503.- Comentaris (Rivera, llistes i altres coses)

503.-  Comentaris (Rivera, llistes i altres coses).-

Resulta que aquells que es pensen que ho fan tot bé, queden exposats  com autèntics demagogs. És el cas del ínclit Albert Rivera. Diguem que l’expressió de demagog encara és curta si hi afegim   les seves traces  de cínic, populista, manipulador i d’arribista; la seva  necessitat d’estar en primera línia de forma permanent  denota un incipient complexa narcisista (potser no tant incipient...) que es manifesta  en circumstàncies que ell entén propícies,  amb el convenciment de que  és el més llest, i presumint-ne. Ell, tant donat a l’espanyolisme, no deu de recordar aquell refrany que  diu allò de  Dime de que presumes... que els que som més tontets, que és tal com ell ens creu, sí sabem interpretar. El narcisista  precisa dels seus minuts de glòria en moments públics  per no perdre protagonisme i, especialment, reconeixement. Quan queda “tocat” en o per alguna actuació en el Congrés, el seu rostre s’enrogeix (la TV en colors té aquest avantatge, o inconvenient segons es miri...), no sé  si de ràbia o dolor o per les dues coses perquè, a més, és tímid.

Ve tot això en relació a la presentació per Rivera en el ple del Congrés d’aquell suposat llibre de text de les escoles de Catalunya. Cínic perquè sap folgadament que el què dirà no és veritat; Demagog, menteix respecta de l’origen i procedència del document, que no és un llibre de text, en benefici propi; manipulador  del  text inclòs en l’edició que presenta; populisme amb el que intenta congraciar-se amb els sectors més catalanofòbics; arribista perquè intenta un guany determinat obtenint l’aprovació en el ple de les seves dèries. Narcis?, ho entenc com evident. Si continua pensant que està en possessió de la veritat, el veurem vermellet en massa ocasions.  Que continuï, ens fa favor quan pretén denigrar-nos. És possible que  guanyi vots amics. Però en perd per alguna altra banda perquè, com diria en Pla, la gent no està per collonades...

Les llistes electorals estan dades i beneïdes i sense sorpreses en la banda indepes. I el 21/12 (un cap i cua...!) el tenim a tocar. Els indepes han triat una via no unitària perquè hi ha en joc partidismes que en aquest país nostre semblen inevitables. No ens deixen cap altra opció. Tot  té avantatges i/o inconvenients, certament, però la pregunta del milió està en què faran uns i altres el dia 22. Des de Madrid venen insistint en que no canviarà res. D’aquí van sortint veus contemporitzadores que em semblen més respostes “obligades” que altra cosa, però hem d’entendre que la situació general obliga, certament,  a ser prudents i mentiders. Però ja que hi son,  han de  ser tant transparents com es pugui  perquè nosaltres puguem  llegir, al menys,  llegir entre línies. 

Qui s’ha lluït  ha estat Iceta. Ha muntat una llista, espècie d’ONG, en la que ha recollit Espadaler (no vull pensar en el deute de Unió, però l’alegria de Duràn ha estat evident...) i a l’exportàveu el grup Montse Surroca. Fitxa Alex  Ramos, vicepresident de la SCC i  Mario Romeo, president de Tercera Via; Victòria Camps, Beatriz Silva  i Carmen Valls de Federalistes d’Esquerres. Suposo que, com diu la dita, en la varietat pot estar el gust... Iceta, home inquiet, sap que necessita ajuda  per remuntar i en aquesta barreja deu de pensar que  pot  trobar-hi avantatgetes. Al menys compta amb una carta amb 200 signatures dels seus incondicionals[1], i d’altres que no ho semblaven,  reclamant un retorn a la legalitat en un manifest que li dona suport.

Una dada que, volent ser anecdòtica, posa en evidència, de forma definitiva al TC. Els assaltants  de Blanquerna, amb sentència ferma del Suprem, s’escapoleixen cautelarment de l’entrada a la presó perquè el TC ha considerat que d’entrar-hi, a la presó, es podrien produir danys irreparables... Potser Junqueras i companyia podrien demanar també l’empara del TC als que, parafrasejant la decisió del TC, ja se’ls hi ha causat danys irreparables. Però cap d’ells es cunyat d’un ministre o cosí  d’un exministre...

I no ens podia faltar  la referència a la unitat d’Espanya des del nacionalcatolicisme encara present. L’arquebisbe Cañizares ha estat incapaç de perdre pistonada i els hi diu als seus, entre altres coses[2], "Quan es genera odi, una violència que no és simplement violència física sinó agressió al contrari, això no és ser cristià. L'independentisme ha suscitat odis que no existien- L'Església treballarà sempre per la unitat, la convivència, la concòrdia, el be comú de tots els afectats". Em sembla que el “ a por ellos...”, i les accions policials del 1-0 hi entren de ple. Però el Cardenal deu de pensar  que  tot això que dic que hi entra de ple,  deu de formar part precisament de la justícia Divina que cau sobre d’aquests eixelebrats indepes...

J.  Vinyeta

27 de Novembre de 2017

---

^[1] http://www.ccma.cat/324/el-psc-presenta-un-manifest-amb-la-firma-de-200-personalitats-en-suport-diceta/noticia/2823386/

^[2] http://elmon.cat/politica/larquebisbe-canizares-creu-que-no-pot-independentista-bon-catolic

502.- Parlem d’Espanya?

502.-  Parlem d’Espanya?.-

Em sembla oportú recordar en  unes línies el que està passant a l’Estat Espanyol.  Perquè Catalunya ha estat una magnífica cortina de fum molt oportuna a l’hora dels escàndols que van acompanyant al Govern de Rajoy i al partit popular. Es tracta, bàsicament, de recordar-los i no oblidar, perquè massa gent, dins l’Estat, ho sap, però  calla. Nosaltres, no.

Recordem, per exemple, que el Banc d’Espanya entén  que més de 40.000 milions d’€  emprats en els rescats bancaris, han de considerar-se irrecuperables. No és que jo hi entengui, però em sembla evident que el ministeri d’economia i finances va fer malament els números o, el que ens temem tots, és que potser siguin els Bancs els que realment  manen. Pel que deien, els bancs varen rebre, suposadament, “només”  (hi ha que afirma que la quantitat emprada en els rescats bancaris va ser més del doble de la assenyalada)  uns  60.000 milions per desentranyar  els seus comptes. Els bancs ens ensenyen el números i guanyen diners, però no poden retornar el 66%  del “crèdit” atorgat.  Ningú ha de explicar-no-s’ho? Dins del govern de Rajoy hi la certitud de que tot els està permès i que gaudeixen   d’immunitat absoluta. I sembla que la realitat els dona la raó. Regalar 40.000 milions no és cap banalitat, però, diguem-ho clar, la societat els hi permet.  Encara no sabem  quant acabarà  per costar-nos el tema Bankia.

O que el Reino de España, arrossega un deute de més d’un bilió[1]  d’€ que és pràcticament el 100% del PIB, i amb un dèficit pressupostari del 2016 de més de 50.000 milions[2] Els números realment fan por i des de ja fa un temps Niño Becerra ens ve avisant de que tot plegat deixa a l’Estat pràcticament en fallida tècnica. El Govern i els seus portaveus ens estan en voler fer creure que la situació econòmica espanyola  és desitjada per tots els països de l’òrbita europea. Els números ens mostren que l’estat, espanyol està molt  lluny d’unes alegries econòmiques com per les que ens volen fer passar: està en ruïna. 

Potser una de les qüestions més sonades ha estat el “poliment” simpàtic del fons de pensions que estava, a l’arribada de Rajoy en més de 65.000 milions d’€ i que, pel que sembla, s’han anat invertint  en la compra de deute espanyol. Sembla que, després del pagament de la paga doble de Nadal d’enguany, el fons quedarà pràcticament buit[3]. Ningú dirà res i ni tan sols sabrem en que s’han gastat els diners. Ja sabem que el tema de les pensions és un tema delicat  donat l’increment de temps de vida, la manca d’altes en la seguretat social per l’atur i els salaris que, en ser menors, la aportació a la SS és també molt minsa. Però “polir-se”  una fortuna hauria de comportar  un mínim de transparència de la gestió realitzada. Però ja sabem de la immunitat amb que precisament “gestionen”.

Per si les desgracies foren poques, ha arribat al final el judici Gürtel, en que queda assenyalat el grau de corrupció en que està integrat en el món ppero. Indiciariament, com va dir el compareixen  de la UDEF en la comissió de investigació creada al respecta, Rajoy va cobrar sobres en negre. Aquell M. Rajoy de les llistes de Bàrcenas volen que sigui un Rajoy diferent, un altra Rajoy que res tingui que veure amb el president espanyol. No passa res, a l’extrem de que el propi Rajoy té el valor de dir-nos[4] que les responsabilitats polítiques del cas  ja han estat assumides...

Les senyalades son unes, però no les úniques, ni molt menys! N’hi ha moltes més: el Canal de Isabel, o la crema de documents a València, les sobtades morts d’implicats, dics durs destruïts, etc... I Gay de Liébana ens  explica  unes quantes més a la “Revista de Contabilidad y dirección”[5].

En aquesta situació no ens ha d’estranyar la virulència amb que  aquest govern espanyol, que està considerat com el més corrupte d’Europa, actua a Catalunya. Idees imperials a banda, entenc que no poden ni pensar que sigui possible una secessió catalana que s’emportaria el 20% del PIB espanyol i  un 16% de la població, deixant l’Estat espanyol amb un deute definitivament impagable.

Per entreteniment, donat que les llistes estan ara desactualitzades, es pot donar una ullada a El corruptómetro[6] i a la Lista de políticos condenados[7]. A pesar de que l’actualització de les llistes només ho està fins el 2013, una bona ullada ja dona idea del que encara hi ha i és pot intuir el que va venint.

Recordem-ho. Però tinguem present  que tot això passa en un Estat que pertany a la Comunitat Europea i que aquesta  està presidida pel que era el Cap d’Estat d’un País, Luxembourg, que era (i no sé si encara ho és...) un autèntic paradís fiscal situat en el cor d’Europa. Tampoc passa res. És per tot plegat  que també en moltes  vegades em pregunto si vull continuar sent europeu...

J.  Vinyeta

21 de Novembre de 2017

---

[1]  1.137.853  milions d’€  https://www.google.es/search?q=Deuta+p%C3%BAblica+del+reino+de+espa%C3%B1a&oq=Deuta+p%C3%BAblica+del+reino+de+espa%C3%B1a&aqs=chrome..69i57.10799j0j7&sourceid=chrome&ie=UTF-8

[2] https://www.datosmacro.com/deficit/espana

[3] El Español dona dades fins al 2015  https://www.elespanol.com/economia/20160129/98240458_0.html

[4] http://cadenaser.com/ser/2017/11/17/politica/1510938228_358752.html

[5] http://www.accid.org/revista/documents/Escandalos_contables_y_financieros._De_banesto_a_bankia.pdf

^[6] https://wiki.nolesvotes.org/wiki/Corrupt%C3%B3dromo

^[7] http://15mpedia.org/wiki/Lista_de_pol%C3%ADticos_condenados

501.- Sorpreses?

501.-  Sorpreses?.-

De cop tots els polítics amb un ascendència indepe, s’han tornat mansos. El Suprem deixa en llibertat als components de la Mesa i reclama tot el cas Catalunya. Guindos demana el retorn a Catalunya de les empreses que varen marxar. El  govern de Rajoy alça el to en les mentides. El cas Gürtel esclata en el moment oportú, però deixa Rajoy assenyalat. I, en mig de tot, aquesta carta de Junqueras[1] que ens insinua que Marta Rovira podria ser la propera Presidenta de la Generalitat.  Tot plegat ens deixa  sorpresos. Serà que, en aquest  tot plegat, hi ha allò que en diem mar de fondo?

És cert que hi ha un parell de coses que no podem oblidar. La primera és que la majoria d’aquests que dic que s’han tornat  mansos  estan sub judice i que per tan  totes les seves declaracions estan sota la lupa del jutge. I que els que no estan sota pressió judicial també han d’anar en compta, amb les seves declaracions,  per evitar complicar-los-hi la vida a tots aquells que sí que hi son. Cert. Però també ens  sembla cert que,  per aquesta societat civil que està, precisament ara, en  la  cresta de la onada, valdria més que estesin calladets. Els hi va la pell, això ho sabien ells i ho sabíem nosaltres. Però, donada la inoperància forçada en la que es troben, entenc que auto flagel·lar-nos demanant un perdó amagat darrera d’excuses, només pot conduir a que ens marquin gols per sota les cames del porter… Els silencis, s’imposen. Només declaracions oficials que, sembla, només poden venir de Bélgica.

