613.- Nervis

613.- Nervis.-

A l’Estat espanyol hi ha nervis. El judici contra dels polítics catalans va arribant  a la fi i els testimonis de les defenses han tret de polleguera al Sr. Marchena. A tal extrem que la insistència d’un dels defensors sobre del seu propi testimoni irrita al president del tribunal, la defensa renúncia a fer més preguntes i el Sr. Marchena, es manifesta  a favor de que sigui així i deixa anar aquell,  “...mucho  mejor...” que, segons entesos, pot conduir a l’anul·lació del judici quan arribi a Estrasburg. D’altra banda sembla que, durant la proba pericial, els advocat defensors tindran les ales tallades, que es el que es desprèn de les declaracions a respecte de Van den Eynde... perquè, convindrem entre tots plegats perquè els hem viscut,  que els vídeos a  visionar son demolidors i Marchena entén que val més que les defenses hagin d’estar calladetes.

Però el que ha agitat encara més les aigües que ja baixaven tèrboles, ha estat que el partit alemany Die Linke, el que podríem definir com Podemos alemany, ha tingut la ocurrència de presentar en el Bundestag una moció perquè Alemanya actuï de mitjancera per resoldre el conflicte entre Espanya i Catalunya i hi faci arribar observadors internacionals. La resposta de les forces unionistes ha estat unànime i, des d’El  País, s’exigia la intervenció immediata del ministeri d’Afers Extrangers per evitar-la, tot i que, en realitat i abans de qualsevol acció des de Madrid, sembla clar que, encara que admesa a tràmit pel Parlament alemany, la moció no prosperarà, donat que Die Linke compta només amb 69 del 702 escons de la cambra baixa alemanya. Però queda clar que, a Europa, el tema català té una certa vigència i, es clar, això irrita i excita.

I com a Europa hi ha qui ens mira, avui, precisament avui, les forces vives d’aquest Estat estan nervioses pel fet de que aquest mati els presos electes aniran al Parlamento i al Senado   a recollir les seves acreditacions, ni més  ni menys...  La premsa hi serà, d’alguna manera, present. I si la previsió és que no hi sigui, censurant-li a la premsa la seva feina, que quedi clar que avui dia hi ha mitjans suficients perquè, amb tota seguretat, les imatges corresponents es puguin veure. I veure a ciutadans electes, diputats i senador,  emmanillats   sortint dels cotxes de la policia,  entrant suposadament  lliures en les seus parlamentàries, sense poder fer res més que tornar marxar a la presó, ara a més perfectament acreditats, pot ser la vergonya d’alguns ciutadans europeus, potser de molts, que no entenen com en un estat veí, en el segle XXI, s’hi està aplicant una legislació creada a finals del segle XIX... Es veurà per les TVs. I s’apreciarà, sense dubte, el nerviosisme que la repressió  comporta.

J.  Vinyeta.---  20 de Maig de 2019

612.- La granota i l’escorpí

612.-  La granota i l’escorpí.-

És el nom d’una de les faules atribuïda a Isop. Fa més de dos mil  cinc-cents anys, Isop feia reflexionar al seus amb les seves històries, però avui encara  hi podem  reflexionar. Sé que alguns em diran que les faules, així com el refranyer, no fan més que justificar actituds comuns poc generoses. Però la realitat és que expressen  visions populars que tots entenem que, com a mínim, son visions intel·ligents i molt agudes de la realitat. El contingut de la faula és suficientment conegut i no cal explicitar-lo aquí.

Sabut el contingut, podríem reflexionar junt amb Isop en alguna de les coses que van passant per Catalunya.

Iceta ens diu que seria un greu error que el Parlament no deixés que un català presidis el Senat. Tot ve perquè el PSOE proposa  a Iceta per a presidir el Senat, en el que el PSOE hi ha obtingut majoria absoluta, i substituiria a Montilla que ho va ser per designació del Parlament. I, és clar, els d’aquí recordem massa coses per portar-lo a l’esquena i travessar el Rubicó. Iceta ha estat un home permanentment significat en front de la majoria parlamentària sobiranista, que deia no a la investidura de Puigdemont. Un home que  ha participat obertament, amb “foto” inclosa, en les manifestacions unionistes organitzades per PP, C’s, VOX, SCC  i altres afins de l’extrema dreta. Utilitza amb facilitat els serveis d’un TC amic en contra del sobiranisme, s’afegeix sense dubtar-ho al famós 155 i, per més inri, en una de les manifestacions antisobiranistes, aplaudeix al seu amic Borrell quan aquest planteja la necessitat de desinfectar Catalunya... Cada vegada que ha intentat una aproximació als grups sobiranistes, ha rebut la corresponent reprimenda des del PSOE, reprimenda que ha acceptat sense cap escarafall.

Ara, Iceta, demana a la granota que el porti a l’esquena per travessar el Rubicó i li diu a la granota que seria un error no fer-ho. Però, es clar. Iceta beu de les fonts del PSOE en qui l’ADN imperial també impregna les seves aigües. I entre aquest ADN hi ha aquella seqüència en que és més important la destrucció del Imperi que la seva desmembració, que diu que  abans de que Catalunya marxi, enfonsaran el imperi...  Dit d’una altra manera: l’escorpí no dubtarà en clavar el fibló a la granota, enfonsant-se tots dos, abans de que la granota pugui sortir-se’n salva i estalvia... Isop ens fa pensar en l’ADN de l’escorpí. Entenc que la nostra obligació, i en conseqüència el Parlament, és rumiar en la viabilitat d’aquesta travessia proposada. Serà bo veure la decisió que al respecta prendrà ERC..., que ja ens va dir allò de que potser caldria sacrificar al President Puigdemont[1] perquè és més important formar govern i que ara vulgui eixamplar la base apropant-se a l’escorpí. Potser és que ERC ja sap que l’Escorpí i la Granota de l’altra banda del Rubicó tenen també, com a prioritari, com ja va dir Tardà, formar Govern...

De totes maneres, Isop no sabia que determinades granotes han estat fiblonades  tantes vegades que  a la fi el verí de l’escorpí només els hi produeix  un petit desmai...  suficient perquè l’escorpí s’ofegui i la granota pugui retornar a la vora inicial. No és més que un final diferent del que proposava Isop sobre el entenc  que també a l’escorpí li val la pena reflexionar.

J.  Vinyeta.- 

11 de Maig de 2019

---

[1] https://www.ara.cat/politica/Tarda-cal-haurem-sacrificar-Puigdemont_0_1951005063.html

611.- De les males arts

611.- De les males arts.-

L’estat espanyol està habituat a mostrar-se ultra, i les males i conseqüents  maneres  passen pel sedàs de les conveniències de l’ADN imperial  la custodia del que son drets de la societat en tots els ordres. Males arts que  deixen en evidència una democràcia corcada i que es va auto complicant dia a dia les possibilitats de regeneració, tal com assenyalen les sentències freqüents i incomplides des d’Europa en aquest sentit.

Tots sabem que aquella transició famosa no va ser res més que l’encobriment d’una situació política concreta, que es tractava de  canviar-li la cara a les restes vives de la dictadura i així, tot el poder fàctic del franquisme  quedaria aparentment soterrat sota la làpida de Cuelgamuros. La justícia va quedar incòlume i, per arrodonir-ho, asseguren que aquell personatge que només menjava xocolata i escoltava Mahler que es deia Guerra va tenir aquell acudit  afirmant allò de que Montesquieu  ha  muerto... Fos o no l’autor de la dita, la separació de poders  va deixar de ser una realitat a partir d’aleshores, situació  que encara dura i que fa que els que haurien de ser  àrbitres es converteixin en part, actuant a favor del que els paga. Un d’aquests àrbitres és la  JEC. I la JEC ens deixa clar el seu ideari que entenem, com en molts dels altres àrbitres, com a ultranacionalista, espanyol evidentment.

La JEC ha perseguit de forma implacable qualsevol iniciativa presa des de Catalunya quan ha entès que suposadament lesionava  uns interessos concrets que, curiosament, sempre i només han estat els de  la mateixa banda. Ha limitat i censurat mitjans públics tant com  li ha convingut per afavorir resultats concrets a Catalunya; i mentre,   Catalunya i els catalans, hem hagut d’escoltar insults, mentides i barbaritats dites sense el menor pudor i amb total impunitat dels que les pronunciaven que eren, precisament, els que la  JEC ha anat protegint.

Quan l’escrutini ha mostrat que la marea groga catalana ha pres de  nou la iniciativa a Catalunya, que el partit que la controlava pel darrera, a la JEC, ha perdut de forma estrepitosa, la JEC encén la que fins ara ha estat la traca final: sense raons jurídiques que l’acompanyin pren la decisió de prohibir  a Puigdemont, Comin i Ponsati presentar-se a les eleccions europees. La JEC pren la decisió donant a penes un termini quasi impossible per refer la llista. Amb grans desavinences internes i no sé quants vots particulars (tant greu i inacceptable resultava...) va rememorar de nou, i aquesta vegada omplint de vergonya fins i tot a molts dels seus, aquelles ínfules ultres que ja hem dit que mai havien mort. La JEC deixa clar que l’enemic perillós és JxC i sembla anar-li bé que ERC guanyi les eleccions a Catalunya (ells sabran per què...), a pesar de la desfeta dels seus. Però que Puigdemont, Comín i Ponsati puguin passejar-se com candidats electes  i elegits per Europa, amb la immunitat corresponent i podent mostrar, amb ferides pròpies, l’actuació d’un estat europeu sobre dels drets de la ciutadania a la que pertanyen,  és inacceptable. Europa mira i escolta però li sembla entendre, al meu parer, que qualsevol manifestació en contra de la nova barbaritat judicial pot afectar el pagament del deute espanyol i, al menys oficialment, calla. La fiscalia, davant del recurs, i conscient de que aquesta bestiesa, amb independència de la voluntat general catalanofòbica expressada de forma permanent i continuada i en cap cas contrariada des del poder central, pot portar a la anul·lació posterior de les eleccions europees del proper dia 26, actua en contra de la decisió de la JEC. Però el que no sabrem és si l’actuació de la fiscalia respon a un criteri de justícia o ha estat la conseqüència d’una ordre jeràrquica des del govern central perquè ha rebut una trucada des d’Europa, recordant-li que de vergonyes no en vol passar més.

El tribunal administratiu que finalment ha de decidir sobre del recurs presentat per Boye i companyia, ha de decidir en promptitud. Desconec, hores d’ara, la decisió que el tribunal prengui. Però  sabem de la poca confiança que tenim amb els tribunals espanyols.

Esperarem. Però la moguda en determinats sectors demòcrates de l’estat, que també hi son, ha estat important. I si, com hauria de ser, la resposta judicial, en qualsevol del nivells i a la fi, és positiva, la propaganda que Puigdemont i acompanyants que per aquests fets aberrants han rebut, sembla que pugui garantir  un èxit electoral que molts, independentment de tot plegat, ja  esperàvem i volíem. Però, per una vegada més, haurem de recordar allò de que la independència judicial en aquest Estat que ens toca viure, està permanentment en entredit.

J.  Vinyeta 

4 de Maig de 2019

610.- El PP en liquidació...

610.- El PP en liquidació...

L’espectacular patacada electoral que ha rebut el PP està fent  mal. L’única que, de moment, ha estat capaç de donar la cara obertament i assenyalar com un fracàs electoral els resultats obtinguts i dels que se’n sentia responsable, va estar Cayetana, immediatament després de concretar-se l’escrutini.  Casado, ben pensat difícilment podria ser d’una altra  manera, escudant-se en un suposat consell del partit, carregava les tintes de la desfeta sobre de Rajoy. Que se sàpiga, no ha assumit la responsabilitat del desastre que comporta el lideratge del partit i de l’obra realitzada. Ens ha dit, això sí, en un va intent  de voler posar-se en la dreta política, que VOX és l’extrema dreta..., qüestió que a molts, que el venim escoltant des de fa dies,   ens resulta tristament còmica.  I res més. Dels desastres sempre en son responsables altres, mai els directament implicats.

I és que el desastre electoral va acompanyat del desastre econòmic que els propis tresorers anunciaven en el cas de que el partit es quedés per sota dels 80 escons... Es parla obertament d’EROs immediats i s’anuncia oficialment que la seu del partit a Madrid NO està a la venda, el que deixa clar que altres seus  sí. Queden sense sou quantitat de diputats, consellers, homes de confiança que revolen assíduament  pel Parlamento, treballadors de les diferents seus, familiars  o inclús alguns vividors endollats que ara hauran de procurar-se altres mitjans de supervivència..., tot això a banda dels desequilibris econòmics que el propi partit patirà, a menys que la generositat de les entitats financeres facin de manera que determinats deutes desapareixin de determinats  comptes perquè, ves a saber i passa a vegades, estaven mal comptabilitzats... Un partit que, parafrasejant  a Soraya, resulta que ara  sí està de rebaixes i liquidació. I ves a saber si no estan pensant en tancar la botiga per refer-se,  canviant d’amo o d’aparença...

Les  europees, autonòmiques i municipals estan a la cantonada i l’ombra del desastre s’allarga a mida que el temps de refer-se es va escurçant. És per això que, preveient uns repetició del fracàs obtingut i que agreujaria tant la situació econòmica com política del partit, alguns dels  barons del partit han començat a manifestar que, amb Casado, el partit ha abandonat el centre (quin centre...?) d’on mai havia d’haver sortit i al que s’hi ha de retornar amb urgència. Feijóo és  l’adalid que més ha criticat  l’actitud de Casado i em sembla, no voldria equivocar-me,  que era el President de Castilla-Leon, Vicente Herrera, qui deia allò de más Feijóo i menos Aznar i FAES...

Perquè convindrem que el que ha rebut una seria plantofada ha estat l’ínclit Aznar: li han quedat els cinc dits marcats a la cara! No ha dit res, està callat, ni un sol comentari respecta del resultat, ni de la seva participació de sabuda influència sobre dels seus  pupils Casado i  Cayetana, sobre de determinats barons que li fan d’acòlits i sobre la ideologia del propi partit. Amagat a la FAES, se’l suposa a l’espera del millor temps després de la tempesta... Personalment m’agradaria que de tot plegat en resultés la desaparició, al menys, del personatge tronat amb el que se’ns presenta, envellit, carregat d’una chuleria chulapona dia a dia més difícil de suportar, el personatge cregut i amb el menyspreu consegüent de forma permanent, el  de la constant expressió cínica entre dents... Però, és clar, això serà  difícil perquè aquest personatge  creat  és precisament José Maria Aznar en estat pur.

J.  Vinyeta

3 de Maig de 2019

P.S.: La repiulada de l’expresidenta de Parlament Núria de Gispert ha revoltat el  món polític. Els que s’han esverat em sembla que tenen la pell molt fina i que no recorden el famós PIGDEMONT del inefable Cañas.  Queda clar que uns tenen butlla  i el altres hem de mirar-nos  permanentment les sabates...

609.- Del resultats electorals

609.-  Del resultats electorals .-

Les urnes han parlat i ho han fet amb contundència. La Catalunya sobiranista ha triat el que podríem definir  com a via lenta, i ara ens toca esperar.   La victòria d’ERC  és inqüestionable i a ERC li toca demostrar-nos allò de que a independentistes, Junqueras dixit,  no els guanya ningú i, li agradi o no, assenyalar-nos el que podríem dir-ne un full de ruta d’una certa claredat per deixar-nos clar que la situació autonòmica en que ens trobem no ha de continuar sent un mal somni. Presentar-se a unes eleccions  i guanyar-les, crea compromisos.  El  cas està en que un partit que durant aquest últims temps ha estat més pendent dels presos i exiliats (especialment dels seus, recordem aquella campanya Free Junqueras, oblidant-se  de la resta...) que de la situació política  present i de futur de  Catalunya, ara ens haurà de mostrar quin  serà el rumb que, des del punt de vista sobiranista, prendrà, perquè haver guanyat les eleccions no pressuposa que una societat civil, permanentment mobilitzada, hagi donat un xec en blanc  a Junqueras, Rufián i companyia. I la primera prova de foc estarà en veure,  quin tractament donen al govern central que en surti, tan si han de participar directament com si no en el seu nomenament.  Com que això no serà d’immediat, perquè sembla que la intenció és esperar els resultats electorals del proper 26 de Maig,  temps tindrà per a rumiar i fer-nos-ho saber abans de la formació del nou govern central. Em sembla evident que, en aquest aspecte, inclús els més fidels esperen, si no contundència, coherència i passes endavant clares. A mode de conclusió, fer notar que ha estat curiós el fet de que, donant a ERC la victòria en les enquestes, l’enemic dels unionistes continués sent JxC... a qui les mateixes enquestes no donaven una victòria aclaparadora.

De la resta, poca cosa a dir que no s’hagi ja dit, inclosa la espectacular patacada del PP i el gravíssim cost econòmic que els hi representa...

Ara s’iniciaran les rodes de consultes i relacions entre el PSOE i la resta de partits per la formació del govern que més convingui al guanyador. No sé si Rivera,  vista de la desfeta del PP i la caiguda de Unidas Podemos, es deixarà perdre la possibilitat de convertir-se en real cap de l’oposició pactant  amb el PSOE. 

Tampoc sabem si Aznar dimitirà Casado i Cayetana. En qualsevol cas no estaria de més que Aznar, Casado, Rivera i Abascal anotessin els seus resultats en les  anomenades comunitats històriques: a Galicia ha guanyat el PSOE, a Euskadi han desaparegut i a Catalunya van pel  camí.  Amb una mica  de sort, aquí a la propera ja els fotarem definitivament fora. Depèn d’ERC...

J. Vinyeta.- 

29 d’Abril de 2019

608.- Petita reflexió davant les eleccions generals

608.- Petita reflexió davant  les eleccions generals.-

Demà passat, eleccions. Deixarem endarrere una campanya electoral espanyola que no ha dubtat en afusellar a Puigdemont, amb una proposta estrella impossible de complir  (allò del 155 al primer consell de ministres), sense programes que augurin un millor estatus econòmic – polític – social de la societat espanyola i, això sí, anuncis permanent de decaïment, per les causes que siguin, de les llibertats col·lectives i individuals.

El món indepe català ha comptat amb la inestimable ajuda de Cayetana i Inés que han fet  el possible per legitimar dia a dia, acció rera acció, la voluntat secessionista. Només cal assenyalar les primeres paraules d’ambdues candidates amb les respectives filípiques contra Sanchís al debat de TV3, que va demostrar saber estar, i continuar amb les interrupcions permanents de les candidates, especialment d’Inés, sense res a proposar  i per deixar-nos clar que el que millor que podem fer és marxar. I quan abans millor.

Però aquí, a casa nostra, també anirem a votar. El vot és un, lliure, directe i secret. Per tant que cada qual voti en consciencia i a qui cregui mereixedor de la seva confiança. Però vista que l’única preocupació de tot l’espanyolisme està en la nostra existència com a poble, penso que, sense haver de rumiar massa, el nostre vot hauria de ser clarament defensiu davant  dels intents d’anorreament que se’ns auguren des de les espanyes.

La situació catalana sobiranista, no és fàcil. Sembla clarament cert que el dret a decidir (en un sentit o un altra, que per això es decidiria) és majoritari en la nostra societat. Però també sembla clar que aquesta opció no tirarà endavant si  no ve imposada  directament des d’Europa a l’Estat espanyol, o si no emprenem una definitiva acció liderada per la societat civil que ens condueixi definitivament fins  Ítaca. Mentre, entenc que a fi de no ser oblidats en un  stand by autonòmic, és fa necessària una reclamació permanent davant de l'Estat espanyol que podria manifestar-se en una inestabilitat política. Aquesta inestabilitat tindria les seves conseqüències econòmiques, amb l'obligada atenció  vigilant aleshores d’Europa, conscient de la determinada gravetat que una involució econòmica a l’Estat espanyol, més aviat de la que en general s’espera, pot crear sobre del motor econòmic del sur d’Europa, que és Catalunya, i que potser i en conseqüència hauria de  ser  cuidat...

És la meva manera de veure les coses. I evidentment és només la meva: la resta és desig. Però perquè el meu desig sigui realitat, les urnes han d’ajudar-me una mica i per tant no tinc intenció de votar aquells que, tot i reconèixer-los-hi, fent un esforç, una possible bona fe  (els cementiris en son plens  de morts per causa de les bones fes, no ho oblidem...) entenen que col·laborant  amb l’imperi anirem més bé.

Tot plegat no és res més que  un intent de reflexió sobre d’un tempo que es pot allargassar  i sobre com penso actuar, des del punt de vista electoral perquè, de passar, sigui el més curt possible.

És una reflexió individual. Però... s’hi apunta algú més?

J.  Vinyeta

26 d’Abril de 2019

607.- Fart

607.- Fart

Senzillament, n’estic fart! Portem massa dies carregats amb la merda que es desprèn d’una campanya electoral indigne i d’un judici estrambòtic al que es presenten a declarar  testimonis que ja ho han fet i sense que el tribunal  hi repari. Tot plegat va omplint un sac que mai és ple i dins del qual ens hi volen posar a tots nosaltres intentant una  barreja homogènia impossible. Impossible, com en el cas de l’aigua i l’oli, perquè som incapaços d’afusellar a qualsevol dels presidents autonòmics, com han fet amb Puigdemont a Coripe, o  perquè mai hem cridat A por ellos, ni quan la policia ens palejava... El que som i el que volem    queda clar, com en poques ocasions, en l’article que va publicar El País de Costa Rica el mes de Març d’enguany, poc dies després d’iniciar-se el judici contra Catalunya i que, en el meu entendre, val la pena fer-li una lectura[1].

Però, com deia al principi, no és només aquesta farsa en la que els que hi entenen afirmen de la violació permanent de drets fonamentals dels encausats, amb testimonis ridículs ensinistrats de tant poques capacitats que no saben ni distingir la expressió catalana de Votarem...! (acció política)  transformant-la, mitjançant una traducció pitjor que las de Google, en un Voltaren...(medicament antiinflamatori d’ús freqüent) i, en qualsevol cas, considerant la expressió com a un insult... Aquest és el nivell. Estic fart d’una campanya electoral en curs en la que España no hi existeix, que avorreix i indigna simultàniament. Sembla que  Espanya no té més problemes que els generats per una revolució pacífica i democràtica però que deixa en evidència les misèries polítiques, ètiques  i, en conseqüència, morals d’un Estat pilotejat per  una oligarquia que ara, en la denominada setmana santa, surt al carrer ocultada darrera d’uns capirots que Machado ja reflectia en els seus versos  desenes d’anys enrere. Tot plegat, el que fa aquesta oligarquia, ben escudada per una església submisa,  no és més que una manifestació de poder presentant una fe que, com diria Kipling, els murris han convertit en trampa per enxampar incauts. Trampa de tal gruix que allà on més poder gaudeixen, tenen a tots aquests incauts dels  que parlo, com deia Cayo Lara, pendents de les subvencions que casualment arriben precisament d’allà on hi ha aquella revolució   pacífica i democràtica. Subvencions  que els dels capirots van repartint a caprici comprant així les voluntats necessàries per a continuar mantenint-s’hi...

Fart de veure, a Casa  nostre,  que alguns ens volen imposar  més preocupació per uns presos polítics i exiliats (que indiscutiblement han de tenir el nostre recolzament inequívoc), que pel futur que hem de construir, que semblen voler buscar com a solució  a tot plegat la col·laboració amb el govern central en comptes de voler-lo fer caure per tercera vegada seguida per no voler ni escoltar-nos...

Fart, molt fart... Però continuo a l’espera, caminant...

P.S.:  Demà, les roses que compri seran grogues. Si sabés com, n’hi enviaria una a la candidata de C’s per Catalunya, com a comiat...

J.  Vinyeta

22 d’Abril de 2019

---

[1] https://www.elpais.cr/2019/03/02/el-juicio-de-espana-a-los-catalanes-ha-empezado/

606.- Clavegueres

606.-  Clavegueres.-

Com que les eleccions estan a tocar, tornen aflorar aquelles coses que ja sabem que passen quan el poder vol mantenir-s’hi (potser hauria d’haver escrit la paraula en majúscules per donar-li tota la rotunditat i valor que vull que tingui l’expressió). I si no hi ha res, que sempre  hi serà, rebroten coses passades que, encara que tard, deixen clar que això que en diem les clavegueres de l’estat, funcionen.

S’hi practiquen autèntiques conspiracions que, en determinats cassos, la història ens mostra que han arribat a l’assassinat, Roma, per exemple. A l’estat espanyol, els que ara ja som  grandets, recordem la claveguera oberta que va ser la dictadura: tots érem sospitosos de qualsevol cosa que al poder franquista (o senzillament als germans Creix...) li interesses que ho fóssim; i si se’t considerava desafecto al régimen tenies tots el números per ser empresonat en qualsevol moment  i qui sap si afusellat, fent constar, per a més inri en el certificat de defunció que s’entregava ala família, que hauries mort d’una pneumònia  o una aturada cardíaca.

Els temps posteriors ens varen portar el GAL i encara hem de saber qui era aquell famós capo anomenat Mister X (igual que ens està passant ara,  que no hi ha manera de saber qui és M.Rajoy...), de la mateixa manera que ens van deixant perplexos determinades morts sobtades o suïcidis de membres que estaven situats en trames complicades..., però es clar que això últim no deuen ser més que càbales de mal pensant amb mala intenció...

A Catalunya en tenim experiència. Quan les enquestes assenyalaven a Mas i a Trias guanyadors en unes autonòmiques,  el primer, i en unes municipals per Barcelona al segon, surten documents falsificats que asseguren comptes corrents a  Suïssa. Els candidats deixen clar que tot és mentida, però el mal ja està fet: les clavegueres han funcionat.  Recordem al ínclit ministre del interior tramant amb el fiscal anticorrupció de  Catalunya destruir el que es podés del món indepe que, per extensió, era tota Catalunya, afinant tot el que pogués afinar; un ministre per cert creient,  devotíssim i pietós que oblidava allò de l’elemental però l’obligada caritat cristiana dels creients, condecorant estàtues sacres, actuant sota la protecció d’un àngel de la guarda  especialíssim i suposem que,  per evitar la condemna eterna, de confessió i comunió diària. Però, empastifant...

Ara, i no precisament per enfortir al PP, ha sortit a la llum les clavegueres que el govern Rajoy, amb la complicitat de les clavegueres obertes habituals  que conformen els mitjans  afins a la ideologia dia a dia més ultra, va anant omplint amb el suposat finançament de Podemos  des de la Veneçuela xavista. No sé qui n’ha estat l’autor. Però, potser perquè soc desconfiat de mena amb aquestes coses,  em pregunto des de quant tenia l’autor de la filtració aquesta informació sobre l’actuació de Rajoy i companyia i, si és el cas, per què no l’ha feta servir fins ara. I per què, suposat que el PSOE no n’hagi tingut informació fins ara, que em sembla molt suposar, no ha actuat amb rapidesa netejant tot aquest fons d’armari  ple d’indecència? Serà que el silenci del PSOE, com diria Unamuno, l’hem d’interpretar com aquiescència en tot plegat?

Hi ha un autèntic niu de rates de claveguera en mans del que era un membre clau en l’organització i funcionament d’aquestes clavegueres: està a la presó i és de nom ja arxiconegut: Villarejo. Aquest senyor sembla que, per protegir-se el cul, anava gravant les converses que anava tenint a mida que condicionava la informació que anava rebent. Ara, qui més, qui menys, està nerviós, perquè de tant en tant deixa anar alguna conversa comprometedora que algú li manava realitzar i sense saber que en quedaría constancia...

Però tots sabem el final de tot plegat. La impunitat manifesta de que gaudiran els responsables de tota aquesta immundícia amb la que ens taquen a tots quan els hi convé. Els mitjans escrits afins, grans responsables per participar-hi activament, continuen amb les portades vorejant les línies vermelles mentre esperen travessar-les amb caràcters demolidors... Els mitjans audiovisuals de l’estat s’hi afegeixen, aquests especialment ometent aquella informació que pot afectar al poder al que es deuen; i la gent de l’estat sol acceptar, sense massa miraments, allò que tots aquests afins al poder els hi van servint en una taula ben parada...

Difícil, certament. No seré qui negui la necessitat d’uns serveis de informació, perquè és evident que  no es pot anar amb el lliri a la mà per un món convuls. Però això no ha de voler dir que estiguin al servei exclusiu del que els paga. Hi ha un model policíac que està demostrant que ha estat i està al servei de la justícia: els Mossos de Trapero, López i Molinero. Entenc que el que s’ha de fer és canviar aquesta  Llei que permet impunitats i fer-la més justa i adient a la voluntat popular, però mantenint els serveis policíacs i d’informació al serveis de la justícia  amb independència del que els paga. O no?

J.  Vinyeta

8 d’Abril de 2019

605.- Cayo Lara .2

605.- Cayo  Lara .2

Duran anys, sotovoce, perquè no passàvem de ser polacos (polonesos)  o de fenicios, i en aquest últim cas en el seu aspecte més pejoratiu, comentàvem els temes andalús i extremeny  amb la consciència de que allà,  tot i una sèrie de qüestions polític-socials no resoltes es vivia, “diguem-ne”  bé. Sentíem parlar a gent originària del sud, que vivien aquí, que en haver-hi anat allà, quan tornaven ens deien el poc que s’hi treballava allà i el molt que ells havien de treballar  aquí. Ens deien que era així i els d’aquí ens sorpreníem quan se’ns donaven dades sobre l’atur, dades de per sí  espectaculars, quan afegien allò de les subvencions per l’atur, les peonades, el PER i  alguna cosa més. Drames com els plantejats per l’alcalde de Marinaleda, per exemple,  amb els  intents d’ocupació de terres malbaratades, o altres determinades accions en que s’emportaven els carretons dels supermercats plens  de queviures sense pagar,  ens semblaven coses greus, però incomprensibles, perquè passaven en   una societat, l’andalusa, que ha anat rebent des de la UE 100.000 milions d’Euros en  els últims  trenta anys i que, tot i  això, la UE considera a Andalusia regió entrada de nou en la pobresa amb un PIB inferior al 75% del PIB europeu[1].No he trobat dades concretes d’Extremadura (amb Castella La Mancha considerada també dintre de la pobresa oer la UE) pel mateix període, llevat del PIB que es situa el voltant del 65% del de la UE, i sí que queda clar que el 28,8% del assalariats extremenys cobraven  del sector públic[2] en el 2017.

Sabiem la dependència catalana, però  mai havia estat en boca de polítics significats i menys encara en boca precisament dels  que ens tenen permanentment posat el dit a l’ull. El President extremeny, Monago,  ens va donar el primer avís oficial quan   va  afirmar que un “cupo” para Catalunya (o la seva independència, afegeixo jo)[3] suposaria per les Comunitats la pèrdua de 16.000 milions d’€s i per  Extremadura la pèrdua del 12% del seus ingressos, qüestió  ja expressada en el nº 229 d’aquest blog, que en qualsevol cas podia ser discutible en raó del càlcul del dèficit fiscal. Però ens faltava una afirmació rotunda de tot plegat: i ens la va donar  Cayo Lara. Ara s’ha confirmat aquella dependència que com a mínim intuíem.

Els polítics que han governat Andalusia i Extremadura son els que  haurien d’explicar-nos el per què de tot plegat, però sembla que els hi agraden més les migdiades i les postes de sol...

J. Vinyeta .---   6 d’Abril de 2019

---

[1] https://sevilla.abc.es/andalucia/sevi-andalucia-pobre-entre-pobres-despues-100000-millones-fondos-europeos-201809172159_noticia.html

[2]https://cincodias.elpais.com/cincodias/2017/07/11/midinero/1499789260_645086.html

[3] https://www.elmundo.es/espana/2014/05/14/5373577ee2704e6c388b4572.html

604.- Cayo Lara

604.-  Cayo Lara

Ens arriba, a través de les xarxes,  el vídeo de Cayo Lara arengant  al poble andalús i dient-l’hi que no pot ni parlar de la independència de Catalunya perquè si arribés, qui pagaria les peonades, o el PER...?[1] Afirmar descaradament que el poble andalús  ha d’estar aferrat a la mamella catalana per sobreviure, cosa que ja sabíem però que no ens deixaven ni insinuar  és, com a mínim indigna i dramàtic. I més si és pronunciat per un membre de la suposada esquerra polític – social andalusa  incapaç de proposar ni tan sols  una reforma agrària d’un territori que està en mans de poquíssimes famílies (hi ha qui afirma que aquestes famílies NOMÉS  en son dotze) o de fer una planificació industrial per aprofitar els recursos agrícoles que hi son i de bona qualitat, territori  al que han governat, el que encara és més vergonyant, amb les suposades esquerres del PSOE durant més de trenta anys, deixant com a legat una rica misèria subvencionada des de fora. Ha estat també la conseqüència derivada de deixar-se convertir en un graner de vots  pel millor postor  en tots i cada un dels processos electorals que el poble andalús a viscut.

 Si no hi ha resposta des del propi poble andalús, entendrem aleshores, que ja hi van bé amb la situació actual. I si algú els hi repeteix allò de les visites al bar (en Duran i Lleida encara en deu tenir bon record...) , en comptes d’emprenyar-se, que siguin capaços de mirar-se al mirall de la realitat que els envolta i saber veure que el que diu Cayo Lara és precisament aquesta realitat en la que sembla que volen viure. Que no s’enfadin, però des d’aquí enteníem perfectament que volien dir amb allò del  “A por ellos...”  i  farien bé de recordar que  només que nosaltres  aixequéssim  el dit al respecta, immediatament se’ns tractava de imperialistes, arribant a dir Susana Diaz que els estalvis andalusos es quedarien a Catalunya[2]...  

No soc qui per donar consells, però entenc que seria bo que  comencessin a rumiar què faran quan nosaltres marxem... Potser que aprenguin  a pescar, com diuen  algunes ONG, no fos cas que arribi el dia en que no trobin el peix a taula... Ah! I no cal que em donin les gràcies: personalment, i com a català, només vull que ni se’n recordin de mi, que em deixin en pau...  Però si volen  ajuda, que la demanin.

J.  Vinyeta

2 d’Abril de 2019

---

[1] https://www.elnacional.cat/es/politica/cayo-lara-independencia-catalunya-per-andalucia_370723_102.html

[2] https://www.lavanguardia.com/local/sevilla/20160616/402535710874/susana-diaz-desatada-explota-el-filon-anticatalan-en-andalucia.html

603.- Borrell – Iceta

603.-  Borrell – Iceta.-

El ministre d’Afers Estrangers, no para. Diuen els que el coneixen que de sempre ha estat un home temperamental i que per això, com assegurava Anasagasti, en reunions determinades, si les coses no anaven com ell volia, amenaçava en marxar i ho feia. És per això  que Anasagasti no va trobar estranya l’actuació del ministre davant la TV alemanya. Però em sembla que  la  majoria dels pobres mortals, entenem que allò va ser un estirabot fora  de lloc.

Ha estat habitual, des del seu retorn a la política activa dins de l’estat com ministre d’afers estrangers, mantenir  una actitud que confonia  la “xuleria” estructural amb la agudesa intel·lectual que normalment sol ser ben educada. Possiblement bona part de tots els seus estirabots des de la desinfecció de Catalunya, als EEUU  (...tot plegat per quatre indis...),  a els últims enfrontaments amb Israel o Mèxic responen a aquesta espècie de mala educació xulesco - temperamental de la que, constantment, en va fent gala.  Però la més sonada ha estat l’abandó del plató en el que era entrevistat per un presentador de la TV[1] alemanya. Temperamental  “xulesc” i mal educat, va abandonar el plató, per tornar-hi i dir-li al presentador que no fes preguntes diguem-ne  incòmodes, al que el presentador li va respondre que ell, el presentador, no estava allà per fer-li a Borrell les preguntes que  volia que li fessin...

Haig d’entendre que Borrell  no és ximple. I a pesar de les seves circumstàncies els errors comentats  entenc que no son gratuïts.  El desprestigi que està causant a l’Estat espanyol, és per negligència? O ho és per venjança després de la seva destinació europea? O, pel contrari, intenta quedar-se en el País a recer de C’s, per exemple, o d’algú/uns més afins a la que sembla ser la seva ideologia política?. Viure per poder veure...!

Iceta no sembla ser conscient de que el PSC ha deixat d’existir per a completar les files del PSOE. La prova més fefaent la troba quan el PSOE li diu obertament que d’allò de que amb 65% de respostes afirmatives en un suposat referèndum a Catalunya obligaria a l’Estat a rumiar-se que havia de fer, res de res, que no hi cap en el bloc constitucional, que de cap manera etc.., etc.  Iceta és difícil de catalogar.  Ha passat del PSC auto determinista  a recolzar el famós 155 per quedar-se, quan ja d’aquell PSC que ballava amb en Pallach ja no en queden ni les cendres, obertament  pesoeista, participant obertament en manifestacions de caire més que unionista i catalanofòbiques, i beneint Borrell desinfectant Catalunya. Sembla que, a més inri, en aquelles 110 propostes que Sánchez aporta al programa electoral, no ha participat en la redacció de cap perquè, que se sàpiga, no n’hi ha cap que faci referència a Catalunya... Pot ser sí que haurà de fer salts mortals de cara al 28 que ja tenim a tocar...

J.  Vinyeta

2 d’Abril de 2019

---

[1] Era la DW NEWS i el programa,  Conflict Zone

602.- De la JEC i dels d’aquí

602.-  De la JEC i dels d’aquí.-

Passa massa sovint, especialment en el món de l’esport, que allò que no es guanya en el camp, ha de forçar-se a guanyar en els despatxos.  Alberto Carlos  i els seus  (i també Casado), saben que VOX els passarà per la seva dreta. Per intentar compensar la fugida de votants per aquell extrem, s’han de definir com a ultres davant d’aquests que els hi  volen fugir. Després renegaran, en els moments en que també sigui necessari, d’aquelles posicions ultres manifestades, però també ho faran  amb una certa recança perquè, si els grates una mica, encara que només sigui de forma superficial, els hi surt la vena  salva pàtries de forma incontrovertible.

Catalunya, a més de ser l’ase dels cops permanent, és la musa de tota la seva dialèctica que només te una raó fonamental: que Catalunya deixi de ser la que és, que quedi destruïda de forma especial  socioculturalment,  però que pugui continuar pagant i què així l’EspaÑa – Au Fènix  pugui reeixir de les cendres del imperi en el que no si posava  el sol, vol gallinaci perquè des de fa més de cent anys, aquest Au Fenix porta plom a les ales.

Aquesta manera de funcionar  és greument reaccionària. Comporta, inevitablement, censura i repressió. De les dues coses els indepes en sabem un munt. El que passa és que els que no ho son, també pateixen els excessos de tota aquesta trepa, però sembla, incomprensiblement,  que les pateixen amb acceptació masoquista.

Bé. Tot  ve  al cas per l’última decisió de la JEC prohibint a TV3 i CATradio la utilització  de expressions com presos polítics  i paraules com exili durant el període electoral que, no oblidem, com que empalma generals, autonòmiques, municipals i europees, suposa un silenci al respecta  fins a Maig. No és cosa nova. Des de la seva existència  la JEC troba raons per a limitar-nos: forma part de la seva quotidianitat.

Personalment em sorprenen algunes coses, per exemple que no es prohibeixi l’expressió golpista, amb connotacions molt més greus que presos polítics  que, de moment, son innocents. O determinats insults que només son sancionats quan fan referència a la figura del rei, una figura intencionadament mitificada per aquells mateixos per fer bona una transició que ha demostrat ser un gran fracàs i figura que no compta amb la benedicció de les urnes, mentre que  els altres insultats sí hi compten, fent així més important el mite que  la realitat…

Però potser el que més em sorprèn és que ni els partits, indepes o senzillament democràtics, ni les associacions de juristes, que n’hi ha,  son proactius davant del que ens sembla a molts una vulneració de drets. La JEC prohibeix expressions populars que beneeixen, com a mínim, el 47% de la població electoral, ho fan per la requisitòria d’uns que no ha obtingut més que el voltant del  25%  de vots, i beneits per uns altres que compten només en quatre escons en el  parlament  català. Que, com diu en Sanchís, la baralla ho és contra un mur, és cert. Però entenc que en aquest mur hi haurien de quedar-hi perfectament estampades – enganxades - gravades les queixes jurídiques dels que hi entenen i especialment dels que ens representen, perquè si aquests últims no ho fan de defensar-nos, confirmarem que no els necessitem per tirar endavant, cosa que, en la meva opinió, sembla que malauradament vagi quedant dia a dia més clar...

J.  Vinyeta

31 de Març de 2019