61.- La sequera .-
El tema de la sequera, començar a tenir color vermell. El tema pot ser greu si d’aquí a pocs dies no plou. I la Administració te preparats Decret – Normes – Ordres per pal·liar els efectes de la manca d’Aigua. Tot va encaminat a mantenir, dintre de les possibilitats, la denominada aigua de boca. Ja va bé que se’n parli de l’aigua. Certament, aquí a casa nostra, és un bé escàs i per tan, se’n ha de vigilar el consum. I això ens obliga a tots i sense excepcions.
Un cop dit això, i sense que ens serveixi d’excusa, voldria assenyalar alguns detalls més. I el més important és que ha quedat greument palesa la absoluta imprevisió de les Administracions en aquest assumpte. Les Administracions, especialment les Municipals, han consentit i atiat, amb la més gran impunitat, un creixement urbà de bogeria i sense la més mínima previsió necessària. S’ha deixat fer – construir de tot el que aportés a les arques Municipals els diners dels permisos de construcció i contribucions posteriors (i soc discret al no voler parlar de les requalificacions escandaloses, permisos sospitosos, empatxos del famós 3%, etc...,etc...) i ara, amb tot el merdé en marxa, allò més elemental però absolutament fonamental i necessari, no és suficient, perquè res s’ha fet per estalviar-nos el disgust que se’ns apropa. Res s’ha fet per augmentar l’oferta d’aigua davant l’increment de la demanda que ens ve ocasionada per aquell creixement descontrolat. I ara, com sol passar sempre, l’Administració vol que consumim menys perquè no se l’hi vegin les vergonyes. Però que quedi clar que, del consum, potser sí en som responsables. Però de la manca de previsió, no. De cap manera.
Hem d’estalviar aigua, i això, ara, no és ni discutible ni negociable, però hem d’anar a pams.
Segons l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA, pàg. Web del dia 25/03/08), el consum de l’aigua es distribueix a Catalunya, de la següent manera:
18% per a ús domèstic
9 % per a ús industrial
73% per a ús agrícola
Queda manifest, dons, que els grans consumidors d’aigua son els “pagesos”, després les comunitats urbanes i, finalment, l’Industria. I per tant, i per aquest ordre, l’ús agrícola ha de realitzar fins a un 73% de l’estalvi, l’ús domèstic ha de fer-lo fins a un 18% de l’estalvi que és realitzi i el sector industrial, ha de fer-ho fins al 9% d’aquest estalvi total, la quantia del qual, com és natural no ha de definir-se, perquè, com més s’estalviï, millor i més subsistència garantida.
Un cop establerta aquesta necessitat d’estalvi i com ha de distribuir-se sectorialment, em queden una sèrie de preguntes a les que no tinc respostes, perquè no tinc les dades corresponents. Però l’Administració, si. I per tant ella si que ens pot donar respostes, i entenc que ens les ha de donar.
Per exemple, se sap la quantitat d’aigua que es perd per fugues incontrolades a les xarxes de distribució?. Si la resposta és negativa, és evident la negligència de l’Administració i son exigibles responsabilitats, de tota mena i a tots els nivells. Si la resposta és afirmativa el que ve al darrera és que se’ns digui quines han estat les mesures correctores i amb quins resultats. No fa massa dies va resultar que se’n perdien en un punt concret al voltant de 400m3 diaris i des de feia no sé quants anys. Aquesta quantitat pot ser el 50% del consum diari d’una empresa tèxtil mitjana del Ram de l’Aigua, amb l’excepció de que aquesta empresa la paga a preu d’or i ha de retornar-la amb el cost afegit de la depuració corresponent.
Es realitzen balanços hídrics, amb quina freqüència i amb quins resultats? Les dades que s’obtenen, son satisfactòries? Els que hem treballat a la industria, sabem de la necessitat permanent de controlar si el cabal d’aigua que es consumeix durant els processos industrials equival (llevat de les pèrdues raonables, com les produïdes per evaporació) al cabal a l’inici dels mateixos. En fer-ho efectuant un balanç, normalment es descobreixen fugues totalment inesperades, però corregibles. És un colofó de la pregunta anterior.
Quines mesures d’estalvi, hi hagi sequera o no, té establertes l’Administració per sí mateixa, entre els efluents i els punts de consum? Només els consumidors podem estalviar?. Si la pagesia s’emporta el 73% del consum, quins controls té establerts l’Administració sobre les bones pràctiques que al respecta apliquen els pagesos en les diferents formes de regadiu que practiquen? O, ans al contrari, els pagesos reguen amb el sistemes de fa 50 anys, bàsicament per inundació, malbaratant l’aigua?. Si les zones urbanes i l’industria paguen l’aigua a preu d’or i ha de pagar-se la depuració posterior del seu ús (en el primer cas només cal mirar el rebut de l’aigua i en el segon el cost del Cànon corresponent), amb controls permanents i exhaustius, especialment a la industria, sobre els cabals emprats i la qualitat de l’aigua depurada i retornada als afluents, quin preu, quins controls s’estableixen a sobre dels regadius i quins cànons es paguen per la pagesia, primer per consumir i després, per aportar als efluents i als aqüífers les restes dels adobs que fan servir? A la industria, l’Administració insisteix (i sanciona) la utilització de productes nitrogenats per les aportacions de nitrogen als efluents donada la dificultat que comporta la seva eliminació posterior. Estan controlats el adobs que s’utilitzen? Quina és la quantitat, per exemple, d’urea que s’utilitza i on?.
No és que vulgui carregar els neulés només al sector agrícola, però convindrem tots plegats en que, si és el sector que quadruplica (quatre vegades superior...!) al consum del segon consumidor, no ha d’estar molt rigorosament controlat? I, realment ho està?
Es parla molt de pantans i rius i molt poc dels aqüífers. En el nostre país, la capacitat dels aqüífers representa el més del 30% la capacitat dels recursos de l’aigua (dada de l’any 2000.- V. Magdaleno .- UAB), per tant, és obligat preguntar, en quina situació és troba avui dia aquesta font de proveïment? Quants es regeneren en un temps que puguem considerar normal? Quants aqüífers han deixat de ser-ho per contaminació dels seus cabals? I, en aquest aspecte, com es va solucionant, per exemple, el tema dels purins (generadors de l’excés de nitrits en els que varen ser aqüífers de l’Osona)? Fins on ha arribat la permissivitat de l’Administració en aquest assumpta? Hi ha actuat en aquest sector amb la mateixa contundència en que ha actuat davant de l’Industria?
Totes aquestes coses han d’estar suficientment explicades i l’Administració no se’n pot rentar les mans dient-nos que estem en una situació “d’emergència nacional”, tot i que pugui ser veritat, sense explicar-nos amb claredat i de forma fefaent (per molt dolorós que sigui i amb l’autocrítica necessària) perquè hi hem arribat a questa situació sabent que el nostre país és país de sequeres continuades. Perquè, em temo que, com sol passar, el consum urbà, que és, com ja he dit, el que està més ben controlat, serà el que pagarà els plats trencats per la raó de que és el de més ben i senzill aferrar, tot i que només sigui el 18% del problema. Després, o simultàniament, vindrà una apretada al sector industrial, tan econòmica com judicial a través, aquesta última, d’una Fiscalia de medi ambient que ja ha condemnat a industrials per delictes mediambientals (9% del consum!). Serà la manera de que, a la fi, el consum i la contaminació ambiental, sembli que només és cosa de dos, perquè potser és aquesta la intenció de l’Administració o perquè potser no te el valor de que sigui de tres.... I també això ens ho ha d’aclarir, no fos cas.
J. Vinyeta
Març, 2008
El tema de la sequera, començar a tenir color vermell. El tema pot ser greu si d’aquí a pocs dies no plou. I la Administració te preparats Decret – Normes – Ordres per pal·liar els efectes de la manca d’Aigua. Tot va encaminat a mantenir, dintre de les possibilitats, la denominada aigua de boca. Ja va bé que se’n parli de l’aigua. Certament, aquí a casa nostra, és un bé escàs i per tan, se’n ha de vigilar el consum. I això ens obliga a tots i sense excepcions.
Un cop dit això, i sense que ens serveixi d’excusa, voldria assenyalar alguns detalls més. I el més important és que ha quedat greument palesa la absoluta imprevisió de les Administracions en aquest assumpte. Les Administracions, especialment les Municipals, han consentit i atiat, amb la més gran impunitat, un creixement urbà de bogeria i sense la més mínima previsió necessària. S’ha deixat fer – construir de tot el que aportés a les arques Municipals els diners dels permisos de construcció i contribucions posteriors (i soc discret al no voler parlar de les requalificacions escandaloses, permisos sospitosos, empatxos del famós 3%, etc...,etc...) i ara, amb tot el merdé en marxa, allò més elemental però absolutament fonamental i necessari, no és suficient, perquè res s’ha fet per estalviar-nos el disgust que se’ns apropa. Res s’ha fet per augmentar l’oferta d’aigua davant l’increment de la demanda que ens ve ocasionada per aquell creixement descontrolat. I ara, com sol passar sempre, l’Administració vol que consumim menys perquè no se l’hi vegin les vergonyes. Però que quedi clar que, del consum, potser sí en som responsables. Però de la manca de previsió, no. De cap manera.
Hem d’estalviar aigua, i això, ara, no és ni discutible ni negociable, però hem d’anar a pams.
Segons l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA, pàg. Web del dia 25/03/08), el consum de l’aigua es distribueix a Catalunya, de la següent manera:
18% per a ús domèstic
9 % per a ús industrial
73% per a ús agrícola
Queda manifest, dons, que els grans consumidors d’aigua son els “pagesos”, després les comunitats urbanes i, finalment, l’Industria. I per tant, i per aquest ordre, l’ús agrícola ha de realitzar fins a un 73% de l’estalvi, l’ús domèstic ha de fer-lo fins a un 18% de l’estalvi que és realitzi i el sector industrial, ha de fer-ho fins al 9% d’aquest estalvi total, la quantia del qual, com és natural no ha de definir-se, perquè, com més s’estalviï, millor i més subsistència garantida.
Un cop establerta aquesta necessitat d’estalvi i com ha de distribuir-se sectorialment, em queden una sèrie de preguntes a les que no tinc respostes, perquè no tinc les dades corresponents. Però l’Administració, si. I per tant ella si que ens pot donar respostes, i entenc que ens les ha de donar.
Per exemple, se sap la quantitat d’aigua que es perd per fugues incontrolades a les xarxes de distribució?. Si la resposta és negativa, és evident la negligència de l’Administració i son exigibles responsabilitats, de tota mena i a tots els nivells. Si la resposta és afirmativa el que ve al darrera és que se’ns digui quines han estat les mesures correctores i amb quins resultats. No fa massa dies va resultar que se’n perdien en un punt concret al voltant de 400m3 diaris i des de feia no sé quants anys. Aquesta quantitat pot ser el 50% del consum diari d’una empresa tèxtil mitjana del Ram de l’Aigua, amb l’excepció de que aquesta empresa la paga a preu d’or i ha de retornar-la amb el cost afegit de la depuració corresponent.
Es realitzen balanços hídrics, amb quina freqüència i amb quins resultats? Les dades que s’obtenen, son satisfactòries? Els que hem treballat a la industria, sabem de la necessitat permanent de controlar si el cabal d’aigua que es consumeix durant els processos industrials equival (llevat de les pèrdues raonables, com les produïdes per evaporació) al cabal a l’inici dels mateixos. En fer-ho efectuant un balanç, normalment es descobreixen fugues totalment inesperades, però corregibles. És un colofó de la pregunta anterior.
Quines mesures d’estalvi, hi hagi sequera o no, té establertes l’Administració per sí mateixa, entre els efluents i els punts de consum? Només els consumidors podem estalviar?. Si la pagesia s’emporta el 73% del consum, quins controls té establerts l’Administració sobre les bones pràctiques que al respecta apliquen els pagesos en les diferents formes de regadiu que practiquen? O, ans al contrari, els pagesos reguen amb el sistemes de fa 50 anys, bàsicament per inundació, malbaratant l’aigua?. Si les zones urbanes i l’industria paguen l’aigua a preu d’or i ha de pagar-se la depuració posterior del seu ús (en el primer cas només cal mirar el rebut de l’aigua i en el segon el cost del Cànon corresponent), amb controls permanents i exhaustius, especialment a la industria, sobre els cabals emprats i la qualitat de l’aigua depurada i retornada als afluents, quin preu, quins controls s’estableixen a sobre dels regadius i quins cànons es paguen per la pagesia, primer per consumir i després, per aportar als efluents i als aqüífers les restes dels adobs que fan servir? A la industria, l’Administració insisteix (i sanciona) la utilització de productes nitrogenats per les aportacions de nitrogen als efluents donada la dificultat que comporta la seva eliminació posterior. Estan controlats el adobs que s’utilitzen? Quina és la quantitat, per exemple, d’urea que s’utilitza i on?.
No és que vulgui carregar els neulés només al sector agrícola, però convindrem tots plegats en que, si és el sector que quadruplica (quatre vegades superior...!) al consum del segon consumidor, no ha d’estar molt rigorosament controlat? I, realment ho està?
Es parla molt de pantans i rius i molt poc dels aqüífers. En el nostre país, la capacitat dels aqüífers representa el més del 30% la capacitat dels recursos de l’aigua (dada de l’any 2000.- V. Magdaleno .- UAB), per tant, és obligat preguntar, en quina situació és troba avui dia aquesta font de proveïment? Quants es regeneren en un temps que puguem considerar normal? Quants aqüífers han deixat de ser-ho per contaminació dels seus cabals? I, en aquest aspecte, com es va solucionant, per exemple, el tema dels purins (generadors de l’excés de nitrits en els que varen ser aqüífers de l’Osona)? Fins on ha arribat la permissivitat de l’Administració en aquest assumpta? Hi ha actuat en aquest sector amb la mateixa contundència en que ha actuat davant de l’Industria?
Totes aquestes coses han d’estar suficientment explicades i l’Administració no se’n pot rentar les mans dient-nos que estem en una situació “d’emergència nacional”, tot i que pugui ser veritat, sense explicar-nos amb claredat i de forma fefaent (per molt dolorós que sigui i amb l’autocrítica necessària) perquè hi hem arribat a questa situació sabent que el nostre país és país de sequeres continuades. Perquè, em temo que, com sol passar, el consum urbà, que és, com ja he dit, el que està més ben controlat, serà el que pagarà els plats trencats per la raó de que és el de més ben i senzill aferrar, tot i que només sigui el 18% del problema. Després, o simultàniament, vindrà una apretada al sector industrial, tan econòmica com judicial a través, aquesta última, d’una Fiscalia de medi ambient que ja ha condemnat a industrials per delictes mediambientals (9% del consum!). Serà la manera de que, a la fi, el consum i la contaminació ambiental, sembli que només és cosa de dos, perquè potser és aquesta la intenció de l’Administració o perquè potser no te el valor de que sigui de tres.... I també això ens ho ha d’aclarir, no fos cas.
J. Vinyeta
Març, 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada