155.- Comentaris .-
Europa.- No hi ha manera d’entendre res. Els caps de govern de la UE es reuneixen gairebé de forma permanent, adoptant mesures que al cap de dos dies son rebutjades o posades en entredit, concreten poc o res i del sí celestial passen al no apocalíptic en menys de 24 hores. No s’entén, és cert. Però a mi em sembla que hi ha una raó fonamental perquè això passi: no hi ha cap empresa, i molt menys una multinacional de la envergadura de la UE, que pugui funcionar, ni tan sols mitjanament bé, amb 27 Directors Generals que poden actuar (i de fet actuen) independentment. I aquesta realitat queda palesa en les permanents declaracions i contradeclaracions, en les contradiccions constants entre membres dels diferents staff de la Organització. Per uns tot es blanc, per altres és gris o de tots colors, per altres és negre... Merkel imposa, és cert, Hollande vol ser cap de lleó, però Finlàndia és capaç de dir que si no es va pel seu camí, sortirà de l’Euro... Tot plegat un campi qui pugui. I així les coses, ens volen portar no sabem ben bé fins on però, sigui on sigui, amb una lentitud exasperant.
Espanya .- El Sr Rajoy ha de passar de l’eufòria al penós silenci habitual en poques hores de diferència, es deleix per fer-nos creure que la independència d’Espanya està garantida i que “el orgullo patrio...” en cap cas ha quedat “tocat”. Però, si vol l’ajuda promesa, per les agències de notícies i per la pròpia UE sabem que haurà de fer allò que insistentment diu que no farà. En primer lloc, perdre sobirania. I després haurà de tocar allò que semblava intocable: els impostos especials, l’IVA, potser les pensions, el subsidi d’atur o inclús la recentment aprovada reforma laboral, haurà de reconèixer que el rescat bancari, avui per avui, es farà des del FROB, amb l’increment corresponent del deute etc...etc... Amb l’orgull tocat Rajoy fa el possible per amagar-nos-ho i intenta aparentar un poder de decisió a totes llums inexistent, perquè tots nosaltres sabem que Europa mana i l’únic que amb la seva actitud aconsegueix és la pèrdua de credibilitat de la seva persona i de tot el País.
Però el Sr. Rajoy haurà “d’empassar-se” un altra gripau i de grans dimensions: haurà d’aplicar les tisores sobre el sector públic, que ha estat mimat i protegit fins ara i que l PP ha considerat sempre com al seu graner de vots. Europa ha posat als funcionaris de l’Estat en el punt de mira i entraran, finalment, en l’ull del huracà. Veurem si els sindicats, que tant bel·ligerants han estat amb el Govern de Catalunya en aquest tema, ho son també amb la Administració Central. O comptaran més, com sol ser habitual en ells, les subvencions que reben a través dels Pressupostos Generals de l’Estat que no pas la defensa dels interessos dels seus afiliats. Queda per veure.
Catalunya .- Aquí estem més entretinguts. Es va generalitzant la consciència de que, com sol ser també habitual, pagarem més. Però aquesta vegada pagarem no ja dues, si no tres vegades per tot allò que els altres encara no han començat a fer[1].
Però ara mateix qui ens alegra la trista festa és el PSC. Un partit sense nord, amb divisions internes clares, debatent-se entre un federalisme en el que aquí només hi creuen uns quants del propi PSC, un catalanisme ancorat en reminiscències centralistes - espanyolistes encara exposades no fa tant de temps juntament amb el PSOE, o entre sectors més nacionalistes catalans que volen un partit amb independència del PSOE i entre el que hi ha alguns que es manifesten obertament independentistes. Amb aquestes premisses, abans de final de mes, el PSC haurà de significar-se clarament a favor o en contra del Pacte Fiscal i de tenir o no, com diuen, la clau de la caixa. Sembla un partit amb afany de fer de puta i de Ramoneta i suposo que triarà el camí d’aigualir el resultat per quedar bé i malament amb tothom alhora. Imagino que son conscients de que gaire bé tot juga, avui per avui, en contra de la seva permanent indefinició aquí a Catalunya (cap indefinició, fins ara, a Madrid). Ja decidiran. Però quan les enquestes assenyalen que més d’un 40% dels seus votants estan pel pacte fiscal i la clau de la caixa, la seva indefinició o la negativa a defensar per Catalunya el que ells mateixos defensen pel País Basc o Navarra, els pot portar a rebre patacades electorals per la dreta i per l’esquerra, amb resultats pitjors del que ja varen tenir en les últimes eleccions.
Tot i això, quan Rajoy digui que res de res a la proposta catalana, per molt majoritària que aquesta sigui, el que ens vindrà al darrera és l’aplicació d’un desconegut pla B... que, donades les expectatives que CiU ha creat en l’afer, pot molt bé acabar amb la convocatòria de eleccions en les que el Sr. Duràn, si no esmena les seves posicions, potser hi hagi d’anar per lliure (o aliat amb algun d’aquells sectors del PSC, tot és possible...). Els independentistes, aleshores, encara serem més d’aquell 51% que anunciaven les enquestes. I potser que hagin de ser els polítics els que, a la fi, hagin d’anar darrera de la societat civil que ja ara comença a depassar-los en la cursa per la Independència.
J. Vinyeta
10 de Juliol del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada