163.- Tot esperant...

163.- Tot esperant....-

 

 

Tenim la Diada a sobre. Estic segur de  la resposta ciutadana i, per a molts dels que en principi havien negat la seva participació, ha resultat que l’empenta que l’organització porta, l’allau de confirmacions d’assistència, la quantitat  d’estelades venudes i en molts llocs esgotades, la manca d’autocars, els trens especials etc...  els ha fet recapacitar, no sobre la seva manca de voluntat independentista si no en la possibilitat de quedar-se fora de la foto.  Tots sabem que el Sr. Duran, que pot ser-ne l’exemple més paradigmàtic, s’ha trobat en aquesta tessitura. Hi ara, ell i el seu partit, per aquesta última qüestió que no pas  per altra, participaran  en la manifestació. És ben cert que els motius de participació son molts i variats. Però crec que no hem d’oblidar quin és  el lema de la concentració i quin és el resultat que se’n espera. Dic això perquè el dia 12 hi hauran els de sempre que, volent portar l’aigua al seu molí, adduiran que de manifestació per la Independència, res de res i que no va ser més que un bram per uns altres motius concrets, per qualsevol altra cosa,  menys per la raó per la qual molts hi vàrem ser. El PP i C’s no hi assistiran. Millor. Estarem més tranquils i sense la necessitat d’enfrontar-nos a la seva incomprensió. Ja no hi contem amb ells. Hi ho  saben.

 

 L’Almirall Nelson, en les hores prèvies a la Batalla de Trafalgar, on hi va perdre la vida, va reunir als oficials i a la tropa del seu vaixell insígnia per l’arenga habitual. La va finalitzar amb una frase que crec molt adient. Dirigint-se a tots ells els hi va dir: “Anglaterra espera que tots i cada ú compleixi amb el seu deure...”. Catalunya també ho espera de tots nosaltres. I d’aquesta classe política que, llevat de molt pocs,  no sap encara, habituada com està a anteposar el seu partit a tot allò que interessa al comú de la gent, on situar-se.

 

Per altra banda, des de la Meseta comencen ha arribar uns certs senyals de nerviosisme. Des de Coronels reclamant l’acció dels tancs amb culminació heroica en defensa de la sacrosanta unitat pàtria, fins a les negatives i oposicions  sistemàtiques i permanents (realment en aquest aspecte poca cosa hi a de nou) a qualsevol moviment que des d’aquí intentem per afirmar-nos i  diferenciar-nos. Les últimes del President Extremeny en son el millor exemple de tot plegat.

 

 I el PSC? Dons tenint el valor de dir que la mani de la Diada ho és tot menys independentista.  Però quan es diuen les coses a mitges i en profit particular (certament hi haurà gent que potser  hi serà per motius exclusivament personals), perquè tot i que no els i agradi la convocatòria ho és per a l’Estat Propi, ho definim com a demagògia. Va ser la forma  de donar tranquil·litat a un PSOE que, a pesar de tot i en el meu entendre, ja no necessitava.

 .

Queden poques hores pels fets dels que en podem ser protagonistes i, quan hagin passat, en tornarem a parlar.

 

 

 

 

J.  Vinyeta

9 de Setembre de 2012

 

 

  

 

 

 

 

 

162.- Tenim les coses clares?

162.- Tenim les coses clares?.-

S’acosta la Diada. Però aquest any hi ha unes connotacions polític-socials que donen a la Festa Nacional Catalana un sentit reivindicatiu molt més intens que en el darrers  anys. El dèficit del tripartit, la crisi i un espoli permanent ens han deixat amb una ma davant i l’altra al darrera, les llibertats personals i col·lectives estan sota mínims en tots el ordres, res ens augura res més que un futur de misèria econòmica, política i social si seguim suportant un govern central, centralista i en un procés recentralitzador més que evident, que ens tracta com a la més insignificants de les seves colònies. Per la diada tindrem ocasió de dir-ho i exigir el retorn de la llibertat que volem. Però també haurem de tenir consciencia clara de que la manifestació té, i només té, el valor de la presència ciutadana al carrer, tot i que es moltíssim de valor i que és un valor  innegable. Però si aquesta   presència ciutadana al carrer no es tradueix en l’equivalent al quòrum necessari per a   proclamar la independència del nostre País de forma unilateral  des del Parlament, tot plegat no servirà de res.

Entenc, com ja jo he dit en altres ocasions, que el President Mas se’n vagi a Madrid a parlar del que ell anomena Pacte Fiscal. La negativa de l’Estat espanyol (i a fe de deu que voldria equivocar-me!) vindrà  a deixar clar  que l’encaix de Catalunya i Espanya és impossible, que tots els intents han naufragat, com aquest del que parlem, en el mar de la incomprensió ideològica d’una Espanya absolutament apinyada en una  unitat més militar que política des de fa segles i que, durant el segle passat, va estar profundament recolzada, a més a més, per la repressió que en Franco va realitzar fins a un mes abans de morir. Per tant, també entenc que ha de quedar  clar que ha de ser  l’última  vegada que s’hi va,  a Madrid. L’última!

Dit això, crec que és més important l’endemà de la manifestació i, molt especialment, el que continuï fent el que en diem Societat civil. En massa ocasions (a pocs dies de la manifestació pro Estatut, el famós 10–J, per exemple) els partits es varen desentendre del fet unitari que representàvem els milers de ciutadans allí presents darrera del lema que encapçalava l’Òmniun,  els interessos partidistes varen aflorar i la anomenada Societat civil, novament, ens vàrem quedar amb un pam de nas. És per això que, en la meva opinió, la societat civil (en la que evidentment m’hi incloc) que va expressant en augments significatius i constants la seva afirmació en la independència ha  de continuar empenyent i portar al Parlament als partits polítics disposats a  formar un Parlament Constituent, en les properes eleccions catalanes a les que suposem que el President Mas s’hi veurà abocat després del no de Madrid.

