550.- Vagues (i II)
No deixa de ser
curiós que les vagues aèries, siguin
justes o no, es planifiquin, en general, des de Barcelona. El Prat s’ha
convertit en el hub low cost número ú de l‘Estat, deixant darrera l’estimadíssim Barajas madrileny. Costa de pair pels centralistes
imperials, però la realitat s’imposa. Com es pot aturar el creixement de El
Prat? Creant problemes, any rere any: amb les vagues de les companyies Ryanair
i Vueling o Iberia si convé i, per si les altres companyies que actuen a l’aeroport no hi participen, amb vagues dels
personal de terra o dels membres de seguretat (que tots semblen dependre d’Aena); és vàlida qualsevol eina que provoqui el caos més absolut i deixi segrestats a milers
de ciutadans del País, però millor si son estrangers perquè així del caos en sabrà tot el món. Tot i els
entrebancs, El Prat continua creixent per desesperació de les autoritats de
l’Estat Espanyol. Vull dir amb tot això, que no sempre les vagues ho son per
estrictes raons laborals. I si ho son, en massa ocasions les demandes laborals
han estat manipulades políticament.
Els taxistes fan
vaga especialment per controlar i mantenir el monopoli del servei del que gaudeixen. Les diferències de preus
de les llicències per als anomenats VTC
son notables i les reparteixen els Ajuntaments, i els taxistes es queixen per
aquest motiu que, en la meva opinió, no és raó suficient. Un exemple em sembla
aclaridor: si vull una botiga, del que sigui, hauré de pagar el traspàs
corresponent. Si obro un local convertint-lo en botiga, del que sigui, només
hauré de pagar les tasses de les llicències i permisos d’apertura. Si el negoci
no funciona i ha de tancar, en el primer cas perdrà el traspàs efectuat en el seu
moment. En el segon cas la pèrdua serà sensiblement inferior, tot i que sempre (i això e els dos
casos) existeix la possibilitat d’un nou traspàs. El que si entenc com a molt important és que els impostos que
les activitats generen siguin els mateixos (per a les dues botigues) i per els taxis (VTC i els considerats
oficials) i que la seguretat de l’usuari, en el cas de tots el taxis, uns i
altres, estigui sotmesa a les mateixes normes d’obligat compliment. El que no sigui això és posar el carro davant
dels bous.
Però tots els
vaguistes esgrimeixen els seus drets.
Tot els vaguistes estenen la seva
reclamació socialitzant-la. Tots els vaguistes tenen dret a tenir al usuaris
segrestats. Tots els vaguistes es fan amos de la societat a la que obliguen
a participar en les seves demandes. Tots
el vaguistes tenen el recolzament dels sindicats que s’han fet d’or cobrant
dels EROs en que han participat. Tots els vaguistes exigeixen el que entenen
com a just i necessari.
Molts dels
ciutadans, per no dir tots, exigim que se’ns respecti. La qüestió és senzilla:
es tracta d’alliberar als ciutadans de carrer de l’abús a que estem sotmesos
especialment per part dels que ens han de donar, precisament, els serveis als
que s’han compromès, convertint el dret a vaga en un tocomocho obligatori pel ciutadà.
Per què ningú fins
avui no té ni tant sols el valor de recordar els drets dels ciutadans? Per què
una vaga ha de ser sinònim de
manifestacions i presa dels carrers que col·lapsaran a la ciutadania? Serà per
què els vaguistes per sí mateixos no tenen el valor suficient d’enfrontar-se
amb qui correspongui i necessiten els caos multitudinaris per a fer-se notar?
Els membres de serveis (transports
públics, per exemple) han tenir la mateixa consideració davant de la
vaga que tenen els treballadors de les empreses privades? Es defineixen els límits del vaguistes davant
del drets de la ciutadania? Per què determinades accions de grups com els CDR
son considerats actes terroristes i les mateixes accions realitzades pels
vaguistes no son reprimides? ¿Passa el que passa perquè els que han d’aplicar
la llei, els jutges i fiscals, i que han de fer-ho inclús, no ho oblidem,
davant de vagues i vaguistes fora de mare,
ho fan d’acord amb la seva ideologia
que serveix per interpretar la llei (i molts tenim mot clar de quina tendència
és) i que potser justifica aquestes accions? I en últim extrem, des del
Parlamento no hi ha pebrotets per modificar la Llei de vaga i deixar-la sense
la possibilitat d’abusos sobre de la ciutadania indefensa?
Son preguntes que
fins avui no tenen respostes i que em recorden allò del famós Article vint-i-sis...
Potser algú/ns
algun dia...
J. Vinyeta
28 de Juliol de
2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada