493.- Tres dies (I): Divendres

493.- Tres dies (I):  Divendres.-

Es fa difícil, hores d’ara, comentar perquè de concrecions en tenim ben poques: Rajoy està preparant el famós 155 i Puigdemont diu que si ho fa aixecarà la suspensió de aquella declaració que  no es va votar, quan ens semblava a tots que no calia. El què no sigui això,  son especulacions.

Però haig de reconèixer que hi ha una cosa que em sembla que em fa entendre que tot plegat, dins d’aquest tot que és el món indepe  del que tampoc en sabem la mida exacta, està sota control. Les CUP estan calladetes, PDECat afirma que recolza al President i li dona via lliure perquè aixequi la suspensió, i ERC ens diu que ni un pas enrere. Vol dir que tenen plans per sobreeixir   o al menys  aguantar tot allò que se’ns ve a sobre i que tampoc sabem que serà.

Per arreglar-ho, ha sortit el fantasma de les eleccions,  que el PPSOEC’s  entenen com la panacea  per tornar a la legalitat aquests rebels indòmits que recorden  la tribu gal·la d’Asterix voltada per l’imperi de César. Com que han de guanyar i humiliar, perquè sinó no té cap gràcia, es parla d’il·legalitzar als partits  indepes, amb la qual cosa foren, aquestes suposades eleccions, una pantomima al gust del Sr. Ribera que, com un ploramiques, espera el caramelet. Però per  a ell sol...

Com que fins demà no hi haurà el consell de Ministres extraordinari, no queda més remei que esperar les propostes de Rajoy i les respostes de Puigdemont.

Diuen alguns que a Rajoy li tremolen les cames davant del  que li representa l’aplicació d’un 155 d’abast desconegut. A nosaltres ens dona la possibilitat de saber que faran perquè, des de Palau, es puguin començar a prendre mesures. Però també això son elucubracions. Tinguem clar que en el fons de tot plegat  part del PP, altra desig que el d’humiliar Catalunya, tant com quant més,  millor. I això no és elucubrar.

Fent una ullada els entorns polítics de tot, plegat, si que ens trobem en situacions dramàtic-còmiques.

La més aparatosa és aquesta actitud del PPSOE. Sánchez, que va sortir-se’n  d’un ensurt espectacular, ha quedat embadalit per la proposta, que ve d’Europa, de modificar la Constitució. V. Partal ho entenia tot en el moment en que és Sánchez qui ho anuncia salvant-li el cul a Rajoy que, per imposició, hauria d’haver-la anunciat i que no va ser capaç de fer-ho perquè hagués estat  “quebrar”  el que ha estat l’inquebrantable durant anys pel PP: una  Constitució que el PP  ha fet, en tot els ordres, seva i particular i que de la que avui només queden vius el 23%  dels que la varen votar. Sánchez, feliç per poder anunciar allò que  tanta il·lusió li fa, ha de lligar la seva sort a la del PP per poder-ho dir. Penso que  abans  hauria d’haver-se donat resposta, parodiant-lo, a les preguntes que proposa aquell sonet atribuït a S. Joan de la Creu que pregunta:  “Qué tengo yo que mi amistat procuras?/ ¿Qué interés se te sigue Rajoy mío/...”  perquè acabant sent el correu del PP, inclús a Europa, és un paper llastimós. D’aquesta decisió hi  penja definitivament el seu futur i el del seu partit.  Hores d’ara, ja ni parla de l’Espanya federal...

Colau, està que sí però no,  o no  però sí, sí, no,... Nedar i guardar la roba, un equilibri  inestable i difícil, per a no dir impossible segons allò del principi  dels treballs virtuals... Haurà de  de fer-lo estable  abans de que el desequilibri faci caure la falsa estructura. Perquè  no n’hi ha prou en dir que l’Estat actua violentament. Ella, que forma part d’aquest Estat i de les estructures que el composen, ha de situar-s’hi  al costat o en front. Decidir sempre és difícil, però és l’única manera que permet que els altres  puguem saber clarament on està.

Dante Fachin va empenyent CSqP en una batalla titànica perquè els “coscus”  corresponents diguin que  Catalunya té els drets que es  conclouen  amb la llibertat i la independència  i actuïn en conseqüència.

Iceta?  Ha dit que el PSC no donarà un xec en blanc al PPPSOE. Però el més elemental dels principis diu que el moviment es demostra caminant. Per tant, com en el cas de Colau, ha de decidir. Ha de decidir si està  amb aquesta suposada  majoria silenciosa,  que està silenciosa i sense deixar-se veure si no és per repartir bufetades, amb  la resta del l’Estat  que prepara una patacada contra la Generalitat o amb els cridaners, els de les estelades, els que volem llibertat i no continuïtat. Algun dia hi haurà eleccions catalanes i per Catalunya (no aquestes que  sembla que vol imposar el PP), i suposo que hi vol ser.  Després, poden venir uns plors inútils.

No crec  que sigui necessari fer mencions  al PP i C’s. Ja sabem com hi van, amb quina velocitat i  el desig que els belluga.   Però hem de recordar que Aznar, factòtum avui de les posicions ultres que incorpora el PP en el seu sí, com si encara portés la camisa blava i els correatges adients, ha avisat a Rajoy dient-li que ha de fer millor les coses i anorrear definitivament  Catalunya. Rajoy ens ha d’explicar demà què farà i no crec que vagi massa lluny d’aquesta imposició aznariana, perquè Catalunya s’ha convertit en un furóncol dolorós,  en el lloc més inoportú que s`ha d’obrir  quirúrgicament el que els ha obligat a reclamar auxili a una Europa convertida en un club d’amics que sembla que només protegeix el Moêt i el Beluga. 

Els catalans sabem que no hi haurà cap auxili d’enllà de les fronteres. Però que entenguin que dels desastres econòmics que de tot  plegat se’n poden derivar, qüestió gens menor i de molta gravetat si no hi ha esmenes a Madrid, no serà la primera vegada que Catalunya, posteriorment, se’n surti i airosament: Fontana ens ho deixa ben clar en tot la seva àmplia aportació científic-històrica en la història del país. Però, de resultes de tot plegat,  l’imperi castellà quedarà reduït a cendres. Potser serà el moment en que alguna generació podrà celebrar que una de les estructures més ultraconservadores de les que  avui encara voleien pel món, s’ha enfonsat pel pes del seu orgull que l’impossibilita negociar, de la seva  voracitat pels recursos dels altres   i pel pes de la seva corona imperial que en decurs de segles, especialment els dos últims, s’ha anat carregant d’una absència esfereïdora de reconeixement de la voluntat  de llibertat dels seus súbdits, càrrega virtual però absolutament pesada i que, indefectiblement, l’haura  portat al desastre.

J.  Vinyeta

20  d’Octubre de 2017

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                            no hi, per 

492.- I ara, què?

492.- I ara, què?

La pregunta sembla adient donat que de la proposta de mà estesa que  Puigdemont va presentar, no  ha rebut des de Madrid més que amenaces contra el Govern i les institucions catalanes, i un Burofax en el que se li demana que concreti si va declarar la independència o no dimarts passat, a fi d’aplicar amb posterioritat (i em sembla que indeferentment de la resposta) el famós 155. Com que no s’ha aplicat mai, entenem que el què pretén aquest article, posat en mans d’un Rajoy furibund atiat per un Ribera més enfilat a la parra que mai i amb un Sánchez que, amb el suposat canvi de la Constitució del que ha començat a parlar, està com un nen amb una joguina nova,  entenem que, en aquestes condicions la pretensió és arrasar Catalunya.

No sabem exactament que va passar dimarts  passat. Se’ns  ha dit que  el President del Consell Europeu, Tusk, va trucar directament a Puigdemont per demanar-li que atures la DUI a canvi de no sabem què. Puigdemont, en una decisió compromesa, accepta les propostes, que desconeixem, de Tusk i anuncia la declaració d’independència, però segons després demana al Parlament que la deixi en suspensió en ares del diàleg, i com a prova de la bona voluntat  catalana que el Consell Europeu demana. I així es fa.  Tot i això, la declaració queda signada per tot el Govern i el conjunt dels 72 diputats indepes,  tot  en presència de més de mil mitjans de comunicació (segons es va dir) internacionals. Les CUP donen una altra lliçó i, com va passar quan aquella porcellana fina es va trencar, Quim Arrufat ens garanteix pau parlamentària, però en cap cas una pau indefinida. Tot fins aquí encaixa dins del guió que sembla que es va construir entre les sis i la set de la tarda.

Dimecres, tota Europa sembla recitar un text comú. Resulta evident que, un cop  aturada la DUI, Tusk desapareix  i Europa, tota Europa al uníson, recita el mateix text de suport a Rajoy: ens deixen tirats,   a la cuneta. Els hi feia por la declaració d’independència i l’objectiu  era aturar-la. Un cop aconseguit, ja no cal res més i em recorda una dita en castellà i que deia allò de... prometer hasta meter...  Que ha passat? Podríem estar hores discutint sobre del que no sabem cap concreció. Però se’ns acut que, allò de la modificació de la Constitució és el regal que Europa, després d’aturar la DUI, pretén fer a Catalunya per domesticar-la i, al mateix temps al PSOE perquè incondicionalment recolzi Rajoy.

 La xerrada que Vicent Partal[1]  va fer dimecres passat a Gràcia, entenc que és prou aclaridora i, personalment no m’atreveixo a esmenar-li la plana. És un pel llarga, cert, però és aclaridora al respecta.

Des del punt de vista  personal, entenc que s’ha de aixecar la suspensió a la DI, a menys que hi hagi en aquests moments una situació de mediació - diàleg que desconeixem. Si realment es dona aquesta situació, se’ns fa necessària una senyal, una indicació o una demanda de confiança, qüestió que, d’alguna manera haurà de fer el President, a fi de mantenir-nos amb la tranquil·litat necessària durant un temps que, en qualsevol cas,  ha de ser prudencial. Però també ha de tenir-se en compta que Europa tem i molt que la DI es porti a terme perquè, si bé es cert que, com va dir Forcades, Catalunya pot ser el Sant Llorenç de Munt d’Europa (activant Còrsega, Sicília,  Piemont,  Vèneto...i qui sap si algun Land alemany), també és cert, i amb tota seguretat més greu, que sense Catalunya Espanya és un estat en fallida i irrescatable amb un deute que supera ara ja de llarg  el bilió d’€s (amb B, i al que hauríem d’afegir el derivat de la pèrdua del 20% del PIB): no hi ha calés per un rescat d’aquestes dimensions. Per tant, sí a la ma estesa, però la declaració a punt per a ser oficialment llegida quan convingui, perquè em sembla entendre que és de l’única manera que tenim algun trumfo a la mà.

D’altra banda, demà aniran a declarar Sánchez, Cuixart i Trapero i  hi  van amb possibilitats de no tornar a casa. Forcadell, la mesa del Parlament, hi aniran també amb les mateixes possibilitats, com altres entre els que hi haurà el Govern en ple amb el seu/nostre  President al davant. Cotarelo ens diu allò de que ¿no fora millor que tots aquests es neguessin a anar-hi perquè pertanyen ja a un altra Estat que no és Espanya?

Demà tindrem alguna resposta.

J.  Vinyeta

15 d’Octubre de 2017

---

[1] https://www.dailymotion.com/video/x645y3l

491.- 8 Segons

491.-  8 Segons.-

És el temps que, aquests que ho conten tot, ens diuen que  Catalunya va ser una República independent. La suspensió d’aquesta independència, com la seva declaració, va suposar llàgrimes.

Vagi per endavant, i així vaig manifestar-ho dinant amb uns amics, que la decisió que prengués Puigdemont, l’acceptaria i la daria per bona. I també, és  veritat que, un cop coneguda aquesta decisió em va donar un cert mal regust de boca, tot i que la decisió que es va prendre  podríem dir que estava anunciada. Tremosa ens va posar al dia en  tema eslovè i, semblava també que, des del punt de vista internacional, era la solució que s’apuntava com a correcta.  També és cert que, donades les circumstàncies de tot plegat, s'imposava un breu període de reflexió. 

Dit això i un cop rumiat, faig meva la decisió del President Puigdemont. Tusk, president del Consell Europeu, unes hores abans demanava a Puigdemont que no realitzés una DUI, que obris les portes al diàleg i al, mateix temps, li deia a Rajoy allò de que la força de la raó ha d’estar per davant de la raó de la força. Koffi Annan, ex secretari general de l’ONU, demanava temps i alçava la veu, com tant d’altres, en el mateix sentit. ¿S’havien  d’escoltar aquestes i moltes d’altres recomanacions en el mateix sentit de gent  de prestigi internacional que des de fa ja dies, especialment  un cop vistes les actuacions  policials del  1 – O, ens venien proposant?

 Un cop passada la decepció inicial i rumiat tot plegat em sembla que, amb la decisió,  Puigdemont aconsegueix coses importants: ha situat definitivament Catalunya en el centre del món i queda clar per el món que Catalunya i la seva  causa  existeixen; ha satisfet les demandes internacionals (d’aquest món que ara sap de l’existència de Catalunya i el seu procés) que li demanaven diàleg  i que passa la pilota, que suposaven les pressions nacionals i internacionals rebudes per Puigdemont, a Rajoy, que haurà de decidir què fa davant de Tusk, Annan, Merkel, Juncker.... La suspensió de la Declaració de la República Catalana,  ens deixa amb la possibilitat de proclamar-la en el moment que es cregui oportú. Rajoy es trobarà ara en la mateixa tessitura en que estava Puigdemont abans del discurs.  I si  no accepta la proposta de Tusk i tots el altres, entenc que Catalunya estarà legitimada per proclamar-se com a República Independent, “apadrinada” per tots aquests que hem d’entendre que aleshores ens hauran de donar suport explícit. És una bona jugada? Potser és la més intel·ligent. Però, com passa sempre i amb qualsevol decisió pressa, hem de veure’n els resultats que tal decisió  comporta i quines preguntes queden sense resposta.

Rajoy ha muntat per avui un consell de ministres extraordinari. Podem intuir quina serà la seva resposta donat que, simultàniament que es tendeix la mà per asseure’s, el jutge tanca la web de l’ANC...i les furgones de la policia es passegen per la Gran Via de Barcelona a tota merda i amb les sirenes en marxa. Per tant, així d’entrada, mals auguris. Si es compleixen, i la repressió continua o s’augmenta, tots aquests mediadors internacionals,  es posicionaran i sense embuts a nostra banda?

Malauradament, i a pesar de tot, hem de continuar esperant esdeveniments. I com a primer plat, les decisions del consell de ministres d’avui. Si tot plegat ens  surt bé podrem considerar que ha estat una jugada mestre. Si  no surt “tan bé” ens quedarà sempre i sense dubtes  la legitimitat d’haver arribat fins on el món ens demanava, per continuar sols, com fins ara, empenyent el desig de llibertat. Potser  les CUP abandonin el suport al Govern i, els que no estiguem a la presó anirem a unes eleccions autonòmiques per reiniciar el Procés, perquè, per molt que des de Madrid no s’ho creguin,  “...el fet viu de Catalunya, subsistirà...” i el problema continuarà sense resoldre's. Però no cal avançar esdeveniments. Després de tres-cents anys,  ens ve de quinze dies? Honradament, penso que no.  Bona part del País, ha quedat “tocat”, cert. Però hem de continuar en l’espera...

J. Vinyeta

11 d’Octubre de 2017

490.- Comentaris necessaris

490.- Comentaris necessaris.-

La situació no és fàcil  però no em sembla més complicada del que pensàvem que trobaríem. Avui no tinc perquè dubtar del Govern i, al contrari,  entenc que aportarà el que calgui per anar a parar on la majoria de catalans vàrem dir que volem anar. Tinc la sensació  que des de Madrid s’intenta imposar  dubtes sobre de la futura actuació de Puigdemont en particular i sobre del Govern i la Generalitat en general, amb accions com les de les empreses que ajuden a  marxar i que, en honor de la veritat, l’únic que fan és canviar el NIF. Aquestes empreses saben on hi ha calés i, especialment, on es produeixen. Per tant, canviaran de NIF, però no canviaran l’operatiu  intern. Però ja se sap que l’estratègia de la por funciona en segons qui, especialment en aquells que ni volen ni tenen perquè pensar més enllà dels quatre minsos  estalvis que tenen o de la pensió que  els ajuda a viure: la baula més dèbil de l’entramat social...

Aquest mati he vist – escoltat l’entrevista que Lidia Heredia li ha fet a Enric Millo. Ha quedat evidenciat la impossibilitat de Millo de parlar i respondre al que Lidia li preguntava. Xerrava amb la sola possibilitat de justificar el que no és de cap manera justificable; ha demanat perdó sense massa convicció, però ha continuat defensant-se i amb una verborrea tal i continuada que, la presentadora li hagut de dir que, si continuava amb aquella xarrera, el que hi havia no era una entrevista, sinó un monòleg. Produeix una certa tristor veure a persones entestades en  continuar esgarrapant la dignitat de tot un País com ho faria un gat panxa enlaire (que és com està l’Estat després de que tot el món hagi vist l’acció policial). Perquè qualsevol entrevista  la tira endavant el raonament amb les paraules adients.  Si no hi ha respostes, que era el que realment passava per part de  Millo,  carregar sempre i en tot moment les responsabilitats pròpies a les esquenes dels altres no fa res més que deixar al que així actua  al llimb de la incapacitat mental, perquè acabem entenent que Millo, en aquest cas, i amb la seva histèria,  no dona per a més.

Iceta ha perdut la brúixola sencera. No existeix el PSC que, per la bondat dels Collbonis, Balmons i Icetes, que no sé si son tants, han lligat la seva sort a la del PSOE que està entregat amb armes i bagatges al PP. C’s, aprofitant allò de les aigües tèrboles però oblidant-se de la màxima jesuítica que diu que en temps de turbulències no s‘han de fer mudances, demana la immediata aplicació del 155 que Rajoy, al menys fins avui, no vol posar en marxa. Pérez Royo ens deia ahir, després de les galledes d’aigua gelada que ens va llançar a través de TV3 respecta de la DUI (la entrevista és fàcilment reproduïble a TV3 a la carta), que, segons el seu criteri, la posta en marxa del 155 pressuposa la definició concreta del seu contingut, afectacions concretes, durada, etc... i que això no és precisament el que Rajoy vol o li interessa. Sembla evident que, actuant amb la cobertura  legal que en massa ocasions és inexistent (només cal recordar l’absència d’ordres judicials en massa coses de les comeses el 20 de Setembre passat i dies següents), amb l’avantguarda que li suposa el TC  dominat i domesticat i amb una Soraya de punta de llança  de tot plegat (o va al revés?. ¿Va ser ella la que va escriure les amenaces reials?, perquè semblava que era el seu discurs  i el seu to habituals), va molt més bé. Assegurant que el referèndum és il·legal, qüestió absolutament falsa perquè el TC encara no s’ha pronunciat  més enllà de la seva suspensió, justificant l’acció policial del 1-O davant de la suposada il·legalitat de la participació, qüestió absolutament també falsa donada la  despenalització de tot plegat per la famosa Llei 2/2005, va portant l’Estat espanyol cap una catalanofòbia de la que potser, per no dir segur, se’n haurà de penedir. Perquè el que quedarà del seu llegat, qüestió inevitable en un moment o altra, serà un desert: un deute extern impagable, un TC sense credibilitat, una fiscalia que, sense ordres directes com és ara, no sabrà on anar, una justícia lenta i sotmesa a uns criteris, com en tota l’administració i funcionariat, burocràtics més que de mèrit, amb una corrupció que seguirà galopant que haurà empobrit a la ciutadania, amb centenars de casos judicials pendents que, abans no hauran arribat a la fi, trigarà anys en fer net i... amb una Catalunya independent, la qual cosa, encara agreujarà més la situació de l’Estat que, irremissiblement, anirà a una fallida absoluta, tal que, per pagar les pensions, necessitarà inexcusablement el suport d’aquesta Catalunya sempre insolidària. De tot això, algun  dia la població de l’Estat se’n assabentarà. Potser, donat el desastre, que inclús en el MARCA Rajoy també hi trobi algun improperi per tot plegat merescut, i la resta de la ciutadania comenci a entendre per què Catalunya va voler marxar. Aquella catalanofòbia acabarà convertida  en marianofòbia quan Espanya  entengui fins a quin nivell ha estat capaç el govern del PP de portar la mentida coma garantia de la seva estultícia.

No ens podem oblidar del Sr. Guerra, fidel, com sempre, a la mort de Montesquieu que ell mateix ens va anunciar. Ni escoltar-lo!. Però a Sánchez, les patums del PSOE (Guerra, Felipe, Rubalcaba, Susana), li fan por. D’aquí la seva previsió en la seva actuació. I va venut. Com les esquerres en general, que no volen  “saber” la veritat.

Nosaltres continuem mantenint les expectatives i esperant ordres.

J.  Vinyeta.- 6 – 7 d’Octubre de 2017

489.- Estem a l’espera

489.- Estem a l’espera.-

Els esdeveniments van tant de presa que se’m fa difícil seguir-los. Els twits, whatsAps, facebook... van aportant imatges cites, opinions ...  Però bàsicament, responen avui a les  tres qüestions que va formar ahir la informació durant el dia:

La vaga per a  uns o aturada per a uns altres,  una de les tres qüestions,   no va estar des del punt de vista laboral, un èxit aclaparador, tot i que déu n’hi do. Però crec que tampoc es buscava aquest aspecte. Hi havia una qüestió principal, la segona de les qüestions, que n’era la l’origen: la repulsa a la repressió desaforada de la que va ser objecta Catalunya el diumenge passat. I a fe de Déu que es va aconseguir.  No sé quanta gent  va haver-hi  al carrer durant tot el dia.  Cap de les manifestacions multitudinàries a les que hem participat en els últims anys, hi té punt de comparança. Tot el País estava aixecat en contra d’aquella  barbàrie desbocada, inoblidable i imperdonable, amb la que ens varen obsequiar. Durant tot el dia mentre, s’aprofitava per posar flors a les portes  esbutzades dels col·legis per la policia i/o la guàrdia civil...

Però l’hora sonada va ser la de les manifestacions de la tarda. Les imatges que ens anaven arribant des de tots els racons del País, confirmaven la presència de centenars de milers i milers    de ciutadans (inclús alguns amb banderes espanyoles penjades a l’esquena)  arreu del País amb un clam unànime  de rebuig a la violència, suposadament legítima de les forces policials però deslegitimada per elles mateixes en la seva aplicació, fent bona aquella dita castellana  del elefante entrando en la cacharreria, però agreujada pel  somriure sardònic  dels que la   aplicaven fent-la més repulsiva. No sé si va haver-hi algun poble, vila o ciutat d’aquí, a casa nostra, que no es manifestés a la plaça major respectiva en contra de la bestialitat rebuda aquí, però  tan volgudament ignorada per l’Estat espanyol i, conseqüentment, negada davant la ciutadania espanyola. Els que tenim una certa edat, recordem les repressions ferotges d’aquells dos diumenges de Febrer del ’76, i si les imatges d’aquella  repressió (que sembla que no es varen fer publiques fins un bon temps després) les posem al costat de les de diumenge (aquesta vegada, gràcies a les noves tecnologies viscudes i vistes en temps real): no hi trobem cap diferència, llevat l’uniforme  de les policies. Res semblant havia passat pels carrers i places d’aquest País. Mai, en tota la seva història. I, per si era poc, convocatòries pràcticament autogestionades, el que fa que els lideratges de tot plegat també ho hagin de tenir en compta. Ni una paperera, vidre o contenidor fets malbé, com sempre. Per terra, només varen quedar les paperetes que, pel matí, els manifestants varen llençar a l’entrada del la seu del PP al carrer Urgell: ja no calia que les busquessin més. Els mossos fent una protecció inútil  davant de la prefectura de policia  de la via Laietana,< perquè la consigna era clara i res havia de passar. Ni els infiltrats varen capaços de violentar res. Som així.

La tercera està en el missatge del borbó. La cassolada simultània a l’emissió, al menys a Barcelona, va ser la més espectacular de les que s’havien anat fent  des de Setembre.  Haig de reconèixer que esperava una ratera. Esperava una espècie estranya d’oferiment de quelcom com un inici de no sé què a la que la Generalitat no si hagués pogut avenir i, en conseqüència, presentar-se com carregats de raó per l’ofensiva final. No va ser així, al contrari. Tenim clar que el discurs li escriu el Govern i que res hi pot afegir. Però també tenim clar que si el llegeix, el discurs, és evident que l’assumeix. En primer lloc, assenyala responsabilitats de la Generalitat, sense dir paraula sobre dels gravíssims  fets del dia 1  i després,  per descarregar consciencies, dona barra lliure pel que convingui. Felip va fer seu un discurs gairebé apocalíptic que Turull assenyala com el A por ellos monàrquic... Però no sé si és conscient Felip de que ha posat la seva figura i la corona en mans d’un govern en hores baixes i, com recordava Queralt ahir a la nit, abans de posar-s’hi, potser hagués calgut  que penses en el seu oncle grec i en el  seu besavi que van acabar a l’exili, ben forrats això si, però amb  la corona  a la caixa forta de l’Estat per una qüestió idèntica. Potser  va entendre que, donada la situació,  Rajoy li dona més garanties que posar-se més a prop de la veritat. És igual. Ha de recordar que la seva situació és la que és perquè la dictadura ho va voler així i que aquesta, i no més aquesta,  és la seva legitimitat. Això és el que haurà de recordar i això mateix pot ser la seva perdició. La premsa internacional assenyala la seva intervenció com un error. M’agradaria que algú d’aquests que hi entén en allò que anomenem llenguatge no verbal, em pogués confirmar el que per a mi era un nerviosisme evident d’en Felip. En fi: ja s’ho farà. Perquè per a Catalunya ha deixat d’existir.

Després de tot plegat, és evident que estem a l'espera de les decisions que prengui el Govern i, per avui, a les nou del vespre, sembla que serà Puigdemont qui ens dirà alguna cosa. De totes maneres, d'aperitiu tenim les declaracions que el President va fer a la BBC., que hi ha qui diu que son les que motiven el discurs de Felip posterior. No sé sí hi ha  altra solució que tirar endavant la DUI i amb quines condicions concretes. Haig de creure que, després  de la "rifada" de les  urnes i paperetes, el Govern té  previst el pla A, B, C..., per sortir-nos- en, el que no comporta, en cap cas ni per cap solució, que sigui fàcil de portar a terme. Esperarem.

Una nota final: la socialització dels problemes només  facilita la creació d’enemics. Dic això perquè en cap cas justifico la tallada d’autopistes. Deixo de banda l’acció dels pagesos fent anar a la policia fins La Jonquera i tallar-los-hi el pas per la tornada: estratègia de “guerra”. Però penso que si tothom té drets i nosaltres defensem els nostres, és evident que en cap cas podem conculcar els drets dels altres. Ningú te la obligació de ser-nos solidari. I menys per imposició.

J.  Vinyeta.- 

4 d’Octubre de 2017

488.- 1 - O

488.-  1 - O.-

El primer que entenc que ha de fer-se  és donar les gràcies a tots aquells que han fet possible que, a pesar dels inconvenients que Madrid hi ha posat,  milers de catalans, a pesar de tot, haguem pogut votar. Gràcies, especialment a tot aquest jovent que, sense pal·liatius, han entomat la bandera que els hi toca perquè, entre les  evidències, hi ha la de que el País que en surti de tot plegat seran ells els que l’hauran de comandar. Gràcies a tots perquè hem pogut donar imatge de País, de gent valenta i pacífica i més preocupada per votar que per altres coses. Hi ha qui no volia que hi hagués aquesta tranquil·litat i ha comés el greu error de trencar-la.  Això ha estat a partir del moment en que la testosterona imperial ha començat a fer acte  de presència, ja a l’hora d’obrir els col·legis on havien de votar algunes autoritats, amb  les càrregues de la policia nacional i la guàrdia civil. L’error, que ha causat horror a la premsa internacional, tindrà conseqüències.

He sentit el discurs de Soraya. Com sempre, parla per les espanyes com també, i amb tota seguretat, ho farà Rajoy en el mateix sentit en un moment o altra del dia. Però pels que sí hem viscut el dia aquí,  Soraya té la barra, per a dir-ho suau, de dir-nos (Plà ho hagués definit com a collonades...) que no hi havia hagut referèndum però que l’actuació de les forces de l’ordre públic ha estat proporcionada. Oximorón. Deu de ser, donada la seva constitució física, que tot el que és vist des de poca alçada, s’empetiteix... Sempre havia cregut que anava alrevés  però es veu que no. Imagino que forma part del relat que se’ns ve a sobre a partir d’avui mateix, però em sembla que aquesta senyora en cap cas va estar davant dels grisos primer o dels maderos després perquè, els que ho recordem perquè sí que hi vàrem ser, no hi hem trobat diferència. De proporcionalitat, cap. De violència, tota: boles (per cert prohibides pel Parlament català) i bales de goma, gasos lacrimògens aplicats sobre de gent asseguda a terra o amb les mans alçades, i més de 760 ferits en donen fe. Per més escarni ens diu que han estat intervencions per a protegir el drets dels ciutadans de Catalunya (pobres de nosaltres si les finalitats no haguessin estat tant nobles...) i que ll'únic objectiu era el material electoral. Però, insisteixo, hi ha més de 760 ferits que no eren, precisament, material electoral, si no que eren electors que entenc era el que  realment els importava,  més que les paperetes o les urnes: la colònia havia de tenir clar que la metròpoli és qui mana.

No és necessari insistir: faran el relat amb el cinisme habitual, però les imatges no les podran esborrar mai. És evident que haurem d’esperar els resultats de les urnes i molt especialment, l’informe dels observadors internacionals, alguns dels quals han viscut en pròpia carn les càrregues policials, resultats  que ens haurien de poder aclarir, per sobre de tot, els vots i les urnes confiscades. Les interferències permanents en els sistemes informàtics dels col·legis electorals han endarrerit en massa llocs el recompte, que haurà de fer-se manualment. Però, és ben cert que tampoc ens ve d’un dia.

La Història de Catalunya donarà nom  aquest  Primer d’Octubre  del 2017, perquè,  a banda de la brutalitat policial, haurà estat el dia en que, passi el que passi, Espanya ha perdut definitivament Catalunya. Per respecta als irlandesos morts aquell diumenge, jo no m’atreveixo a denominar-lo Bloody  Sunday, però seria una nom escaient. Les ferides que Rajoy, Soraya, Zoido, de la Maza, Sánchez, Iceta, Rivera, Millo  i de los Cobos, com a principals protagonistes, han obert  en la nostra societat, han esta greus, doloroses i no es tancaran mai. No ho oblidarem ni tampoc  ho perdonarem mai. Però la Història també ens mostra com les colònies, després de fets similars als soferts ahir per Catalunya, en surten reforçades. El tracte que hem rebut no es pot qualificar de cap mes manera que, precisament, de colonial.

Puigdemont ha sortit a donar-nos les gràcies. Nosaltres li vàrem posar i ell ens ha portat fins aquí. El que havia de  passar ahir  tornava a ser  cosa nostra. Anys, amb milions de gent al carrer, han estat uns bons assaigs amb els  que L’ANC, Omnium i l’AMI, bàsicament, ens han educat amb   les constants proclames de pau i no violència per part nostra. Ahir va ser el dia de posar-ho en escena. I d’això i per això, per aquesta pau i no violència, resulta que la metròpoli té la batalla perduda. Gandhi va guanyar així la llibertat, recordem-ho.

J.  Vinyeta

1 – 2 d’Octubre de 2017

P.S:

M’agradaria saber, a més, per pura curiositat, quant costarà la reparació dels danys materials que ha causat aquesta intervenció “proporcionada”, perquè de portes esbotzades amb malls i ariets i de material mobiliari destrossat per aquests “protectors de drets”, se  n’han vist un munt. Les escoles afectades, podran fer classe demà?

PS 2.:

Avui ens confirmena  el noticiaris  que oficialment  el número de ferits ha arribat a 893. El portaveu del PP diu que aquesta dada és un  bulo 

2 d'Octubre de 2017,  a les 17 hores

487.- El dia abans.- 

Ha començat el festival. Els Mossos han rebut ordres de tancar col·legis i, immediatament, han començat les ocupacions. Tenen ordres concretes de mesurar les intervencions i que en cap cas, llevat d’agressions directes o a tercers, poden utilitzar “la porra”. Sembla clar, dons, que si no hi ha res de nou, la guàrdia civil i la policia no hi intervindran,  i  el segon del  ministeri  de l’Interior, a la sortida de la junta de seguretat que es va celebrar a Pedralbes, va dir que, en cas d’intervenir, no pensaven ells  “ en pegar a nadie”.

Tot plegat em fa pensar que tota aquesta força enviada des de la resta de l’Estat, no ha vingut de cara al 1 – O: han vingut de cara al dia 2 i següents. Si és així, tenen més por de la que jo em pensava, però també pot ser senyal de la repressió, sigui quin sigui el que succeeixi diumenge, que ens vindrà al darrere. No és fiable que questa gent, vinguts expressament per impedir militarment  el referèndum del 1 – O, ara deixin en mans dels Mossos que els col·legis electorals estiguin tancats. M’arrufen el nas i, per tant, en sembla que aquests han vingut per arrodonir els dies després... És evident que no faig res més que especular, però em fan mal fiar.

Però passi el que passi, haurem guanyat. Perquè, en contra del que des de Madrid imaginaven, el País s’ha posa a caminar, el jovent s’ha incorporat plenament a tot plegat afegint la rauxa al seny dels avis, pagesos, periodistes, artistes i intel·lectuals, músics, juristes, associacions, societats, sindicats, ciutadania en general amb Omnium i ANC al davant, etc...,etc..., tot s’ha posat en marxa. Rajoy ens ho ha posat difícil, però nosaltres a ell, també. Europa deixa clar que no és res més que un  club d’amics, no diu res davant dels   abusos soferts per ciutadans seus però ens mira amb preocupació i Junker diu que, si guanya el sí, la CE respectarà la decisió catalana; l’ONU s’ha donat per informada de les bestieses que els Rajoy boys han fet en una setmana a Catalunya  i els hi ha estirat les orelles, Dinamarca vota per Catalunya, experts Internacionales avalen el referèndum català, Trump dubte del criteri de Rajoy assenyalant que la gent farà el que cregui que ha de fer (només va faltar l’embolic del propi Rajoy en el tema de la DUI), la premsa internacional fent-se ressò dia a dia de la repressió de Madrid sobre de Catalumya, una llista interminable de adhesions internacionals etc..., etc... Catalunya i el seu Referèndum està en primera plana a tot el món i el reconeixement ve en conseqüència. És tota una victòria que el temps ens valorarà.  Això si:  Valls  anuncia la fi d’Europa si Catalunya guanya, però ho fa pensant en la Bretanya i en  els incipients moviments de la Catalunya Sud, cosa que tampoc  és d’estranyar: no recordeu que tot just travessada  la frontera, a La Jonquera, ja hi havia aquell indicador que deia  PARIS 1000? Dons  això!                                                                                                                                  El  que ha quedat definitivament “classificat” ha estat el PSC d’Iceta. És pot entendre que la seva  voluntat i/o dependència del PSOE els porti  un i altres, a no voler participar en el referèndum. Però que ignorin la vulneració de drets fonamentals que s’han comès (a tal nivell que un jutgessa ha “desplaçat” al fiscal que abusava del poder i atribucions), passa de taca d’oli.  Els seus silencis, els d’Iceta i Sánchez al respecta, ens eixorden i la submissió d’un i altra a un Rajoy saltant-se la llei després d’un apostolat d’anys predicant la necessitat del seu compliment estricta, els ha fet submisos, incapaços per manca de la més mínima voluntat i de la força necessària per enfrontar-se amb aquest Judes que ha venut la seva suposada lleialtat a la política  i a la Llei, de les que tant n’ha gallejat (vist el final), deixant-les les dues qüestions  en mans d’uns jutges i fiscals amics  a canvi i amb la sola condició de que li garantissin el tancredisme habitual i propi del seu governar. Aquestes suposades esquerres haurien de llegir  aquella Carta oberta a les esquerres de Carles Ferreira[1], encara que només fos per a no oblidar una part de la història de Catalunya que els afecta. La desídia, per a dir-ho suau, amb la que s’han mantingut davant de les il·legalitats comeses, a les que com a mínim haurien d’haver denunciat, no penso que ens sigui fàcil d’oblidar. Vergonya!                                                                                                                                                        Coscubiela, “el Coscu”, ara es troba en la tessitura de que el seu fill Daniel, si aquella Catalunya apocalíptica que va descriure en aquelles turbulentes sessions  de principis de mes, no hi posa remei demà, haurà de viure amb aquells que han violentat drets humans en general de forma autoritària i dictatorial en aquella comunitat  en que, segons va dir, no hi volia viure. No sé si s’ho repensarà. Però, independentment, potser fora bo per a la seva consciència descarregar-se d’una motxilla que l’incomodarà tota la seva vida. Ell sabrà, però plorar després no arreglarà res. Em sembla que el final de la legislatura li queda massa lluny...                                                                                                

I ara, tots plegats, a dormir aviat perquè demà ens hem d’aixecar ben d’hora ben d’hora i, com diu una cruifista twitera, que no tinc el gust de conèixer  per demà, tots a “ sortir i disfrutar...”                                                    

J. Vinyeta

29 – 30 de Setembre de 2017

P.S.: Sigui quin sigui, el resultat de demà serà sistemàtica i repetidament només invalidat, en el millor dels casos, des de tots els racons  de l’orbe hispànic. Però, amb  el millor resultat possible, l’escarni serà tant lacerant com en sigui capaç de ser-ho la seva agudesa. Ja hi estem acostumats. Però igualment  farem el que haguem de fer.

---

[1] http://ctxt.es/es/20170920/Firmas/15165/nacionalismo-izquierda-maragall-estatut-referendum-catalu%C3%B1a-ctxt.htm

486.- Comentaris (Revolució, oé, oé, de la guerra)

486.- Comentaris (Revolució, oé, oé, de la guerra) .-

Estem immersos en una autèntica revolució. I de molta més intensitat que aquella que va bellugar consciencies a mitja Europa (i amb retrucs als USA, inclosos) que va ser nomenada de forma generalista el 15M. Aquesta revolució  a la  catalana, com diria en Tardà, està sent seguida per milers i milers de ciutadans de Catalunya (inclosos els que no ho son de naixement, però sí d’adopció) per posar potes enlaire definitivament una sèrie de “mantres” amb els que aquests catalans, aquest País, ja fa anys que no hi volem combregar. Totes les revolucions s’han plantejat sempre com a solució a una sèrie de  problemes, el manteniment dels quals no condueixen a res més que a l’anorreament  dels aporrinats.

 I la  Catalunya aporrinada ha dit prou i la tira endavant. Per què tira endavant? Perquè entenc que hi ha lideratge, i poderós: Puigdemont, Junqueras, Forcadell, Cuixart, Sánchez, Gabriel..., formen la clau de volta de tota  la cúpula d’aquest lideratge de forma permanent i incorruptible.  I ara, quan han entès que sense  lideratges forts no  es va en lloc, recordant que era el mòbil qui portava el lideratge el 15M i el fracàs consegüent, el jovent, que se sentia desprotegit i sense paraigües, sabedor també que en un futur proper haurà d’incorporar-se a tutelar el Procés, s’hi afegeix de forma clara.  Cap “projecte” no va enlloc sense direcció, si no hi ha qui el lideri: el “projecte” català està ben liderat; per això va endavant. I això de que quan hi ha lideratges potents tot va més rodó, la història també ens ho ensenya.

Rajoy ha envaït el País. Imagino quelcom similar a  una operació, per exemple  anti – narcos, en una ciutat de set milions i mig d’habitants, complertament envoltada per la policia. Entre això i la realitat, l’arribada de milers i milers de policies i guàrdia civil amb aquells  “a por ellos, oé...” posa en evidència el tracte colonial al que estem sotmesos i mostren, potser inconscientment, una clara diferenciació i separació entre ells d’allà i nosaltres aquí.  Però també intenta mostrar-nos a tot l’Estat, coma vulgars xoriços i criminals perillosos, perquè si no hi ha un autèntica causa criminal, l’Operació Anubis (Deu egipci de la mort...), que en sembla que és com ve batejada des de Madrid, no té el més mínim sentit. Posar  tot l’Estat espanyol contra Catalunya, Rajoy ho considerà un èxit, però  de resultes, perd definitivament Catalunya, cosa que sembla iniciar determinats moviments financers, sempre atents als vols de les papallones.... Rajoy ha de començar a rumiar com arregla el conjunt de  disbarats en els que s’ha emmerdat perquè JP Morgan (i no és l’únic) està desaconsellant comprar deute espanyol i la prima de risc ja ha augmentat  un 20%.  I tots recordem que passava quan aquesta dada s’enfilava.

Tot i que sense els “tumultos” que tant insistentment assenyalava Méndez de Vigo, sense sang vessada, és evident que estem en una guerra, política, que ve de lluny en defensa de la supervivència més elemental de casa nostra i a la que si hi ha sumat, en aquestes últimes hores, una defensa necessària d’uns drets que han  estat violentats de  forma tant barroera i dictatorial que, els que els varem viure, recordem els temps de Franco. Rajoy vol guanyar la batalla ara i com sigui perquè li va a pell i, per aconseguir-ho, posa sobre de la taula, tots els mitjans de que disposa convençut  de que la força li donarà la raó. Podríem recordar-li, amb  això de la raó de la força, allò d’Unamuno a Millán Astray. Però no cal, ja ho sap. Prefereixo  rememorar un fet històric de la segona guerra mundial: la famosa batalla de les Ardenes, que ni tan sols va guanyar i amb la que Hitler només va aconseguir endarrerir un final de la guerra, des de ja feia dies  escrit. Les comparacions son odioses, però....

J.  Vinyeta

27 de Setembre  de 2017

485.- Setge a Catalunya

485.- Setge a Catalunya.-

Catalunya en general i Barcelona en particular ha sofert una “càrrega” policial en tota regle amb entrades a diferents departaments i Conselleries de la generalitat que han estat regirades de d’alt a baix,  retirant material suposadament referent al 1 – O.

La imatge que de tot plegat està donant el govern central, és referència i portada a tota la premsa europea[1]. Le Monde, per exemple, es preguntava ja  ahir  si l’Estat ha fet un cop d’estat a Catalunya. The Times parla de repressió a Catalunya. The New York Times diu que Madrid augmenta la tensió. Financial Times  assegura que  és la pitjor crisi de la història moderna de l’Estat espanyol. Le Monde, avui de nou, Liberation, Corriere della Sera, premsa alemanya,  se’n fan ressò[2] L’Estat espanyol ha volgut anar lluny, amb un cop de testosterona, i la opinió general és que s’ha passat de frenada.

Perquè la vulneració de drets és manifest com van assenyalant els diferents juristes de prestigi (membres dels col·lectius Praga, Drets, els  catedràtics Queralt, Nebreda i Arbós..., en son un exemple) que van passant pels programes de TV3. Hi ha 14  alts càrrecs detinguts, 20 investigats i 41 escorcolls i, com diu Puigdemont, la Generalitat intervinguda de facto però, tot i que “coberta” com diu Queralt per “un Jutge amigo”, queda clar que tot plegat no és més que una aplicació encoberta del famós 155, però sense les garanties jurídiques que l’aplicació directa del famós article comportaria. Tot això acompanyat per l’ordre de Montoro d’intervenir els comptes de la Generalitat que, pel què també assenyalen els juristes, no és més que un “ordeno y mando” amb un nul aclariment jurídic  que avali l’actitud ministerial. Com diuen els que hi entenen, el preàmbul de l’ordre és un autèntic nyap jurídic. Albert Carreras ho veu com una autèntica acció punitiva a Les veritables intencions de Montoro[3]

Tot plegat, que ve de lluny, té com origen més immediat les modificacions legislatives efectuades pel Parlament, aprovant la Llei pel Referèndum i les Lleis de transitorietat. Una i altres han estat recorregudes davant del TC i el TC les té admeses a tràmit. Però, de moment, res més.  És a dir: el TC les ha suspeses de forma cautelar i ara s’està a l’espera de la sentència corresponent, tot i que, dit sigui de pas, avui ningú dubte de que seran declarades inconstitucionals.  Si aquestes Lleis estan suspeses de forma cautelar, com es pot parlar d’un referèndum il·legal si el TC encara no s’ha pronunciat? Es pot acusar d’alguna cosa més que de desobediència  si la convocatòria d’un referèndum està despenalitzada? Però Rajoy té por, molta por, de que la convocatòria sigui un èxit: un hipotètic tsunami als carres i places de Catalunya l’1 - O comportaria molt possiblement la dimissió del Govern Central. Perillós, molt perillós. I actua, abusant, en conseqüència... Com sigui, ha d’avortar aquest previssible tsunami....

Tot això fa que la gent surti al carrer i amb ganes. Entenem que s’inicia un nou Procés que afegeix a tot plegat la defensa de les llibertats individuals i col·lectives que ahir de forma fefaent  (però des de ja fa dies),  varen estar  vulnerades. En aquestes condicions em sembla un pur “cinisme habitual” que Rajoy ens digui que està disposat a dialogar. Ens ho diu en el discurs institucional però amb un llenguatge propi d’èpoques passades de trista memòria. Ens ho diu després de que al matí, al Congrés, i en ser preguntat pels fets de Barcelona, respongui allò de “estaban avisados...” que posa una vegada més en dubte allò, cada dia més difícil d’empassar, de la separació de Poders.

 Alcaldes anant a declarar abans de que  hagin realitzat suposats delictes, guàrdia civil començant registres abans de tenir ordre judicial, el TC preparant multes, Maza rumiant quan és més convenient (si abans o després del 1-O) la detenció de Puigdemont, Montoro intentant escanyar les finances de la Generalitat etc..., etc... Son només algunes de les imposicions que Rajoy va carregant a la ciutadania de Catalunya per acontentar al seu ego particular perquè, no hem d’oblidar-ho mai, estem on estem perquè ha repetit massa vegades[4] que  no quiero... No vol, res més.

A Madrid Rajoy perdia una votació, plantejada pel submís Albert Rivera que demanava un recolzament incondicional a Rajoy en l’afer català, perquè, sorpressivament el PSOE va votar no, llevat dels quatre incondicionals de Susana que s’han abstingut. Rajoy no té el suport del Parlamento per “liquidar” Catalunya.  Però tot i que el PSOE es separa, mal sigui provisionalment, de “l’ortodòxia”, Iceta, inassequible al desaliento, no és ni capaç de manifestar-se en front de la fallida de drets que enarbora Rajoy: Colau, Doménech, Fachín, Rabell... el posen en evidència. Iceta  sembla aferrat a aquella proposta federal del famós Congrés de Granada de 2013[5] que és evident que no porta en lloc. Iceta ho sap. Però, com Rajoy, no vol i ha de mantenir posicions...

La situació creada  és complicada i difícil. Però hem de continuar fent caní amb pau, defugint provocacions, amb caràcter festívol. Potser soc agosarat, però en sembla entendre que els Mossos no crec que siguin feliços fent el paper que fan. Però d’això, tampoc entenen la culpa ells. Hem de mirar endarrere i veure com els diferents Governs de la Generalitat no han solucionat un problema que ara cou molt. Pujol va ser el primer i crec que qui va tenir més possibilitats per arreglar-ho, però entre el peix que venia al cove mai hi havia el tema dels Mossos que al País Basc varen saber solucionar bé. Potser perquè allà hi havia morts...

El desafiament per part de Rajoy és clar  tot i que  està per veure  que guanyi aquesta batalla. Però tenim el convenciment majoritari de que, en qualsevol cas, perdran la guerra. La Història ens ho diu. I Madrid ho sap.

J.  Vinyeta

21 de Setembre de 2017

---

^[1]http://www.ara.cat/internacional/premsa-internacional-macrooperacio-Guardia-Civil_0_1873012805.html#rlabs=2%20p$3

^[2] http://www.faz.net/aktuell/politik/ausland/katalonien-konflikt-um-referendum-eskaliert-15207603.html

^[3] http://www.ara.cat/hemerotecadiari/pdf/1873162668/ara_1505858402.pdf

^[4]https://www.google.es/search?q=Rajoy++porque+no+quiero...&oq=Rajoy++porque+no+quiero...&gs_l=psyab.3...10544.12635.0.14918.7.7.0.0.0.0.313.771.2j2j0j1.5.0....0...1.1.64.psy-ab..2.1.132...0i8i7i30k1.0.oDO1QV-26Ic

^[5] http://web.psoe.es/source-media/000000571000/000000571056.pdf

484.- “Allà i Allò” i alguna cosa més

484.-  “Allà  i Allò” i alguna cosa més.-

Em sembla que va ser la primera legislatura de Suárez que Roca Junyent (cognom que avui quaranta anys després encara no han  après a  pronunciar  els monolingües), en un dels seus discursos a Las Cortes,  va fer memòria del que els hi passava als polítics (i als que no ho érem, també) durant la dictadura franquista i la cura que havien de tenir quan parlaven, especialment per telèfon, de com havien de controlar les coses que deien. I posava com exemples allò de que es deien frases com aquella de...  allò que tu ja saps..., ja ens trobarem a la cantonada..., vigila quan parlis amb aquell del telèfon... Eren frases  a mitges però que els  eren perfectament intel·ligibles,  tot i que la seguretat personal sempre hi era absenta. I sembla que ens hi vulguin fertornar.

Un té la sensació de que anem a parar, dia a dia més, a aquella situació. Ara resulta que hem de parlar “d’allò” perquè sembla ser que qualsevol referència directa  “allò” que ha de tenir lloc d’aquí a quinze dies pot ser un delicte i  sembla que si, quan passi, ens acostem “allà” on passa encara que  només sigui per saber que cony hi passa i hi donem la  nostra “opinió” al respecta també podrem ser considerats delinqüents... El Punt  Avui ha estat el primer en recordar-nos-ho amb un anunci “encriptat” a les seves pàgines respecta  "d'allò"

Quina tristor...! ens volen portar altra vegada a les èpoques de la foscor en que, com sembla que està passant ara, les opinions  i les idees eren perseguides, com ho eren també els desitjos perquè unes i altres sempre voleiaven entorn de la paraula llibertat, que era el punt de trobada comú, substituïda per una democràcia orgànica que va portar a  milers de ciutadans a la presó només per discrepar. Com pot passar ara.

De totes maneres, si la Llei orgànica 2/2005  despenalitza la convocatòria de  referèndums[1] i la Llei diu el següent:

Artículo único Modificación del Código Penal

Quedan suprimidos los artículos 506 bis, 521 bis y 576 bis del Código Penal.

Amb aquesta Llei vigent, com es pot penalitzar el que no és penalitzable?.

D’altra banda, i pensant en “allò” que  es diu que serà d’aquí a quinze dies, Puigdemont. Junqueras, Forcadell i Colau han envia una carta a Rajoy, amb còpia a Felip VI, convidant-lo a parlar obertament per acordar un “allò”[2]. La resposta que va donar el portaveu del Govern,  Méndez  Vigo va ser la de declarar  el document rebut des de Catalunya de pur sarcasmo  i una añagaza, tot i que després diu que el govern de Rajoy no ha rebut la carta i que no en coneix el contingut exacte[3]... És una bona manera de deixar clar el desconeixement del que volem un 75% dels catalans. Potser hagués estat millor que abans de contestar amb exabruptes, s’hagués pres la  molèstia, al menys el ministre porta veu, de llegir-se la carta i així poder parlar amb coneixement de causa, però ja se sap com son.

Com que tot és tot, un Gegant de Gràcia de Sabadell que participava en una festa a  Can  Llong i que portava un paper amb un Sí, ha estat avisat per la policia municipal de que se’l treies[4] de sobre, aquell sí que portava. Vistes les coses, potser no podrem respondre afirmativament a res i haurem de buscar una nova paraula o un nou símbol per a definir una resposta  afirmativa. No ens podrem queixar: serà una forma  esplèndida per anar enriquint la nostra llengua...

Com sol passar, Catalunya serveix de tapadora de la corrupció que es manté a tota orquestra al PP. I és  per això de Catalunya que passa quasi en silenci la imputació de Gallardón en el cas Lezo[5] (és el cas del Canal d’Isabel II a Madrid) per haver-se ventilat simpàticament uns 70 milions de dòlars. Malauradament, com li ha anat de bé al PP aquest “lío” català per tapar, una vegada més,  les seves vergonyes i les d’un exministre catòlic, creient i practicant...

J.  Vinyeta

16 de Setembre de 2017

---

[1] El preàmbul és prou clar “La Ley Orgánica 20/2003, de 23 de diciembre, de modificación de la Ley Orgánica del Poder Judicial y del Código Penal, en su artículo segundo, modificó el Código Penal introduciendo en él los artículos 506 bis, 521 bis y 576 bis. El artículo 506 bis castiga con penas de tres a cinco años de prisión e inhabilitación a la autoridad que convocara procesos electorales o consultas populares por vía de referéndum, careciendo de competencias para ello. Este artículo y el 521 bis también penalizan a quienes facilitaran, promovieran o aseguraran la realización de tales procesos o consultas. Por su parte, el artículo 576 bis castiga con pena de prisión a la autoridad o funcionario que allegara fondos, bienes, subvenciones o ayudas públicas a asociaciones o partidos disueltos o suspendidos por su relación con delitos de la sección segunda del capítulo V del título XXII del Código Penal. I el text de la Llei, explícit.

^[2] https://www.vilaweb.cat/noticies/carta-de-puigdemont-junqueras-forcadell-i-colau-a-felipe-vi-i-rajoy-per-acordar-un-referendum-independencia-catalunya-1-octubre/

^[3]http://www.europapress.es/nacional/noticia-gobierno-ve-sarcasmo-anagaza-puigdemont-decida-ahora-pedir-dialogo-carta-20170915161628.html

[4]https://www.facebook.com/permalink.php?story_fbid=536261300049508&id=175579956117646&substory_index=0

^[5] https://okdiario.com/investigacion/2017/09/14/gallardon-esta-imputado-lezo-fiscalia-solicitara-declare-prevaricacion-malversacion-1317554