat, les ases dels cops quan arriben les hores baixes. Els que ens donen les dades, els mitjans, no sembla que les donin totes i les que donen, en general, sempre van en el mateix sentit perquè, si no ho fessin,  potser també quedarien fora de l’òrbita limitada per aquell poder. Es parla de la “Llotja” del Bernabeu com a centre real de poder  en el País. Però, fins avui, al menys, no ha estat ni tan sols “imputada”. I també del diari El Mundo que vol presumir, dins de tot aquest embolic de posar i treure governs, pel que sembla complint ordres de la FAES.

Sabem que la Transició va estar com va estar, tot i que l’arribada dels partits polítics  va ser com una benedicció. Però aquells – aquests han caigut en la trampa que més havien de vigilar. Tots aquells lleons que havien de portar-nos a la llibertat, s’han convertit en cadellets que mengen a la mà d’aquells que els hi varen estendre la trampa, als qui no se’ls hi veu la cara, però tots sabem qui son. És evident que la societat civil, ofegada fins a mínims de subsistència, en el millor del casos, ha estat més a l’aguait que els partits perquè no li ha quedat més remei per a sobreviure, perquè algú havia de posar el crit al cel davant d’aquesta manca de pudor i d’ètica per banda d’aquells que havien de regenerar el País. Però si la política és l’Art del Possible, a més ens posen en evidència que, si tenim en compte allò del “coneixement sensible” (l’estètica), el que ens arriba és la part més negativa, redundant, de les “possibilitats” possibles. No son conscients el partits de tanta negativitat...?

Entenc, o així m’ho sembla, que ha d’haver-hi una regeneració política profunda, inclosa la d’una bona part de La societat civil que considera “normal” el nivell actual de corrupció i que aquesta formi part, com deia al principi, de la quotidianitat i que en sigui consuetudinària. Perquè aquesta societat civil regenerada serà la que  empenyi a tots aquests inamovibles a sortir del sot.

El rovell de l’ou, quan parlem de corrupció econòmica (perquè d’altres formes també n’hi ha, i a tall d’exemple podem posar el nomenament del President del Tribunal Constitucional), està en el finançament dels partits polítics. Aquests han tingut  des de l’any 1978  temps suficient per posar-se en línea  amb la voluntat  que aquella minsa Constitució ens havia fet entendre que així seria, Avui dia, quan els partits estan emmerdats fins al coll i podien tenir-ne una sortida mitjanament honorable, decideixen “aturar” la Llei de Transparència en procés. Tanta és la merda en que hi neden tots junts?

¿I aquí? Tampoc és per llançar coets, però tenim un  President que, com a mínim, no s’escuda darrera d’una TV de plasma, cosa que és d’agrair. D’altra banda, ell mateix va triar posar-se davant d’una societat civil inquieta, il·lusionada i que va fent camí cap  Ítaca pas a pas. I se’m fa difícil de creure que anteposi les necessitats del partit a les del País perquè, senzillament, tot plegat no te aturador. És evident que el Nou Estat naixerà amb un llast important i no tan sols en aquest aspecte, tinguem-ho clar. Però això, en cap cas, ens ha de fer pensar que fins que això (o tot)  no s’esmeni no podem anar en lloc. Penso que és molt clar que la llibertat no es pot adjectivar. Per tant, fem. I després, lliurament podrem decidir què i com ho volem  amb la serietat i duresa necessàries, això si. Churchill va guanyar una guerra i va perdre les immediates eleccions posteriors. És un exemple per a no oblidar.

Sense voler justificar res, assenyalar que hi ha una web (http://wiki.nolesvotes.org/wiki/Corrupt%C3%B3dromo)[1] que ha creat un Corruptódromo en el que hi posa els que entén  com els 320  casos més greus de corrupció econòmica a l’Estat. D’aquests 320, i repeteixo que no vull justificar res, només 10 casos afecten a Catalunya (no parla del tema  ITV ni del cas Bárcenas per tant en el cas de Catalunya serien  11/322) Que cada u ho entengui com vulgui.

J. Vinyeta

22 de Juliuol del 2013

---

[1] Aquesta web dona molta información al respecta. Tot i que en aquestes coses s’ha de ser prudent, aquesta web cita les fonts de cada cas que exposa.

194.- Granada, PSOE i PSC.-

194.-  Granada, PSOE  i  PSC.-

Vagi per endavant una correcció:  vaig dir que la trobada PSOE – PSC és va fer a Còrdova quan en realitat és va fer a Granada. Ja sé que això té una importància relativa, però penso que l’intent de cenyir-se a la veritat (que en massa ocasions sabem tots que respon a actituds subjectives) ha de ser permanent.

Preguntava l’altra dia si algú dubtava de que, pel PSC, seria primer la E d’Espanya o la C de Catalunya. Personalment no en tenia dubtes. El PSC pot anar dient el que vulgui, però el contingut del famós document del PSOE de dissabte passat, no enganya a ningú i, en aquest sentit, el títol és, en el meu entendre, ja  suficientment expresiu: “Ganarse el Futuro. Un nuevo pacto territorial:la España de todos”.

Un cop entrat en el text, em sembla el plantejament d’una reforma del sistema autonòmic, sense anar més enllà, deixant clar que la problemàtica estatal es resumeix en dues “temptacions” concretes: la temptació centralista i la temptació secessionista. La primera és, i ja des de fa dies, evident i la segona és, evidentment, causada pel gir secessionista de Catalunya “...que ya no busca la mejor forma de encajar a Cataluña... dentro de España...”  i que, en conseqüència, caure en alguna de les dues temptacions “...seria un desastre y desataría  de nuevo todas las tensiones territoriales [...] que hicieron imposible la convivencia en libertad de los pueblos de España...”

Establertes aquestes premisses es fa difícil, com així en resulta de la lectura del text, que es pugui anar més enllà d’allà on ara som. Diu el PSOE que han de corregir-se els mecanismes que fins avui permeten que el Tribunal Constitucional esmeni Estatuts votats per la ciutadania, però no  fa cap menció de la possibilitat de que els partits puguin tornar a actuar com ho varen fer amb l’últim Estatut de Catalunya, uns demanant signatures per a la seva invalidació mentre que altres s’ho passaven d’allò més bé  “cepillándolo” tot i allò del  “Aprobaré...”

Per si quedaven dubtes el penúltim paràgraf diu “Queremos hacerlo porque el Estado de las Autonomias es en buena medida el fruto de nuestro esfuerzo, y la tarea de hoy es reformarlo, precisamente para salvarlo de las tendencias contrapuestas que  lo amenazan”

A partir d’això, el Sr. Pere Navarro haurà de donar moltes explicacions sobre la l’eufòria desfrenada amb la que ens ha volgut vendre fum, fum  que ha estat criticat, una vegada més pels tres corrents catalanistes interns en el PSC. Perquè li agradi o no al Sr. Navarro i a la colla de corifeus que l’acompanya, i sembla que no els hi agrada, Catalunya  aspira a més, molt més  que el que li proposa el PSOE – PSC. I tot i que el PSOE ho interpreti així, no em sembla que la deriva actual catalana, sigui una escarida “temptació” secessionista. Podríem dir que ja és un “pecat” confés que potser no volen veure perquè podria ser que, en veure’l, tot aquesta estructura mental de la que en volen fer gala, se’ls enfonsaria com un castell de sorra a la platja. Pecat, per cert,  pel que l’Estat, i al menys amb l’aquiescència del PSOE – PSC, ja ens en fa pagar una penitència molt dura...

J. Vinyeta

10 de Juliol del 2013

193.- El Concert del Camp Nou

193.-  El Concert del Camp  Nou.-

  He deixat passar uns quants dies abans de parlar del Concert. Acostumo a fer- ho així en casos similars perquè em sembla que així es tendeix a una suposada, tot i que inexistent, objectivitat més acurada pel fet de posar-hi, pel propi distanciament,  més seny que rauxa.

Vagi per endavant que no hi vaig ser, per una sèrie de raons que no venen al cas, però vaig seguir-lo per TV. Vist des de fora em va semblar un èxit espectacular. Aquells que  permanentment ens van dient que el soufflé independentista es va desinflant, van quedar fotuts i emprenyats. Fotuts perquè han d’anar  cercant nous arguments per a no insistir en el ja socorregut  argument de la por. I emprenyats perquè no saben trobar la clau de volta perquè els seus posicionaments unionistes vagin guanyant posicions en el dia a dia. Insisteixen, això sí, en què el que fem és dividir la societat, que noranta mil persones no son res i que els que no hi van anar son molts més del quasi vuit-cents mil (presencials i per TV) que hi varem ser. És evident que jo no ho discutiré. Sempre he dit que l’única manera de saber-ho és fent un referèndum que definirà, en un sentit o altra, posicions  i donarà dades concrets. Però el que si veig és que no hi ha manera de que deixin organitzar-lo perquè es defineixi tot plegat. ¿Serà què el que diuen les enquestes  els hi fa  por?

Un altra argument sistemàticament emprat és el de titllar-nos de nazis. I en aquest aspecte si que cal fer una reflexió.

 Durant la segona dècada del segle passat, just acabada la primera Guerra Mundial, un senyor  que es deia Mussolini funda a Itàlia l’anomenat Partit Feixista. Aquest partit  té un parell d’objectius bàsics i Mussolini està disposat a portar-los fins a les seves màximes conseqüències:  l’única veritat és la que porta el partit i aquesta veritat ha d’imposar-se, si és necessari, per la força i eliminant tota discrepància. La dissolució dels partits polítics, l’agressió constant als dissidents per part de les anomenades Camises Negres, creen un estat de terror a Itàlia amb noms concrets com  Farinacci[1], gran repressor especialment a la zona de Cremona.  Hitler, pocs anys després, fervent admirador del dèspota italià, implanta a l’alemanya de la postguerra la mateixa idea però batejant-la de social amb la creació del Partit Obrer Nacional Socialista  Alemany. Nacional s’escriu amb z en alemany i d’aquí el nom de Nazi amb que serà conegut el Partit i recordades les seves actuacions. Les repressions en mans, en aquesta ocasió, de les “camises Pardas”,  les SA fins la seva destrucció, suplicada per l’exèrcit alemany a canvi de jurar fidelitat al Führer, dona entrada a les SS, també de tristament recordada memòria.  Aquí, a Espanya, hi ha un senyor que es diu J.A. Primo de Rivera que funda Falange Española amb les mateixes finalitats  que els altres dos i que arriba a dir que ell no coneix més dialèctica “...que la de los puños y las pistolas...”. Franco, hereu ideològic (fins que li convé) de Primo de Rivera (al que ha  deixat afusellar, per si de cas, a la presó d’Alacant durant la Guerra Civil), admirador de Mussolini i Hitler, segueix el mateix camí i, com els altres dos, estableix que la salutació oficial és el denominat “saludo romano” del braç enlaire tal com ja havia fet en Mussolini primer i Hitler després. També aquí es crea el Partido Único i de les conseqüències de la seva instauració, encara en tenim també memòria. Això és una breu síntesi del que significa Nazi i que, va portar al nostre país a una guerra civil, de la qual els d’aquí, a Catalunya, en varen patir  conseqüències  dramàtiques, i porta a la resta de la humanitat a una guerra amb 50 milions de morts.

Dit tot això, cal diferenciar entre aquells que ens tracten de nazis sabent que menteixen i entre aquells que, sense saber res de res, repeteixen allò que algú els hi diu que han de dir i que haurien d’informar-se abans d’opinar. Perquè, sí en aquests moments hi ha algú que està imposant el pensament únic amb una única veritat que és una Constitució que només ha votat el 26% de la població actual, no son pas els anomenats nacionalistes catalans qui ho fa. I si algú imposa aquest compliment no per mitjans físics però sí amb l’ofec econòmic (diuen que és el mètode actual de fer la guerra) tampoc en som els anomenats nacionalistes. ¿Qui son realment els nazis? ¿aquells que ens diuen nazis per amagar la seva intolerància, o nosaltres que en patim les conseqüències? És trist, però no fan més que udolar com un animal ferit llepant-se les ferides.

Fetes els aclariments que entenc coma pertinents,  afegiré, respecta del Concert, que en la meva  opinió, l’espectacle en sí no va estar ben organitzat. Sobrepassar en dues hores l’horari previst no és una bona carta de presentació. En la meva opinió, convertir la segona part  (personalment no tinc res en contra d’en Llach, al contrari) en un homenatge individual, no em sembla lògic davant de milers de ciutadans desitjosos d’altres coses. I acabar-lo amb un himne que ningú coneix ni música ni lletra i que en cap cas serà reconegut com a tal per la ciutadania en general, em sembla un desori. De totes maneres un èxit, un nou bany de catalanitat.  Gràcies  Muriel!

J.  Vinyeta

8 de  Juliol del 2013

---

[1] Roberto Farinacci, anomenat per Mussolini Secretari General de Partit Nacional Feixista  el 1925 i afusellat pels Partisans el 28 d’Abril de 1945.

192.- Coses del País

192.-  Coses del País.-

No sabria definir l’Estat en el que estem vivint. És cert que hi ha una involució política que, tot i que es nega des de Madrid, totes les mesures, especialment les econòmiques i, més en concret, les que afecten a l’Estat Autonòmic, sembla que tenen com a objectiu aconseguir que tots acabem “entenent” que la recentralització és necessària. El Sr.  Montoro està permanentment en aquesta línia d’actuació, ja sigui amb  el dèficit, o ja sigui inventant coses, com el del pagament a 30 dies per part de les Administracions, les Autonòmiques evidentment, sota l’amenaça d’intervenir-les si no ho fan així (oblidant que ell és el primer morós del País, al menys pel que fa referència a Catalunya). Però el dia a dia continua entossudit en mostrar-nos  fets concrets que deixen al Sr. Montoro en segona línia de l’actualitat.

Hisenda s’equivoca en el tema d’unes finques de Cristina de Borbó i en dona la culpa als notaris i registradors. Aquests rebutgen ser-ne els autors del desori i la fiscalia anticorrupció balear continua assegurant la no imputació da la Infanta. Però sembla que de resultes de la investigació de tot el cas NOOS, el Ministre Gallardó també en resulta esquitxat. La fiscalia de Madrid apel·la  l’auto d’empresonament de Blesa,  aquest surt de la presó i la Fiscalia Anticorrupció demana que el jutge sigui apartat del cas... ¿Què passa en aquest País en el que sembla que els fiscals actuen d’advocats defensors?.  Bárcenas  finalment ha estat empresonat. Però ha quedat en la gent del carrer el convenciment de que ho serà per pocs dies i preguntant-se a més  si iniciarà ara el circ de declaracions inculpatòries de les que sembla que el Sr. Aznar tampoc en sortiria ben parat, i si és per  aquest “perill” que no ho ha estat abans, d’empresonat ¿serà per les mateixes circumstàncies que no han estat empresonats Millet i Montull en el cas Palau? M’agradaria no poder-ho ni pensar, però...!

El PP no en té prou de problemes que des de Catalunya l’ínclita Sra.  Alicia  es fot ella sola en un merder que li pot donar disgustos. Vol tancar el cas Mètode 3 a canvi d’uns diners (que donarà graciosament a entitats socials) i de que la  famosa conversa gravada al Restaurant  no sigui feta pública i que sigui, conseqüentment, considerat delicte la seva publicació o difusió.  ¿Que hi ha en aquesta gravació que tant preocupa a la Sra. Alicia? Alguna cosa  ha d’haver-hi perquè estigui tan poc cofoia del que va dir i cuidi tant que no hi hagi difusió de la mateixa. En una roda de premsa  sobre l’afer vaig sentir que un  periodista li preguntava per determinats fiscals amb els que te bones relacions... Ara la Fiscalia vol continuar per la via penal fins arribar a descobrir qui va ser l’autor de la gravació. Pot passar que aquesta diligència de la fiscalia vagi encaminada a “protegir” a la Sra. Camacho cercant culpables que l’eximeixin del fet, tot i que el treballador de Metodo 3 que va instal·lar el micro dins de ja famós “florero”  afirma que ella, la Sra. Alicia, sabia  perfectament de que anava l’assumpte. Males veus assenyalen, en descàrrec de la Sra. Alicia, el Sr. Zaragoza (PSC) o al Sr. Martorell (CiU) com presumptes responsables d’ordenar la gravació...

El problema que tot això ens presenta és el de viure en un Estat que, tot i semblar de fireta, és duríssim amb el ciutadans i tremendament complaent amb el poder i la corrupció.  ¿Pot arribar el dia en que brolli en aquest Estat un moviment com el famós Mani Pulitte d’Itàlia encapçalat per jutges i fiscals una mica tips de tot plegat?

J.  Vinyeta

5 de juliol 2013

PS.: Aquest cap de setmana hi haurà reunió a Còrdova entre PSOE i PSC. El Sr. Navarro es presenta amb una fórmula federalista que ja ha estat rebutjada d’antuvi per Rubalcaba. ¿Què  pensa fer  i cap on anar el Sr. Navarro - PSC? ¿Algú dubta de que primer serà la E del PSOE que la C del PSC?

191.- Reforma Administrativa

191.-  Reforma Administrativa.-

Hi ha vegades en que no saps que dir perquè penses que poca més podràs afegir al que hi han  dit els que hi entenen. Però d’altres, encara que pensis que tot està dit o comença dir-se, et queda com un  sentiment   intern que t’empeny a manifestar-te. És el que em passa en aquest moment davant de la anomenada Reforma Administrativa que vol iniciar l’Estat espanyol.

Realment fóra un pas important que l’Estat central iniciés reformes  de forma que la seva pròpia despesa general disminuís.

Fóra fantàstic, guai com diuen els més joves, que aquells Ministeris que tenen les seves competències transferides, fossin eliminats de l’organigrama de l’Executiu central mantenint només, si es vol, un mínim control al respecta de tipus federal. Ministeris que, estant transferits, fan que la despesa corresponent estigui a càrrec de la Autonomia que les regenta. Dit d’una  altra manera, Ministeris que fan que les autonomies que en son ja titulars paguin, i no només en l’estricte context econòmic, dues vegades: pel servei que estan  prestant i pel manteniment del Ministeri que, tot i buidat de competències, es manté  ple  de funcionaris a la capital de l’Estat.

Fóra important que, l’Estat,  tingués el valor d’enfrontar-se al gruix del funcionariat estatal que, tot i  que li dona els vots  per governar, el segresta i impossibilita per a la presa de les  decisions que  el fet de governar implica i  que l’obligaria, a l’Estat, a constrènyer despeses en àrees que, avui per avui, semblen intocables  per la “pertinença”  d’aquestes àrees a aquests grups “inassequibles” de funcionaris que completen les plantilles d’empreses estatals com Aena, per citar-ne una, que n’és  realment  un bon exemple.

Fóra important que, abans de fer-nos responsables de no sabem ben bé què fes un mínim de reconeixem  de la passivitat i indolència amb la que el propi Estat actua davant de la dilapidació  de l’erari en infraestructures de rendiments ruïnosos i en despeses en armament que semblen més expressament fetes per a satisfer els interessos  de  determinats lobbys que no pas necessàries per a defensar l’Estat d’un enemic que ens sembla inexistent.

Però seria mínimament satisfactori si, atenent a uns mínims de lleialtat Institucional (qüestió difícil donada la seva permanent i malaltissa obsessió  d’incompliment de tot  allò pactat), aquest  Estat entengués que en realitat és ell mateix qui  arrossega el 85% de la despesa global i que la resta, el 15%, és la despesa que està en mans de les autonomies, amb la brutal paradoxa afegida de que les despeses que generen els serveis com sanitat i educació, com ja he dit, que son  possiblement els serveis de més despesa després del tema armamentista, estan a càrrec de les Autonomies  i no de l’Estat.

Què vol l’Estat? Dons senzillament desmuntar l’Estat Autonòmic. I quan l’Estat parla amb aquests termes i de  re centralitzar tot el re centralitzable, especialment parla, no hem d’oblidar-ho, de traure’s la pedra que té a la sabata que és Catalunya i buidar-la de qualsevol contingut polític que pugui donar-li aparença d’Estat.  

De totes maneres, no deixa de ser evident que la partitocràcia famosa deu de ser  una ruïna per l’Estat quan la Sra De Cospedal diu obertament que ara ha arribat el moment de que els polítics també facin sacrificis. ¿Ens diu obertament que ha de reduir-se el nombre de membres dels partits, de tots els partits, que com agraïment als serveis prestats als partits i al seus líders engreixen “cementiris d’elefants” com el Senat, per exemple?

És evident que  els 65 milions d’€ que l’Estat diu que estalviaria amb la supressió dels organismes[1] que esmenta, possiblement es podrien estalviar suprimint els “cementiris d’elefants” que també, a ben segur, tenim aquí a casa nostra. Però tot i que de 65 milions  a 35.000 milions d’€ n’hi va un munt, també la Generalitat hauria de posar fil a l’agulla en aquest aspecte.

J.  Vinyeta

24 de Juny de 2013

---

[1] Diari  ARA, 23 de Juny 2013, pàg. 12

190.- Comentaris

190.- Comentaris.-

Vull fer referència a dos fets concrets. El primer  es comentar l’assassinat del soldat anglès en un barri de Londres. El comet un britànic d’origen nigerià, nascut, resident i educat a Anglaterra, convertit a l’islam. És ha dir aquest jove d’origen nigerià no arriba a Anglaterra des d’un ambient radical concret amb la  missió especial (per a  dir-ho d’alguna manera) d’assassinar a un soldat britànic. És un jove que, podríem dir, ha estat “abduït”, si se’m permet la expressió, per una part de la societat anglesa, petita si es vol, però que predica una guerra santa en contra  de la societat que l’ha acceptat.

Deixeu-me posar un exemple que faci entenedor on vull anar  a parar. Imaginem que en un bar, més o menys cèntric és igual (assenyalo un bar perquè  en cap cas es pugui pensar que faig referència a un lloc que algú, amb independència de la seva intenció religiosa, pugui assenyalar com  a “sagrat”), hi trobem  un qualsevol predicant la necessitat de fer una lluita “santa”  en contra  d’aquells que, aquest propi “predicador”,  consideri responsables de la desfeta econòmica de la societat actual, l’assassinat dels quals premiarà als seus autors, diu, amb un Cel que, donades les circumstàncies, potser hauria d’estar, dic jo,  més a l’abast  de forma terrenal que no pas en un Paradís posterior a la vida.  Com respondrien els elements policials davant d’aquesta situació? Algú  creu que la llibertat d’expressió pot manifestar-se amb clara violència sense ser conseqüentment intervinguda pels estaments policials quan es tracta de possibles delictes dels anomenats civils? Oi  què no? Per què, dons, es permet que determinats imams i en determinades mesquites, i en nom de déu, és prediqui el mateix que en aquell bar, tot i que amb objectius diferents?

Què hem fet malament les societats occidentals per a donar garanties  inclús a aquells que entenen que les nostres societats han de ser sotmeses a uns criteris teocràtics que res tenen a veure amb la nostra forma de viure? Ja sé que som diferents, és cert, però  personalment, tot i que puc ser tractat de simplista, se’m acut pensar en la permissivitat i tolerància amb que la societat en general, i els polítics de tots colors i que teòricament ens representen en particular, han actuat en  front dels problemes migratoris que el món occidental ha anat patint en els últims anys. Corre per la xarxa  un  discurs del que era aleshores Primer Ministre australià, John  Howard, en el moment  de traspassar el poder al nou Primer Ministre electe el  2007, Kevin  Rudd, en el que els hi ve a dir als immigrants islamistes radicals[1] que si els hi va bé el sistema de vida australià es poden quedar, si no que marxin i que en cap cas  és Austràlia qui s’ha d’acomodar a ells, si no a la inversa. Però, per què no hi ha hagut una forma clara de definició i defensa de la nostra societat, com el que sembla ha estat a Austràlia, i per què això s’ha deixat aquí a Europa, en mans de partits  de configuració i compromís neonazi? Per què han de ser aquests els que enarborin la defensa de la  societat en aquest front, saben que un ascó més d’ells és una llibertat menys per a nosaltres? Permissivitat? Tolerància? Per resultats electorals? Ho deixo aquí. Només assenyalar que potser sí que els serveis policials tenen perfecte coneixement de la situació de la que vinc parlant i que, potser per a molt que ens sorprengui, només actuen quan els hi convé. A ells, evidentment.

La segona qüestió a comentar, neix de la Cimera que podríem anomenar  Anti  Wert, feta amb l'assistència de totes les forces polítiques llevat dels de sempre. Em sembla bé que hi hagi unitat en la defensa del  que és i considerem intocable. És  una qüestió que no admet discussió per part nostra i per tant se li ha de plantar cara. Però aprofitant l’avinentesa seria, en la meva opinió, desitjable repensar el sistema educatiu català perquè, ens agradi o no, i estic segur  que no ens agrada,  el fracàs escolar voreja el 29 %[2]. Per tant seria hora de que els polítics deixessin  a banda les ideologies pròpies i donessin  pas als Pedagogs, als Ensenyants i als col·lectius que hi entenen[3], per posar en marxa una reforma educativa  amb cara i ulls,  amb mitjans suficients per la seva aplicació i, especialment un cop feta, blindar-la per deixar-la lluny d’intents ideològics de modificació posterior. Un enfrontament per la Llengua és un senyal identitari inequívoc i necessari. Però el futur del País depèn també de que allò que s’ensenyi en català sigui  el que els alumnes i la nostra societat necessiten per  tirar endavant, i al millor nivell.

J.  Vinyeta.-

3 de Juny de 2013

---

[1]  És una advertència als autors  dels atemptats de Balí del 2002.-

[2] Informe FEDAIA.-   Fracàs escolar a Catalunya.-  Febrer 2012

[3]  Universitats, sectors empresarials, etc…

189.- De nou, comentaris

189.-  De nou, comentaris.-

Deia l’altra dia que van passant coses. Coses  que malauradament, afegiria ara,  son greus. N’anomenaré unes quantes (només unes quantes) sense cap voluntat excloent d’altres que també ho son: 

-  Amb una  inversió de 2200 milions d’€, es construeixen  submarins que s’enfonsen.  Res seria  anormal si un cop enfonsats, que per això son els submarins,  poguessin tornar a la superfície. Però el que han construït, no. És voler presumir d’allò que no se’n sap. El problema està en  que 2200 milions d’€ en cap cas son poca broma. Però en les circumstàncies actuals dilapidar diners per protegir-nos de no se sap quin invasor inexistent, és un escarni sagnant per a gairebé tot el País.  Però sempre hi ha excepcions, oi que sí Sr.  Morenés?

-  Cueja la defenestració de Clara Ponsatí de la Càtedra Princep D’Astúries de la universitat de Georgetown des EEUU, per unes declaracions fetes fora de la Càtedra sobre el dret a Decidir de Catalunya. El Ministre d’Afers Exteriors, Sr. Margallo, va reconèixer al Parlament espanyol que la no renovació de Clara Ponsatí responia a raons ideològiques, que no acadèmiques. El Ministre, l’Estat Espanyol, es carrega així la llibertat de Càtedra a l’Estat, llibertat que  la UNESCO  defineix com "...la llibertat d'ensenyar i debatre sense veure’s limitat per doctrines instituïdes, [...] la llibertat d'expressar lliurement la pròpia opinió sobre la institució o el sistema en què es treballa , la llibertat davant la censura institucional, [...] ha de poder exercir les seves funcions sense patir discriminació i sense por a repressió per part de l'Estat o de qualsevol altra instància ". Quin catedràtic podrà opinar críticament  davant de la censura institucional...? En  Franco també defenestrava aquells que no anaven a l’hora que ell marcava...

-   I encara cueja també  la Medalla de la Sra. Delegada del Govern a membres de la División Azul.  No és més que la manifestació del substrat que  encara manté a bona part de l’Estat en peu de guerra permanent en contra de qualsevol ideologia. Per molt que la dreta espanyolista  vulgui justificar  l’enviament com específic contra Stalin (dictador del que encara avui alguns no n’han  blasmat, és cert)  la realitat és que aquests paios varen jurar fidelitat a Hitler i, agradi o no, son copartíceps de les bestieses  que feien al mateix temps, i pel mateix jurament,  els seus companys d’armes de la Wehrmacht o les SS a l’URSS, o als fronts de l’Oest o dins de la pròpia Alemanya, sense oblidar que el Cap de la División (Muñoz Grandes) va ser, en tornar, Vicepresident del Govern amb Franco. Imagino que  tota Europa  ha vist per TV la cerimònia.  I tota Europa plora...

-   El PSC, a través de la Fundació  Campalans, ha fet públic un document que es titula “Per una reforma constitucional federal”  que queda referida exclusivament (pàg. 7) a una reforma constitucional “...en el seu aspecte    territorial.” Està per veure la acceptació o rebuig generals. Em sembla un document carregat de bones intencions, no ho nego. Però em sembla  també que hi ha dues qüestions clau no aclarides: la primera, la mare dels ous, és qui vol realment federar-se, i amb qui? I la segona, si la Federació ha de ser (pàg. 10) “[...] una estructura creada amb la voluntat de tots, perquè en cas contrari algunes nacionalitats, allunyades de la interpretació més recent del marc constitucional, poden desitjar un camí separat”, què passarà si aquesta suposada reforma constitucional no arriba a uns mínims necessaris acceptables per a nosaltres com ja va passar amb la Constitució del 78? Ens quedaran les ales definitivament tallades?

-   He deixat pel final dels comentaris d’avui a la famosa Llei Wert. No ha estat per restar-li importància, al contrari. Però donada la oposició frontal  manifestada des d’aquí, a tots els nivells econòmics, polítics,  socials i, especialment pedagògics,  inclòs l’ensenyament privat, m’ha semblat que poca cosa podia afegir a tot el que des de tots els estaments es va dient i explicitat (llevat del tema religiós) en la famosa Carta Oberta d’en Duran  Lleida al President  Rajoy.  Només  fer notar que ja vaig viure les èpoques de la classe  de religió obligatòria  durant tot el batxillerat. La Església, que tenia a les seves mans la gran majoria de centres escolars del moment, mantenia, des de la victòria franquista, la unitat religiosa en tot l’Estat la qual cosa havia estat el leit motiv de la seva col·laboració amb el Cop d’Estat franquista. Aquesta idea de la unitat religiosa, no pot oblidar-se,  és la que ha predominat sempre en el sector eclesiàstic, i que ara, amb totes aquestes “fantasies secessionistes...”,  pot veure’s desvirtuada i, en el pitjor dels casos, perduda. El sector havia de bellugar-se i de presa. I ho fet. De la resta, de la Llei, la opinió general és que serà absolutament inaplicable aquí a casa nostra. Serà perquè  ha arribat el moment de dir prou?

J.  Vinyeta

20 – 21 de Maig de 2013

188.- Comentaris

188.-  Comentaris.-

UGT.- Van passant coses. El Sr.  Alvarez ha estat triat novament, i després de 24 anys en el càrrec, Secretari General de la UGT a Catalunya per quatre anys més.  No em sorprèn la reelecció; els sindicats, des de la transició, han modificat poc o gens les seves estructures i, per tant, modificar-les sense més raons que les  necessàries per la modernització  de la pròpia organització (no ja de la ideologia) és gairebé impossible. Han passat anys i els sindicats s’han convertit en una estructura, jo diria que pesada, de la pròpia Administració de la que reben subvencions anuals importants. Un dels “vicis” més greu, en la meva manera d’entendre el sindicalisme oficial actual, ha estat aquesta perversa manera d’acostar-se al treballadors amb feina (dels que, en el pitjor dels casos, en podrien traure un a nova afiliació o un  ERO) i deixar per oblidats als de menys recursos, als que estan a l’atur (i no és avui que ho assenyalo per primera vegada). Però deia al principi que van passant coses. I, oh miracle!, el Sr. Alvarez reconeix ara que  han tingut abandonats als aturats i que han decidit canviar d’actitud i preocupar-se’n, dels aturats. És trist pensar que si la UGT catalana en particular  i  la resta  de Organitzacions Sindicals en general haguessin meditat abans qui necessitava més ajuda, si aturats o treballadors, no haguessin arribat als límits de descrèdit en que, encara que no ho vulguin reconèixer, es troben ara. La insensatesa permanent dels sindicats en constants enfrontaments amb les empreses en defensa només dels que  treballaven,  ha col·laborat en  l’amarga derrota que ens suposa a tots els  més de sis milions d’aturats. Benvinguts els canvis, Sr. Alvarez! Els canvis, inclouran també noves formes de protesta més adients amb els temps que corren?

Catalunya.- L’Estat Espanyol continua desbocat enfrontant-se a tot allò  que els put a  Secessió. L’últim gest del Tribunal Constitucional, (anul·lant  cautelarment la Declaració de Sobirania del Parlament del passat mes de Gener), no significa cap modificació del que hi havia fins ara, segons diuen els que hi entenen, i que no ha estat més que un brindis al sol perquè els adlàters aplaudeixin. Però és un avís més, des de Madrid, de que van a totes i del què ens espera i ja ho sabíem. El TC ha tornat a ficar-se en decisions polítiques i juga de nou  a refer les decisions del Parlament. És un error, tan pel  poc respecta democràtic que la decisió del TC expressa com pel fet que, intentant evitar-ho, no se’n adona que ens anem carregant de raons per marxar. La resposta que rep el TC des del propi Parlament, ahir mateix, és la d’aprovar, per 105/135 vots a favor (gairebé el 78% dels parlamentaris)  la Comissió Pel Dret a Decidir. Va ser una bona resposta, però ni  suficient ni definitiva. Afegir que, segons les últimes dades publicades, el deute que  l’Estat espanyol té amb Catalunya arriba  als 8000 milions  d’€. I aquesta si que pot ser una raó de pes per continuar, a més velocitat, el camí després del qual es pugui donar una resposta suficient i definitiva,  perquè quant més triguem en marxar més ens empobriran.  Mai ningú no ens podrà dir  que no hem tingut paciència i bona voluntat. Però, fins quan hem de mantenir aquestes virtuts...?

Noos.- La Infanta ha estat desimputada. La dona de l’altra soci implicat en el cas Noos, no. Allò que sembla fora de lògica, ha estat una realitat: un fiscal a passat d’acusador en  el procés a advocat defensor d’un dels imputats.  La alegria que han tingut el propi fiscal, ministres i bon número de polítics i parlamentaris, ha estat clarament manifesta. Al Jutge que porta el cas li arriben indicacions de que ha de buscar  raons per a la imputació a través de la Agència Tributària, cosa que queda molt bé. Però, donat el corporativisme que ha quedat palès, la Agència donarà totes les dades que el Jutge necessiti...? Queden clares totes aquelles manifestacions, incloses les del  pare de la infanta,  en el sentit de que tots som iguals davant de la Llei.  El que realment passa (i ben dit) és que com que no tots som iguals, tenim percepcions realment (tornem-hi!)  diferents de la actuació de la Justícia  al  aplicar la Llei. Sent iguals, som realment (no hi ha manera, la paraula itera insistent!) iguals?

Ah! i no ho oblidem: des d’avui a la Franja ja no es parla català (el “chapurriao”, que en deien ells). A partir d’ara  els habitants de la Franja parlaran   LAPAO.  Sí, sí, LAPAO, “Lengua Aragonesa  própia del área oriental”. I els pirinencs parlaran  LAPAPYP,  la “Lengua Aragonesa própia del Pirineo y Prepirineo”... Costa de creure, però és veritat!

J. Vinyeta

9 de Maig de 2013

187.- Ja crema Espanya?

187.- Ja crema Espanya?.-

Em ve al cap el títol tot recordant aquella decisió que en Hitler, albirant-se el fi de la II Guerra Mundial, va donar al cap de les forces alemanyes que ocupaven Paris exigint-li que en qualsevol cas si els aliats entraven a la ciutat, aquesta fos completament destruïda. El General alemany responsable de dur a terme la destrucció (von Choltitz), amb més lucidesa que el seu superior (Hitler), va decidir entregar la Ciutat als aliats (és a dir als ciutadans francesos en general i parisencs en particular), tal com la ciutat estava en aquell moment, sense més desperfectes que els propis d’una guerra que la ciutat havia viscut fins aquell dia. La destrucció de Paris no es va produir[1].

No ens trobem a Paris si no a l’Estat espanyol i, salvant distàncies, sembla com si restéssim  permanent pendents de que des de Berlín, la Sra. Merkel li pregunti al Sr. Rajoy si Espanya ja crema, perquè sembla  que només després de la nostra destrucció, després del retorn a les cavernes,   Merkel  afluixarà la mà. Però pot ser  una “afluixada” conscient i calculada. que pot continuar amb un “Pla Merkel” d’inversions en el nostre Estat per assegurar-se, pel temps que cregui oportú,  les inversions alemanyes al territori i el control econòmic (i conseqüentment polític) corresponent. Diuen que va ser Thomas  Mann el que defensava, a mitjans del segle passat, la idea de que el que els alemanys havien de buscar era allò de aconseguir un Alemanya europea  i no una Europa Alemanya. Sigui com sigui i sigui qui en sigui l’autor de la frase, sembla que en mans de la Sra. Merkel s’hagin invertit els termes i, arruïnant els ciutadans d’Europa, especialment a tots aquests díscols, malversadors i especialment irreverents  del Sud, aconseguirà una Europa alemanya. Els americans – aliats ja ho varen emprar una tàctica similar: varen arrasar Alemanya bombardejant-la durant6 la guerra i després, amb el famós “Pla  Marshall” hi  varen  deixar anar milers de milions de dòlars que els varen convertir amos  d’Alemanya, a més militarment ocupada, fins a la finalització de la reconstrucció del País, fet que no es dona per acabat fins a la fi del 90’s, després de la caiguda del mur el 1989.

Continuant amb el símil entre Paris – Espanya i les ordres de destrucció, clares en el primer cas (Paris) i  suposadament encobertes en el segon i sense l’ús de material bèl·lic, ens trobem amb  una gran diferència i un agreujament entre les dues situacions. La gran diferència radica bàsicament en que el Sr. Rajoy no té ni la tralla  ni la talla suficients perquè arribi a ser capaç de desobeir unes directrius que estan portant a tot l’Estat a retrocedir dècades en tots els aspectes, convertint-nos als ciutadans en espectadors  impotents davant les desfetes i mantenint-nos segrestats per una imposada aureola de total responsabilitat sobre del per què de tot plegat. Rajoy no tindrà la lucidesa i el valor d’aquell  general alemany (de qui m’agrada pensar que, oposant-se al Führer, volia ser protagonista positiu de la Història), i no retornarà la plaça als aliats (en aquest cas als simples  ciutadans, deixant-los parlar per exemple en una convocatòria de eleccions anticipades): abans de fer-ho, obeint ordres,  continuarà amb la mateixa tònica destructora  a l’espera de que des d’Alemanya li arribi en  algun moment l’agraïment pels serveis prestats. L’agreujament del que parlava ens ve donat perquè la oligarquia d’aquest Estat nostre, coautora del desastre amb flagrant impunitat i amb una permissivitat  evident i vergonyant, aplaudeix desaforadament aquesta situació, perquè sap que, en aquest hipotètic pla de reconstrucció, també hi té molt a guanyar. I  a nosaltres, si sobrevivim a tot plegat, potser que ens deixin treballar per a ells això sí, en les seves condicions i havent-los-hi de donar les gràcies de forma permanent pel favor que ens faran tan sols per deixar-nos viure.

J.  Vinyeta

29 d’Abril de 2012

Un petit afegitó: El Sr.  Millo, aplicat súbdit del PP, ens ha vingut a dir que si la Generalitat no malgastés, el PP és veuria en cor d’augmentar el topall  del dèficit de cara al pressupost proper. Suposo que no deu pensar, en dir-nos-ho, per exemple en els AVE sense passatgers o en els aeroports sense avions... A vegades,  en massa vegades, la mala fe és manifesta...

---

[1] ¿Arde  París?  D. Lapierre – L. Collins.-  Ed.  Planeta,  1965

186.- Una nova plataforma ciutadana

186.-  Una nova plataforma ciutadana.-

Teresa Forcades i Arcadi Oliveres  son ja prou coneguts separadament perquè quan junts iniciessin qualsevol cosa la fessin sonada.  El  “Manifest per a la convocatòria d’un procés Constituent a Catalunya” ha aixecat polseguera, com no podia ser  d’una altra manera. El document (WWW.procésconstituent.cat), és un document   de contingut dur i que pressuposa un trencament amb el sistema polític – social actual. Salvant les distàncies, el podríem comparar amb el famós “Manifest del partit  Comunista” del 1848[1]. Dic de comparar el dos manifestos salvant les distàncies entre un i l’altra, perquè, a banda de la distància en el temps de per sí molt important, hi ha en aquests moments un sector de la societat anomenada classe mitja (tot i que funcionant avui dia a empentes i rodolons) inexistent en aquells moments, el que dibuixa un conglomerat humà de diferències notables. Independentment de tot plegat, tinc la sensació de que tot aquest manifest no és res més que la conjunció de les proclames del famós 15 – M, del programa de les CUP, entenc que de ICV i d’aquells grupuscles de l’esquerra més recalcitrant i extra parlamentària. No és que hi tingui res a dir. Només assenyalar que, personalment, tot allò que s’escuda en un estel vermell o, directament, darrera d’una falç i un martell, no em fa el pes. Independentment, el fet d’activar a la societat civil entenc  que sempre és bo.

La situació del País nostre és la que és. A la classe política l’hi estan sortint “competidors” de pes per la seva tebior en fer coses que, tot i sota  l’ègida europea, podien tenir – representar solucions  de caire social. L’ANC ja va fer un pas polític endavant que va agafar a contrapeu  als dirigents polítics de casa i de fora de casa. Tan amplia era la passa que va fer que els d’aquí haguessin de posar-s’hi al davant perquè havia quedat clar que la societat civil, des del punt de vista polític, els havia depassat. Aquest manifest, de final desconegut, haig d’entendre que vol depassar a la classe política per l’esquerra. I hem (i han ) d’estar a l’aguait perquè no sé si serà de llarga durada o no ni de quin gruix. Però si ho és de llarga durada i en resulta ser d’una envergadura humana suficient, això, juntament amb els fins ara  minoritaris moviments socials i amb  la ja famosa PAH, tots junts, formaran una marea d’abast imprevisible.

Cal fer alguna apreciació. La PAH ha causat en la societat un impacte tal que ha aconseguit portar al Parlamento  una ILP amb més d’un milió i mig de signatures amb un lideratge clar, fort i popularment acceptat de l’Ada Colau. I si trec a col·lació aquest tema, la PAH, és perquè vull assenyalar que és una organització de base però amb un lideratge molt concret. Oliveres  i Forcades no volen crear un nou Partit polític, però sí una candidatura de cara a les properes Eleccions al Parlament de Catalunya el més amplia possible; cap d’ells, tot i assenyalar com a objectiu una hipotètica majoria parlamentaria suficient per canviar les coses (suficient com per a declarar unilateralment la Independència de Catalunya, tot i que d’aquest punt concret no en parli el Manifest, però que ho varen manifestar així el protagonistes en el programa Singulars), vol cap compromís davant les urnes i es volen mantenir a l’ombra a l’hora de la veritat electoral. Aquesta és, en la meva forma d’entendre, la gran diferència, al menys fins avui, entre una i altra organització. La PAH  presenta un lideratge visualment  sòlid. Aquest Manifest sembla que vulgui néixer amb un lideratge a l’ombra però amb unes propostes de gran calat i pretenent una revolució social d’envergadura. Se’m fa difícil d’entendre el poder compaginar les dues coses.

Tots sabem que per a tot, individual o col·lectivament parlant,  es precisa d’un lideratge i no em sembla  que això pugui obviar-se: i el Sr. Oliveres ha de recordar la descomposició del 15 – M, en el que hi participava de forma activa, bàsicament per aquesta manca de lideratge. D’altra banda, no sé si la Autoritat Eclesiàstica  veurà amb bons ulls la inclusió d’una monja, d’altíssim nivell tot ha de dir-se, en una aventura contrària a l’esperit pràctic (que no a la pròpia Doctrina Social) de   la Institució  representada per la Conferència Episcopal Española que comparteix estovalles amb aquells als que el Manifest, signat per la monja  Forcades, posa a la picota.

Haurem d’esperar per a veure com “afina” l’orquestra que en  pugui sortir, si no hi ha director.

J.      Vinyeta

15 d’Abril del 2013

---

[1] El que jo he consultat a través de la xarxa és Manifiesto del partido comunista.- Edición Electrónica.-  Buenos Aires, 2004

185.- Estat malalt

185.-  Estat  malalt.-

Ha passat un mes des de l’última publicació al meu blog. Un mes dona per a molt, perquè les notícies i  la actualitat no ens arriben en avui dia  amb tartana: ens arriben en temps real. I el que sol passar  és que volent ser fedatari d’algunes (que ja no totes) notes de la actualitat, la capacitat particular de concreció, a vegades, no és  una virtut i la pròpia actualitat et depassa. La informàtica, també hi te a veure... 

Dit  això, haig de reconèixer que el mes de  Març, ha estat un mes prolífic. La “decapitació” del Fiscal General de Catalunya pel “gravíssim” delicte d’opinar, l’espionatge de la agència Metodo 3, el continuo assetjament de la economia catalana per part del Sr.  Montoro, la incapacitat del Ministre de l’Interior per esbrinar les acusacions de El  Mundo durant les últimes eleccions al Parlament Català, insinuant que d’informes similars en posseïa un munt, per acabar amb la resolutòria de l’Audiència Nacional  deixant en mans  d’un jutge concret el tema Bárcenas[1]. Tot plegat es remata amb l’escàndol de les preferents i ens encongeixen encara més el melic amb la intervenció de la UE a Xipre. I no son totes les coses que han passat!. Com a positives, podem trobar fins  avui la resistència del Govern Català a abandonar la via Sobiranista, l’Assemblea General de l’ANC a Girona que no perd pistonada, la votació insòlita del PSC de forma contrària al PSOE en el Parlament espanyol i, especialment, en la meva opinió, la trobada del Col·lectiu Wilson al Cercle d’Economia el prop passat dia 20. La seva xerrada va deixar novament en evidència la viabilitat d’una Nació Catalana, que el Col·lectiu entén com a inevitable i que tot el que pot arribar a fer l’Estat Central és endarrerir la decisió[2]. I és clar que aquests hi entenen!

L’ofensiva del PP per deteriorar sensiblement el procés Sobiranista  Català està en un  punt molt alt: no m’atreveixo a dir que  està en el punt de màxim “esplendor” perquè em temo que no és així i que coses  pitjors estan per arribar. El PP avança en la seva ofensiva en tres fronts com a mínim ben diferenciats. El front econòmic, el front polític i el front identitari son els aspectes que el sector que,  més enllà de la dreta de la FAES i conjuntament amb l’oligarquia amb seu a Madrid   orquestra, de forma magnífica tot s’ha de reconèixer, per  evitar que tot allò que no sigui expressió pura de la seva identitat (de la seva, insisteixo) pugui anar més enllà del que entenen com a assumible o tolerable  que, tal com és veuen les coses, és res.  I per mirar d’evitar, a pesar de que no ho diguin, la fugida del 20% que anualment aporta Catalunya al PIB de l’Estat, qüestió no menor que els pot deixar  en pilota picada.

Tot plegat no fa més que evidenciar  que l’Estat Espanyol està malalt. És un malalt que el podríem definir com a psicòtic per allò de que la realitat l’hi és molt confusa, tant, per exemple, que s’entesta en situar com a intocable allò que defineix com “la Constitución de todos los españoles...” quan  en realitat més del 73% de la població actual de l’Estat  no la a votar[3] el 1978. Només  queda  en actiu, per tant,  el 27% de la població actual que si va participar en aquell referèndum i que sí la va votar[4]. Dir, per tant, que  “...la Constitución es de todos los españoles...” en el sentit ampli que des de Madrid li volen donar, no deixa de ser un eufemisme. És possiblement aquest aspecte concret de confusió de la realitat, tot i que n’hi ha d’altres[5],  el que més deixa en evidència la seva patologia.

El tema més sagnant, no podem oblidar-ho, és el de les Preferents. I respecta d’aquet tema, m’ha vingut al cap un mal pensament. Fa poc temps que es varen aprovar les noves tasses judicials. ¿Quants d’aquests petits impositors no podran acudir als tribunals perquè els costos judicials seran del mateix gruix o superiors a la quantitat a reclamar? ¿Quantes d’aquestes demandes s’haguessin pogut tirar endavant amb les anteriors taxes  i quantes quedaran ara per pleitejar per raons del cost de la justícia? ¿No serà – i aquest és el meu mal pensament – que aquestes noves taxes s’aproven pensant en la solució a imposar posteriorment a les Preferents de marres? I de tot plegat, ¿qui en surt beneficiat?. Sigui com sigui, el cas és que gairebé a un milió d’avis de tot l’Estat els hi han fotut els calés i els han convertit, amb un sarcasme escruixidor, en els únics responsables de la seva desgràcia.  És insòlit!. Però això, aquest comportament, no és més que l’agreujament de la infermetat de la que parlàvem  abans: la confusió de la realitat ha anat degenerant en una no diferenciació, mal sigui que generalista,  entre el be i el mal. A aquests malalts se’ls en diu  psicòpates.  Que tinguem sort!

J.  Vinyeta

2 d’Abril del 2013

---

1.- El cas s’ha retirat del Jutge Bermúdez que, casualment, és el que, amb la seva sentència, va desmantellar tota la teoria de la conspiració etarra en el judici sobre els fets dels atemptats  d’Atocha. Casualitat?

2.- La filmació de la xerrada  es pot trobar a la xarxa, ja sigui al Vilaweb o al NacioDigital

  

3.-  INE.- El censo del 2011.- Agrupación por edades de la población del Estado

4.- Tot i això, el 32,89% del cens es va abstenir  i el còmput dels vots nuls, en blanc o negatius se situa en el 11,92 % dels vots emesos. Dades oficials de la Junta Electoral del 22 de Gener del 1979

5.- Com la confusió també habitual entre Constitució i Democràcia, entre Legalitat i Democràcia, etc.

184.- Comentaris

184.-Comentaris.-

Italia è diversa?.-  Personalment no sé si, com diu la dita que en les èpoques passades s’aplicava a l’Estat espanyol, Itàlia és diferent o no. Però el què si sé és que la plantofada que han rebut Merkel i companyia ha estat majúscula: gairebé el 55% dels electors (repartits entre Grillo i l’etern Berlusconi)  han castigat al “delegat” Monti i s’han  apuntat a un teòric enfrontament a les polítiques dictades des d’Alemanya. En poques paraules:  han dit de manera democràtica, a les urnes,  que ja n’hi ha prou. És la clara conseqüència d’haver posat pel damunt del País, com a la resta dels Estats de  la UE, el que es garanteixi el retorn dels deutes a la banca creditora, independentment de que la ciutadania, com està passant, hi vagi deixant la pell a miques pel camí. La sorpresa no ha estat tant la mitja derrota de Berlusconi si no  la mitja victòria del Sr. Grillo, que volent ser antisistema, ha optat aparentment  per fer la guerra des del propi sistema.

El famós 15M va voler jugar fent oposició al sistema amb  la innocència utòpica de que, per lluitar-hi en contra, era clar que el moviment hauria de ser assembleari i sense lideratge concret. I els que ja tenim uns anys a l’esquena sabem que sense lideratge en el grup no hi ha res a fer, perquè les decisions preses a les assemblees han de portar-se a terme i, com ha  quedat reflectit, no n’hi ha prou en comunicar-les via SMS, facebook o twitter. Amb aquestes perspectives, la classe mitjana ja es va abstenir majoritàriament de participar-hi. Itàlia és diferent? Dons la veritat és que jo no ho sé. Però el que sembla és que la classe mitja italiana ha fet seves les proclames d’un senyor, conegut a tota Itàlia i des de fa anys, que posava en solfa un enfrontament amb el sistema amb continguts similars i populistes a aquells del 15M, però amb la grandíssima diferència de que aquest mateix Senyor, el Sr. Grillo, liderava el procés perquè sembla que tenia clar que o el  liderava o el procés es quedaria en res. No seré jo qui jutgi el programa electoral d’aquest moviment anomenat Cinc Estels, ja ho farà l’electorat. Però, vist des de fora, em sembla que posa sobre la taula el fet de que de Srs. Grillo en poden anar sortint perquè la situació a Europa els fa possibles. En el meu entendre, tot el que sigui esperonar a la societat civil, és bo. Però també  hem de pensar que les fórmules populistes de menar a la societat civil comporten riscs, alguns dels quals tots sabem que poden ser molt perillosos.

Cert és que les urnes, a Itàlia, han deixat un mapa polític de difícil encaix però, potser per això sí que Itàlia és diferent, perquè la inestabilitat governamental els hi ha estat  una constant des de la fi de la segona guerra mundial i se'n  han anat sortint: si no recordo malament, des de la fi de la segona guerra mundial fins ara, en 65 anys, Itàlia ha tingut més 40 governs. Té, per tant, Pedigrí en aquests tràngols.

Tertulians.- Estan a l’ordre del dia. No hi ha emissora de radio o televisió que no tingui la/es seva/es tertúlia/es que es manifesten sobre temes generalment polítics d’actualitat.

 Tothom es guanya la vida com millor pot o sap i, en aquest aspecte, poc o res hi tinc a dir. Només m’agradaria fer algunes apreciacions al respecte. Podríem entrar en un debat sobre la Llibertat d’informació de molts d’aquests tertulians però, tot i que no és el moment ara,  m’agradaria exposar dues qüestions. La primera és que tinc seriosos dubtes sobre aquella suposada llibertat d’informació d’aquells que formen part directe de les plantilles dels mitjans, perquè que es  deuen al  mitjà des del que pontifiquen que, ho vulguin o no, és d’una ideologia concreta i amb la que han de ser respectuosos a risc de perdre la feina, de no ser-ho. No cal afegir res més, en aquest aspecte.  L’altra qüestió és  aquesta resposta quasi emblemàtica que donen quan, per la raó que sigui, es qüestiona la seva suposada llibertat: diuen que tenen el dret d’informar. I en aquest cas,  confonen els termes. Som la resta de ciutadans els que tenim el dret a rebre la informació,  que   el seu deure  és la de donar-nos-la  i que aquesta informació ha de ser, com a mínim veraç i contrastable. I per tan, quan per la raó que sigui han de barallar-se amb qui sigui, no s’han de prendre la llibertat d’involucrar-nos en les seves disquisicions. D’altra banda, crec  que seria bo que el periodisme en general abandonés l’àuria messiànica i dogmàtica que a vegades l’envolta.

Exposat tot l’anterior, dir que, en el meu entendcre, la majoria d’aquestes tertúlies no fan res més que intoxicar. Estan posicionades i, per tan, la suposada línea informativa va sempre en el mateix sentit i els comentaris del dia – del moment son sempre en justificació d’una ideologia, en contra d’una altra o nedant  i guardant la roba. I si això és netedat informativa i aquells participants son angelets purs, ideològicament neutres, que baixi Déu i que ho vegi. I que m’ho faci veure a mi de pas.

Ja sé que, per allò de la llibertat en general i de la llibertat d’expressió en particular, ens toca ser més respectuosos amb l’existència d’aquestes tertúlies més que, en massa casos, no  ho son elles amb nosaltres. Però tinc la sensació, per aquells dubtes que he exposat que, a vegades i pot ser que intencionadament,  més que aclarir coses el que fan és enterbolir-les  en benefici de no ens diuen qui, tot i que podem intuir-ho.  I aquest silenci sempre és perillós.

J.Vinyeta

4 de Març de 2013