La segona qüestió és que em sembla que es dóna per fet que, amb el traspàs de competències al Suprem, s’obra una porta a l’excarceració  dels presos. La interlocutòria del TS, segons em diu qui  hi entén[2] és un nyap de mínima consistència jurídica, amb incorporacions polítiques que son inacceptables. Per tant, seguint la mateixa línia que l’emprada pels membres de la Mesa, és probable que hi hagi una excarceració dels que “vinguin” de l’AN (el Suprem  crea doctrina, no ho oblidem). A banda de tot, ningú creurà en la netedat d’unes suposades eleccions lliures si bona part dels candidats, al menys els de noms més sonats, estan empresonats.

Ens queden els que estan a Brussel·les. Demà, divendres 17, els exiliats han  de comparèixer davant la justícia belga, a la primera de les vistes que suposo hauran de celebrar-se abans del veredicte final d’extradició  o no.

Tot barrejat i sacsejat és converteix en un còctel que em sembla que a qui fa tremolar més és als rajoyboys. Perquè allò que més saben fer, aquesta vegada han de deixar-ho a banda: no se’ls hi pot escapar la mà ni una mica (en l’última vaga qui va actuar varen ser el Mossos) i les eleccions, que cada vegada és més clar que varen ser imposades des d’Europa,  han de ser creïbles. El que encara no sabem és (a pesar de que des de Madrid insinuen constantment que tindrem 155 fins que aprenguem a votar...) com es llegiran els resultats.

No hi ha cap previsió, per part de tots, per posar en marxa  la situació actual de stand by?. Aquesta manca d’informació,  es deu precisament a una discreció pròpia de qualsevol negociació? Les declaracions, totes a l’hora i en el mateix sentit, son  casualitats o responen a uns acords previs? És per això que no podem deixar de banda que de tot plegat hi hagi un final escrit des d’Europa i, sense voler ser premonitori (què més voldria jo que poder-ho ser...!), tinc la sensació de tot plegat va en aquest sentit de pacte inicial que es va perfilant a mida que s’hi avança. Perquè aquí la borsa baixa i la prima de risc puja, i no crec que Europa vulgui quedar-se impassible davant dels interessos econòmics, tot i que això pugui presentar-se en contra dels interessos catalans.

Als pobres mortals ens toca mantenir la línia i, com diu Rufian, rebentar les urnes amb vots el proper 21/12 (cap i cua de la sort...?). Després, ja veurem que hem de fer. Però em sembla que ens esperen sorpreses.

J.  Vinyeta

16 de Novembre de 2017

---

[1] https://www.vilaweb.cat/noticies/carta-de-junqueras-a-la-militancia-derc-puigdemont-tambe-es-el-nostre-candidat/

[2] Gràcies. Helena!

500.- Ressaca, manifestació, TS

500.-  Ressaca, manifestació, TS.-

A vegades al tossuderia hi és per a qui no li queda cap més remei per mantenir unes hipòtesis determinades.  És el cas d’aquells   que, des de fa temps, des dels principis del Procés, que podem situar  en aquell juliol del 2010 en resposta vers aquell cop d’estat, tal com va estar definit per Pérez Royo, que es produeix amb la sentència en contra de l’Estatut per part del TC, que prediquen la inexistència d’una solera  de base popular quan es parla del Procés català. Des d’aleshores sempre, des de Madrid, s’ha volgut presentar el moviment secessionista com el resultat d’unes consignes donades des del pinyol de la política catalana i portat endavant per una colla d’eixelebrats sorollosos. I és mantenia, des de Madrid, que  tallat el cap de la serp, aquesta quedaria inerta. Així van anar actuant  fins a descavalcar Mas i anorrear-lo. Apareix Puigdemont, que consideraven un titella en mans de Mas, però que anuncia un referèndum que, deien, mai no és podria realitzar però que compta amb urnes i paperetes en el moment adequat i amb aquella reacció del Govern de Rajoy que deixa esparverada a tota l’opinió mundial. Aquest referèndum porta una conseqüència: la declaració d’independència, que els hi  és absolutament inacceptable. I se’n defensen, qüestió comprensible, però ho fan  molt més amb sentit de venjança per les humiliacions que tot plegat els hi han suposat, que no pas en el sentit de justícia, del que,   el propi Estat, no cessa d’omplir-se’n la boca.

I arriba el dia 8 de Novembre. Aquell pinyol polític de Catalunya, no existeix: el Govern  empresonat o a l’exili, els caps de les multitudinàries manifestacions, el Jordis, empresonats... Però la societat civil, sense la qual res del que ha passat fins avui hagués estat possible, autogestionada, es posa novament en marxa i paralitza tot el País,  talla totes les infraestructures, deixant una ressaca caparruda   de les  24 hores d’aturada. La tossuderia els fa dir que no va passar res oblidant, una vegada més, la gran diferència que hi ha entre allò que neix, des d’un principi,  des de la societat civil,  en front d’allò que per tradició és, al revés,  imposat a la societat civil.   Necessitaran encara més evidències per saber-ho  diferenciar?

Per si no en tenien prou, la manifestació d’aquesta tarda per demanar l’alliberament dels presos polítics, ha tornat a ser prou evident.  750.000 persones, segons la Guardia Urbana, han omplert de gom a gom el carrer Marina de Barcelona reclamant llibertat dels presos,  en una concentració, donat les dificultats que presentava l’avançament   de la pròpia manifestació, de 3,3 Kms. de longitud. Diuen que ha estat la més gran de les manifestacions fetes a Barcelona. De fet és ben bé igual perquè, independentment de la riuada humana de grans dimensions que ha representat, assenyalo dos aspectes que entenc fonamentals: A):150.000 persones més que el doble de la manifestació unionista de fa pocs dies, amb l’assistència de ciutadans de províncies  no catalanes. B): queda clar, una vegada més,  que la societat civil no necessita dels líders ara empresonats o a l’exili per organitzar-se, és suficient una crida de qualsevol grup assenyat per respondre-hi  massiva, ordenada i pacíficament.  És el que més els hi costa d’entendre; i, per molt que s’ho pensin o vulguin pensar, hauran de notar que el “soufflé” no es desinfla, al contrari. Aquí, ens queda clar.

El  Tribunal Suprem ha deixat en llibertat als components de la Mesa del Parlament. Carme Forcadell va haver de passar una nit a la presó a l’espera de fer efectiva la fiança imposada: un canvi d’actitud judicial que potser vulgui   assenyalar l’inici d’un camí menys tens. No he llegit la interlocutòria del jutge del Suprem i desconec els interrogatoris i les respostes. Però Forcadell ha estat considerada apòstata i escarnida a les xarxes. Personalment entenc que, davant d’un jutge que t’inculpa i amb el convenciment de la teva pròpia innocència, tens gairebé l’obligació de mentir, jurar i signar el que més et convingui en favor dels teus interessos personals i de cara a la teva llibertat, qüestió, a més, que la llei empara i deixa, en conseqüència i en fora de lloc una suposada obligació de l’auto flagel·lació o de l’auto martiri. Des de Catalunya així ho hem entès i com hauria de ser normal, de Carme, o de qualsevol dels empresonats polítics que s’hi estan jugant la pell,  com a mínim  jutjarem les actituds que ens han demostrat amb fets i fugirem de jutjar-ne qüestions purament puntuals.

J. Vinyeta

11 de Novembre de 2017

499.- Dies de calma?

499.-  Dies de calma?.-

Sempre s’ha dit allò de que la calma precedeix a la tempesta. Però com que les dites populars, així com els refranys, a pesar de la saviesa que portem implícits unes i altres, en massa vegades s’empren per justificar actituds personals, és per això que, en massa ocasions també, se sostén que la calma és precisament el que ve després de la tempesta. Que hi ha hagut tempesta, és cert. I que en vindran més, també  ho és, de cert.  Però deixant-ho a banda, la realitat és  que estem més calmats. I es nota , especialment, en que el mòbil no trau fum, les converses son més desapassionades i les mirades semblen voler guaitar més cap el futur, immediat això sí,  que és el que anem fent dia a dia.

Esperàvem la primera acció de la justícia belga i ha estat clarament positiva pels interessos del Procés. Però això no vol dir, en cap cas, que Puigdemont i companyia estiguin lliures de ser retornats. Pels que son a la presó a Madrid, avui per avui és molt més  difícil creure que se’n puguin sortir amb facilitat.

Per avui hi ha  convocada una vaga general que el sindicats majoritaris no recolzaran, tot i que els tribunals la han considerada complertament legal. Els sindicats  deuen pensar que tenir mig Govern a la presó i l’altra mig  a l’exili, no deu de ser tant important com que la policia  reparteixi llenya.  Entenc que, de la vaga, el menys important i de menys ressò serà precisament l’absentisme laboral que presentin els que s’hi adhereixin: les conseqüències socials vindran per la banda de les alteracions de les comunicacions. I així ha estat. Els talls de carreteres, autopistes i ferrocarrils, inclosa la línia de l’AVE i, en conseqüència de la línia TGV francesa, han estat, per les notícies que he anat sentint durant tot el dia, efectives:  corre un twit per les xarxes en que se’ns mostra l’autopista a França complertament buida.  Haig de manifestar que sempre he estat en contra de les socialitzacions dels conflictes. Però davant de situacions extraordinàries, és evident que es fan necessàries actituds i respostes extraordinàries. I, per aquesta vegada, justifico les actuacions tendents a aturar el País: és una bona manera de fer-nos escoltar. D’altra banda, les manifestacions  convocades, han estat massives i, el que sembla evident, és que el País no es cansarà. Cotarelo ja va avisar a PPPSOE i C’s i els hi deia a tots plegats, en un dels seus articles, allò de “... no sabéis dónde os habéis metido...!

Demà hi haurà la segona compareixença davant del Suprem de la Mesa del Parlament. El final és incert i ningú, hores  d’ara, es veu en pit de fer un pronòstic  i menys quan corra la brama de que tot plegat passarà a mans precisament del Suprem amb la inhibició de l’Audiència (no sé si, donat que el Suprem és un orgue diguem que superior a l’Audiència, aquesta s’ha d’inhibir obligatòriament o ho ha de fer, si ho fa, per pròpia decisió o per ordres de qui correspongui). El cas és que les coses poden prendre un caire nou i no sé, un cop aclarit tot plegat, si d’alguna manera pot acabar afectant al exiliats.

Les declaracions de l’inspector de la UDEF a la comissió parlamentària assenyala indiciariamente  que Rajoy sí  va cobrar “sobres” en negre. I això s’afegeix a les conclusions del fiscal que entén en el cas Gürtel, que assenyala el finançament irregular del PP deixant clara l’existència de la famosa caixa B del partit amb proves “abrumadoras” (sic). TVe, amb la “imparcialitat” habitual, no n’ha fet esment i, per si de dir-la més grossa es tractava, el Sr. Martinez - Maillo té el valor de dir-nos que ja voldria TV3 tenir l’objectivitat de TVe[1]...  Pot ser seria el moment de posar en primera línia per part nostra durant un breu temps aquestes informacions sobre la corrupció dels rajoyboys, perquè resulta evident que, si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú.

Finalment ens ha aparegut el Sr. Aznar a la SER[2] per comentar el “cop d’estat” català i per a dirnos que ell tot ho va fer bé. Preguntat sobre tot el tema de finançament irregular del PP, i durant la seva època,  a banda de dir que no era tema que portés ell,  s’ha estès abastament en el perquè ell no en sabia res de tot plegat. Permanentment  sobre del bé i del mal,  no sabia ni  com s’endegaven les eleccions... Res de res. Això sí: deisme pur. 

J.  Vinyeta

8 de Novembre de 2017

---

^[1] http://www.publico.es/politica/martinez-maillo-ya-le-gustaria-tv3-ejercer-television-manera-tve.html

[2] http://cadenaser.com/programa/2017/11/07/hoy_por_hoy/1510070705_772641.html

498.- Turbulències

498.-  Turbulències.-

Ahir vaig estar escoltant les declaracions del catedràtic de dret processal  Alonso – Cuevillas,  defensor  (amb el també lletrat Van den Eynde) dels consellers ara ja   empresonats. Ens explicava com havien anat les coses un cop entrats en l’AN  (AN que, encara que no vulgui,  actua tal com ho feia el Tribunal de Orden Publico franquista de la  que és hereva i successora, tal com assenyala Pérez Royo[1]),   l’actuació de la jutgessa Lamela en no voler acceptar un mínim retràs en les  accions (com va fer el Jutge del Suprem, en el cas dels membres de la Mesa del Parlament inculpats) donada l’escassetat de temps que els lletrats havien tingut per  preparar les defenses (que el catedràtic fixava entre tres i quatre hores, i no més, donat que les notificacions s’havien fet el dia abans). Tot va ser inútil. I tràgic perquè, com deia Cuevillas, en més d’una ocasió la jutgessa Lamela, dedicava l’atenció al seu mòbil en comptes d’escoltar als interrogats, qüestió que en més d’una ocasió els defensors l’hi varen fer notar... una  imatge indigna quan es juga amb la llibertat de persones, encara que siguin escarnides pels propis jutjadors amb actituds de crua  indiferència, com ho varen ser,    que ens fan entendre que ja estava escrit que els interrogats anirien a presó. Penso en  aquells que deurien haver estat terrorífics judicis de la  Inquisició: tot decidit. Potser obviant, en aquest cas, que  el a por ellos, oé... comença amb una riallada, però pot acabar  amb  llàgrimes davant d’una foguera purificadora.

I es va acabar la sessió. En realitat tots, inclosos els consellers i conselleres, sabiem que passaria. Però un Estat que, efectivament, ja havia fet a miques la legalitat amb la repressió executada  abans, duran i després del 1 – 0, va fer la figuereta amb una sola mà per major honra i glòria de la guàrdia civil i de la policia nacional, estenent l’abús de poder a la vexació de paraula (només cal sentir les riotes dels policies nacionals...) i  de fets quan,  emmanillats a l’esquena, els fan seure sense cap mena de protecció en el furgó que els transporta a la presó. Ignoro, de moment, si les dues conselleres varen ser vexades en similar sentit.

Ara no hi ha res que pugui canviar de forma immediata la situació dels encarcerats. El que ens toca fer és tot el que calgui  perquè  aquesta situació s’abreugi el més aviat possible. I pensar amb les eleccions com  potser forma més immediata de resoldre part del problema, perquè, per les mateixes raons que varen ser empresonats amb un clar frau i abús de la llei, com entenen la pràctica totalitat dels juristes que s’han  manifestat al respecta, els recursos pertinents també hem de pensar que seran rebutjats (amb els Jordis,  així ha anat...). Cuevillas, com Pérez Royo,  entén  que la incompetència de l’AN en el cas  és flagrant, i entén Cuevillas  que la que podria estar  una mitja solució seria que el cas passés a mans del Suprem, donat que el Suprem ja és el que hi entén el cas de la Mesa del Parlament.  Pel que deia Cuevillas, el Magistrat que porta el cas té, al menys, les deferències que imposa la llei, encara que només sigui per això. En tot plegat, m’ha arribat via Wp l’acudit amb que obria en portada  una edició de El Hermano  Lobo de tant bon record. Un jutge pregunta a l’encausat “¿Conoce el acusado sus derechos?, qüestió a la que respon “Sí, señor”  El jutge li respon immediatament  “Pués olvídelos!”... 15 d’Abril de 1975. Tuf  franquista inevitable... qüestió  d’altra banda que Pérez Royo deixa clar en el seu article citat.

Puigdemont espera a Brussel·les. Passada la sorpresa, entenc que ha fet bé. Mantenir obert i amatent l’esperit de la República, poder-nos parlar, fent conferències de premsa quan vulgui i li convingui, i a la capital d’Europa,  vistes i escoltades  per  tot el món, fent públiques les deficiències democràtiques de l’Estat que el persegueix..., un luxe republicà si no fos pel dramàtic de les circumstàncies en que les  ha de viure. En cap cas hagués pogut ser així de quedar-se al País. I si ho hagués fet, ara estaria a la presó, sentint el furor d’una venjança que té molt poc a veure amb l’aplicació d’una justícia. I que si ho és, de justícia, ens deixa clar als ciutadans d’aquest Estat que, per les mateixes raons, i en qualsevol moment, ens pot tractar igual, de la mateixa manera. Els ciutadans espanyols també haurien de començar a rumiar-s’ho.

No vull negar que el País ha quedat tocat. Cert. Però l’Estat ha de tenir clar que si ni el dictador, amb assassinats i amb la crueltat de la tristament famosa Brigada Político Social  que en massa vegades actuava sota la suposada protecció  de l’anomenada Ley de vagos y maleantes va poder “acabar-ho”, tampoc ho podrà ara. Al contrari: serem perseverants i amb el convenciment i la convicció de que ens mou la força de la raó, expressió realment molt recurrent però certa i real.

J.  Vinyeta

4 de  Novembre de  2017

P.S.:  Abans de penjar aquestes ratlles al blog, informen que Puigdemont i els Consellers/es que l’acompanyen, s’han lliurat a la policia belga. Ara, a esperar, no defallir i perseverar...!

---

[1] Éste Pais apesta a franquismo.- J.  Pérez  Royo.-  http://www.eldiario.es/zonacritica/pais-apesta-franquismo_6_704189589.html

497.-Uf...! Quin cansament...!

497.-Uf...!  Quin cansament...!

És cert que només han passat unes hores des de la Declaració que vàrem celebrar, tot i que val la pena recordar la diferència entre declaració i proclamaciío...Però van passant les hores i l’únic que ens ha dit el president és que tinguem paciència, perseverança i perspectiva... Val. No seré jo qui posi en dubtes l’actitud de Puigdemont i per tant, tindre paciència i perseverança. Però convindrem tots que tenir perspectiva sense saber res més que el  poc que sabem, es fa una mica difícil... Però també  és veritat que en prou feines amb 72 hores, els nadons només dormen... Però perquè estiguem distrets  el pare de al criatura ara és a Brussel·les. Que hi fa? Ha fugit, així, senzillament? Estudia o prepara l’exili? Si és així, com pot afectar en un futur la seva i  hipotètica situació judicial  a Espanya? Perquè hi van uns Consellers, a Brussel·les, i no tots? I per què uns de concrets? Els que s’han quedat, seran màrtirs i empresonats? Està tot convingut amb el govern central? Si?  No? L’advocat amb que sembla que el president s’ha entrevistat, és el mateix per a tots els que l’acompanyen? Amb quina “assistència econòmica”  compten? O no és res de tot això?...

Al mateix temps,  Maza, diligent com sempre, presenta una querella de 117 pàgines que “casualment” va a parar a la jutgessa Lamela, molt coneguda dels Jordis, però sorpresivament el fiscal  no demana mesures cautelars, tot i ser querellats-acusats de delictes superiors als dels proposats per  als Jordis... i presenta la querella a Madrid quan els suposats delictes s’han comés a Catalunya...,  al  mateix temps que des del ministeri de l’interior es comunica que el President no té limitació de moviments a l’Estat...

I entre tot plegat, unes eleccions que fan contents a tothom, unes eleccions  autonòmiques per a uns, però constituents pels altres, anunciades pel dia 21/12 per Rajoy, casualment per un dia després d’aquelles que Puigdemont semblava voler convocar pel dia 20/12, casualment? És que el 155 ha resultat, com deien molts, absolutament inaplicable i allò dels sis mesos era realment una quimera? Pacten dates  Rajoy i Puigdemont perquè Europa ho ha assenyalat així? És Europa qui realment està bellugant els fils de tot pelgat i funcionant  amb la seva aquiescència? Estem immersos en unes espècie de conspiració de la que no en sabem rea de res? Seran aquestes eleccions aquell referèndum  que tan vàrem  demanar però que si les guanya el separatisme el vicepresident del senat ja avisa de que es tornarà a aplicar el 155?  Això si que és democràcia...!

A Barcelona es manifesten  300.000 unionistes, 50.000 menys que l’última vegada, segons dades de la guàrdia urbana i fa gràcia escoltar a Paco Frutos, possiblement l’estalinista més estalinista dels que encara queden vius a Espanya, renegant dels mites separatistes inclús dels del  1714  (sic) i fent les delícies dels embolcallats amb la bandera borbònica... Stalin li donaria la creu de Lenin, fent bó allò de que els extrems es toquen...

I mentre, els amics  ultres es passegen cantant el Cara al Sol o dient que tot plegat, amb Franco això no passava, però fotent les hòsties habituals i mantenint la impunitat també  habitual, deixant en evidència les essències que encara perfumen a l’oligarquia i als seus acòlits?

Tot plegat, no fa una mica de ferum com aquella que Hamlet sentia a Dinamarca...?

De moment molt poques respostes i moltes especulacions...

Uf...!Quin cansament...! I només portem tres dies...

J.  Vinyeta

30 d’Octubre de 2017

496.- República Catalana

496.-  República Catalana

A les 15 hores 27 minuts del dia 27 d’Octubre de 2017, el legítim Parlament de Catalunya ha votat a favor de la declaració de la República Catalana, Independent. El President Puigdemont, que durant tota la matinada i dematí d’ahir intentava aturar l’aplicació del famós 155 i semblava clar que optaria per convocar eleccions per aquest fi, va canviar de criteri, optà finalment per no convocar-les i va deixar en mans del Parlament la solució o resposta que Catalunya havia de donar a l’aplicació de l’article clarament repressiu. Per què aquesta muntanya russa durant tot el dia i que tant va esverar a molts? Pel que sabem, Puigdemont havia posat quatre condicions per a  convocar les eleccions: la no aplicació del 155, la llibertat dels Jordis, la retirada de la policia i guàrdia civil i, segons fonts, l’establiment d’una taula de diàleg, qüestió aquesta última  que va estar admesa  però que  quedava per concretar. En principi, les condicions semblaven acceptades. Però des del PP, Albiol dixit  que no hi havia la mínima voluntat de retirar el 155 i, per si era poca cosa,  de les altres tres  condicions, res de res. Posats a la intempèrie, República d’aixopluc.  I així ha estat: avui s’ha constituït la República i es posa en marxa la Llei de Transitorietat Jurídica que és la norma a aplicar. Ara, a posar-se a la feina.

No cal el relat històric del com s’ha arribat aquí. És sabut, de tots els que esperàvem el moment, el què, per què i com ha estat la travessia que ha anat deixant destrosses de tota índole pels camins, amb totes les incomprensions abanderades per negar allò en que nosaltres hi creiem i que de sempre nosaltres hem vist clar. 

Però, tot i així, se’m acut un relat que suposo és anecdòtic però que entenc  adient.  Diuen que el 14 de Juliol de 1789, Lluïs XVI en despertar-se va sentir trets i sorolls i va preguntar “És un  motí?”  i el seu interlocutor, que algú concreta com algun dels seus ministres i altres en l’ajuda de cambra, li va respondre allò  de “No, Sire, no és un motí: És una revolució”.  Els governs de Madrid, els que els manen  des de l’ombra i els seus corifeus, que son molts i poderosos,  han parlat  sempre  de que el que passava aquí no eren més motins (més endavant, per poder aplicar una llei repressiva, qualificats com a tumultos) en mans de quatre eixelebrats. Un error de càlcul monumental. Bàsicament perquè, acostumats com estan a mantenir el que calgui des de d’alt a baix,  no han captat que aquí, perquè la cultura no és precisament imperial, hem fet les coses de baix a d’alt, fins a tal extrem que més que un motí tumultuós desordenat i ineficaç ha estat una  autèntica revolució popular de gran abast que va deixar en mans dels polítics el portar-la a bon fi. I així ha estat.

Ara, haurem d’aguantar la repressió anunciada que el temps anirà temperant a mida que pugi la prima de risc, hi hagi algú reconeixement internacional i es facin necessàries negociacions amb l’Estat espanyol. Mentre hi haurà cridòria i violència  (veurem si qualificada de tumultuària) exercida per aquells que des de sempre han boicotejat les nostres més insignificants passes i que col·laboraran  obertament amb els repressors oficials. Però amb la pau que ens permetin  i amb absència de violència per part nostra, així, amb la tossuderia de tots plegats (Donec  Perficiam...!) arribarà el moment definitiu en què, després  de molts anys de lluita, podrem desar les Estelades per posar definitivament la Senyera al seu lloc: ens ho hem guanyat!

J.  Vinyeta

27 d’Octubre de 2017

495.- Comentaris (Paralelismes i altres coses)

495.- Comentaris (Paralelismes i altres coses).-

Repassant una mica la història, ens trobem en un fet preludi del que després va ser l’ entrada de Hitler al  poder i de totes les calamitats posteriors, al convertir-se en dictador pur i empresonant als rivals polítics. És el que va ser conegut com a Cop d’Estat a Prússia, per part de Von Papen el 1932, pocs mesos després de ser anomenat Canceller i del que Eldiario.es[1] en fa un bon resum. Va fer sobre Prússia el mateix que demà passat pretén fer Rajoy a Catalunya i aplicant, com va fer Von Papen, la constitució  del moment. Amb certa afinitat al món nazi, Von Papen va aixecar la prohibició de que les anomenades SA,  servei d’ordre i protecció del partit nazi, poguessin sortir al carrer fet que, en deixar via lliure als violents, que varen tornar a cavalcar  pels carrers atonyinant als opositors polítics i varen  propiciar  així la victòria, en forma de minoria majoritària, de Hitler. Von Papen,  “aconsella” al President alemany  Hindenburg que anomeni Canceller a Hitler. Hitler convoca immediatament eleccions pel 5 de Març (havia estat nomenat Canceller el 30 de Gener del mateix any 1933) i, després de l’incendi del Reichstag, pocs dies abans de les eleccions, decreta la supressió de llibertats. En les eleccions, als opositors no els hi deixa opcions i finalment el Reichstag es tenyeix del color  nazi. El que vé al darrera, ja és conegut.

No hi ha similituds  entre el què va passar allà i el què pot passar a l’Estat Espanyol a partir de demà passat?  De moment el PP “adverteix” de passar per la pedra al Pais Basc, Castilla – La Mancha i Navarra.  Hitler també va amenaçar a les regions alemanyes d’acabar gestionades des de Berlín.  I ho va fer.

En tota questa història que ens toca viure i defensar,  no deixen de cridar-me l’atenció dues coses.

La primera és amb al menys  l’aparent indiferència amb que la resta de l’estat es mira tot plegat. És ben cert que la catalanofòbia no és precisament un bolet que ha sortit així per generació espontània. Ve de lluny tot i que,  des del 2006 i amb  PP en la recerca de vots, ha multiplicat els efectes de la mateixa. Però, a banda,  ¿no és conscient Espanya de com quedarà o com està i en quins nivells de poder absolut està situada, tan si Catalunya se’n va com si no pot fer-ho? Un País en que els tres poders bàsics estan en les mateixes mans, amb un fiscal general tant obedient com ho resulta ser el TC, amb un partit en el poder definit pels jutjats com a organització per delinquir i que manté en conseqüència un Govern  corrupte fins les celles, controlat per una oligarquia hereva del franquisme que dirigeix els afers polítics a voluntat, amb una premsa controlada i permanentment agraïda, amb uns mitjans públics que han estat assenyalats inclús des de Europa   per la seva indecent  manipulació permanent,  i amb un etcètera terrorífic molt i molt llarg... I  per reblar el clau, un Estat  amb una oposició inexistent (un PSOE que difícilment aixecarà cap després de la seva rendició incondicional a Rajoy; amb C’s només  esperant alguna escletxa que li permeti sortir a fer-se veure i continuar  inoperant davant d’aquella suposada regeneració de la que gallejava, acceptant els constants incompliments d’aquell famós pacte de 150 punts signat amb el PP i rendint-li acatament permanentment; amb un Podemos absolutament tutelat per Iglésias que, en massa ocasions es creu portador de la veritat incontestable),  i que per tant, la oposició,  incapacitada al menys fins ara per fer sortir a l’Estat del pou on es troba. No hi ha un mínim de criticisme davant del desert en que estan  convertint la dècima potència mundial?  Dons que Déu empari als que es quedin...!

D’altra banda, m’he trobat en discussions – xerrades amb coneguts sobre del tot plegat que vivim a Catalunya i, malauradament, he observat que aquells que es manifesten unionistes recalcitrants, son absolutament intransigents, res que no sigui el no és vàlid i les desgràcies cauran, com el cel gal, sobre nostre mentre son   incapaços  de conscienciar la patacada que els hi ve a sobre si marxem.

Em queda clar, malauradament, que les dues coses que volia referenciar son les mateixes. Reaccionaran positivament   en algun moment per salvar-se de tot plegat? El temps ens donarà resposta.

J. Vinyeta

26 d’Octubre de 2017

Mentre escric aquestes ratlles, diuen que Puigdemont convocarà eleccions... Hem d'esperar.                                                                                                                                    

---

^[1] http://www.eldiario.es/catalunyaplural/opinions/article_155-cop_prussia_6_700339970.html

494.- Tres dies (i II): Dissabte - Diumenge

494.-  Tres dies (i II):  Dissabte - Diumenge

El consell de ministres estava anunciat per a les deu del matí. I mentre esperàvem la sortida del designat per a fer-nos la lectura dels acords,  em sembla poder afirmar que, donat que això del 155 ens semblava una entelèquia jurídica, ens vàrem posar a escoltar aquells que ens podrien explicar i fer-nos entenedors de coses.  Barceló de l’agrupació Drets i Arbós, ambdós catedràtics de dret constitucional  (Arbós no precisament se’l pot taxar d’independentista) van desgranant a TV3 el què i el com del famós 155, i deixen clar que el què preveu l’article és donar instruccions i que, encara que algú pugui insinuar que sí,  no hi ha jurisprudència que es pugui aplicar  al desenvolupament de l’article. 

A quarts de dues, surt Rajoy. A primera fila hi ha el Gobierno en pès i comença a desgranar el que pensa portar al Senat per la seva aprovació (Soraya, somriu...), i s’encenen totes les alarmes. Bàsicament “només” pretén fer desaparèixer tot el cos polític i administratiu de la Generalitat, cessar a tothom, posar-se ell de President, anular el Parlament que no podrà nomenar nou President i que queda, el Parlament, sota el veto de Rajoy que..., i convocar eleccions quan la normalitat hagi estat restaurada en un màxim de sis mesos. Amb aquesta proposta Catalunya no és res més que una província administrada des de Madrid. La proposició és tant bèstia que immediatament és titllada de cop d’estat en tant que fulmina l’Estatut, Llei orgànica, i això vol dir violentar, encara més, la Constitució. Les respostes a aquesta bogeria podríem dir que son de caràcter universal. La premsa estrangera treu fum.

Però l’atenció gira ràpidament en vers la concentració que ja ha començat a créixer a Passeig de Gràcia per demanar la llibertat del “Jordis” empresonats per una justícia que deshonra aquest   nom. Hi assistirà tot el Govern i el President, que després d’escoltar la compareixença de Rajoy, ha decidit participar-hi. La manifestació, amb 450.000 participants segons la Guàrdia Urbana, col·lapsa Barcelona i, a les peticions de llibertat pels “Jordis”, s’hi suma el rebuig a la barbaritat que proposa Rajoy. Continuen les declaracions dels entesos qualificant d’inconstitucional les propostes, Arbós i Barceló inclosos.

La Presidenta del Parlament fa la primera denúncia oficial: cop d’estat. El President surt a fer el missatge institucional a les 9 del vespre. Fa el missatge en català, castellà i anglès per universalitzar-lo i ens diu que vol reunir el Ple del Parlament perquè es prenguin les mesures adients, davant de l’intent de destrucció que tot plegat  més intens  des de la supressió de la Generalitat pel dictador. Entenem que es tracta d’aixecar la suspensió a la DI.

Durant tot el dia han corregut els missatges que assenyalen la necessitat de protegir les institucions. No serà gens difícil, el que no vol dir que no hagi de ser dramàtic. Un gran País com el nostre conscient, unit, disciplinat i pacífic, va sempre carregat de raó. Com  els hi diu Coatrelo al PP i al PSOE “...no sabeis dónde os habeis metido...” 

Iceta protesta per l’andanada que suposa la il·legalitat proposada  des de Madrid però, com que és tan bon xicot i obedient, li demana a Puigdemont que convoqui eleccions...per evitar-ho! Ara és quan ens  ha de fer bo allò de que no donaria un xec en blanc al PSOE. Ara és el moment de demostrar-ho.  Dins del seu partit comencen les dissidències: Parlón abandona la seva plaça a l’executiva, alcaldes (Sta. Coloma, Terrassa, Granollers i Castellà del Vallés) emeten un comunicat conjunt, al que ja hi ha una trentena d’alcaldes adherits[1] en que demanen al partit que no recolzi el 155, el que suposaria un enfrontament amb el PSOE; Ros, per contra, demana també eleccions. Entre dissabte i diumenge, mentre plouen les denuncies arreu,  sembla que la divisió  interna al PSC és va eixamplant quan dirigents històric com Obiols i Laia Bonet sol·liciten als socialistes catalans que de cap manera participin en la barbaritat del PP i , al mateix temps, indican que "el PSOE no pot acceptar de cap manera l'aplicació abusiva i impracticable de l'article 155. Si ho fa, pot acomiadar-se de fer una majoria alternativa de govern en molts anys", per acabar criticant el “processisme”  per la manca del  “sentit d’estat dels dirigents”[2].

 La Vanguardia,  El Periódico  i  ARA demanen eleccions. Cullonades, diria Pla... El Punt Avui s’alinea amb les posicions del Govern.

VilaWeb titula el seu editorial d’avui 22, Prepareu-vos per a defensar la llibertat divendres al vespre. I Marcel Mateu, professor de dret constitucional, hi fa un article[3] en la mateixa edició, sobre les propostes del PP/155 que pels no juristes n’aclareix planerament contingut i abast.

Manifestacions solidàries a Catalunya i aqmb els empresonats, al País Basc i Madrid. I com anècdota, però pot ser sigui seriosa, el President de l’Assemblea Nacional Andalusa, proclamarà la independència virtual d’Andalusia el proper 4 de de Desembre...

Tot està en marxa. El Parlament sembla preveure  el Ple el mateix dia i hora  en que el Senat obrirà el seu per ratificar i aprovar les conclusions elaborades per la comissió corresponent.  S’inicia el debat sobre de si el President ha d’anar a fer-hi les al·legacions que cregui convenient. Entenc que tot depèn del format que el propi Senat proposi perquè ja és prou dolorós fer-ho i en cap cas allò pot convertir-se en  una ratera humiliant. Acceptaré la decisió que prengui el President al respecta.

Hem d’esperar a divendres nit i començar esperanr que els estrategs en vagin indicant posicions per a al defensa  de tot, perquè tot és el que ens volen prendre. Mentre, haurem d’anar sentint com el ministre d’exteriors es passeja pel món dient que el castellà no s’ensenya a les escoles catalanes o que la majoria de les imatges de les càrregues policials el 1-O son falses. O potser haurem d’escoltar amb més  calma, la qual cosa després del abandó protagonitzat és realment difícil però de més dures n’hem passat, que fa Tusk en l’entrega de premis Princesa d’Astúries. Hi ha qui ho fa notar expressament.  Jo encara no l’he escoltat.

Ens espera una setmana molt tensa, i en la que ens hi jugarem el panís de forma definitiva. Sapiguem ser seriosos, disciplinats i pacífics, que son les nostres úniques armes.

J.  Vinyeta.- 

 21 – 22 d’Octubre de 2017

P.S.: En el suposat que el 155 tirés endavant tal com està plantejat, se’m acut que quedaria clar que ens ha convertit en una colònia. Totes les Metròpolis han actuat sempre imposant els seus governs i expulsant el Govern propi del lloc colonitzat. Si hi ha una cosa en que Madrid s’ha entestat  en afirmar és que el dret de autodeterminació no és un dret universal sinó que només és aplicable en casos de colonialisme. Si realment ens converteixen en un país sotmès i colonitzat,  com a una colònia vuitcentista, és evident que el dret internacional ens empara plenament. Queda clar, dons, que en el pitjor del casos, la raó continuarà sent nostra...

---

[1] http://www.ara.cat/politica/Historics-PSC-perque-partit-soposi_0_1892210990.html

[2] Mateixa cita anterior

[3] https://www.vilaweb.cat/noticies/el-seu-155-els-pot-acabar-sortint-per-la-culata/