503.- Comentaris (Rivera, llistes i altres coses).-
Resulta que aquells que es
pensen que ho fan tot bé, queden exposats
com autèntics demagogs. És el cas del ínclit Albert Rivera. Diguem que l’expressió de demagog encara és curta si
hi afegim les seves traces de cínic, populista, manipulador i
d’arribista; la seva necessitat d’estar
en primera línia de forma permanent
denota un incipient complexa narcisista (potser no tant incipient...)
que es manifesta en circumstàncies que
ell entén propícies, amb el convenciment
de que és el més llest, i presumint-ne.
Ell, tant donat a l’espanyolisme, no deu de recordar aquell refrany que diu allò de
Dime de que presumes... que
els que som més tontets, que és tal com ell ens creu, sí sabem interpretar. El
narcisista precisa dels seus minuts de
glòria en moments públics per no perdre
protagonisme i, especialment, reconeixement. Quan queda “tocat” en o per alguna
actuació en el Congrés, el seu rostre s’enrogeix (la TV en colors té aquest
avantatge, o inconvenient segons es miri...), no sé si de ràbia o dolor o per les dues coses
perquè, a més, és tímid.
Ve tot això en relació a
la presentació per Rivera en el ple del Congrés d’aquell suposat llibre de text
de les escoles de Catalunya. Cínic perquè sap folgadament que el què dirà no és
veritat; Demagog, menteix respecta de l’origen i procedència del document, que
no és un llibre de text, en benefici propi; manipulador del
text inclòs en l’edició que presenta; populisme amb el que intenta
congraciar-se amb els sectors més catalanofòbics; arribista perquè intenta un
guany determinat obtenint l’aprovació en el ple de les seves dèries. Narcis?,
ho entenc com evident. Si continua pensant que està en possessió de la veritat,
el veurem vermellet en massa ocasions.
Que continuï, ens fa favor quan pretén denigrar-nos. És possible
que guanyi vots amics. Però en perd per
alguna altra banda perquè, com diria en Pla, la gent no està per collonades...
Les
llistes electorals estan dades i beneïdes i sense sorpreses en
la banda indepes. I el 21/12 (un cap i cua...!) el tenim a tocar. Els indepes
han triat una via no unitària perquè hi ha en joc partidismes que en aquest
país nostre semblen inevitables. No ens deixen cap altra opció. Tot té avantatges i/o inconvenients, certament,
però la pregunta del milió està en què faran uns i altres el dia 22. Des de
Madrid venen insistint en que no canviarà res. D’aquí van sortint veus
contemporitzadores que em semblen més respostes “obligades” que altra cosa,
però hem d’entendre que la situació general obliga, certament, a ser prudents i mentiders. Però ja que hi
son, han de ser tant transparents com es pugui perquè nosaltres puguem llegir, al menys, llegir entre línies.
Qui s’ha lluït ha estat Iceta.
Ha muntat una llista, espècie d’ONG, en la que ha recollit Espadaler (no vull
pensar en el deute de Unió, però l’alegria de Duràn ha estat evident...) i a
l’exportàveu el grup Montse Surroca. Fitxa Alex
Ramos, vicepresident de la SCC i
Mario Romeo, president de Tercera Via; Victòria Camps, Beatriz
Silva i Carmen Valls de Federalistes
d’Esquerres. Suposo que, com diu la dita, en la varietat pot estar el gust... Iceta,
home inquiet, sap que necessita ajuda
per remuntar i en aquesta barreja deu de pensar que pot trobar-hi
avantatgetes. Al menys compta amb una carta amb 200 signatures dels seus
incondicionals[1],
i d’altres que no ho semblaven, reclamant
un retorn a la legalitat en un manifest que li dona suport.
Una dada que, volent ser
anecdòtica, posa en evidència, de forma definitiva al TC. Els assaltants de Blanquerna,
amb sentència ferma del Suprem, s’escapoleixen cautelarment de l’entrada a la
presó perquè el TC ha considerat que d’entrar-hi, a la presó, es podrien
produir danys irreparables... Potser
Junqueras i companyia podrien demanar també l’empara del TC als que,
parafrasejant la decisió del TC, ja se’ls hi ha causat danys irreparables. Però cap d’ells es cunyat d’un ministre o
cosí d’un exministre...
I no ens podia faltar la referència a la unitat d’Espanya des del
nacionalcatolicisme encara present. L’arquebisbe
Cañizares ha estat incapaç de perdre pistonada i els hi diu als seus, entre
altres coses[2],
"Quan es genera odi, una
violència que no és simplement violència física sinó agressió al contrari, això
no és ser cristià. L'independentisme ha suscitat odis que no existien-
L'Església treballarà sempre per la unitat, la convivència, la concòrdia, el be
comú de tots els afectats". Em sembla que el “ a por ellos...”, i les accions
policials del 1-0 hi entren de ple. Però el Cardenal deu de pensar que tot
això que dic que hi entra de ple, deu de
formar part precisament de la justícia Divina que cau sobre d’aquests
eixelebrats indepes...
J. Vinyeta
27 de Novembre de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada