70.- 9 d’Agost.-
9 d’Agost del 2008.-
Consumatum est!. Una vegada més el Govern amic del Sr. Zapartero ens ha aixecat la camisa de forma flagrant i, el que és més greu, incomplint la Llei de la que se’n jacta com a defensor. Aquest incompliment ho és, a més, amb absoluta impunitat. La por a l’enfrontament amb el ferro socialista, ha deixat mut (com en cada vegada que té alguna situació de compromís) al Sr. President de l’Estat aquell que, si guanyava, guanyava Catalunya. Recordeu?
He escoltat les declaracions que han fet avui, després de les reunions mantingudes entre Govern i CiU. Tant Homs com Castells han dit i deixat clar el que tots sabem. Tots dos han expressat la seva opinió al respecta i el seu malestar per l’incompliment però que continuaran negociant fins l’últim segon de l’últim minut... Només Homs ha manifestat la impossibilitat de votar uns pressupostos a Madrid si no hi ha un bon finançament per a Catalunya. El Sr. Castells no ha estat tant contundent i s’ha limitat a considerar que els pressupostos generals per al 2009 han d’explicitar el nou finançament. És cert que ha dit allò de que si no hi ha un bon acord, no hi haurà acord. Però de moment, i donat que el PSC no vol aixecar-se de la taula, les del Sr. Homs son les manifestació més contundent que hi ha hagut en el dia d’avui. Tot lo altra, no han estat més que paraules.
De l’experiència professional he après que quan t’assentes a negociar has d’estar disposat a aixecar-te de la taula en el mateix moment en que comprovis que hi ha un intent de prendre’t el pel amb una oferta – contraoferta de les que fa riure, de la mateixa manera que s’ha de ser conscient de que amb molta sort, quan la negociació hagi acabat només hi hauràs perdut un llençol, és a dir, que en cap cas en sortiràs amb el cent per cent d’èxit. En el cas del Finançament és ben clar que durant dos anys, no tan sols en els últims dos mesos, ens han aixecat la camisa de forma permanent i, avui per avui, hi hem perdut la bugada sencera. Per tant, a que esperen els negociadors per aixecar-se i fotre un cop de puny sobre la taula? Si no hi ha una actitud seriosa, contundent i compromesa amb el país (especialment per part del partit majoritari en el Govern de la Generalitat que ha d’estar disposat al que convingui en les seves relacions amb el partit en el Govern de Madrid), com voldran tots plegats que els secundem quan ens demanin (que ens la demanaran...!) la participació directa en una macro – manifestació? El País necessita lideratge. I el lideratge, a més d’ agafar el penó i anar davant i endavant, pressuposa valentia suficient (que no inconsciència, diguem-ho clar) per enfrontar-se directament a l’enemic i no precisament amb paraules. I si el lema del PSC és precisament allò de Fets i no paraules, a què dons estan esperant? És ben cert que no hi ha cap batalla (negociació) sense danys col·laterals. Pensar, com pretén el Govern Central que de la negociació tothom n’ha de sortir guanyador és, ni més ni menys, que una pura utopia. Per tant, sabent-nos en principi perdedors, que més hi podem perdre si actuen amb energia? Seguirem igualment sent fagocitaris, garrepes, victimistes, imperialistes, insolidaris, etc...,etc... Aleshores, que hi tenim a perdre? I a canvi, que hi tenim a guanyar?. La resposta la tenen els partits. La societat civil està al seu costat (patronal, sindicats, cercles d’economia, associacions culturals i polítiques...). Pel que respecta a nosaltres, estem a punt. Ells també? Fins quan? Que ens ho facin saber i...que no ens enganyin.
I ara, a esperar a demà...
J. Vinyeta
Agost de 2008
9 d’Agost del 2008.-
Consumatum est!. Una vegada més el Govern amic del Sr. Zapartero ens ha aixecat la camisa de forma flagrant i, el que és més greu, incomplint la Llei de la que se’n jacta com a defensor. Aquest incompliment ho és, a més, amb absoluta impunitat. La por a l’enfrontament amb el ferro socialista, ha deixat mut (com en cada vegada que té alguna situació de compromís) al Sr. President de l’Estat aquell que, si guanyava, guanyava Catalunya. Recordeu?
He escoltat les declaracions que han fet avui, després de les reunions mantingudes entre Govern i CiU. Tant Homs com Castells han dit i deixat clar el que tots sabem. Tots dos han expressat la seva opinió al respecta i el seu malestar per l’incompliment però que continuaran negociant fins l’últim segon de l’últim minut... Només Homs ha manifestat la impossibilitat de votar uns pressupostos a Madrid si no hi ha un bon finançament per a Catalunya. El Sr. Castells no ha estat tant contundent i s’ha limitat a considerar que els pressupostos generals per al 2009 han d’explicitar el nou finançament. És cert que ha dit allò de que si no hi ha un bon acord, no hi haurà acord. Però de moment, i donat que el PSC no vol aixecar-se de la taula, les del Sr. Homs son les manifestació més contundent que hi ha hagut en el dia d’avui. Tot lo altra, no han estat més que paraules.
De l’experiència professional he après que quan t’assentes a negociar has d’estar disposat a aixecar-te de la taula en el mateix moment en que comprovis que hi ha un intent de prendre’t el pel amb una oferta – contraoferta de les que fa riure, de la mateixa manera que s’ha de ser conscient de que amb molta sort, quan la negociació hagi acabat només hi hauràs perdut un llençol, és a dir, que en cap cas en sortiràs amb el cent per cent d’èxit. En el cas del Finançament és ben clar que durant dos anys, no tan sols en els últims dos mesos, ens han aixecat la camisa de forma permanent i, avui per avui, hi hem perdut la bugada sencera. Per tant, a que esperen els negociadors per aixecar-se i fotre un cop de puny sobre la taula? Si no hi ha una actitud seriosa, contundent i compromesa amb el país (especialment per part del partit majoritari en el Govern de la Generalitat que ha d’estar disposat al que convingui en les seves relacions amb el partit en el Govern de Madrid), com voldran tots plegats que els secundem quan ens demanin (que ens la demanaran...!) la participació directa en una macro – manifestació? El País necessita lideratge. I el lideratge, a més d’ agafar el penó i anar davant i endavant, pressuposa valentia suficient (que no inconsciència, diguem-ho clar) per enfrontar-se directament a l’enemic i no precisament amb paraules. I si el lema del PSC és precisament allò de Fets i no paraules, a què dons estan esperant? És ben cert que no hi ha cap batalla (negociació) sense danys col·laterals. Pensar, com pretén el Govern Central que de la negociació tothom n’ha de sortir guanyador és, ni més ni menys, que una pura utopia. Per tant, sabent-nos en principi perdedors, que més hi podem perdre si actuen amb energia? Seguirem igualment sent fagocitaris, garrepes, victimistes, imperialistes, insolidaris, etc...,etc... Aleshores, que hi tenim a perdre? I a canvi, que hi tenim a guanyar?. La resposta la tenen els partits. La societat civil està al seu costat (patronal, sindicats, cercles d’economia, associacions culturals i polítiques...). Pel que respecta a nosaltres, estem a punt. Ells també? Fins quan? Que ens ho facin saber i...que no ens enganyin.
I ara, a esperar a demà...
J. Vinyeta
Agost de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada