59.- De les Eleccions Generals.-
De les eleccions, ja en sabem els resultats. El PSOE s’ha emportat el gat a l’aigua. Però el PP millora resultats de tal manera que, amb una Catalunya Independent, el PP hagués guanyat les eleccions a Espanya (suposat que el PSC, en aquella circumstància, no estes directament col·ligat amb el PSOE, més del que ho està ara). Ha guanyat el PSOE sense majoria absoluta i li fan falta un mínim de sis diputats més perquè el Sr. ZP obtingui el vist i plau de la Càmera Baixa a la primera volta. Bascs i catalans al Congrés de Diputats és clar que poden tenir les seves opcions. Si el famós Galeuscat, (18 diputats que fan un bon bloc...) que fins avui no ha servit per res, decidís actuar en conseqüència al esperit amb que es va fundar, fora plausible que es fessin els amos de tot plegat. Però em sembla que això és molt esperar. A Galícia ja hi governa el PSOE, i entenc que el PSOE vulgui pactar amb el PNB i viceversa per estalviar-se tots dos el tràngol de la consulta popular que el Sr. Ibarretxe te previst per al proper mes d’Octubre.
Cenyint-nos a casa nostra, els resultats poden haver estat una decepció per a molts, però s’ajusten, descarnadament això sí, a les expectatives:
-- Significatiu nombre de vots en blanc i nuls.
-- Victòria del PSC, partit que tradicionalment, si no recordo malament, ha guanyat aquestes eleccions sempre, però és cert que mai la victòria havia estat tan aclaparadora. La segona força més votada ha estat, també com sempre, CiU, tot i que amb pitjors resultats que en les últimes generals.
-- Patacada d’ERC, que retorna als nivells de les eleccions de l’any 2000, i d’ICV - EU. Tots dos perden el grup parlamentari a Madrid
Per mi, el més greu ha estat aquesta victòria del PSC, no per la victòria en si mateixa (un home, un vot i, per tan, resultat indiscutible), si no perquè reflecteix la situació del nostre País.
Suposo que estem d’acord en que la campanya del PSC – PSOE estava muntada amb l’espectre de la por a una hipotètica victòria del PP i, per donar-li més credibilitat, el Sr. Rajoy ha fet allò i més, com sempre, per afavorir aquella campanya del PSC. És cert que el PP fa por perquè, bàsicament, el seu ideari respon a una uniformitat que, com en totes les uniformitats, comportaria un retall en les llibertats individuals i col·lectives (tot i que la uniformitat que el PP planteja, està a no massa passes per davant de la que planteja el PSOE). Però també és cert que algunes de les propostes més arriscades dels Populars, com diria en Pla, no son més que collonades: pretendre, per exemple, modificar o suprimir la Llei d’Immersió Lingüística (que entre moltes virtuts te a més la benedicció del Tribunal Constitucional) no sé si seria possible sense modificar l’Estatut i no sé si inclús la Constitució. Vull dir amb això que la por, a vegades és més producte de l’imaginari que de la realitat (i a pesar d’això, que quedi clar que en a mi, tampoc me’n fan gens ni mica de gràcia aquests del PP), perquè, a la llarga, el Partit Popular només podrà fer allò que pugui fer amb la majoria que li correspongui després de les Eleccions (el mateix li succeeix al PSOE). Per tant entenc com a primer i important, conseguir que cap dels dos partits arribi a tenir una majoria absoluta (una majoria que quant més minsa sigui, millor), i penso que és clar que un bon grapat de vots dels electors de Catalunya, poden conseguir-ho (o al menys col·laborari). I donat que les distàncies ideològiques entre PSOE i PP no son tan grans com sembla (i aquest és el perill real), en allò que creguin amb un mínim d’importància per ratificar el bipartidisme, afirmar l’espanyolitat de tots o minimitzar “el efecto de los nacionalismos perifèricos...” és posaran d’acord. I ben aviat. Però ho faran ells solets. I si tant grossa la fan el grapat de vots dels electors d’aquí podrà ser més gran en les properes Eleccions.
Però pot ser que aquella por al PP i aquell recolzament al PSC (és a dir, al PSOE que es presentaria com a Salvador de les nostres misèries), vingui donada per una altra qüestió. Llevat d’aquell militant – simpatitzant que abans de sortir de casa es llegeix en els diaris l’opinió – consigna del dia del partit en qüestió i, a partir d’aleshores, va a pinyó fix, els altres, l’elector comú independent, decideix el vot, en la meva opinió, en funció de criteris realistes i per tant, una de les raons en l’elecció de vot és la de la utilitat d’aquest vot. Si el vot ha de ser útil i l’objectiu de l’elector és aturar al Partit Popular, és evident que aquest vot només pot anar al PSC - PSOE perquè, a més i per altra banda, i aquí hi ha també un detall important, pot haver-hi el convenciment per part de l'elector de que els partits nostres, els partits d’aquí, no seran capaços de defensar-nos de les envestides posteriors dels populars si guanyen les Eleccions (com tampoc ho han estat de defensar-nos de les del PSOE: apagades, TGV, aeroports, rodalies... durant la disbauxa de l’ultima legislatura), entenent que les dels populars seran càrregues de més profunditat encara que les del socialistes, i en el pitjor dels casos, sempre ha estat bo apujar-se al carro del guanyador. En qualsevol cas, en aquesta bugada, haurem perdut més d’un llençol, i si ha estat com dic, algun traç de la nostra dignitat com a país ha quedat desdibuixat, si no perdut. Ara, el PSC té una oportunitat d’or per fer País y demostrar-nos que no és tan espanyolista com molts creiem que és. Convergència, davant dels risc evident de perdre posicions en favor del PNB, pot mantenir la dignitat que tant ens ha promès, intentar fer-nos oblidar la traïció estatutària del Sr. Más i no vendre’s, per començar, per un plat de llenties de pot i viudes. ERC, com deia un, “...què n’aprenguin...!!” però que ho faci de pressa. Els nois Ecologistes i D’esquerres, que faran com sempre, el que els hi diguin, també es mereixen una nota a part: han de ser conscients de que no es tracta de dir no a tot. Les coses estan ara tal com estan hi ha de fer-se el que ara toca fer, els hi agradi o no. Especialment han de mirar l’immediat futur i dedicar-se controlar el creixement (enfrontant-se amb els consistoris, tot i que els hi costi sang) i que de qui a vint anys, per posar una data, no haguem de fer una altra MAT, o un sisè cinturó, per posar dos exemples per a ells emblemàtics. Els peus a terra, donen més vots que els coloms volant.
I tornant a les Eleccions: Ara, a esperar i... a continuar pidolant...!
J. Vinyeta
Març, 2008
De les eleccions, ja en sabem els resultats. El PSOE s’ha emportat el gat a l’aigua. Però el PP millora resultats de tal manera que, amb una Catalunya Independent, el PP hagués guanyat les eleccions a Espanya (suposat que el PSC, en aquella circumstància, no estes directament col·ligat amb el PSOE, més del que ho està ara). Ha guanyat el PSOE sense majoria absoluta i li fan falta un mínim de sis diputats més perquè el Sr. ZP obtingui el vist i plau de la Càmera Baixa a la primera volta. Bascs i catalans al Congrés de Diputats és clar que poden tenir les seves opcions. Si el famós Galeuscat, (18 diputats que fan un bon bloc...) que fins avui no ha servit per res, decidís actuar en conseqüència al esperit amb que es va fundar, fora plausible que es fessin els amos de tot plegat. Però em sembla que això és molt esperar. A Galícia ja hi governa el PSOE, i entenc que el PSOE vulgui pactar amb el PNB i viceversa per estalviar-se tots dos el tràngol de la consulta popular que el Sr. Ibarretxe te previst per al proper mes d’Octubre.
Cenyint-nos a casa nostra, els resultats poden haver estat una decepció per a molts, però s’ajusten, descarnadament això sí, a les expectatives:
-- Significatiu nombre de vots en blanc i nuls.
-- Victòria del PSC, partit que tradicionalment, si no recordo malament, ha guanyat aquestes eleccions sempre, però és cert que mai la victòria havia estat tan aclaparadora. La segona força més votada ha estat, també com sempre, CiU, tot i que amb pitjors resultats que en les últimes generals.
-- Patacada d’ERC, que retorna als nivells de les eleccions de l’any 2000, i d’ICV - EU. Tots dos perden el grup parlamentari a Madrid
Per mi, el més greu ha estat aquesta victòria del PSC, no per la victòria en si mateixa (un home, un vot i, per tan, resultat indiscutible), si no perquè reflecteix la situació del nostre País.
Suposo que estem d’acord en que la campanya del PSC – PSOE estava muntada amb l’espectre de la por a una hipotètica victòria del PP i, per donar-li més credibilitat, el Sr. Rajoy ha fet allò i més, com sempre, per afavorir aquella campanya del PSC. És cert que el PP fa por perquè, bàsicament, el seu ideari respon a una uniformitat que, com en totes les uniformitats, comportaria un retall en les llibertats individuals i col·lectives (tot i que la uniformitat que el PP planteja, està a no massa passes per davant de la que planteja el PSOE). Però també és cert que algunes de les propostes més arriscades dels Populars, com diria en Pla, no son més que collonades: pretendre, per exemple, modificar o suprimir la Llei d’Immersió Lingüística (que entre moltes virtuts te a més la benedicció del Tribunal Constitucional) no sé si seria possible sense modificar l’Estatut i no sé si inclús la Constitució. Vull dir amb això que la por, a vegades és més producte de l’imaginari que de la realitat (i a pesar d’això, que quedi clar que en a mi, tampoc me’n fan gens ni mica de gràcia aquests del PP), perquè, a la llarga, el Partit Popular només podrà fer allò que pugui fer amb la majoria que li correspongui després de les Eleccions (el mateix li succeeix al PSOE). Per tant entenc com a primer i important, conseguir que cap dels dos partits arribi a tenir una majoria absoluta (una majoria que quant més minsa sigui, millor), i penso que és clar que un bon grapat de vots dels electors de Catalunya, poden conseguir-ho (o al menys col·laborari). I donat que les distàncies ideològiques entre PSOE i PP no son tan grans com sembla (i aquest és el perill real), en allò que creguin amb un mínim d’importància per ratificar el bipartidisme, afirmar l’espanyolitat de tots o minimitzar “el efecto de los nacionalismos perifèricos...” és posaran d’acord. I ben aviat. Però ho faran ells solets. I si tant grossa la fan el grapat de vots dels electors d’aquí podrà ser més gran en les properes Eleccions.
Però pot ser que aquella por al PP i aquell recolzament al PSC (és a dir, al PSOE que es presentaria com a Salvador de les nostres misèries), vingui donada per una altra qüestió. Llevat d’aquell militant – simpatitzant que abans de sortir de casa es llegeix en els diaris l’opinió – consigna del dia del partit en qüestió i, a partir d’aleshores, va a pinyó fix, els altres, l’elector comú independent, decideix el vot, en la meva opinió, en funció de criteris realistes i per tant, una de les raons en l’elecció de vot és la de la utilitat d’aquest vot. Si el vot ha de ser útil i l’objectiu de l’elector és aturar al Partit Popular, és evident que aquest vot només pot anar al PSC - PSOE perquè, a més i per altra banda, i aquí hi ha també un detall important, pot haver-hi el convenciment per part de l'elector de que els partits nostres, els partits d’aquí, no seran capaços de defensar-nos de les envestides posteriors dels populars si guanyen les Eleccions (com tampoc ho han estat de defensar-nos de les del PSOE: apagades, TGV, aeroports, rodalies... durant la disbauxa de l’ultima legislatura), entenent que les dels populars seran càrregues de més profunditat encara que les del socialistes, i en el pitjor dels casos, sempre ha estat bo apujar-se al carro del guanyador. En qualsevol cas, en aquesta bugada, haurem perdut més d’un llençol, i si ha estat com dic, algun traç de la nostra dignitat com a país ha quedat desdibuixat, si no perdut. Ara, el PSC té una oportunitat d’or per fer País y demostrar-nos que no és tan espanyolista com molts creiem que és. Convergència, davant dels risc evident de perdre posicions en favor del PNB, pot mantenir la dignitat que tant ens ha promès, intentar fer-nos oblidar la traïció estatutària del Sr. Más i no vendre’s, per començar, per un plat de llenties de pot i viudes. ERC, com deia un, “...què n’aprenguin...!!” però que ho faci de pressa. Els nois Ecologistes i D’esquerres, que faran com sempre, el que els hi diguin, també es mereixen una nota a part: han de ser conscients de que no es tracta de dir no a tot. Les coses estan ara tal com estan hi ha de fer-se el que ara toca fer, els hi agradi o no. Especialment han de mirar l’immediat futur i dedicar-se controlar el creixement (enfrontant-se amb els consistoris, tot i que els hi costi sang) i que de qui a vint anys, per posar una data, no haguem de fer una altra MAT, o un sisè cinturó, per posar dos exemples per a ells emblemàtics. Els peus a terra, donen més vots que els coloms volant.
I tornant a les Eleccions: Ara, a esperar i... a continuar pidolant...!
J. Vinyeta
Març, 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada