dijous, d’agost 23, 2018

553.- Dels de C’s



Entenc que el rivera boys no tenen raó. Com diria algú que els hi deu de ser de bon record, confonen el culo con las témporas. Filosofem:


- Les llibertats d’expressió i manifestació son drets inalienables

-       Si això és així, puc posar llaços grocs en llocs públics, de la mateixa manera que C’s posa una carpa taronja en espais públics. Si els hi desmuntem, també s’emprenyaran...

-     Si C’s no posa banderetes de Tabarnia, espanyoles o del seu parit és perquè  o no vol o no li agrada. En qualsevol cas, és una decisió personal.  Entenc que tenen el mateix dret que jo en fer-ho.

-     Si els rivera boys es   dediquen, doncs,  a traure el que jo poso pels carrers i atien als seus amics a fer-ho,   entenc que estan violant la meva llibertat d’expressió. I per tant, delinqueixen.

 I deu de ser veritat que delinqueixen perquè actuen com a tals delinqüents emmascarats,  amb participació directa de determinats membres dels cossos de seguretat (que cobreixen mafiosament les actuacions dels trinxeraires) que son els que haurien de protegir els drets dels que exerceixen el dret d’expressió, actuant amb nocturnitat i traïdoria.  C’s  incita als seus a desobeir als Mossos, als que defineixen com Policia política perquè identifiquen a tots aquells que, d’entrada,  ofeguen els drets dels demés. Però  no crec que el Sr. Girauta per exemple, gran promotor d’aquesta iniciativa, hagués tingut els pebrotets de incitar a desobeir a la única Policia Política que jo he conegut (vaig néixer 20 anys abans que ell...) que va ser la d’en  Franco, amb els germans Creix com a grans protagonistes (Arrimadas, per raons familiars, en cap cas hi participaria...): viure en una suposada democràcia els hi dona aquests avantatges...

 Amenacen, criden, foten tant merder com poden perquè, en defenestrar  Rajoy, el PP s’ha convertit en l’oposició, els rivera boys han passat a segona fila i han d’intentar sobrepassar a PP per l’extrema dreta per intentar sobreviure. Com deia algú, Rivera a perdut el centre  i ara va perdent el nord. I seguint  així perdran fins la camisa (blava i amb corretjams, com els que semblen encara son el seus ídols). I el PP content i satisfet perquè Rivera els hi fa la feina més bruta...


Ah!  I tot i això, els C’s es presenten com a gent d’ordre...

J.  Vinyeta
23 d’Agost de 2018

dissabte, d’agost 18, 2018

552.- 17 d’Agost de 2018


552.-   17 d’Agost de 2018.-

Avui fa un any de la desfeta a les Rambles barcelonines. Ens en recordem tots. I mantenim les emprenyades derivades de les accions d’aquells que en el millor dels casos, hauran anat a parar a l’infern dels assassins. Tots els cels son perillosos: des del d’aquells que es varen mantenir fidels a un Papa nefast[1] que anunciava la glòria eterna massacrant infidels, fins al dels   altres que, pel mateix motiu, també  es garantien les hurís al seu  cel massacrant els  altres infidels,   assegurant a l’hora militarment el califat corresponent.

Uns, els primers, varen deixar de perseguir i matar infidels en el moment en que, allò que es va definir com la Sacrosanta Inquisició, queda definitivament abolida el 1834  (vuit  segles després del primer cel promès...!). Però els altres, atiats per les diferències religioses que justifiquen dictadures en el món islàmic actual que necessiten aquesta creuada inversa per a mantenir-se en el poder, continuen massacrant: Madrid (Atocha), París (Bataclan),  Niza(Passeig dels Anglesos), Londres (Parlament)... I, d’entre d’altres, els hi quedava Barcelona.

Ha passat un any d’aquells fets luctuosos. I continuem amb les mateixes sospites. Els que varen desarticular la cèl·lula en pocs dies, apuntant-se un èxit  policial espectacular, estan a la presó o imputats: és com si les forces de l’Estat no haguessin paït la desarticulació tant ràpida... ni la superba actuació ciutadana i dels serveis actuant amb celeritat i amb una coordinació perfecta. Des de les espanyes s’intentava  desprestigiar als Mossos, arribant a insinuar i tractar d’assassinat la mort dels terroristes a Cambrils. La pertinença de l’imam de Ripoll al CNI no està confirmada, però van apareixent dades tremendament alarmants al respecta quan s’aixeca el secret del sumari judicial. Es sospita cada dia més de la intencionalitat de l’Estat en un fet sanguinari amb la intenció d’activar el nivell 5 antiterrorista. Per arreglar-ho, a Madrid es veta la creació d’una comissió d’investigació dels fet de Barcelona...

Avui hi ha hagut  actes recordant els fets. És ben cert que, encara que només fos per respecte a les víctimes, la política  potser hauria d’haver estat desplaçada. I en bona part així ha estat. Però personalment no he pogut desenganxar del record de les víctimes tots els fets polítics que varen acompanyar aquell fet luctuós. No les he pogut separar de la desinformació que s’ha anat mantenint, des dels organismes oficials de l’Estat, de tot plegat quan precisament el respecte per aquestes víctimes exigia una transparència absoluta. No he pogut separar el record de les víctimes d’un sentiment de paròdia viscut amb la presència el Rei i del President del Govern, incapaços d’exigir des de les seves trones poderoses,  aquella transparència obligada de la que parlava abans. No he pogut oblidar que el famós imam de Ripoll ha estat en tractes amb el CNI. No he pogut separar el dolor per tot plegat del que em ve semblant un silenci culpable des de Madrid.  No puc deixar de pensar en que la veritat, darrera de les bambalines dramàtiques i dels èxits policials catalans i dels serveis, ens està sent escamotejada. Massa foscor... Una foscor que els ciutadans no mereixem.   I que molt menys la mereixen les víctimes.

J.  Vinyeta
17 d’Agost de 2018



[1] Urbà II en predicar la Creuada del secle XI  i convertir-se simultàniament  en el cap d’un exercit de fanatitzats que assegurava el seu poder temporal.

diumenge, d’agost 05, 2018

551.- La fi de la vaga de taxis


551.- La fi de la vaga de taxis.-

Corre un acudit per les xarxes que l’entenc com molt adient. Diu així: “ En solidaritat amb els taxistes, els serveis de correus es declaren en vaga mentre  no es prohibeixin els E-mails...” És una manera de començar:  tothom farà vaga mentre no es prohibeixi la competència respectiva i particular.

Barcelona, que està en l’agenda d’uns interessos concrets de cara a fomentar el desprestigi de la ciutat de forma permanent, i des de sempre, estava mig paint una vaga habitual  de Vueling i companyia per aquestes dates i es troba, tot seguit, amb una vaga de taxis enfrontats a Uber i Cabify pel tema de les llicències que es donen als  anomenats VTC (vehicles de transport amb conductor). Personalment, sempre m'ha estat molt difícil creure en casualitats...

Els taxistes varen iniciar un vaga que va durar 8 dies, envaint els carrers principals i col·lapsant Barcelona des del primer dia (algú ens haurà d’explicar per què una vaga  ha de convertir-se sistemàticament en un segrest dels ciutadans sense cap resposta per part de l’Administració  de torn corresponent).  Va haver-hi vehicles destrossats, algun ferit  i algun tret de bala. Barcelona va estar immobilitzada i sense serveis (inclosos port i aeroport) i ni tan sols serveis mínims per malalts. Res.  L’Estat es converteix en gestor d’aquesta vaga  i calla. El silenci més absolut  des de les administracions acompanya als vaguistes, i com ja va dir Unamuno, el silenci és normalment interpretat com aquiescència...  El desprestigi afecta només a Barcelona i això forma part d’un dels objectius permanents. Però succeeix que altres ciutats de l’Estat secunden la vaga barcelonina i els taxis de Madrid s’hi afegeixen, i això  no formava part dels plans. El ministeri es posa en marxa i estén un acord de mínims que fa que els taxistes tornin al servei.  El ministeri ha trigat set dies  en posar-se en marxa i  molts no dubtem de la manca de diligència intencionada  al respecta i tenim clar que de no haver quedat col·lapsada Madrid, encara hi seriem.

Els taxistes de Barcelona, autònoms, i inclosos en una espècie endogàmica i amb tuf mafiós, compren - recompren – venen – lloguen les seves llicències (exactament com  especulen les VTC, però amb la diferència de que aquestes son  societats mercantils i “el taxi” és una cooperativa), emparats per sectors  que controlen massivament precisament aquestes llicències i que, en conseqüència,  monopolitzen el sector. I molts hem entès que la possibilitat de perdre aquest control monopolístic per l’apertura oficial de les portes del grup a la competència, competència que, agradi o no i amb independència d’aquests trets de rebuig sonats, ha vingut per quedar-s’hi, son en l’origen real de la vaga. I els taxistes, per perdre el mínim que es farà necessari en l’acceptació del que ja és irreversible, tenen només una opció: modernitzar el servei, bons cotxes, rebut sortit directament del taxímetre o per altra forma que oficialitzi el servei donat, netedat en tots els ordres, acabar amb les voltes innecessàries allargant recorreguts, etc... i potser seria bo que el gremi del taxi estes controlat pel propi taxista i no pels titulars  de la majoria de llicències.  Ara ens han anunciat un dia de servei gratuït per compensar els “danys col·laterals” soferts per la ciutadania. ¿Serà que han pres consciencia del segrest a les que han sotmès a la ciutat, molta  ciutadania de la qual ja utilitza els serveis de les VTC?

I el final del túnel a la vista: vehicles  sense conductor... És el futur que s’acosta  i al que han d’adaptar-s’hi com ha passat  i està passant pràcticament en tots els sectors.  Com diu la dita:  renovar-se ...o morir. Ells, o millor dit, els amos de les llicències,  decideixen.

Quan Madrid s’afegia a la vaga, la policia va començar a fer identificacions, alguna detenció i a instruir  alguna diligència.  A Madrid no podien passar aquetes coses...

Europa, finalment, ha de unificar criteris respecta a qüestions fiscals com és el cas de l’impost de societats. I mantenir d’home fort de la UE al que va ser el cap de govern del més important paradís fiscal (Luxemburg), no és solament inacceptable si no que  acompanya les queixes de molts.

J.  Vinyeta
5 d’Agost de 2018

dissabte, de juliol 28, 2018

550.- Vagues (i II)


550.-  Vagues (i II)

No deixa de ser curiós que les vagues aèries, siguin justes o no, es planifiquin, en general, des de Barcelona. El Prat s’ha convertit en el hub low cost  número ú de l‘Estat, deixant darrera l’estimadíssim Barajas  madrileny. Costa de pair pels centralistes imperials, però la realitat s’imposa. Com es pot aturar el creixement de El Prat? Creant problemes, any rere any: amb les vagues de les companyies Ryanair i Vueling o Iberia si convé i, per si les altres companyies que  actuen  a l’aeroport no hi participen, amb vagues dels personal de terra o dels membres de seguretat (que tots semblen dependre d’Aena);  és vàlida qualsevol eina que provoqui el caos més absolut i deixi segrestats a milers de ciutadans del País, però millor si son estrangers perquè així del caos en sabrà tot el món. Tot i els entrebancs, El Prat continua creixent per desesperació de les autoritats de l’Estat Espanyol. Vull dir amb tot això, que no sempre les vagues ho son per estrictes raons laborals. I si ho son, en massa ocasions les demandes laborals han estat  manipulades  políticament.

Els taxistes fan vaga especialment per controlar i mantenir el monopoli del servei  del que gaudeixen. Les diferències de preus de les llicències  per als anomenats VTC son notables i les reparteixen els Ajuntaments, i els taxistes es queixen per aquest motiu que, en la meva opinió, no és raó suficient. Un exemple em sembla aclaridor: si vull una botiga, del que sigui, hauré de pagar el traspàs corresponent. Si obro un local convertint-lo en botiga, del que sigui, només hauré de pagar les tasses de les llicències i permisos d’apertura. Si el negoci no funciona i ha de tancar, en el primer cas perdrà el traspàs efectuat en el seu moment. En el segon cas la pèrdua serà sensiblement  inferior, tot i que sempre (i això e els dos casos) existeix la possibilitat d’un nou traspàs. El que si entenc  com a molt important és que els impostos que les activitats generen siguin els mateixos (per a les dues botigues)  i per els taxis (VTC i els considerats oficials) i que la seguretat de l’usuari, en el cas de tots el taxis, uns i altres, estigui sotmesa a les mateixes normes d’obligat compliment. El  que no sigui això és posar el carro davant dels bous.

Però tots els vaguistes  esgrimeixen els seus drets. Tot els vaguistes  estenen la seva reclamació socialitzant-la. Tots els vaguistes tenen dret a tenir al usuaris segrestats. Tots els vaguistes es fan amos de la societat a la que obliguen a  participar en les seves demandes. Tots el vaguistes tenen el recolzament dels sindicats que s’han fet d’or cobrant dels EROs en que han participat. Tots els vaguistes exigeixen el que entenen com a just i necessari.

Molts dels ciutadans, per no dir tots, exigim que se’ns respecti. La qüestió és senzilla: es tracta d’alliberar als ciutadans de carrer de l’abús a que estem sotmesos especialment per part dels que ens han de donar, precisament, els serveis als que s’han compromès, convertint el dret a vaga en un tocomocho  obligatori pel ciutadà.

Per què ningú fins avui no té ni tant sols el valor de recordar els drets dels ciutadans? Per què una vaga ha de ser  sinònim de manifestacions i presa dels carrers que col·lapsaran a la ciutadania? Serà per què els vaguistes per sí mateixos no tenen el valor suficient d’enfrontar-se amb qui correspongui i necessiten els caos multitudinaris per a fer-se notar? Els membres de serveis (transports  públics, per exemple) han tenir la mateixa consideració davant de la vaga que tenen els treballadors de les empreses privades?  Es defineixen els límits del vaguistes davant del drets de la ciutadania? Per què determinades accions de grups com els CDR son considerats actes terroristes i les mateixes accions realitzades pels vaguistes no son reprimides? ¿Passa el que passa perquè els que han d’aplicar la llei, els jutges i fiscals, i que han de fer-ho inclús, no ho oblidem, davant de vagues i vaguistes fora de mare,   ho fan d’acord amb la seva  ideologia que serveix per interpretar la llei (i molts tenim mot clar de quina tendència és) i que potser justifica aquestes accions? I en últim extrem, des del Parlamento no hi ha pebrotets per modificar la Llei de vaga i deixar-la sense la possibilitat d’abusos sobre de la ciutadania indefensa?

Son preguntes que fins avui no tenen respostes i que em recorden allò del famós Article vint-i-sis...

Potser algú/ns algun dia...

J.  Vinyeta
28 de Juliol de 2018


549.- Vagues (I)


549.-  Vagues  (I).-

Entenc que els treballadors, tots, tenen això que hem definit com a dret de vaga i que, bàsicament, és un element diguem-ne  corrector de les arbitrarietats que es puguin derivar de l’actuació de la patronal. Els anarquistes, que en realitat son els grans creadors de les demandes socials, son els primers en plantar-se davant del patró amb resultats, a vegades, de grans danys col·laterals (recordem el pistolerisme bidireccional de principis del segle passat  a Catalunya, per exemple) , però també, amb grans èxits. La vaga és un concepte admès i defensat en tots els estats democràtics i que, com totes les coses té les seves deficiències. Però que ningú s’atreveix a millorar.

Estem a l’estiu  i en el període en que molta gent inicia el període vacacional. Any rere any el personal dels serveis, especialment el de les línies aèries, inicien vagues programades per dates clau que coincideixen, estratègica i  majoritàriament, en els  dies d’inici o de finalització del període vacacional del món especialment laboral. Des dels pilots fins al personal de terra o de cabina, acompanyats pels controladors aeris,  solen endarrerir o  suspendre els viatges majoritàriament  familiars preparats des de fa temps sense gaire més atenció posterior que la del reemborsament dels diners dels bitllets si s’hi és  a temps: ni la més mínima compensació per la pèrdua d’altres enllaços, hotels o de dies perduts perquè els drets d’alguns, en cap cas en quantitat majoritària, s’han imposat, i sense possibilitat de defensa, davant del drets dels viatgers (la vaga del personal de  Ryanair  ha deixat sense servei a més de 100.000 usuaris,  més de cent mil persones amb bitllet pagat, i amb més de 400  vols suspesos...)

Els taxistes s’han afegit a la festa i, per arrodonir el bloqueig aeroportuari, les manifestacions, que bloquegen les Rondes de  Barcelona, les han  portades també a les rodalies del aeroport, tallant-li els accessos.  En no haver dictaminat serveis mínims, desenes d’usuaris especialment de determinada edat i malalts que necessiten del taxi per anar a les consultes mèdiques corresponents, s’han quedat penjats.  Això en un col·lectiu que és un monopoli  en el que el tuf que desprèn de màfia està en el nas  de tothom i en el que, segons un taxista, una sola persona controla  més de 150 vehicles i, segons el mateix taxista, aquesta persona signa acords en nom dels treballadors... (dono fe del que em va dir el taxista  que em va portar, dimecres passat pel matí, des del carrer Calvet fins a casa meva...)

Diuen que Renfe s’hi afegirà d’aquí a pocs dies... 

Suposo que ni els més ingenus creuen  en casuals coïncidències, oi?

L’espectacle i la indefensió continuaran.

J.  Vinyeta
27 de Juliol 2018


dissabte, de juliol 21, 2018

548.-Aclariments.-


548.-Aclariments.-

Puigdemont és lliure, però amb la precaució necessària perquè Llarena, a qui tant li fot ampliar  el ridícul del que va sent objecte, pot reactivar  o dictar una nova euro ordre  en funció del País en que es trobi Puigdemont i que Llarena entengui  que és un “País amic” (pensem en França, per exemple?).

Es, indiscutiblement, una victòria dels exiliats en particular i del món indepe en general. Però, personalment, em sembla que la decisió del tribunal  alemany no afavoreix gens ni mica als empresonats ara ja a Catalunya que, no sé si algú en dubte, seran jutjats i condemnats a no sé quants anys de presó: seran l’objecta de la revenja si no hi ha una intervenció de no sé de qui o de què que ho aturi. 

L’Espanya Imperial rebutja la decisió del tribunal  alemany, decisió que coincideix  també en bona part de la opinió  de la ciutadania alemanya, perquè fereix al nucli dur  de l’orgull de l’imperi, perquè nega la suposada  autoritat que l’imperi exigeix a tothom i de forma permanent, inclús d’aquells que saben sobradament què és un delicte de rebel·lió  (1923, Hitler; com hauria de saber-ho Llarena:  Tejero, 1981), que son lliures i se senten amb capacitat de decidir i que recelen obertament  dels  que volen  identificar Tejero i Puigdemont, dient-li  a Llarena  que les coses se les ha de mirar a través de la justícia i no a través de la venjança política.  
 
Entenent doncs com a irreversible la situació judicial actual, em sembla  que és hora de que els esforços que s’esmercin ho siguin en funció de l’objectiu prioritari. La repressió en les seves diferents formes no cessarà i ens haurem de defensar. Però l’objectiu prioritari ha de ser la construcció de la República. No ens en oblidem.

J.  Vinyeta
21 de Juliol de 2018

dissabte, de juliol 14, 2018

547.- L’esperit de la infal·libilitat



547.- L’esperit de la infal·libilitat.-

Entenc que poques coses, de moment, es poden afegir a la sentència del tribunal  de Schleswig-Holstein i només els experts ens poden aportar més llum. Hi ha tendenciosos que intenten minimitzar la pedregada.  Però, no: la plantofada que rep, amb la sentència, el jutge Llarena i, en general, la justícia espanyola és espectacular, històrica.  No sé si la contundència de Pérez Royo[1] és la que s’ajusta més a la realitat, però el que sembla entendre tothom és que la justícia espanyola es trobarà amb insalvables contradiccions, de continuar els processos oberts i haurem de veure si amplia el vano de disbarats intentant sortir-ne-se’n o, pel contrari, mig llença la tovallola.

Però, ¿qui del PP va estar el responsable de dissenyar l’estratègia que ha fet créixer el sobiranisme fins a cotes mai pensades? Qui va estar el responsable de crear una dependència tant ignominiosa del poder judicial a l’executiu? Perquè em sembla clar que si no és per obediència,  ¿com és possible que entre fiscals i jutges hagin estat capaços de crear un embolic virtual com el que han creat? El pensament inicial, ¿era només el d’acollonir al personal, per allò de les mesures exemplars o pensava que era una estratègia que arribaria a bon fi?  ¿Va ser Soraya, o Moragas, o el propi Rajoy, o un cervell privilegiat que desconeixem, qui ha portat l’Estat a un fracàs tant  rotund?

Perquè la resposta a  aquesta estratègia, pròpia d’aquells que es creuen els amos del món, ha estat una plantofada   que ha baixat d’Europa, que  la desmunta  i que deixa a l’Estat espanyol en entredit davant l’univers. Els acòlits unionistes poden fer veure que no ho han entès, dir que Schengen és inútil, que les euro odres, i amb més raó les que arriben de l’Espanya  imperial, son d’obligat compliment, que Europa s’equivoca, etc... La resposta a tot plegat, de moment,  és aquella tant propia de l’ADN castellà de sostenella y  no enmendalla, faltaria més..., però que deixa Llarena i  la fiscalia a la corda fluixa i creuant un precipici.

Llarena, la fiscalia, els informes adulterats de la GC i de la PN, el relat inventat per una ment privilegiada o els relats novel·lescos en interlocutòries, tot plegat, ha anat inflant un globus que ha esclatat en la cara d’aquells que es creien infal·libles. Però en aquesta ocasió l’Esperit Sant, potser ja cansat de dur una corona imperial insuportable,  parlava alemany, no hi ha hagut miracle i la infal·libilitat ha quedat feta  miques...

 J.  Vinyeta
14 de Juliol de 2018

P.S.: Ni el fum de Corina serà prou dens per amagar un ridícul judicial tan espectacular. Però potser si que, aquest fum, asfixiarà a La Zarzuela i hauran de sortir corrents...
15 de  Juliol de 2018


[1] https://www.ara.cat/es/opinion/Javier-Perez-Royo-Sin-Puigdemont-no-juicio-rebelion_0_2050595092.html

dijous, de juliol 12, 2018

546.- Sospites


546.-  Sospites.-

Diuen que entre els presos polítics hi ha alguns que estarien disposats a pactar amb la fiscalia una reducció de penes. Dit això,  és  cert que aquesta  reducció suposaria un reconeixement dels  delictes, o  de part d’ells. En el cas que ens ocupa, aquests empresonats es reconeixerien culpables. És a dir, ens varen enganyar? Hem anat al darrera d’autèntics malfactors?  Penso que, abans de prendre decisions que ens impliquen, els que vulguin anar per aquesta via, s’ho han de rumiar. I molt.

Llarena, amb l’estil  de novel·la-ficció al que ens té acostumats en les seves interlocutòries, posa en perill la majoria sobiranista del Parlament. No sé quina pot estar la solució per arreglar-ho (el jutge proposa allò de la provisionalitat temporal il·limitada  de nous parlamentaris...) Aquest era un tema que es tenia que haver previst des del Parlament, en el mateix moment en que  els diputats  varen ser imputats i empresonats o exiliats. Els esforços  han anat en el sentit d’alliberar-los quan  tots sabíem que la decisió no estava a les nostres mans. Com arreglarem ara el desgavell que se’ns anuncia? Amb unes noves eleccions...?  Alguns ja vàrem avisar...

S’insinua que a la manifestació de l’11 de Setembre no cal anar-hi per no perjudicar el suposat bon rotllo entre Madrid i Barcelona. Bé: que cada un s’ho miri com vulgui. Però la participació no estarà controlada, per sort, pels partits polítics. Serà el moment de demostrar-los-hi que la societat civil està disposada a continuar  empenyent, tot i possibles traïcions..., i que son aquells els que es deuen a la nostra voluntat perquè en algun moment, i potser no massa llunyà, tornarem a votar i els botiflers sospitosos quedaran amb el cul enlaire. Una Diagonal plena a besar, serà la necessària  resposta.

La monarquia espanyola va caminant per la corda fluixa i la corda es va fent més fluixa cada vegada... Les declaracions de Corina fetes públiques per Villarejo, posen al rei emèrit i, en conseqüència  a la casa reial, sota sospita. No és res de nou. Però, Corina i Villarejo junts...? Per què surten ara? És que ens preparen nous disgustos?

Hem de recordar el drama  el proper 17 d'Agost?  Amb  Felip (convidat per Colau...) i Sánchez presents, però amb  Trapero imputat? No anem bé...! Gens...!

J.  Vinyeta
12 de Juliol de 2018

dissabte, de juliol 07, 2018

545.- De nou, Aznar.-


545.- De nou, Aznar.-

Pel Gener  del 2004 feia, en el meu bloc, una referencia explicita al Sr. Aznar que ens anunciava que no es tornava a presentar a les eleccions previstes pel mes de Març  següent. El penjo de nou perquè, passats els anys  (14 anys i mig...) em sembla, pel que lleigeixo i vaig sentint, que no ha perdut actualitat, perquè tot el que va fer  va quedar perfectament institucionalitzat.  Era la quarta entrada en el meu bloc i no creia que el que ens hauria d’arribar encara seria pitjor... El vaig titular Pasos perdidos  volent fer referència a la involució que havíem viscut. És llarg, però vuit anys de Govern  Aznar no son fàcils de resumir.

4.- Pasos Perdidos

Aznar se va. Existían serias dudas sobre el cumplimiento de la promesa por parte de una persona endiosada y auto considerado como imprescindible, pero se va. Es lo mejor que le puede pasar a éste País mío y para el Estado en el que me toca vivir, creo que también.  Existe siempre el miedo a lo desconocido, el miedo que genera  el  desconocimiento de lo que nos depara el  futuro, pero ésta vez soy optimista: peor que hoy, no va a ser el mañana. Aznar se irá y lo que nos venga encima es imposible que sea peor.

El cesarismo con que el Sr. Aznar  ha desarrollado su actitud política, no tiene parangón, salvo en las dictaduras convencionales actuales, que las hay, o peor aún, en las dictaduras decimonónicas. Ha confundido a Dios con el César, se ha imbuido de un mesianismo vaticano, ha reducido los poderes clásicos de un sistema democrático a una pura correa de transmisión de su criterio personal. Dejará al país entero en una situación política no diré que irreparable, pero sí que muy complicada porque ha llegado al extremo de habituar al país a considerar, por ejemplo, delito lo que simplemente es dialogo.

El espectáculo ha sido tristísimo. El Sr. Aznar ha mantenido un distanciamiento permanente entre su pensamiento (de camisa azul, yugo, flechas y correajes, todo hay que decirlo) con la realidad del Estado. Y ese distanciamiento, ha ido en crescendo en ésta última legislatura. Ha encabronado a todo el mundo, ha tratado a la oposición (mendicante, seguidista  y sin atisbos de independencia, es cierto) con el mayor de los desprecios y la mayor de las crueldades y todo ello con una sola finalidad: su lucimiento personal. El cinismo y la demagogia han sido su norma de conducta. La sonrisa sardónica, en claro amago de ese  aspecto charlotín que tanto le tortura, junto con la aparente rabia permanentemente manifestada por esa forma de hablar con bloqueo  máxilo- facial y entre dientes, han sido constantes de las que parece que, definitivamente, nos vamos a librar.

Algo habrá hecho bien, es de esperar; pero quiero dejar una serie de pinceladas sobre lo que sí ha hecho mal, clamorosamente mal.

Terrorismo.

El Sr. Aznar tenía la obligación de terminar con el terrorismo Etarra y no lo ha conseguido. Las medidas policiales, que realmente son parte integrante de cualquier sistema antiterrorista, han dado resultados positivos. Pero no se ha firmado la Paz, que tenía que haber sido su objetivo prioritario. Y no se ha firmado la Paz, en mi opinión, por dos motivos fundamentales: porque no se han utilizado todos los medios par conseguirla (léase diálogo) y  porque lo que él quiere no es la Paz, sino  la Victoria (la diferencia no es sólo de matiz...)  olvidando aquella frase tan certera y aplaudida de Desmont  Tutu de que la Paz se firma con los enemigos.
No obstante a esa obcecación, ha sido capaz de viajar a Palestina, entrevistarse con Arafat (el que fue uno de los terrores del mundo mundial, como diría un castizo) ofreciéndose como mediador en el problema palestino al mismo tiempo que era incapaz   de dialogar con los etarras, llegando incluso a encarcelar a los que en su momento tuvo como interlocutores considerados como válidos en Suiza. O ha sido capaz de reunirse con Gadaffi (otro que tal...), de apuntarse al eje del bien tras el famoso 11 de Septiembre presentándose como un auténtico especialista en  materia  terrorista, considerando siempre como más importante su lucimiento personal   que el servicio que debe  a los ciudadanos del país que preside. Da la sensación de que el móvil de su actuación no sea más que el de una venganza sobre aquellos que atentaron contra su vida. Es humano. Pero cuando los árboles no dejan ver al bosque porque no existe la valentía de desbrozarlo, dejando a un lado de forma manifiesta lo personal (y por lo tanto es posible que accesorio para la sociedad en general), no queda claro si la actitud responde a una grandeza de espíritu  o, por el contrario, al más ruin de los proyectos. Todo ello  agravado por el estatus personal y político del Sr.  Aznar.

Irak

Nos metió en una guerra por puro servilismo (él que es un pacifista de tomo y lomo...!).  La foto chulesca, sentado junto a Bush, con las piernas cruzadas y apoyadas sobre la mesa sirvió para que su insignificancia personal se sintiera dignificada y su Yo enaltecido. Pero la carga psicoanalítica de la foto es de tal calibre que pone en evidencia que el inconsciente   le traiciona, se le manifieste de forma desbordante, incontrolado, tanto que hace añicos la presunta bondad  de ratificación de aquel  Yo enaltecido. Mintió de forma inmisericorde cuando afirmó de la existencia de armas de destrucción masiva. Instrumentalizó cuanto pudo para, simplemente, salir en la foto. Desoyó el clamor popular (atiado por los socialistas, eso sí) exigiendo el fin de las hostilidades. Y lo que es más grave: con su actitud arribista y servilista, se enfrentó a Europa, creando un cisma profundísimo, y aún no reparado, entre los estados miembros de la UE.

Euskadi

El desastre es total. Ha confundido con aviesa intención la velocidad con el tocino. Un pueblo (y más los de un Estado  como el nuestro que ha firmado la Carta de los Derechos Humanos), le guste o no al Sr. Aznar, tiene perfecto derecho a ejercer el derecho a su autodeterminación y él, como garante que era de los derechos de los ciudadanos (de los de aquellos que no piensan como él, también), no puede invocar una  Constitución que considera inamovible para negar aquellos derechos. Aznar, como cualquier presidente de gobierno, promete servir al país que le ha elegido. Luego cumple lo que le conviene (como todos, eso sí, pero con una dosis de cinismo insuperable en éste caso), se enfunda de nuevo el uniforme azul y vuelve a decirnos aquello que ya nos decía Franco: España Una, Grande, Libre pero, sobre todo, Indivisible. Lo de “...antes roja que rota...” vuelve a ser una triste realidad para los que soportamos la dictadura con la esperanza de un futuro mejor, situación que evidentemente no se dio en su caso.  El pensamiento único se ha impuesto. Ha demonizado al pueblo vasco hasta extremos de conseguir la expulsión del PNV del grupo de la Democracia Cristiana europeo. Víctimas del terrorismo, sólo lo son aquellas que aplauden al líder indiscutible. Pierde las elecciones autonómicas, pero su obstinación crece hasta el extremo de afirmar que las causas del terrorismo no han de tenerse en cuenta en la lucha antiterrorista. Su obsesión enfermiza en contra de todo lo nacionalista le convierte en esclavo de una Constitución que maldijo en su momento. Esa esclavitud le es completamente insoportable (él es un claro ejemplo del esclavo de sus propios gestos y de sus limitaciones) pero  está convencido  de que la fidelidad a su tozudez es lo que le hace grande, cuando realmente a lo que ello le conlleva es una deshumanización total. La falta de grandeza espiritual consecuente, parodiando a Unamuno,  le lleva al regodeo por el incremento de los pobres de espíritu a su alrededor.

Libertades

La pérdida de libertades de los ciudadanos de éste país es obvia. El diálogo y las ideas son delito,  están proscritos y penados con la cárcel. Sólo dos ejemplos: Ley de ilegalización de partidos políticos (se castigan las ideas, la libertad de expresión, el derecho de reunión, etc...) y la Ley en contra de los Presidentes Autónomos que sean capaces de llamar a las urnas a sus gobernados para que ejerciten el más elemental de los derechos democráticos: votar (Ley  que no es más que un  paradigma de la imposición, otra más,  del pensamiento único y de la criminalización del diálogo en sí mismo). La actitud de los Tribunales de Justicia ante la independencia del Parlamento Vasco, como traca final, es vergonzante. El ejecutivo manda y la dignidad de los jueces se pierde en asentimientos cómplices.  Así nos va.

Tribunales y Justicia

La actitud personal de los Fiscales Generales (con Cardenal y Fungairiño a la cabeza) es de puro y exclusivo servilismo para con el César. El presidente del Constitucional es capaz de emitir juicios de valor antes de tratar  cualquier asunto, condicionando a los miembros del propio tribunal. El Tribunal Supremo ha de sancionar al Constitucional por negligencia. Nadie controla a los jueces que son capaces de emitir sentencias que claman al cielo. Continúa la lentitud de los procedimientos, exasperando a los justiciables. Mafiosos de pelo entero abandonan las cárceles o se fugan impunemente. El pobre chorizo (lo de pobre es un decir, pero se entiende) da con sus huesos en la cárcel con toda seguridad, porque es el más débil, o sale de los juzgados,  tan campante, aunque pesen sobre de él no se cuantas denuncias. La anunciada Reforma  del sistema Judicial, tampoco se ha llevada a cabo.

Es posible, como he dicho en un principio, que algo haya hecho bien el Sr. Aznar porque, está claro que es absolutamente imposible hacerlo todo mal. Pero he realizado simplemente unas pinceladas, con algún juicio de valor, es cierto, sobre temas que entiendo importantes y sobre los que he constatado hechos concretos, a pesar de todo. Y dejo adrede determinados temas, no porque sean menores, sino porque, en mi modesta opinión, necesitarían una ampliación del contenido  del presente escrito hasta límites novelescos. Y no es esa mi intención. Pero dejo en el tintero temas como el Prestige, el Plan Hidrológico, las campañas publicitarias del Ministerio de Trabajo del inefable Sr. Zaplana  a mes y medio de las Elecciones Generales, la sistemática oposición  a la investigación de Gescartera o a  cualquier escándalo por el estilo en el que los socios o adláteres del Sr. Aznar  se puedan hallar implicados, o las relaciones  Iglesia - Estado o la problemática creada por la avalancha  emigratoria, por ejemplo.

Así no se regenera una sociedad tocada  por el desastroso final de la era socialista. El neofascismo grandilocuente, demagógico, asesino cultural, dictatorial, ultraconservador... Esa la herencia que nos deja el Sr. Aznar después de ocho años de intransigencia. Veamos quién lo arregla, si es que hay alguien capaz de arreglarlo

J.  Vinyeta
Enero  2004

Repeteixo:  Gener del 2004. L’únic que ha canviat ha estat la substitució d’ETA pels indepes catalans, perquè el demés, potser tot ens està igual, però actualitzant  noms...

J.  Vinyeta
7 de Juliol de 2018 

dimarts, de juliol 03, 2018

544.- Prioritzem?


544.-  Prioritzem?

Llanera envia tones de paper a la justícia alemanya, incomplint la norma que assenyala que la documentació remesa al tribunal europeu que correspongui ha de ser enviada traduïda en l’idioma propi. Ho fa per endarrerir la decisió alemanya sobre Puigdemont, perquè només faltaria  una nova sentència absolutòria que ara deixaria pràcticament sense causa al jutge espanyol.  En tot això, el documental 20-S amb aquella conversa amb  Trapero per la que semblen voler-li fer dir el que no és veritat, i amb les imatges que demostren allò que tots sabíem (¿recordem que va ser Méndez de Vigo qui inicia  el relat escaient dient, en roda de premsa posterior al consell de ministres del moment, allò de presència tumultuària...?).  La recollida de la fiança que exigeix Llanera, feta en 48 hores. ERC intentant reivindicar-se després de que els propis militants piquessin la cresta  a Tardà i companyia, però deixant sempre la unilateralitat en segon lloc. Franco que diuen (si la justícia no ho impedeix, com ho ha fet amb el també colpista Sanjurjo) que serà exhumat i traslladat fora de  El Valle de los caídos... El presos portats a Catalunya, amb el regal enverinat que suposa que les competències penitenciàries  estiguin transferides i per tant estaran sota la lupa dels unionistes, comprovant si els traslladats tenen o no un minut més del temps de pati del reglamentari. El Rei, de capa caiguda...

Realment son moltes coses i en molt pocs dies. Però gairebé cap que ens faci entendre que hi ha alguna porta oberta al diàleg: el que fan amb els presos és complir la Llei i continuen d’hostatges; Sánchez ens diu que hem de passar pàgina i oblidar... Les TVs amigues ignoren el reportatge 20 – S. Està per veure si Franco serà exhumat, el que, en qualsevol cas, tampoc seria una concessió als indepes. La repressió continua als jutjats amb la col·laboració de la GC... 

Vist tot plegat, ¿què és prioritari, enfrontar-se a la repressió, que no cessarà, o consolidar el Consell de la República aquí i a  Brussel·les i avançar en el desenvolupament del seu contingut?. Una cosa no trau l'altre, cert. Però, què ha de ser prioritari per anar endavant? La resposta és només nostra.

Que els arbres no ens amaguin el bosc...!

J.  Vinyeta.-  2 de Juliol de 2018

dijous, de juny 28, 2018

543.- Tarragona 2018


543.-  Tarragona  2018.-

Han passat uns dies des de la inauguració, i allò que ens pensàvem que havia passat s’ha  anat confirmant: Ballesteros, i per tant el PSC, havien muntat els Jocs, i especialment l’acte inaugural, pensant en Espanya  (i en Tabàrnia...) i en Felip VI. El PSC, tenia clar que en la cerimònia de Inauguració dels Jocs, havia de fer tot els possibles perquè la presència de republicans fos mínima i, per contrari, màxima  la presència d’acòlits de la monarquia: Felip VI tornava a la terra en la que massa gent recordem aquell discurs del 3-10 de l’any passat, i els hi era necessari muntar un  acte de desgreuge.  Era evident que Catalunya no hauria de comptar per res (ni les federacions o organitzacions esportives o culturals catalanes hi varen ser convidades...) i així va anar: en terra de Castellers, i només és un exemple que evidència tot plegat, ni un sol castell...

Han passat els dies i va quedant clar que l’organització tenia uns objectius que varen quedar assolits amb la distribució de les entrades a l’acte inaugural, majoritàriament en mans de SCC i VOX  que arriben a portar gent de fora de Catalunya en autocars i, segons quines fonts, amb bandereta espanyola inclosa.  El Nacional ens fa un bon resum[1] de tot plegat amb clara referència al  tercer tinent d’alcalde de Tarragona i Comissionat pels jocs 2018, Javier Villamayor, i les seves relacions amb els grup unionistes radicals, amb els resultats de tots coneguts.

Han passat els dies i l’Alcalde Ballesteros es va mostrant cofoi amb els suposats èxits  de tot plegat. S’oblida de petits detalls com la manca de públic durant l’acte inaugural o durant l’execució de les diferents disciplines (llevat d’algunes concretes, com  la natació, per exemple), o el d’un auditori que s’enfonsa i impedeix la celebració d'un partit de basquet, o de la pèrdua d’unes claus que impedeixen obrir un pavelló per efectuar-hi les competicions, o el fet de que Ona Carbonell, cansada d’esperar a qui tocava fer-ho i que no apareixia, reparteixi ella les medalles al podi... Com diu Ballesteros, no son més que nimietats...

Han volgut que els Jocs es fessin a Espanya, no a Catalunya. Potser els hi haurem de donar les gràcies: son ells, i en especial el PSC, els que s’han posat en evidència.  Però, tot i així, ens ompla de tristor...

J.  Vinyeta
28 de Juny de 2018



[1] https://www.elnacional.cat/es/politica/vinculo-comisionado-juegos-mediterraneos-scc_282549_102.html

dissabte, de juny 23, 2018

542.- I ara, què?


542.-  I  ara, què?-

Un País com el nostre, amb un ADN clarament indepe  que es va mantenint com a tal des de la invasió borbònica del passat S XVIII, sembla que ara estigui adormit. Sé que no és veritat, que està despert i aspectant..., però la direcció política de tot plegat sembla més disposada (a pesar del trencament de relacions protocol·làries amb la casa reial) a confraternitzar que no pas  altra cosa amb el Govern de Pedro Sánchez, tot i  sabent que res farà per atendre les demandes de pràcticament el 50% de la població catalana. No sé com a definir-ho, però sembla  allò que durant la segona guerra mundial es va denominar   la drôle de guerre: l’estranya guerra que hi havia a França però  que els alemanys, més preocupats per altres coses,  no la feien efectiva envaint-la   de forma definitiva..., que se sabia com  a guerra real  però que de moment semblava, sense ser veritat, aturada.  

 És realment aquesta la  nostra situació? Mes de dos  milions de persones  es vàrem trencar la cara  i alguna cosa més, demostrant al món que estàvem a l’alçada de la importància del moment i disposats anar tant lluny com fos necessari, hi hagués hagut o no trucada de Merkel a Rajoy dient-li que s‘havia passat deu pobles... Vàrem guanyar unes eleccions muntades per perdre-les,  tot i l’actitud d’ERC  que primava més pel propi partit  que per la República i que, una vegada amb els resultats a la mà, ha continuat amb la mateixa actitud, fins que les pròpies bases l’han posat a puesto, posant la República per davant dels presos. Sembla que tot anés encarat, i no per a res més, que en voler que presos i exiliats tornin a casa. Però, per si algú no ho veia clar, amb l’alliberament dels presos de La manada, ens venen a dir que la decisió de reparació de presos i exiliats està exclusivament en mans d’aquells que els varen empresonar o obligar a l’exili buscant empara en la Justícia i no en la revenja (també hi ha qui diu que és un clar  avís al nou govern del  PSOE per part dels jutges, assenyalant que la seva guerra és només seva...)  Dit d’una altra manera:  per molts esforços que hi esmercem en aquest assumpte, aquells que tenen la clau de les cel·les, no les utilitzaran fins que  a ells els hi convingui, qüestió aquesta que, en la meva opinió i malauradament, hem de tenir clara com l’aigua, tot i  que hem de continuar considerant la situació com aberrant i injusta. Però els arbres no ens han de tapar el bosc... Ens hem posat sempre a les ordres del President, però ara la pregunta de rigor, i que necessita resposta, és:  Què fem, President, per la República?

J.  Vinyeta.-    23 de Juny de 2018



diumenge, de juny 10, 2018

541.- De C’s



541.- De C’s.-
Carrizosa, el portaveu del grup capitanejat per Inés Arrimades, ha estat reprès per la junta de portaveus del parlament Català. Carrizosa sap que té un paper difícil perquè, quan no s’aporta raons suficients per arribar a acords, no li queda més remei que atiar la bronca i les amenaces. Els juristes del Parlament en tenen la pipa plena i en més d’una ocasió ja han expressat el seu malestar per les males formes  de qui no tenint res per oferir, es dedica, mal educadament i amb prepotència, segons els mateixos juristes, a importunar i amenaçar  per fer-se notar. En la última reunió de portaveus, va actuar com sempre però, aquesta vegada, inclòs el portaveu del PP, varen dir-li que ja n’hi  a prou. Ignoro si Carrizosa serà capaç de acceptar el “consell” i començar a caminar, encara que no li agradi, amb la trista convicció de que, per molta força que hi imposi, la seva minoria és la que és i que no li dona per a res mes que per a ser el nen mal educat que és. I que, tot i que per pura obediència fa el paper que fa, és ben  cert que, mal sigui per pura relació social, necessita millorar...  Difícil.
C’s necessita fer un tomb. La caiguda del PP, qüestió de la que  en desconeixem per ara el que podríem dir-ne resultat a mig – llarg termini, és evident que ha descol·locat a Rivera.  El hombre del odio, com tant bé ha estat definit des de les columnes del GARA del 24 passat de Maig, ha de continuar odiant per a intentar  guanyar al PP en la oposició al Parlamento.  I això obliga a Arrimades, aquí, a Catalunya,  a mantenir el discurs caduc habitual i a Carrizosa, fidel  a la que el paga, a ser tant estúpid i tant mal educat com se li permeti. Però, tot plegat, passa perquè alguna cosa els hi va anant malament a tots ells: les enquestes ens diuen que Arrimades va perdent pistonada entre els seus. Ha estat una constant des del mateix dia 21 D en què, amb tot a favor,  es va quedar a les calces, tot i havent  inflat enquestes per allò de que la gent s’afegeix sempre al carro guanyador, i va aconseguir que “els dolents” suméssim més. Ara, amb el 155 desarborat i amb un PSOE que insisteix en parlar (tot i que en principi des d’aquí entenem que parlar no és sinònim de moure’s...), a Rivera i als seus només els hi  queda l’odi i l’oposició  permanent.
Però el Sr.  Rivera hauria de recordar aquell capellà D’Arnes que, l’any  1936  des de la trona deia allò de “Azaña,Azaña...Dios tiene una  caña muy larga... Y si  no te pega hoy, te pegarà mañana...”[1] No sé si tots plegats son creients o no (si ho son, la manca de caritat cristiana és evident i l’infern està garantit...), però, amb aquest odi que arrosseguen i que és l’única “qualitat” que saben presentar, els hi podríem parafrasejar el dit del Capellà d’Arnes, oi? Rivera, Girauta, Arrimadas, Carrizosa, Cañas..., sabran que han de fer, especialment ara en que han quedat un xic desconcertats... i que s’han anat guanyant antipaties arreu?

J.  Vinyeta
10 de Juny de 2018



[1] Carta de Josep Sánchez Cervelló a l’Arquebisbe de Tarragona i Primat.- https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=252498