604.- Cayo Lara
Ens arriba, a través de
les xarxes, el vídeo de Cayo Lara arengant al poble andalús i dient-l’hi que no pot ni
parlar de la independència de Catalunya perquè si arribés, qui pagaria les
peonades, o el PER...?[1]
Afirmar descaradament que el poble andalús
ha d’estar aferrat a la mamella catalana per sobreviure, cosa que ja
sabíem però que no ens deixaven ni insinuar
és, com a mínim indigna i dramàtic. I més si és pronunciat per un membre
de la suposada esquerra polític – social andalusa incapaç de proposar ni tan sols una reforma agrària d’un territori que està
en mans de poquíssimes famílies (hi ha qui afirma que aquestes famílies NOMÉS en son dotze) o de fer una planificació
industrial per aprofitar els recursos agrícoles que hi son i de bona qualitat,
territori al que han governat, el que
encara és més vergonyant, amb les suposades esquerres del PSOE durant més de
trenta anys, deixant com a legat una rica misèria subvencionada des de fora. Ha
estat també la conseqüència derivada de deixar-se convertir en un graner de
vots pel millor postor en tots i cada un dels processos electorals
que el poble andalús a viscut.
Si no hi ha resposta des del propi poble
andalús, entendrem aleshores, que ja hi van bé amb la situació actual. I si
algú els hi repeteix allò de les visites al bar (en Duran i Lleida encara en
deu tenir bon record...) , en comptes d’emprenyar-se, que siguin
capaços de mirar-se al mirall de la realitat que els envolta i saber veure que
el que diu Cayo Lara és precisament aquesta realitat en la que sembla que volen
viure. Que no s’enfadin, però des d’aquí enteníem perfectament que volien dir
amb allò del “A por ellos...” i farien bé de recordar que només que nosaltres aixequéssim el dit al respecta, immediatament se’ns
tractava de imperialistes, arribant a dir Susana Diaz que els estalvis andalusos
es quedarien a Catalunya[2]...
No soc qui per donar
consells, però entenc que seria bo que
comencessin a rumiar què faran quan nosaltres marxem... Potser que
aprenguin a pescar, com diuen algunes ONG, no fos cas que arribi el dia en
que no trobin el peix a taula... Ah! I no cal que em donin les gràcies:
personalment, i com a català, només vull que ni se’n recordin de mi, que em
deixin en pau... Però si volen ajuda, que
la demanin.
J. Vinyeta
2 d’Abril de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada