498.- Turbulències.-
Ahir vaig estar escoltant
les declaracions del catedràtic de dret processal Alonso – Cuevillas, defensor
(amb el també lletrat Van den Eynde) dels consellers ara ja empresonats. Ens explicava com havien anat
les coses un cop entrats en l’AN (AN
que, encara que no vulgui, actua tal com
ho feia el Tribunal de Orden Publico franquista
de la que és hereva i successora, tal
com assenyala Pérez Royo[1]),
l’actuació de la jutgessa Lamela en no voler acceptar
un mínim retràs en les accions (com va
fer el Jutge del Suprem, en el cas dels membres de la Mesa del Parlament
inculpats) donada l’escassetat de temps que els lletrats havien tingut per preparar les defenses (que el catedràtic
fixava entre tres i quatre hores, i no més, donat que les notificacions
s’havien fet el dia abans). Tot va ser inútil. I tràgic perquè, com deia
Cuevillas, en més d’una ocasió la jutgessa Lamela, dedicava l’atenció al seu
mòbil en comptes d’escoltar als interrogats, qüestió que en més d’una ocasió
els defensors l’hi varen fer notar... una imatge indigna quan es juga amb la llibertat
de persones, encara que siguin escarnides pels propis jutjadors amb actituds de
crua indiferència, com ho varen ser, que ens fan entendre que ja estava escrit que
els interrogats anirien a presó. Penso en aquells que deurien haver estat terrorífics
judicis de la Inquisició: tot decidit. Potser
obviant, en aquest cas, que el a por ellos, oé... comença amb una riallada,
però pot acabar amb llàgrimes davant d’una foguera purificadora.
I es va acabar la sessió.
En realitat tots, inclosos els consellers i conselleres, sabiem que passaria.
Però un Estat que, efectivament, ja havia fet a miques la legalitat amb la
repressió executada abans, duran i
després del 1 – 0, va fer la figuereta amb una sola mà per major honra i glòria
de la guàrdia civil i de la policia nacional, estenent l’abús de poder a la
vexació de paraula (només cal sentir les riotes dels policies nacionals...)
i de fets quan, emmanillats a l’esquena, els fan seure sense
cap mena de protecció en el furgó que els transporta a la presó. Ignoro, de
moment, si les dues conselleres varen ser vexades en similar sentit.
Ara no hi ha res que pugui
canviar de forma immediata la situació dels encarcerats. El que ens toca fer és
tot el que calgui perquè aquesta situació s’abreugi el més aviat
possible. I pensar amb les eleccions com potser forma més immediata de resoldre part
del problema, perquè, per les mateixes raons que varen ser empresonats amb un
clar frau i abús de la llei, com entenen la pràctica totalitat dels juristes
que s’han manifestat al respecta, els
recursos pertinents també hem de pensar que seran rebutjats (amb els Jordis, així ha anat...). Cuevillas, com Pérez Royo, entén que la incompetència de l’AN en el cas és flagrant, i entén Cuevillas que la que podria estar una mitja solució seria que el cas passés a
mans del Suprem, donat que el Suprem ja és el que hi entén el cas de la Mesa
del Parlament. Pel que deia Cuevillas,
el Magistrat que porta el cas té, al menys, les deferències que imposa la llei,
encara que només sigui per això. En tot plegat, m’ha arribat via Wp l’acudit
amb que obria en portada una edició de El Hermano
Lobo de tant bon record. Un jutge pregunta a l’encausat “¿Conoce el acusado sus derechos?, qüestió
a la que respon “Sí, señor” El jutge li respon immediatament “Pués
olvídelos!”... 15 d’Abril de 1975. Tuf
franquista inevitable... qüestió d’altra banda que Pérez Royo deixa clar en el seu
article citat.
Puigdemont espera a
Brussel·les. Passada la sorpresa, entenc que ha fet bé. Mantenir obert i
amatent l’esperit de la República, poder-nos parlar, fent conferències de
premsa quan vulgui i li convingui, i a la capital d’Europa, vistes i escoltades per tot
el món, fent públiques les deficiències democràtiques de l’Estat que el
persegueix..., un luxe republicà si no fos pel dramàtic de les circumstàncies
en que les ha de viure. En cap cas hagués
pogut ser així de quedar-se al País. I si ho hagués fet, ara estaria a la presó,
sentint el furor d’una venjança que té molt poc a veure amb l’aplicació d’una
justícia. I que si ho és, de justícia, ens deixa clar als ciutadans d’aquest
Estat que, per les mateixes raons, i en qualsevol moment, ens pot tractar
igual, de la mateixa manera. Els ciutadans espanyols també haurien de començar
a rumiar-s’ho.
No vull negar que el País
ha quedat tocat. Cert. Però l’Estat
ha de tenir clar que si ni el dictador, amb assassinats i amb la crueltat de la
tristament famosa Brigada Político Social que en massa vegades actuava sota la suposada
protecció de l’anomenada Ley de vagos y maleantes va poder
“acabar-ho”, tampoc ho podrà ara. Al contrari: serem perseverants i amb el
convenciment i la convicció de que ens mou la força de la raó, expressió
realment molt recurrent però certa i real.
J. Vinyeta
4 de Novembre de 2017
P.S.: Abans de penjar aquestes ratlles al blog,
informen que Puigdemont i els Consellers/es que l’acompanyen, s’han lliurat a la
policia belga. Ara, a esperar, no defallir i perseverar...!
[1] Éste
Pais apesta a franquismo.-
J. Pérez
Royo.- http://www.eldiario.es/zonacritica/pais-apesta-franquismo_6_704189589.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada