611.-
De les males arts.-
L’estat espanyol
està habituat a mostrar-se ultra, i les males i conseqüents maneres
passen pel sedàs de les conveniències de l’ADN imperial la custodia del que son drets de la societat
en tots els ordres. Males arts que
deixen en evidència una democràcia corcada i que es va auto complicant
dia a dia les possibilitats de regeneració, tal com assenyalen les sentències
freqüents i incomplides des d’Europa en aquest sentit.
Tots sabem que aquella transició famosa no va
ser res més que l’encobriment d’una situació política concreta, que es tractava
de canviar-li la cara a les restes vives
de la dictadura i així, tot el poder fàctic del franquisme quedaria aparentment soterrat sota la làpida
de Cuelgamuros. La justícia va quedar incòlume i, per arrodonir-ho, asseguren
que aquell personatge que només menjava xocolata i escoltava Mahler que es deia
Guerra va tenir aquell acudit afirmant
allò de que Montesquieu ha
muerto... Fos o no l’autor
de la dita, la separació de poders va deixar
de ser una realitat a partir d’aleshores, situació que encara dura i que fa que els que haurien
de ser àrbitres es converteixin en part,
actuant a favor del que els paga. Un d’aquests àrbitres és la JEC. I la JEC ens deixa clar el seu ideari
que entenem, com en molts dels altres àrbitres, com a ultranacionalista, espanyol evidentment.
La JEC ha perseguit
de forma implacable qualsevol iniciativa presa des de Catalunya quan ha entès
que suposadament lesionava uns
interessos concrets que, curiosament, sempre i només han estat els de la mateixa banda. Ha limitat i censurat
mitjans públics tant com li ha convingut
per afavorir resultats concrets a Catalunya; i mentre, Catalunya i els catalans, hem hagut d’escoltar
insults, mentides i barbaritats dites sense el menor pudor i amb total
impunitat dels que les pronunciaven que eren, precisament, els que la JEC ha anat protegint.
Quan l’escrutini ha
mostrat que la marea groga catalana ha pres de
nou la iniciativa a Catalunya, que el partit que la controlava pel darrera, a la JEC, ha perdut de forma estrepitosa, la JEC encén la que fins ara ha
estat la traca final: sense raons jurídiques que l’acompanyin pren la decisió
de prohibir a Puigdemont, Comin i Ponsati
presentar-se a les eleccions europees. La JEC pren la decisió donant a penes un
termini quasi impossible per refer la llista. Amb grans desavinences internes i
no sé quants vots particulars (tant greu i inacceptable resultava...) va
rememorar de nou, i aquesta vegada omplint de vergonya fins i tot a molts dels
seus, aquelles ínfules ultres que ja hem dit que mai havien mort. La JEC deixa
clar que l’enemic perillós és JxC i sembla anar-li bé que ERC guanyi les
eleccions a Catalunya (ells sabran per què...), a pesar de la desfeta dels
seus. Però que Puigdemont, Comín i Ponsati puguin passejar-se com candidats
electes i elegits per Europa, amb la
immunitat corresponent i podent mostrar, amb ferides pròpies, l’actuació d’un
estat europeu sobre dels drets de la ciutadania a la que pertanyen, és inacceptable. Europa mira i escolta però li
sembla entendre, al meu parer, que qualsevol manifestació en contra de la nova
barbaritat judicial pot afectar el pagament del deute espanyol i, al menys
oficialment, calla. La fiscalia, davant del recurs, i conscient de que aquesta
bestiesa, amb independència de la voluntat general catalanofòbica expressada de
forma permanent i continuada i en cap cas contrariada des del poder central,
pot portar a la anul·lació posterior de les eleccions europees del proper dia
26, actua en contra de la decisió de la JEC. Però el que no sabrem és si
l’actuació de la fiscalia respon a un criteri de justícia o ha estat la
conseqüència d’una ordre jeràrquica des del govern central perquè ha rebut una
trucada des d’Europa, recordant-li que de vergonyes no en vol passar més.
El tribunal
administratiu que finalment ha de decidir sobre del recurs presentat per Boye i
companyia, ha de decidir en promptitud. Desconec, hores d’ara, la decisió que
el tribunal prengui. Però sabem de la poca
confiança que tenim amb els tribunals espanyols.
Esperarem. Però la
moguda en determinats sectors demòcrates de l’estat, que també hi son, ha estat
important. I si, com hauria de ser, la resposta judicial, en qualsevol del
nivells i a la fi, és positiva, la propaganda que Puigdemont i acompanyants que
per aquests fets aberrants han rebut, sembla que pugui garantir un èxit electoral que molts, independentment
de tot plegat, ja esperàvem i volíem.
Però, per una vegada més, haurem de recordar allò de que la independència
judicial en aquest Estat que ens toca viure, està permanentment en entredit.
J. Vinyeta
4 de Maig de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada