59.- Cuba i Fidel Castro.-
Segons sembla, Fidel Castro, després d’un parell danys amb una malaltia que no hi ha hagut manera de saber quina era, ha decidit renunciar (no optar) ni a la Presidència de Cuba ni al Comandament General de les Forces Armades Cubanes. No ha parlat de deixar la Direcció del Partit Comunista Cubà
Amb aquesta noticia varen obrir, a l’endemà de ser publicada pel diari Granma, els Noticiaris de tot el món. Tots els homes (i dones, no fos cas...!) de bé, varem començar a pensar que la fi de la dictadura cubana pudia ser una realitat. Si no m’erro, el Sr. Castro amb tots els que han anat quedant des d’aquells inicis de la revolució cubana a Sierra Maestra, s’han mantingut en el poder durant gairebé 50 anys. Vagi per endavant que desconec l’illa, però, com sol passar avui en dia, la informació vola (mai tan ben dit) i arriba pràcticament en segons arreu de mon. Però tot i que aquesta informació que ens arriba pot estar esbiaixada pels interessos del que la dóna, és ben cert que només existeix en el país cubà el partit únic, el líder únic, el diari (Premsa) oficial, el candidat únic a les eleccions, la oposició o està a les presons o a Miami etc..., etc.... La sanitat i l’ensenyament, dues fites en l’Història del país, és cert, han estat l’excusa perquè el país manqui de llibertat i que els drets humans hi siguin una entelèquia. Però no vull fer que aquestes ratlles siguin una llista de greuges. Per a molts, m’atreviria a dir que per a moltíssims, és molt clara la forma en que en Fidel ha portat a la famosa “Revolución” des de l’exili del President Batista (vaja un altra...!) fins avui en dia. El sistema ha estat una autèntica Dictadura, amb tots els ets i uts que les dictadures solen portar de la mà (amb la tiranía com a colofó i mètode per aferrar-se al poder). Per tan, els adjectius amb que podríem epitetar aquesta dictadura hi son de més: els d’aquest país nostre sabem amb escreix quins son aquests adjectius i com es poden substantivar.
Però entre tots aquests que veiem a Castro com un dictador que ha anat transformant-se en tirà, no hi trobo de forma fefaent a les esquerres, almenys les d’aquest país nostre. Potser que em faci pesat. Però, una vegada més ( en anteriors articles, també en feia menció, i no tinc intenció de deixar de fer-ho) és per a mi evident aquesta permissivitat esquerrana amb les dictadures prosoviètiques i, en concret, amb la cubana. Ni quan el Sr. Castro va afusellar a tres cubans, a la primavera del 2003, després d’un judici sumaríssim com aquells als que en Franco ens volia acostumar, les esquerres no es varen manifestar, no ja en contra del Govern cubà, ni tan sols en contra de la pena de mort, acció que sovinteja i que és posada en marxa per aquestes mateixes esquerres quan la pena de mort ha d’executar-se en un país dels anomenats imperialistes. Només Xosé Saramago, en aquell article que va anomenar “Hasta aquí he llegado” va tenir el valor d’alçar la veu davant d’aquella bestiesa i expressava el seu dret a discrepar encara que, amb això, se’l volgués considerar traïdor.(Dins del nostre país, personalment només recordo en Pere Portabella i en David Trueba, discrepant obertament dels fets).
Vaig poder seguir un debat a TV3. Vaig arribar-hi quan , pel que vaig deduir, ja feia estona que anava. Hi havia amb en Josep Cuní un cubà exiliat, un periodista jove i un home potser de la meva edat parlant sobre Cuba i, especialment, sobre la noticia del dia. Només aquest senyor de la meva edat, del que no vaig poder esbrinar-ne el nom, s’entestava en defensar els dos avenços que considerava fonamentals en l’ història de Cuba dels últims anys: la sanitat i l’ensenyament. En cap cas, com proposaven els altres contertulians, feia menció a la necessitat de llibertat del poble cubà, de la necessitat de realitzar eleccions lliures, d’obrir el país als exiliats, de buidar les presons de presoners polítics, etc...etc... Es el planteig general de les esquerres almenys d’aquest país nostre.
En referència als fets dels que parlava abans, així com de Cuba en general, el mes de Maig del 2003 escrivia jo:
La intelectualidad de éste nuestro país se define, mayoritariamente, de izquierdas. Entiendo que ha de ser así. El pensamiento, y la filosofía que de él resulta, no pueden permanecer con el reloj parado en no se sabe dónde. Pero el que sea de izquierdas, no la exime, al conjunto de la intelectualidad, de responsabilidad frente a la necesaria exposición de la veracidad de los hechos, y lo mismo cabe decir de la izquierda política. Ambas, han pecado por omisión. Y creo que es un pecado que ambas, que configuran el espectro de la izquierda socio - política precisamente, no pueden cometer. Y no pueden porque esa izquierda ha de ser paladín contra la injusticia y la mentira política. Si no lo es, o no es izquierda o nos está engañando. O aún peor: en el caso que nos ocupa, quizás está en perfecta connivencia con Fidel.
Algo anda mal cuando la derecha fascista se manifiesta en contra de Castro y su sistema y no lo hace (por separado, por supuesto, por aquello de ni juntos ni revueltos), la izquierda y la intelectualidad. Los primeros querían la foto y todos sabemos porqué. Los segundos me dan a entender que, a esa posible foto, la temen. Y si la temen, debe ser porque pueden quedar al descubierto, para cualquier observador y para ellos mismos, las limitaciones actuales de una ideología cuya raíz profunda, la de la transformación del hombre esclavo en hombre libre y usufructuario de derechos en un Estado social y solidario, se ha secado. Sólo quedan raíces superficiales con la única pretensión de aparentar que el árbol, aquella ideología, aún sigue en pié. Aunque en realidad, al menos yo, ( y como yo muchos), entiendo que aquella ideología ha dejado de ser la razón por la que se proponía transformar al mundo, para convertirse en razón para detentar el poder en él.
Triste, muy triste.
Segons sembla, Fidel Castro, després d’un parell danys amb una malaltia que no hi ha hagut manera de saber quina era, ha decidit renunciar (no optar) ni a la Presidència de Cuba ni al Comandament General de les Forces Armades Cubanes. No ha parlat de deixar la Direcció del Partit Comunista Cubà
Amb aquesta noticia varen obrir, a l’endemà de ser publicada pel diari Granma, els Noticiaris de tot el món. Tots els homes (i dones, no fos cas...!) de bé, varem començar a pensar que la fi de la dictadura cubana pudia ser una realitat. Si no m’erro, el Sr. Castro amb tots els que han anat quedant des d’aquells inicis de la revolució cubana a Sierra Maestra, s’han mantingut en el poder durant gairebé 50 anys. Vagi per endavant que desconec l’illa, però, com sol passar avui en dia, la informació vola (mai tan ben dit) i arriba pràcticament en segons arreu de mon. Però tot i que aquesta informació que ens arriba pot estar esbiaixada pels interessos del que la dóna, és ben cert que només existeix en el país cubà el partit únic, el líder únic, el diari (Premsa) oficial, el candidat únic a les eleccions, la oposició o està a les presons o a Miami etc..., etc.... La sanitat i l’ensenyament, dues fites en l’Història del país, és cert, han estat l’excusa perquè el país manqui de llibertat i que els drets humans hi siguin una entelèquia. Però no vull fer que aquestes ratlles siguin una llista de greuges. Per a molts, m’atreviria a dir que per a moltíssims, és molt clara la forma en que en Fidel ha portat a la famosa “Revolución” des de l’exili del President Batista (vaja un altra...!) fins avui en dia. El sistema ha estat una autèntica Dictadura, amb tots els ets i uts que les dictadures solen portar de la mà (amb la tiranía com a colofó i mètode per aferrar-se al poder). Per tan, els adjectius amb que podríem epitetar aquesta dictadura hi son de més: els d’aquest país nostre sabem amb escreix quins son aquests adjectius i com es poden substantivar.
Però entre tots aquests que veiem a Castro com un dictador que ha anat transformant-se en tirà, no hi trobo de forma fefaent a les esquerres, almenys les d’aquest país nostre. Potser que em faci pesat. Però, una vegada més ( en anteriors articles, també en feia menció, i no tinc intenció de deixar de fer-ho) és per a mi evident aquesta permissivitat esquerrana amb les dictadures prosoviètiques i, en concret, amb la cubana. Ni quan el Sr. Castro va afusellar a tres cubans, a la primavera del 2003, després d’un judici sumaríssim com aquells als que en Franco ens volia acostumar, les esquerres no es varen manifestar, no ja en contra del Govern cubà, ni tan sols en contra de la pena de mort, acció que sovinteja i que és posada en marxa per aquestes mateixes esquerres quan la pena de mort ha d’executar-se en un país dels anomenats imperialistes. Només Xosé Saramago, en aquell article que va anomenar “Hasta aquí he llegado” va tenir el valor d’alçar la veu davant d’aquella bestiesa i expressava el seu dret a discrepar encara que, amb això, se’l volgués considerar traïdor.(Dins del nostre país, personalment només recordo en Pere Portabella i en David Trueba, discrepant obertament dels fets).
Vaig poder seguir un debat a TV3. Vaig arribar-hi quan , pel que vaig deduir, ja feia estona que anava. Hi havia amb en Josep Cuní un cubà exiliat, un periodista jove i un home potser de la meva edat parlant sobre Cuba i, especialment, sobre la noticia del dia. Només aquest senyor de la meva edat, del que no vaig poder esbrinar-ne el nom, s’entestava en defensar els dos avenços que considerava fonamentals en l’ història de Cuba dels últims anys: la sanitat i l’ensenyament. En cap cas, com proposaven els altres contertulians, feia menció a la necessitat de llibertat del poble cubà, de la necessitat de realitzar eleccions lliures, d’obrir el país als exiliats, de buidar les presons de presoners polítics, etc...etc... Es el planteig general de les esquerres almenys d’aquest país nostre.
En referència als fets dels que parlava abans, així com de Cuba en general, el mes de Maig del 2003 escrivia jo:
La intelectualidad de éste nuestro país se define, mayoritariamente, de izquierdas. Entiendo que ha de ser así. El pensamiento, y la filosofía que de él resulta, no pueden permanecer con el reloj parado en no se sabe dónde. Pero el que sea de izquierdas, no la exime, al conjunto de la intelectualidad, de responsabilidad frente a la necesaria exposición de la veracidad de los hechos, y lo mismo cabe decir de la izquierda política. Ambas, han pecado por omisión. Y creo que es un pecado que ambas, que configuran el espectro de la izquierda socio - política precisamente, no pueden cometer. Y no pueden porque esa izquierda ha de ser paladín contra la injusticia y la mentira política. Si no lo es, o no es izquierda o nos está engañando. O aún peor: en el caso que nos ocupa, quizás está en perfecta connivencia con Fidel.
Algo anda mal cuando la derecha fascista se manifiesta en contra de Castro y su sistema y no lo hace (por separado, por supuesto, por aquello de ni juntos ni revueltos), la izquierda y la intelectualidad. Los primeros querían la foto y todos sabemos porqué. Los segundos me dan a entender que, a esa posible foto, la temen. Y si la temen, debe ser porque pueden quedar al descubierto, para cualquier observador y para ellos mismos, las limitaciones actuales de una ideología cuya raíz profunda, la de la transformación del hombre esclavo en hombre libre y usufructuario de derechos en un Estado social y solidario, se ha secado. Sólo quedan raíces superficiales con la única pretensión de aparentar que el árbol, aquella ideología, aún sigue en pié. Aunque en realidad, al menos yo, ( y como yo muchos), entiendo que aquella ideología ha dejado de ser la razón por la que se proponía transformar al mundo, para convertirse en razón para detentar el poder en él.
Triste, muy triste.
Han anant passant ells anys i el mateix que vaig dir en aquell moment es pot dir avui i amb els mateixos termes.
Castro diu que se’n va. Però el sistema, sempre amatent, deixa al seu germà Raúl com a cap de caps: els avis es mantenen al poder perquè res pugui bellugar-se. Em recorda una mica allò de la gerontocràcia a l’antiga URSS...
Castro diu que se’n va però, en realitat... es queda. I l’esquerra d’aquest nostre país, continua muda.
J. Vinyeta
Març, 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada