153.- Comentaris

153.- Comentaris.-

Europa.- Tot plegat, se’n va pel pedregar. La situació actual ens mostra, de forma sagnant, que alguna cosa, o moltes i simultàniament, s’han fet malament. Perquè, agradi o no, ens fa entenedors de que els pares del sistema de correcció de la crisi i dels estralls que produeix, no han fet bé les coses: és evident que avui estem pitjor que fa un any i que, no sé si amb voluntarietat o inconscientment, aquests pares (o mares, especialment) han deixat que es creés un caos inimaginable només unes setmanes abans . I tot a causa d’una lentitud exasperant en la presa de decisions, en la mobilitat general del sistema: els problemes avancen amb TGV i el sistema europeu  ho fa amb màquines de vapor.

Espanya.- I en aquest joc dels disbarats, el Sr. Rajoy diu que hi participa.  La veritat és que no sabem que fa ni per què ho fa. El rescat bancari era el millor que  ens podia passar i ara resulta que no. El resultat europeista de les eleccions a Grècia havia de ser el  bàlsam miraculós i tots sabem que ha anat  passant després. Una a una, les  excuses van  caient i allò que mai havia de ser, molts experts diuen que sí serà i que  és qüestió de temps, però de poc temps, que sigui.  Tornem a estar atrapats amb la mateixa “plastilina” que va deixar Galícia feta una merda: la mentida, la no informació, la voluntat d’aparentar la inexistència de problemes son les constants en un país que va perdent credibilitat a mida que els problemes avancen. I el Sr. Rajoy, empeltat de la “chulería” que, de segles, forma part substancial del credo castellà, té el valor de plantar cara al FMI i replicar-li que, de les mesures  que el propi FMI exigeix per a la cessió del famós crèdit, que res de res... Mentre, el Ministre Montoro demana a crits la ajuda del BCE... Repeteixo: captaires orgullosos...!

Però en aquest Estat en que ens toca viure, passen altres coses. Coses que posen en evidència la existència d’una sèrie de crisis internes, de crisis institucionals. Las Cortes Españolas, per exemple, son capaces de dedicar, en la situació en que es troba  tot el País i sense excepcions,  tot un ple a discutir si han de sancionar-se o no els xiulets a la Marxa Real en els actes esportius...!!! Si Machado aixequés el cap, tornaria a escriure allò de “...país de charanga y pandereta...”

De totes maneres, el que avui guanya els llorers com a desori institucional és el  desconcert que sembla haver-hi en l’Estament Judicial.  Deixant de banda el tema del Tribunal Constitucional  (porta quatre anys sense renovar als Magistrats que fa  anys que han finalitzat el seu mandat  i  encara té una plaça vacant per defunció d’un dels Magistrats des de fa un munt d’anys), el President del Tribunal Suprem  s’ha vist embolicat amb una acusació de malversació de cabals públics en viatges, sempre acompanyat. Se suposa que no ha fet res il·legal, perquè el propi reglament del Poder Judicial permet, des de 1996,  no haver de justificar despeses... Amb aquesta “clarividència” se’m acut pensar que la resta de Magistrats del Suprem estan en la mateixa situació del Sr. Dívar, el President emmerdat, perquè tampoc ells han de donar comptes de les seves despeses. I per aquesta raó no admeten a tràmit la querella interposada contra el seu President. Amb tot això, el Sr. Dívar encara no ha dimitit (és la norma del País: “Dimitir es de cobardes...”), el PP ha rebutjat sistemàticament la seva compareixença a Las Cortes i, això sí, després de setmanes d’assetjament mediàtic (l’únic que ha estat possible), anuncia que dijous prendrà una decisió al respecta.

Per tot plegat, quina imatge de País...! Estic segur que Europa, com diu el jovent avui, “al·lucina per un tubo...”

Catalunya.- No vull fer veure que estem fora de tot plegat. Però, donat l’escassíssim marge de maniobra de que disposem, i en tots els àmbits, és ben cert que el desori extern és més sorollós que l’intern.

Allò del famós Tres per Cent,  està penjat sobre del cap dels Partits i, per tant, del seus Diputats. La fiscalia assenyala relacions tèrboles  entre el Sr. Millet i CiU. El PSC està a l’aguait, després de vuit anys manegant Obres Públiques i el Srs. d’ICV mirem cap el Llobregat perquè, quan miren cap el Besos, es troben amb l ’AGBAR al davant. El Sr. Colom, ja ha passat per l’adreçador. En els afers  d’aspecte polític, siguin o  no punitius però, en qualsevol cas,  de moralitat dubtosa, els propis partits, com a la resta de l’Estat, també es tapen les vergonyes uns als altres. L’únic avantatge, si és que es tracta d’això,  d’avantatge, és que se’ns considera  com una mica més adults i no se’ns amaguen les coses, especialment les que fan referència a la crítica situació econòmica en que estem (i que a Madrid estan encantats de que hi estem).

La premsa ultramuntana, està assetjant al nostre Ombusdman. El pobre Sr. Ribó ha estat objecte de les ires de La Meseta per uns 150.000€  gastats en viatges. Si ha d’investigar-se, que es faci i amb totes les conseqüències. Però em sembla que la cosa no va per aquests milers d’€. El Sr. Ribó, català, d’ICV, és el President del conjunt dels Defensors del Poble d’Europa. I això de que sigui un català qui, en nom dels Ombusdmen europeus hagi d’entrevistar-se amb les més altes esferes, Presidents, Primers Ministres, Caps d’Estat... de tot el món i que aquest càrrec no sigui en mans d’un Hidalgo, per molt poc idoni que fos pel càrrec, els hi costa molt de pair. Personalment preferiria que, si aquesta premsa tingués el valor que vol aparentar, gastessin les energies, per exemple, investigant al Sr. Múgica, durant no sé quants ans Defensor del Pueblo d’Espanya, una figura enterbolida per uns fets de pèssima memòria: el famós 23 F.

J.  Vinyeta  -  20 de Juny de 2012