Tenim la gran virtut de ser, des del punt de vista estrictament individual, suficientment autònoms i ensems suficientment autàrquics: hem estat “escalfats” durant tant de segles que això ens ha portat a haver-ho de ser. Però això no ha voler dir que la nostra autonomia i autosuficiència personals han d’oblidar la necessitat general de que els dos conceptes siguin portats  a l’extrem polític que ens suposi la llibertat com a conseqüència de pertànyer a un Estat Lliure.  Els polítics, si no son forçats, no prendran més mesures que les que convinguin als seus partits. Els hi hem de dir les mesures que nosaltres  volem que prenguin. I empènyer-los-hi! Aquest és el sentit de la propera manifestació. I de les que vinguin al darrera, per molt a contrapèl que els agafi.

J.  Vinyeta

24 d’Agost de 2012

161.- Comentaris

161.- Comentaris.-

Europa.- Sembla que Europa està entrant en allò que els economistes anomenen recessió, és a dir un creixement negatiu del PIB del que només se’n surt Suècia i fins i tot Finlàndia, que exigia garanties a tothom per avançar diners des del BCE, també ha perdut gairebé un punt en el darrer trimestre.[1] Sembla, i ho dic amb la boca petita, que allò de la redempció pel sacrifici, tan comú de la doctrina protestant, comença un nou via crucis.

A França comencen els aldarulls al suburbis i no està de més assenyalar que França, en aquestes coses, sol ser pionera[2]... A més l’Església catòlica (qui, si no!) ha engegat una campanya en contra la anunciada Llei del Sr. Hollande de legalització dels matrimonis homosexuals. Haig de creure que el conservadorisme de l’Església francesa no és, ni de bon tros, equiparable a la dels Rouco Varela Boys. Però tots recordem aquella frase del Quixot, oi? I haig de creure que el Sr. Hollande l’ha llegit, El Quixot. Què l’Església l’agafi confessat, al Sr Hollande!, perquè els d’aquí ja sabem quin pa s’hi dona quant els bisbes ens volen donar classes de moral.

Espanya.-  He llegit a la premsa diària que els bancs espanyols porten demanats crèdits i ingressats més de 400.000 milions d’€ procedents del BCE. La xifra mareja (quasi 7 bilions de pessetes...!), però avui dia les xifres son, gairebé totes, d’aquest gruix i, per tant, no hi ha esverament. La pregunta que ens fem molts és ¿on son aquests diners? ¿què han fet els bancs amb  aquests diners?  Recordem que  la patacada de Bankia és de, com diuen, de 24000 milions, una setzena part de tot aquell gruix.  La resposta a les preguntes, pel que diuen els que diuen que hi entenen, son molt  pintoresques: aquests diners els deixa el BCE a un interès que ronda  al 1% i que els bancs, amb aquest crèdit barat compren deute espanyol que, com se sap, voreja el 7%. El negoci és clar i rodó. Els bancs guanyen calés, aquests guanys no arriben al ciutadà en forma de crèdits i en canvi   van a parar als accionistes quan reparteixen els beneficis[3]. Si, a pesar de tot, el sistema financer realment necessita més  calés encara per refinaciar-se (el famosos 100.000 milions), ¿no seria ja l’hora de que els accionistes que fins ara han cobrat el dividend corresponent assumeixin, proporcionalment  als títols de que disposen, el deute de la societat de la que, a través de les accions, en son propietaris? Per què hem de participar en aquest “reflotament” els que no hem cobrat ni un sol euro dels seus beneficis i en canvi ens han cosit amb comissions pel fet de tenir-hi allà els quatre duros de que disposem i que, a més inri, les entitats han malbaratat? ¿No és per a rumiar-s’ho?

Catalunya.- La Diada la tenim a sobre i l’Alícia, l’ínclita Alícia, no para d’amenaçar i dir-nos el que hem i el que no hem de fer. L’ANC  continua endavant amb el seu lema i el Govern del Sr. Mas esperona al País amb el Pacte Fiscal. Sigui pel que sigui, no tinc dubte de que serà  un èxit, amb o sense PSC, i es miri com es miri, la finalitat de la marxa haurà de ser la mateixa: Llibertat, sense adjectius. I això és una cosa que només agrada a aquells que no creiem en antics tambors que  reclamen llibertat condicionada a una suposada forma de fer les coses que, amb l’esdevenir  del temps, en massa ocasions s’han convertit en llibertats “orgàniques” que malauradament coneixem massa be.

La Sra. Camacho és la capdavantera del poderós grup econòmic molt interessat en mantenir la dependència d’Espanya. Però no té en compta que, quan arribi el moment i la llum els faci caure, a aquests poderosos,  del cavall, com a bons conversos, com deia en Sellarès, en seran els més grans defensors del contrari i potser hauran de prescindir d’ella, de l’Alícia,  perquè la seva presencia, aleshores, només farà que posar pals a les rodes. És una advertència  que potser hauria de tenir en compte. Més que res perquè ens deixaria d’emprenyar.

I el nostre President te, en la Marxa i en la meva opinió, l’oportunitat de guanyar-se un  bon tros de cel. Només depèn d’ell.

J. Vinyeta

18 d’agost del 2012

---

[1] El PuntAvui, 15/08/12 -  pàg. 35

[2] Els últims aldarulls dels del 15 M a Barcelona, son un joc de nens si els comparem amb els aldarulls a França, si no recordo malament, del 2005, del 2008 i del 2010

[3] I a sous, primes, jubilacions...

160.- La corda és tensa

160.- La corda és tensa.-

Els fets d’Andalusia amb l’assalt d’un parell de supermercats son fets que  han cridat l’atenció i, no hem de negar-ho, una certa alarma. Ha estat un problema greu tant des del put de vista polític i també,  com a mínim, des del punt de vita social.

Des del punt de vista polític és inadmissible que un membre dirigent  d’un sindicat, que pertany a un partit, diputat  i alcalde  des de fa més de trenta anys (des de les primeres eleccions municipals al 1979), hagi encapçalat aquest assalt. És cert que el Sr.   Sánchez Gordillo ha estat (i pel que es veu, encara és) un home valent que s’ha enfrontat, quan ell ho ha cregut convenient, al poder central. El que no sé és si amb aquests enfrontaments, començats fa trenta anys amb l’ocupació de terres i exigint una reforma agrària, ha aconseguit portar als conciutadans del poble que presideix (Marinaleda), a bon port o, ans al contrari, els ha posat en el disparador dels rumors del subsidi permanent després d’una èpica batalla per la prolongació dels famosos PER en aquells moments. No és qüestió d’entrar ara a discutir-ho, tot i que podria ser que les accions que el propi alcalde ha dut a terme en aquesta ocasió no siguin més que una continuació d’aquella batalla que es va perdent. Els fets concrets assenyalen a un Sr. Diputat per Sevilla, Alcalde, dirigent sindical del SAT i afiliat a IU, com a responsable directa almenys d’un dels assalts a un dels supermercats. No sé si el partit al que pertany pensa prendre mesures disciplinàries al respecta. Però, si per  no mantenir la disciplina de vot de partit, el partit expulsa al seus afiliats rebels, què no ha de fer d’avant d’una actuació delictiva?

D’altra banda vull fer referència a l’aspecte diguem-ne social del fets. Des de fa molt de temps em sembla veure una certa complaença per part de l’esquerra davant dels que podríem definir com  atacs a la propietat privada, ja sigui de forma dita pacífica (els okupes, per exemple) o realment de guerrilla urbana (a Barcelona recordem les destrosses de l’última manifestació dels indignats), amb comentaris si no justificadors de les actituds esmentades, però sí que diguem-ne “comprensius” amb elles i, en general, fent-ne responsables, bàsicament  a la societat i, sense pal·liatius evidentment, al sistema polític de torn en el govern. I em limito a constatar fets.  Els assalts als supermercats andalusos també son un atac directa a la propietat privada, agradi o no que es digui així, i que no te excusa i/o  justificació possible. Però també en aquest cas,  com ha passat en els casos que he mencionat abans, hi ha hagut veus complaents en els fets, arribades dels mateixos sectors que esmentava. Si, com suposo, aquests fets  han estat en un moment greu produït – agreujat per la situació aguda i dramàtica que estem vivint tots plegats, els serveis socials del govern de torn tenen l’obligació d’apaivagar el foc abans que s’estengui, i la societat civil (els supermercats en aquest cas) poden participar-hi, si volen[1], en un gest solidari. Però també ha de quedar clar que un assalt a un supermercat és tan greu com un assalt a una joieria, perquè si s’entén que la gravetat dels fets ve donada només pel valor econòmic del producte obtingut i no pel fet en sí mateix, molt malalta tenim questa societat nostra.

De totes maneres, aquests fets son, com es diu vulgarment,  un “avís per a navegants”. El mes d’Agost s’acaba i tot fa pensar que l’executiu central s’haurà d’enfrontar a situacions límit aquesta tardor. Davant dels fets que he comentat, està en boca de molts que l’imperi de la llei ha de ser la norma de convivència. Però aquesta llei l’escriuen els poderosos, és cert. Tant que la fan de forma  que per robar en un supermercat  pots anar a la presó però per fer desaparèixer 24000 milions d’euros, en pots sortir-ne ben parat i sense haver de retornar els diners. La Llei també ha de ser de compliment per  aquests poderosos, perquè si no es va creant la sensació de què precisament aquest poder, a vegades invisible però sempre fàctic, és qui tensa la corda portant-nos  a situacions límit. Els qui estan en condicions de fer complir la Llei entre aquests poderosos son el Govern, el Parlament i els Jutges, però tinc la sensació de que tots ells estant penjats dels fils, com titelles, d’aquesta mà invisible,  i això fa que, massa sovint, creixi una sensació d’impotència i de manca d’ajuda, com a mínim  moral, per a suportar tot el que la ciutadania  ja està patint en pròpia pell. I això no  vol dir que justifiqui en cap cas les accions que he comentat. Però ha de ser  un avís per a qui el vulgui rebre i entendre.

J.  Vinyeta

10 d’Agost del 2012

---

[1] Perquè en cap cas podrà entendre’s com a solidari  qualsevol acte que no sigui   voluntari i de lliure decisió, com no sembla hagi passat en aquest cas.

159.- Aquí i ara (i II)

159.- AQUÍ I ARA   (i II).-

La pregunta que feia ahir en referència a l’aprimament de l’Administració, mereix un afegitó.

L’Administració, concretem en la nostra, està en mans de CiU majoritàriament i de la resta de partits més representatius proporcionalment als resultats electorals. És sabut que el partit guanyador copa els punts vitals i econòmicament més ben retribuïts i que  els perdedors en prou feines reben les engrunes del pastis tot i que els pactes post electorals donen més oportunitats als partits que queden situats en segons llocs. Tot això amb  independència de les aportacions econòmiques del sistema electoral que paga unes quotes per vots obtinguts i per escó al Parlament[1].

És de domini públic que els partits, tots els partits, proveeixen, d’entre dels seus afiliats i afins, de personal per ocupar llocs ja siguin de rellevància  política, econòmica o social i, malauradament, la tria  no sol fer-se, en massa ocasions, per la qualitat de la persona sinó per afinitat a l’anomenat aparell del partit. És una de les queixes de la nostra societat d’avui dia: aquesta situació,  que és coneix com a “partitocràcia”,  respon més a les necessitats dels partits que no pas a les necessitats dels electors. D'aquí en resulta l’endogàmia que s’evidencia en la constant rotació de càrrecs ocupats en massa ocasions pels mateixos noms i des de fa anys. L’administració està a les seves mans, a les mans dels partits que governen i del que es deriva dels pactes post electorals.

He fet aquesta introducció, d’altra banda amb res de nou, per poder tornar a fer la pregunta que feia ahir, tot i que plantejant-la  d’una altra manera. Si l’Administració està en mans dels partits i entenem que  també l’Administració ha d’aprimar-se,  han de col·laborar els partits en l’aprimament de l’Administració?

Entenc que la resposta ha de ser clarament afirmativa, però tinc seriosos dubtes de que els partits, per sí mateixos, facin res al respecta. Si ho fessin, podríem començar a pensar que inicien una “reconversió” seriosa que tots agrairíem i celebraríem. Però ens han demostrat abastament que primer son els partits, per molt que ens vulguin fer creure que la seva gran preocupació és el benestar dels ciutadans als que es deuen.

S’aprimaran?

J.  Vinyeta

7 d’agost de 2012

---

[1] 20120€ per escó, 0,76€ per vot i 0,21€ per elector (aquets dos últims requereixen un ascó com a mínim). BOPC 291, 10/04/2012

158.-Ara i aquí (I)

158.-  Ara i aquí (I)

Quo vadis, PSC?.- És la pregunta que ens fem molts. La “indisciplina” del Sr. Maragall (Ernest) al votar en contra de la voluntat del seu partit, en la votació sobre el famós pacte fiscal al Parlament, fa pocs dies, ha obert la caixa dels trons. Després s’ha filtrat que un terç dels diputats del partit volien votar a favor de la proposta, però que no ho varen fer (Geli dixit) per “coherència amb el  propi partit”. Excuses. Personalment entenc que no ho varen fer per por a perdre la menjadora, per pura submissió a una direcció que navega sense rumb però que encara controla suficientment l’anomenat “aparell” com per poder portar a terme sancions disciplinaries. El sector més proper a les tesis sobiranistes es va acollonir. I mentre es van creant grups i plataformes internes (Maragall, Obiols, Elena...), va evidenciant-se que  Navarro no-sap-no-vol-no-pot reconduir una situació creada per la patacada electoral passada de la que, els hi agradi o no, ells i només ells en son responsables. I va creixent la certesa de que el Sr. Navarro, com els anteriors secretaris  generals i a pesar de les seves teòriques propostes catalanistes, també, per falta de valor, compleix les ordres que li arriben des de Madrid i sense oposar-s’hi. Mantenint els criteris i formes de sempre, pensen recuperar electorat? Son prou grans, però si no entenen que la societat catalana està canviant les
Senyeres per les Estelades, ja s’ho faran. Sols. O amb el PPC o C’s, qui sap! O ja, sense ni nom,  convertits en el PSOEC

Govern.- L’asfixia econòmica està arribant a límits dia a dia més insostenibles. La Generalitat ha d’anar retardant els pagaments perquè com diu en Mas – Collell, la caixa està buida i des de Madrid no arriben els diners. I és cert. Però començo a tenir la sensació de que la pròpia Generalitat no s’ha aprimat al nivell que calia per arribar a on estem arribant els pobres terrenals. I em venen al cap una sèrie de preguntes  que, bàsicament, son del mateix gruix que les que es poden dirigir a l’Administració Central[1]:

-      Quants càrrecs de confiança s’han suprimit i quants encara son suprimibles? Quants “secretaris de secretaris” son necessaris i per què? Quants membres dels partits (CiU) reben salaris per feines diguem-ne “opaques” (no he dit il·legals, que quedi clar)? - Quins esforços en aquest sentit, remarcadament notables, s’han realitzat a nivell d’Administració  (i no parlo de funcionaris) i quin % representen  sobre el total de la depesa governamenta

-      Donada l’escassetat de liquidesa, quins recursos pot obtenir la Generalitat  aplicant les seves capacitats impositives  a les grans fortunes i SICAVs?[2

-      L’Església Catòlica,[3] ha de quedar al marge de la capacitat i necessitat recaptatòria de la Generalita

-      Les Diputacions semblen un cementiri d’elefants,  igual que molts consells comarcals. Quin estalvi suposaria la seva supress

-      Quines ajudes reben sindicats i  patronals? Per què no es suprimeixen aquestes ajudes i passen a dependre de les quotes dels seus afiliats?

Com també deia en l’article esmentat, aquestes no son les úniques preguntes a les que hauria de respondre el nostre Govern. N’hi ha moltes, moltíssimes més que requereixen respostes  clares i expressades en tants per cent sobre la despesa – estalvi de la pròpia Administració i no d’una altra forma perquè donar xifres en milions és molt espectacular però els simples ciutadans no tenim punts de referència. Madrid no paga, els ciutadans sí. I l’Administració Catalana, també paga el que li toca pagar?

J. Vinyeta

4 d’Agost de 2012

---

[1] Vegeu el meu article nº 156 al meu blog.

[2] No parlo de les successions testamentàries perquè entenc que afecten més al sector mitjà de la població que no pas a les grans fortunes que es poden deslocalitzar en molta facilitat

[3] Dic l’Església Catòlica perquè és la més representativa en el País i l’Estat.

157.- Ara, restarem a l'espera...

157.-  Ara, restarem a l’espera....-

El Parlament, de forma majoritària (un 82 %) va votar ahir, 25 de Juliol a favor de la declaració de que el sistema de finançament que pateix Catalunya és clarament deficitari i injust, i una majoria (un 63%) va deixar molt clar que es vol un nou finançament que   ha de tenir Agència Tributària pròpia amb la recaptació i gestió dels impostos generats a Catalunya, que Catalunya negociï bilateralment cada cinc anys el “cupo” de pagament a l’Estat pels serveis que ens presta així  com el fons de solidaritat amb  la resta de l’Estat, després del qual, i en cap cas, Catalunya pot perdre posicions respecta de la seva capacitat fiscal. Bàsicament  això és el moll de l’os d’allò que s’anomena des de CiU “el pacte fiscal”.

No hi ha hagut sorpreses destacades en les votacions, fetes per punts i no en bloc a fi de donar facilitats al grups parlamentaris. D’aquí les diferències que han quedat exposades en tants per cent.

Però el PSC ha estat jugant novament a no emprenyar al PSOE. La seva negativa a acceptar el fet d’una Agència única els ha tornat  a posar en evidència. Queda novament clar que, per molt que diguin, primer és el PSOE (i per tant Espanya) i només després, i si no hi ha altres entrebancs, el País que els vota. Només l’Ernest Maragall ha trencat la disciplina de vot afegint-se a la proposta general de CiU – ICV -  ERC. Altres que venien presumint de desig d'independència parlamentaria del PSOE, no han estat capaços d’actuar en conseqüència en el moment de la votació (Tura, Castells...)

 La postura de SI, votant negativament a totes les propostes aparellada casualment amb C’s és, en la meva opinió, desencertada. No perquè la seva postura no sigui clara davant del fet català, la situació actual i el futur que desitja pel País. Però també em sembla cert que ha de quedar evident,  d’una vegada per totes, que la relació amb Espanya és inviable. Personalment entenc que el no de tot l’Estat a aquestes últimes propostes   catalanes ens donaran una legitimitat inqüestionable (no perquè no la tinguem ja ara) sinó perquè serà evident que el no el dona tot, repeteixo, tot l’Estat, llevat de poquíssimes excepcions. Ja en va ser l’avançada d’aquest no la ironia immediata del President d’Extremadura, el posterior exabrupte insultant del Sr. Montoro al Senat, el seguit de  desqualificacions del PP i del PSOE, especialment l’andalús, i les amenaces i xantatge de la Sra. Camacho, manifestant les dificultats que la posició d’enfrontament de CiU amb el que ella anomena “tripartit fiscal”, entranya de cara a les aportacions necessàries per part del Govern Central per arribar a fi de mes... I tot plegat no és res més que el principi del que ens espera.

Tot fa pensar que el Sr. Mas tornarà de Madrid amb un no que li deixarà les mans absolutament lliures per a decidir, i més carregat de raó que mai. Però amb  l’estrella del seu programa electoral eclipsada, quin és realment  el seu pla B? Eleccions anticipades? Continuar com si res hagués passat? Accentuar  la “progressió” del País a la plena sobirania?

O, al contrari, tornarà amb el famós pacte fiscal a la butxaca, pactat amb el PP,  a canvi  no sabrem ben bé de què, tal com va passar en la negociació de l’Estatut amb Zapatero?

Esperarem. Però tampoc massa...

J. Vinyeta

26 de Juliol de 2012

156.- ¡Que se jodan...!

156.- ¡Que se jodan...! .-

El govern Rajoy va prendre les mesures que li exigeix la UE. Diu que no tenia altra alternativa perquè la situació del País és la que és. Les anunciava el passat dimecres dia 11 i el divendres 13 les aprovava en consell de Ministres. El que  no va dir és que la UE, BCE, el FMI, tots a l’hora exigien aquestes mesures (el famós M.O.U)  a canvi dels  100.000 milions d’€s. pel rescat bancari. I el que no afegeix és que els suposats 65.000 milions  que s’estalviaran amb la aplicació d’aquestes mesures, corresponen  a la mateixa quantitat que el FROB va avançar als Bancs en el seu moment.

Les mesures no per esperades deixen de ser  molt dures. Faran mal a tothom (de classe mitja cap avall, com sempre) i la penúria que se’ns anuncia deu de ser exemplar perquè els diputats del PP, drets a l’hemicicle, aplaudien fervorosament al seu líder: els que ja tenim uns anys, recordem aquelles corts feixistes d’en Franco aplaudint fervorosament al dictador perquè no fer-ho, podia significar l’arribada a  mitja nit d’un motorista que, des de El Pardo, anuncies “el cese” amb agraïment dels serveis prestats. I queda clar que son  mesures en contra de tothom perquè una de les diputades del PP, ministre de treball per més INRI, va deixar anar un “Que se jodan...”. Suposo que la referència era molt més amplia que la concreta als aturats: és possible que, en un gest solidari, ens incluís a tots els que no som de la seva colla.  Aquesta expressió (“que se jodan...”[1]) i tot plegat em recorda aquelles manifestacions de “adhesión inquebrantable” davant del Palacio de Oriente, amb pancartes com aquella trista i divertida alhora que deia “Si ellos tienen ONU nosotros tenemos dos”. Perquè, salvant les distàncies, quina diferència hi ha entre aquella aclamació i la de dimecres passat?, entre aquella ONU i aquest reiterat “que se jodan...”? Tots els feixismes tenen en comú aquestes manifestacions “aclamatòries”. I que consti que em limito a constatar fets. El currículum de la ministressa en qüestió és fàcilment localitzable si deambulem per la Província de Castelló, en la que trobarem una nissaga de cacics de més de 200 anys de presència: la família Fabra, de la qual ella n’és part.

Un cop dit això, assenyalar una sèrie de detalls, que no sé si  “involuntàriament” o no, el Sr. Rajoy ha passat per alt. Son una sèrie se preguntes sobre temes que no va ni mencionar. És evident que es tractava, en qualsevol cas, d’imposar mesures restrictives, de disminuir despesa i de recaptar més. Posats en aquesta tessitura:

  Què es pot reduir de la despesa corrent de l’exèrcit, de les inversions i compra de material?  Fins a quin nivell els bancs hi estan implicats i fins a quin punt la re capitalització amb el famós crèdit de la CEE ho serà per aquest motiu?

   L’Església catòlica, com a més significativa i més privilegiada de les Esglésies, ha de quedar al marge de l’ofensiva recaptadora?

  Les grans fortunes, pagaran impostos? Es revisarà el tema de les SICAV?

   S’aturarà l’execució de les obres públiques engegades sense ni tan sols un pla de viabilitat?

   Es mantindran intactes els ministeris que tenen les competències transferides? Valdria la pena saber que ens costa aquest apartat concret. Per què es potencien les Diputacions quan tot apunta a que haurien de ser desmantellades o és que hi ha amagada alguna altra finalitat política en el fet? Quin  cost tenen, aquestes Diputacions?

  El Senat, continuarà sent un cementiri d’elefants institucional?

  Els Sindicats i la CEOE, dependran exclusivament de les quotes dels seus afiliats? Què costa la totalitat de les subvencions que reben actualment?

Aquestes son algunes de les preguntes a les que m’agradaria tenir respostes. I n’hi ha moltes, moltíssimes més de caire similar i que, pel que sembla, cap govern és capaç (aquest no n’és pas la excepció) d’entrar-hi a fons i contribuir a deslliurar-nos, al pobres ciutadans,  d’algunes, encara que siguin minses, càrregues impositives. Potser que de respondre-les i actuar en conseqüència, “nos joderíamos todos un poco menos...”.

J. Vinyeta

17 de Juliol de 2012

---

[1] La mantinc en castellà perquè en català té traces de menor duresa que  la expressió original

155.- Comentaris

155.-  Comentaris .-

Europa.- No hi ha manera d’entendre res. Els caps de govern  de la UE es reuneixen gairebé de forma permanent, adoptant mesures que al cap de dos dies  son rebutjades o posades en entredit, concreten poc o res i   del sí celestial passen al no apocalíptic en menys de 24 hores.  No s’entén, és cert. Però a mi em sembla  que hi ha una raó fonamental perquè això passi: no hi ha cap empresa, i molt menys una multinacional de la envergadura de la UE, que pugui funcionar, ni tan sols  mitjanament bé, amb 27 Directors Generals  que poden actuar (i de fet actuen) independentment. I aquesta realitat queda palesa  en les  permanents declaracions i contradeclaracions, en les contradiccions constants entre membres dels diferents staff  de la Organització. Per uns tot es blanc, per altres és gris o de tots colors, per altres és negre... Merkel imposa, és cert, Hollande vol ser cap de lleó, però Finlàndia és capaç de dir que si no es va pel seu camí, sortirà de l’Euro... Tot plegat un campi qui pugui. I així les coses, ens volen portar no sabem ben bé fins on però, sigui on sigui, amb una lentitud exasperant.

Espanya .- El Sr Rajoy ha de  passar de l’eufòria al penós silenci habitual  en poques hores de diferència,   es deleix per  fer-nos  creure que la independència  d’Espanya està garantida i que “el orgullo patrio...” en cap cas ha quedat  “tocat”. Però, si vol l’ajuda promesa, per  les agències de notícies i per la pròpia UE sabem que haurà de fer allò que insistentment  diu que no farà. En primer lloc, perdre sobirania. I després haurà de tocar allò que semblava intocable: els impostos especials, l’IVA, potser les pensions, el subsidi d’atur o inclús la recentment aprovada  reforma laboral, haurà de reconèixer que el rescat bancari, avui per avui, es farà des del FROB, amb l’increment corresponent del deute etc...etc... Amb l’orgull tocat Rajoy fa el possible per amagar-nos-ho i intenta aparentar un poder de decisió a totes llums inexistent, perquè tots nosaltres sabem que Europa mana i l’únic que amb la seva  actitud aconsegueix és la pèrdua de credibilitat  de la seva persona i de tot el País.

 Però  el Sr. Rajoy  haurà “d’empassar-se” un altra gripau i de grans dimensions: haurà d’aplicar les tisores sobre el sector públic, que ha estat mimat i protegit fins ara i que l PP ha considerat sempre com al seu graner de vots. Europa ha posat als funcionaris de l’Estat  en el punt de mira i entraran, finalment, en l’ull del huracà. Veurem si els  sindicats, que tant  bel·ligerants han estat amb el Govern de Catalunya en aquest tema, ho son també amb la Administració Central. O comptaran més, com sol ser habitual en ells, les subvencions que reben a través dels Pressupostos Generals de l’Estat que no pas  la defensa dels interessos dels seus afiliats. Queda per veure.

Catalunya .- Aquí estem més entretinguts. Es va generalitzant  la consciència de que, com sol ser també habitual, pagarem més. Però aquesta vegada pagarem no ja dues, si no tres vegades  per tot allò que els altres encara no han començat a fer[1].

Però ara mateix qui ens alegra la trista festa és el PSC. Un partit sense nord, amb divisions internes clares, debatent-se entre un federalisme en el que aquí només hi creuen uns quants del propi PSC,  un catalanisme ancorat en reminiscències centralistes - espanyolistes encara exposades no fa tant de  temps juntament amb  el PSOE, o entre sectors més nacionalistes catalans que volen un  partit amb  independència del PSOE i entre el que hi ha alguns que es manifesten obertament independentistes. Amb aquestes premisses, abans de final de mes, el PSC haurà de significar-se clarament a favor o en contra del Pacte Fiscal i de tenir o no, com diuen, la clau de la caixa. Sembla   un partit amb afany de fer de puta i de Ramoneta i suposo que triarà el camí d’aigualir el resultat per quedar  bé i malament amb tothom alhora. Imagino que son conscients de que gaire bé tot juga, avui per avui, en contra de la seva permanent indefinició aquí a Catalunya (cap indefinició, fins ara, a Madrid). Ja decidiran. Però quan les enquestes assenyalen que més d’un 40% dels seus votants estan pel pacte fiscal i la clau de la caixa,  la seva indefinició o la negativa a defensar per Catalunya el que ells mateixos defensen pel País Basc o  Navarra, els pot portar a rebre patacades electorals per la dreta i per l’esquerra, amb resultats pitjors del que ja varen tenir en les últimes eleccions.

Tot i això, quan Rajoy digui que res de res a la proposta catalana, per molt majoritària que aquesta sigui, el que ens vindrà al darrera és l’aplicació d’un desconegut  pla B... que, donades les expectatives que CiU ha creat en l’afer, pot molt bé acabar amb la convocatòria de eleccions en les que el Sr. Duràn, si no esmena les seves posicions,  potser hi hagi d’anar per lliure (o aliat amb algun d’aquells sectors del PSC, tot és possible...). Els independentistes, aleshores, encara serem més d’aquell 51% que anunciaven les enquestes. I potser  que hagin de ser els polítics els que, a la fi, hagin d’anar darrera de la societat civil que ja ara comença a depassar-los en la cursa per la Independència.

J. Vinyeta

10 de Juliol del 2012

---

[1] El 23% de les retallades que s’han realitzat a tot l’Estat, s’han realitzat a Catalunya.

154.- Eurovegas

154.-  Eurovegas.-

El diari AVUI del 21 de juny, parla d’Eurovegas. Encapçala l’article, a la pàgina 29,  amb el següent titular “Creixen les veus contràries al projecte d’Eurovegas” i tot seguit desgrana una sèrie de declaracions fetes des de/per diferents taules – grups o en  conferències, contraries al Projecte. No és la meva intenció posicionar-m’hi a favor o en  contra. Però si que haig de dir que les raons adduïdes per al no,  en l’article citat, son, al menys en el meu entendre,  molt poc convincents. No sé si  l’autor, sap  o coneix més raons de les que exposa en l’article i si les sap  o coneix, ignoro per què no les inclou, però  entre cometes  comento les raons que s’hi exposen i que  hi son tal qual en l’article.

Comencem per les Declaracions del Bisbe de San  Feliu de Llobregat. Diu el Bisbe que la construcció del complex crearà “...un  món i un estil de vida que es pot qualificar de degradant per a la vida humana...” Pot ser que sigui cert. Però, no és precisament l’Església catòlica, tot i que ho intenta constantment per allò de l’apostolat, qui pot donar-nos lliçons de moral. Des de segles, ha pactat amb el poder i s’ha alineat a favor d’aquest poder que, en massa ocasions, sí que ha degradat a la vida humana fins a fer-la desaparèixer. I no cal anar massa lluny: ens podem quedar en els temps  de la guerra civil i de la Dictadura.

Des de la Taula del Tercer Sector, se’ns diu que “...(el Complex) portarà més perjudicis que beneficis...” Si no em donen  dades més concretes i/o aclaridores, m’és absolutament impossible admetre aquesta afirmació que, tal com està formulada,  sembla més folklòrica que altra cosa.

Un membre de la agrupació d’Arquitectes Urbanistes de  Catalunya ens diu, sempre segons l’article, que “... l’interès privat és obvi, l’interès públic és incert...” Aquest País nostre (i hi incloc  la resta de l’Estat Espanyol), de sempre  ha estat un defensor de l’status públic en front de l’status privat. L’estament privat ha estat entès, de sempre, com  el mitjà opressor i, com a norma general, ha tingut que suportar  la tendència de la seva socialització en nom del bé públic. Una afirmació com aquesta, ha d’anar acompanyada de dades concrets. No es poden fer volar coloms.

S’hi afegeix la Unió de Pagesos. El Complex, pel que sembla, podria afectar conreus. Però l’oposició de la UP, sempre segons l’article, a la instal·lació del Complex, rau en que “...Catalunya només produeix el 40% dels aliments que consumeix...” Suposo que fan referència al 40% dels aliments que la pagesia  produeix. La pregunta  em sembla òbvia: aquesta mateixa pagesia, ¿serà capaç d’elaborar aquest 60% restant amb qualitat i preus competitius davant dels subministradors forànis? Si ho poden fer, ¿per què no ho fan ara?

La pregunta que em sembla més adient en tot l’article, és la de si hi haurà prou aigua per alimentar el faraònic complex i l’afegitó sobre el consum energètic  que presentarà. I aquí hem d’esperar les respostes dels tècnics al respecte. I ser curosos, especialment amb el tema de l’aigua.

 Els arguments donats, tal com estan exposats a l’article, son massa fàcilment rebatibles i en semblen també, com ja diu un del presents en una de les Taules mencionades a l’article en qüestió, “que formen part d’aquella cultura del no -  gairebé sistemàtica afegeixo jo -  en contra de tot”, des de fa anys.

He dit que no volia manifestar-me ni a favor ni en contra. Senzillament, volia comentar un article que tampoc  sé si té una altra finalitat que la purament informativa. Però si es vol fer oposició, amb cara i ulls, ha de fer-se amb dades a la mà. Personalment recomano a tots aquests opositors, en la meva opinió més de cor que no pas de cap, que facin seva  la oposició que, sobre el mateix tema, fa el Sr. Carles Boix, professor de la Universitat de Princeton, EUA, en el seus articles[1]. Ell aposta per la no execució del projecte. Però ho fa amb dades concretes a la mà sobre influències en el PIB, l’atur, les possibles ludopaties, els costos que generen aquestes ludopaties, etc....etc. Son dades extretes de estudis americans realitzat en zones – Estats  on s’hi han instal·lat casinos i en les àrees d’influència que creen. No sé fins on i de quina manera, aquestes dades  es poden extrapolar per aplicar-les aquí, a casa nostra. I és cert que algunes de les dades que aporta  son d’anys en darrera i això desdibuixa, però en la meva opinió no les  invalida,  algunes de les conclusions[2]. Però el que queda  evident és que quant parla, i exposa les seves raons pel no,  ho fa amb  coneixement de causa. És la diferència entre saber tocar un instrument o tocar-lo d’oïda, situació, aquesta última, que es dona  realment amb massa freqüència  en el nostre País.

J.Vinyeta

22 de Juny de 2012

---

[1] Una aposta perillosa (1 i 2).- Diari ARA 13 i 14 de Març de 2012

[2] Hi ha dades  que tenen 24 anys d’antiguitat, el que potser les fa de difícil referència avui dia.

153.- Comentaris

153.- Comentaris.-

Europa.- Tot plegat, se’n va pel pedregar. La situació actual ens mostra, de forma sagnant, que alguna cosa, o moltes i simultàniament, s’han fet malament. Perquè, agradi o no, ens fa entenedors de que els pares del sistema de correcció de la crisi i dels estralls que produeix, no han fet bé les coses: és evident que avui estem pitjor que fa un any i que, no sé si amb voluntarietat o inconscientment, aquests pares (o mares, especialment) han deixat que es creés un caos inimaginable només unes setmanes abans . I tot a causa d’una lentitud exasperant en la presa de decisions, en la mobilitat general del sistema: els problemes avancen amb TGV i el sistema europeu  ho fa amb màquines de vapor.

Espanya.- I en aquest joc dels disbarats, el Sr. Rajoy diu que hi participa.  La veritat és que no sabem que fa ni per què ho fa. El rescat bancari era el millor que  ens podia passar i ara resulta que no. El resultat europeista de les eleccions a Grècia havia de ser el  bàlsam miraculós i tots sabem que ha anat  passant després. Una a una, les  excuses van  caient i allò que mai havia de ser, molts experts diuen que sí serà i que  és qüestió de temps, però de poc temps, que sigui.  Tornem a estar atrapats amb la mateixa “plastilina” que va deixar Galícia feta una merda: la mentida, la no informació, la voluntat d’aparentar la inexistència de problemes son les constants en un país que va perdent credibilitat a mida que els problemes avancen. I el Sr. Rajoy, empeltat de la “chulería” que, de segles, forma part substancial del credo castellà, té el valor de plantar cara al FMI i replicar-li que, de les mesures  que el propi FMI exigeix per a la cessió del famós crèdit, que res de res... Mentre, el Ministre Montoro demana a crits la ajuda del BCE... Repeteixo: captaires orgullosos...!

Però en aquest Estat en que ens toca viure, passen altres coses. Coses que posen en evidència la existència d’una sèrie de crisis internes, de crisis institucionals. Las Cortes Españolas, per exemple, son capaces de dedicar, en la situació en que es troba  tot el País i sense excepcions,  tot un ple a discutir si han de sancionar-se o no els xiulets a la Marxa Real en els actes esportius...!!! Si Machado aixequés el cap, tornaria a escriure allò de “...país de charanga y pandereta...”

De totes maneres, el que avui guanya els llorers com a desori institucional és el  desconcert que sembla haver-hi en l’Estament Judicial.  Deixant de banda el tema del Tribunal Constitucional  (porta quatre anys sense renovar als Magistrats que fa  anys que han finalitzat el seu mandat  i  encara té una plaça vacant per defunció d’un dels Magistrats des de fa un munt d’anys), el President del Tribunal Suprem  s’ha vist embolicat amb una acusació de malversació de cabals públics en viatges, sempre acompanyat. Se suposa que no ha fet res il·legal, perquè el propi reglament del Poder Judicial permet, des de 1996,  no haver de justificar despeses... Amb aquesta “clarividència” se’m acut pensar que la resta de Magistrats del Suprem estan en la mateixa situació del Sr. Dívar, el President emmerdat, perquè tampoc ells han de donar comptes de les seves despeses. I per aquesta raó no admeten a tràmit la querella interposada contra el seu President. Amb tot això, el Sr. Dívar encara no ha dimitit (és la norma del País: “Dimitir es de cobardes...”), el PP ha rebutjat sistemàticament la seva compareixença a Las Cortes i, això sí, després de setmanes d’assetjament mediàtic (l’únic que ha estat possible), anuncia que dijous prendrà una decisió al respecta.

Per tot plegat, quina imatge de País...! Estic segur que Europa, com diu el jovent avui, “al·lucina per un tubo...”

Catalunya.- No vull fer veure que estem fora de tot plegat. Però, donat l’escassíssim marge de maniobra de que disposem, i en tots els àmbits, és ben cert que el desori extern és més sorollós que l’intern.

Allò del famós Tres per Cent,  està penjat sobre del cap dels Partits i, per tant, del seus Diputats. La fiscalia assenyala relacions tèrboles  entre el Sr. Millet i CiU. El PSC està a l’aguait, després de vuit anys manegant Obres Públiques i el Srs. d’ICV mirem cap el Llobregat perquè, quan miren cap el Besos, es troben amb l ’AGBAR al davant. El Sr. Colom, ja ha passat per l’adreçador. En els afers  d’aspecte polític, siguin o  no punitius però, en qualsevol cas,  de moralitat dubtosa, els propis partits, com a la resta de l’Estat, també es tapen les vergonyes uns als altres. L’únic avantatge, si és que es tracta d’això,  d’avantatge, és que se’ns considera  com una mica més adults i no se’ns amaguen les coses, especialment les que fan referència a la crítica situació econòmica en que estem (i que a Madrid estan encantats de que hi estem).

La premsa ultramuntana, està assetjant al nostre Ombusdman. El pobre Sr. Ribó ha estat objecte de les ires de La Meseta per uns 150.000€  gastats en viatges. Si ha d’investigar-se, que es faci i amb totes les conseqüències. Però em sembla que la cosa no va per aquests milers d’€. El Sr. Ribó, català, d’ICV, és el President del conjunt dels Defensors del Poble d’Europa. I això de que sigui un català qui, en nom dels Ombusdmen europeus hagi d’entrevistar-se amb les més altes esferes, Presidents, Primers Ministres, Caps d’Estat... de tot el món i que aquest càrrec no sigui en mans d’un Hidalgo, per molt poc idoni que fos pel càrrec, els hi costa molt de pair. Personalment preferiria que, si aquesta premsa tingués el valor que vol aparentar, gastessin les energies, per exemple, investigant al Sr. Múgica, durant no sé quants ans Defensor del Pueblo d’Espanya, una figura enterbolida per uns fets de pèssima memòria: el famós 23 F.

J.  Vinyeta  -  20 de Juny de 2012