607.-
Fart
Senzillament,
n’estic fart! Portem massa dies carregats amb la merda que es desprèn d’una
campanya electoral indigne i d’un judici estrambòtic al que es presenten a
declarar testimonis que ja ho han fet i
sense que el tribunal hi repari. Tot
plegat va omplint un sac que mai és ple i dins del qual ens hi volen posar a
tots nosaltres intentant una barreja
homogènia impossible. Impossible, com en el cas de l’aigua i l’oli, perquè som
incapaços d’afusellar a qualsevol
dels presidents autonòmics, com han fet amb Puigdemont a Coripe, o perquè mai hem cridat A por ellos, ni quan la policia ens palejava... El que som i el que
volem queda clar, com en poques ocasions, en l’article
que va publicar El País de Costa Rica el mes de Març d’enguany, poc dies
després d’iniciar-se el judici contra Catalunya i que, en el meu entendre, val
la pena fer-li una lectura[1].
Però, com deia al
principi, no és només aquesta farsa en la que els que hi entenen afirmen de la
violació permanent de drets fonamentals dels encausats, amb testimonis ridículs
ensinistrats de tant poques capacitats que no saben ni distingir la expressió
catalana de Votarem...! (acció
política) transformant-la, mitjançant
una traducció pitjor que las de Google, en un Voltaren...(medicament antiinflamatori d’ús freqüent) i, en
qualsevol cas, considerant la expressió com a un insult... Aquest és el nivell.
Estic fart d’una campanya electoral en curs en la que España no hi existeix, que avorreix i indigna simultàniament.
Sembla que Espanya no té més problemes
que els generats per una revolució pacífica i democràtica però que deixa en
evidència les misèries polítiques, ètiques
i, en conseqüència, morals d’un Estat pilotejat per una oligarquia que ara, en la denominada
setmana santa, surt al carrer ocultada darrera d’uns capirots que Machado ja
reflectia en els seus versos desenes
d’anys enrere. Tot plegat, el que fa aquesta oligarquia, ben escudada per una
església submisa, no és més que una
manifestació de poder presentant una fe que, com diria Kipling, els murris han
convertit en trampa per enxampar incauts. Trampa de tal gruix que allà on més
poder gaudeixen, tenen a tots aquests incauts dels que parlo, com deia Cayo Lara, pendents de
les subvencions que casualment arriben precisament d’allà on hi ha aquella
revolució pacífica i democràtica.
Subvencions que els dels capirots van
repartint a caprici comprant així les voluntats necessàries per a continuar
mantenint-s’hi...
Fart de veure, a
Casa nostre, que alguns ens volen imposar més preocupació per uns presos polítics i
exiliats (que indiscutiblement han de tenir el nostre recolzament inequívoc), que
pel futur que hem de construir, que semblen voler buscar com a solució a tot plegat la col·laboració amb el govern
central en comptes de voler-lo fer caure per tercera vegada seguida per no
voler ni escoltar-nos...
Fart, molt fart...
Però continuo a l’espera, caminant...
P.S.: Demà, les roses que compri seran grogues. Si
sabés com, n’hi enviaria una a la candidata de C’s per Catalunya, com a
comiat...
J. Vinyeta
22 d’Abril de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada