71.- Ja hi tornem a ser...!
Tot va ser anunciar la reafirmació del “quatripartit” després d’allò en que havia semblat que se’n anaven a fer punyetes les bones intencions, i el Govern Central va començar a emetre desqualificacions sistemàtiques i constants titllant “d’excessos verbals” tot el que sortia de Catalunya i oblidant-se dels excessos realment verbals amb que ens amenaçaven (perquè no hi havia una altra finalitat en tot el que els barons del PSOE comandats per en Chaves i alguns del PP anaven dient, que quedi clar) i en front dels quals la Vicepresidenta de la Vega no va dir res. Els interessos son els que son i tot allò que afavoreix als plantejos particulars, com és en aquest cas als del propi Govern Central, encara que sigui aberrant i contrari a la veritat, se sol incloure en el discurs propi per allò, repeteixo, de les conveniències. Després resulta que, anant els dies i amb aquelles amenaces “in crescendo”, es deixa créixer la mentida fins a tals extrems que pren formes desproporcionades, es crea el monstre corresponent i, quant ja s’arriba al final de la situació, el monstre que n’ha sortit té vuit potes, tres caps i quatre mans, s’ha menjat a no sé quantes criatures i, amb el decurs del devenir, es va autoalimentant de les pròpies deixalles perquè ja està tip i en té ben bé prou. Aquells que havien de sortir per donar-li cacera, cagats de por, afirmen que realment el monstre existeix, que és molt més gros i perillós del que tots ens pensàvem i que millor és deixar-ho córrer de moment. Els nens, els avis i les dones, que no surtin de casa, els homes ja ens reunirem a l’ajuntament i ja veurem que és el que podem anar fent. I aquest poder anar fent normalment consisteix en portar-li al monstre al llindar del bosc, perquè no ens emprenyi massa, alguna peça sucosa i si convé, per què no, tot i que només sigui de tant en tant, alguna verge de bon veure i de més bon tastar. Després, aquells que no creiem tot el que ens diuen, no podrem ni dir que aquells que l’havien de caçar al monstre, no varen ni sortir de cacera, no varen fer res que fos significatiu i alleugeridor i que sí, que varen fer moltes reunions, indispensables per a protegir nens, dones i avis, i de les que no en va sortir res més que allò de que, de moment era molt millor no fer emprenyar aquell monstre i que ja vindrien dies més propicis...
I així estan les coses. Però tot i això, quan aquells que no ens creiem tot el que ens diuen començàvem a pensar que aquesta vegada potser sí que anava de bo i ens convencíem de que anàvem errats perquè semblava que aquells dies propicis arribaven, surt el Sr Saura i... li porta una verge al monstre...! I, perquè el monstre estigui més satisfet, en Celestino Corbacho li para la taula!!
Anem a pams, perquè si no ho fem em temo que els arbres no ens deixaran veure el bosc:
El Sr. Saura ha pactat amb la Vicepresidenta retirar la demanda de compareixença del Sr. Zapatero a la Permanent de les Corts per donar explicacions a tot el país per l’incompliment del previst en l’Estatut, a canvi de situar una nova data (a tres mesos vista...!) per a la negociació del tema del finançament de Catalunya que es desprèn de l’Estatut encara en vigor. Davant d’aquesta incongruència (recordem que va ser precisament el seu partit, qui va demanar la compareixença del President del Govern Central i per aquest motiu) hi ha un parell o tres de coses que no em quadren.
La primera és que el Sr. Saura sap que, per si mateix no té suficient suport parlamentari per prendre una decisió del gruix de la que ha pres. Un home (un partit, si es vol) marcadament minoritari pels resultats electorals, que és perfectament sabedor de que si no hi ha un tripartit mai podrà aspirar a formar part d’un Govern i per tant acostumat a obeir perquè no li queda més remei, o li han manat que ho faci (i l’odre només pot sortir del Govern de la Generalitat o, al menys, del partit majoritari) o bé ha pres la decisió de forma unilateral. Si és que ha estat això últim, en el meu entendre és motiu més que suficient per acceptar-li la dimissió de forma immediata. I si hi ha silenci per resposta, haurem de recordar allò de que el silenci se sol interpretar com aquiescència. Algú amb més entitat que ICV i que el propi Sr. Saura, ens ho aclarirà algun dia sense explicar-nos sopars de duro?
La segona és que em sembla que ni els d’aquí han acabat entenent el contingut de l’Estatut. Si no estic equivocat el gruix del finançament ve assenyalat per uns tants per cent determinats. Per tant, son dades concretes hi hagin o no diners a la caixa. Si no n’hi han de diners, ens en tocaran menys, però el que es inamovible és el tant per cent que estigui establert. Si és així, que ha de discutir-se? Els “serrells”? i de ser-ho , una part és més important que el tot? Aleshores, per què no va endavant les demandes d’explicacions del per què no s’ha complert si el gruix del que havia de complir-se era prou clar?
Tercera. En el suposat de que s’hagi establert una nova data concreta, ens l’hem de creure?. Per què, si fins avui ens han enredat sempre?
Quarta. Què passa amb els nous pressupostos a aprovar de cara a l’any 2009? Suposo que el Govern de la Generalitat no tindrà la patxoca ni tan sols d’insinuar alguna mesura de força al respecta perquè una vegada més, amb el que ha passat, la seva credibilitat davant de nosaltres, la gent corrent, ha quedat malmesa. I el que és pitjor: davant de la resta de l’estat no hi ha la més mínima possibilitat de que ens guardin el més mínim respecta, mai més. A quedat clar que els d’aquí, diguin el que diguin, només son (som) capaços de bordar: les queixalades, als núvols...! O és que potser ha anat tot com precisament volia el Sr. Montilla?
Cinquena. ERC i CiU, han quedat fora de joc o també estan a la partida? Reparteixen cartes o les reben? Perquè han de tenir a pesar de tot ben clar, que la situació política actual del País nostre, és el resultat directa d’una acció concreta dels Srs. d’ERC, sense la qual no hi hagués hagut tripartit de nou; i recordem tots que aquella famosa “clau de volta” de la governabilitat de la qual el Sr. Carod tant en va presumir, ja no va ser utilitzada mai durant el primer tripartit. Però tampoc ha d’oblidar-se que l’Estatut actual, aquell que no va poder ser millor, va ser pactat amb nocturnitat i traïdoria pel Sr. Más amb el Sr. Zapatero a canvi d’una “ajuda” des de Madrid per accedir a la Presidència de la Generalitat. Els errors son sempre perdonables si entens que les actituds dels que han errat van per camins que condueixen clarament al reconeixement d’aquells errors primer i a l’esmena dins del possible de les conseqüències negatives que n’han resultat d’aquells. I el que siguin perdonats o no els seus errors depèn directament dels dos partits. Ara potser seria un bon moment per que reconsideressin la seva actitud i fer la “pau” amb els seus i amb molt bona part de la gent del País.
De totes maneres, avui per avui, no se que dir, així de clar. No he sentit declaracions de CiU al respecta i, després de les declaracions del Ministre Corbacho, assegurant el vot del PSC als pressupostos d’en Solbes (confirmant allò que em temia), en Castells deu estar apujant-se per les parets. Al mateix temps el vicepresident d’ICV, Jaume Bosch, ha de reconèixer a Prada, després del pacte d’en Saura, que li dona un “...valor relatiu a la paraula d’en Zapatero...!” El PPC d’Alicia S. Camacho, en un gest sens precedents, amb alguna reticència semàntica, això sí, s’havia afegit al front comú de la resta de forces polítiques llevat de Ciudadanos, de forma que el floronco al cul del PSOE en general i al del Sr Zapatero en particular, comencés a ser realment emprenyador. Però no ho serà. Després d’un nou ridícul de la classe política del País fins a fer-nos avergonyir i de forma dolorosa, sembla que tornaran els mals somnis. I com deia fa un parell o tres de dies, ara a seguir esperant... les almoines.
Però malauradament, em temo una desfeta política sense precedents aquí a casa nostra si no hi ha un abordatge seriós a la situació. I algú o alguns ens haurien d’explicar, sense embuts (si és que aquest o tots aquests son capaços de dir-nos la veritat encara que només sigui per aquesta vegada) com està tot plegat, per què les estratègies de partit tornen a ser les protagonistes en contes de ser-ho les de País, a on som, que pensen fer, quin és el resultat que n’esperen i dir-nos-ho sense fer volar coloms..., deixant de considerar-nos criatures de pit, nanos sense enteniment i necessitats de cura permanent, incapaços de sobreviure sense la constant presència de la mare protectora. Casualment (o potser no tant, vés a saber...), amb aquests criteris de teòrica superprotecció, és com han actuat sempre les dictadures... I qui ho vulgui entendre, que ho entengui.
J. Vinyeta
21 d’Agost, 2008
Tot va ser anunciar la reafirmació del “quatripartit” després d’allò en que havia semblat que se’n anaven a fer punyetes les bones intencions, i el Govern Central va començar a emetre desqualificacions sistemàtiques i constants titllant “d’excessos verbals” tot el que sortia de Catalunya i oblidant-se dels excessos realment verbals amb que ens amenaçaven (perquè no hi havia una altra finalitat en tot el que els barons del PSOE comandats per en Chaves i alguns del PP anaven dient, que quedi clar) i en front dels quals la Vicepresidenta de la Vega no va dir res. Els interessos son els que son i tot allò que afavoreix als plantejos particulars, com és en aquest cas als del propi Govern Central, encara que sigui aberrant i contrari a la veritat, se sol incloure en el discurs propi per allò, repeteixo, de les conveniències. Després resulta que, anant els dies i amb aquelles amenaces “in crescendo”, es deixa créixer la mentida fins a tals extrems que pren formes desproporcionades, es crea el monstre corresponent i, quant ja s’arriba al final de la situació, el monstre que n’ha sortit té vuit potes, tres caps i quatre mans, s’ha menjat a no sé quantes criatures i, amb el decurs del devenir, es va autoalimentant de les pròpies deixalles perquè ja està tip i en té ben bé prou. Aquells que havien de sortir per donar-li cacera, cagats de por, afirmen que realment el monstre existeix, que és molt més gros i perillós del que tots ens pensàvem i que millor és deixar-ho córrer de moment. Els nens, els avis i les dones, que no surtin de casa, els homes ja ens reunirem a l’ajuntament i ja veurem que és el que podem anar fent. I aquest poder anar fent normalment consisteix en portar-li al monstre al llindar del bosc, perquè no ens emprenyi massa, alguna peça sucosa i si convé, per què no, tot i que només sigui de tant en tant, alguna verge de bon veure i de més bon tastar. Després, aquells que no creiem tot el que ens diuen, no podrem ni dir que aquells que l’havien de caçar al monstre, no varen ni sortir de cacera, no varen fer res que fos significatiu i alleugeridor i que sí, que varen fer moltes reunions, indispensables per a protegir nens, dones i avis, i de les que no en va sortir res més que allò de que, de moment era molt millor no fer emprenyar aquell monstre i que ja vindrien dies més propicis...
I així estan les coses. Però tot i això, quan aquells que no ens creiem tot el que ens diuen començàvem a pensar que aquesta vegada potser sí que anava de bo i ens convencíem de que anàvem errats perquè semblava que aquells dies propicis arribaven, surt el Sr Saura i... li porta una verge al monstre...! I, perquè el monstre estigui més satisfet, en Celestino Corbacho li para la taula!!
Anem a pams, perquè si no ho fem em temo que els arbres no ens deixaran veure el bosc:
El Sr. Saura ha pactat amb la Vicepresidenta retirar la demanda de compareixença del Sr. Zapatero a la Permanent de les Corts per donar explicacions a tot el país per l’incompliment del previst en l’Estatut, a canvi de situar una nova data (a tres mesos vista...!) per a la negociació del tema del finançament de Catalunya que es desprèn de l’Estatut encara en vigor. Davant d’aquesta incongruència (recordem que va ser precisament el seu partit, qui va demanar la compareixença del President del Govern Central i per aquest motiu) hi ha un parell o tres de coses que no em quadren.
La primera és que el Sr. Saura sap que, per si mateix no té suficient suport parlamentari per prendre una decisió del gruix de la que ha pres. Un home (un partit, si es vol) marcadament minoritari pels resultats electorals, que és perfectament sabedor de que si no hi ha un tripartit mai podrà aspirar a formar part d’un Govern i per tant acostumat a obeir perquè no li queda més remei, o li han manat que ho faci (i l’odre només pot sortir del Govern de la Generalitat o, al menys, del partit majoritari) o bé ha pres la decisió de forma unilateral. Si és que ha estat això últim, en el meu entendre és motiu més que suficient per acceptar-li la dimissió de forma immediata. I si hi ha silenci per resposta, haurem de recordar allò de que el silenci se sol interpretar com aquiescència. Algú amb més entitat que ICV i que el propi Sr. Saura, ens ho aclarirà algun dia sense explicar-nos sopars de duro?
La segona és que em sembla que ni els d’aquí han acabat entenent el contingut de l’Estatut. Si no estic equivocat el gruix del finançament ve assenyalat per uns tants per cent determinats. Per tant, son dades concretes hi hagin o no diners a la caixa. Si no n’hi han de diners, ens en tocaran menys, però el que es inamovible és el tant per cent que estigui establert. Si és així, que ha de discutir-se? Els “serrells”? i de ser-ho , una part és més important que el tot? Aleshores, per què no va endavant les demandes d’explicacions del per què no s’ha complert si el gruix del que havia de complir-se era prou clar?
Tercera. En el suposat de que s’hagi establert una nova data concreta, ens l’hem de creure?. Per què, si fins avui ens han enredat sempre?
Quarta. Què passa amb els nous pressupostos a aprovar de cara a l’any 2009? Suposo que el Govern de la Generalitat no tindrà la patxoca ni tan sols d’insinuar alguna mesura de força al respecta perquè una vegada més, amb el que ha passat, la seva credibilitat davant de nosaltres, la gent corrent, ha quedat malmesa. I el que és pitjor: davant de la resta de l’estat no hi ha la més mínima possibilitat de que ens guardin el més mínim respecta, mai més. A quedat clar que els d’aquí, diguin el que diguin, només son (som) capaços de bordar: les queixalades, als núvols...! O és que potser ha anat tot com precisament volia el Sr. Montilla?
Cinquena. ERC i CiU, han quedat fora de joc o també estan a la partida? Reparteixen cartes o les reben? Perquè han de tenir a pesar de tot ben clar, que la situació política actual del País nostre, és el resultat directa d’una acció concreta dels Srs. d’ERC, sense la qual no hi hagués hagut tripartit de nou; i recordem tots que aquella famosa “clau de volta” de la governabilitat de la qual el Sr. Carod tant en va presumir, ja no va ser utilitzada mai durant el primer tripartit. Però tampoc ha d’oblidar-se que l’Estatut actual, aquell que no va poder ser millor, va ser pactat amb nocturnitat i traïdoria pel Sr. Más amb el Sr. Zapatero a canvi d’una “ajuda” des de Madrid per accedir a la Presidència de la Generalitat. Els errors son sempre perdonables si entens que les actituds dels que han errat van per camins que condueixen clarament al reconeixement d’aquells errors primer i a l’esmena dins del possible de les conseqüències negatives que n’han resultat d’aquells. I el que siguin perdonats o no els seus errors depèn directament dels dos partits. Ara potser seria un bon moment per que reconsideressin la seva actitud i fer la “pau” amb els seus i amb molt bona part de la gent del País.
De totes maneres, avui per avui, no se que dir, així de clar. No he sentit declaracions de CiU al respecta i, després de les declaracions del Ministre Corbacho, assegurant el vot del PSC als pressupostos d’en Solbes (confirmant allò que em temia), en Castells deu estar apujant-se per les parets. Al mateix temps el vicepresident d’ICV, Jaume Bosch, ha de reconèixer a Prada, després del pacte d’en Saura, que li dona un “...valor relatiu a la paraula d’en Zapatero...!” El PPC d’Alicia S. Camacho, en un gest sens precedents, amb alguna reticència semàntica, això sí, s’havia afegit al front comú de la resta de forces polítiques llevat de Ciudadanos, de forma que el floronco al cul del PSOE en general i al del Sr Zapatero en particular, comencés a ser realment emprenyador. Però no ho serà. Després d’un nou ridícul de la classe política del País fins a fer-nos avergonyir i de forma dolorosa, sembla que tornaran els mals somnis. I com deia fa un parell o tres de dies, ara a seguir esperant... les almoines.
Però malauradament, em temo una desfeta política sense precedents aquí a casa nostra si no hi ha un abordatge seriós a la situació. I algú o alguns ens haurien d’explicar, sense embuts (si és que aquest o tots aquests son capaços de dir-nos la veritat encara que només sigui per aquesta vegada) com està tot plegat, per què les estratègies de partit tornen a ser les protagonistes en contes de ser-ho les de País, a on som, que pensen fer, quin és el resultat que n’esperen i dir-nos-ho sense fer volar coloms..., deixant de considerar-nos criatures de pit, nanos sense enteniment i necessitats de cura permanent, incapaços de sobreviure sense la constant presència de la mare protectora. Casualment (o potser no tant, vés a saber...), amb aquests criteris de teòrica superprotecció, és com han actuat sempre les dictadures... I qui ho vulgui entendre, que ho entengui.
J. Vinyeta
21 d’Agost, 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada