Europa.- Sembla que Europa està entrant en allò que els economistes anomenen recessió, és a dir un creixement negatiu del PIB del que només se’n surt Suècia i fins i tot Finlàndia, que exigia garanties a tothom per avançar diners des del BCE, també ha perdut gairebé un punt en el darrer trimestre.[1] Sembla, i ho dic amb la boca petita, que allò de la redempció pel sacrifici, tan comú de la doctrina protestant, comença un nou via crucis.
A França comencen els aldarulls al suburbis i no està de més assenyalar que França, en aquestes coses, sol ser pionera[2]... A més l’Església catòlica (qui, si no!) ha engegat una campanya en contra la anunciada Llei del Sr. Hollande de legalització dels matrimonis homosexuals. Haig de creure que el conservadorisme de l’Església francesa no és, ni de bon tros, equiparable a la dels Rouco Varela Boys. Però tots recordem aquella frase del Quixot, oi? I haig de creure que el Sr. Hollande l’ha llegit, El Quixot. Què l’Església l’agafi confessat, al Sr Hollande!, perquè els d’aquí ja sabem quin pa s’hi dona quant els bisbes ens volen donar classes de moral.
Espanya.- He llegit a la premsa diària que els bancs espanyols porten demanats crèdits i ingressats més de 400.000 milions d’€ procedents del BCE. La xifra mareja (quasi 7 bilions de pessetes...!), però avui dia les xifres son, gairebé totes, d’aquest gruix i, per tant, no hi ha esverament. La pregunta que ens fem molts és ¿on son aquests diners? ¿què han fet els bancs amb aquests diners? Recordem que la patacada de Bankia és de, com diuen, de 24000 milions, una setzena part de tot aquell gruix. La resposta a les preguntes, pel que diuen els que diuen que hi entenen, son molt pintoresques: aquests diners els deixa el BCE a un interès que ronda al 1% i que els bancs, amb aquest crèdit barat compren deute espanyol que, com se sap, voreja el 7%. El negoci és clar i rodó. Els bancs guanyen calés, aquests guanys no arriben al ciutadà en forma de crèdits i en canvi van a parar als accionistes quan reparteixen els beneficis[3]. Si, a pesar de tot, el sistema financer realment necessita més calés encara per refinaciar-se (el famosos 100.000 milions), ¿no seria ja l’hora de que els accionistes que fins ara han cobrat el dividend corresponent assumeixin, proporcionalment als títols de que disposen, el deute de la societat de la que, a través de les accions, en son propietaris? Per què hem de participar en aquest “reflotament” els que no hem cobrat ni un sol euro dels seus beneficis i en canvi ens han cosit amb comissions pel fet de tenir-hi allà els quatre duros de que disposem i que, a més inri, les entitats han malbaratat? ¿No és per a rumiar-s’ho?
Catalunya.- La Diada la tenim a sobre i l’Alícia, l’ínclita Alícia, no para d’amenaçar i dir-nos el que hem i el que no hem de fer. L’ANC continua endavant amb el seu lema i el Govern del Sr. Mas esperona al País amb el Pacte Fiscal. Sigui pel que sigui, no tinc dubte de que serà un èxit, amb o sense PSC, i es miri com es miri, la finalitat de la marxa haurà de ser la mateixa: Llibertat, sense adjectius. I això és una cosa que només agrada a aquells que no creiem en antics tambors que reclamen llibertat condicionada a una suposada forma de fer les coses que, amb l’esdevenir del temps, en massa ocasions s’han convertit en llibertats “orgàniques” que malauradament coneixem massa be.
La Sra. Camacho és la capdavantera del poderós grup econòmic molt interessat en mantenir la dependència d’Espanya. Però no té en compta que, quan arribi el moment i la llum els faci caure, a aquests poderosos, del cavall, com a bons conversos, com deia en Sellarès, en seran els més grans defensors del contrari i potser hauran de prescindir d’ella, de l’Alícia, perquè la seva presencia, aleshores, només farà que posar pals a les rodes. És una advertència que potser hauria de tenir en compte. Més que res perquè ens deixaria d’emprenyar.
I el nostre President te, en la Marxa i en la meva opinió, l’oportunitat de guanyar-se un bon tros de cel. Només depèn d’ell.
J. Vinyeta
18 d’agost del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada