A
les 15 hores 27 minuts del dia 27 d’Octubre de 2017, el legítim Parlament de
Catalunya ha votat a favor de la declaració de la República Catalana,
Independent. El President Puigdemont, que durant tota la matinada i dematí d’ahir
intentava aturar l’aplicació del famós 155 i semblava clar que optaria per
convocar eleccions per aquest fi, va canviar de criteri, optà finalment per no
convocar-les i va deixar en mans del Parlament la solució o resposta que
Catalunya havia de donar a l’aplicació de l’article clarament repressiu. Per
què aquesta muntanya russa durant tot el dia i que tant va esverar a molts? Pel
que sabem, Puigdemont havia posat quatre condicions per a convocar les eleccions: la no aplicació del
155, la llibertat dels Jordis, la retirada de la policia i guàrdia civil i,
segons fonts, l’establiment d’una taula de diàleg, qüestió aquesta última que va estar admesa però que
quedava per concretar. En principi, les condicions semblaven acceptades.
Però des del PP, Albiol dixit que no hi
havia la mínima voluntat de retirar el 155 i, per si era poca cosa, de les altres tres condicions, res de res. Posats a la
intempèrie, República d’aixopluc. I així
ha estat: avui s’ha constituït la República i es posa en marxa la Llei de Transitorietat
Jurídica que és la norma a aplicar. Ara, a posar-se a la feina.
No
cal el relat històric del com s’ha arribat aquí. És sabut, de tots els que
esperàvem el moment, el què, per què i com ha estat la travessia que ha anat
deixant destrosses de tota índole pels camins, amb totes les incomprensions
abanderades per negar allò en que nosaltres hi creiem i que de sempre nosaltres
hem vist clar.
Però,
tot i així, se’m acut un relat que suposo és anecdòtic però que entenc adient.
Diuen que el 14 de Juliol de 1789, Lluïs XVI en despertar-se va sentir
trets i sorolls i va preguntar “És
un motí?” i el seu interlocutor, que algú concreta com
algun dels seus ministres i altres en l’ajuda de cambra, li va respondre
allò de “No, Sire, no és un motí: És una revolució”. Els governs de Madrid, els que els manen des de l’ombra i els seus corifeus, que son
molts i poderosos, han parlat sempre
de que el que passava aquí no eren més motins (més endavant, per poder aplicar una llei repressiva,
qualificats com a tumultos) en mans
de quatre eixelebrats. Un error de càlcul monumental. Bàsicament perquè,
acostumats com estan a mantenir el que calgui des de d’alt a baix, no han captat que aquí, perquè la cultura no
és precisament imperial, hem fet les coses de baix a d’alt, fins a tal extrem
que més que un motí tumultuós desordenat i ineficaç ha estat una autèntica revolució popular de gran abast que
va deixar en mans dels polítics el portar-la a bon fi. I així ha estat.
Ara,
haurem d’aguantar la repressió anunciada que el temps anirà temperant a mida
que pugi la prima de risc, hi hagi algú reconeixement internacional i es facin
necessàries negociacions amb l’Estat espanyol. Mentre hi haurà cridòria i
violència (veurem si qualificada de
tumultuària) exercida per aquells que des de sempre han boicotejat les nostres
més insignificants passes i que col·laboraran
obertament amb els repressors oficials. Però amb la pau que ens permetin
i amb absència de violència per part
nostra, així, amb la tossuderia de tots plegats (Donec Perficiam...!) arribarà el moment definitiu en
què, després de molts anys de lluita,
podrem desar les Estelades per posar definitivament la Senyera al seu lloc: ens
ho hem guanyat!
J. Vinyeta
27
d’Octubre de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada