71.- Ja hi tornem a ser...!

71.- Ja hi tornem a ser...!



Tot va ser anunciar la reafirmació del “quatripartit” després d’allò en que havia semblat que se’n anaven a fer punyetes les bones intencions, i el Govern Central va començar a emetre desqualificacions sistemàtiques i constants titllant “d’excessos verbals” tot el que sortia de Catalunya i oblidant-se dels excessos realment verbals amb que ens amenaçaven (perquè no hi havia una altra finalitat en tot el que els barons del PSOE comandats per en Chaves i alguns del PP anaven dient, que quedi clar) i en front dels quals la Vicepresidenta de la Vega no va dir res. Els interessos son els que son i tot allò que afavoreix als plantejos particulars, com és en aquest cas als del propi Govern Central, encara que sigui aberrant i contrari a la veritat, se sol incloure en el discurs propi per allò, repeteixo, de les conveniències. Després resulta que, anant els dies i amb aquelles amenaces “in crescendo”, es deixa créixer la mentida fins a tals extrems que pren formes desproporcionades, es crea el monstre corresponent i, quant ja s’arriba al final de la situació, el monstre que n’ha sortit té vuit potes, tres caps i quatre mans, s’ha menjat a no sé quantes criatures i, amb el decurs del devenir, es va autoalimentant de les pròpies deixalles perquè ja està tip i en té ben bé prou. Aquells que havien de sortir per donar-li cacera, cagats de por, afirmen que realment el monstre existeix, que és molt més gros i perillós del que tots ens pensàvem i que millor és deixar-ho córrer de moment. Els nens, els avis i les dones, que no surtin de casa, els homes ja ens reunirem a l’ajuntament i ja veurem que és el que podem anar fent. I aquest poder anar fent normalment consisteix en portar-li al monstre al llindar del bosc, perquè no ens emprenyi massa, alguna peça sucosa i si convé, per què no, tot i que només sigui de tant en tant, alguna verge de bon veure i de més bon tastar. Després, aquells que no creiem tot el que ens diuen, no podrem ni dir que aquells que l’havien de caçar al monstre, no varen ni sortir de cacera, no varen fer res que fos significatiu i alleugeridor i que sí, que varen fer moltes reunions, indispensables per a protegir nens, dones i avis, i de les que no en va sortir res més que allò de que, de moment era molt millor no fer emprenyar aquell monstre i que ja vindrien dies més propicis...

I així estan les coses. Però tot i això, quan aquells que no ens creiem tot el que ens diuen començàvem a pensar que aquesta vegada potser sí que anava de bo i ens convencíem de que anàvem errats perquè semblava que aquells dies propicis arribaven, surt el Sr Saura i... li porta una verge al monstre...! I, perquè el monstre estigui més satisfet, en Celestino Corbacho li para la taula!!

Anem a pams, perquè si no ho fem em temo que els arbres no ens deixaran veure el bosc:

El Sr. Saura ha pactat amb la Vicepresidenta retirar la demanda de compareixença del Sr. Zapatero a la Permanent de les Corts per donar explicacions a tot el país per l’incompliment del previst en l’Estatut, a canvi de situar una nova data (a tres mesos vista...!) per a la negociació del tema del finançament de Catalunya que es desprèn de l’Estatut encara en vigor. Davant d’aquesta incongruència (recordem que va ser precisament el seu partit, qui va demanar la compareixença del President del Govern Central i per aquest motiu) hi ha un parell o tres de coses que no em quadren.

La primera és que el Sr. Saura sap que, per si mateix no té suficient suport parlamentari per prendre una decisió del gruix de la que ha pres. Un home (un partit, si es vol) marcadament minoritari pels resultats electorals, que és perfectament sabedor de que si no hi ha un tripartit mai podrà aspirar a formar part d’un Govern i per tant acostumat a obeir perquè no li queda més remei, o li han manat que ho faci (i l’odre només pot sortir del Govern de la Generalitat o, al menys, del partit majoritari) o bé ha pres la decisió de forma unilateral. Si és que ha estat això últim, en el meu entendre és motiu més que suficient per acceptar-li la dimissió de forma immediata. I si hi ha silenci per resposta, haurem de recordar allò de que el silenci se sol interpretar com aquiescència. Algú amb més entitat que ICV i que el propi Sr. Saura, ens ho aclarirà algun dia sense explicar-nos sopars de duro?

La segona és que em sembla que ni els d’aquí han acabat entenent el contingut de l’Estatut. Si no estic equivocat el gruix del finançament ve assenyalat per uns tants per cent determinats. Per tant, son dades concretes hi hagin o no diners a la caixa. Si no n’hi han de diners, ens en tocaran menys, però el que es inamovible és el tant per cent que estigui establert. Si és així, que ha de discutir-se? Els “serrells”? i de ser-ho , una part és més important que el tot? Aleshores, per què no va endavant les demandes d’explicacions del per què no s’ha complert si el gruix del que havia de complir-se era prou clar?

Tercera. En el suposat de que s’hagi establert una nova data concreta, ens l’hem de creure?. Per què, si fins avui ens han enredat sempre?

Quarta. Què passa amb els nous pressupostos a aprovar de cara a l’any 2009? Suposo que el Govern de la Generalitat no tindrà la patxoca ni tan sols d’insinuar alguna mesura de força al respecta perquè una vegada més, amb el que ha passat, la seva credibilitat davant de nosaltres, la gent corrent, ha quedat malmesa. I el que és pitjor: davant de la resta de l’estat no hi ha la més mínima possibilitat de que ens guardin el més mínim respecta, mai més. A quedat clar que els d’aquí, diguin el que diguin, només son (som) capaços de bordar: les queixalades, als núvols...! O és que potser ha anat tot com precisament volia el Sr. Montilla?

Cinquena. ERC i CiU, han quedat fora de joc o també estan a la partida? Reparteixen cartes o les reben? Perquè han de tenir a pesar de tot ben clar, que la situació política actual del País nostre, és el resultat directa d’una acció concreta dels Srs. d’ERC, sense la qual no hi hagués hagut tripartit de nou; i recordem tots que aquella famosa “clau de volta” de la governabilitat de la qual el Sr. Carod tant en va presumir, ja no va ser utilitzada mai durant el primer tripartit. Però tampoc ha d’oblidar-se que l’Estatut actual, aquell que no va poder ser millor, va ser pactat amb nocturnitat i traïdoria pel Sr. Más amb el Sr. Zapatero a canvi d’una “ajuda” des de Madrid per accedir a la Presidència de la Generalitat. Els errors son sempre perdonables si entens que les actituds dels que han errat van per camins que condueixen clarament al reconeixement d’aquells errors primer i a l’esmena dins del possible de les conseqüències negatives que n’han resultat d’aquells. I el que siguin perdonats o no els seus errors depèn directament dels dos partits. Ara potser seria un bon moment per que reconsideressin la seva actitud i fer la “pau” amb els seus i amb molt bona part de la gent del País.

De totes maneres, avui per avui, no se que dir, així de clar. No he sentit declaracions de CiU al respecta i, després de les declaracions del Ministre Corbacho, assegurant el vot del PSC als pressupostos d’en Solbes (confirmant allò que em temia), en Castells deu estar apujant-se per les parets. Al mateix temps el vicepresident d’ICV, Jaume Bosch, ha de reconèixer a Prada, després del pacte d’en Saura, que li dona un “...valor relatiu a la paraula d’en Zapatero...!” El PPC d’Alicia S. Camacho, en un gest sens precedents, amb alguna reticència semàntica, això sí, s’havia afegit al front comú de la resta de forces polítiques llevat de Ciudadanos, de forma que el floronco al cul del PSOE en general i al del Sr Zapatero en particular, comencés a ser realment emprenyador. Però no ho serà. Després d’un nou ridícul de la classe política del País fins a fer-nos avergonyir i de forma dolorosa, sembla que tornaran els mals somnis. I com deia fa un parell o tres de dies, ara a seguir esperant... les almoines.

Però malauradament, em temo una desfeta política sense precedents aquí a casa nostra si no hi ha un abordatge seriós a la situació. I algú o alguns ens haurien d’explicar, sense embuts (si és que aquest o tots aquests son capaços de dir-nos la veritat encara que només sigui per aquesta vegada) com està tot plegat, per què les estratègies de partit tornen a ser les protagonistes en contes de ser-ho les de País, a on som, que pensen fer, quin és el resultat que n’esperen i dir-nos-ho sense fer volar coloms..., deixant de considerar-nos criatures de pit, nanos sense enteniment i necessitats de cura permanent, incapaços de sobreviure sense la constant presència de la mare protectora. Casualment (o potser no tant, vés a saber...), amb aquests criteris de teòrica superprotecció, és com han actuat sempre les dictadures... I qui ho vulgui entendre, que ho entengui.



J. Vinyeta
21 d’Agost, 2008

70.- 9 d'Agost

70.- 9 d’Agost.-



9 d’Agost del 2008.-

Consumatum est!. Una vegada més el Govern amic del Sr. Zapartero ens ha aixecat la camisa de forma flagrant i, el que és més greu, incomplint la Llei de la que se’n jacta com a defensor. Aquest incompliment ho és, a més, amb absoluta impunitat. La por a l’enfrontament amb el ferro socialista, ha deixat mut (com en cada vegada que té alguna situació de compromís) al Sr. President de l’Estat aquell que, si guanyava, guanyava Catalunya. Recordeu?

He escoltat les declaracions que han fet avui, després de les reunions mantingudes entre Govern i CiU. Tant Homs com Castells han dit i deixat clar el que tots sabem. Tots dos han expressat la seva opinió al respecta i el seu malestar per l’incompliment però que continuaran negociant fins l’últim segon de l’últim minut... Només Homs ha manifestat la impossibilitat de votar uns pressupostos a Madrid si no hi ha un bon finançament per a Catalunya. El Sr. Castells no ha estat tant contundent i s’ha limitat a considerar que els pressupostos generals per al 2009 han d’explicitar el nou finançament. És cert que ha dit allò de que si no hi ha un bon acord, no hi haurà acord. Però de moment, i donat que el PSC no vol aixecar-se de la taula, les del Sr. Homs son les manifestació més contundent que hi ha hagut en el dia d’avui. Tot lo altra, no han estat més que paraules.

De l’experiència professional he après que quan t’assentes a negociar has d’estar disposat a aixecar-te de la taula en el mateix moment en que comprovis que hi ha un intent de prendre’t el pel amb una oferta – contraoferta de les que fa riure, de la mateixa manera que s’ha de ser conscient de que amb molta sort, quan la negociació hagi acabat només hi hauràs perdut un llençol, és a dir, que en cap cas en sortiràs amb el cent per cent d’èxit. En el cas del Finançament és ben clar que durant dos anys, no tan sols en els últims dos mesos, ens han aixecat la camisa de forma permanent i, avui per avui, hi hem perdut la bugada sencera. Per tant, a que esperen els negociadors per aixecar-se i fotre un cop de puny sobre la taula? Si no hi ha una actitud seriosa, contundent i compromesa amb el país (especialment per part del partit majoritari en el Govern de la Generalitat que ha d’estar disposat al que convingui en les seves relacions amb el partit en el Govern de Madrid), com voldran tots plegats que els secundem quan ens demanin (que ens la demanaran...!) la participació directa en una macro – manifestació? El País necessita lideratge. I el lideratge, a més d’ agafar el penó i anar davant i endavant, pressuposa valentia suficient (que no inconsciència, diguem-ho clar) per enfrontar-se directament a l’enemic i no precisament amb paraules. I si el lema del PSC és precisament allò de Fets i no paraules, a què dons estan esperant? És ben cert que no hi ha cap batalla (negociació) sense danys col·laterals. Pensar, com pretén el Govern Central que de la negociació tothom n’ha de sortir guanyador és, ni més ni menys, que una pura utopia. Per tant, sabent-nos en principi perdedors, que més hi podem perdre si actuen amb energia? Seguirem igualment sent fagocitaris, garrepes, victimistes, imperialistes, insolidaris, etc...,etc... Aleshores, que hi tenim a perdre? I a canvi, que hi tenim a guanyar?. La resposta la tenen els partits. La societat civil està al seu costat (patronal, sindicats, cercles d’economia, associacions culturals i polítiques...). Pel que respecta a nosaltres, estem a punt. Ells també? Fins quan? Que ens ho facin saber i...que no ens enganyin.

I ara, a esperar a demà...


J. Vinyeta
Agost de 2008

69.- Dies d'ncertesa?

69.- Dies d’incertesa?.-



Queden menys de dos dies per arribar al famós dia 9 d’Agost. El Govern Central, mantenint la política sistemàtica de l’engany, aconseguirà traspassar la data sense donar ni tan sols una passa clara per complir el que li marca l’Estatut, és a dir infringint de forma flagrant la Llei i deixant penjat el tema del finançament de manera que o el Tribunal Constitucional el tomba (especialment en el que fa referència a aquest tema), amb el que quedarà suficientment legitimat per continuar-nos espoliant, o bé allargarà tant el tema que, encara que no vulguem, també ens continuarà espolinant. Tot plegat, cornuts i pagant el beure!.

Queden dos dies. I estem al aguait de que les forces polítiques, els partits per a ser més concrets, facin el que han de fer: la feina per a la que els varem votar i que no és altra que la de defensar al País i als ciutadans que el composem (siguin del color polític que siguin, que quedi clar) de tot perill (intern i/o extern) que pugui malmenar-lo.

Fins avui, pot dir-se que hi ha hagut senyals verbals per part dels representants dels partits. És evident que, de totes elles, les més importants son les que han sortit del Partit hegemònic, és a dir el PSC El Sr. Iceta ha arribat a insinuar la necessitat de gaudir d’un Concert Econòmic, el Sr Castells ha suggerit que el PSC hauria de tenir veu pròpia a Madrid, és a dir que d’alguna manera està insinuant la necessitat de que el partit tingui grup parlamentari propi. I el Sr. Montilla potser va estar més contundent quan va dir allò de s’estimaven més (els del PSC) a Catalunya que al Govern Central. Les dels altres partits son totes de gruix similar i importants, però adol·leixen de la profunditat que poden tenir les esmentades. Tot això està molt bé. Però ens queda el dubte de saber si tot plegat no son més que paraules i si aquestes paraules es traduiran en fets davant de la desfeta que se’ns acosta. Perquè de sempre ha estat molt clara la incapacitat de tots aquests dels que vinc parlant, de transformar en fets allò que els ha sortit per la boca i sempre queda palès el pànic a l’enfrontament. Per això l’incertesa... Per això la por de que tot torni a quedar sense resposta clara per part dels d’aquí...

Aquesta vegada ha d’anar de bo. I aquest anar-hi només depèn (com en totes les altres situacions similars en que ens hem trobat, i que son moltes) de que els partits decideixin fer-ho. No n’hi haurà prou amb una declaració institucional amb més que no pas menys mala llet, ni amb una manifestació unitària amb els problemes de sempre per a la redacció de la pancarta de la capçalera i per la posició dels caps de llista en el frontis de la manifestació. La acció ha de ser contundent al Parlament de Madrid i hauria d’aconseguir-se la implicació del grup Galeusca perquè tots plegats poden fer molt de mal, n’estic convençut. De totes maneres, en la meva opinió, penso que ha de quedar clar que el gran enemic no és tant el PSOE com la por que tenen els socialistes de que els Srs. Chaves i corifeus se’ls hi posin de cul. Haver de demanar més diners per totes les autonomies perquè és de l’única manera segura de que ens en “toquin” més, no és forma de plantejar les coses, per més que la estratègia ho aconselli. Perquè si entenem que el Govern Central no compleix amb la Llei, nosaltres tampoc tenim perquè ensenyar-li a fer trampes: el que és nostre, ho és. I punt.

Per cert, aquest incompliment de la Llei com ha de catalogar-se? Falta? Delicte? És possible presentar una denuncia davant del Jutjat de Guàrdia ? Qui? Com?



J. Vinyeta

7 d’Agost, 2008

68 .- Del finançament i altres coses

68.- Del finançament i altres coses.-


Diguem-ne que n’estem fins als pebrots!. Seria una forma prou clara per a definir les situacions amb les que ens anem trobant o pensant en les que ens hi trobarem.

Deia jo el mes de Maig d’enguany que aquell que no compleix la Llei, és reu de la justícia (vegeu al meu blog l’article penjat amb nº 63: “La crua realitat”). Però sembla molt clar que els pobrets que formem l’exèrcit de ciutadans no tenim els mateixos drets que l’exèrcit de membres que composen el Govern Central (entre als que incloc, ja veureu perquè, als funcionaris corresponents), i que son, per això els anomeno també exèrcit, molts i poderosos.

El Govern Central, que té com a data límit que l’hi imposa la Llei la del 9 d’Agost per a la concreció del finançament que preveu l’Estatut de Catalunya, es passa pel forro aquesta Llei i ens fa beure a galet. La fiscalia, que en casos menys sagnants (recordem la crema de fotos del Rei o la portada de El Jueves) ha actuat amb una diligència encomiable, sembla que ara se’n ha anat de vacances. Potser és per això que la pregunta de que qui incompleix la Llei, no ha de ser perseguit per la fiscalia i per la justícia? ens queda ara sense la resposta que, com a ciutadans que ens diuen som d’un Estat de Dret, aquesta vegada i precisament aquesta per la seva importància, ens mereixem. Perquè aquesta vegada qui incompleix la Llei és, ni més ni menys, que el propi Govern Central, i tots aquells que en tantes i tantes ocasions i que tan i tan diligents s’han manifestat quan de defensar els drets d’una part dels ciutadans d’aquest país, que en general no han estat mai els de Catalunya i en la majoria d’ocasions en contra d’Ella com en aquesta vegada, ara s’han tornat muts. Ni piulen!. He sentit les declaracions que ha fet en Sala Martin al respecta a TV3 el prop passat dia 28 de Juliol. Deixeu-me que, per una vegada, m’atreveixi dir que el prestigiós economista ha coincidit amb mi (oi que em perdoneu el meu atreviment?) per allò de que les meves manifestacions al respecta varen estar fetes, com he dit, abans que les seves. Però és ben cert que les seves, precisament per ser qui és, son molt més valentes i punyents que les meves, especialment quan diu allò de que “...en contes d’enviar negociadors (a les reunions bilaterals) haurien d’enviar-hi als Mossos...” (podeu veure i sentir les declaracions complertes a http://www.tv3.cat/videos/567449. Es pregunta també si davant de les manifestacions del Sr. Solbes quan parla de crisi, els ciutadans també podrem dir que com que hi ha crisi, aquest any no pagarem impostos i si, davant d’aquesta actitud nostra, no ens enviarien els Mossos a casa per portar-nos davant de la Justícia. Per tot això, queda clar que quan la Justícia només té un intèrpret de sí mateixa, és ben palès que es produeix allò d’en Kafka!

Ah!, però no ens oblidem de que, fins avui al menys, el nostra ben volgut Defensor del Poble, el d’aquí, Sr. Rafel Ribó, tampoc ha obert la boca al respecta! (També té instruccions de no fer-ho?).

Plantejades així les coses, en qui hem de confiar? On puc anar per a denunciar que se’m estan rifant?. Jo, de bona fe, havia arribat a creure’m que si totes les forces polítiques de Catalunya actuaven com un sol bloc, el resultat de la acció seria contundent. I per segona vegada (la primera va ser amb la presentació de l’Estatut al Parlament de Madrid) els partits es varen posar a la feina en aquest sentit. I, també per segona vegada, encara no han començat a treballar que ja s’estan foten els plats pel cap per qüestió de lideratge: la trista història de sempre que ens està portant a la ruïna. Els de Madrid s’estan fregant de mans i el PSOE ha fet ja alguna picada d’ullet als populars i aquests no diuen que no (tot i que ho diuen amb la boca petita) a votar afirmativament a Llei de pressupostos d’enguany si el PSOE necessita ajuda. Aquella força que jo imaginava poderosa, sembla que se’n va en orris per purs interessos partidistes dels convergents que volen més protagonisme del que jo entenc els hi correspon. Si això és així i acaba com sempre, és a dir acaba en una nova desfeta pel País per la ineficàcia dels que tots sabem, voleu dir-me per què hem de diferenciar el nostre vot (o el que és el mateix, per què hem d’anar a votar?) si cap partit polític és capaç de defensar-nos, en el ple sentit de la paraula?. Perquè, l’altra assumpte que ens queda per veure és què faran els partits si ens quedem amb un finançament descafeïnat sigui per acció directa del PSOE o perquè el Tribunal Constitucional tomba l’Estatut. Que diran i faran els partits? Ens diran, en el primer cas, que el resultat obtingut ha estat el millor per Catalunya i que s’haurà fet tot el que calia i es podia fe per arribar al port al que s’ha arribat. I, en el segon cas, ens diran que hem de respectar la sentència, perquè és el que correspon en un Estat de dret . Tot plegat, una vegada més, ens hauran fet fer la de riure, tot i l’amor que tots diuen professar per Catalunya!!

Deia al principi que, l’exèrcit del Govern Central, en el que incloïa als funcionaris estatals, era gran i poderós. I penso que és ben cert. A més de la màquina que el Govern pot arribar a fer moure per sí sol, que Deu ni do, hi ha tota una “crosta” (que el Sr. Ferràn no s’atreveix a denunciar, potser perquè és crosta de la seva de crosta) que, sota cap concepte, i mai més ben dit, no vol bellugar-se. Va quedant clar que bona part, que molt bona part diria jo, de la negativa sistemàtica del Govern central al traspàs de Rodalies i dels Aeroports ( i no en son els únics...) està condicionat per la negativa del funcionariat corresponent a ser traspassats a la Generalitat. Aquests cossos, de “crosta” marcadament espanyolista, es neguen, diguem-ne que pels seus collons, a fer allò que, els que no hem estat funcionaris, mai ens hi hem pogut negar, sota pena d’acomiadament: la mobilitat funcional. Però així com en l’Empresa privada els collons dels que manen han valgut més i, quan ha convingut (tot i que no sempre amb raó, tot ha de dir-se i en algunes ocasions només perquè quedés clar qui manava, és a dir, per mantenir una disciplina que se’n havia o podia anar-se’n en orris) han acomiadat el que ha fet falta, l’Estat Central en aquest cas, és incapaç de posar ordre en allò que li toca fer. Té por, així de clar, de que se li revolti el personal que, per més Inri, paguem entre tots, els d’aquí inclosos. Recordeu que va passar quan és va decidir de traslladar a la Comisión Nacional de Telecomunicaciones a Barcelona?. Dons afegiu-hi Renfe i els Aeroports i us podreu imaginar el merdé que li munten (li estan muntant, tot i que amb això no vull dir que la voluntat del PSOE sigui la de realitzar els traspassos, que quedi clar) al Govern Central. I per si teniu dubtes, recordeu l’invasió de pistes d’aterratge a l’Aeroport del Prat de fa un parell d’estius i la manca de conseqüències i d’exigències de responsabilitats laborals i polítiques posteriors, tot i la gravetat dels fets. O penseu també en les immediates i contundents respostes amb les que han respost, a l’anunci del traspàs del servei d’Inspecció del Treball a la Generalitat, els Srs. Fidalgo i Méndez, Secretaris Generals de CCOO i de la UGT respectivament. I, en conseqüència, en la gravetat que suposarà en les negociacions presents i futures, el fet de que, com diu el President del Foment, el Sr. Rosell (Diari Avui, 01/08/08) la Administració Central no s’hagi “aprimat”, tot i les transferències realitzades a les Comunitats Autònomes (val la pena fer notar d’aquestes manifestacions en les que, segons diu Foment, Extremadura, per exemple, té un 29% aprox. de treballadors funcionaris mentre Catalunya en té un 9,5%). Amb aquests antecedents, suposo que queda clar que, ens agradi o no (i penso que no ens agrada gens, ni mica), ho tenim fotut, perquè a tota aquesta “crosta”, no hi haurà Deu que la bellugui...!

Els que em coneixen diuen que massa sovint soc extremista, en el sentit de no acceptar termes mitjos en determinades coses. Avui, el Govern Xinés, ha anunciat que limitava encara més l’ús d’Internet en el seu territori i, en conseqüència, la gent en general i els periodistes en particular, no podran utilitzar la xarxa per comunicar-se. Personalment entenc que és, aquesta vegada sí (però una més, tot ha de dir-se i, malauradament, no crec que sigui l’última) , una flagrant vulneració d’uns drets fonamentals com son els de la llibertat d’expressió i opinió[1]. Davant d’aquesta actitud, si progressa la decisió xinesa, entenc que només hi ha una resposta vàlida: el Comitè Olímpic Internacional ha d’anunciar la immediata retirada dels jocs de la capital xinesa, traslladar-los si és possible a una altra país i si no és possible, donada la immediatesa, anunciar la no celebració i cancel·lació dels Jocs 2008, en clara referència a que el got ja ha vessat!. Si el Comitè, la Premsa mundial i els Governs afectats, que en aquest cas ho son tots, no actuen, quedarà clar, per si ja no ho era, que els interessos comercials varen ser prioritaris per sobre de tots el altres interessos, inclosos els merament esportius, en el moment de la concessió dels Jocs Olímpics 2008 (tot i que el Comitè Olímpic s’ha entestat en repetir-nos que no s’ha de barrejar la política i l’esport...), que aquests interessos econòmics estan per sobre dels drets humans com ho estan sent en aquests moments i que, com tots sabíem (el Comitè Olímpic, sembla que no, que no ho sabia...), el govern xinés, com es diu vulgarment, sen en fot del mort i de qui el vetlla. Ha de dir-se, pel que he exposat, que soc un extremista?[2]




J. Vinyeta
Juliol – Agost, 2008[3]



[1] No faig referència a allò que els periodistes assenyalaran com clara ingerència sobre els drets d’informar i al de la llibertat de premsa, perquè sobre aquests famosos drets, que han d’existir, que quedi clar, hi mantinc reserves en alguns d’aquells que en solen fer bandera perquè, en massa ocasions, el dret d’informar respon a la justificació d’un sou. I la llibertat de premsa ha de ser-ho per l’editor però, com dic, per alguns (a vegades sembla que per a molts) periodistes, vinculats a la nòmina d’aquell editor, és evident que es deuen al seu mentor. I per tant, la seva informació – llibertat (tot i que no els hi agrada gens que sigui dit) estan marcadament condicionants pels afers econòmics que la feina en sí mateixa (qualsevol feina) comporta.

[2] Acabat l’article, dos dies més tard a la seva redacció, arriben notícies de que el Govern Xinès a afluixat un pel i ha “obert” l’aixeta d’Internet llevat de les pàgines que es publiquen al Tibet i alguna més. Si les pressions en tots el altres aspectes haguessin estat contundents des de uns anys enrere, no hi haguessin hagut millors resultats?

[3] A dimarts dia 12/08/08, el Diari Avui publica les dades oficials respecta del funcionariat existent a cada comunitat. Va la pena rellegir les dades que confirmen les donades en el seu moment pel President del Foment, Sr. Rosell i que varen aixecar tanta polseguera i que abonen la meva tesi al respecta.

67.- L'Eurocopa de Futbol

67.- L’Eurocopa de Futbol

Ressonen encara els “¡Viva España!” a Canaletes després de la victòria de la Selección Española en el prop passat Campionat Europeu de Football (escrit així perquè, agradi o no, el futbol és un invent anglès...). No vull deslluir la victòria del conjunt espanyol sota les ordres de algú que preconitza l’espanyol i la resta de les llengües de l’estat oblidant-se, potser per casualitat, del català: pel poc que jo vaig veure, aquell joc era molt, massa, similar al joc del Barça en els seus millors moments de tan sols fa un parell d’anys. I per tant, em va agradar el joc vistós davant d’uns alemanys que em varen semblar molt conservadors i mal dirigits: aquella permanent voluntat de penetrar a la defensa espanyola per l’esquerra alemanya, amb uns Ramos i Puyol pletòrics en aquella zona, va semblar-me un error que, en la meva opinió, l’entrenador alemany no va saber o no va poder corregir.

Dit això, vull afegir algun comentari més a la situació que es planteja amb el moviment de masses que es produeix arran de l’esmentada victòria.

1.- La Selecció Catalana de futbol no va participar en la contessa, senzillament perquè l’Estat Espanyol, en cap cas, ha permès que els d’aquí tinguem representació en aquest esport (la minsa representació que el País té en el món en forma de Selecció Nacional Catalana reconeguda, ha estat perquè hem enganxat als de Madrid en calçotets, tot i que abans, duran i després del reconeixement, han posat tots els pals a les rodes que han estat capaços d’abastar per evitar-ho). Tot i així, va guanyar la selecció de futbol que tenim sentimentalment més propera no per altra motiu que el que en resulta de haver-hi entre el guanyadors personatges d’aquí que son molt apreciats.

2.- El apujar-se al carro guanyador (o senzillament, afegir-se a la festa i només això, tot i que resulta més prosaic) és, si no normal, al menys el més freqüent i molt habitual. Goebels era, com molts d’altres personatges similars en l’historia, un autèntic mestre en la consideració d’aquest “efecte” i, sabent-se guanyador, preguntava sempre allò de “¿Quants en voleu?” davant de qualsevol manifestació imposada per el règim al que servia.

3.- Val la pena considerar que, per molt que sembli impossible, aquells que beneïen les excel·lències de la selecció espanyola ahir poden canviar de criteri demà, i de forma sobtada. Quan tinc dubtes sobre això em torno a mirar el vídeo en el que els miners romanesos, especialment portats a la capital Bucarest per un acte d’afirmació patriòtica, com aquells als que en Franco ens volia habituar, de cop canvia els aplaudiments (en segons!!) pel silenci primer i per la invasió del Palau Presidencial i derrocament del Conducator, després. És un exemple històric amb el que només vull assenyalar la volubilitat de la gent. Vull dir amb això que, com diuen a Castella “no es oro todo lo que reluce...”. Amb aquest planteig i pensades així les coses, tampoc cal donar-hi una importància excessiva als fets objecta d’aquests comentaris, tot i la seva espectacularitat. La volubilitat d’aquests manifestants ho és perquè el que ha d’aplaudir, a lo que sigui, o té unes conviccions profundes per a fer-ho o és el resultat d’una manipulació goebeliana que, en el cas del que venim parlant, podria semblar evident com a conseqüència del llenguatge duríssim emprat pels mitjans audiovisuals de l’àrea castellano – espanyolista durant tot el Campionat. Si les conviccions son profundes, no sols res a dir si no que afegir-hi la meva felicitació per la victòria. Per els altres, per molt dur que els hi pugui semblar, que s’ho facin mirar, tot i que és molt difícil el reconeixement de les pròpies misèries i limitacions personals per la negació de la pròpia personalitat que el fet en sí mateix representa. Aquest últim grup és, com sembla evident, el grup amb més possibilitats de capgirar-se de forma més sobtada. I en la meva modesta opinió, potser és també el grup més nombrós

4.- Les manifestacions, amb convicció o sense, a què responen?. Amb independència de la qualitat intel·lectual del manifestant (en el sentit de ser-ne o no convicte de l’acte en sí mateix, d’acord amb el que queda exposat en el paràgraf anterior), en qualsevol cas, és un clar manifest d’un sentit patriòtic que es vol donar a l’acte en sí mateix. La Pàtria, en aquest cas que ens ocupa, és España (escrit tal com ho està) i el reconeixement tal com és dit, és una evidència.

5.- És ben clar dons que aquest tipus de manifestació que ens ocupa, té un tuf nacionalista espanyol, simbologia inclosa, però que no va més enllà dels límits normalment situats en les manifestacions de la mateixa empremta. L’importància que em sembla veure-l’hi rau en que, tot i que pugui no semblar-ho, posa en situació delicada l’Identitat Nacional catalana. Perquè si bona part de la ciutadania d’aquest país nostre entén que la seva selecció Nacional és la que ha guanyat el títol europeu (i que quedi clar que pot agradar-me o no l’assumpte, però que cada un que pensi i actuï com vulgui), però prèviament no hi ha hagut la mateixa o similar intensitat en la manifestació i exigència per demanar el reconeixement de les que haurien de ser les nostres Seleccions Esportives Nacionals, el que ens permetria no barrejar massa l’esport i la política celebrant senzillament, si ve de gust, un resultat purament esportiu, és ben cert que hi ha quelcom en aquest Nostre País que no funciona tal com jo, i penso que molts com jo, voldríem. La Administració ens ha de passar comptes al respecta i assumir davant de bona part del País, la seva responsabilitat en tot plegat.

6.- I últim. Però el Govern que presideix el Sr. Montilla, es deu estar fregant de mans. Una manifestació espanyolista d’aquest gruix en el Nostre País que, per imposició d’aquest mateix Govern, ja ha renunciat al debat identitari, pressuposa un triomf absolut de la ideologia que impera en el Govern que presideix. El Govern pot estar content. I el Sr. Zapatero, també, perquè no penso en cap millor ajut a rebre per part del PSC abans del Congrés que el PSOE està celebrant aquests dies. Els canvis en les actituds del País son, com ja he dit, sempre possibles. Però malauradament el lideratge que, com qualsevol poble necessitem per portar-los a terme, està en mans d’aquells que, tot i governant perquè sumen però sense guanyar les eleccions, veuen les coses més com els nostres veïns del Sud: també hi eren allà a Canalets, però, com els convictes, celebrant, no fos cas, que en contes de la “roja y gualda” no hi hagués l’Estelada. Si en aquesta forma de lideratge ERC i ICV, com a membres del mateix Govern del que en formen part, i per la presència dels quals els altres sumen, no volen ser-hi inclosos, que ens ho diguin i de forma explícita. I l’oposició nacionalista que actuï en conseqüència. Però, al cap i a la fi, tot va seguint igual i amb silencis clamorosos: aquestes figues son, realment d’un altra paner.

I així ens va!




J. Vinyeta
Juliol, 2008

66.- Una opinió més sobre la vaga

66.- Una opinió més sobre la vaga.-



La filosofia de la vaga, en els seus inicis, no era altra que la de que el treballador, l’oprimit, podés defensar–se davant del patró, l’opressor, negant-li la seva participació en la feina i reduir-li els guanys, fins que les reclamacions objectes del problema fossin mínimament ateses. Resultava, i entenc que encara resulta, una bona eina per a defensar allò que es defineix com el lloc de treball, així com els avenços laborals aconseguits pels treballadors en el decurs del temps. Bàsicament, aquestes eren les raons principals per a les que es feia la vaga i que es tenen en compte en la legalització posterior de tot el procés, legalització evidentment molt més extensa i complexa del que jo pugui intentar definir en quatre ratlles. El mateix ordenament jurídic estableix les condicions per a poder realitzar una vaga amb cobertura legal i, entre altres coses, hi queda clar que tant dret té el vaguista dins del marc legal a fer vaga com el té aquell que, pertanyent al mateix col·lectiu, no vol secundar l’acció. I això últim també ha de respectar-se. Però en el decurs dels anys, aquella filosofia ha anat canviant i els vaguistes quan han portat a terme la acció, han buscat, dia a dia més, suports externs. En massa ocasions, tantes que ja s’ha convertit en un element més de la vaga, els vaguistes han intentat que fossin aquests suports externs, els que intervinguessin davant del patró, oblidant-se del que hauria de ser (allò de la acció directa) per transformar-lo en el quer volen que sigui i es faci (la acció indirecta). A més, s’ha convertit en costum que aquest intent d’obligatorietat que comporta aquest canvi de subjecte en la acció, es realitzi de forma violenta i inapel·lable.

Tot el país ha estat sotmès, des de el prop passat dia 9 a una vaga del sector del transport per carretera que ha afectat seriosament la economia de diferents sectors espanyols en general i de Catalunya en particular. Ha deixat als mercats sense proveïment, moltes gasolineres sense carburant, les granges sense pinsos, les poques obres que encara van, sense ciment, les cadenes de muntatge sense peces etc... La vaga, legal en un principi, ho era en protesta pel elevadíssim preu dels carburants i tenia com objectiu cridar l’atenció del Govern (el teòric amo del preu dels carburants) i aconseguir una rebaixa del preus dels mateixos. En aquesta ocasió hi havia una variant important més en el procés en general: la vaga venia convocada pels patrons. Com era possible això?. Dons molt senzill: gairebé el 70% dels camioners son autònoms i propietaris del camió – furgoneta. És a dir: son, al mateix temps patrons i treballadors. La vaga, per tant, convocada també per una patronal concreta que en prou feines representa el 18% del sector, presentava dons una incoherència contrastada. Així les coses, la situació es va enverinant perquè el descontrol de la situació, amb interessos comuns però amb capacitats econòmiques diferents i, per tant, amb diferents capacitats de manteniment de la situació, és total. S’inicien els bloquejos de carretes i el famosos autoanomenats piquets informatius es posen les piles i, com deia abans, imposen per la força la participació en la vaga a tots aquells que potser no volien participar-hi. La violència incendia camions suposadament no afins a la acció, i causa dos morts i varis ferits de determinada gravetat. Determinats autònoms estan disposats a finalitzar les protestes, però aquell 18% d’aquella patronal (que no ha de confondre’s amb aquell 75% d’autònoms), manté amb mà de ferro la convocatòria que, com passa sempre en aquestes situacions, va perdent empenta fins arribar a un acord de mínims amb el Govern de Madrid i, mica a mica, es va tornant a la normalitat. Així, a grans trets, està desenvolupant-se la famosa vaga del transport del mes de Juny del 2008.

Arribats a aquest punt penso, tot i el que ja s’ha dit, que podem reflexionar-hi un pel més sobre de tot plegat.

Una vegada més, allò del canvi de subjecte en la acció és manifest: la acció del vaguistes, numèricament una minoria, descarreguen la seva mala llet sobre la resta dels ciutadans (infinitament superiors en número, però l’element més dèbil) incapaços de descarregar-la sobre aquell que realment pot presentar les seves reivindicacions a Brussel·les: el Govern Central. No seré jo qui cridi a la revolució i a la presa dels Palaus d’Hivern. Però convindreu amb mi que les accions de tots aquells que acaben cremant camions, havien d’haver anat directament dirigides, si creien que la responsabilitat de la seva situació derivava d’una mala gestió, per a dir-ho suau, del Govern, en contra d’ell. Però enfrontar-se directament amb el poder és perillós i els directors de la vaga massa llestos per a fer-ho. Conclusió: esveren el galliner a límits impensables i de l’esverada en trauran el millor profit possible.

També una vegada més ha quedat de manifest la incapacitat dels Governs, Central i Autonòmics, per a fer front a situacions compromeses. Es tractava només de fer complir la Llei amb tots al mitjans de que disposa l’aparell del poder, i que son molts, per a defensar, en primer lloc a aquells que no volien secundar la vaga i, després, defensar a la resta de ciutadans (a tot el Estat) que no hi teníem res a veure i que veiem la nostra llibertat d’acció absolutament vexada. La inoperància i els silenci de les Administracions han estat d’aquells que, a més de clamorosos, fan mal al desvalgut ciutadà.

Una minoria, amb traces feixistes i violenta, ha tingut segrestades les llibertats de la resta de ciutadans, que som tots. La autoritat dels que la havien d’exercir, ha quedat malmesa i absolutament desprestigiada. Aquí a Barcelona recordem la vaga salvatge dels treballadors de l’aeroport i la absoluta incapacitat de les dites autoritats per resoldre la situació. Aquesta vegada ha passat el mateix: les autopistes tallades i les policies tolerant-ho; els piquets obligant a la participació, actuant amb absoluta impunitat i no hi ha detencions. Només per aquests fets, com deia en López Burniol, els governs haurien de ser considerats dimissionaris.

Dit tot això, afegir-hi alguns comentaris amb visos de corol·lari:

Un dels problemes greus del sector del transport, és l’excés d’oferta. Bona part de les indemnitzacions pagades al treballadors que han estat acomiadats arrel dels diferents plans d’estructuració dels diferents sector industrials, realitzats en els últims anys, han anat a parar a camions i a traspassos – creació de bars i restaurants. A tot això, hem d’afegir-li el fet de que en la nostre societat hi és present un defecte greu, entre de molts altres, que no sé com definir però que intentaré explicar: tots ens creiem millors que el veí. I si el veí, amb un esforç que no som capaços de avaluar, per pura irreflexió, és guanya la vida, i bé, fent de transportista, com no me la guanyaré jo també, fent la mateixa feina que ell i sabut que el veí és més aviat curtet i jo molt i molt llest? El resultat: dos camions per a la mateixa feina i com a conseqüència, els preus dels serveis baixen i cap dels dos ja ens hi guanyem la vida. Aquest ha estat, portat a gran escala, bona part del problema del transport. Dit ras i curt: el sector s’ha situat en unes coordenades que fan necessària una reestructuració amb urgència. No seran els primers sobre els que s’apliqui un pla d’aquestes característiques: en la memòria de tots hi ha el record dels durs ajustos realitzat en el sector tèxtil o en el siderometal·lúrgic o en de les drassanes, per exemple.

Amb independència, la Llei de vaga ha de millorar-se, de forma que els drets dels vaguistes, que els tenen, no interfereixin les llibertats dels que no s’hi vulguin implicar i de la resta de ciutadans que res hi tenen a veure i que també, mal els hi pesi a alguns, tenim drets. Per aquestes mateixes raons, un punt a retocar és el del dret de vaga dels components del sector públic, per la incidència directa que pot tenir davant de la ciutadania, i dels sectors que poden afectar-la directament. Un cop millorada la Llei, que es faci complir. Fins avui, les forces d’ordre, que actuen amb contundència davant de determinades situacions, no han actuat de la mateixa manera davant dels famosos piquets i amb els violents. La Llei ha de complir-se, els fiscals han d’actuar, si convé d’ofici, i els jutges han de fer-ho en conseqüència. No te sentit enviar a un jove a la presó per una suposada crema de banderes i que cap d’aquests violents hi sigui, després de que la seva violència hagi causat morts, ferits i molts danys materials. Sembla com si a les autoritats els hi fes pànic que, per les televisions es podessin veure càrregues policials pel cost polític que això els pogués representar. I s’equivoquen perquè aquestes autoritats tenen l’obligació de fer les coses ben fetes i, entre elles hi ha la defensa de les llibertats de tots els ciutadans, amb els mitjans de que disposen i amb la duresa que sigui necessària. I si no volen córrer riscos que pleguin perquè, que ho tinguin per ben segur, ja en trobarem de gent disposada a fer les coses bé.

També ha quedat palès que això de que els magatzems de moltes empreses siguin els camions i estiguin a la carreta, té, per a elles, riscos evidents. Realment, no tenir stocks suposa molts diners que poden dedicar-se a diferents objectius. Però, si aquests camions que van i venen, deixen d’anar i venir, com ha passat aquesta i altres vegades, les pèrdues son importants. Penso que alguna se’n han de rumiar.


J. Vinyeta
Juny, 2008

65 .- Tres pics i...repicó!

65.-Tres pics i... repicó!.-


Hem començat el mes de Juny, continua plovent i estem immersos en plena dialèctica sobre la crisi econòmica, sobre el finançament estatutari i, tot i la pluja, sobre la sequera.

Des de el punt de vista econòmic, poca cosa puc dir sobre la crisi econòmica, perquè no hi entenc. Però sí que hi ha obvietats. La crisi del sector immobiliari arrossega a la construcció. I en conseqüència, l’atur es comença a nodrir del personal d’aquest sector. Allò que tothom deia que passaria, ha arribat i, amb el caràcter especulador que ha caracteritzat el motor principal del negoci immobiliari durant uns 25 anys, per aquesta arribada sembla que tot s’enfonsi com un castell de sorra prop de la mar. De retruc, les Administracions (Central, Autonòmica i Municipal), que durant aquests anys han estat atiant la foguerada per allò que les transaccions de compra – venda, els permisos d’obra i, perquè no dir-ho, el famós 3%, entre d’altres impostos, era el que els hi donava “vida”, ara estan en allò del correm-hi tots i maricón l’últim. Perquè s’estan quedant sense ingressos i, per tant, sense calers per invertir en infraestructures, que d’alguna manera, compensaria al sector, i que retornarien als ciutadans allò que se’ls hi deu. I, també, sense finançament particular. Aquells que, sense entendre-hi, dèiem que el finançament de les Administracions no podia estar assentat en un sector que, a més d’especulatiu, propiciava la corrupció i la destrucció del territori, sembla que teníem raó. Darrera de tot això, els sectors tèxtil – llar, electrodomèstics línees blanca i marró, mobles, etc...etc..., son a la corda fluixa. L’atur i la inflació augmenten i, en conseqüència creixen de forma exponencial els impagats, els bancs tanquen les caixes i el consum, com és normal, s’atura, puja el petroli, els aliments son pels núvols i... I, amb aquest panorama i a pesar d’ell, surt el Sr. Solbes a dir-nos que no passa res...!.. Si a més ho lliguem tot amb un Euro molt fort, dificultant les exportacions davant del dolar, i amb el conjunt dels estats veïns, que ja han reconegut la duresa de la situació, potser, per evident, tampoc cal que ens diguin el que ja sabem. Però no estaria de més que els que ens han de assenyalar el camí per sortir-nos-en comencin a donar senyals de que saben quin és aquest camí.

El tema del finançament estatutari està arribant a límits grotescos amb la malsana intenció de deixar les coses tal com estan ara. Tinc la sensació de que el Govern Central i el Sr. Solbes van donant llargues al tema, inclús incomplint la Llei, esperant aquella sentència del Constitucional que, d’alguna manera, els hi arregli el problema. No estan disposats a assentar unes bases justes per a Catalunya i no veig, davant les mentides i incompliments sistemàtics del que hauria de ser, que els que ho haurien de fer aixequin el dit per, al menys, donar senyal inequívoca de la seva existència i de la seva no conformitat. Potser és també que el Sr. ZP – PSOE vol posar tants pals a les rodes com pugui a fi de que el Tripartit 2 es desmanegui el més aviat possible, intentar que es convoquin eleccions a Catalunya i imposar allò que se’n ve dient la “sociovergència”( o que, amb majories o no, ERC deixi el Govern, que potser també fora suficient, ja que també obligaria a convocar eleccions) i deixar-li clar al Sr. Montilla qui realment mana, donat que potser era l’únic que no ho sabia. Mentre (abans, durant, després) tornar a pactar amb el Sr. Mas de qui en te molt bon record des de l’última xerrada que varen fer pactant l’Estatut, i donar-li així la aleshores promesa Presidència de la Generalitat. Per aconseguir-ho, és ben clar que desprestigiar al Govern a base de que no tingui opcions a res és una de les bones maneres i eficaç (i molt punyent per a nosaltres, tot ha de dir-se) per a fer-lo trontollar . Ah!, i això amb independència de que la famosa enquesta de la UOC valori amb molt bona nota al President Montilla. Potser tot això, és dir si el PSC perdés poder (el mateix que hi guanyaria Convergència), serviria per a què el PSC apaivagués una mica del seu espanyolisme galopant, per allò de sentir-se “traïts i oposar-se”, per pura llei del pèndol (que no pas per convicció) al Sr. Zapatero. A més podria ser que, de resultes de la obligada aliança amb CiU, perdés algun vot espanyolista més i, en conseqüència, si no podés mirar cap a Madrid potser hauria de mirar més vers a Catalunya, que ja seria hora. Qui sap!.

La sequera, al menys de moment, està arribant a la seva fi. De totes maneres, en el moment de redactar aquest document, els pantans del país estan al 56% de capacitat: és exactament la mateixa capacitat de que es disposava quant és varen començar a endegar les alarmes per la sequera que se’ns venia a sobre la primavera passada. En que quedem?: si amb una capacitat del 56% dels pantans iniciem mesures de per combatre la sequera, com és possible que, arribant a la mateixa capacitat les deroguem sen se assegurar ni un punt més de capacitat?Perquè tanta pressa? No sembla una mica contradictori?. Pel que diuen els meteoròlegs, les pluges han de continuar i sembla que tenim aigua per a dies. És bo. Però, i desprès? Quines son les mesures que pensa aplicar l’Administració per evitar la propera, més o menys immediata, situació similar? Els territoris necessiten l’aigua sigui de boca o per els altres serveis. Jo tinc la sensació de que els consumidors urbans hem començat a aprendre una mica que els recursos hídrics, no son il·limitats i hem après a estalviar. Pel anys que he passat a l’industria i pel cost que hi representa l’aigua (captar-la, distribuir-la i la depuració posterior a la seva utilització) no tinc cap dubte de que també l’industria ha fet esforços per a reduir el consum. I els sectors agrícoles i ramaders, han fet també es deures? Si no els han fet, com pensa l’Administració arreglar-ho? O és que haurem de tornar a passar pel cúmul d’exigències precisament imposades pels que més malbaraten l’aigua? S’autoritzaran nous conreus d’arròs, per exemple, o alguna ment privilegiada entendrà que ha d’ampliar-se en no se quantes hectàrees el conreu de regadius en un país, el nostre, que pateix sequeres en massa freqüència?. Tot plegat entenc que ha de quedar clar, d’una vegada per totes. No es fa la famosa canonada fins Olèrdola i la pregunta obligada i immediata es: és que només era necessària, quan es va anunciar la seva construcció, per raons de la sequera extrema del moment?. Sorprèn que pugui ser així. Deu de ser que l’Administració te a punt o rumiat el que ha de fer-se per apaivagar la set dels territoris ara i quant hi hagi sequera, que no serà d’aquí a massa anys, i per controlar el creixement dels mateixos territoris, acció absolutament necessària per evitar problemes greus a posteriori i fer creïbles algunes de les mesures a aplicar. Pregunto: no hagués estat un bon moment per endegar tot allò que suposadament ja té rumiat fer o que ha de fer-se?. En temo que de aquí a poc temps, en tornarem a parlar, de tot plegat. I en pitjors condicions.

I el repicó...! El Sr. Joan Ferran s’ha despenjat amb unes noves declaracions (un article a El Periódico, si no recordo malament) de les quals, la frase més brillant és aquella que diu “...El nacionalisme pretén ordenar les nostres vides amb l’hegemonia cultural i els mitjans públics...” I tant que te raó! El nacionalisme espanyol (i no precisament el vostè intenta assenyalar), que a més és el que practica el seu partit submís al PSOE, ens està tutelant com a criatures i està fent-nos la vida difícil als d’aquí. Alguns exemples: la baralla per la llengua, s’acaba amb una tercera hora de castellà a les escoles; el debat identitari ha deixat d’existir des de que el Sr. Montilla es President de la Generalitat; els Papers de Salamanca encara estan encallats; de rodalies i aeroports el més calent és a l’aigüera; els..., segueixo? Perquè podríem donar detalls similars fins a omplir-ne pàgines. Sí, Sr. Ferran: el nacionalisme espanyol ens porta pel carrer de l’amargura. I el seu partit, gaire bé hegemònic en el nostre país, en el control de la cultura, amo i senyor dels mitjans públics, no fa res per a corregir-ho. O serà que la “crosta nacionalista” (espanyola, per suposat), com la defineix vostè, està instal·lada a casa seva i no hi manera d’escombrar-la?. Sr. Ferran, se l’hi veu el llautó...! (I que no surtin els del seu Partit a dir-nos, com a cada vegada que el Sr. Ferran pixa fora de test, allò de que “...son coses d’en Ferran...” per no contradir-lo. Com deia Unamuno, el silenci sol ser interpretat com a aquiescència...,i per tant, al menys jo entendré que el seu Partit, si no hi ha rectificació, recolza aquelles manifestacions)



J. Vinyeta
Juny, 2008

64.- La sequera (II)

64 .- La sequera(II).-


Realment el Riu Ter està que fa pena. Però també haig de dir que només en el cas d’una avinguda seriosa, l’he vist millor del que està ara. I fa molts anys que m’hi passejo per allà dalt. Des de El Pasteral es fa el desviament de l’aigua en vers a l’àrea metropolitana de Barcelona i això, ajuntat amb el vessament de purins a la zona d’Osona per on hi passa i amb el creixement gairebé descontrolat en les zones d’influència del propi riu, tot plegat, ha acabat per ofegar-lo. I els pagesos estan que foten el crit al cel. La visita que va efectuar el President Montilla a Torroella de Montgrí la setmana passada, va acabar com el Rosari de l’Aurora. La sequera ha portat els ànims a situacions d’extrema sensibilitat i tot sembla que hagi d’anar pel pedrega hi hagi aigua o no. La situació, com sol ser últimament freqüent en aquest país, s’enverina amb molta facilitat, amb raó o sense, per allò que durant tants i tants anys varen estar les raons d’oposició política principal, maquillades amb motius ecològics, d’aquells que no guanyaven les eleccions: les sistemàtiques polítiques del no davant de qualsevol cosa, i que ens ha portat, a la fi, a l’enfrontament entre territoris.

El riu Ter està que fa pena però... els camps d’arròs estan inundats en la mateixa zona on hi van haver-hi les batusses la setmana passada, en la mateixa zona on el pagesos hi han fet tractorades sota el lema de Salvem el Ter i al costat de les pancartes que reclamen que l’aigua que va a l’àrea metropolitana es quedi al riu. Allà mateix. Agafeu la carretera que va de Pals a Torroella i a L’Escala i podreu veure el magnífic espectacle dels camps inundats i de les aus que hi tenen vida pels seus voltants. Però...no és realment una contradicció? Si hi ha sequera, i n’hi ha, s’han d’inundar igualment els camps?.

Tot plegat s’ha convertit en un trencaclosques. I ho és perquè em sembla entendre que no hi ha respostes concretes a preguntes concretes per part d’aquells que les haurien de donar.

Vaig veure el reportatge de TV3 sobre la sequera de fa un parell de diumenges. En ell s’hi diu que per mig quilo d’arròs que va a la paella, és necessari un metre cúbic d’aigua a la plantació. Haig de creurem la xifra. Però hi ha quelcom que em sorprèn: un quilo d’arròs dels que podríem dir-ne normals, a la botiga ens costa aproximadament al voltant de 1 € (entre 0,57 cèntims i 1, 43 € el quilo, les especialitats, com sempre i arreu, son més cares), si per un quilo es necessiten 2000 litres d’aigua, i els preus de venda a la botiga son els que son, a quin preu paguen l’aigua? Personalment a casa, descomptades les deixalles que venen indexades en la factura de l’aigua, en resulta un preu de 2,75€ metre/cúbic. Ja sé que la potabilització, distribució i depuració posterior te un cost, és cert. Però, torno a preguntar, a quin preu la paguen? O no la paguen? I quan l’aigua urbana depurada es retorni a les capçaleres dels rius (fet que sí notarem en el rebut mensual de l’aigua, tot i que haurem de preguntar a l’ACA com està l’assumpte), el pagès la traurà del riu al mateix preu d’ara?

En un país com el nostre, en el que, com diu un bon amic, cada any, i en fa desenes d’anys, quan arriba la primavera es destapen ampolles de cava per celebrar que plou, quan ho fa, és a dir, en un país de recursos hídrics que no han estat mai per llençar coets, introduir de nou el cultiu de l’arròs (2 metres cúbics per quilo...!!) és el més adient? No val a dir que abans bé que hi era, l’arròs, i que és cert. Perquè, seguint el mateix criteri, podríem fer que els gossos anessin de nou pels carrers dels pobles i les viles, perquè abans bé que hi anaven de sols pels carrers.

I ja posats, perquè no fem números de les quantitats estalviades d’aigua durant aquests últims mesos?. En a mi em tocava estalviar, al menys, el 18% del meu consum. I ho he fet: exactament un 22,22%, segons l’última factura de l’aigua. A ells, els hi tocava estalviar el 73% del seu consum[1]. Quanta n’han estalviat? I que estan fent per no malmenar l’aigua? Tots els “urbanitas” hem col·locat mecanismes d’estalvi a les aixetes. Ells també han fet el mateix en els canals de rec?

Per la banda de Tarragona, també hi ha esverament. Amb el famós decret de la Sequera, és va autoritzar l’allargament del anomenat mini transvasament de l’Ebre, fins Olèrdola. Segons l’ACA, es tractava de portar fins a l’àrea metropolitana de Barcelona al voltant d’uns 60 hectòmetres cúbics, dels quals es preveien que uns 44 podrien sortir del sol fet de reparar i recuperar les pèrdues de l’actual sistema. I els no, encara ressonen. I novament hi ha preguntes concretes que tampoc tenen resposta concreta: qui s’ocupa del manteniment del transvasament?. Com és que, cuidant el sistema, es poden estalviar fins a 44 hectòmetres?. Podria arribar a entendre que el volum total d’aquest minitransvasament s’aprofita tot i, per tant, no en sobra gens d’aquesta d’aigua. Però si és així, com és que es perden al voltant de 40 hectòmetres, per fugues i mal estat del sistema?. Que fa més mal, donar aigua o quedar en evidència davant d’un malbaratament com aquest? I com als del Ter, també els hi pregunto, quanta aigua han estalviat des de l’entrada en vigor del decret? Han arribat fins al 73% que els hi toca? Han posat, com nosaltres a les aixetes i com ja he dit, mecanismes d’estalvi als canals de rec o a la forma de regar?

La vida, com sempre ha estat, dona moltes voltes. I potser que, algun dia, a aquests pixapins, que a més destrossem el territori, amb independència de que ens hi deixem en ell els calés els caps de setmana i en segones residències, la qual cosa, pel que sembla, els hi és quelcom així com una humiliació, potser que, algun dia dic, es giri la truita i siguin tots aquests que ara ens neguen el pa i la sal, els que ens vinguin a demanar ajuda, especialment després de la primera pedregada o de qualsevol inclemència meteorològica que malmeti els cultius o les collites. La decisió serà nostre, aleshores. I que no s’estranyin de la resposta que puguin rebre.

I l’Administració? Dons el primer que ens ha de dir és si la interconnexió de xarxes és necessària, no per apaivagar la set d’aquests pixapins maldestres (tot i que som gairebé el 70% de la població del País), si no per necessitats de país i dels territoris, perquè el seu futur, d’un i dels altres, no quedi compromès. L’última obra hidràulica (llevat de la dessaladora a peu del Tordera, i de les que encara no estan en marxa), segons explicava el Director General d’Agbar, a TV3, va ser el pantà de La Baells, l’any 1976, de quant en prou feines érem sis milions. Val a dir dons que totes les Administracions des d’aleshores fins avui, repeteixo, totes les Administracions, han anat posant ciris a la Moreneta cada primavera com a solució a l’absència de les infraestructures necessàries. Però tots, mica a mica, anem perdent la fe. Per tant, si la interconnexió i altres infraestructures son necessàries, que es tingui la valentia de fer-les peti qui peti. El País, a pesar de l’animadversió d’alguns o de molts, no es pot permetre que no es prenguin les decisions necessàries i molt menys, que no es portin a terme. I els amics ecologistes, tan sensibles en aquests i altres temes, que deixin fer, tot i que no els agradi, el que ara toqui fer. I les energies les utilitzin per controlar als Ajuntaments i el creixement totalment fora de control que aquests han permès i que, en bona part n’és el responsable del desori actual, a la fi de què, dintre de no sé quants anys, no ens tornem a trobar com estem ara, situació que, tinguem-ho clar, no serà com la d’ara sinó molt pitjor.

I els partits polítics? Han de ser més prudents, oblidar-se si convé de les bases, que solen ser molt més radicals però ínfimes en comparació al número de vots que poden rebre en unes eleccions, i i postular-se per fer allò que convé al País, repeteixo al País. Perquè suposo que tots estarem d’acord en que les ideologies, les de cada partit polític, ens poden portar a cims que potser no tothom vol assolir. Però l’aigua, sí que la vol tothom. Preocupar-se i resoldre els problemes de cada dia de la gent, dona vots. Segur!



J. Vinyeta
Maig, 2008
[1] Vegeu les dades en aquest mateix blog: 61.- La sequera

63.- La crua realitat

63.- La crua realitat.-

Xina i Birmània han patit una cavalcada dels Quatre Genets i, per on se’ls ha vist passar, han deixat el llastra a que ens tenen acostumats. El desastre ha estat total a Birmània, on la famosa junta militar, que ni tan sols permet l’ajuda humanitària externa (pendent del que en pugui treure la propera visita anunciada pel secretari general de l’ONU), ha tingut, a més, la roïnesa de repartir-se primer, entre els seus membres, i posar a la venda després pels mateixos, la poca ajuda que ha deixat entrar. I celebrar, simultàniament, un clamorós referèndum amb el que ha bescanviat, així, obertament i sense la més mínima vergonya, vots per supervivència. Donades les circumstàncies, em pregunto, una vegada més, si estaria conforma a Dret Internacional que les Nacions Unides, amb un hipotètic exercit a les seves ordres, envaïssin aquest país (i d’altres en condicions similars, amb tsunamis o no) només per garantir la supervivència dels seus ciutadans, el que comportaria, per sort d’ells i per tranquil·litat de les nostres consciències, la supressió del règim militar que hi impera. És la mateixa pregunta que m’he fet, i em faig i des de ja fa temps, en moltes ocasions (Cambodja, Rwanda, El Congo...) davant de tsunamis polítics potser més devastadors que els tsunamis meteorològics, donat que tota aquesta plaga de Pol Pots i imitadors, tots plegats, han causat milions de morts, molts més que tots el tsunamis que han tingut lloc durant tot el segle passat. Però és una pregunta que sempre em queda sense resposta, tot i que tinc la convicció moral de la resposta hauria de ser un sí com una catedral.

A la Xina, el desastre és també el que és: la zona de Beichuan ha quedat literalment arrasada. Però, en la meva opinió, el desastre ha coincidit amb un moment en que la Xina, a les portes dels Jocs Olímpics, i amb una clara intenció de fer-nos oblidar el tema del Tibet, ha vist en la desgracia una ocasió propicia per a presentar-se com a un país obert i aparentant una transparència que sabem no forma part del seu normal sistema operatiu. Això ha afavorit, en el meu entendre, als damnificats. I encara que això hagi estat així per pures raons estratègiques, benvinguda sigui la actuació de l’Estat Xinés. Però si els Jocs no fossin el decorat de tot el plató xinès, em temo que la actuació del Govern hagués estat més propera, al menys en les formes, a la actuació que encara manté la Junta Birmana. Ha estat l’altra cara d’una moneda que, en altres circumstàncies, hagués pogut caure de canto.

De totes maneres, si les coses ja estaven malament per al poble birmà, només ha faltat el terratrèmol xines perquè la atenció mundial s’hi desviés, deixant encara les mans més lliures, si hi cap, als militars dictadors.

Però a més de comentar situacions clamorosament dramàtiques del panorama internacional, també m’agradaria fer-ne algun de comentari arrel dels petits tsunamis que també hem tingut i dels que també es veuen a venir i, uns i altres, amb resultats políticament, això sí, dolorosos.

Sembla que, políticament parlant, anem com el Barça: de derrota en derrota fins la desfeta final. Dit de una altra manera: ens van marcant gols a cada partit i els nostres davanters no li marquen gols ni a l’Arc de San Martí. Posem exemples.

Foment.- No volíem tassa i ens varen fotre tassa i mitja. El manteniment de la ministra, la famosa Maleni, ha estat un escarni a tots plegats, el que vol dir que la golejada ha estat d’aquelles d’escàndol. Es varen seguir les ordres del Sr. Chaves.

La sequera.- El Sr. Baltasar diu que l’aigua vindrà del Segre. Madrid que l’aigua vindrà de l’Ebre i la decisió és ferma i incontestable. Madrid farà la canonada, que pagarem nosaltres, triarà a dit l’empresa executora de les obres (ni tan sols el 3%...!), i en serà el titular. Això sí, deixarà que la Generalitat controli les obres (en conseqüència, serà qui haurà d’enfrontar-se a tota la oposició popular i política que l’obra generi) i Madrid decidirà, a més, quan s’obrirà o es tancarà l’aixeta. Golejats de nou, l’equip torna a casa. I nosaltres ens quedem amb el convenciment de que, mai tan ben dit, som cornuts i paguem el beure. Això sí, ens hi deixaran posar el nom de la Generalitat de Catalunya a la canonada, la publicitat estàtica, diguem. Ah...!: i tot això, amb un constant ara sí, o demà no, o potser no, o ves a saber si plou, o si no plou...

Finançament.- El reglament del partit a jugar, és clar. Però, començat el joc, volen canviar-lo, el reglament. Per una oportuna reacció de la Presidència de la Generalitat, sembla que els matx hagi acabat a la primera part, i de moment, en un empat. Però hi ha reunió del Comitè corresponent i el Sr. Chaves i els seus acòlits faran valer les seves condicions de barons i de nombrosos per guanyar el partit. Mentre tant, el Sr. Solbes, molt ben alliçonat per tots aquells que poden posar-lo a la corda fluixa, i entre ells el Sr. Chaves de nou, escombra cap a casa seva amb un clar incompliment de la Llei i amb una impunitat que fa tremolar (l’Estatut, agradi o no, és una Llei, Orgànica i referendada per tothom, i qualsevol que incompleix la Llei, qualsevol Llei, és reu de la Justícia... La fiscalia, davant d’aquesta publica i flagrant voluntat d’incompliment de la Llei, no ha d’actuar d’ofici?. No ho faria si qualsevol de nosaltres actués de manera semblant? No se’n diuen delinqüents a aquells que incompleixen la Llei?). Però així estan les coses: l’Executiu es passa pel forro la Llei, el Legislatiu no es fa valer i el Judicial ni piula. Tot plegat, un desori.

Estatut.- En aquest assumpte, el convenciment avant matx, era que es perdria i per golejada. Però és que sembla que, amb la mort d’un dels Magistrats del Constitucional, i sigui dit amb tots els respectes pel difunt, jugarem a camp propi, que sempre és un avantatge. De totes maneres, i cercant ara visos de més serietat, sembla impossible que la situació exposada pugui ser veritat. Però, ho és! Quin és el grau de serietat que és pot concedir a un país en el que la més alta magistratura està políticament viciada?. És possible que la mort del Magistrat García – Calvo (que ja va caracteritzar-se durant el tràmit estatutari per la seva sistemàtica oposició a qualsevol finestra que podés obrir-se i que no va ser ni tan sols amonestat per la Judicatura per manca de respecta i imparcialitat al procés endegat), pugui definir una decisió del Tribunal perquè determinats colors han quedat en minoria? I no és que no ho sabéssim que la cosa anava així. El que passa és que fa molt mal al moll de l’os només el confirmar-ho. Per tant, no seria possible que els magistrats deixin de tenir color ( o amagar-lo, en tant son el que son) i per tant que la justícia sigui el que ha de ser? La culpa de la situació, no obstant, és tant dels partits que realitzen la tria dels magistrats (en funció dels propis interessos, mai ha d’oblidar-se), com ho és també dels magistrats que, un cop triats, abandonen la seva independència, si és que abans la tenien, i la seva suposada imparcialitat, per a convertir-se en executors dels que els hi han donat el càrrec. En escala més intranscendent, perquè les situacions hi son arreu, hi ha hagut un cas similar a casa amb el tema de la CCRTV: a tal extrem va arribar l’econyament dels partits a l’hora de trobar directors afins per l’Ens, que el Cap, Sr. Saez, va haver de demanar l’empara al Parlament perquè poses ferms als Partits i arribessin a l’acord, com així va ser després. Però en tant aquells òrgans judicials i els membres que els composin vinguin anomenats pel Congrés o el Parlament i sigui patent, com ho és ara, la manca d’independència i per tant la clara parcialitat, penso que aquestes institucions haurien de ser capaces de d’estirar les orelles a aquells als que, com és el cas del que venim parlant, se’ls hi obliden les obligacions per a acontentar a qui els hi paga al sou. Tan és així que la renovació dels càrrecs del TC hauria d’haver estat feta fa més d’un any i...el més calent és a l’aigüera. Ningú no ha de demanar l’Empara del Congrés per que posi ferms als Partits que correspongui?

I tot això ha anat venint després dels problemes amb l’AVE, Rodalíes o les apagades elèctriques, situacions que varen deixar a milers de ciutadans d’aquest País descol·locats, i durant setmanes.

De tot plegat en venim parlant amb escreix i des de fa dies i no en traiem l’aigua clara. Cap solució que sigui proposada des de aquí i per qualsevol problema, mai serà acceptada si no és sota criteris específics de submissió (l’última trobada entre el Govern Central i el Lehendakari n’és una mostra). La Llei, com està succeint amb el tema del Finançament com a cas més dramàtic però no únic, és vulnerada de la forma més irreverent. Per tant, necessitem solucions dràstiques i crec que en una certa immediatesa. Proposo que l’Equip, tornant al símil futbolístic, els 47 Diputats electes per la Circumscripció Catalana (suposat que els 8 del PPC tinguin la autorització de Madrid perquè si puguin afegir), abandonin el Parlament de Madrid mentre Catalunya no sigui respectada amb tot el que la paraula implica, fins que els partits majoritaris no reconeguin i practiquin la imparcialitat i justícia necessàries en el tracta bilateral. Si els Diputats nostres son capaços de fer-ho, estic convençut que aquells d’allà es cagaran a les calces. Ja sé que això és més complicat del que sembla: el partit majoritari, el PSC, manté una clara subordinació al PSOE; ERC, en ple exercici pràcticament de refundació del partit sense saber ben bé qui mana i, mentre tant, enganxat al PSC com a soci de Govern; ICV, que no conta, farà el que li manin els altres dos; el PPC, podria rebre l’ordre de Madrid de afegir-s’hi per intentar deixar al PSOE sense la majoria necessària... Que això coincideix, més o menys, amb el que insinuen el Convergents (tot i que penso que els interessos a l’hora de fer-ho no s’avindrien exactament a les raons que he exposat)?, dons molt bé, que així sigui, perquè en massa ocasions s’han de prendre des del poder, decisions que afavoreixin, des del punt de vista polític, que no des de cap altra punt de vista, a uns grups més que als altres. Però també és ben cert que les decisions han de prendre’s i portar-se a terme en funció del bé comú, entre el que hi ha, innegablement, l’honorabilitat i dignitat d’un País, el nostre, amb la integritat moral portada a sota mínims pels de sempre. Penso que el País no perdonaria que no es fes el que s’ha de fer per la mesquinesa d’alguns de creure’s menys beneficiat que uns altres de resultes de l’afer o per a simples qüestions partidistes. Si no son capaços de plegar, al menys i pensant en el País (cosa que d’altra banda dia a dia sembla més difícil), que unifiquin la veu, amb la consciència clara de que la veu única es farà sentir i de forma resolutiva. I si això també els hi fa por, pleguem! Voldrà dir que no volen ni a la gent d’aquest País al seu costat. I com fins ara, com sempre, haurem d’anar sols per la vida.

I l’enemic, ben content...!!


J. Vinyeta
Maig, 2008


P.S.: L’última informació assenyala que, arrel de la visita del Secretari general de les NU, la Junta Militar Birmana, ha obert la porta als cooperants i a l’ajuda internacional.-

62.- El Tibet

62.- El Tibet



Com cada any, el 10 de Març és la data assenyalada en que els tibetans recorden els fets d’aquell mateix dia de l’any 1956 en el que es varen aixecar – revoltar en contra de la invasió xinesa que varen patir l’any 1950. Les protestes i manifestacions i repressió conseqüent, s’han succeït any rere any a la mateixa data i, més o menys, en teníem coneixement gairebé puntual. Aquest any s’ha repetit la situació però hi ha hagut un altaveu que ha fet arribar els fets fins al confí de l’univers: El dia 8 d’Agost d’enguany, s’inauguren oficialment els Jocs Olímpics 2008 a Peking

Una metròpoli no vol renunciar mai a una colònia. La Història està plena, des de sempre, de situacions com les que comento i que finalitzen, la majoria de les vegades, amb la alliberació de l’Estat oprimit, és a dir de la que fins aleshores havia estat la colònia, després de resoldre la situació per la via de les armes.

L’ONU ha resolt per manament algunes d’aquestes situacions conflictives, que han degenerat en desastres (i pot ser el més emblemàtic d’aquests desastres és la fundació de l’Estat d’Israel, que encara cueja i sense visos de solució). En altres casos, la metròpoli, quan ja n’ha tret el suc que li convenia, ha marxat deixant al nou Estat en calçotets. A vegades, com ha passat a Àfrica, les ex colònies queden amb unes fronteres que les potències varen traçar amb tiralínies i amb independència (pot ser seria millor dir amb clar menyspreu) dels grups ètnics i tribals que varen quedar enganxats sota de la ratlla fronterera, i que estan resolent avui dia, a patacades, els límits geogràfics reals o de predomini d’ètnies. En altres casos, la potència invasora inicia la colonització amb un suposat to paternalista a fi de resoldre una situació que potser tampoc agradava als que envaeix, és a dir per una situació considerada per tots dos bàndols com a injusta.

Xina, no és res més que la potència colonial del Tibet. L’envaeix l’any 1950 amb aquell to paternalista que comentava, per resoldre teòricament una situació feudal a la que el poble tibetà es trobava sotmesa. Així sembla que va ser, després de que durant segles xinesos i tibetans varen estar pactant les seves relacions amb un transfons polític en el que el Tibet apareixia com una suposada espècie de província autònoma xinesa. Però passen els anys i aquella invasió salvadora, es va convertint en una autèntica invasió opressora i de expansió territorial del poble xinés, que arriba al seu punt més àlgid durant l’època de la famosa Revolució Cultural del Sr. Mao, que realment trinxa tant com pot tot el que troba pel mig. Així les coses, la vida del poble tibetà es va fonen com una llàntia d’oli. Les migracions de tibetans son un constant degoteig, mentre que els xinesos, que entenen que estan a casa seva, no migren si no que, senzillament, instal·lant-se al Tibet entenen que només canvien de província (no recorda això a una situació idèntica que ens és molt propera?). La invasió, amb el que això representa de pèrdua de cultura pròpia i augment de la cultura forana pel país envaït, ha d’anar-se mantenint per la força. I això no vol dir res més que és van perdent les llibertats individuals i col·lectives del poble envaït i comencen a devaluar-se-li els Drets Humans, com si tot plegat es cremés en aquella llàntia d’oli que es va apagant. Si la metròpoli xinesa hagués estat un Estat democràtic més o menys a l’estil actual europeu, possiblement tot hagués estat no millor (una democràcia, avui dia, no és garantía de protecció de les minories, tinguem-ho clar) però sí potser menys insuportable, però que no per això hagués deixat de ser ocupació colonial tot i que més sibil·lina, menys grollera i, possiblement, sense morts pel carrer.

La expansió comercial xinesa ha fet que la resta del món miri a aquest país com una mina d’or amb la que enriquir-se. Europa y Estats Units veuen, en l’encara incipient mercat xinès, el monstre de consum que ha de redimir les economies malmenades de tot el “mon mundial civilitzat”. Xina, per la seva expansió, ha necessitat de tot: ferro, acer, inox, alumini, vidre, ciment, petroli, maquinaria pesada etc... L’exportació de totes aquestes matèries ha compensat balances fiscals dels països exportadors i ha enriquit a moltes companyies però també, donat l’alt consum d’algunes d’aquestes matèries que el xinesos van tenint, els preus d’elles en el món, s’han posat pels núvols i en paguem les conseqüències Però tot i així, ningú vol renunciar al caramel del mercat xinés i com per sí de cas, com que semblava que des de el punt de vista comercial al menys, potser no tot estava prou ben encarrilat, perquè no hi haguessin dubtes, es fa necessari crear-li un esdeveniment que acabi d’obrir-li al comerç mundial totes les portes encara no del tot obertes. L’esdeveniment triat es l’Olimpíada d’Estiu del 2008. La Xina, que hi veu la manera de ser definitivament considerada com a potència mundial de primera fila, accepta el repte i posa en marxa la maquinària necessària per deixar l’aparador a la vista de tot el món. El COI, pressionat per tots aquests condicionaments comercials, acaba donant el Jocs Olímpics d’Estiu 2008, la manifestació esportiva més important del món, a la Xina, és a dir a un país dictatorial, que menysprea els drets humans, que no respecta el medi ambient (esportistes d’elit han anunciat la seva negativa a participar-hi donat els graus de pol·lució a les ciutats, i delegacions Olímpiques han situat les Seus al Japó pel mateix motiu), que mantén l’esclavisme en varies zones del país..., i podríem allargar la llista de greuges gairebé tan com volguéssim. El COI, s’ha cobert de glòria. I que no ens digui que hem de saber separar la política de l’esport, perquè, ens queda clar, que el propi COI, tampoc ha sabut fer-ho. És cert que el COI no ha de resoldre problemes polítics, però és ben cert també que ha de ser curós en no premiar a aquells que pretenen amagar-los sota de la catifa. Però per reblar el clau, només mancava una cosa: que, com així ha estat, els EUA (potser fora millor dir els interessos comercials dels EUA) traguessin a l’Estat xinés de la llista negre d’Estats que no respecten els Drets Humans...

I amb tot això, ens arriba la data tradicional al Tibet del 10 de Març. I, aquest any, els tibetans, sabedors del que la Xina s’hi juga, premen l’accelerador perquè, amb el ressò dels Jocs Olímpics, la seva veu es pugi sentir, com la dita Olímpica, més alta, més lluny i més forta. Els xinesos no poden deixar les formes dictatorials, perquè no en saben d’altres de formes. I inicien una repressió que encara dura i, pel poc que sabem, ferotge. I la majoria de les potències inscrites en els Jocs, amb els ulls posats a Kosovo, diuen, ara sí, que hem de separar la política de l’esport i, de moment, no tenen la més mínima intenció de boicotejar els Jocs (les raons comercials son de molt i molt pes) i al que més arriben és a parlar de no participar en la cerimònia inaugural... Les esquerres mentrestant, tal i com ens hi tenen acostumats, callen. I el seu silenci, com el que varen mantenir durant molts dels esdeveniments del Segle XX, és clamorós.

Penso que tot plegat és un error greu, molt greu. El món, en general, també calla i cluca els ulls, perquè tots els països miren amb desconfiança la possibilitat de segregació de qualsevol tros – país – grup ètnic que tenen integrat – sotmès. Però tinc el convenciment de que quan la Xina acabi discutint la primacia mundial als Estats Units, d’aquí a no gaire anys, la invasió cultural xinesa, a Europa al menys, serà pitjor que la invasió cultural americana que estem patint. Els americans, al segle XIX ja varen decidir allò de l’home amb drets, i això sempre és una avantatge. Pels xinesos, això dels drets de l’home, és una entelèquia que respon als conceptes polítics, per a ells burgesos, que no els hi agraden, perquè normalment aquests conceptes, tot i ser burgesos (i en aquest moment no vull donar cap to pejoratiu a la expressió), son contraris als abusos dels sistemes polítics dictatorials. I tots aquests sistemes dictatorials només pensen quelcom així com que el individu i la societat estan només que al servei de uns suposats interessos supranacionals, la expressió i interpretació dels quals, només està en mans dels triats per Deu. I aquests, i només aquests, casualment, sempre son els que manen i els que han imposat aquell sistema.





J. Vinyeta
Abril, 2008

61.- La sequera

61.- La sequera .-



El tema de la sequera, començar a tenir color vermell. El tema pot ser greu si d’aquí a pocs dies no plou. I la Administració te preparats Decret – Normes – Ordres per pal·liar els efectes de la manca d’Aigua. Tot va encaminat a mantenir, dintre de les possibilitats, la denominada aigua de boca. Ja va bé que se’n parli de l’aigua. Certament, aquí a casa nostra, és un bé escàs i per tan, se’n ha de vigilar el consum. I això ens obliga a tots i sense excepcions.

Un cop dit això, i sense que ens serveixi d’excusa, voldria assenyalar alguns detalls més. I el més important és que ha quedat greument palesa la absoluta imprevisió de les Administracions en aquest assumpte. Les Administracions, especialment les Municipals, han consentit i atiat, amb la més gran impunitat, un creixement urbà de bogeria i sense la més mínima previsió necessària. S’ha deixat fer – construir de tot el que aportés a les arques Municipals els diners dels permisos de construcció i contribucions posteriors (i soc discret al no voler parlar de les requalificacions escandaloses, permisos sospitosos, empatxos del famós 3%, etc...,etc...) i ara, amb tot el merdé en marxa, allò més elemental però absolutament fonamental i necessari, no és suficient, perquè res s’ha fet per estalviar-nos el disgust que se’ns apropa. Res s’ha fet per augmentar l’oferta d’aigua davant l’increment de la demanda que ens ve ocasionada per aquell creixement descontrolat. I ara, com sol passar sempre, l’Administració vol que consumim menys perquè no se l’hi vegin les vergonyes. Però que quedi clar que, del consum, potser sí en som responsables. Però de la manca de previsió, no. De cap manera.

Hem d’estalviar aigua, i això, ara, no és ni discutible ni negociable, però hem d’anar a pams.

Segons l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA, pàg. Web del dia 25/03/08), el consum de l’aigua es distribueix a Catalunya, de la següent manera:

18% per a ús domèstic
9 % per a ús industrial
73% per a ús agrícola

Queda manifest, dons, que els grans consumidors d’aigua son els “pagesos”, després les comunitats urbanes i, finalment, l’Industria. I per tant, i per aquest ordre, l’ús agrícola ha de realitzar fins a un 73% de l’estalvi, l’ús domèstic ha de fer-lo fins a un 18% de l’estalvi que és realitzi i el sector industrial, ha de fer-ho fins al 9% d’aquest estalvi total, la quantia del qual, com és natural no ha de definir-se, perquè, com més s’estalviï, millor i més subsistència garantida.

Un cop establerta aquesta necessitat d’estalvi i com ha de distribuir-se sectorialment, em queden una sèrie de preguntes a les que no tinc respostes, perquè no tinc les dades corresponents. Però l’Administració, si. I per tant ella si que ens pot donar respostes, i entenc que ens les ha de donar.

Per exemple, se sap la quantitat d’aigua que es perd per fugues incontrolades a les xarxes de distribució?. Si la resposta és negativa, és evident la negligència de l’Administració i son exigibles responsabilitats, de tota mena i a tots els nivells. Si la resposta és afirmativa el que ve al darrera és que se’ns digui quines han estat les mesures correctores i amb quins resultats. No fa massa dies va resultar que se’n perdien en un punt concret al voltant de 400m3 diaris i des de feia no sé quants anys. Aquesta quantitat pot ser el 50% del consum diari d’una empresa tèxtil mitjana del Ram de l’Aigua, amb l’excepció de que aquesta empresa la paga a preu d’or i ha de retornar-la amb el cost afegit de la depuració corresponent.

Es realitzen balanços hídrics, amb quina freqüència i amb quins resultats? Les dades que s’obtenen, son satisfactòries? Els que hem treballat a la industria, sabem de la necessitat permanent de controlar si el cabal d’aigua que es consumeix durant els processos industrials equival (llevat de les pèrdues raonables, com les produïdes per evaporació) al cabal a l’inici dels mateixos. En fer-ho efectuant un balanç, normalment es descobreixen fugues totalment inesperades, però corregibles. És un colofó de la pregunta anterior.

Quines mesures d’estalvi, hi hagi sequera o no, té establertes l’Administració per sí mateixa, entre els efluents i els punts de consum? Només els consumidors podem estalviar?. Si la pagesia s’emporta el 73% del consum, quins controls té establerts l’Administració sobre les bones pràctiques que al respecta apliquen els pagesos en les diferents formes de regadiu que practiquen? O, ans al contrari, els pagesos reguen amb el sistemes de fa 50 anys, bàsicament per inundació, malbaratant l’aigua?. Si les zones urbanes i l’industria paguen l’aigua a preu d’or i ha de pagar-se la depuració posterior del seu ús (en el primer cas només cal mirar el rebut de l’aigua i en el segon el cost del Cànon corresponent), amb controls permanents i exhaustius, especialment a la industria, sobre els cabals emprats i la qualitat de l’aigua depurada i retornada als afluents, quin preu, quins controls s’estableixen a sobre dels regadius i quins cànons es paguen per la pagesia, primer per consumir i després, per aportar als efluents i als aqüífers les restes dels adobs que fan servir? A la industria, l’Administració insisteix (i sanciona) la utilització de productes nitrogenats per les aportacions de nitrogen als efluents donada la dificultat que comporta la seva eliminació posterior. Estan controlats el adobs que s’utilitzen? Quina és la quantitat, per exemple, d’urea que s’utilitza i on?.


No és que vulgui carregar els neulés només al sector agrícola, però convindrem tots plegats en que, si és el sector que quadruplica (quatre vegades superior...!) al consum del segon consumidor, no ha d’estar molt rigorosament controlat? I, realment ho està?

Es parla molt de pantans i rius i molt poc dels aqüífers. En el nostre país, la capacitat dels aqüífers representa el més del 30% la capacitat dels recursos de l’aigua (dada de l’any 2000.- V. Magdaleno .- UAB), per tant, és obligat preguntar, en quina situació és troba avui dia aquesta font de proveïment? Quants es regeneren en un temps que puguem considerar normal? Quants aqüífers han deixat de ser-ho per contaminació dels seus cabals? I, en aquest aspecte, com es va solucionant, per exemple, el tema dels purins (generadors de l’excés de nitrits en els que varen ser aqüífers de l’Osona)? Fins on ha arribat la permissivitat de l’Administració en aquest assumpta? Hi ha actuat en aquest sector amb la mateixa contundència en que ha actuat davant de l’Industria?

Totes aquestes coses han d’estar suficientment explicades i l’Administració no se’n pot rentar les mans dient-nos que estem en una situació “d’emergència nacional”, tot i que pugui ser veritat, sense explicar-nos amb claredat i de forma fefaent (per molt dolorós que sigui i amb l’autocrítica necessària) perquè hi hem arribat a questa situació sabent que el nostre país és país de sequeres continuades. Perquè, em temo que, com sol passar, el consum urbà, que és, com ja he dit, el que està més ben controlat, serà el que pagarà els plats trencats per la raó de que és el de més ben i senzill aferrar, tot i que només sigui el 18% del problema. Després, o simultàniament, vindrà una apretada al sector industrial, tan econòmica com judicial a través, aquesta última, d’una Fiscalia de medi ambient que ja ha condemnat a industrials per delictes mediambientals (9% del consum!). Serà la manera de que, a la fi, el consum i la contaminació ambiental, sembli que només és cosa de dos, perquè potser és aquesta la intenció de l’Administració o perquè potser no te el valor de que sigui de tres.... I també això ens ho ha d’aclarir, no fos cas.





J. Vinyeta
Març, 2008

59.- Cuba i Fidel Castro

59.- Cuba i Fidel Castro.-



Segons sembla, Fidel Castro, després d’un parell danys amb una malaltia que no hi ha hagut manera de saber quina era, ha decidit renunciar (no optar) ni a la Presidència de Cuba ni al Comandament General de les Forces Armades Cubanes. No ha parlat de deixar la Direcció del Partit Comunista Cubà

Amb aquesta noticia varen obrir, a l’endemà de ser publicada pel diari Granma, els Noticiaris de tot el món. Tots els homes (i dones, no fos cas...!) de bé, varem començar a pensar que la fi de la dictadura cubana pudia ser una realitat. Si no m’erro, el Sr. Castro amb tots els que han anat quedant des d’aquells inicis de la revolució cubana a Sierra Maestra, s’han mantingut en el poder durant gairebé 50 anys. Vagi per endavant que desconec l’illa, però, com sol passar avui en dia, la informació vola (mai tan ben dit) i arriba pràcticament en segons arreu de mon. Però tot i que aquesta informació que ens arriba pot estar esbiaixada pels interessos del que la dóna, és ben cert que només existeix en el país cubà el partit únic, el líder únic, el diari (Premsa) oficial, el candidat únic a les eleccions, la oposició o està a les presons o a Miami etc..., etc.... La sanitat i l’ensenyament, dues fites en l’Història del país, és cert, han estat l’excusa perquè el país manqui de llibertat i que els drets humans hi siguin una entelèquia. Però no vull fer que aquestes ratlles siguin una llista de greuges. Per a molts, m’atreviria a dir que per a moltíssims, és molt clara la forma en que en Fidel ha portat a la famosa “Revolución” des de l’exili del President Batista (vaja un altra...!) fins avui en dia. El sistema ha estat una autèntica Dictadura, amb tots els ets i uts que les dictadures solen portar de la mà (amb la tiranía com a colofó i mètode per aferrar-se al poder). Per tan, els adjectius amb que podríem epitetar aquesta dictadura hi son de més: els d’aquest país nostre sabem amb escreix quins son aquests adjectius i com es poden substantivar.

Però entre tots aquests que veiem a Castro com un dictador que ha anat transformant-se en tirà, no hi trobo de forma fefaent a les esquerres, almenys les d’aquest país nostre. Potser que em faci pesat. Però, una vegada més ( en anteriors articles, també en feia menció, i no tinc intenció de deixar de fer-ho) és per a mi evident aquesta permissivitat esquerrana amb les dictadures prosoviètiques i, en concret, amb la cubana. Ni quan el Sr. Castro va afusellar a tres cubans, a la primavera del 2003, després d’un judici sumaríssim com aquells als que en Franco ens volia acostumar, les esquerres no es varen manifestar, no ja en contra del Govern cubà, ni tan sols en contra de la pena de mort, acció que sovinteja i que és posada en marxa per aquestes mateixes esquerres quan la pena de mort ha d’executar-se en un país dels anomenats imperialistes. Només Xosé Saramago, en aquell article que va anomenar “Hasta aquí he llegado” va tenir el valor d’alçar la veu davant d’aquella bestiesa i expressava el seu dret a discrepar encara que, amb això, se’l volgués considerar traïdor.(Dins del nostre país, personalment només recordo en Pere Portabella i en David Trueba, discrepant obertament dels fets).

Vaig poder seguir un debat a TV3. Vaig arribar-hi quan , pel que vaig deduir, ja feia estona que anava. Hi havia amb en Josep Cuní un cubà exiliat, un periodista jove i un home potser de la meva edat parlant sobre Cuba i, especialment, sobre la noticia del dia. Només aquest senyor de la meva edat, del que no vaig poder esbrinar-ne el nom, s’entestava en defensar els dos avenços que considerava fonamentals en l’ història de Cuba dels últims anys: la sanitat i l’ensenyament. En cap cas, com proposaven els altres contertulians, feia menció a la necessitat de llibertat del poble cubà, de la necessitat de realitzar eleccions lliures, d’obrir el país als exiliats, de buidar les presons de presoners polítics, etc...etc... Es el planteig general de les esquerres almenys d’aquest país nostre.

En referència als fets dels que parlava abans, així com de Cuba en general, el mes de Maig del 2003 escrivia jo:

La intelectualidad de éste nuestro país se define, mayoritariamente, de izquierdas. Entiendo que ha de ser así. El pensamiento, y la filosofía que de él resulta, no pueden permanecer con el reloj parado en no se sabe dónde. Pero el que sea de izquierdas, no la exime, al conjunto de la intelectualidad, de responsabilidad frente a la necesaria exposición de la veracidad de los hechos, y lo mismo cabe decir de la izquierda política. Ambas, han pecado por omisión. Y creo que es un pecado que ambas, que configuran el espectro de la izquierda socio - política precisamente, no pueden cometer. Y no pueden porque esa izquierda ha de ser paladín contra la injusticia y la mentira política. Si no lo es, o no es izquierda o nos está engañando. O aún peor: en el caso que nos ocupa, quizás está en perfecta connivencia con Fidel.

Algo anda mal cuando la derecha fascista se manifiesta en contra de Castro y su sistema y no lo hace (por separado, por supuesto, por aquello de ni juntos ni revueltos), la izquierda y la intelectualidad. Los primeros querían la foto y todos sabemos porqué. Los segundos me dan a entender que, a esa posible foto, la temen. Y si la temen, debe ser porque pueden quedar al descubierto, para cualquier observador y para ellos mismos, las limitaciones actuales de una ideología cuya raíz profunda, la de la transformación del hombre esclavo en hombre libre y usufructuario de derechos en un Estado social y solidario, se ha secado. Sólo quedan raíces superficiales con la única pretensión de aparentar que el árbol, aquella ideología, aún sigue en pié. Aunque en realidad, al menos yo, ( y como yo muchos), entiendo que aquella ideología ha dejado de ser la razón por la que se proponía transformar al mundo, para convertirse en razón para detentar el poder en él.

Triste, muy triste.

Han anant passant ells anys i el mateix que vaig dir en aquell moment es pot dir avui i amb els mateixos termes.

Castro diu que se’n va. Però el sistema, sempre amatent, deixa al seu germà Raúl com a cap de caps: els avis es mantenen al poder perquè res pugui bellugar-se. Em recorda una mica allò de la gerontocràcia a l’antiga URSS...

Castro diu que se’n va però, en realitat... es queda. I l’esquerra d’aquest nostre país, continua muda.




J. Vinyeta
Març, 2008

59.- De les Eleccions Generals

59.- De les Eleccions Generals.-

De les eleccions, ja en sabem els resultats. El PSOE s’ha emportat el gat a l’aigua. Però el PP millora resultats de tal manera que, amb una Catalunya Independent, el PP hagués guanyat les eleccions a Espanya (suposat que el PSC, en aquella circumstància, no estes directament col·ligat amb el PSOE, més del que ho està ara). Ha guanyat el PSOE sense majoria absoluta i li fan falta un mínim de sis diputats més perquè el Sr. ZP obtingui el vist i plau de la Càmera Baixa a la primera volta. Bascs i catalans al Congrés de Diputats és clar que poden tenir les seves opcions. Si el famós Galeuscat, (18 diputats que fan un bon bloc...) que fins avui no ha servit per res, decidís actuar en conseqüència al esperit amb que es va fundar, fora plausible que es fessin els amos de tot plegat. Però em sembla que això és molt esperar. A Galícia ja hi governa el PSOE, i entenc que el PSOE vulgui pactar amb el PNB i viceversa per estalviar-se tots dos el tràngol de la consulta popular que el Sr. Ibarretxe te previst per al proper mes d’Octubre.

Cenyint-nos a casa nostra, els resultats poden haver estat una decepció per a molts, però s’ajusten, descarnadament això sí, a les expectatives:

-- Significatiu nombre de vots en blanc i nuls.

-- Victòria del PSC, partit que tradicionalment, si no recordo malament, ha guanyat aquestes eleccions sempre, però és cert que mai la victòria havia estat tan aclaparadora. La segona força més votada ha estat, també com sempre, CiU, tot i que amb pitjors resultats que en les últimes generals.

-- Patacada d’ERC, que retorna als nivells de les eleccions de l’any 2000, i d’ICV - EU. Tots dos perden el grup parlamentari a Madrid

Per mi, el més greu ha estat aquesta victòria del PSC, no per la victòria en si mateixa (un home, un vot i, per tan, resultat indiscutible), si no perquè reflecteix la situació del nostre País.

Suposo que estem d’acord en que la campanya del PSC – PSOE estava muntada amb l’espectre de la por a una hipotètica victòria del PP i, per donar-li més credibilitat, el Sr. Rajoy ha fet allò i més, com sempre, per afavorir aquella campanya del PSC. És cert que el PP fa por perquè, bàsicament, el seu ideari respon a una uniformitat que, com en totes les uniformitats, comportaria un retall en les llibertats individuals i col·lectives (tot i que la uniformitat que el PP planteja, està a no massa passes per davant de la que planteja el PSOE). Però també és cert que algunes de les propostes més arriscades dels Populars, com diria en Pla, no son més que collonades: pretendre, per exemple, modificar o suprimir la Llei d’Immersió Lingüística (que entre moltes virtuts te a més la benedicció del Tribunal Constitucional) no sé si seria possible sense modificar l’Estatut i no sé si inclús la Constitució. Vull dir amb això que la por, a vegades és més producte de l’imaginari que de la realitat (i a pesar d’això, que quedi clar que en a mi, tampoc me’n fan gens ni mica de gràcia aquests del PP), perquè, a la llarga, el Partit Popular només podrà fer allò que pugui fer amb la majoria que li correspongui després de les Eleccions (el mateix li succeeix al PSOE). Per tant entenc com a primer i important, conseguir que cap dels dos partits arribi a tenir una majoria absoluta (una majoria que quant més minsa sigui, millor), i penso que és clar que un bon grapat de vots dels electors de Catalunya, poden conseguir-ho (o al menys col·laborari). I donat que les distàncies ideològiques entre PSOE i PP no son tan grans com sembla (i aquest és el perill real), en allò que creguin amb un mínim d’importància per ratificar el bipartidisme, afirmar l’espanyolitat de tots o minimitzar “el efecto de los nacionalismos perifèricos...” és posaran d’acord. I ben aviat. Però ho faran ells solets. I si tant grossa la fan el grapat de vots dels electors d’aquí podrà ser més gran en les properes Eleccions.

Però pot ser que aquella por al PP i aquell recolzament al PSC (és a dir, al PSOE que es presentaria com a Salvador de les nostres misèries), vingui donada per una altra qüestió. Llevat d’aquell militant – simpatitzant que abans de sortir de casa es llegeix en els diaris l’opinió – consigna del dia del partit en qüestió i, a partir d’aleshores, va a pinyó fix, els altres, l’elector comú independent, decideix el vot, en la meva opinió, en funció de criteris realistes i per tant, una de les raons en l’elecció de vot és la de la utilitat d’aquest vot. Si el vot ha de ser útil i l’objectiu de l’elector és aturar al Partit Popular, és evident que aquest vot només pot anar al PSC - PSOE perquè, a més i per altra banda, i aquí hi ha també un detall important, pot haver-hi el convenciment per part de l'elector de que els partits nostres, els partits d’aquí, no seran capaços de defensar-nos de les envestides posteriors dels populars si guanyen les Eleccions (com tampoc ho han estat de defensar-nos de les del PSOE: apagades, TGV, aeroports, rodalies... durant la disbauxa de l’ultima legislatura), entenent que les dels populars seran càrregues de més profunditat encara que les del socialistes, i en el pitjor dels casos, sempre ha estat bo apujar-se al carro del guanyador. En qualsevol cas, en aquesta bugada, haurem perdut més d’un llençol, i si ha estat com dic, algun traç de la nostra dignitat com a país ha quedat desdibuixat, si no perdut. Ara, el PSC té una oportunitat d’or per fer País y demostrar-nos que no és tan espanyolista com molts creiem que és. Convergència, davant dels risc evident de perdre posicions en favor del PNB, pot mantenir la dignitat que tant ens ha promès, intentar fer-nos oblidar la traïció estatutària del Sr. Más i no vendre’s, per començar, per un plat de llenties de pot i viudes. ERC, com deia un, “...què n’aprenguin...!!” però que ho faci de pressa. Els nois Ecologistes i D’esquerres, que faran com sempre, el que els hi diguin, també es mereixen una nota a part: han de ser conscients de que no es tracta de dir no a tot. Les coses estan ara tal com estan hi ha de fer-se el que ara toca fer, els hi agradi o no. Especialment han de mirar l’immediat futur i dedicar-se controlar el creixement (enfrontant-se amb els consistoris, tot i que els hi costi sang) i que de qui a vint anys, per posar una data, no haguem de fer una altra MAT, o un sisè cinturó, per posar dos exemples per a ells emblemàtics. Els peus a terra, donen més vots que els coloms volant.

I tornant a les Eleccions: Ara, a esperar i... a continuar pidolant...!



J. Vinyeta
Març, 2008