68.- Del finançament i altres coses.-
Diguem-ne que n’estem fins als pebrots!. Seria una forma prou clara per a definir les situacions amb les que ens anem trobant o pensant en les que ens hi trobarem.
Deia jo el mes de Maig d’enguany que aquell que no compleix la Llei, és reu de la justícia (vegeu al meu blog l’article penjat amb nº 63: “La crua realitat”). Però sembla molt clar que els pobrets que formem l’exèrcit de ciutadans no tenim els mateixos drets que l’exèrcit de membres que composen el Govern Central (entre als que incloc, ja veureu perquè, als funcionaris corresponents), i que son, per això els anomeno també exèrcit, molts i poderosos.
El Govern Central, que té com a data límit que l’hi imposa la Llei la del 9 d’Agost per a la concreció del finançament que preveu l’Estatut de Catalunya, es passa pel forro aquesta Llei i ens fa beure a galet. La fiscalia, que en casos menys sagnants (recordem la crema de fotos del Rei o la portada de El Jueves) ha actuat amb una diligència encomiable, sembla que ara se’n ha anat de vacances. Potser és per això que la pregunta de que qui incompleix la Llei, no ha de ser perseguit per la fiscalia i per la justícia? ens queda ara sense la resposta que, com a ciutadans que ens diuen som d’un Estat de Dret, aquesta vegada i precisament aquesta per la seva importància, ens mereixem. Perquè aquesta vegada qui incompleix la Llei és, ni més ni menys, que el propi Govern Central, i tots aquells que en tantes i tantes ocasions i que tan i tan diligents s’han manifestat quan de defensar els drets d’una part dels ciutadans d’aquest país, que en general no han estat mai els de Catalunya i en la majoria d’ocasions en contra d’Ella com en aquesta vegada, ara s’han tornat muts. Ni piulen!. He sentit les declaracions que ha fet en Sala Martin al respecta a TV3 el prop passat dia 28 de Juliol. Deixeu-me que, per una vegada, m’atreveixi dir que el prestigiós economista ha coincidit amb mi (oi que em perdoneu el meu atreviment?) per allò de que les meves manifestacions al respecta varen estar fetes, com he dit, abans que les seves. Però és ben cert que les seves, precisament per ser qui és, son molt més valentes i punyents que les meves, especialment quan diu allò de que “...en contes d’enviar negociadors (a les reunions bilaterals) haurien d’enviar-hi als Mossos...” (podeu veure i sentir les declaracions complertes a http://www.tv3.cat/videos/567449. Es pregunta també si davant de les manifestacions del Sr. Solbes quan parla de crisi, els ciutadans també podrem dir que com que hi ha crisi, aquest any no pagarem impostos i si, davant d’aquesta actitud nostra, no ens enviarien els Mossos a casa per portar-nos davant de la Justícia. Per tot això, queda clar que quan la Justícia només té un intèrpret de sí mateixa, és ben palès que es produeix allò d’en Kafka!
Ah!, però no ens oblidem de que, fins avui al menys, el nostra ben volgut Defensor del Poble, el d’aquí, Sr. Rafel Ribó, tampoc ha obert la boca al respecta! (També té instruccions de no fer-ho?).
Plantejades així les coses, en qui hem de confiar? On puc anar per a denunciar que se’m estan rifant?. Jo, de bona fe, havia arribat a creure’m que si totes les forces polítiques de Catalunya actuaven com un sol bloc, el resultat de la acció seria contundent. I per segona vegada (la primera va ser amb la presentació de l’Estatut al Parlament de Madrid) els partits es varen posar a la feina en aquest sentit. I, també per segona vegada, encara no han començat a treballar que ja s’estan foten els plats pel cap per qüestió de lideratge: la trista història de sempre que ens està portant a la ruïna. Els de Madrid s’estan fregant de mans i el PSOE ha fet ja alguna picada d’ullet als populars i aquests no diuen que no (tot i que ho diuen amb la boca petita) a votar afirmativament a Llei de pressupostos d’enguany si el PSOE necessita ajuda. Aquella força que jo imaginava poderosa, sembla que se’n va en orris per purs interessos partidistes dels convergents que volen més protagonisme del que jo entenc els hi correspon. Si això és així i acaba com sempre, és a dir acaba en una nova desfeta pel País per la ineficàcia dels que tots sabem, voleu dir-me per què hem de diferenciar el nostre vot (o el que és el mateix, per què hem d’anar a votar?) si cap partit polític és capaç de defensar-nos, en el ple sentit de la paraula?. Perquè, l’altra assumpte que ens queda per veure és què faran els partits si ens quedem amb un finançament descafeïnat sigui per acció directa del PSOE o perquè el Tribunal Constitucional tomba l’Estatut. Que diran i faran els partits? Ens diran, en el primer cas, que el resultat obtingut ha estat el millor per Catalunya i que s’haurà fet tot el que calia i es podia fe per arribar al port al que s’ha arribat. I, en el segon cas, ens diran que hem de respectar la sentència, perquè és el que correspon en un Estat de dret . Tot plegat, una vegada més, ens hauran fet fer la de riure, tot i l’amor que tots diuen professar per Catalunya!!
Deia al principi que, l’exèrcit del Govern Central, en el que incloïa als funcionaris estatals, era gran i poderós. I penso que és ben cert. A més de la màquina que el Govern pot arribar a fer moure per sí sol, que Deu ni do, hi ha tota una “crosta” (que el Sr. Ferràn no s’atreveix a denunciar, potser perquè és crosta de la seva de crosta) que, sota cap concepte, i mai més ben dit, no vol bellugar-se. Va quedant clar que bona part, que molt bona part diria jo, de la negativa sistemàtica del Govern central al traspàs de Rodalies i dels Aeroports ( i no en son els únics...) està condicionat per la negativa del funcionariat corresponent a ser traspassats a la Generalitat. Aquests cossos, de “crosta” marcadament espanyolista, es neguen, diguem-ne que pels seus collons, a fer allò que, els que no hem estat funcionaris, mai ens hi hem pogut negar, sota pena d’acomiadament: la mobilitat funcional. Però així com en l’Empresa privada els collons dels que manen han valgut més i, quan ha convingut (tot i que no sempre amb raó, tot ha de dir-se i en algunes ocasions només perquè quedés clar qui manava, és a dir, per mantenir una disciplina que se’n havia o podia anar-se’n en orris) han acomiadat el que ha fet falta, l’Estat Central en aquest cas, és incapaç de posar ordre en allò que li toca fer. Té por, així de clar, de que se li revolti el personal que, per més Inri, paguem entre tots, els d’aquí inclosos. Recordeu que va passar quan és va decidir de traslladar a la Comisión Nacional de Telecomunicaciones a Barcelona?. Dons afegiu-hi Renfe i els Aeroports i us podreu imaginar el merdé que li munten (li estan muntant, tot i que amb això no vull dir que la voluntat del PSOE sigui la de realitzar els traspassos, que quedi clar) al Govern Central. I per si teniu dubtes, recordeu l’invasió de pistes d’aterratge a l’Aeroport del Prat de fa un parell d’estius i la manca de conseqüències i d’exigències de responsabilitats laborals i polítiques posteriors, tot i la gravetat dels fets. O penseu també en les immediates i contundents respostes amb les que han respost, a l’anunci del traspàs del servei d’Inspecció del Treball a la Generalitat, els Srs. Fidalgo i Méndez, Secretaris Generals de CCOO i de la UGT respectivament. I, en conseqüència, en la gravetat que suposarà en les negociacions presents i futures, el fet de que, com diu el President del Foment, el Sr. Rosell (Diari Avui, 01/08/08) la Administració Central no s’hagi “aprimat”, tot i les transferències realitzades a les Comunitats Autònomes (val la pena fer notar d’aquestes manifestacions en les que, segons diu Foment, Extremadura, per exemple, té un 29% aprox. de treballadors funcionaris mentre Catalunya en té un 9,5%). Amb aquests antecedents, suposo que queda clar que, ens agradi o no (i penso que no ens agrada gens, ni mica), ho tenim fotut, perquè a tota aquesta “crosta”, no hi haurà Deu que la bellugui...!
Els que em coneixen diuen que massa sovint soc extremista, en el sentit de no acceptar termes mitjos en determinades coses. Avui, el Govern Xinés, ha anunciat que limitava encara més l’ús d’Internet en el seu territori i, en conseqüència, la gent en general i els periodistes en particular, no podran utilitzar la xarxa per comunicar-se. Personalment entenc que és, aquesta vegada sí (però una més, tot ha de dir-se i, malauradament, no crec que sigui l’última) , una flagrant vulneració d’uns drets fonamentals com son els de la llibertat d’expressió i opinió[1]. Davant d’aquesta actitud, si progressa la decisió xinesa, entenc que només hi ha una resposta vàlida: el Comitè Olímpic Internacional ha d’anunciar la immediata retirada dels jocs de la capital xinesa, traslladar-los si és possible a una altra país i si no és possible, donada la immediatesa, anunciar la no celebració i cancel·lació dels Jocs 2008, en clara referència a que el got ja ha vessat!. Si el Comitè, la Premsa mundial i els Governs afectats, que en aquest cas ho son tots, no actuen, quedarà clar, per si ja no ho era, que els interessos comercials varen ser prioritaris per sobre de tots el altres interessos, inclosos els merament esportius, en el moment de la concessió dels Jocs Olímpics 2008 (tot i que el Comitè Olímpic s’ha entestat en repetir-nos que no s’ha de barrejar la política i l’esport...), que aquests interessos econòmics estan per sobre dels drets humans com ho estan sent en aquests moments i que, com tots sabíem (el Comitè Olímpic, sembla que no, que no ho sabia...), el govern xinés, com es diu vulgarment, sen en fot del mort i de qui el vetlla. Ha de dir-se, pel que he exposat, que soc un extremista?[2]
J. Vinyeta
Juliol – Agost, 2008[3]
[1] No faig referència a allò que els periodistes assenyalaran com clara ingerència sobre els drets d’informar i al de la llibertat de premsa, perquè sobre aquests famosos drets, que han d’existir, que quedi clar, hi mantinc reserves en alguns d’aquells que en solen fer bandera perquè, en massa ocasions, el dret d’informar respon a la justificació d’un sou. I la llibertat de premsa ha de ser-ho per l’editor però, com dic, per alguns (a vegades sembla que per a molts) periodistes, vinculats a la nòmina d’aquell editor, és evident que es deuen al seu mentor. I per tant, la seva informació – llibertat (tot i que no els hi agrada gens que sigui dit) estan marcadament condicionants pels afers econòmics que la feina en sí mateixa (qualsevol feina) comporta.
[2] Acabat l’article, dos dies més tard a la seva redacció, arriben notícies de que el Govern Xinès a afluixat un pel i ha “obert” l’aixeta d’Internet llevat de les pàgines que es publiquen al Tibet i alguna més. Si les pressions en tots el altres aspectes haguessin estat contundents des de uns anys enrere, no hi haguessin hagut millors resultats?
[3] A dimarts dia 12/08/08, el Diari Avui publica les dades oficials respecta del funcionariat existent a cada comunitat. Va la pena rellegir les dades que confirmen les donades en el seu moment pel President del Foment, Sr. Rosell i que varen aixecar tanta polseguera i que abonen la meva tesi al respecta.
Diguem-ne que n’estem fins als pebrots!. Seria una forma prou clara per a definir les situacions amb les que ens anem trobant o pensant en les que ens hi trobarem.
Deia jo el mes de Maig d’enguany que aquell que no compleix la Llei, és reu de la justícia (vegeu al meu blog l’article penjat amb nº 63: “La crua realitat”). Però sembla molt clar que els pobrets que formem l’exèrcit de ciutadans no tenim els mateixos drets que l’exèrcit de membres que composen el Govern Central (entre als que incloc, ja veureu perquè, als funcionaris corresponents), i que son, per això els anomeno també exèrcit, molts i poderosos.
El Govern Central, que té com a data límit que l’hi imposa la Llei la del 9 d’Agost per a la concreció del finançament que preveu l’Estatut de Catalunya, es passa pel forro aquesta Llei i ens fa beure a galet. La fiscalia, que en casos menys sagnants (recordem la crema de fotos del Rei o la portada de El Jueves) ha actuat amb una diligència encomiable, sembla que ara se’n ha anat de vacances. Potser és per això que la pregunta de que qui incompleix la Llei, no ha de ser perseguit per la fiscalia i per la justícia? ens queda ara sense la resposta que, com a ciutadans que ens diuen som d’un Estat de Dret, aquesta vegada i precisament aquesta per la seva importància, ens mereixem. Perquè aquesta vegada qui incompleix la Llei és, ni més ni menys, que el propi Govern Central, i tots aquells que en tantes i tantes ocasions i que tan i tan diligents s’han manifestat quan de defensar els drets d’una part dels ciutadans d’aquest país, que en general no han estat mai els de Catalunya i en la majoria d’ocasions en contra d’Ella com en aquesta vegada, ara s’han tornat muts. Ni piulen!. He sentit les declaracions que ha fet en Sala Martin al respecta a TV3 el prop passat dia 28 de Juliol. Deixeu-me que, per una vegada, m’atreveixi dir que el prestigiós economista ha coincidit amb mi (oi que em perdoneu el meu atreviment?) per allò de que les meves manifestacions al respecta varen estar fetes, com he dit, abans que les seves. Però és ben cert que les seves, precisament per ser qui és, son molt més valentes i punyents que les meves, especialment quan diu allò de que “...en contes d’enviar negociadors (a les reunions bilaterals) haurien d’enviar-hi als Mossos...” (podeu veure i sentir les declaracions complertes a http://www.tv3.cat/videos/567449. Es pregunta també si davant de les manifestacions del Sr. Solbes quan parla de crisi, els ciutadans també podrem dir que com que hi ha crisi, aquest any no pagarem impostos i si, davant d’aquesta actitud nostra, no ens enviarien els Mossos a casa per portar-nos davant de la Justícia. Per tot això, queda clar que quan la Justícia només té un intèrpret de sí mateixa, és ben palès que es produeix allò d’en Kafka!
Ah!, però no ens oblidem de que, fins avui al menys, el nostra ben volgut Defensor del Poble, el d’aquí, Sr. Rafel Ribó, tampoc ha obert la boca al respecta! (També té instruccions de no fer-ho?).
Plantejades així les coses, en qui hem de confiar? On puc anar per a denunciar que se’m estan rifant?. Jo, de bona fe, havia arribat a creure’m que si totes les forces polítiques de Catalunya actuaven com un sol bloc, el resultat de la acció seria contundent. I per segona vegada (la primera va ser amb la presentació de l’Estatut al Parlament de Madrid) els partits es varen posar a la feina en aquest sentit. I, també per segona vegada, encara no han començat a treballar que ja s’estan foten els plats pel cap per qüestió de lideratge: la trista història de sempre que ens està portant a la ruïna. Els de Madrid s’estan fregant de mans i el PSOE ha fet ja alguna picada d’ullet als populars i aquests no diuen que no (tot i que ho diuen amb la boca petita) a votar afirmativament a Llei de pressupostos d’enguany si el PSOE necessita ajuda. Aquella força que jo imaginava poderosa, sembla que se’n va en orris per purs interessos partidistes dels convergents que volen més protagonisme del que jo entenc els hi correspon. Si això és així i acaba com sempre, és a dir acaba en una nova desfeta pel País per la ineficàcia dels que tots sabem, voleu dir-me per què hem de diferenciar el nostre vot (o el que és el mateix, per què hem d’anar a votar?) si cap partit polític és capaç de defensar-nos, en el ple sentit de la paraula?. Perquè, l’altra assumpte que ens queda per veure és què faran els partits si ens quedem amb un finançament descafeïnat sigui per acció directa del PSOE o perquè el Tribunal Constitucional tomba l’Estatut. Que diran i faran els partits? Ens diran, en el primer cas, que el resultat obtingut ha estat el millor per Catalunya i que s’haurà fet tot el que calia i es podia fe per arribar al port al que s’ha arribat. I, en el segon cas, ens diran que hem de respectar la sentència, perquè és el que correspon en un Estat de dret . Tot plegat, una vegada més, ens hauran fet fer la de riure, tot i l’amor que tots diuen professar per Catalunya!!
Deia al principi que, l’exèrcit del Govern Central, en el que incloïa als funcionaris estatals, era gran i poderós. I penso que és ben cert. A més de la màquina que el Govern pot arribar a fer moure per sí sol, que Deu ni do, hi ha tota una “crosta” (que el Sr. Ferràn no s’atreveix a denunciar, potser perquè és crosta de la seva de crosta) que, sota cap concepte, i mai més ben dit, no vol bellugar-se. Va quedant clar que bona part, que molt bona part diria jo, de la negativa sistemàtica del Govern central al traspàs de Rodalies i dels Aeroports ( i no en son els únics...) està condicionat per la negativa del funcionariat corresponent a ser traspassats a la Generalitat. Aquests cossos, de “crosta” marcadament espanyolista, es neguen, diguem-ne que pels seus collons, a fer allò que, els que no hem estat funcionaris, mai ens hi hem pogut negar, sota pena d’acomiadament: la mobilitat funcional. Però així com en l’Empresa privada els collons dels que manen han valgut més i, quan ha convingut (tot i que no sempre amb raó, tot ha de dir-se i en algunes ocasions només perquè quedés clar qui manava, és a dir, per mantenir una disciplina que se’n havia o podia anar-se’n en orris) han acomiadat el que ha fet falta, l’Estat Central en aquest cas, és incapaç de posar ordre en allò que li toca fer. Té por, així de clar, de que se li revolti el personal que, per més Inri, paguem entre tots, els d’aquí inclosos. Recordeu que va passar quan és va decidir de traslladar a la Comisión Nacional de Telecomunicaciones a Barcelona?. Dons afegiu-hi Renfe i els Aeroports i us podreu imaginar el merdé que li munten (li estan muntant, tot i que amb això no vull dir que la voluntat del PSOE sigui la de realitzar els traspassos, que quedi clar) al Govern Central. I per si teniu dubtes, recordeu l’invasió de pistes d’aterratge a l’Aeroport del Prat de fa un parell d’estius i la manca de conseqüències i d’exigències de responsabilitats laborals i polítiques posteriors, tot i la gravetat dels fets. O penseu també en les immediates i contundents respostes amb les que han respost, a l’anunci del traspàs del servei d’Inspecció del Treball a la Generalitat, els Srs. Fidalgo i Méndez, Secretaris Generals de CCOO i de la UGT respectivament. I, en conseqüència, en la gravetat que suposarà en les negociacions presents i futures, el fet de que, com diu el President del Foment, el Sr. Rosell (Diari Avui, 01/08/08) la Administració Central no s’hagi “aprimat”, tot i les transferències realitzades a les Comunitats Autònomes (val la pena fer notar d’aquestes manifestacions en les que, segons diu Foment, Extremadura, per exemple, té un 29% aprox. de treballadors funcionaris mentre Catalunya en té un 9,5%). Amb aquests antecedents, suposo que queda clar que, ens agradi o no (i penso que no ens agrada gens, ni mica), ho tenim fotut, perquè a tota aquesta “crosta”, no hi haurà Deu que la bellugui...!
Els que em coneixen diuen que massa sovint soc extremista, en el sentit de no acceptar termes mitjos en determinades coses. Avui, el Govern Xinés, ha anunciat que limitava encara més l’ús d’Internet en el seu territori i, en conseqüència, la gent en general i els periodistes en particular, no podran utilitzar la xarxa per comunicar-se. Personalment entenc que és, aquesta vegada sí (però una més, tot ha de dir-se i, malauradament, no crec que sigui l’última) , una flagrant vulneració d’uns drets fonamentals com son els de la llibertat d’expressió i opinió[1]. Davant d’aquesta actitud, si progressa la decisió xinesa, entenc que només hi ha una resposta vàlida: el Comitè Olímpic Internacional ha d’anunciar la immediata retirada dels jocs de la capital xinesa, traslladar-los si és possible a una altra país i si no és possible, donada la immediatesa, anunciar la no celebració i cancel·lació dels Jocs 2008, en clara referència a que el got ja ha vessat!. Si el Comitè, la Premsa mundial i els Governs afectats, que en aquest cas ho son tots, no actuen, quedarà clar, per si ja no ho era, que els interessos comercials varen ser prioritaris per sobre de tots el altres interessos, inclosos els merament esportius, en el moment de la concessió dels Jocs Olímpics 2008 (tot i que el Comitè Olímpic s’ha entestat en repetir-nos que no s’ha de barrejar la política i l’esport...), que aquests interessos econòmics estan per sobre dels drets humans com ho estan sent en aquests moments i que, com tots sabíem (el Comitè Olímpic, sembla que no, que no ho sabia...), el govern xinés, com es diu vulgarment, sen en fot del mort i de qui el vetlla. Ha de dir-se, pel que he exposat, que soc un extremista?[2]
J. Vinyeta
Juliol – Agost, 2008[3]
[1] No faig referència a allò que els periodistes assenyalaran com clara ingerència sobre els drets d’informar i al de la llibertat de premsa, perquè sobre aquests famosos drets, que han d’existir, que quedi clar, hi mantinc reserves en alguns d’aquells que en solen fer bandera perquè, en massa ocasions, el dret d’informar respon a la justificació d’un sou. I la llibertat de premsa ha de ser-ho per l’editor però, com dic, per alguns (a vegades sembla que per a molts) periodistes, vinculats a la nòmina d’aquell editor, és evident que es deuen al seu mentor. I per tant, la seva informació – llibertat (tot i que no els hi agrada gens que sigui dit) estan marcadament condicionants pels afers econòmics que la feina en sí mateixa (qualsevol feina) comporta.
[2] Acabat l’article, dos dies més tard a la seva redacció, arriben notícies de que el Govern Xinès a afluixat un pel i ha “obert” l’aixeta d’Internet llevat de les pàgines que es publiquen al Tibet i alguna més. Si les pressions en tots el altres aspectes haguessin estat contundents des de uns anys enrere, no hi haguessin hagut millors resultats?
[3] A dimarts dia 12/08/08, el Diari Avui publica les dades oficials respecta del funcionariat existent a cada comunitat. Va la pena rellegir les dades que confirmen les donades en el seu moment pel President del Foment, Sr. Rosell i que varen aixecar tanta polseguera i que abonen la meva tesi al respecta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada