158.-Ara i aquí (I)

158.-  Ara i aquí (I)

Quo vadis, PSC?.- És la pregunta que ens fem molts. La “indisciplina” del Sr. Maragall (Ernest) al votar en contra de la voluntat del seu partit, en la votació sobre el famós pacte fiscal al Parlament, fa pocs dies, ha obert la caixa dels trons. Després s’ha filtrat que un terç dels diputats del partit volien votar a favor de la proposta, però que no ho varen fer (Geli dixit) per “coherència amb el  propi partit”. Excuses. Personalment entenc que no ho varen fer per por a perdre la menjadora, per pura submissió a una direcció que navega sense rumb però que encara controla suficientment l’anomenat “aparell” com per poder portar a terme sancions disciplinaries. El sector més proper a les tesis sobiranistes es va acollonir. I mentre es van creant grups i plataformes internes (Maragall, Obiols, Elena...), va evidenciant-se que  Navarro no-sap-no-vol-no-pot reconduir una situació creada per la patacada electoral passada de la que, els hi agradi o no, ells i només ells en son responsables. I va creixent la certesa de que el Sr. Navarro, com els anteriors secretaris  generals i a pesar de les seves teòriques propostes catalanistes, també, per falta de valor, compleix les ordres que li arriben des de Madrid i sense oposar-s’hi. Mantenint els criteris i formes de sempre, pensen recuperar electorat? Son prou grans, però si no entenen que la societat catalana està canviant les
Senyeres per les Estelades, ja s’ho faran. Sols. O amb el PPC o C’s, qui sap! O ja, sense ni nom,  convertits en el PSOEC

Govern.- L’asfixia econòmica està arribant a límits dia a dia més insostenibles. La Generalitat ha d’anar retardant els pagaments perquè com diu en Mas – Collell, la caixa està buida i des de Madrid no arriben els diners. I és cert. Però començo a tenir la sensació de que la pròpia Generalitat no s’ha aprimat al nivell que calia per arribar a on estem arribant els pobres terrenals. I em venen al cap una sèrie de preguntes  que, bàsicament, son del mateix gruix que les que es poden dirigir a l’Administració Central[1]:

-      Quants càrrecs de confiança s’han suprimit i quants encara son suprimibles? Quants “secretaris de secretaris” son necessaris i per què? Quants membres dels partits (CiU) reben salaris per feines diguem-ne “opaques” (no he dit il·legals, que quedi clar)? - Quins esforços en aquest sentit, remarcadament notables, s’han realitzat a nivell d’Administració  (i no parlo de funcionaris) i quin % representen  sobre el total de la depesa governamenta

-      Donada l’escassetat de liquidesa, quins recursos pot obtenir la Generalitat  aplicant les seves capacitats impositives  a les grans fortunes i SICAVs?[2

-      L’Església Catòlica,[3] ha de quedar al marge de la capacitat i necessitat recaptatòria de la Generalita

-      Les Diputacions semblen un cementiri d’elefants,  igual que molts consells comarcals. Quin estalvi suposaria la seva supress

-      Quines ajudes reben sindicats i  patronals? Per què no es suprimeixen aquestes ajudes i passen a dependre de les quotes dels seus afiliats?

Com també deia en l’article esmentat, aquestes no son les úniques preguntes a les que hauria de respondre el nostre Govern. N’hi ha moltes, moltíssimes més que requereixen respostes  clares i expressades en tants per cent sobre la despesa – estalvi de la pròpia Administració i no d’una altra forma perquè donar xifres en milions és molt espectacular però els simples ciutadans no tenim punts de referència. Madrid no paga, els ciutadans sí. I l’Administració Catalana, també paga el que li toca pagar?

J. Vinyeta

4 d’Agost de 2012

---

[1] Vegeu el meu article nº 156 al meu blog.

[2] No parlo de les successions testamentàries perquè entenc que afecten més al sector mitjà de la població que no pas a les grans fortunes que es poden deslocalitzar en molta facilitat

[3] Dic l’Església Catòlica perquè és la més representativa en el País i l’Estat.