El Parlament, de forma majoritària (un 82 %) va votar ahir, 25 de Juliol a favor de la declaració de que el sistema de finançament que pateix Catalunya és clarament deficitari i injust, i una majoria (un 63%) va deixar molt clar que es vol un nou finançament que ha de tenir Agència Tributària pròpia amb la recaptació i gestió dels impostos generats a Catalunya, que Catalunya negociï bilateralment cada cinc anys el “cupo” de pagament a l’Estat pels serveis que ens presta així com el fons de solidaritat amb la resta de l’Estat, després del qual, i en cap cas, Catalunya pot perdre posicions respecta de la seva capacitat fiscal. Bàsicament això és el moll de l’os d’allò que s’anomena des de CiU “el pacte fiscal”.
No hi ha hagut sorpreses destacades en les votacions, fetes per punts i no en bloc a fi de donar facilitats al grups parlamentaris. D’aquí les diferències que han quedat exposades en tants per cent.
Però el PSC ha estat jugant novament a no emprenyar al PSOE. La seva negativa a acceptar el fet d’una Agència única els ha tornat a posar en evidència. Queda novament clar que, per molt que diguin, primer és el PSOE (i per tant Espanya) i només després, i si no hi ha altres entrebancs, el País que els vota. Només l’Ernest Maragall ha trencat la disciplina de vot afegint-se a la proposta general de CiU – ICV - ERC. Altres que venien presumint de desig d'independència parlamentaria del PSOE, no han estat capaços d’actuar en conseqüència en el moment de la votació (Tura, Castells...)
La postura de SI, votant negativament a totes les propostes aparellada casualment amb C’s és, en la meva opinió, desencertada. No perquè la seva postura no sigui clara davant del fet català, la situació actual i el futur que desitja pel País. Però també em sembla cert que ha de quedar evident, d’una vegada per totes, que la relació amb Espanya és inviable. Personalment entenc que el no de tot l’Estat a aquestes últimes propostes catalanes ens donaran una legitimitat inqüestionable (no perquè no la tinguem ja ara) sinó perquè serà evident que el no el dona tot, repeteixo, tot l’Estat, llevat de poquíssimes excepcions. Ja en va ser l’avançada d’aquest no la ironia immediata del President d’Extremadura, el posterior exabrupte insultant del Sr. Montoro al Senat, el seguit de desqualificacions del PP i del PSOE, especialment l’andalús, i les amenaces i xantatge de la Sra. Camacho, manifestant les dificultats que la posició d’enfrontament de CiU amb el que ella anomena “tripartit fiscal”, entranya de cara a les aportacions necessàries per part del Govern Central per arribar a fi de mes... I tot plegat no és res més que el principi del que ens espera.
Tot fa pensar que el Sr. Mas tornarà de Madrid amb un no que li deixarà les mans absolutament lliures per a decidir, i més carregat de raó que mai. Però amb l’estrella del seu programa electoral eclipsada, quin és realment el seu pla B? Eleccions anticipades? Continuar com si res hagués passat? Accentuar la “progressió” del País a la plena sobirania?
O, al contrari, tornarà amb el famós pacte fiscal a la butxaca, pactat amb el PP, a canvi no sabrem ben bé de què, tal com va passar en la negociació de l’Estatut amb Zapatero?
Esperarem. Però tampoc massa...
J. Vinyeta
26 de Juliol de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada