184.- Comentaris

184.-Comentaris.-

Italia è diversa?.-  Personalment no sé si, com diu la dita que en les èpoques passades s’aplicava a l’Estat espanyol, Itàlia és diferent o no. Però el què si sé és que la plantofada que han rebut Merkel i companyia ha estat majúscula: gairebé el 55% dels electors (repartits entre Grillo i l’etern Berlusconi)  han castigat al “delegat” Monti i s’han  apuntat a un teòric enfrontament a les polítiques dictades des d’Alemanya. En poques paraules:  han dit de manera democràtica, a les urnes,  que ja n’hi ha prou. És la clara conseqüència d’haver posat pel damunt del País, com a la resta dels Estats de  la UE, el que es garanteixi el retorn dels deutes a la banca creditora, independentment de que la ciutadania, com està passant, hi vagi deixant la pell a miques pel camí. La sorpresa no ha estat tant la mitja derrota de Berlusconi si no  la mitja victòria del Sr. Grillo, que volent ser antisistema, ha optat aparentment  per fer la guerra des del propi sistema.

El famós 15M va voler jugar fent oposició al sistema amb  la innocència utòpica de que, per lluitar-hi en contra, era clar que el moviment hauria de ser assembleari i sense lideratge concret. I els que ja tenim uns anys a l’esquena sabem que sense lideratge en el grup no hi ha res a fer, perquè les decisions preses a les assemblees han de portar-se a terme i, com ha  quedat reflectit, no n’hi ha prou en comunicar-les via SMS, facebook o twitter. Amb aquestes perspectives, la classe mitjana ja es va abstenir majoritàriament de participar-hi. Itàlia és diferent? Dons la veritat és que jo no ho sé. Però el que sembla és que la classe mitja italiana ha fet seves les proclames d’un senyor, conegut a tota Itàlia i des de fa anys, que posava en solfa un enfrontament amb el sistema amb continguts similars i populistes a aquells del 15M, però amb la grandíssima diferència de que aquest mateix Senyor, el Sr. Grillo, liderava el procés perquè sembla que tenia clar que o el  liderava o el procés es quedaria en res. No seré jo qui jutgi el programa electoral d’aquest moviment anomenat Cinc Estels, ja ho farà l’electorat. Però, vist des de fora, em sembla que posa sobre la taula el fet de que de Srs. Grillo en poden anar sortint perquè la situació a Europa els fa possibles. En el meu entendre, tot el que sigui esperonar a la societat civil, és bo. Però també  hem de pensar que les fórmules populistes de menar a la societat civil comporten riscs, alguns dels quals tots sabem que poden ser molt perillosos.

Cert és que les urnes, a Itàlia, han deixat un mapa polític de difícil encaix però, potser per això sí que Itàlia és diferent, perquè la inestabilitat governamental els hi ha estat  una constant des de la fi de la segona guerra mundial i se'n  han anat sortint: si no recordo malament, des de la fi de la segona guerra mundial fins ara, en 65 anys, Itàlia ha tingut més 40 governs. Té, per tant, Pedigrí en aquests tràngols.

Tertulians.- Estan a l’ordre del dia. No hi ha emissora de radio o televisió que no tingui la/es seva/es tertúlia/es que es manifesten sobre temes generalment polítics d’actualitat.

 Tothom es guanya la vida com millor pot o sap i, en aquest aspecte, poc o res hi tinc a dir. Només m’agradaria fer algunes apreciacions al respecte. Podríem entrar en un debat sobre la Llibertat d’informació de molts d’aquests tertulians però, tot i que no és el moment ara,  m’agradaria exposar dues qüestions. La primera és que tinc seriosos dubtes sobre aquella suposada llibertat d’informació d’aquells que formen part directe de les plantilles dels mitjans, perquè que es  deuen al  mitjà des del que pontifiquen que, ho vulguin o no, és d’una ideologia concreta i amb la que han de ser respectuosos a risc de perdre la feina, de no ser-ho. No cal afegir res més, en aquest aspecte.  L’altra qüestió és  aquesta resposta quasi emblemàtica que donen quan, per la raó que sigui, es qüestiona la seva suposada llibertat: diuen que tenen el dret d’informar. I en aquest cas,  confonen els termes. Som la resta de ciutadans els que tenim el dret a rebre la informació,  que   el seu deure  és la de donar-nos-la  i que aquesta informació ha de ser, com a mínim veraç i contrastable. I per tan, quan per la raó que sigui han de barallar-se amb qui sigui, no s’han de prendre la llibertat d’involucrar-nos en les seves disquisicions. D’altra banda, crec  que seria bo que el periodisme en general abandonés l’àuria messiànica i dogmàtica que a vegades l’envolta.

Exposat tot l’anterior, dir que, en el meu entendcre, la majoria d’aquestes tertúlies no fan res més que intoxicar. Estan posicionades i, per tan, la suposada línea informativa va sempre en el mateix sentit i els comentaris del dia – del moment son sempre en justificació d’una ideologia, en contra d’una altra o nedant  i guardant la roba. I si això és netedat informativa i aquells participants son angelets purs, ideològicament neutres, que baixi Déu i que ho vegi. I que m’ho faci veure a mi de pas.

Ja sé que, per allò de la llibertat en general i de la llibertat d’expressió en particular, ens toca ser més respectuosos amb l’existència d’aquestes tertúlies més que, en massa casos, no  ho son elles amb nosaltres. Però tinc la sensació, per aquells dubtes que he exposat que, a vegades i pot ser que intencionadament,  més que aclarir coses el que fan és enterbolir-les  en benefici de no ens diuen qui, tot i que podem intuir-ho.  I aquest silenci sempre és perillós.

J.Vinyeta

4 de Març de 2013

183.- De la societat civil

183.- De la Societat Civil.-

Podríem  dir, de forma fàcil, allò de que “no hi ha un pam de net”. Personalment  no crec que sigui així. Però és  evident que l’embolic general que estem vivint ens ho pot fer entendre, perquè des de la Casa Reial fins alguns estaments esportius, no piramidalment abservat  si no que vist de forma transversal i, per tant, de molta més amplada i envergadura, l’esquitxada de la corrupció es va estenen com a taca d’oli.

Soc dels que creuen que bona part del merdé que estem vivint aquí a Catalunya  te una finalitat política  clara: la  d’empastifar a les Institucions i partits  en general i polítics en particular de Catalunya, empastifar  tot “allò”  que pugui d’alguna manera estar participant amb el moviment secessionista que hi ha endegat, desprestigiant-lo. No em crec que només hi hagi alcaldes, ajuntaments i regidors, escoltes - espies o partits enterament corruptes, tal com es vol  assenyalar, només  a Catalunya. Aquesta empastifada, que anirà pujant de to i que anirà en augment d’intensitat, forma part, i estava anunciat, de l’ofensiva general des de l’Estat central per a desestabilitzar el procés[1]. No vull negar que no n’hi hagi de corrupció aquí, però entenc que, més o menys, ho és en el mateix nivell que hi ha en la resta de l’Estat[2]. 

 Sigui pel que sigui i com sigui, la realitat és que la credibilitat de la ciutadania en  els polítics està en hores baixes. La corrupció n’és una raó. Però una altra bona raó és l’esclerosi del sistema per la qual la ciutadania va veient que li van arrancant la pell  i  que cada vegada n’hi va quedant menys, de pell, per arrencar.  Aquí, a casa  nostra, hi tenim, a més, un problema afegit que ens ve donat per la qüestió fonamental de que, per fer qualsevol cosa, ha de demanar-se permís a Madrid. No vull dir amb això que el poc que es pot decidir aquí no pogués estar millor gestionat. Però el que sí dic, i no és la primera vegada, és que bàsicament molt bona part de les “arrencades” de pell que s’estan fen aquí es podrien deixar de fer si Madrid pagués   només els calés que oficialment ens deu. I amb això no vull dir res més que, tot i formant part d’aquesta incredulitat general,  em crec més  els d’aquí (llevat d’excepcions com PP i C’s), que no pas als altres. I així ho haig de reconèixer.

Per tot plegat  la societat civil entén que ha d’espavilar-se i s’organitza. Aquesta societat civil  ja es va mobilitzar  amb les manifestacions i cassolades en contra del Sr. Aznar  i la seva guerra a Iraq (tot i que el PSOE en bellugava els fils pel darrera, cap partit estava en la capçalera de la manifestació a la Gran via de Barcelona el 15 de Febrer del 2003), i  pren caire identitari en la manifestació que organitza l’Òmnium el 10 de Juliol del 2010. Els polítics, en no  saber llegir-les, creen el  cultiu necessari perquè la societat civil s’organitzi  políticament. I  per primera vegada, aquesta societat civil, força al Govern (11/09/2012) a anar pel camí que aquesta societat, avui per avui majoritària, vol anar.

 Aquella mateixa societat ha pres ara un nou camí que no és res més que l’altra cara de la mateixa moneda: donada la ineficàcia dels estaments polítics, especialment dels de Madrid,[3] surten associacions – organitzacions solidàries per a compensar les “arrencades” de pell. I d’entre d’aquelles hi ha, i només a tall d’exemple, Tercer Sector Social que agrupa més de 7000 entitats  amb més de 230.000 voluntaris. Sobresurt la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca que ha mobilitzat fins ara  a més de milió i mig de persones, que ha aconseguit l’entrada al Parlament espanyol de la famosa Iniciativa Legislativa Popular per la dació en pagament de la vivenda i que actualment va manifestant-se per diverses ciutats d’Espanya, amb participacions més que notables. I, repeteixo, només son  exemples d’una realitat. Això sense mencionar les org. què, en el mateix sentit, actuen per lliure en punts inimaginables.

Però son exemples que  posen en evidència que aquells que per massa vegades son oblidats pel poder en benefici d’una oligarquia tenebrosa (la frase queda molt bonica, però no s’aparta gens de la veritat), van prenent consciència de que  tenen la força que els dona la unió. Personalment crec que tot aquests moviments socials i polítics que, també ha de dir-se, tenen l’origen majoritàriament aquí a casa nostra, ens porten al convenciment de que  els polítics poden ser contestats i posats en evidència si no fan allò que la societat reclama i que podria traduir-se, simplificant-ho de forma vaticana, en, al menys, un mínim recolzament moral a la seva situació (i ho dic amb aquests termes perquè no se’m pugui respondre des del Poder dient-me que demano quimeres econòmicament inassolibles...)

Les coses son com son i aquestes mobilitzacions  son  un senyal, tot i que molts diran que incipient però senyal a la fi,  de que el país està cabrejat amb la classe política (quan la societat va de bracet amb els polítics es diu allò de que hi ha pau social i ara és evident  que no n’hi ha) Els polítics  han de  reconciliar-se amb els seus administrats, que som tots, i han de  fer-ho amb una certa celeritat. Son ells els que han de donar senyals inequívoques de la seva voluntat d’esmenar actituds que ens han portat fins aquest punt.

Si no ho fan, la distància entre uns i altres encara creixerà més, amb conseqüències imprevisibles. Tinc el convenciment de que, en el pitjor dels casos, la societat sobreviurà; en el pitjor dels casos, no sé si el polítics sobreviurien, el que no deixa de ser una bona raó perquè actuïn. 

J. Vinyeta

22 de Febrer de 2012

---

[1]  L’entrevista a Miquel Sellarés al  Punt/Avui de Dimecres passat, fa molt entenedora aquesta situació que exposo.

[2] Carles Boix, en el treball  Governs regionals i la corrupció a Europa, situava a Catalunya dins d’uns paràmetres de “normalitat” en el grau de corrupció comparada amb la resta d’Europa. Podeu trobar-la a Internet.

[3] El Parlament de Catalunya, per exemple, ja va aprovar per unanimitat portar al Congrés la Proposició  de Llei per la dació en pagament el 18/07/2012, tot i que el Congrés, el 7 de Març anterior, ja havia rebutjat la proposta sobre el tema que va presentar  el grup de Cayo Lara

182.- Benet XVI

182.-  Benet XVI.-

És evident que la noticia de la dimissió (renuncia) de Benet XVI ha estat la bomba informativa des d’ahir al mig dia. A les vuit del vespra del proper 28, la Seu quedarà vacant i s’imposa la elecció d’un nou Papa.

El terratrèmol ha estat de grau elevat i ara el període comprés entre l’anunci de la retirada de Benet XVI i el primer discurs del nou Papa,  que sembla ser que serà pels vols de la propera  Pasqua, serà el tema líder dels informatius audiovisuals i de portades de tots el medis escrits. Les “Travesses” sobre possibles successors son a l’ordre del dia. I això no ha fet més que començar.

El Vaticà és un Estat poderossíssim i per tant, tant la renuncia com la nova elecció  posa en estat d’alerta als poders – contrapoders, interns i externs,  que, d’alguna manera, poden prendre part o manifestar influència en el procés ja iniciat, encara que no oficialment, per al nomenament del nou Pontífex. Els diferents grups (Opus, a qui sembla que Benet XVI els hi ha reduït poder, Jesuïtes, “Bertonianos”, seguidors de l’actual Camarlenc Tarcisio Bertone o els “Sodanianos” seguidors del que va ser Camarlenc de Joan  Pau II Angelo Sodano...)[1]  estan en efervescència per  anar a la recerca i satisfacció dels  interessos particulars d’aquests poders. Perquè, no podem oblidar que la lluita pel poder al Vaticà, hi és[2].  Des de fora, el pobres mortals ignorem les raons reals de la renúncia de Benet XVI i, com que no som l’Esperit Sant, tampoc sabrem, al menys amb una certa immediatesa posterior a la elecció, el què – qui - com del què  pugui  devenir dins de la Capella Sixtina durant els propers dies. Però em sembla que l’ombra del poder és molt ample i allargada i els Cardenals votaran allò o a aquell que més  convé als interessos particulars del grup del que formen part. I ho faran perquè l’Esperit Sant, curiosament, molt curiosament, els hi haurà mostrat de forma inequívoca aquest camí.

Els comentaris sobre de la figura de Benet XVI son, en general, elogiosos i entenc com a positiu una dimissió en tota regla: més d’un hauria de prendre exemple. Però personalment en sembla que l’Església Catòlica no ha anat gaire més enllà  del  lloc en el que la va deixar Joan Pau II. És cert, pel que sembla, que Benet XVI ha intentat posar ordre a la Cúria a través de la seva mà dreta, el Cardenal Bertone (creant-se  els enemics corresponents que no sabem fins a quin punt poden haver influït en la renúncia) i que, quan menys, ha demanat perdó pels temes de pedofília i pederàstia que sacsejaven al Vaticà. Però al mateix temps que carregava contra el Pare Maciel (Legionarios de Cristo), aixecava la excomunió a Pare Lefèvre, blasmava contra la Teologia de la Alliberació o ho feia en contra de l’ús  del preservatiu en  aquella roda de premsa en l’avió en el que  viatjava a Àfrica (a Nigèria si la memòria no em falla), afirmant que el seu us ajudava a propagar la sida, afirmació que va deixar a mig món, per no dir al món sencer, perplex; pel que diuen el més entesos, ha enterrat el poc que ja quedava del Concili Vaticà II i que,  tot i intentar-ho, tampoc se n‘ha sortit amb el tema de la Banca vaticana encara emmascarada per la mort de Joan Pau I[3].

I, per molt que desagradi a molts, queda la imatge emesa a tot el món des de Barcelona,  el dia de la Consagració de la Sagrada Família, de la monja anònima netejant l’altar en el que Benet XVI havia d’oficiar, com a gran expressió de la participació de la dona en l’Església Universal...

És evident que entrem en un temps d’espera  forçós. En continuarem parlant a mida que els arbres ens deixin veure el bosc.

J.Vinyeta

12 de Febrer del 2013

---

[1] Eric Frattini .-  Los cuervos del Vaticano .- Espasa.-2012

[2] Els documents publicats pel Majordom del Papa, segons el diari Italià  “La Republica” així ho evidencia.

[3] D.  Yallop.-  En  nombre de Dios .-  Planeta 2008

181.- Comentaris sobre corrupció

181.-Comentaris  sobre corrupció.-

No en volia parlar més, però aquests últims dies, tot l’Estat en va ple. Fins ara les coses en aquest camp anaven sortint però amb una certa lentitud. No és que no se’n parlés, però potser  el que realment passava era que el got era encara mig ple i ara bessa a dojo. Els que hi entenen diuen que la gran corrupció comença precisament amb l’aprovació  de la famosa Llei de Finançament dels partits el 2007 (?).  Sigui quan sigui o pel que sigui, el cas és que la corrupció és avui  a l’ordre del dia  de cada dia.

El País (aquesta vegada vull fer referència a la gent de tot l’Estat) s’esvera davant de corrupcions, suposades o comprovades, que van sortint com bolets, especialment en el món polític. I no dic que això dels bolets sigui mal exemple perquè els bolets son un producte que precisa de  condicions específiques per sortir (bàsicament humitat i temperatura, especifiques, això si, per a cada espècie). Quan  aquestes condicions en l’ambient que l’envolta son les que han de ser, el bolet surt. És per això que en  parlar de corrupció i comparar-la amb els bolets, se’m acut assenyalar que si surt el “bolet” de la corrupció és perquè les condicions ambientals (en aquest cas concret les condicions  socials que l’envolten) son les idònies perquè el “bolet” floreixi. I penso que això és un tema cabdal i que ens ha de fer reflexionar. És cert que no tots ni tothom és corrupte en el món polític i molt menys als nivells en que s’assenyalen avui dia. Però suposo que convindreu amb mi que la nostra societat, tot i que sembli que s’ho mira escandalitzada, en “passa”  olímpicament (només cal veure els resultats electorals) i en el fons els seus individus, els d’aquesta societat, lamenten (és evident que dit de forma massa  general i un pel sarcàsticament si es vol) no ser ells directament qui puguin estar-hi implicats, perquè  aquesta societat nostra premia, mal que només sigui amb un somriure sorneguer i envejós,  a aquell que presumeix de petites – mitges – grans corrupteles. I aquest substrat social és el que crea, com diuen a Castella, “...los polvos que luego traen éstos lodos...). Es parla de la necessària regeneració del sistema polític. Però poca cosa es farà si la societat en general, en la que estan inclosos tots el corruptes,  no modifica la seva pròpia actitud.

Si no recordo malament (ja se sap que l’edat enteranyina la memòria) son els grecs (Plató?) els que diuen que la no corrupció no ha d’estar una obligació per els individus de la societat si no que, aquesta idea de la no corrupció, ha d’estar assumida  per la societat i ha de formar part de les raons ètiques de la mateixa. I si la societat no ho ha assumit, com entenc és en el nostre cas, la corrupció serà tant en els àmbits públics com en els privats. El volum de la corrupció pública en aquest Estat nostre  ha pujat decibels fins a produir-nos mal a les oïdes, però en comptades ocasions  venim a parlar directament de la corrupció estesa en els àmbits privats. I, ens agradi o no, també hauríem d’entrar-hi. Perquè, per exemple, assenyalem acusadorament a l’ex-ministre que fitxa per una multinacional,  però no entrem a discutir mai les raons per a les que la multinacional ha fitxat a l’individu en qüestió. I gosaria dir que les raons son fronterísses  amb la real i existent banda fosca dels negocis i ignorem  si, subreptíciament,   aquestes fronteres han estat o no han estat traspassades. I no crec que sigui per casualitat que, si observem bé,  s’han barrejat els estaments: la corrupció privada va anant de la mà de la que anomenem corrupció pública.  Res és gratis i, per tant, seria interessant, molt interessant, saber que ens resulta més car si la corrupció publica o la privada o la conjunció de les dues. Donades les circumstàncies actuals, potser seria el moment d’iniciar un debat al respecta perquè, em sembla que, en tot plegat, els que hi perdem dues vagades som els administrats.[1]

Podria ser (i ho celebraria) que els jutges hagin comprés que la seva lenta actuació fa inexistent el concepte de la pròpia Justícia i hagin premut l’accelerador per treure’s  del damunt tot el que tenen a sobre per estalviar-se que puguem arribar a pensar que la incompetència o la corrupció, ves a saber, poden formar part intrínseca del seu propi sistema. Perquè tancar, com  fa pocs dies, un cas  comprés en el que venim comentant, 17 anys desprès d’iniciat el procés, és una autèntica presa de pel[2] que, els de mínima bona fe, no ens mereixem.

Suposo que tots hem observat la quantitat de vianants que travessen els carrers amb semàfors en vermell, inclosos pares que ho fan amb les criatures agafades de la mà. Realment és una indisciplina, si es vol, menor, però no deixa de ser un  símptoma preocupant. Perquè aquest pare o mare que ensenya a infringir el que possiblement sigui el codi més fàcil de transgredir, està educant al menor que porta al costat en com infringir  la convivència soc¡al i, qui sap, si convertir-se en corrupte en un futur. Si no, penseu en el que està passant amb el famós Informa en el sector juvenil, que en podria ser una conseqüència...

J.Vinyeta

31 de Gener del 2013

---

[1] Vegeu a  La Contra de La Vanguardia del 29/01/13 l’entrevista a Jonathan Koppell

[2] Cas  Pallarols

180.- Corrupció i Sobirania

180.- Corrupció i Sobirania.-

Corrupció .- Era la meva intenció fer referència als últims casos de corrupció o possible corrupció: Rato, Pallarols, O. Pujol imputat, etc.... Però, la veritat, me’n he desdit. M’ha semblat inútil  referir-m’hi de nou perquè, rellegint articles meus, de l’any 2009, ens els que ja hi havia referències escrites el 2003 sobre el mateix tema, m’ha quedat clar que poca cosa, per a no dir que res més, hi podia afegir. Només preguntar si el zel que mostra avui la Fiscalia anticorrupció per Catalunya té alguna cosa a veure amb la actualitat política catalana. Jo crec que sí.       

 Es mantenen els mateixos vicis gairebé des del inici del sistema democràtic i, el que és pitjor, en cap cas hi ha hagut un mínim i real desig d’esmena per part dels partits implicats: paraules, promeses, manifestacions en to major que, a la fi, no son  més  que  expressions considerades necessàries en el  moment que correspongui, però que  no es transformen en expressions de  contingut jurídic per regular seriosament al menys tres  coses: una clara modificació de la llei de finançament de partits, sense res ocult en la recaptació; modificar la Llei, fins on sigui necessari perquè els corruptes acabin a la presó i retornant el cent per cent del diner “escamotejat” i, a més, acabar, també per Llei,  amb l’endogàmia habitual dins del món polític que converteixen a massa càrrecs  en  autèntiques vicaries vitalícies. La credibilitat de tots els polítics està en joc perquè queda clar que els honrats, que també hi son en aquest mon del que parlem, tampoc aixequen la veu reclamant correcció i reparació de tot plegat. I el silenci, com ja  va dir Unamuno, sol ser interpretat com aquiescència. Es parla de 800  implicats en escàndols de corrupció,  de 48 exministres ocupant presidències o  pertanyents a  Consells d’administració d’empreses... Encara no n’és tot plegat suficient per regenerar el sistema...?

Sobirania.- La proposta del Govern, l’esborrany que tampoc sabem massa bé qui el va filtrar i amb quina  intenció, portava, en el meu entendre, una contradicció: donava el Dret a Decidir quasi com a realitzat i establia que la decisió presa per poble Catalunya era la de “...constituir Catalunya en un Nou Estat...”  Personalment ja em semblava bé, perquè coincideix amb el meu ideari polític. Però també em sembla que la voluntat de constituir un nou Estat, no ha estat expressada encara a les urnes i entrava en contradicció, en la meva opinió,  amb el paràgraf 2 posterior, que definia el dret a decidir “...escrupolosament democràtic...”. I per tant, en aquest estricta sentit democràtic, entenc que, amb independència del posicionament de la resta de partits polítics, tot i que cercant  amb ells precisament un millor consens, havia de ser esmenada. I així s’ha fet.

I com a conseqüència, s’han posat sobre la taula quatre propostes, inclosa la del Govern un cop corregida, que diferencien matisos. És evident que  CiU, ERC, PSC, ICV i les CUP tots varen anar a les eleccions amb el Dret a Decidir inclòs en el seu programa electoral. I em sembla  evident que hauran d’afegir-s’hi al document que serà finalment consensuat, per evitar un frau electoral.

 El PSC, que és qui més ha rebutjat el document inicial per allò del hipotètic  Nou Estat (i perquè el PSOE mana, no hem d’oblidar-ho), en presenta un altra de document en el que inclou i insta a la consecució d’un Estat Federal, que en el fons no deixa de ser un Nou Estat com el del que blasmava en la declaració original del Govern: de incoherències queda clar, com dirien a Girona, n’hi ha de per tot.  El PSC segueix sense dir-nos és amb qui o quins ens podríem “federar” i em temo que és perquè intueix la pràctica impossibilitat de portar a terme l’Espanya   Federal en sí mateixa.

ICV, que També inclou en la seva proposta el fonamental concepte de Catalunya com a “subjecta polític i jurídic” penso que és qui s’ha posicionat més a prop del document inicial, del que n’ha discutit més les formes que no pas el contingut. Un cop corregit el document, és d’esperar que s’hi afegirà sense massa problemes.

Em sembla que el document més complicat és el de  les CUP. Defineix el dret a decidir com  el “...d’un procés constituent en el marc dels Països Catalans...”, proposa, si es fa necessària, la desobediència civil i  entén que  es farà també  necessari un replantejament de les relacions internacionals, inclosa la “...conveniència d’esdevenir un estat membre de la UE”. Tot és possible, però personalment entenc que implicar a la resta dels  Països Catalans en un acte que només portarà a terme el Parlament Català, no em sembla massa adient perquè, malauradament, els Parlaments corresponents encara ni tan sols s’han pronunciat en aquest aspecte, i no hem d’oblidar qui avui dia guanya les eleccions al País Valencia i a Les Illes. Si ells no tenen pressa, és evident que nosaltres sí que en tenim. En quan a la pertinència o no a la UE, és una cosa que sempre podrem decidir a posteriori, però  la resta de partits sí que hi volen pertànyer. Respecta de la desobediència civil, no ens diuen si ha de ser  “gandhiana”  o ha de ser similar a la que es va emprar pel 15 M  barrant la entrada al Parlament dels Diputats  aquell 15 de juny del 2011 i en la que, com reconeixia el Sr. David Fernàndez en el programa Àgora a TV3, molts membres de les CUP hi van participar.

Així les coses, hem d’estar a l’espera de les negociacions que avui mateix s’han iniciat. M’agradaria poder pensar que, per a tots els negociadors, Catalunya està per davant  i per sobre dels interessos propis i del seu  partit. Però tot està per veure. Dimarts proper és el dia en que aquest document ha de quedar sentenciat. Seria gravíssim que el Sr. Aznar, vaticinant la ruptura  a Catalunya abans que la  d’Espanya, tingués raó.

Ens queda una pregunta: I el Sr. Duran? Acabarà posant els seus Diputats a disposició del PP? I els Diputats d’Unió, tots hi estaran d’acord? Veurem,veurem...

J.      Vinyeta

16 de Gener del 2013

179.- Què faran?

 179.- Què faran? .-

 Intentar saber de forma concreta què faran des de Madrid per evitar la secessió de Catalunya és difícil. Però hi ha algunes   coses que em sembla, com es diu vulgarment, que son de llibre.

L’asfixia econòmica s’incrementarà. És evident que necessiten quòrum per  a tot plegat. I possiblement la millor manera sigui (fins avui els resultats els hi han estat excel·lents)  la de continuar-nos presentant, davant de la resta de l’Estat Espanyol, com els grans dilapidadors (Mossos, TV3, Afers Exteriors etc...), els  grans deutors (l’altíssim dèficit) i, evidentment, com els més insolidaris. Fins aquí res seria anormal. Però com  que, per a continuar rebent diners del fons Autonòmic, en Mas – Colell, haurà de continuar intentant la impossible  quadratura geomètrica del cercle, que és el compliment del dèficit imposat, el Sr. Montoro, amb aquell somriure gairebé sardònic que ens és tan familiar, intentarà la intervenció directa del nostre Govern. De fer-se, sembla evident que haurem de demanar permís inclús per a demanar permís (la redundància no és gratuïta) per anar a pixar. No sé quins recursos econòmic – polítics ens poden quedar davant d’aquesta situació (no sé si el Col·lectiu Wilson, per exemple, n’ha parlat). Seguint aquest planteig terrorista, tot plegat pot acabar amb la “supressió” de l’Autonomia i amb el President Mas a la presó. És ben cert que si això últim arribés a passar seria el minut de glòria universal del President i de Catalunya: a la vista de tot el món! Però em temo que abans d’arribar a empresonar al President, faran mans i mànegues perquè tot se’n vagi en orris de forma més discreta. Alguns exemples de coses a fer:

 Iniciar moviments per intentar un trencament de C i U.  Imagino (i pot ser sí que imagino massa) que el Sr. Duran,  que està lluny del model independentista (és cert que sempre s’ha posicionat com a confederalista) pot ser temptat fàcilment des del PP, si no per integrar-se al PPC, per a  no participar, més o menys activament en tot el Procés ara que la gran oposició que li representava Vila d’Abadal, dins del partit, ja no hi és. D’altra banda, per part de Convergència, hi ha una qüestió que no acabo d’entendre:  per què ha plegat en Recoder? Es va dir que no li anava massa la “marxa” secessionista. El que ignoro és si, a més, porta tot un sector convergent d’un determinat pes al darrera, a quin sector econòmic pot representar i quina força pot tenir ell i tot aquest sector. Potser si que vaig més enllà del que toca, però pot ser ens hauríem de preguntar si aquesta fugida d’en Recoder vol dir alguna cosa més.

Fer trontollar la coalició de govern, serà un objectiu clar. M’agradarà escoltar les raons per les que els catalans haurem de demanar la convocatòria de noves eleccions.

Una altra possibilitat  que des de Madrid  poden portar a terme és la de fer una sucosa oferta econòmica de finançament, a canvi de portar a l’oblit   “quimeres secessionistes”. No sé fins a quin punt una oferta d’aquestes característiques podria fer trontollar a Convergència. Però no tinc cap dubte de que Unió s’hi afegiria de seguida amb evident risc de trencament de CiU, deixant al Govern actual en minoria.

Imagino que, per tots els medis possibles, aniran minant a la coalició governamental. S’anuncien “dossiers” que, des de la caverna mediàtica, ens mostraran el “terrible” grau de corrupció dels nostres dirigents polítics (i amb això en cap cas pretenc insinuar que no n’hi ha en aquest País nostre, de corrupció), aplicant aquella dita bíblica de veure la palla a l’ull aliè... i en els que hi serà gairebé tothom amb significació econòmic – polític – social del País i, especialment, els mínimament nacionalistes.

I, de forma constant, la por, la por especialment dirigida els sectors més sensibles, amb constants mentides per a aconseguir les màximes desercions possibles de les files especialment indecises i augmentar el no en el moment de a consulta.

I em quedo curt, perquè son tossuts, obcecats, amb un codi ètic opressor i per tant sense la  més mínima voluntat de modificar el seu objectiu: fer-nos desaparèixer. Ja sabem tots de què  està format l’ADN d’aquesta oligarquia amb ínfules imperials i, per tant, tinguem ben clar que tot és possible. Però també hem de pensar que Europa ens mira a nosaltres i a ells i potser que aquest Gran Germà faci molt de temps, potser que més del que ells es pensen,  que sap que   Catalunya seria contribuent net ingressant a la CE i que això, pel Gran Germà, compti.

J.  Vinyeta

8 de Gener del 2013

178.- Nou Govern

178.- Nou  Govern.-

 

Es va formar la setmana passada i tal com s’ha muntat em sembla bé. Des de les passades eleccions he anat pensant que allò de “la cartera i la bandera” d’alguna manera havia de  quedar diferenciat en el nou Govern, tot que amb una tutela única per poder avançar totes dues qüestions paral·lela i simultàniament. Tot i que ignoro la voluntat expressa del President, vist des de fora, sembla que anirà així.

No es tracta de descobrir ara les excel·lències del  Conseller Mas – Collel, la capacitat del qual és reconeguda internacionalment. Hi ha qui s’atreveix a afirmar que la qualitat del nostre Conseller  està per sobre de la qualitat mitja dels Ministres d’Economia d’Europa. Per tant, el tema econòmic (la cartera), està en bones mans.

 Em sembla evident (així ho espero) que el Conseller Homs treballarà pel procés de la consulta (la bandera) tant des del punt de vista Nacional  com des del punt de vista Internacional (pot ser que per aquesta vessant sortís allò de la Conselleria d’Afers Estrangers, que tant malament va  caure sobre d’aquells que ens tenen habituats a prohibir-nos-ho tot).

Des del punt de vista Nacional entenc que, per exemple, el Govern disposa avui (a banda de la majoria absoluta que representen) de 71 diputats de caire sobiranista (en el suposat, a vegades difícil de suposar, de que els d’Unió no es manifestin en contrari), però  realment el número de diputats, els partits dels quals porten el dret a decidir en el seu programa electoral i que podríem definir com a diputats “afegibles” a les tesis de CiU i ERC, son en realitat 36 més[1]. És per això que, tot i els escarafalls del PSC, ICV i les CUP,  entenc que una de les feines d’aquest Conseller ha de ser la d’incorporar tants com en pugui d’aquests diputats a la deriva sobiranista que porta el Govern (no hem de confondre dret a decidir amb sobirania) per crear una majoria inequívoca en aquest sentit per,  seguin les passes previstes pel propi Conseller[2], poder  anar a Madrid, presentar-la, rebre el no habitual d’en Rajoy i tornar més carregat de la raó  que ja tenia el Conseller en el viatge d’anada. Però  també ha de  poder servir aquesta majoria inequívoca per poder declarar unilateralment la Independència des del Parlament, si arriba el cas de que de solució només ens quedés aquesta.

Des del punt de vista Internacional, és evident que, davant de la negativa de l’Estat Espanyol, haurem de buscar “empara” en els cercles europeus. No serà fàcil tot i que res està escrit al respecta: no hi ha antecedents. Tinguem clar  que la diplomàcia espanyola és poderosa i amb influència en determinats cercles econòmics per als que el deute espanyol els hi és un perill latent, i encara més si l’Estat espanyol perd un 20% del seu PIB en la operació secessionista. Però també és cert que la visió del tracte colonial que Espanya ens dona és evident per a moltes de les  potències europees, especialment en el tema fiscal, i que en cas de secessió i integrats en la CE, en seríem contribuents nets. És evident que la feina a fer en aquest capítol serà de gran envergadura. I cal pensar que, donades les circumstàncies, res pot deixar-se per lligar en aquest aspecte.

Una de les coses que sembla que el President vol deixar també ben  lligada tan aviat  com sigui possible, és tot l’entramat jurídic que,  arribats d’una o altra manera al moment de la consulta o decisió, és necessari de tenir clarament establert per a legitimar la opció en que ens trobarem aleshores. Per tot això no és sorprenent que un home que ha estat a l’ombra de l’actual President des de fa anys i que és de la seva absoluta confiança, el Sr. Gordó, hagi “saltat” a Justícia per endegar i portar a bon fi tot aquest assumpte, en el que també tot ha de quedar ben lligat.

Així les coses, des de Madrid continuaran disparant l’artilleria, perquè els hi és evident  que el Nou Govern de la Generalitat mostra una deriva sobiranista per a ells intolerable i que des d’allà intentaran boicotejar-la amb totes les eines possibles.

Però d’això últim, ja en parlarem en la propera ocasió.

 

 

J. Vinyeta

31 de Desembre del 2012.

---

[1] Aquesta és una  lectura que en cap cas ha volgut fer  el PP. Ells han considerat una derrota nacionalista  la davallada dels 12 ascons perduts per CiU. Sense voler acceptar que, en realitat,  son 107 i no 50 els diputats els partits del quals incorporen en el seu programa electoral  el dret a decidir.

[2] Segons l’entrevista al propi Conseller Homs que publica el diari Avui el  passat dia 30.

177.- NovaLegislatura (i II)

177.-  Nova  Legislatura (i II).-

Tant ICV com el PSC es varen queixar, durant i després de les sessions d’investidura de que Mas – Junqueras no haguessin procurat una col·laboració directa  amb ells en el que fa referència al tema de la consulta. És evident que un i altra porten en el seu programa electoral el famós dret a decidir  i potser que el Candidat hagués fet bé de escenificar una acord amb ells en aquest aspecte. Però també és cert que  aquell acord sobiranista es va prendre, per ells mateixos, al final de la anterior Legislatura, i ara, pel que estem veient, sembla que els hi pesi a tots dos (PSC i ICV) com una llosa. El Sr. Navarro s’abstindrà en temes sobre la consulta i quan el PSOE li fa arribar el seu desacord al respecta, afirma amb rotunditat que ells votaran “no a la independència” en la possible consulta. Però també em sembla clar que, tan el PSC (que encara va cercant la seva identitat) com ICV, estan específicament contents i satisfets perquè, com han anat  les coses, es poden mantenir lluny d’una participació en la governabilitat que es promet molt dura. Em dóna la sensació de que cap dels dos té massa interès en que realment es porti a terme la consulta. Uns perquè depenen del PSOE i, els altres, perquè la seva estructura ideològica a mi em fa dubtar de la seva honestedat política i del seu concepte de llibertat.

 Les CUP entenc que avancen per un camí perillós. No es tracta de voler ser negatiu en res, però, en la meva opinió aporten un rerefons marxista (suposadament més dur que el mateix que aporten els d’ICV)  d’èxit en determinats punts, tot i que limitats,  en els que detenen el poder Municipal. El  que no crec és que fora extensiu a la resta de la societat aquell model que, pel que diuen, ha resultat d’èxit  en determinades àrees. De sempre m’ha fet por que la llibertat vingui adjectivada: la llibertat és. I, quan la tinguem, ja decidirem de quina manera volem exercir-la i, per tant, cap, repeteixo, cap model  pot estar imposat. D’altra banda, en la mà oberta que mostren  en el tema sobiranista, ens parlen de la sobirania del Països Catalans. I em sembla bé. Però personalment no estic disposat a esperar que la Catalunya Nord, el País Valencià o Les Illes decideixin afegir-se activament a l’actitud del Principat. Personalment entenc que tots ells, faltaria més,  seran ben rebuts i tenen els mateixos drets de decidir   que nosaltres. Però també ha de quedar clar que no ens aturarem per esperar-los.

Del PP i C’s,  malauradament hi ha poca cosa a afegir al que comentava en l’anterior. C’s, a pesar de que reparteix a dreta i esquerra, no deixa de ser un apèndix lerrouxista del PP i, per tant, anirà, encara que no ho sembli, l’ombra de la Sr. Alicia mentre això li doni vots. Del PPC, dir que el  discurs de la Sra. Alicia va ser tota una lliçó d’autoritarisme: el PP mana i no permetrà res que no sigui l’estricta aplicació de la famosa Constitució. El pitjor de tot plegat és la duresa amb que ho anuncia que ens fa entendre quina serà la actuació del PP en el futur immediat. El punt més dur serà l’asfixia econòmica seguida dels atacs culturals,  a la llengua i a totes les senyes d’identitat. Les clavegueres arribaran carregades de tot el que convingui per a posar contra les cordes l’intimitat de qualsevol  mínimament significat. La  finalitat només una: fer-nos desistir. No importarà el patiment que això pugui generar a la gent del País, inclosos el seus. Haurem de ser valents.

Una nota final. És evident que hi haurà retallades. Però també  és evident que Madrid és qui majoritàriament en serà responsable^[1]. Ja avui, l’asfixia econòmica alentint nòmines, la cessió de crèdits  que hem de retornar amb interessos  quan ens deuen diners o l’impagament dels deutes contrets i pressupostats, creen una situació d’ofec innecessari  amb la sola finalitat de fer claudicar un Govern, el nostre, que ha obert la via sobiranista. I això, que  se sap, ha d’estar reconegut pels partits que estan a la oposició, sindicats, organitzacions patronals o d’índole econòmica. Ja comença a ser hora de que tots plegats siguin capaços d’assenyalar el fons de la qüestió.  Estar a la oposició o criticar  i no fer res per a solucionar realment els problemes del dia a dia, amb la pantalla d’una ideologia que els hi va bé per  a carregar responsabilitat als altres i eludir les pròpies, donada la situació en que ens trobem, és d’una mala fe manifesta. Ha de deixar de ser més important el resultat electoral, la projecció personal de molts inclús en l’àmbit sindical, i, aprofitant que el 2013 serà l’Any Espriu, posar-se al servei “...d’aquesta pobra, trista, bruta i dissortada pàtria...”

 

J.  Vinyeta

Nadal 2012

---

[1] Com a mínim imposant un compliment de dèficit pràcticament inassolible sense retallades importants i, de no complir-lo,  negant l’accés als fons de liquiditat autonòmic.

 

 

 

176.- Nova Legilaura (I)

176.-  Nova Legislatura (I).-

 

Només faltaven unes hores pel debat d’investidura i no sabíem si entre CiU i ERC hi hauria acord. Els rumors l’assenyalaven com a molt “complicat”,  en Duran i en Rubalcaba estaven inquiets, Madrid s’esquinçava els vestits veient ja la cua i banyes del dimoni corrent pel Palau de la Generalitat...  Però allò que semblava que molts volien que s’esmicolés,   va acabar  en un “acord i tres annexes”, que uns anomenen Pacte per a la Governabilitat i l’altra part l’anomena Pacta de la Llibertat, que ens donarà   President de la Generalitat per a la X Legislatura.

Es posa en marxa el debat d’Investidura  i s’inicien els discursos corresponents. El Sr. Mas fa una avenç general de la Legislatura que defineix com a Històrica i difícil. El Sr. Junqueras, ens dona una classe ben estructurada, sense apunts i ben preparada. El PSC, pensant més amb el PSOE que en el País i ciant, com sempre, anuncia allò de que s’abstindrà en tot el que faci referència a la consulta. El Sr. Herrera ens dona lliçons de convivència social i les CUP ens sorprenen a tots amb un discurs cultivat, planer i clar: mà oberta per la independència i puny tancat  a les retallades. No hi ha res de nou en tot plegat. PSC, ICV i les CUP, votaran no a la investidura de Mas.

Tots tres grups son coincidents en la necessitat del repartiment del cost de la crisi (i no seré jo qui els tregui raó) però tot tres grups s’obliden de dir que, a banda d’aprimar-se (“aprimamenta” que tampoc voldrien que fos  excessiva per allò de les quotes de poder que hi perdrien, en concret PSC i ICV), els recursos de la Generalitat no permeten massa modificacions perquè no hi ha competències per a fer-ho i s’abstenen de dir que Madrid escanya les finances  del País fins a límits que per a molts ciutadans ja comencen a ser imaginables.

He deixat per parlar-ne a banda els discursos de la Sra. Alícia i del Sr. Rivera. Haig de creure que la Presidenta del PPC parla amb el “pinganillo” en marxa  connectat a Madrid i diu, textualment, allò de que la consulta “no es farà...” i que “treballarem  perquè el procés no tiri endavant...”.  Entenguem el que això vol dir i, a partir d’aquí, aferrem ben bé els matxos perquè el que se’ns vindrà tot seguit a sobre deixarà en baralles de pati de Col·legi el que ha passat fins ara. Faran l’impossible per evitar-ho, però només depèn de nosaltres portar-ho a terme. El Sr. Rivera continua amb la seva grolleria. Quan parla de cara a la galeria (jo no l’he sentit  parlant d’una altra manera) s’encén fàcilment perquè la demagògia ho fa propici. Però, com que se sap demagog, quan les respostes  que rep ho son en la justa mesura, l’hi pugen els colors a la cara: és un dels “desavantatges”  que per alguns representa la TV en color. Per als altres no fa més que evidenciar la vergonya que li fa, al Sr. Rivera, el seu propi discurs. PP i C's, evidentment, varen votar no a la investidura.

Continuarem parlant de tot plegat, i del que  em  sembla que   està a punt per endegar-se des de Madrid: un incendi de condicions paoroses. Hem d’estar amatents.

 

 

J.  Vinyeta

24 de Desembre de 2012

175.- Comentaris

175.- Comentaris.-

És evident que ser català i sentir-se’n de català comporta un plus de patiment provocat per la pertinença obligada  a un Estat que, tot i que cerca de forma intensa i  continuada la nostra desaparició com a poble,   ens necessita per a sobreviure de forma inexcusable. És curiós veure que, sabent que marxarem, portin les coses de manera totalment contraria a  allò que els hi convé. És una manifestació clara de que la ideologia que impregna allò que podríem definir com al seu ADN, està per sobre de tot, ignorant, imagino que amb mala fe, tant la pròpia Història  d’aquesta Espanya que diuen defensar,  com  la de Catalunya que neguen sistemàticament, perquè si no la neguessin la seva pròpia Història deixaria de ser aquella de la que  presumeixen.

 Per tot plegat, és ben cert que aquests que neguen la Història, inclús la més recent, recorren a qualsevol subterfugi per fer com els gossos: marcar territori. Es presenten amb un fals sentit del deure (que en realitat és una autèntica manifestació d’imposició) com a protectors d’unes minories (en aquest cas 12 alumnes) i s’inventen raons que   només pretenen la consolidació d’una ideologia, la seva, que saben que és clarament excloent de tot el què no sigui una prolongació de la seva ombra. És senzill: una colònia, creuen, manca, en tots el ordres,  de personalitat per oposar-se a la metròpoli.  Suposo que queda clar que intento comentar la actuació del Sr. Wert. No és que vulgui fer un  panegíric  en contra de les seves intencions. No cal. Ell mateix s’autodefineix quan diu allò de que  “Soc  com un toro: m’embraveixo amb el càstig...” Pobre Sr. Wert, no és conscient del que ha dit:  reconeix   que se li ha infligit un càstig. Però tot i això, no ha d’oblidar que  inclús els toros tot i amansits amb el càstig,  fereixin o matin o no  al torero, acaben igualment a l’escorxador. Aquest és el  futur que li espera. Si per la seva bravura és tornat als corrals,  tornarà als prats dels que va sortir però amb els estigmes de la corrida i mirant amb ràbia al majoral per haver-lo triat per portar-lo a la Monumental de Barcelona on estan prohibides, per més inri, les corrides  Independentment, si una cosa ha aconseguit el Sr. Wert ha estat  el posar a tot el País en peu de guerra.  Ha tocat el voraviu i la unitat de resposta ha estat immediata i contundent.

En un altra ordre de coses, però sempre parlant dels mateixos, ara resulta que aquell famós informe que El Mundo va fer públic durant la campanya electoral, no pot ser validat per la Unitat de delictes econòmics i fiscals. Dit d’una altra manera: el famós informe no existia.  Això deixa en evidència al Ministre del Interior quedant clar que no controla el seu departament i posa en evidència també als ministres  Montoro i Vicepresidenta Soraya perquè el varen donar per bo.  Però com que som una colònia, no hi ha hagut ni excuses ni dimissions, faltaria més. No sé fins a quin punt aquella publicació, feta amb la mala llet que els caracteritza, va influir en el vot ciutadà tot i que pensi, com  la majoria, que aquest era el seu objectiu. Però independentment d’aquell objectiu, a mi se’m acut pensar en una altra cosa. Durant la campanya, la Junta Electoral va fer retirar un  dels espots perquè assenyalava un sentit del vot, determinat per la famosa manifestació del passat 11 de Setembre.  La pregunta que em sembla obligada és la següent: si un espot distorsiona una campanya per la seva intencionalitat del vot i la Junta el fa retirar, per què no pot passar el mateix amb una publicació que també distorsiona una campanya amb la seva clara intenció d’influir en la decisió dels votants? Deixo la pregunta a l’aire per si algú em sap donar resposta.

CIU, ERC i els altres.- Les negociacions CiU – ERC diuen que avancen. Ho dic així perquè fins avui, que jo sàpiga, no hi ha comunicat oficial  al respecta.  La situació del País és greu, no hi ha dubtes: no hi ha ni un  duro a la caixa i penso que Madrid collarà encara més a la Generalitat perquè em sembla entendre que tot plegat té com objectiu la “intervenció” directe per part l’Estat (no m’atreveixo a parlar de “suspensió”, però tot està per veure...) de la Generalitat. Per tot plegat, em sembla que ja comença a ser hora de que el PSC, ICV, les CUP i els sindicats posin d’una vegada sobre la taula el fet que és Madrid qui realment té els calés que  dona amb comptagotes, que Madrid és qui realment colla i  retalla a la ciutadania i per tant aquells partits, han d’actuar en conseqüència   manifestant-ho obertament i en tots els àmbits. No dic que no es puguin retocar impostos que depenen directament de la Generalitat  i que aquesta ha “d’aprimar-se” molt més. Però aquests  partits han de tenir clar, i així han de manifestar-ho, que és Madrid qui colla i contra qui han de descarregar  les ires. Tot el que no sigui això, en la meva opinió,  no serà més  que mantenir els interessos de particulars en unes moments en que el que més ha de comptar és la ciutadania i no els militants. El País necessita afirmació rotunda. I aquesta afirmació, que ha estat clara davant de l’agressió  del Sr. Wert, també és necessària davant de l’oligarquia espanyola i  dels seus representants  Rajoy, Montoro i companyia. Ens hi va la pell.

J.  Vinyeta

6 de Desembre del 2012

P.S.:  En finalitzar aquestes ratlles, arriba la informació de que el Ministeri d’Exteriors destinarà quasi 900.000€ a les fundacions dels Partits Polítics, dels quals, uns 539.000 seran destinats a la FAES i 239.000 a les fundacions del PSOE... Penso que no calen comentaris.

174.- Dies d'espera

174.- Dies  d’espera.-

Les darreres eleccions han deixat uns resultats electorals  tremendament transversals  (paraula molt de moda per a definir la inclusió de tots els nivells socials[1] en un fet concret, però molt encertada en aquest cas) i la complexitat política és evident. Però això no ha de voler dir que aquesta complexitat és irresoluble, que estem en una major incertesa de la que estàvem abans de les eleccions, en el que fa referència a la crisi, i que, en cap cas podem pensar que el procés sobiranista està aturat i en un incert camí, ans al contrari: com es diu des de l’ANC “Hem passat d’un Parlament autonòmic a un de sobiranista,  això és històric”[2]

És ben cert que, observant els mitjans de comunicació, van aflorant veus, de molt conegudes inclús, que em recorden  la actuació del Partit Popular durant la campanya  repetint  ara allò que ens deien des de Madrid: el Sr. Mas ens ha fotut en un mal embolic, què no era necessari convocar eleccions, les coses no estaven a punt, no hi ha hagut suficient reflexió, ha quedat palesa la seva irresponsabilitat etc..., etc. Son les mateixes veus que varen aplaudir que el President es posés a la cresta de l’onada arrel de la manifestació de la Diada,  que li varen aplaudir els discursos aquí i a  Madrid i també que convoqués eleccions. Era cert que les enquestes del moment assenyalaven una “victòria històrica” de CiU i això va engrescar fàcilment a aquells “goebelians” que s’apunten ràpidament al carro guanyador. Son els mateixos que “es desapunten” amb la mateixa facilitat en que s’hi varen apuntar. Son de poques conviccions i  penso que amb la seva actuació estan fent mal al País.

És   cert que el resultat electoral ha causat sorpreses. Però també és ben cert que els resultats han deixat clar moltes altres coses més que  la davallada de CiU. A Madrid estan contens perquè Mas, diuen, ha fracassat. Però son tan aparentment obtusos que no volen fer la famosa lectura 87 a 28, ni veure que  el sector espanyolista i irredempt és qui realment ha estat derrotat en tots els ordres i que, pel seu dolor, el 80% del poble de Catalunya ha votat, sense pal·liatius, a favor del dret a decidir, en contra de les tesis espnyoles.

Potser que el què li falti a Convergència sigui el desfer-se del llast que, des del punt de vista sobiranista, representa Unió. Però també em sembla cert que els cinquanta escons actuals de la coalició son molt més sobiranistes que aquells altres  seixanta-dos dels que disposava.  Dit d’una altra manera: des del  punt de vista electoral ja se’n ha desfet d’uns quants d’aquests d’Unió. Però en qualsevol cas, en Mas, i en conseqüència, el País necessitarà l’ajuda de tots...  els que vulguin, evidentment, col·laborar per tirar-lo endavant. Ja sabem que ERC col·laborarà. Ens queda saber que farà  el PSC i fins a quin punt al PSOE li interessa aquesta col·laboració. Dels d’ICV poca cosa ens queda esperar, perquè no faran anar simultàniament  política d’esquerres i dret a decidir[3]. Sabem que les CUP son inequívocament independentistes, però no sé si hi  anteposaran la seva ànima esquerrana i popular. Entenc que al PP i a C’s, no cal ni mencionar-los.

Per tan, hem d’esperar la fi de les converses i el moment de la Investidura. Aleshores aclarirem els dubtes.

 

J. Vinyeta

30 de Novembre de 2012

---

[1]En realitat, la transversalitat, fa referencia a la conjugació simultània dels conceptes d’economia, medi ambient i inclusió social a l’hora de preveure del progres de l’home.

[2] Podeu trobar la referència a la roda de premsa conjunta de l’ANC (Carme Forcadell), Omnium (Muriel Casals) i  l’AMI (J.M. Vila d’Abadal) valorant els resultats electorals  a ASSEMBLEA.CAT (Valoració25N.docx.doc)

[3] He dit dret a decidir i no sobiranisme perquè davant de les urnes, en el moment el referèndum, no tinc clar quin serà el seu vot.