500.- Ressaca, manifestació, TS

500.-  Ressaca, manifestació, TS.-

A vegades al tossuderia hi és per a qui no li queda cap més remei per mantenir unes hipòtesis determinades.  És el cas d’aquells   que, des de fa temps, des dels principis del Procés, que podem situar  en aquell juliol del 2010 en resposta vers aquell cop d’estat, tal com va estar definit per Pérez Royo, que es produeix amb la sentència en contra de l’Estatut per part del TC, que prediquen la inexistència d’una solera  de base popular quan es parla del Procés català. Des d’aleshores sempre, des de Madrid, s’ha volgut presentar el moviment secessionista com el resultat d’unes consignes donades des del pinyol de la política catalana i portat endavant per una colla d’eixelebrats sorollosos. I és mantenia, des de Madrid, que  tallat el cap de la serp, aquesta quedaria inerta. Així van anar actuant  fins a descavalcar Mas i anorrear-lo. Apareix Puigdemont, que consideraven un titella en mans de Mas, però que anuncia un referèndum que, deien, mai no és podria realitzar però que compta amb urnes i paperetes en el moment adequat i amb aquella reacció del Govern de Rajoy que deixa esparverada a tota l’opinió mundial. Aquest referèndum porta una conseqüència: la declaració d’independència, que els hi  és absolutament inacceptable. I se’n defensen, qüestió comprensible, però ho fan  molt més amb sentit de venjança per les humiliacions que tot plegat els hi han suposat, que no pas en el sentit de justícia, del que,   el propi Estat, no cessa d’omplir-se’n la boca.

I arriba el dia 8 de Novembre. Aquell pinyol polític de Catalunya, no existeix: el Govern  empresonat o a l’exili, els caps de les multitudinàries manifestacions, el Jordis, empresonats... Però la societat civil, sense la qual res del que ha passat fins avui hagués estat possible, autogestionada, es posa novament en marxa i paralitza tot el País,  talla totes les infraestructures, deixant una ressaca caparruda   de les  24 hores d’aturada. La tossuderia els fa dir que no va passar res oblidant, una vegada més, la gran diferència que hi ha entre allò que neix, des d’un principi,  des de la societat civil,  en front d’allò que per tradició és, al revés,  imposat a la societat civil.   Necessitaran encara més evidències per saber-ho  diferenciar?

Per si no en tenien prou, la manifestació d’aquesta tarda per demanar l’alliberament dels presos polítics, ha tornat a ser prou evident.  750.000 persones, segons la Guardia Urbana, han omplert de gom a gom el carrer Marina de Barcelona reclamant llibertat dels presos,  en una concentració, donat les dificultats que presentava l’avançament   de la pròpia manifestació, de 3,3 Kms. de longitud. Diuen que ha estat la més gran de les manifestacions fetes a Barcelona. De fet és ben bé igual perquè, independentment de la riuada humana de grans dimensions que ha representat, assenyalo dos aspectes que entenc fonamentals: A):150.000 persones més que el doble de la manifestació unionista de fa pocs dies, amb l’assistència de ciutadans de províncies  no catalanes. B): queda clar, una vegada més,  que la societat civil no necessita dels líders ara empresonats o a l’exili per organitzar-se, és suficient una crida de qualsevol grup assenyat per respondre-hi  massiva, ordenada i pacíficament.  És el que més els hi costa d’entendre; i, per molt que s’ho pensin o vulguin pensar, hauran de notar que el “soufflé” no es desinfla, al contrari. Aquí, ens queda clar.

El  Tribunal Suprem ha deixat en llibertat als components de la Mesa del Parlament. Carme Forcadell va haver de passar una nit a la presó a l’espera de fer efectiva la fiança imposada: un canvi d’actitud judicial que potser vulgui   assenyalar l’inici d’un camí menys tens. No he llegit la interlocutòria del jutge del Suprem i desconec els interrogatoris i les respostes. Però Forcadell ha estat considerada apòstata i escarnida a les xarxes. Personalment entenc que, davant d’un jutge que t’inculpa i amb el convenciment de la teva pròpia innocència, tens gairebé l’obligació de mentir, jurar i signar el que més et convingui en favor dels teus interessos personals i de cara a la teva llibertat, qüestió, a més, que la llei empara i deixa, en conseqüència i en fora de lloc una suposada obligació de l’auto flagel·lació o de l’auto martiri. Des de Catalunya així ho hem entès i com hauria de ser normal, de Carme, o de qualsevol dels empresonats polítics que s’hi estan jugant la pell,  com a mínim  jutjarem les actituds que ens han demostrat amb fets i fugirem de jutjar-ne qüestions purament puntuals.

J. Vinyeta

11 de Novembre de 2017