Com
que les eleccions estan a tocar, tornen aflorar aquelles coses que ja sabem que
passen quan el poder vol mantenir-s’hi (potser hauria d’haver escrit la paraula
en majúscules per donar-li tota la rotunditat i valor que vull que tingui
l’expressió). I si no hi ha res, que sempre
hi serà, rebroten coses passades que, encara que tard, deixen clar que
això que en diem les clavegueres de
l’estat, funcionen.
S’hi
practiquen autèntiques conspiracions que, en determinats cassos, la història
ens mostra que han arribat a l’assassinat, Roma, per exemple. A l’estat
espanyol, els que ara ja som grandets,
recordem la claveguera oberta que va ser la dictadura: tots érem sospitosos de
qualsevol cosa que al poder franquista (o senzillament als germans Creix...) li
interesses que ho fóssim; i si se’t considerava desafecto al régimen tenies tots el números per ser empresonat en
qualsevol moment i qui sap si afusellat,
fent constar, per a més inri en el certificat de defunció que s’entregava ala
família, que hauries mort d’una pneumònia
o una aturada cardíaca.
Els
temps posteriors ens varen portar el GAL i encara hem de saber qui era aquell
famós capo anomenat Mister X (igual
que ens està passant ara, que no hi ha
manera de saber qui és M.Rajoy...),
de la mateixa manera que ens van deixant perplexos determinades morts sobtades
o suïcidis de membres que estaven situats en trames complicades..., però es
clar que això últim no deuen ser més que càbales de mal pensant amb mala
intenció...
A
Catalunya en tenim experiència. Quan les enquestes assenyalaven a Mas i a Trias
guanyadors en unes autonòmiques, el
primer, i en unes municipals per Barcelona al segon, surten documents
falsificats que asseguren comptes corrents a
Suïssa. Els candidats deixen clar que tot és mentida, però el mal ja
està fet: les clavegueres han
funcionat. Recordem al ínclit ministre
del interior tramant amb el fiscal anticorrupció de Catalunya destruir
el que es podés del món indepe que, per extensió, era tota Catalunya, afinant tot el que pogués afinar; un ministre per cert creient, devotíssim i pietós que oblidava allò de l’elemental
però l’obligada caritat cristiana dels creients, condecorant estàtues sacres, actuant
sota la protecció d’un àngel de la guarda
especialíssim i suposem que, per
evitar la condemna eterna, de confessió i comunió diària. Però, empastifant...
Ara,
i no precisament per enfortir al PP, ha sortit a la llum les clavegueres que el
govern Rajoy, amb la complicitat de les clavegueres obertes habituals que conformen els mitjans afins a la ideologia dia a dia més ultra, va
anant omplint amb el suposat finançament de Podemos des de la Veneçuela xavista. No sé qui n’ha
estat l’autor. Però, potser perquè soc desconfiat de mena amb aquestes
coses, em pregunto des de quant tenia
l’autor de la filtració aquesta informació sobre l’actuació de Rajoy i
companyia i, si és el cas, per què no l’ha feta servir fins ara. I per què,
suposat que el PSOE no n’hagi tingut informació fins ara, que em sembla molt
suposar, no ha actuat amb rapidesa netejant tot aquest fons d’armari ple
d’indecència? Serà que el silenci del PSOE, com diria Unamuno, l’hem
d’interpretar com aquiescència en tot plegat?
Hi
ha un autèntic niu de rates de claveguera en mans del que era un membre clau en
l’organització i funcionament d’aquestes clavegueres: està a la presó i és de
nom ja arxiconegut: Villarejo. Aquest senyor sembla que, per protegir-se el
cul, anava gravant les converses que anava
tenint a mida que condicionava la
informació que anava rebent. Ara, qui més, qui menys, està nerviós, perquè de
tant en tant deixa anar alguna conversa comprometedora que algú li manava
realitzar i sense saber que en quedaría
Però
tots sabem el final de tot plegat. La impunitat manifesta de que gaudiran els
responsables de tota aquesta immundícia amb la que ens taquen a tots quan els
hi convé. Els mitjans escrits afins, grans responsables per participar-hi
activament, continuen amb les portades vorejant les línies vermelles mentre
esperen travessar-les amb caràcters demolidors...
Els mitjans audiovisuals de l’estat s’hi afegeixen, aquests especialment
ometent aquella informació que pot afectar al poder al que es deuen; i la gent
de l’estat sol acceptar, sense massa miraments, allò que tots aquests afins al
poder els hi van servint en una taula ben parada...
Difícil,
certament. No seré qui negui la necessitat d’uns serveis de informació, perquè
és evident que no es pot anar amb el
lliri a la mà per un món convuls. Però això no ha de voler dir que estiguin al
servei exclusiu del que els paga. Hi ha un model policíac que està demostrant
que ha estat i està al servei de la justícia: els Mossos de Trapero, López i
Molinero. Entenc que el que s’ha de fer és canviar aquesta Llei que permet impunitats i fer-la més justa
i adient a la voluntat popular, però mantenint els serveis policíacs i
d’informació al serveis de la justícia
amb independència del que els paga. O no?
J. Vinyeta
8 d’Abril de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada