65.-Tres pics i... repicó!.-
Hem començat el mes de Juny, continua plovent i estem immersos en plena dialèctica sobre la crisi econòmica, sobre el finançament estatutari i, tot i la pluja, sobre la sequera.
Des de el punt de vista econòmic, poca cosa puc dir sobre la crisi econòmica, perquè no hi entenc. Però sí que hi ha obvietats. La crisi del sector immobiliari arrossega a la construcció. I en conseqüència, l’atur es comença a nodrir del personal d’aquest sector. Allò que tothom deia que passaria, ha arribat i, amb el caràcter especulador que ha caracteritzat el motor principal del negoci immobiliari durant uns 25 anys, per aquesta arribada sembla que tot s’enfonsi com un castell de sorra prop de la mar. De retruc, les Administracions (Central, Autonòmica i Municipal), que durant aquests anys han estat atiant la foguerada per allò que les transaccions de compra – venda, els permisos d’obra i, perquè no dir-ho, el famós 3%, entre d’altres impostos, era el que els hi donava “vida”, ara estan en allò del correm-hi tots i maricón l’últim. Perquè s’estan quedant sense ingressos i, per tant, sense calers per invertir en infraestructures, que d’alguna manera, compensaria al sector, i que retornarien als ciutadans allò que se’ls hi deu. I, també, sense finançament particular. Aquells que, sense entendre-hi, dèiem que el finançament de les Administracions no podia estar assentat en un sector que, a més d’especulatiu, propiciava la corrupció i la destrucció del territori, sembla que teníem raó. Darrera de tot això, els sectors tèxtil – llar, electrodomèstics línees blanca i marró, mobles, etc...etc..., son a la corda fluixa. L’atur i la inflació augmenten i, en conseqüència creixen de forma exponencial els impagats, els bancs tanquen les caixes i el consum, com és normal, s’atura, puja el petroli, els aliments son pels núvols i... I, amb aquest panorama i a pesar d’ell, surt el Sr. Solbes a dir-nos que no passa res...!.. Si a més ho lliguem tot amb un Euro molt fort, dificultant les exportacions davant del dolar, i amb el conjunt dels estats veïns, que ja han reconegut la duresa de la situació, potser, per evident, tampoc cal que ens diguin el que ja sabem. Però no estaria de més que els que ens han de assenyalar el camí per sortir-nos-en comencin a donar senyals de que saben quin és aquest camí.
El tema del finançament estatutari està arribant a límits grotescos amb la malsana intenció de deixar les coses tal com estan ara. Tinc la sensació de que el Govern Central i el Sr. Solbes van donant llargues al tema, inclús incomplint la Llei, esperant aquella sentència del Constitucional que, d’alguna manera, els hi arregli el problema. No estan disposats a assentar unes bases justes per a Catalunya i no veig, davant les mentides i incompliments sistemàtics del que hauria de ser, que els que ho haurien de fer aixequin el dit per, al menys, donar senyal inequívoca de la seva existència i de la seva no conformitat. Potser és també que el Sr. ZP – PSOE vol posar tants pals a les rodes com pugui a fi de que el Tripartit 2 es desmanegui el més aviat possible, intentar que es convoquin eleccions a Catalunya i imposar allò que se’n ve dient la “sociovergència”( o que, amb majories o no, ERC deixi el Govern, que potser també fora suficient, ja que també obligaria a convocar eleccions) i deixar-li clar al Sr. Montilla qui realment mana, donat que potser era l’únic que no ho sabia. Mentre (abans, durant, després) tornar a pactar amb el Sr. Mas de qui en te molt bon record des de l’última xerrada que varen fer pactant l’Estatut, i donar-li així la aleshores promesa Presidència de la Generalitat. Per aconseguir-ho, és ben clar que desprestigiar al Govern a base de que no tingui opcions a res és una de les bones maneres i eficaç (i molt punyent per a nosaltres, tot ha de dir-se) per a fer-lo trontollar . Ah!, i això amb independència de que la famosa enquesta de la UOC valori amb molt bona nota al President Montilla. Potser tot això, és dir si el PSC perdés poder (el mateix que hi guanyaria Convergència), serviria per a què el PSC apaivagués una mica del seu espanyolisme galopant, per allò de sentir-se “traïts i oposar-se”, per pura llei del pèndol (que no pas per convicció) al Sr. Zapatero. A més podria ser que, de resultes de la obligada aliança amb CiU, perdés algun vot espanyolista més i, en conseqüència, si no podés mirar cap a Madrid potser hauria de mirar més vers a Catalunya, que ja seria hora. Qui sap!.
La sequera, al menys de moment, està arribant a la seva fi. De totes maneres, en el moment de redactar aquest document, els pantans del país estan al 56% de capacitat: és exactament la mateixa capacitat de que es disposava quant és varen començar a endegar les alarmes per la sequera que se’ns venia a sobre la primavera passada. En que quedem?: si amb una capacitat del 56% dels pantans iniciem mesures de per combatre la sequera, com és possible que, arribant a la mateixa capacitat les deroguem sen se assegurar ni un punt més de capacitat?Perquè tanta pressa? No sembla una mica contradictori?. Pel que diuen els meteoròlegs, les pluges han de continuar i sembla que tenim aigua per a dies. És bo. Però, i desprès? Quines son les mesures que pensa aplicar l’Administració per evitar la propera, més o menys immediata, situació similar? Els territoris necessiten l’aigua sigui de boca o per els altres serveis. Jo tinc la sensació de que els consumidors urbans hem començat a aprendre una mica que els recursos hídrics, no son il·limitats i hem après a estalviar. Pel anys que he passat a l’industria i pel cost que hi representa l’aigua (captar-la, distribuir-la i la depuració posterior a la seva utilització) no tinc cap dubte de que també l’industria ha fet esforços per a reduir el consum. I els sectors agrícoles i ramaders, han fet també es deures? Si no els han fet, com pensa l’Administració arreglar-ho? O és que haurem de tornar a passar pel cúmul d’exigències precisament imposades pels que més malbaraten l’aigua? S’autoritzaran nous conreus d’arròs, per exemple, o alguna ment privilegiada entendrà que ha d’ampliar-se en no se quantes hectàrees el conreu de regadius en un país, el nostre, que pateix sequeres en massa freqüència?. Tot plegat entenc que ha de quedar clar, d’una vegada per totes. No es fa la famosa canonada fins Olèrdola i la pregunta obligada i immediata es: és que només era necessària, quan es va anunciar la seva construcció, per raons de la sequera extrema del moment?. Sorprèn que pugui ser així. Deu de ser que l’Administració te a punt o rumiat el que ha de fer-se per apaivagar la set dels territoris ara i quant hi hagi sequera, que no serà d’aquí a massa anys, i per controlar el creixement dels mateixos territoris, acció absolutament necessària per evitar problemes greus a posteriori i fer creïbles algunes de les mesures a aplicar. Pregunto: no hagués estat un bon moment per endegar tot allò que suposadament ja té rumiat fer o que ha de fer-se?. En temo que de aquí a poc temps, en tornarem a parlar, de tot plegat. I en pitjors condicions.
I el repicó...! El Sr. Joan Ferran s’ha despenjat amb unes noves declaracions (un article a El Periódico, si no recordo malament) de les quals, la frase més brillant és aquella que diu “...El nacionalisme pretén ordenar les nostres vides amb l’hegemonia cultural i els mitjans públics...” I tant que te raó! El nacionalisme espanyol (i no precisament el vostè intenta assenyalar), que a més és el que practica el seu partit submís al PSOE, ens està tutelant com a criatures i està fent-nos la vida difícil als d’aquí. Alguns exemples: la baralla per la llengua, s’acaba amb una tercera hora de castellà a les escoles; el debat identitari ha deixat d’existir des de que el Sr. Montilla es President de la Generalitat; els Papers de Salamanca encara estan encallats; de rodalies i aeroports el més calent és a l’aigüera; els..., segueixo? Perquè podríem donar detalls similars fins a omplir-ne pàgines. Sí, Sr. Ferran: el nacionalisme espanyol ens porta pel carrer de l’amargura. I el seu partit, gaire bé hegemònic en el nostre país, en el control de la cultura, amo i senyor dels mitjans públics, no fa res per a corregir-ho. O serà que la “crosta nacionalista” (espanyola, per suposat), com la defineix vostè, està instal·lada a casa seva i no hi manera d’escombrar-la?. Sr. Ferran, se l’hi veu el llautó...! (I que no surtin els del seu Partit a dir-nos, com a cada vegada que el Sr. Ferran pixa fora de test, allò de que “...son coses d’en Ferran...” per no contradir-lo. Com deia Unamuno, el silenci sol ser interpretat com a aquiescència...,i per tant, al menys jo entendré que el seu Partit, si no hi ha rectificació, recolza aquelles manifestacions)
J. Vinyeta
Juny, 2008
Hem començat el mes de Juny, continua plovent i estem immersos en plena dialèctica sobre la crisi econòmica, sobre el finançament estatutari i, tot i la pluja, sobre la sequera.
Des de el punt de vista econòmic, poca cosa puc dir sobre la crisi econòmica, perquè no hi entenc. Però sí que hi ha obvietats. La crisi del sector immobiliari arrossega a la construcció. I en conseqüència, l’atur es comença a nodrir del personal d’aquest sector. Allò que tothom deia que passaria, ha arribat i, amb el caràcter especulador que ha caracteritzat el motor principal del negoci immobiliari durant uns 25 anys, per aquesta arribada sembla que tot s’enfonsi com un castell de sorra prop de la mar. De retruc, les Administracions (Central, Autonòmica i Municipal), que durant aquests anys han estat atiant la foguerada per allò que les transaccions de compra – venda, els permisos d’obra i, perquè no dir-ho, el famós 3%, entre d’altres impostos, era el que els hi donava “vida”, ara estan en allò del correm-hi tots i maricón l’últim. Perquè s’estan quedant sense ingressos i, per tant, sense calers per invertir en infraestructures, que d’alguna manera, compensaria al sector, i que retornarien als ciutadans allò que se’ls hi deu. I, també, sense finançament particular. Aquells que, sense entendre-hi, dèiem que el finançament de les Administracions no podia estar assentat en un sector que, a més d’especulatiu, propiciava la corrupció i la destrucció del territori, sembla que teníem raó. Darrera de tot això, els sectors tèxtil – llar, electrodomèstics línees blanca i marró, mobles, etc...etc..., son a la corda fluixa. L’atur i la inflació augmenten i, en conseqüència creixen de forma exponencial els impagats, els bancs tanquen les caixes i el consum, com és normal, s’atura, puja el petroli, els aliments son pels núvols i... I, amb aquest panorama i a pesar d’ell, surt el Sr. Solbes a dir-nos que no passa res...!.. Si a més ho lliguem tot amb un Euro molt fort, dificultant les exportacions davant del dolar, i amb el conjunt dels estats veïns, que ja han reconegut la duresa de la situació, potser, per evident, tampoc cal que ens diguin el que ja sabem. Però no estaria de més que els que ens han de assenyalar el camí per sortir-nos-en comencin a donar senyals de que saben quin és aquest camí.
El tema del finançament estatutari està arribant a límits grotescos amb la malsana intenció de deixar les coses tal com estan ara. Tinc la sensació de que el Govern Central i el Sr. Solbes van donant llargues al tema, inclús incomplint la Llei, esperant aquella sentència del Constitucional que, d’alguna manera, els hi arregli el problema. No estan disposats a assentar unes bases justes per a Catalunya i no veig, davant les mentides i incompliments sistemàtics del que hauria de ser, que els que ho haurien de fer aixequin el dit per, al menys, donar senyal inequívoca de la seva existència i de la seva no conformitat. Potser és també que el Sr. ZP – PSOE vol posar tants pals a les rodes com pugui a fi de que el Tripartit 2 es desmanegui el més aviat possible, intentar que es convoquin eleccions a Catalunya i imposar allò que se’n ve dient la “sociovergència”( o que, amb majories o no, ERC deixi el Govern, que potser també fora suficient, ja que també obligaria a convocar eleccions) i deixar-li clar al Sr. Montilla qui realment mana, donat que potser era l’únic que no ho sabia. Mentre (abans, durant, després) tornar a pactar amb el Sr. Mas de qui en te molt bon record des de l’última xerrada que varen fer pactant l’Estatut, i donar-li així la aleshores promesa Presidència de la Generalitat. Per aconseguir-ho, és ben clar que desprestigiar al Govern a base de que no tingui opcions a res és una de les bones maneres i eficaç (i molt punyent per a nosaltres, tot ha de dir-se) per a fer-lo trontollar . Ah!, i això amb independència de que la famosa enquesta de la UOC valori amb molt bona nota al President Montilla. Potser tot això, és dir si el PSC perdés poder (el mateix que hi guanyaria Convergència), serviria per a què el PSC apaivagués una mica del seu espanyolisme galopant, per allò de sentir-se “traïts i oposar-se”, per pura llei del pèndol (que no pas per convicció) al Sr. Zapatero. A més podria ser que, de resultes de la obligada aliança amb CiU, perdés algun vot espanyolista més i, en conseqüència, si no podés mirar cap a Madrid potser hauria de mirar més vers a Catalunya, que ja seria hora. Qui sap!.
La sequera, al menys de moment, està arribant a la seva fi. De totes maneres, en el moment de redactar aquest document, els pantans del país estan al 56% de capacitat: és exactament la mateixa capacitat de que es disposava quant és varen començar a endegar les alarmes per la sequera que se’ns venia a sobre la primavera passada. En que quedem?: si amb una capacitat del 56% dels pantans iniciem mesures de per combatre la sequera, com és possible que, arribant a la mateixa capacitat les deroguem sen se assegurar ni un punt més de capacitat?Perquè tanta pressa? No sembla una mica contradictori?. Pel que diuen els meteoròlegs, les pluges han de continuar i sembla que tenim aigua per a dies. És bo. Però, i desprès? Quines son les mesures que pensa aplicar l’Administració per evitar la propera, més o menys immediata, situació similar? Els territoris necessiten l’aigua sigui de boca o per els altres serveis. Jo tinc la sensació de que els consumidors urbans hem començat a aprendre una mica que els recursos hídrics, no son il·limitats i hem après a estalviar. Pel anys que he passat a l’industria i pel cost que hi representa l’aigua (captar-la, distribuir-la i la depuració posterior a la seva utilització) no tinc cap dubte de que també l’industria ha fet esforços per a reduir el consum. I els sectors agrícoles i ramaders, han fet també es deures? Si no els han fet, com pensa l’Administració arreglar-ho? O és que haurem de tornar a passar pel cúmul d’exigències precisament imposades pels que més malbaraten l’aigua? S’autoritzaran nous conreus d’arròs, per exemple, o alguna ment privilegiada entendrà que ha d’ampliar-se en no se quantes hectàrees el conreu de regadius en un país, el nostre, que pateix sequeres en massa freqüència?. Tot plegat entenc que ha de quedar clar, d’una vegada per totes. No es fa la famosa canonada fins Olèrdola i la pregunta obligada i immediata es: és que només era necessària, quan es va anunciar la seva construcció, per raons de la sequera extrema del moment?. Sorprèn que pugui ser així. Deu de ser que l’Administració te a punt o rumiat el que ha de fer-se per apaivagar la set dels territoris ara i quant hi hagi sequera, que no serà d’aquí a massa anys, i per controlar el creixement dels mateixos territoris, acció absolutament necessària per evitar problemes greus a posteriori i fer creïbles algunes de les mesures a aplicar. Pregunto: no hagués estat un bon moment per endegar tot allò que suposadament ja té rumiat fer o que ha de fer-se?. En temo que de aquí a poc temps, en tornarem a parlar, de tot plegat. I en pitjors condicions.
I el repicó...! El Sr. Joan Ferran s’ha despenjat amb unes noves declaracions (un article a El Periódico, si no recordo malament) de les quals, la frase més brillant és aquella que diu “...El nacionalisme pretén ordenar les nostres vides amb l’hegemonia cultural i els mitjans públics...” I tant que te raó! El nacionalisme espanyol (i no precisament el vostè intenta assenyalar), que a més és el que practica el seu partit submís al PSOE, ens està tutelant com a criatures i està fent-nos la vida difícil als d’aquí. Alguns exemples: la baralla per la llengua, s’acaba amb una tercera hora de castellà a les escoles; el debat identitari ha deixat d’existir des de que el Sr. Montilla es President de la Generalitat; els Papers de Salamanca encara estan encallats; de rodalies i aeroports el més calent és a l’aigüera; els..., segueixo? Perquè podríem donar detalls similars fins a omplir-ne pàgines. Sí, Sr. Ferran: el nacionalisme espanyol ens porta pel carrer de l’amargura. I el seu partit, gaire bé hegemònic en el nostre país, en el control de la cultura, amo i senyor dels mitjans públics, no fa res per a corregir-ho. O serà que la “crosta nacionalista” (espanyola, per suposat), com la defineix vostè, està instal·lada a casa seva i no hi manera d’escombrar-la?. Sr. Ferran, se l’hi veu el llautó...! (I que no surtin els del seu Partit a dir-nos, com a cada vegada que el Sr. Ferran pixa fora de test, allò de que “...son coses d’en Ferran...” per no contradir-lo. Com deia Unamuno, el silenci sol ser interpretat com a aquiescència...,i per tant, al menys jo entendré que el seu Partit, si no hi ha rectificació, recolza aquelles manifestacions)
J. Vinyeta
Juny, 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada