493.-
Tres dies (I): Divendres.-
Es fa difícil, hores
d’ara, comentar perquè de concrecions en tenim ben poques: Rajoy està preparant
el famós 155 i Puigdemont diu que si ho fa aixecarà la suspensió de aquella
declaració que no es va votar, quan ens
semblava a tots que no calia. El què no sigui això, son especulacions.
Però haig de reconèixer
que hi ha una cosa que em sembla que em fa entendre que tot plegat, dins
d’aquest tot que és el món indepe del
que tampoc en sabem la mida exacta, està sota control. Les CUP estan
calladetes, PDECat afirma que recolza al President i li dona via lliure perquè
aixequi la suspensió, i ERC ens diu que ni un pas enrere. Vol dir que tenen
plans per sobreeixir o al menys aguantar tot allò que se’ns ve a sobre i que
tampoc sabem que serà.
Per arreglar-ho, ha sortit
el fantasma de les eleccions, que el
PPSOEC’s entenen com la panacea per tornar a la legalitat aquests rebels
indòmits que recorden la tribu gal·la
d’Asterix voltada per l’imperi de César. Com que han de guanyar i humiliar,
perquè sinó no té cap gràcia, es parla d’il·legalitzar als partits indepes, amb la qual cosa foren, aquestes
suposades eleccions, una pantomima al gust del Sr. Ribera que, com un
ploramiques, espera el caramelet. Però per a ell sol...
Com que fins demà no hi
haurà el consell de Ministres extraordinari, no queda més remei que esperar les
propostes de Rajoy i les respostes de Puigdemont.
Diuen alguns que a Rajoy
li tremolen les cames davant del que li
representa l’aplicació d’un 155 d’abast desconegut. A nosaltres ens dona la
possibilitat de saber que faran perquè, des de Palau, es puguin començar a
prendre mesures. Però també això son elucubracions. Tinguem clar que en el fons
de tot plegat part del PP, altra desig que el d’humiliar Catalunya, tant com quant més, millor. I això no és elucubrar.
Fent una ullada els entorns polítics de tot, plegat, si que ens trobem en situacions dramàtic-còmiques.
La més aparatosa és aquesta actitud del PPSOE. Sánchez, que va sortir-se’n d’un ensurt espectacular, ha quedat embadalit per la proposta, que ve d’Europa, de modificar la Constitució. V. Partal ho entenia tot en el moment en que és Sánchez qui ho anuncia salvant-li el cul a Rajoy que, per imposició, hauria d’haver-la anunciat i que no va ser capaç de fer-ho perquè hagués estat “quebrar” el que ha estat l’inquebrantable durant anys pel PP: una Constitució que el PP ha fet, en tot els ordres, seva i particular i que de la que avui només queden vius el 23% dels que la varen votar. Sánchez, feliç per poder anunciar allò que tanta il·lusió li fa, ha de lligar la seva sort a la del PP per poder-ho dir. Penso que abans hauria d’haver-se donat resposta, parodiant-lo, a les preguntes que proposa aquell sonet atribuït a S. Joan de la Creu que pregunta: “Qué tengo yo que mi amistat procuras?/ ¿Qué interés se te sigue Rajoy mío/...” perquè acabant sent el correu del PP, inclús a Europa, és un paper llastimós. D’aquesta decisió hi penja definitivament el seu futur i el del seu partit. Hores d’ara, ja ni parla de l’Espanya federal...
Colau, està que sí però no, o no però sí, sí, no,... Nedar i guardar la roba, un equilibri inestable i difícil, per a no dir impossible segons allò del principi dels treballs virtuals... Haurà de de fer-lo estable abans de que el desequilibri faci caure la falsa estructura. Perquè no n’hi ha prou en dir que l’Estat actua violentament. Ella, que forma part d’aquest Estat i de les estructures que el composen, ha de situar-s’hi al costat o en front. Decidir sempre és difícil, però és l’única manera que permet que els altres puguem saber clarament on està.
Dante Fachin va empenyent CSqP en una batalla titànica perquè els “coscus” corresponents diguin que Catalunya té els drets que es conclouen amb la llibertat i la independència i actuïn en conseqüència.
Iceta? Ha dit que el PSC no donarà un xec en blanc al PPPSOE. Però el més elemental dels principis diu que el moviment es demostra caminant. Per tant, com en el cas de Colau, ha de decidir. Ha de decidir si està amb aquesta suposada majoria silenciosa, que està silenciosa i sense deixar-se veure si no és per repartir bufetades, amb la resta del l’Estat que prepara una patacada contra la Generalitat o amb els cridaners, els de les estelades, els que volem llibertat i no continuïtat. Algun dia hi haurà eleccions catalanes i per Catalunya (no aquestes que sembla que vol imposar el PP), i suposo que hi vol ser. Després, poden venir uns plors inútils.
No crec que sigui necessari fer mencions al PP i C’s. Ja sabem com hi van, amb quina velocitat i el desig que els belluga. Però hem de recordar que Aznar, factòtum avui de les posicions ultres que incorpora el PP en el seu sí, com si encara portés la camisa blava i els correatges adients, ha avisat a Rajoy dient-li que ha de fer millor les coses i anorrear definitivament Catalunya. Rajoy ens ha d’explicar demà què farà i no crec que vagi massa lluny d’aquesta imposició aznariana, perquè Catalunya s’ha convertit en un furóncol dolorós, en el lloc més inoportú que s`ha d’obrir quirúrgicament el que els ha obligat a reclamar auxili a una Europa convertida en un club d’amics que sembla que només protegeix el Moêt i el Beluga.
Els catalans sabem que no hi haurà cap auxili d’enllà de les fronteres. Però que entenguin que dels desastres econòmics que de tot plegat se’n poden derivar, qüestió gens menor i de molta gravetat si no hi ha esmenes a Madrid, no serà la primera vegada que Catalunya, posteriorment, se’n surti i airosament: Fontana ens ho deixa ben clar en tot la seva àmplia aportació científic-històrica en la història del país. Però, de resultes de tot plegat, l’imperi castellà quedarà reduït a cendres. Potser serà el moment en que alguna generació podrà celebrar que una de les estructures més ultraconservadores de les que avui encara voleien pel món, s’ha enfonsat pel pes del seu orgull que l’impossibilita negociar, de la seva voracitat pels recursos dels altres i pel pes de la seva corona imperial que en decurs de segles, especialment els dos últims, s’ha anat carregant d’una absència esfereïdora de reconeixement de la voluntat de llibertat dels seus súbdits, càrrega virtual però absolutament pesada i que, indefectiblement, l’haura portat al desastre.
J. Vinyeta
20 d’Octubre de 2017
no hi, per
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada