dissabte, de maig 24, 2008

63.- La crua realitat

63.- La crua realitat.-

Xina i Birmània han patit una cavalcada dels Quatre Genets i, per on se’ls ha vist passar, han deixat el llastra a que ens tenen acostumats. El desastre ha estat total a Birmània, on la famosa junta militar, que ni tan sols permet l’ajuda humanitària externa (pendent del que en pugui treure la propera visita anunciada pel secretari general de l’ONU), ha tingut, a més, la roïnesa de repartir-se primer, entre els seus membres, i posar a la venda després pels mateixos, la poca ajuda que ha deixat entrar. I celebrar, simultàniament, un clamorós referèndum amb el que ha bescanviat, així, obertament i sense la més mínima vergonya, vots per supervivència. Donades les circumstàncies, em pregunto, una vegada més, si estaria conforma a Dret Internacional que les Nacions Unides, amb un hipotètic exercit a les seves ordres, envaïssin aquest país (i d’altres en condicions similars, amb tsunamis o no) només per garantir la supervivència dels seus ciutadans, el que comportaria, per sort d’ells i per tranquil·litat de les nostres consciències, la supressió del règim militar que hi impera. És la mateixa pregunta que m’he fet, i em faig i des de ja fa temps, en moltes ocasions (Cambodja, Rwanda, El Congo...) davant de tsunamis polítics potser més devastadors que els tsunamis meteorològics, donat que tota aquesta plaga de Pol Pots i imitadors, tots plegats, han causat milions de morts, molts més que tots el tsunamis que han tingut lloc durant tot el segle passat. Però és una pregunta que sempre em queda sense resposta, tot i que tinc la convicció moral de la resposta hauria de ser un sí com una catedral.

A la Xina, el desastre és també el que és: la zona de Beichuan ha quedat literalment arrasada. Però, en la meva opinió, el desastre ha coincidit amb un moment en que la Xina, a les portes dels Jocs Olímpics, i amb una clara intenció de fer-nos oblidar el tema del Tibet, ha vist en la desgracia una ocasió propicia per a presentar-se com a un país obert i aparentant una transparència que sabem no forma part del seu normal sistema operatiu. Això ha afavorit, en el meu entendre, als damnificats. I encara que això hagi estat així per pures raons estratègiques, benvinguda sigui la actuació de l’Estat Xinés. Però si els Jocs no fossin el decorat de tot el plató xinès, em temo que la actuació del Govern hagués estat més propera, al menys en les formes, a la actuació que encara manté la Junta Birmana. Ha estat l’altra cara d’una moneda que, en altres circumstàncies, hagués pogut caure de canto.

De totes maneres, si les coses ja estaven malament per al poble birmà, només ha faltat el terratrèmol xines perquè la atenció mundial s’hi desviés, deixant encara les mans més lliures, si hi cap, als militars dictadors.

Però a més de comentar situacions clamorosament dramàtiques del panorama internacional, també m’agradaria fer-ne algun de comentari arrel dels petits tsunamis que també hem tingut i dels que també es veuen a venir i, uns i altres, amb resultats políticament, això sí, dolorosos.

Sembla que, políticament parlant, anem com el Barça: de derrota en derrota fins la desfeta final. Dit de una altra manera: ens van marcant gols a cada partit i els nostres davanters no li marquen gols ni a l’Arc de San Martí. Posem exemples.

Foment.- No volíem tassa i ens varen fotre tassa i mitja. El manteniment de la ministra, la famosa Maleni, ha estat un escarni a tots plegats, el que vol dir que la golejada ha estat d’aquelles d’escàndol. Es varen seguir les ordres del Sr. Chaves.

La sequera.- El Sr. Baltasar diu que l’aigua vindrà del Segre. Madrid que l’aigua vindrà de l’Ebre i la decisió és ferma i incontestable. Madrid farà la canonada, que pagarem nosaltres, triarà a dit l’empresa executora de les obres (ni tan sols el 3%...!), i en serà el titular. Això sí, deixarà que la Generalitat controli les obres (en conseqüència, serà qui haurà d’enfrontar-se a tota la oposició popular i política que l’obra generi) i Madrid decidirà, a més, quan s’obrirà o es tancarà l’aixeta. Golejats de nou, l’equip torna a casa. I nosaltres ens quedem amb el convenciment de que, mai tan ben dit, som cornuts i paguem el beure. Això sí, ens hi deixaran posar el nom de la Generalitat de Catalunya a la canonada, la publicitat estàtica, diguem. Ah...!: i tot això, amb un constant ara sí, o demà no, o potser no, o ves a saber si plou, o si no plou...

Finançament.- El reglament del partit a jugar, és clar. Però, començat el joc, volen canviar-lo, el reglament. Per una oportuna reacció de la Presidència de la Generalitat, sembla que els matx hagi acabat a la primera part, i de moment, en un empat. Però hi ha reunió del Comitè corresponent i el Sr. Chaves i els seus acòlits faran valer les seves condicions de barons i de nombrosos per guanyar el partit. Mentre tant, el Sr. Solbes, molt ben alliçonat per tots aquells que poden posar-lo a la corda fluixa, i entre ells el Sr. Chaves de nou, escombra cap a casa seva amb un clar incompliment de la Llei i amb una impunitat que fa tremolar (l’Estatut, agradi o no, és una Llei, Orgànica i referendada per tothom, i qualsevol que incompleix la Llei, qualsevol Llei, és reu de la Justícia... La fiscalia, davant d’aquesta publica i flagrant voluntat d’incompliment de la Llei, no ha d’actuar d’ofici?. No ho faria si qualsevol de nosaltres actués de manera semblant? No se’n diuen delinqüents a aquells que incompleixen la Llei?). Però així estan les coses: l’Executiu es passa pel forro la Llei, el Legislatiu no es fa valer i el Judicial ni piula. Tot plegat, un desori.

Estatut.- En aquest assumpte, el convenciment avant matx, era que es perdria i per golejada. Però és que sembla que, amb la mort d’un dels Magistrats del Constitucional, i sigui dit amb tots els respectes pel difunt, jugarem a camp propi, que sempre és un avantatge. De totes maneres, i cercant ara visos de més serietat, sembla impossible que la situació exposada pugui ser veritat. Però, ho és! Quin és el grau de serietat que és pot concedir a un país en el que la més alta magistratura està políticament viciada?. És possible que la mort del Magistrat García – Calvo (que ja va caracteritzar-se durant el tràmit estatutari per la seva sistemàtica oposició a qualsevol finestra que podés obrir-se i que no va ser ni tan sols amonestat per la Judicatura per manca de respecta i imparcialitat al procés endegat), pugui definir una decisió del Tribunal perquè determinats colors han quedat en minoria? I no és que no ho sabéssim que la cosa anava així. El que passa és que fa molt mal al moll de l’os només el confirmar-ho. Per tant, no seria possible que els magistrats deixin de tenir color ( o amagar-lo, en tant son el que son) i per tant que la justícia sigui el que ha de ser? La culpa de la situació, no obstant, és tant dels partits que realitzen la tria dels magistrats (en funció dels propis interessos, mai ha d’oblidar-se), com ho és també dels magistrats que, un cop triats, abandonen la seva independència, si és que abans la tenien, i la seva suposada imparcialitat, per a convertir-se en executors dels que els hi han donat el càrrec. En escala més intranscendent, perquè les situacions hi son arreu, hi ha hagut un cas similar a casa amb el tema de la CCRTV: a tal extrem va arribar l’econyament dels partits a l’hora de trobar directors afins per l’Ens, que el Cap, Sr. Saez, va haver de demanar l’empara al Parlament perquè poses ferms als Partits i arribessin a l’acord, com així va ser després. Però en tant aquells òrgans judicials i els membres que els composin vinguin anomenats pel Congrés o el Parlament i sigui patent, com ho és ara, la manca d’independència i per tant la clara parcialitat, penso que aquestes institucions haurien de ser capaces de d’estirar les orelles a aquells als que, com és el cas del que venim parlant, se’ls hi obliden les obligacions per a acontentar a qui els hi paga al sou. Tan és així que la renovació dels càrrecs del TC hauria d’haver estat feta fa més d’un any i...el més calent és a l’aigüera. Ningú no ha de demanar l’Empara del Congrés per que posi ferms als Partits que correspongui?

I tot això ha anat venint després dels problemes amb l’AVE, Rodalíes o les apagades elèctriques, situacions que varen deixar a milers de ciutadans d’aquest País descol·locats, i durant setmanes.

De tot plegat en venim parlant amb escreix i des de fa dies i no en traiem l’aigua clara. Cap solució que sigui proposada des de aquí i per qualsevol problema, mai serà acceptada si no és sota criteris específics de submissió (l’última trobada entre el Govern Central i el Lehendakari n’és una mostra). La Llei, com està succeint amb el tema del Finançament com a cas més dramàtic però no únic, és vulnerada de la forma més irreverent. Per tant, necessitem solucions dràstiques i crec que en una certa immediatesa. Proposo que l’Equip, tornant al símil futbolístic, els 47 Diputats electes per la Circumscripció Catalana (suposat que els 8 del PPC tinguin la autorització de Madrid perquè si puguin afegir), abandonin el Parlament de Madrid mentre Catalunya no sigui respectada amb tot el que la paraula implica, fins que els partits majoritaris no reconeguin i practiquin la imparcialitat i justícia necessàries en el tracta bilateral. Si els Diputats nostres son capaços de fer-ho, estic convençut que aquells d’allà es cagaran a les calces. Ja sé que això és més complicat del que sembla: el partit majoritari, el PSC, manté una clara subordinació al PSOE; ERC, en ple exercici pràcticament de refundació del partit sense saber ben bé qui mana i, mentre tant, enganxat al PSC com a soci de Govern; ICV, que no conta, farà el que li manin els altres dos; el PPC, podria rebre l’ordre de Madrid de afegir-s’hi per intentar deixar al PSOE sense la majoria necessària... Que això coincideix, més o menys, amb el que insinuen el Convergents (tot i que penso que els interessos a l’hora de fer-ho no s’avindrien exactament a les raons que he exposat)?, dons molt bé, que així sigui, perquè en massa ocasions s’han de prendre des del poder, decisions que afavoreixin, des del punt de vista polític, que no des de cap altra punt de vista, a uns grups més que als altres. Però també és ben cert que les decisions han de prendre’s i portar-se a terme en funció del bé comú, entre el que hi ha, innegablement, l’honorabilitat i dignitat d’un País, el nostre, amb la integritat moral portada a sota mínims pels de sempre. Penso que el País no perdonaria que no es fes el que s’ha de fer per la mesquinesa d’alguns de creure’s menys beneficiat que uns altres de resultes de l’afer o per a simples qüestions partidistes. Si no son capaços de plegar, al menys i pensant en el País (cosa que d’altra banda dia a dia sembla més difícil), que unifiquin la veu, amb la consciència clara de que la veu única es farà sentir i de forma resolutiva. I si això també els hi fa por, pleguem! Voldrà dir que no volen ni a la gent d’aquest País al seu costat. I com fins ara, com sempre, haurem d’anar sols per la vida.

I l’enemic, ben content...!!


J. Vinyeta
Maig, 2008


P.S.: L’última informació assenyala que, arrel de la visita del Secretari general de les NU, la Junta Militar Birmana, ha obert la porta als cooperants i a l’ajuda internacional.-